no-ningú

Fragment de la noveŀla Encara maten els cavalls d’Anna Maria Villalonga.

L’expressió «no ningú» en l’accepció ‘persona sense valor’ hauria de considerar-se ja lexicalitzada i hauria de ser tractada com a substantiu invariable. En el mateix sentit, la paraula ningú hauria de rebre el mateix tractament quan s’utilitza amb este mateix valor. Això suggerix la lectura de la giec (35.4.1.2.d):

Un cas diferent és el de les locucions no ningú i no res. La primera té el significat de ‘persona sense valor’ i s’usa precedida de l’indefinit un: És un no ningú; És una no ningú. Amb el mateix valor pot usar-se també ningú. La segona pot tenir el significat de ‘cosa sense importància, nimietat’ (Plora per no res; No res l’espanta; S’escandalitza per un no res) o espai molt breu de temps (Torna en un no res). Notem que el nom no-res ‘absència de tota cosa’ s’usa precedit de l’article definit i s’escriu amb guionet (Déu creà el món del no-res).

La forma no-ningú

Si bé en el cas de «no res/no-res» la normativa ha establit una distinció formal i semàntica entre les dos formes, en el cas de «no ningú» es tracta d’una única paraula composta que és irregular sintàcticament i semànticament (és invariable i té un significat no deduïble dels components). Encara que la previsió actual la mostra escrita com a sintagma (no ningú), podríem pensar d’escriure-la com a paraula composta prefixada amb guionet (no-ningú), tal com la podíem trobar en el dcvb:

No esser ningú: no tenir autoritat ni categoria estimable; esser insignificant. Esser un ningú o un no-ningú: esser una persona menyspreable, de vàlua nuŀla (especialment en l’ordre intel·lectual o moral). Vostè és un ignorant, un ningú, un explotador indigne, Oller Bogeria 93. S’homo que no sap de ballar és un ningú, Ruyra Pinya, i, 125.

La forma amb guionet «no-ningú» és deduïble de les normes ortogràfiques actuals (consulta: 04.12.2023; § 4.3.1.2). A pesar d’això, no és una forma usual, però podem documentar-la en el llibre Encara maten els cavalls d’Anna Maria Villalonga).

sinó exceptiu: ¿qui sinó?

Maus
Exemple d’ús extret del còmic Maus d’Art Spiegelman (trad. ca. de Felipe Hernández i Caterina Canyelles, 2003).

Un cas objecte de debat (vam discutir bona cosa en Zèfir al desembre del 2003) és el de la conjunció sinó quan tanca una oració exceptiva (la denominació «exceptiva» és de Bosque i Demonte, 1999). Més en concret, el debat de Zèfir versava sobre les versions reduïdes d’eixes oracions (és a dir, amb elisió), ja que eixes oracions es poden reduir elidint un element, i actualment inclús dos elements. Les versions plenes i reduïdes en què s’usa el sinó exceptiu són:

  • Versió plena: «¿Qui havia de vindre sinó ella?»; versions reduïdes: «¿Qui havia de vindre sinó» > «¿Qui sinó?» ‘no podia vindre ningú més que ella’
  • Versió plena: «¿Què podia fer sinó contar-li-ho»; versions reduïdes: «¿Què podia fer sinó» > «¿Què sinó?» ‘no podia fer més que contar-li-ho’

Segons Bosque i Demonte (1999), l’oració exceptiva és aquella en què la paraula sinó:

[…] adquirix un valor exclusiu o d’excepció quan afirma l’element introduït per la conjunció com l’únic davant d’una generalitat que resulta negada en el context previ.

La Nueva gramàtica de la lengua española de la rae (2009) parla en l’apartat 40.6.s d’este valor, que denominen «exclusiu»:

Este significado está cercano al de salvo, excepto, aparte de y, en la lengua clásica, al de fuera. En tal caso, sino introduce un elemento que se señala como único frente a las demás opciones, que se niegan implícita o explícitamenten en el resto de la oración: No dijo sino que era inocente. Este uso de sino puede, además, estar inducido por la interrogación retórica, en lugar de por una negación expresa:

¿Con quién me sustentaba yo sino con ellos? (Cervantes, Quijote ii) […]

Article de Joan Solà Cortassa (2007)

Joan Solà parlava d’eixes oracions del tipus ¿Qui sinó? («Sinó», Avui,, 22.11.2007) :

[6] El cas més difícil, que avui ja no podem tractar, és ¿Qui ha de venir sinó ella?, i variants (¿Qui ha de venir sinó?, etc.).

