Normes de Castelló de 1932

Fragment del text mecanografiat de la introducció a les Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana (1932).

El document que sol denominar-se Normes de Castelló o Normes del 1932 duia com a títol «Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana», títol provisional escrit per Lluís Revest i Corzo a l’inici dels fulls mecanografiats que va enviar a Joaquim Reig Rodríguez, després de bandejar altres noms possibles (regles o normes). Posteriorment, les denominacions alternatives han consolidat la tendència a oblidar el terme bases, nom inspirat pel context de l’època i per la intenció d’arribar a un consens general en un àmbit poc procliu a normatives.

Introducció de les «bases»

La introducció mecanografiada, que contenia algunes errades de picatge, va ser publicada (amb alguna esmena, però també amb algun error) en El Camí, 11.03.1933.

En el text podem localitzar l’ús de diversos trets estilístics que no s’ajusten a la descripció que sol fer-se de les prescripcions normatives d’aquell moment:

  • Demostratius: este, esta – eixe, eixa
  • Quantificador: atre, atra
  • Increment incoatiu palatal: afeblixca, creixcut
  • Sufix verbal: -isar

El text de les «bases» confirma les formes preferibles per als demostratius i el quantificador, i no diuen res sobre les formes verbals, però podem vore que mantenen la línia de la introducció, ja que fan ús de les formes exigix i seguixen. El «Vocabulari ortogràfic» elaborat per Carles Salvador que es va publicar amb les normes dona entrada al quantificador atre, atra, però no inclou cap referència a la conjugació verbal dels incoatius ni als demostratius.*

* L’article «El corpus textual de les Normes de Castelló» de Vicent Pitarch i Almela (2016) fa un repàs a diversos detalls de l’elaboració, del contingut i de la publicació de les normes.

Bibliografia complementària. Pel que fa a l’estudi del document i de la seua època, el Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Jaume I ha elaborat un Repertori bibliogràfic de les Normes de Castelló.

A continuació reproduïm el text de la introducció publicat en la revista El Camí:

BASES PER A LA UNIFICACIÓ DE L’ORTOGRAFIA VALENCIANA
—————————————-

Es un fet acceptat hui, per casi bé tots, que la llengua pròpia és la més alta manifestació de la personalitat d’un poble i que aquells pobles que nan recobrat la seua consciència com a tals no sols s’entreguen a l’ús del seu propi parlar, sinó que aspiren a la seua màxima depuració com a fenomen cultural i com a prova que volen tomar a ser ells mateixos.

Moltes causes, no totes literàries i cap d’elles desconeguda, han produït a l’hora d’ara una curiositat viva i desperta envers totes les manifestacions espirituals del País Valencià i singularmente (sic) envers el seu parlar. Es a dir, que el nostre poble comença a sentir la dignitat de la llengua pròpia. Deure de patriotisme i de cultura és treballar per a què eixe impuls no s’afeblixca i per a remoure tots els obstacles que s’oposen a la seua expansió. U d’ells, potser el més gran, radica en la manca d unitat ortogràfica, que posa els editors i en general qui ha d’escriure en la nostra llengua, en situació semblant al pianista confús davant un instrument on no tingués la certitud que les notes són correctament colocades (sic) i obliga demés al llegidor a una veritable crítica d’interpretació dels textos, a la qual ni és, ni té per què ser preparat el gran públic. Es, doncs, necessària l’adopció d’un sistema ortogràfic unitari, si no volem ofegar al bressol mateix eixe esplet de curiositat patriòtica tan prometedor de fruits.

***

Posat que tot sistema ortogràfic és per força imperfecte i convencional, no semblarà de primer antuvi el problema de tanta magnitut con nosatres pensem; mes té dificultats que molts no sospiten. Es la primera, la necessitat de posar d’acord, sincerament i eficaç, a aquells que en les seues produccions intel·lectuals empren la nostra llengua i obtindre després un consentiment automàtic i sense reserves de la massa de lectors.

Es la segona, que per a què siga útil un sistema ortogràfic cal fer-lo poc complicat, lògic, servit de mitjans eficaços de propaganda i sense notes que puguen provocar discrepàncies d’importància.

Es per esta raó que un sistema de creació individual, sense un mínim inicial prou creixcut d’adhesions incondicionals, no és moralment viable i, per la mateixa, cal fer tots els possibles per no deturar-se en eixe mínim, a fi que les adhesions arriben al màxim i siguen quant més eficaces i representatives, millor.

Eixa és la nostra més gran satisfacció. Els escriptors i investigadors del País Valencià, les Corporacions i publicacions més preparades de la nostra terra, amb un patriotisme que mai no s’enaltirà prou, han arribat a l’acord transaccional que suposa el sistema que ací s’explana. Va sense dir que no hi ha cap vençut, puix les autoritats filològiques que sotafirmen mantenen els seus punts de vista científics, penyora viva de nous progressos.

Però tots acaten les grafies aprovades. Al temps, a aquelles autoritats i a la novella generació d’estudiosos pertany la cura i la missió, prou feixuga i prou llarga, d’anar rectificant i millorant un sistema —a base també, naturalment, d’amples acords— que deixant a un costat atres raons no pot ser tan madurat com caldria si hem d’acodir oportunament a la satisfacció legítima que de manera imperativa demanen tant les necessitats com les inquietuts de l’hora present.

A este efecte, s’inserten les Bases ortogràfiques unificadores i es publica el Vocabulari a elles adaptat, que tan útil ha de ser a tots els estudiosos i per aquells fills d’esta terra que senten l’orgull del propi idioma.

I no res més sinó demanar la cooperació entusiasta del nostre poble en esta obra de depuració, de dignificació, d’estilisació de la llengua vernàcula, manifestació la més autèntica del seu esperit i del seu propi geni.