Solà arribava a una conclusió el 29.11.2007 («Un sinó rebec») que donava preferència a la forma «sinó»:

Si gairebé tothom escriu sinó, instintivament (sense plantejar-s’ho), ha de ser per alguna cosa. Efectivament, els autors anomenen «retòrica» aquesta interrogació; és a dir, tenim una falsa pregunta, i per tant també una falsa condicional: quan diem ¿Qui ho ha fet sinó tu?, ¿Per què ho ha dit sinó per molestar?, ¿Què és, això, sinó una provocació?, crec que essencialment pretenem focalitzar (remarcar) el terme tu, per molestar, una provocació (com si hi afegíssim precisament), no pas qüestionar-ne cap altre.

El que hi ha és que els matisos són tan pròxims que gairebé es toquen, i si capgirem la frase, ja tornem a ser a la condicional […]. En català potser hi hauria la qüestió de saber si són igualment genuïnes les tres versions d’aquest cas: ¿Qui ha de venir sinó ella?, ¿Qui ha de venir sinó?, ¿Qui, sinó?

Article d’Elena Estela Pato (2003)

Persèpolis
Exemple d’ús extret del còmic Persèpolis de Marjane Satrapi (trad. ca. d’Albert Jané, 2017).

Este enfocament de Joan Solà concorda amb l’article «Nuevos aportes al estudio de la función discursiva de los conectivos adversativos en el discurso periodístico del siglo xix. El conector sino» d’Elena Estela Pato (2003), que fa una anàlisi gramatical, semàntica i pragmàtica de la qüestió. L’autora classifica els usos del sino castellà en (marque amb negreta el que correspon al nostre cas):

a) Contraposició excloent
b) Contraposició exceptiva o no totalment excloent
c) Contraposició no excloent o de coexistència explícita

Segons l’autora, estos «tres valors semàntics bàsics que presenta el connector, convergixen funcionalment com a tres recursos de realçament, cap a una única funció discursiva de sinó que pragmàticament consistix a donar força o rellevància informativa a l’argument coorientat o contraorientat a favor d’una conclusió». El valor semàntic que analitzem en este cas és el de contraposició exceptiva.

Seguint l’anàlisi de l’autora, l’ús de sinó està «coorientat» o «contraorientat» respecte a la conclusió pressuposada de la primera part de l’oració. En una oració exceptiva com les que tractem, es donen diverses condicions:

  • No exigix una negació prèvia explícita i apareix després d’una interrogació.
  • És equivalent a la forma «declarativa» («Ningú sinó…»).
  • Dels dos membres contraposats, X sinó Y, Y està inclòs en el camp semàntic del membre X. Per tant, pertany a la mateixa categoria.
  • Els termes contraposats són d’extensió diferent, i per això s’entén que la contraposició està referida sempre a un únic membre de la classe, que és aquell al qual fa referència l’enunciat. Este únic membre en què recau la restricció és el que resulta focalitzat.
  • La forma declarativa «Ningú sinó ell pot vindre», permet apreciar el realç informatiu que li confereix a l’enunciat la contraposició dels termes (Qui/Ell) mitjançant sinó, que anomenem exceptiu davant la forma que es limita, simplement, a enunciar el fet sense conferir-li cap realç informatiu.

Vist això, sembla clar que no es tracta només d’una qüestió gràfica, sinó que els valors semàntics i discursius són factors rellevants per a diferenciar les oracions que contenen la conjunció sinó i les que tenen un significat diferent i, per tant, s’han d’escriure amb la condicional més la negació («si no»).