Les normes

Més avall publiquem el contingut normatiu de les «bases». Hem extret el text de l’edició de l’Ajuntament de València de 1933 (Editorial Miguel Juan), que probablement reedita el text publicat eixe mateix any en Vocabulari ortogràfic valencià  (editorial L’Estel). El text presenta algunes divergències respecte als fulls mecanografiats del 1932. Una mostra de les divergències que hem detectat:

Text mecanografiat (1932) Edició de l’Ajuntament de València (1933)
Prefixos i sufixos porten guionet darrere o davant (ante-, -ar) Prefixos i sufixos sense guionet (ante, ar)
só so
pero però
etimología etimologia
representa (9) represente
col-lec- / tius (20)*

* Hem utilitzat una barra inclinada (/) per a assenyalar que hi ha un canvi de línia.
 col- / lectius
éncia (23) ència
comprobar-se (23) comprobarse
mostrassa (24) mostassa
xilladissa, de xillar (24) cridadissa, de cridar
paleozóic (25)
 paleozòic
(unisonant, monosil.làbic) (26)
 (unisonant, monosil.làbic)
(¨) (27) (ü)
portarte’ls (29) portar-te’ls
substantiu (30)
 subtantiu
∅ (32 i 33)
(32) (34)
Valéncia (32) València (34)
dues / ambdues (32) dos / ambdós (34)

 

Bases

1. En principi de paraula s’escriu b i no p en els prefixes ab, ob, sub (abdicar, objecció, substantiu) i s’escriu p i no b en cap (captar). Excepcions: apte, apnea, optar, òptic, òptim; cabdal, cabdell, cabdill. Tant la regla com les excepcions s’extenen als composts i derivats (de substància, insubstancial: de cabdell, cabdellar): esta observació deu donar-se per feta en tots los casos semblants.

2. S’escriu p davant t, o, s, n (asèpeia, hipnòtic), b davant d (hebdomadari). Excepcions: dissabte, dubte, sobte.

3. En final de paraula s’escriu p (cap, camp, cup (recipient), macip). Excepcions: finals en fob (hidròfob) i en síl.lab (monosíl.lab); darrere consonant en paraules de les quals porten b els femenins i derivats (corb, cf. corbera) i amb o ab (preposició); adob, alarb, aljub, baobab, barb, cub (fig. geomètrica), club, exub, gàlib, nabab, torb, tub.

4. Davant l i r mai no s’escriu v.

5. La c representa un so gutural (cap) i un atre alveolar (cep); la g representa igualmente un so gutural (gat) i un atre palatal (gent). Els sons guturals c i g poden confondre’s, en mig i final de paraula. En mig de paraula s’escriu c davant c, s, t, i, z; s’escriu g davant d, g, m, n (acció, eczema, fragment, insigne). Excepcions: acmé, aràcnid, dracma, estricnina, icneumon, icnografia, tècnic, anècdota, sinècdoque i llurs derivats.

6. En fi de paraula s’escriu c (arc, solc). Excepcions: Darrere consonant en paraules de les quals porten g los femenins i derivats (amarg, cf. amarga, amargor). En paraules acabades en fag, fug, feg i atres en general cultes i extrangeres que en duen en les llengües originàries (rizòfag, centrifug).

7. Davant e, i, se representa el so gutural de g mitjançant la intercalació d’una u muda (guerra).

8. El so gutural de c davant e, i, se representa mitjançant la q seguida d’una u muda (que, quina).

9. El so gutural de c davant una u i atra vocal que formen una sola síl.laba se represente per q. Si la segona vocal és e, i, damunt la u s’escriu la dièresi (quan, freqüent, obliqüitat, quota).

10. En principi de paraula s’escriu ad i no at (adjacent). Excepcions: davant z (atzembla) i en atlas, atlàntic, atleta, atmosfera.

11. En fi de paraula s’escriu t i no d (pit, ardit, avalot, mut). Excepcions: Darrere consonant en les paraules de les quals porten d els femenins i derivats (estupend, cf. estupenda, sord, cf. sorda; esguard, cf. esguardar). Darrere vocal en els femenins acabats en etud, itud (consuetud, solitud). En algunes paraules tècniques i extrangeres com anhídrid, sumand, babord, lord.

12. El so palatal de g se representa davant e, i per g (gesta, gent, girar). Excepcions: Es representa per j davant ecc, ect (adjectiu, abjecció), en jersei, majestat i en alguns noms de procedència bíblica o grega, com Jesús, Jehú, jerarquia, jeroglífic i llurs derivats (jeràrquic, jesuïta). Davant de a, o, u se representa per j (jaciment, joguina, jutge, menjar, pluja).

13. El so de palatal fricativa sorda (ch francesa) es representa sempre per x (Xàtiva, punxa, marxa, seixanta, ix). Devegades darrere de consonant, com en esfinx, linx, etc., i sempre darrere de a, e, o, u, el signe x pren el so de cs (Alexandre, luxe). I a més, en casos com: fixe i els derivats. Per a què prenga el de ch francesa s’interposa una t (empatxar, despatx). Excepció: devegades també darrere la i (bolitx). El so de pre-palatal africada (ch castellana) es representa a començ de paraula per x (xic, xaruga, Xecoeslovàquia). Al mig de paraula, per tj, davant a, o, u, (platja, desitjós), i per tg, davant e, i (metge). A la fi de paraula per g darrere les atres vocals (vaig, lleig, roig, puig).

14. Per tal de distingir la ll (aquell) de la l geminada o doble (intel.ligència, mol.le), s’ escriu entre les dos l un punt volat.

15. Davant b, p, m, s’escriu m i no n per regla general (semblar, ampriu, immaculat), llevant d’alguns casos per tractar-se de composts i derivats (granment, tanmateix).

16. Davant f s’escriu n en con, en, in (confirmar, enfit, infecció), llevat d’émfasi, emfisema, emfitèutic i emfraxi. En qualsevol atre cas s’escriu davant f sempre m (àmfora, amfibiològic).

17. Davant consonant, fora b, f, p i m, s’escriu n i no m. Excepcions: comte (títol nobiliari), impremta, femta, comtat, somriure, premsa, tramvia i els composts de vir (triumvir).

18. S’escriu mp en asímptota, assumpció, assumpte, atemptar, compte (cast. cuenta), consumpció, consumptiu, contemptible, eclàmpsia, exempció, exempt, metempsícosi, palimpsest, perempció, peremptori, preempció, presumpció, presumptiu, prompte, redempció, redemptor, resumpció, símptoma, sumpció, sumptuós, temps, temptar, temptativa, transumpte i en llurs composts o derivats.

19. El so de rr es representa per r darrere consonant i també darrere dels prefixes ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, anti, hipo, mono, di, tetra, poli i a privatiu (antireligiós, arítmic).

20. S’escriu r final en els substantius formats dels sufixes ar (col.lectius o de lloc, com canyar), er (de persona, lloc, instrument o planta com ferrer, llorer), or (derivats d’adjectius o verbs, generalment abstractes, com blancor), dor (de persones, lloc o instrument, com llavador, llaurador): en els adjetius com rebedor, esdevenidor, que enclouen ordinàriament una idea de futur, en els noms dels quals porten r els femenins i derivats (clar, lleuger); en els infinitius aguts (partir); en els infinitius plans que no acaben en re (nàixer, però vendre, vore) i en córrer.

21. El so alveolar sonor de s (cosa) se representa per z en principi de paraula i darrere de consonant i per s entre vocals (zero, dotze, casa). Excepcions: dacsa, endinsar, enfonsar i en el prefixe trans (transigir).

22. El so alveolar sord de s (massa) se representa en principi de paraula i darrere consonant per s o c, segons l’etimologia, i entre vocals per c o ss, també segons l’etimologia. Davant a, o, u, la c pren la forma de ç (c trencada): (serp, sèquia, cendra, València, pansa, mustaçaf, açut, possessió).

23. S’escriu c o ç i no s darrere c (acció), fora sacsar i sos derivats, en les terminacions ància, ència, (repugnància, València), en les terminacions ança, ença, quan són sufixes de derivació o vénen de paraules que porten c (esperança, creença, França, però ansa, pensa); en els adjectius derivats de llatins de tema en c que porten z en castellà (capaç, de capax, acis, cast. capaz) i, per regla general, en paraules corresponents a atres castellanes del mateix orige que porten z (braç cast. brazo). No sempre, però, és certa la correspondència de z castellana i c valenciana, com pot comprobarse en Sardenya, Còrsega i en el prefixe valencià bes, que correspon als castellans bis i biz (besnét, bescuit, cf. biznleto, bizcocho, però besavi = bisabuelo).

24. S’escriu s, ss, no c o ç, en els sufixes de derivació as, assa, issa, us, ussa, dis, dissa (enjogassat, de joc; pallisa, pallús, de palla; cridadissa, de cridar), i en carabassa, fogassa, rabassa, mostassa, panís, pastís, vernís, mestís, garbissos, granissa, bardissa, llonganissa.

25. S’escriu z i no s ni ss en les paraules cultes començades per zoo, en les acabades en zoic, zoari i en algunes atres aiximateix cultes (Zoologia, paleozòic, hematozoari, amazona).

26. S’escriu s i no ss darrere els prefixes llatins ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, i grecs a (privatiu), anti, hipo, para, mono, di, tri, te, tra, poli (unisonant, monosil.làbic).

27. S’escriu la dièresi (ü) sobre la i i la u quan no porten accent, seguixen un atra vocal i pertanyen a síl.laba distinta (deduïa, diürnal). Excepcions: Darrere els prefixes inicials co, re (coincidir, reunir) i la i dels sufixes isme, ista, de la terminació verbal int i de la terminació verbal ir dels infinitius en llurs composts els futurs i condicionals (egoisme, egoista, deduint, conduir, conduiré, conduiria).

28 L’apòstrof s’escriu davant o darrere consonant o consonants, restes d’una paraula monosil.làbica qui ha perdut la seua vocal per elisió, com un article o un pronom àton (l’home, de l’home, porta’l). Fora estes i la preposició de, no és corrent apostrofar les paraules més que per tal de representar exactament una pronúncia popular. Cal advertir que les elisions no són obligatòries i l’escriptor pot ometre-les, singularment en els diàlegs.

29. Les formes no apostrofades ni accentuades dels pronoms personals que seguixen immediatament una forma verbal s’escriuen unides a ella mitjançant un guionet, i quan són dos o més eixes formes pronominals van també unides les unes a les atres mitjançant el guionet (portar-te, portar-te-ho, portar-te’ls).

30. S’escriu el guionet en paraules compostes unint les parts components quan estes ho són dels prefixes pseudo, sots, vice, ex (en casos com ex-president), en les compostes de forma personal de verb i substantiu (guarda-robes) i de subtantiu acabat en vocal i adjetiu (o participi) iniciat per r, s, x (cama-sec); en sordmut, quasi-contracte, pre-romà, prosector, despús-ahir, nord-est, històric-arqueològic i consemblants.

31. La letra h no més s’escriu quan ho exigix la etimologia, no mai per a substituir una consonant perduda (haver, ahir; però raó, no rahó).

32. La lletra y s’empra en el digraf ny (any) i tant esta com les lletres k i w en paraules extrangeres.

33. El digraf ch té ús també en paraules extrangeres i en alguns noms de llinatge.

34. S’accentuen totes les paraules agudes que terminen en vocal: anirà, aniré, aní, condició, algú.
Les paraules que terminen en as, es, is, os, us: vindràs, cortés, país, capciós, confús.
Les agudes que terminen en en, in: ofèn, esplín.
Les paraules planes que no terminen en cap de les dotze terminacions dites: hidròfob, càrrec, centígrad, telègraf, catàleg, fàcil, àtom, telèfon, príncep, córrer, lícit, índex, òbols, anàveu, diríeu.
Les paraules esdrúixoles s’accentuen totes: màxima, múltiple, custòdia, cúria, València.
Tota a accentuada porta l’accent greu: voldrà.
Tota i i tota u accentuades, l’agut: panís, Rússia.
Tota e i tota o obertes, el greu: clemència, òliba.
Tota e i tola o tancades, l’agut: església, recó.
Es troben asovint als vocabularis dos formes d’una mateixa paraula (amb i ab; els i los; el i lo). Això vol dir que ambdós formes són igualment llegítimes, encara que la primera siga la més usual i recomanable.

ad

Exemple de la variant ana en Bíblia del segle XIV. Primer i segon llibres dels Reis de Jordi Bruguera i Pere Casanellas (2011). / Tret de Google Llibres.[icon name="google" prefix="fab"]
La preposició ad —variant de la preposició a—, té entrada en el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (07.04.2025). Apareix  amb una explicació i un exemple que aclarix que no s’apostrofa amb el demostratius i pronoms que sol precedir:

ad
prep. [col·loq.] Variant de la preposició a usada davant de certes paraules començades per a o e, especialment els demostratius i els pronoms forts de tercera persona. Ad elles això no els agradava gens.

A més de la forma ad, la giec recull les variants an i amb. La variant an, seguint la mateixa regla ortogràfica anterior que s’aplica en ad, tampoc s’apostrofa quan va seguida per paraules començades per a o e, criteri que ja apareixia en l’acord ortogràfic del 1913:

«En el cas d’emplear-se an en lloc de a, no s’escriurà a n’ (ni a-n) sinó an : ho he dit an ell (millor : ho he dit a ell).»