Problemes de les propostes per a escriure-ho «si no»

Més avall podem llegir tres propostes per a escriure eixe sinó com si fora una condicional + una negació («si no»). Les propostes es centren en aspectes formals i gràfics, i no analitzen els valors semàntics i pragmàtics que diferencien les oracions condicionals de les oracions exceptives (completes i reduïdes).

Nota fdt (21.06.2023). Durant el debat d’esta qüestió en l’aoetic, Albert Pla Nualart va mostrar la seua preferència pel manteniment la grafia originària «si no» en este cas (i en altres usos amb valors aproximats). Certament, si s’haguera continuat amb la forma «si no», este problema no existiria. Seguint la posició d’Albert Pla Nualart, però en sentit contrari, podem vore que en francés han optat per escriure sempre «sinon» i, per tant, no tenen este problema (<em>Le bon usage</em>, 2008, apt. 1154, p. 1.514: «Pour indiquer une exception ou une restriction. Souvent dans un contexte négatif ou dans une interrogation oratoire»).

Però a partir del moment que la normativa (iec, avl) diferencia entre «si no» i «sinó» i els prescriu per a valors i usos diferents, la gramàtica ha de ser conseqüent i no ha d’actuar arbitràriament (convé recordar el principi d’interdicció de l’arbitrarietat). Per tant, ha de seguir la jerarquia d’aplicació de les regles i, en conseqüència, el sinó exceptiu s’ha de validar tant per a l’oració completa (¿Qui sinó ell podia fer-ho?) com per a la versió amb elisió (¿Qui sinó?). El problema s’origina quan la normativa establix una excepció (dubte si ha segut per arbitrarietat, per descuit o per error) sense justificar-la.

Article de Pla Nualart (2011)

L’any 2011, Pla Nualart va reprendre la qüestió («Aglutinacions (1): Sinó o si no?», Ara.cat, 31.03.2011):

Pel mateix motiu sembla que hauríem d’escriure «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» —amb un infinitiu que funciona com un nom—, però «Si no m’hi resignava, què podia fer?», en què clarament estem davant d’una oració condicional negativa. I el cas més curiós és quan la frase es talla: «Què podia fer si no?» Jo aquí escriuria si no, perquè només si no pot funcionar com una oració sencera sense que calgui afegir-hi res més. És per aquesta raó que, sempre que vagi tot sol entre dos signes de puntuació, heu d’escriure si no.

Tanmateix, podem observar que esta reflexió de Pla Nualart és problemàtica:

  1. «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» no és equivalent a «Si no m’hi resignava, què podia fer?». Per tant, la segona oració («Si no m’hi resignava, què podia fer?») no pot equivaldre a la primera oració amb el verb elidit («Què podia fer sinó?»).
  2. La circumstància exposada per Pla Nualart, «la frase es talla», no implica un canvi de sentit entre la frase completa i la frase tallada. Si després de l’elisió dels elements sobreentesos canviem la conjunció sinó pel conjunt conjunció + negació («si no»), li hauríem modificat el significat, si la frase encara fora possible. Però la versió reduïda «Què podia fer si no*?» no és possible, perquè la frase completa hauria de ser una que tampoc no és possible: «Què podia fer si no* resignar-m’hi?». Si alterem els components de l’oració, n’alterem el sentit.
  3. Per tant, vegem que la versió completa «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» i la versió reduïda «Què podia fer sinó?» tenen la mateixa construcció i són semànticament equivalents. L’elisió no és un motiu per a canviar la grafia, per a desunir la conjunció sinó. Per tant, seguint Solà, ¿com ho podríem escriure, sinó…, si vullguérem mantindre el mateix sentit?

Article de Carles Riera (2014)

Més tard, al 2014, Carles Riera fa un repàs a les possibilitats d’ús de la conjunció sinó (i de la conjunció condicional si seguida de la negació no, «si no»), en què conclou que convé escriure «Qui, si no?» en lloc de «Qui, sinó?». La seua reflexió és:

Els autors que, en exemples com els d’aquest grup, escriuen sinó ho fan perquè hi sobreentenen un sol terme (com ara, en el primer exemple, sinó ell), però també s’hi pot sobreentendre una oració (com ara, en el primer exemple, si no va ser ell), i com que aquest és el sentit original, per això la grafia (si no) corresponent a aquest sentit és la que ha de tenir la preferència.