Aixina ho va aplicar també el dcvb:

AN (o ana). var. vg.
de la preposició a. «An aquell l’estimaven» (Ross., Conflent, Cerdanya, Mall., Men.). «An tu t’ho dic» (Vallès). «Me donà la comunió ana jo» (Conflent). «No l’entenc, an ell» (Alcoi). «Anàvem contra an ell» (Morella). «Ho hai dit an d’altres» (Sort). «Ana tu t’ho diré» (Guilleries, Empordà). «An ell i ana mi ens ho deia» (Meià). «M’estimaria més donar-ho amb un gos que no pas ana vós» (Agullana). «La vaig donar an els meus germans» (Solsona, Barc., Bal.). «Un niu vaig trobar | ana la ribera» (cançó pop., Llofriu). Puig que Déu me n’ha enviada | y ana vós m’ha destinada, cançó de Ribes (Butll. C. Exc. Ll., v, 65). Donada la benedicció apostòlica an aquella imponent audiència, Verdaguer Exc. 10. Incerta de merèixer gràcia an els ulls de l’home inconegut, Alcover Poem. Bíbl. 41. No, an a mi no me’l pendria el parany, Ruyra Parada 14. Flor que al pit dones tendresa, volada an el pensament, Salvà Poes. 23. […]

La giec actual manté (07.04.2025) eixe mateix criteri:

[…] les preposicions a i en tenen les variants col·loquials an i amb (amb les pronunciacions corresponents a cada parlar); en el cas de a, per a evitar el contacte amb una vocal següent: Ho donarem an/amb ell (confusió de a amb en i amb); No pensis més amb aquella desgràcia (confusió de en amb amb).

A pesar que les regles ortogràfiques indiquen que estes variants no s’apostrofen, és habitual vore escrites eixes variants apostrofades («a d’» o «a n’»):

  • In their own words, Carta de Joan Miró a Josep Lluís Sert (1959): «A n’ell i la Guinguite un fort abraç»
  • El llibre de les abelles de Manel Ollé i Albiol (1996): «s’arruixa a n’elles i per les parets»
  • Contes de la Terra Plana de Carlos Soler Chulvi (2019): «Pere es va arrimar a d’elles i va preguntar»
  • Petó ferotge de Roberto Saviano (2020): «jo l’hi picat a n’ell perquè qui m’ha fet mal una vegada»
  • Sota el fang de Joan Roca Navarro (2023): «Vaiga, sembles a n’ell… Tun pare no és molt parlador»

Les prevencions de Fabra. Més variants usuals

A banda de les solucions ortogràfiques actuals, convé tindre en compte que Fabra va tractar de resoldre la qüestió d’una altra manera, tal com explica Aina Torrent-Lenzen («Una nova directriu dins la recepció de l’obra de Pompeu Fabra», 1996):

Fabra es va manifestar explícitament en contra d’aquesta interpretació (preposició a + [n] epentética), oposant-se així a la grafia an, molt generalitzada en la seva época.

Fabra va fixar eixa prevenció en la Gramàtica catalana de l’any 1933:

Aquesta preposició pot revestir diferents formes en la llengua parlada : a, an, ane, ad. L’única forma admissible en la llengua literària és la primera.

Actualment l’escriptura ja no es circumscriu a allò que abans es denominava llengua literària, sinó que es manifesta en tota la varietat de registres i dialectes, que no sempre poden aparéixer en les obres normatives, tal com mos explica l’Oficina d’Estandardització de l’iec per correu electrònic (09.04.2025):

«En aquesta qüestió, com en altres qüestions gramaticals, el text de la giec pretén ser més representatiu que no pas exhaustiu de la variació existent».

En tot cas, convé que la normativa proporcione les regles per a que es puguen reflectir per escrit totes les possibilitats. En este cas, la normativa aclarix que estes variants de la preposició a no s’apostrofen.

L’Oficina d’Estandardització mos dona una mostra de la documentació de què disposa:

«Les grafies ane (Fabra 1933: 112), ana (Sancho 2001/2008 [GCC]: 1730), an a (Moll 2006: 304 [en un ex. de Ruyra, al costat de en i ana]) o ena (Calveras, «Variants de les preposicions a, en, ab en els dialectes catalans», AORL, 1928, I: 156), però també hi ha altres variants de a seguida de consonant no mencionades a la GIEC, com am (DCVB: am¹), ama (DCVB: ama³), amba (DCVB: amba) o ambe (DCVB: ambe), al o ala (Calveras 1928). Citem les formes anteriors merament a tall il·lustratiu i sense pretensió de ser exhaustius: una exhaustivitat que es poden permetre altres treballs monogràfics de descripció i recerca.»

preposició + conjunció que

Fragment d’un diari de sessions del Parlament de Catalunya (05.05.2022).

L’opcionalitat de l’elisió de la preposició de davant de la conjunció que és esmentada inicialment en l’apartat 19.4.3 giec: «amb elisió generalment de de»; eixa indicació remet a l’apartat 26.4.1, que dona la indicació següent:

(«Les subordinades substantives finites introduïdes per preposició») […] En la mesura que la conjunció que fa també una funció de nexe, en la llengua antiga s’elidien les preposicions en les subordinades introduïdes per que, igual que fan encara altres llengües romàniques com el francès i l’italià: Acostuma sa llengua ∅ que no sàpia mentir (∅ = a); No so digne ∅ que sies causa de la mia mort (∅ = de); Vosaltres trobats pler ∅ que jo prena muller (∅ = en). En l’actualitat, l’elisió és viva col·loquialment en moltes construccions i és l’opció preferible en els registres formals.

En atres apartats, 252.2, 31.4.1 i 31.4.2.4 , l’elisió és descrita com un tret habitual, però cal entendre —tal com mos ha comentat el servei de consultes de l’iec— que es tracta de l’«opció preferible en els registres formals» expressada en 26.4.1. En eixe sentit, podem observar que en els registres formals, i sobretot en els informals, és habitual mantindre l’estructura completa formada per preposició composta + conjunció que.*

*Nota fdt. Amb tot, l’elisió és habitual en els texts impresos o editats, pràctica derivada del fet que les indicacions normatives i estilístiques havien tendit fins ara a mostrar com un «error» o una «incorrecció» el manteniment de les preposicions en este context.

 

no-ningú

Fragment de la noveŀla Encara maten els cavalls d’Anna Maria Villalonga.

L’expressió «no ningú» en l’accepció ‘persona sense valor’ hauria de considerar-se ja lexicalitzada i hauria de ser tractada com a substantiu invariable. En el mateix sentit, la paraula ningú hauria de rebre el mateix tractament quan s’utilitza amb este mateix valor. Això suggeria la lectura de la giec (35.4.1.2.d; consulta: 01.12.2023; 10.04.2026):

Un cas diferent és el de les locucions no ningú i no res. La primera té el significat de ‘persona sense valor’ i s’usa precedida de l’indefinit un: És un no ningú; És una no ningú. Amb el mateix valor pot usar-se també ningú. La segona pot tenir el significat de ‘cosa sense importància, nimietat’ (Plora per no res; No res l’espanta; S’escandalitza per un no res) o espai molt breu de temps (Torna en un no res). Notem que el nom no-res ‘absència de tota cosa’ s’usa precedit de l’article definit i s’escriu amb guionet (Déu creà el món del no-res).

En realitat, no ningú pot usar-se precedit d’altres indefinits (algun no ningú, qualsevol no ningú) o de l’article (els no ningú):

  • Ser d’esquerres és ser l’últim de la fila (i saber-ho), Gabriel Rufián (2019): «Com deien els no ningú a les marxes de Chiapas»
  • Encara maten els cavalls, Anna Maria Villalonga (2023): «Els no-ningú som com autòmats, com robots»
  • Obra completa: Teatre, Maria Aurèlia Capmany (1998): «Qualsevol no ningú creu que pot tenir criat amb lliurea»

La forma no-ningú

Si bé en el cas de «no res/no-res» la normativa ha establit una distinció formal i semàntica entre les dos formes, en el cas de «no ningú» es tracta d’una única paraula composta que és irregular sintàcticament i semànticament (és invariable i té un significat no deduïble dels components). Encara que la previsió actual la mostra escrita com a sintagma (no ningú), podríem pensar d’escriure-la com a paraula composta prefixada amb guionet (no-ningú), tal com la podíem trobar en el dcvb:

No esser ningú: no tenir autoritat ni categoria estimable; esser insignificant. Esser un ningú o un no-ningú: esser una persona menyspreable, de vàlua nuŀla (especialment en l’ordre intel·lectual o moral). Vostè és un ignorant, un ningú, un explotador indigne, Oller Bogeria 93. S’homo que no sap de ballar és un ningú, Ruyra Pinya, i, 125.

La forma amb guionet «no-ningú» és deduïble de les normes ortogràfiques actuals (consulta: 04.12.2023; § 4.4.1.2). A pesar d’això, no és una forma usual, però podem documentar-la, com hem vist en l’exemple del llibre Encara maten els cavalls d’Anna Maria Villalonga).

sinó exceptiu: ¿qui sinó?

Maus
Exemple d’ús extret del còmic Maus d’Art Spiegelman (trad. ca. de Felipe Hernández i Caterina Canyelles, 2003).

Un cas objecte de debat (vam discutir bona cosa en Zèfir al desembre del 2003) és el de la conjunció sinó quan tanca una oració exceptiva (la denominació «exceptiva» és de Bosque i Demonte, 1999). Més en concret, el debat de Zèfir versava sobre les versions reduïdes d’eixes oracions (és a dir, amb elisió), ja que eixes oracions es poden reduir elidint un element, i actualment inclús dos elements. Les versions plenes i reduïdes en què s’usa el sinó exceptiu són:

  • Versió plena: «¿Qui havia de vindre sinó ella?»; versions reduïdes: «¿Qui havia de vindre sinó» > «¿Qui sinó?» ‘no podia vindre ningú més que ella’
  • Versió plena: «¿Què podia fer sinó contar-li-ho»; versions reduïdes: «¿Què podia fer sinó» > «¿Què sinó?» ‘no podia fer més que contar-li-ho’

Segons Bosque i Demonte (1999), l’oració exceptiva és aquella en què la paraula sinó:

[…] adquirix un valor exclusiu o d’excepció quan afirma l’element introduït per la conjunció com l’únic davant d’una generalitat que resulta negada en el context previ.

La Nueva gramàtica de la lengua española de la rae (2009) parla en l’apartat 40.6.s d’este valor, que denominen «exclusiu»:

Este significado está cercano al de salvo, excepto, aparte de y, en la lengua clásica, al de fuera. En tal caso, sino introduce un elemento que se señala como único frente a las demás opciones, que se niegan implícita o explícitamenten en el resto de la oración: No dijo sino que era inocente. Este uso de sino puede, además, estar inducido por la interrogación retórica, en lugar de por una negación expresa:

¿Con quién me sustentaba yo sino con ellos? (Cervantes, Quijote ii) […]

Article de Joan Solà Cortassa (2007)

Joan Solà parlava d’eixes oracions del tipus ¿Qui sinó? («Sinó», Avui,, 22.11.2007) :

[6] El cas més difícil, que avui ja no podem tractar, és ¿Qui ha de venir sinó ella?, i variants (¿Qui ha de venir sinó?, etc.).

Solà arribava a una conclusió el 29.11.2007 («Un sinó rebec») que donava preferència a la forma «sinó»:

Si gairebé tothom escriu sinó, instintivament (sense plantejar-s’ho), ha de ser per alguna cosa. Efectivament, els autors anomenen «retòrica» aquesta interrogació; és a dir, tenim una falsa pregunta, i per tant també una falsa condicional: quan diem ¿Qui ho ha fet sinó tu?, ¿Per què ho ha dit sinó per molestar?, ¿Què és, això, sinó una provocació?, crec que essencialment pretenem focalitzar (remarcar) el terme tu, per molestar, una provocació (com si hi afegíssim precisament), no pas qüestionar-ne cap altre.

El que hi ha és que els matisos són tan pròxims que gairebé es toquen, i si capgirem la frase, ja tornem a ser a la condicional […]. En català potser hi hauria la qüestió de saber si són igualment genuïnes les tres versions d’aquest cas: ¿Qui ha de venir sinó ella?, ¿Qui ha de venir sinó?, ¿Qui, sinó?

Article d’Elena Estela Pato (2003)

Persèpolis
Exemple d’ús extret del còmic Persèpolis de Marjane Satrapi (trad. ca. d’Albert Jané, 2017).