Els dos sentits sobreentesos exposats per Riera no són equivalents, són dos sentits diferents. De fet, el primer sentit no sobreentén «un sol terme» (com diu Riera), sinó un sentit diferent. Eixe sentit diferent no és una pregunta sobre l’autoria (‘qui va ser’), sinó que equival a l’exclusió d’una altra possibilitat (‘només podia ser ell’). L’oració reduïda no demana com a dubte «si no va ser ell», sinó que pressuposa que «només podia ser ell», és a dir, és una pregunta retòrica (més avall d’esta fitxa tractem les «interrogatives retòriques» que comenta la giec).

Eixa qüestió del «sentit original» que exposa Riera, concorda amb el que comenta Elena Estela Pato, que exposa:

Per a Fuentes Rodríguez (1988:44), en esta construcció es percep encara l’origen del connector, cosa que —segons l’autora— mostraria que es troba encara en el procés de gramaticalització. […]

És cert que sinó prové de si no. Però el sinó de «¿Qui sinó?» és un pas més enllà, ja que no prové directament del si no originari, prové del sinó d’una primera oració reduïda «¿Qui sinó ell?» o de «¿Qui ho ha fet sinó tu?», i altres oracions exceptives completes semblants, que contenen una primera elisió. En estes oracions ja no tenim el sentit ni els elements originals (condicional si + negació no), sinó el sentit exceptiu (conjunció sinó). El canvi produït ha donat lloc a un valor i un ús diferents. Seguint l’article d’Elena Estela Pato per al cas del sinó exceptiu, els termes contraposats són d’extensió diferent, i per això cal entendre que la contraposició («Qui sinó?») es referix sempre a un únic membre de la classe («ell»), mentres que la versió originària («¿Qui, si no va ser ell?») presenta una extensió general en el valor de l’interrogatiu qui (que equival a ‘algú que desconeixem’).

Mirant-ho aixina, en «¿Qui, si no va ser ell?», l’interrogatiu no queda restringit, ja que semànticament té un valor general (‘qualsevol, algú’). L’oració «¿Qui, si no va ser ell?» no és exceptiva, sinó que és una indagació de caràcter general sense restricció. Per això no és equivalent de «¿Qui va ser, sinó (ell)?» ni de la versió més reduïda «¿Qui sinó?».

Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (versió de 2023)

Passats uns anys, la giec haguera pogut resoldre el tema seguint el tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2. Eixe paràgraf conté una explicació que s’ajusta perfectament a estes oracions:

[…] S’usa en oracions interrogatives retòriques, en les quals la negació queda implicada i el primer element de la coordinació s’identifica amb un interrogatiu o un sintagma amb un constituent interrogatiu: Per què heu vingut sinó per ajudar-nos? (equivalent a ‘No heu vingut per cap altre motiu sinó per ajudar-nos’); En qui podem pensar sinó en ell? (equivalent a ‘No podem pensar en ningú sinó en ell’); Què podem fer sinó ajudar-nos els uns als altres? (equivalent a ‘No podem fer res més sinó ajudar-nos els uns als altres’).

Però podem llegir en la giec (al mateix apartat 25.4.4.2; consulta: 25.03.2023) una nota que indica:

Hi ha unes construccions amb doble el·lipsi que, tot i no tenir tradició, han fet fortuna: —Segur que va ser ell. Qui si no? (equivalent a ‘Qui va ser, si no va ser ell?’ i a ‘Si no va ser ell, qui va ser?’); S’han comprat una casa a Ripoll. On si no? (equivalent a ‘On es comprarien una casa si no és a Ripoll?’).

La gramàtica de l’institut utilitza en esta nota unes frases completes i mostra els significats d’eixes frases. La confusió es genera perquè eixos no són els significats de les versions simples. Fent la comparació en un quadre, podem vore que la columna A i la columna B no són equivalents:

A
sinó
Tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2
B
si no
Nota tercera de l’apartat 25.4.4.2
Qui sinó?: que és equivalent de ‘No podia ser ningú més que ell’  > «sinó»
(La forma «si no» en la interrogació seria errònia)
Segur que va ser ell.
Equivalent interrogatiu: ‘Qui va ser, si no va ser ell?’
On sinó?: equivalent de ‘No podien comprar-se una casa més que a Ripoll’  > «sinó»
(La forma «si no» en la interrogació seria errònia)
S’han comprat una casa a Ripoll.
Equivalent interrogatiu: ‘On s’han comprat una casa, si no és a Ripoll?’

En el quadre que ve a continuació, podem vore confrontades les solucions divergents que dona la gramàtica de l’institut entre el tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2 i la nota tercera del mateix apartat. La gramàtica utilitza dos oracions que pareixen exemples diferents, però són la mateixa interrogació —retòrica— sense i amb «doble el·lipsi». En el quadre podem seguir els passos de reducció de les oracions completes originals entre el tercer paràgraf i la nota tercera, i podem observar que, a pesar de seguir el mateix procés semàntic i constructiu, la giec dona una solució errònia en la columna B:

A
Tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2
B
Nota tercera de l’apartat 25.4.4.2
Sempre pensem en ell
No podem pensar més que en ell (‘No puc pensar sinó en ell’)
= Segur que va ser ell
No podia ser ningú més que ell (‘No podia ser ningú sinó ell’)
En qui (podem pensar) sinó (en ell)? = Qui (va ser) sinó (ell)?
En qui sinó? Qui si no*?

La frase de la columna A, «En qui podem pensar sinó en ell?» té una versió equivalent reduïda (retòrica): «¿En qui sinó?», i eixa mateixa solució hauria de ser vàlida per a l’exemple de la columna B.

En conclusió, seguint amb la reducció de la casuística gramatical i ortogràfica imprevisible (com s’ha fet amb la reducció dels accents diacrítics), seria bo que la gramàtica revisara eixa nota de l’apartat 25.4.4.2 i agrupara eixes oracions exceptives equivalents, més curtes o més llargues, i les tractara de la mateixa manera. Hem vist que això és possible i està fonamentat en els valors semàntics i pragmàtics de cada tipus d’oració. Per tant, podríem pensar que esta és la millor solució. ¿Quina altra sinó (esta)?

NN

Lettre de monsieur de *** a monsieur NN
Formes d’amagar noms o d’indicar que els noms són desconeguts. Fragment extret de Google Llibres.

L’expressió llatina original que probablement donà lloc a l’abreviatura NN és objecte de diferents hipòtesis:

Sigla de: nomen nescio (literalment, ‘en desconec el nom’), locució llatina per a indicar que es desconeix el nom d’algú; té ús en diversos àmbits, com ara en literatura, en una fossa o en una tomba. En algunes tradicions s’utilitza també l’abreviatura PN (de praenomen nescio), per a fer referència al nom de pila desconegut. L’expressió llatina completa, nomen nescio, ha segut utilitzada convencionalment per a firmar escrits amb la intenció mantindre l’anominat.

Nota fdt. Esta interpretació és habitual a Alemanya o França. En les cartes i en els relats, és pràctica comuna abreujar o amagar els noms de persones o personatges tant amb tres asterics (***) com amb l’abreviació NN.

Sigla de: non notus (‘desconegut’), locució llatina semblant a nomen nescio i amb usos tradicionals semblants.

Nota fdt. Esta interpretació és habitual a Polònia.

LGTBI-fòbia

L’aplec de la sigla lgtbi amb el sufix -fòbia forma el terme lgtbi-fòbia, que és la forma que dona el Termcat (veg. Diccionari LGBT). Seguint eixe criteri, l’adjectiu derivat seria lgtbi-fòbic -ca.

Cal tindre en compte la indicació que fa el Termcat sobre esta sigla (que ells escriuen lgbt; consulta: 07.10.2015):

 La denominació lgbt, i els diversos equivalents, són la sigla que correspon a lesbianes, gais, bisexuals i transgèneres. L’ordre de les lletres que la constitueixen és variable, tant en català com en la resta de llengües; així, al costat de les formes lgbt i lgtb, que són les més freqüents en català, també es documenten les variants glbt i glbt. De vegades també s’omet la b (de bisexuals) o s’afegeix una q (de queers) o una i (de intersexuals).