Este enfocament de Joan Solà concorda amb l’article «Nuevos aportes al estudio de la función discursiva de los conectivos adversativos en el discurso periodístico del siglo xix. El conector sino» d’Elena Estela Pato (2003), que fa una anàlisi gramatical, semàntica i pragmàtica de la qüestió. L’autora classifica els usos del sino castellà en (marque amb negreta el que correspon al nostre cas):

a) Contraposició excloent
b) Contraposició exceptiva o no totalment excloent
c) Contraposició no excloent o de coexistència explícita

Segons l’autora, estos «tres valors semàntics bàsics que presenta el connector, convergixen funcionalment com a tres recursos de realçament, cap a una única funció discursiva de sinó que pragmàticament consistix a donar força o rellevància informativa a l’argument coorientat o contraorientat a favor d’una conclusió». El valor semàntic que analitzem en este cas és el de contraposició exceptiva.

Seguint l’anàlisi de l’autora, l’ús de sinó està «coorientat» o «contraorientat» respecte a la conclusió pressuposada de la primera part de l’oració. En una oració exceptiva com les que tractem, es donen diverses condicions:

  • No exigix una negació prèvia explícita i apareix després d’una interrogació.
  • És equivalent a la forma «declarativa» («Ningú sinó…»).
  • Dels dos membres contraposats, X sinó Y, Y està inclòs en el camp semàntic del membre X. Per tant, pertany a la mateixa categoria.
  • Els termes contraposats són d’extensió diferent, i per això s’entén que la contraposició està referida sempre a un únic membre de la classe, que és aquell al qual fa referència l’enunciat. Este únic membre en què recau la restricció és el que resulta focalitzat.
  • La forma declarativa «Ningú sinó ell pot vindre», permet apreciar el realç informatiu que li confereix a l’enunciat la contraposició dels termes (Qui/Ell) mitjançant sinó, que anomenem exceptiu davant la forma que es limita, simplement, a enunciar el fet sense conferir-li cap realç informatiu.

Vist això, sembla clar que no es tracta només d’una qüestió gràfica, sinó que els valors semàntics i discursius són factors rellevants per a diferenciar les oracions que contenen la conjunció sinó i les que tenen un significat diferent i, per tant, s’han d’escriure amb la condicional més la negació («si no»).

Problemes de les propostes per a escriure-ho «si no»

Més avall podem llegir tres propostes per a escriure eixe sinó com si fora una condicional + una negació («si no»). Les propostes es centren en aspectes formals i gràfics, i no analitzen els valors semàntics i pragmàtics que diferencien les oracions condicionals de les oracions exceptives (completes i reduïdes).

Nota fdt (21.06.2023). Durant el debat d’esta qüestió en l’aoetic, Albert Pla Nualart va mostrar la seua preferència pel manteniment la grafia originària «si no» en este cas (i en altres usos amb valors aproximats). Certament, si s’haguera continuat amb la forma «si no», este problema no existiria. Seguint la posició d’Albert Pla Nualart, però en sentit contrari, podem vore que en francés han optat per escriure sempre «sinon» i, per tant, no tenen este problema (<em>Le bon usage</em>, 2008, apt. 1154, p. 1.514: «Pour indiquer une exception ou une restriction. Souvent dans un contexte négatif ou dans une interrogation oratoire»).

Però a partir del moment que la normativa (iec, avl) diferencia entre «si no» i «sinó» i els prescriu per a valors i usos diferents, la gramàtica ha de ser conseqüent i no ha d’actuar arbitràriament (convé recordar el principi d’interdicció de l’arbitrarietat). Per tant, ha de seguir la jerarquia d’aplicació de les regles i, en conseqüència, el sinó exceptiu s’ha de validar tant per a l’oració completa (¿Qui sinó ell podia fer-ho?) com per a la versió amb elisió (¿Qui sinó?). El problema s’origina quan la normativa establix una excepció (dubte si ha segut per arbitrarietat, per descuit o per error) sense justificar-la.

Article de Pla Nualart (2011)

L’any 2011, Pla Nualart va reprendre la qüestió («Aglutinacions (1): Sinó o si no?», Ara.cat, 31.03.2011):

Pel mateix motiu sembla que hauríem d’escriure «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» —amb un infinitiu que funciona com un nom—, però «Si no m’hi resignava, què podia fer?», en què clarament estem davant d’una oració condicional negativa. I el cas més curiós és quan la frase es talla: «Què podia fer si no?» Jo aquí escriuria si no, perquè només si no pot funcionar com una oració sencera sense que calgui afegir-hi res més. És per aquesta raó que, sempre que vagi tot sol entre dos signes de puntuació, heu d’escriure si no.

Tanmateix, podem observar que esta reflexió de Pla Nualart és problemàtica:

  1. «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» no és equivalent a «Si no m’hi resignava, què podia fer?». Per tant, la segona oració («Si no m’hi resignava, què podia fer?») no pot equivaldre a la primera oració amb el verb elidit («Què podia fer sinó?»).
  2. La circumstància exposada per Pla Nualart, «la frase es talla», no implica un canvi de sentit entre la frase completa i la frase tallada. Si després de l’elisió dels elements sobreentesos canviem la conjunció sinó pel conjunt conjunció + negació («si no»), li hauríem modificat el significat, si la frase encara fora possible. Però la versió reduïda «Què podia fer si no*?» no és possible, perquè la frase completa hauria de ser una que tampoc no és possible: «Què podia fer si no* resignar-m’hi?». Si alterem els components de l’oració, n’alterem el sentit.
  3. Per tant, vegem que la versió completa «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» i la versió reduïda «Què podia fer sinó?» tenen la mateixa construcció i són semànticament equivalents. L’elisió no és un motiu per a canviar la grafia, per a desunir la conjunció sinó. Per tant, seguint Solà, ¿com ho podríem escriure, sinó…, si vullguérem mantindre el mateix sentit?

Article de Carles Riera (2014)

Més tard, al 2014, Carles Riera fa un repàs a les possibilitats d’ús de la conjunció sinó (i de la conjunció condicional si seguida de la negació no, «si no»), en què conclou que convé escriure «Qui, si no?» en lloc de «Qui, sinó?». La seua reflexió és:

Els autors que, en exemples com els d’aquest grup, escriuen sinó ho fan perquè hi sobreentenen un sol terme (com ara, en el primer exemple, sinó ell), però també s’hi pot sobreentendre una oració (com ara, en el primer exemple, si no va ser ell), i com que aquest és el sentit original, per això la grafia (si no) corresponent a aquest sentit és la que ha de tenir la preferència.