A banda d’això, no he localitzat cap indicació aplicable i clara sobre esta composició en l’oiec (2016-2021). A més, la possibilitat d’aplicar una regla s’embolica, perquè en 2016 incorporaven un guionet entre prefixos i sigles (anti-otan); en 2021 modifiquen el criteri i canvien el guionet per un espai (anti otan). En tot cas, l’ortografia de l’institut no indica res respecte a este tipus de sufixació. Amb tot, podem considerar que el punt 4.3.2.2.h valida —fent una deducció dels exemples utilitzats— l’ús del guionet en el cas d’una sigla seguida d’un sufix:

h) En els termes d’especialitat compostos en què algun dels elements és un símbol (lletra, xifra, etc.): àcid d-lisèrgic, p-aminoazobenzè, e-mail, goma-2, α-naftol,
omega-3, pH-metre (llegit «pehàcmetre»), propan-2-itilè, succinil-CoA-sintetasa, 2,4,6-trinitrofenol.

En fi, l’institut hauria de revisar esta regla per a deixar-la més clara, tant pel que fa al compost sigla-sufix (lgtbi-fòbia) com per a explicar més clarament la diferència entre súper 8 (cas previst en 4.3.1.b) i goma-2 (cas previst en este apartat 4.3.2.2.h).


En castellà, el compost s’escriu també amb guionet, d’acord amb el criteri de la Fundéu del 2018, reiterat el 2023 : LGTBI-fobia.  Abans, el criteri del 2016 de la Fundéu era la grafia aglutinada sense guionet.

super-

Seguint la norma ortogràfica general, este prefix s’hauria d’escriure sempre aglutinat amb la paraula amb la qual conforma un terme nou, tal com indica el dnv:

super-
Prefix provinent de la paraula llatina super, que:
1. afix Significa ‘sobre’, amb una relació de lloc. Superposar.
2. afix Indica superioritat en rang o en mèrit. Superintendent.
3. afix Significa ‘més enllà’, amb una relació de temps. Supervivent.
4. afix Significa ‘en excés’, amb la idea de sobrar. Superabundant.

La indicació general és clara i simple en estos casos i permet preveure l’escriptura d’altres paraules usuals (que no sempre apareixen en els diccionaris): superbé, supercrític, superdona, superfantàstic, superfí, superjó…

Hi ha altres casos en què l’ortografia (oiec 4.3.1.3) ha optat per una solució diferent:

  • Quan el prefix precedeix elements amb particularitats gràfiques, com ara majúscules, xifres, símbols, cometes o mots en cursiva: súper 8.
  • Quan modifica locucions: súper a prop d’ací, súper a gust.

En estos dos casos, a l’indicar que cal accentuar-lo, es pot confondre amb l’adjectiu i adverbi súper:

1. adj. [col·loq.] Magnífic, molt bo o molt complet. Hem fet un viatge súper.
2. adv. [col·loq.] Molt bé. L’espectacle va estar súper.


En castellà, la Fundéu (10.06.2014) també manté en estos últims casos el prefix separat, però el deixa sense accentuar, cosa que també pot induir a confusió ortogràfica:

Excepcionalmente, y como ocurre con todos los prefijos, se escribe separado de la base a la que afecta cuando esta está formada por un conjunto de palabras con un significado unitario (super de modasuper a gusto, super gran coalición…).

de rapafuig

  1. Anant espai i amb calma, és a dir, contràriament al que significa esta locució, vaig localitzar (15.10.2009; 14.02.2022) unes quantes formes diferents d’escriure-la:

    (Salt 2.0) d’arrapafuig
    (gd62) d’arrapa-fuig
    (gdlc) d’arrapa-i-fuig
    (DVoramar) d’arrapa i fuig
    (FPastor i dcvb) de rapafuig
    (dnv) de rapa-fuig

  2. El company Cèsar Mateu (19.10.2009) localita la variant «d’arrapa i fuig» en el dcvb (s. v. fugir). A més, m’indica la forma «de rampa i fuig», que diu que s’usa aixina a Castelló de la Plana. També eixa és la forma de Borriana, segons Josep Palomero («Vint anys de “Pequeña historia de pequeñas cosas”», Buris-ana, 193, 2004: [pdf])

alegar

Les curiositats de l’ortografia fan que també hi haja un verb alegar (consulta: 05.07.2021) en valencià. El diccionari de l’acadèmia el definix amb una remissió al sinònim aregar:

aregar
1. v. tr. Ensinistrar (una bèstia) per al treball.
2. v. tr. Instruir o ensinistrar (a algú) en algun treball o algun negoci.

Per tant, convé que recordem que no és el mateix alegar (o aregar) que aŀlegar.

atxinat -ada

Este adjectiu no apareix en els diccionaris generals. Les obres de referència preferixen qualificar el tipus d’ulls humans més allargats (o dits també oblics) amb l’adjectiu ametlat -ada ‘en forma d’ametla’.

atxinesat -ada / aixinesat -ada
L’adjectiu hauria de ser un derivat de xinés xinesa, procediment que en valencià donaria atxinesat -ada, seguint els casos que utilitzen tx- inicial i mirant de ser regular en l’aplicació de les possibilitats ortogràfiques; això du a la variant africada aixinesat -ada. Convé no estendre innecessàriament la irregularitat de l’ortografia (veg. gelc 2.2.2; consulta: 24.11.2020) que fa servir la grafia inicial x- tant per a la pronúncia fricativa com per a l’africada.

* Podem observar de quina manera unes irregularitats inicials (valor doble de la x- inicial) i una gestió ortogràfica que no adopta una visió de conjunt i una jerarquia clara de regles, esdevé una pràctica «creativa» que induïx a excepcions que pretenen justificar noves irregularitats. Són simptomàtiques en este sentit les reflexions relacionades de Jaume Salvanyà i Eugeni S. Reig que podem llegir en «Comentaris al Diccionari normatiu valencià (XXXVI). ¿Axampanyat, atxampanyat o aixampanyat?» (2015); consulta: 17.12.2020. Les irregularitats i improvisacions normatives dificulten les decisions compartides.

atxinat -ada / aixinat -ada
D’altra banda, la forma més usual s’ha format a partir del castellà chino -na, és a dir, dels préstecs no normatius xino xina. Això ha donat lloc tant a atxinat -ada com a la versió aixinat -ada (per als dialectes que fan la pronúncia fricativa inicial).

Seguint la preferència més documentada (veg. «Uns ulls aixinats i un vi aixampanyat» de Jaume Salvanyà; consulta: 24.11.2020), el Llibre d’estil de La Vanguardia (consulta: 24.11.2020) ha adoptat el verb aixinar i l’adjectiu aixinat -ada:

aixinar. Acceptem aquest verb amb el sentit de posar els ulls oblics. També podem fer servir els verbs tancar-se, allargar-se, mig aclucar, empetitir-se els ulls: quan riu, mig tanca els ulls; posar els ulls allargats si mira lluny. I en determinats contextos, ulls ametllats o ulls aixinats. // Així mateix, es pot fer servir aixinar amb el sentit que algú o alguna cosa té o agafa trets xinesos: una cara aixinada, parla un anglès aixinat, els costums s’aixinen.

La forma aixinar i família tindrien l’inconvenient que podrien dur a confusió amb l’adverbi aixina i possibles creacions derivades.

Em sembla que les formes que no s’ajustarien gens a les regles ortogràfiques actuals serien axinesat -ada i axinat -ada, ja que en eixe entorn vocàlic el so de la –x- hauria ser [ks], com en axial, axinita o axioma.

màcron

  1. Es tracta d’un terme d’origen grec. Encara no apareix en els diccionaris generals. És el nom d’un signe diacrític (¯) que indica que una vocal és llarga.
    Vocals llargues:
    Ā ā
    Ē ē
    Ī ī
    Ō ō
    Ū ū

    Hem trobat la forma màcron Josep M. Pujol en «L’escriptura tipogràfica, 1. La font digital»:

    Les fonts Windows disposen d’una sèrie de set diacrítics solts: l’accent agut (´), el greu (`), el circumflex (ˆ), la dièresi (¨), la titlla (˜), el màcron (¯) i la cueta solta de la ce trencada (¸); per la seva banda, la sèrie de diacrítics solts de Mac és més àmplia: a més dels anteriors té la nota brevis (˘), el punt sobrescrit (˙), el kroužek (en txec ‘anellet’) o anell sobrescrit (˚), l’accent agut doble de l’hongarès (˝), l’ogonek polonès (˛) i el háček o accent circumflex invertit (ˇ).