Els dos sentits sobreentesos exposats per Riera no són equivalents, són dos sentits diferents. De fet, el primer sentit no sobreentén «un sol terme» (com diu Riera), sinó un sentit diferent. Eixe sentit diferent no és una pregunta sobre l’autoria (‘qui va ser’), sinó que equival a l’exclusió d’una altra possibilitat (‘només podia ser ell’). L’oració reduïda no demana com a dubte «si no va ser ell», sinó que pressuposa que «només podia ser ell», és a dir, és una pregunta retòrica (més avall d’esta fitxa tractem les «interrogatives retòriques» que comenta la giec).

Eixa qüestió del «sentit original» que exposa Riera, concorda amb el que comenta Elena Estela Pato, que exposa:

Per a Fuentes Rodríguez (1988:44), en esta construcció es percep encara l’origen del connector, cosa que —segons l’autora— mostraria que es troba encara en el procés de gramaticalització. […]

És cert que sinó prové de si no. Però el sinó de «¿Qui sinó?» és un pas més enllà, ja que no prové directament del si no originari, prové del sinó d’una primera oració reduïda «¿Qui sinó ell?» o de «¿Qui ho ha fet sinó tu?», i altres oracions exceptives completes semblants, que contenen una primera elisió. En estes oracions ja no tenim el sentit ni els elements originals (condicional si + negació no), sinó el sentit exceptiu (conjunció sinó). El canvi produït ha donat lloc a un valor i un ús diferents. Seguint l’article d’Elena Estela Pato per al cas del sinó exceptiu, els termes contraposats són d’extensió diferent, i per això cal entendre que la contraposició («Qui sinó?») es referix sempre a un únic membre de la classe («ell»), mentres que la versió originària («¿Qui, si no va ser ell?») presenta una extensió general en el valor de l’interrogatiu qui (que equival a ‘algú que desconeixem’).

Mirant-ho aixina, en «¿Qui, si no va ser ell?», l’interrogatiu no queda restringit, ja que semànticament té un valor general (‘qualsevol, algú’). L’oració «¿Qui, si no va ser ell?» no és exceptiva, sinó que és una indagació de caràcter general sense restricció. Per això no és equivalent de «¿Qui va ser, sinó (ell)?» ni de la versió més reduïda «¿Qui sinó?».

Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (versió de 2023)

Passats uns anys, la giec haguera pogut resoldre el tema seguint el tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2. Eixe paràgraf conté una explicació que s’ajusta perfectament a estes oracions:

[…] S’usa en oracions interrogatives retòriques, en les quals la negació queda implicada i el primer element de la coordinació s’identifica amb un interrogatiu o un sintagma amb un constituent interrogatiu: Per què heu vingut sinó per ajudar-nos? (equivalent a ‘No heu vingut per cap altre motiu sinó per ajudar-nos’); En qui podem pensar sinó en ell? (equivalent a ‘No podem pensar en ningú sinó en ell’); Què podem fer sinó ajudar-nos els uns als altres? (equivalent a ‘No podem fer res més sinó ajudar-nos els uns als altres’).

Però podem llegir en la giec (al mateix apartat 25.4.4.2; consulta: 25.03.2023) una nota que indica:

Hi ha unes construccions amb doble el·lipsi que, tot i no tenir tradició, han fet fortuna: —Segur que va ser ell. —Qui si no? (equivalent a ‘Qui va ser, si no va ser ell?’ i a ‘Si no va ser ell, qui va ser?’); S’han comprat una casa a Ripoll. On si no? (equivalent a ‘On es comprarien una casa si no és a Ripoll?’).

La gramàtica de l’institut utilitza en esta nota unes frases completes i mostra els significats d’eixes frases. La confusió es genera perquè eixos no són els significats de les versions simples. Fent la comparació en un quadre, podem vore que la columna A i la columna B no són equivalents:

A
sinó
Tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2		 B
si no
Nota tercera de l’apartat 25.4.4.2
—Qui sinó?: que és equivalent de ‘No podia ser ningú més que ell’ ∴ > «sinó»
(La forma «si no» en la interrogació seria errònia)		 —Segur que va ser ell.
Equivalent interrogatiu: ‘Qui va ser, si no va ser ell?’
On sinó?: equivalent de ‘No podien comprar-se una casa més que a Ripoll’ ∴ > «sinó»
(La forma «si no» en la interrogació seria errònia)		 S’han comprat una casa a Ripoll.
Equivalent interrogatiu: ‘On s’han comprat una casa, si no és a Ripoll?’

En el quadre que ve a continuació, podem vore confrontades les solucions divergents que dona la gramàtica de l’institut entre el tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2 i la nota tercera del mateix apartat. La gramàtica utilitza dos oracions que pareixen exemples diferents, però són la mateixa interrogació —retòrica— sense i amb «doble el·lipsi». En el quadre podem seguir els passos de reducció de les oracions completes originals entre el tercer paràgraf i la nota tercera, i podem observar que, a pesar de seguir el mateix procés semàntic i constructiu, la giec dona una solució errònia en la columna B:

A
Tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2
 B
Nota tercera de l’apartat 25.4.4.2
Sempre pensem en ell
No podem pensar més que en ell (‘No puc pensar sinó en ell’)		 = Segur que va ser ell
No podia ser ningú més que ell (‘No podia ser ningú sinó ell’)
En qui (podem pensar) sinó (en ell)? = Qui (va ser) sinó (ell)?
En qui sinó? ≠ Qui si no*?

La frase de la columna A, «En qui podem pensar sinó en ell?» té una versió equivalent reduïda (retòrica): «¿En qui sinó?», i eixa mateixa solució hauria de ser vàlida per a l’exemple de la columna B.

En conclusió, seguint amb la reducció de la casuística gramatical i ortogràfica imprevisible (com s’ha fet amb la reducció dels accents diacrítics), seria bo que la gramàtica revisara eixa nota de l’apartat 25.4.4.2 i agrupara eixes oracions exceptives equivalents, més curtes o més llargues, i les tractara de la mateixa manera. Hem vist que això és possible i està fonamentat en els valors semàntics i pragmàtics de cada tipus d’oració. Per tant, podríem pensar que esta és la millor solució. ¿Quina altra sinó (esta)?

NN

Lettre de monsieur de *** a monsieur NN
Formes d’amagar noms o d’indicar que els noms són desconeguts. Fragment extret de Google Llibres.