    Veg. article complet en PDF.

    El Cercaterm, recollia (17.05.2007) una proposta diferent:

    guionet
    Indústria: Arts gràfiques. Edició
    ca guionet, m, traç horitzontal, m
    es
      macron

    Però després de la consulta que els hem adreçat, arran de l’elaboració d’esta fitxa, ens han respost el següent (juny 2007):

    Després de la recerca terminològica que hem fet sobre aquest terme, ens sembla encertada i molt a tenir en compte la proposta de l’especialista Josep M. Pujol de l’adaptació catalana de màcron. És per això que considerem pertinent passar el terme al Consell Supervisor del TERMCAT perquè el normalitzi i en fixi la forma definitiva més adequada.

    Finalment, el Termcat (05.06.2009 dv.) envia el missatge següent:

    En relació amb la consulta que ens vau fer sobre el terme macron de l’àmbit de la tipografia, ens plau comunicar-vos que ha estat normalitzat pel Consell Supervisor del TERMCAT.La denominació catalana màcron és la forma normalitzada per a designar el concepte següent: ‘Signe en forma de ratlleta horitzontal (¯) que se situa sobre algunes lletres, amb valors diversos, en els estudis de prosòdia i mètrica clàssiques, en l’ortografia d’alguns idiomes, en alguns sistemes de transliteració i de transcripció fonètica i en diversos sistemes de notació científica’.

    Per tant, el Termcat (consulta: 20.11.2020) va publicar la fitxa següent:

    ca màcron, n m
    es acento largo
    es macron
    fr accent long
    fr macron
    fr trait supérieur
    it macron
    en long accent
    en macron
    en straight accent
    de Längestrich
    de Macron
    de Makron

    Indústria > Arts gràfiques. Edició
    Definició
    Signe en forma de ratlleta horitzontal (ˉ) que se situa sobre algunes lletres, amb valors diversos, en els estudis de prosòdia i mètrica clàssiques, en l’ortografia d’alguns idiomes, en alguns sistemes de transliteració i de transcripció fonètica i en diversos sistemes de notació científica.
    Nota
    En els estudis de prosòdia i mètrica clàssiques, el màcron indica vocal o síl·laba llarga.

  2. En anglés, segons el Merriam-Webster:

    macron
    Pronunciation: ‘mA-“krän, ‘ma-, -kr&n
    Function: noun
    Etymology: Greek makron, neuter of makros long : a mark ¯ placed over a vowel to indicate that the vowel is long or placed over a syllable or used alone to indicate a stressed or long syllable in a metrical foot

  3. En francés, segons el gdt:

    macron n. m.
    Définition : Signe graphique placé au-dessus d’une voyelle ou d’une syllabe pour indiquer qu’il s’agit d’une voyelle longue ou d’une syllabe longue.
    Sous-entrée(s) :
    synonyme(s)
    trait supérieur n. m.
    Note(s):
    Dans le clavier normalisé CAN/CSA Z243.200-92 utilisant les pictogrammes ISO 9995-7, le macron (¯) est situé sur la touche C cédille, à gauche de la touche Retour.
    [Office de la langue française, 1998]

  4. En castellà-espanyol, no apareix en els diccionaris habituals; el recull Martínez de Sousa (ooea, 10.4) quan tracta els signes diacrítics. L’escriu amb redona i com a paraula plana: «macron», encara que també hi ha qui la fa aguda i l’escriu «macrón» (veg. Los sonidos del español de José Ignacio Hualde; consulta: 20.11.2020).