L’expressió llatina original que probablement donà lloc a l’abreviatura NN és objecte de diferents hipòtesis:

Sigla de: nomen nescio (literalment, ‘en desconec el nom’), locució llatina per a indicar que es desconeix el nom d’algú; té ús en diversos àmbits, com ara en literatura, en una fossa o en una tomba. En algunes tradicions s’utilitza també l’abreviatura PN (de praenomen nescio), per a fer referència al nom de pila desconegut. L’expressió llatina completa, nomen nescio, ha segut utilitzada convencionalment per a firmar escrits amb la intenció de mantindre l’anominat.

Nota fdt. Esta interpretació és habitual a Alemanya o França. En les cartes i en els relats, és pràctica comuna abreujar o amagar els noms de persones o personatges tant amb tres asterics (***) com amb l’abreviació NN.

Sigla de: non notus (‘desconegut’), locució llatina semblant a nomen nescio i amb usos tradicionals semblants.

Nota fdt. Esta interpretació és habitual a Polònia.

LGTBI-fòbia

L’aplec de la sigla lgtbi amb el sufix -fòbia forma el terme lgtbi-fòbia, que és la forma que dona el Termcat (veg. Diccionari LGBT). Seguint eixe criteri, l’adjectiu derivat seria lgtbi-fòbic -ca.

Cal tindre en compte la indicació que fa el Termcat sobre esta sigla (que ells escriuen lgbt; consulta: 07.10.2015):

 La denominació lgbt, i els diversos equivalents, són la sigla que correspon a lesbianes, gais, bisexuals i transgèneres. L’ordre de les lletres que la constitueixen és variable, tant en català com en la resta de llengües; així, al costat de les formes lgbt i lgtb, que són les més freqüents en català, també es documenten les variants glbt i glbt. De vegades també s’omet la b (de bisexuals) o s’afegeix una q (de queers) o una i (de intersexuals).

A banda d’això, no he localitzat cap indicació aplicable i clara sobre esta composició en l’oiec (2016-2021). A més, la possibilitat d’aplicar una regla s’embolica, perquè en 2016 incorporaven un guionet entre prefixos i sigles (anti-otan); en 2021 modifiquen el criteri i canvien el guionet per un espai (anti otan). En tot cas, l’ortografia de l’institut no indica res respecte a este tipus de sufixació. Amb tot, podem considerar que el punt 4.3.2.2.h valida —fent una deducció dels exemples utilitzats— l’ús del guionet en el cas d’una sigla seguida d’un sufix:

h) En els termes d’especialitat compostos en què algun dels elements és un símbol (lletra, xifra, etc.): àcid d-lisèrgic, p-aminoazobenzè, e-mail, goma-2, α-naftol,
omega-3, pH-metre (llegit «pehàcmetre»), propan-2-itilè, succinil-CoA-sintetasa, 2,4,6-trinitrofenol.

En fi, l’institut hauria de revisar esta regla per a deixar-la més clara, tant pel que fa al compost sigla-sufix (lgtbi-fòbia) com per a explicar més clarament la diferència entre súper 8 (cas previst en 4.3.1.b) i goma-2 (cas previst en este apartat 4.3.2.2.h).

En castellà, el compost s’escriu també amb guionet, d’acord amb el criteri de la Fundéu del 2018, reiterat el 2023 : LGTBI-fobia.  Abans, el criteri del 2016 de la Fundéu era la grafia aglutinada sense guionet.

super-

Seguint la norma ortogràfica general, este prefix s’hauria d’escriure sempre aglutinat amb la paraula amb la qual conforma un terme nou, tal com indica el dnv:

super-
Prefix provinent de la paraula llatina super, que:
1. afix Significa ‘sobre’, amb una relació de lloc. Superposar.
2. afix Indica superioritat en rang o en mèrit. Superintendent.
3. afix Significa ‘més enllà’, amb una relació de temps. Supervivent.
4. afix Significa ‘en excés’, amb la idea de sobrar. Superabundant.

La indicació general és clara i simple en estos casos i permet preveure l’escriptura d’altres paraules usuals (que no sempre apareixen en els diccionaris): superbé, supercrític, superdona, superfantàstic, superfí, superjó…

Hi ha altres casos en què l’ortografia (oiec 4.4.1.3) ha optat per una solució diferent:

  • Quan el prefix precedeix elements amb particularitats gràfiques, com ara majúscules, xifres, símbols, cometes o mots en cursiva […]: súper 8 […]
  • Quan modifica locucions: súper a prop d’ací, súper a gust.

En estos dos casos, a l’indicar que cal accentuar-lo, es pot confondre amb l’adjectiu i adverbi súper:

1. adj. [col·loq.] Magnífic, molt bo o molt complet. Hem fet un viatge súper.
2. adv. [col·loq.] Molt bé. L’espectacle va estar súper.

En castellà, la Fundéu (10.06.2014) també manté el prefix separat de la locució —i manté l’ús del guionet (Fundéu 29.02.2012) en el cas de les «particularitats gràfiques»: anti-otan, super-8—, però el deixa sense accentuar, cosa que també pot induir a confusió ortogràfica:

Excepcionalmente, y como ocurre con todos los prefijos, se escribe separado de la base a la que afecta cuando esta está formada por un conjunto de palabras con un significado unitario (super de moda, super a gusto, super gran coalición…).

de rapafuig

  1. Anant espai i amb calma, és a dir, contràriament al que significa esta locució, vaig localitzar (15.10.2009; 14.02.2022) unes quantes formes diferents d’escriure-la:

    (Salt 2.0) d’arrapafuig
    (gd62) d’arrapa-fuig
    (gdlc) d’arrapa-i-fuig
    (DVoramar) d’arrapa i fuig
    (FPastor i dcvb) de rapafuig
    (dnv) de rapa-fuig

  2. El company Cèsar Mateu (19.10.2009) localita la variant «d’arrapa i fuig» en el dcvb (s. v. fugir). A més, m’indica la forma «de rampa i fuig», que diu que s’usa aixina a Castelló de la Plana. També eixa és la forma de Borriana, segons Josep Palomero («Vint anys de «Pequeña historia de pequeñas cosas»», Buris-ana, 193, 2004: [pdf])

alegar

Les curiositats de l’ortografia fan que també hi haja un verb alegar (consulta: 05.07.2021) en valencià. El diccionari de l’acadèmia el definix amb una remissió al sinònim aregar:

aregar
1. v. tr. Ensinistrar (una bèstia) per al treball.
2. v. tr. Instruir o ensinistrar (a algú) en algun treball o algun negoci.

Per tant, convé que recordem que no és el mateix alegar (o aregar) que aŀlegar.