en/amb + vehicle

Pel que fa a este context, tal com assenyala Pelegrí Sancho Cremades (gcc s.11.5.2.1, pàg. 1.739):

«La feblesa fònica i l’abstracció semàntica expliquen nombrosos casos de vacil·lacions entre les preposicions en, a i amb. Així, la preposició amb i la preposició en poden emprar-se indistintament al davant dels complements que indiquen el vehicle amb verbs de moviment: Hem pujat amb / en bicicleta, M’estimo més d’anar amb / en tren73


73. Aquí seguim el punt de vista defensat per Solà (1999:132-135), que s’oposa a una certa tradició de la proposta de Fabra (1918:§ 117), que pretenia diferenciar Puja amb aquesta tartana (vehicle) i Puja en aquesta tartana (locatiu direccional), si bé no presentà l’ús de la preposició amb com a obligatori. La proposta de Solà és acceptada per Badia (1994:218-219) i ha estat incorporada a Solà (1995:21).

Per tant, en eixe context són igualment bones les dos opcions, tal com reflexiona el mestil (xxi.7.4):

7.4.1. La designació del vehicle amb o en què ens desplacem es pot introduir tant amb la preposició amb com amb la preposició en.

[382a] Hi anirem amb tren. [382b] Hi anirem en tren.

Amb el verb pujar és convenient distingir entre el règim amb en o a (‘direcció’) i amb (‘mitjà’).

[383] Puja en un cotxe. [384] Puja al cotxe.
[385] Puja amb cotxe. […]

Alguns autors d’obres antigues sobre qüestions de normativa prescrivien l’ús de la preposició amb + vehicle i condemnaven l’ús de la preposició en en este context. Per exemple:

  • Albert Jané (1973): Aclariments lingüístics.
  • Frederic Larreula (1974): Aclariments ortogràfics. Dubtes i errors de llenguatge

La llengua anava en un altre sentit i l’any 1977 Enric Valor aixina ho descrivia en el seu Curs mitjà de gramàtica catalana. Referida especialment al País Valencià.

acompanyar

Els diccionaris generals no detallen la preposició que introduïx el complement de règim verbal en les accepcions en què apareix este complement (accepcions 6 i 7). Segons indica el duvc, les preposicions són de i amb en l’accepció 6 (llengua general) i amb en l’accepció 7 (accepció musical del verb):

acompanyar
1. acompanyar Crear un clima favorable. Hauran de suspendre la processó si el temps no acompanya. Tenen un fil musical que acompanya molt.
2. acompanyar [algú] Anar en companyia o fer companyia. T’acompanyaré fins a la placeta. La seva filla el va acompanyar en els moments més durs.
3. acompanyar [algú] Fer el mateix. Si prens cafè t’acompanyo.
4. acompanyar [algú o alguna cosa] Anar juntament. Les sospites l’acompanyaran fins a la mort. Les faves acompanyen la carn. L’astúcia no sempre acompanya la sort.
5. acompanyar [una cosa] Ajudar al moviment. Acompanyar la mà d’algú que escriu, acompanyar la porta perquè no bati.
6. acompanyar [una cosa] [de / amb una cosa] Fer anar junt. Acompanyar una sol·licitud amb un informe (o bé d’un informe). Acompanyar un rostit amb un bon vi (o bé d’un bon vi). Acompanyar la veu amb una guitarra.
7. acompanyar [un cantant] [amb un instrument] Fer l’acompanyament musical. Acompanyà el tenor amb el piano. (La variant acompanyar [un cantant] [a un instrument], d’ús molt estès, no està prevista per l’autoritat normativa i sembla, en general, rebutjable.)

En esta accepció, els diccionaris mostren l’ús només amb una preposició:

  • (diec) […] 3 v. tr. Adjuntar una cosa (a una altra considerada com a principal). Acompanyà la sol·licitud amb els documents requerits. Acompanyà el present amb una carta. Acompanyaven el menjar amb un bon vi.
  • (dnv) […] 4. v. tr. Adjuntar una cosa (a una altra, considerada principal). Acompanyar una instància amb la documentació corresponent.
  • (gdlc) […] 4 v. tr. Adjuntar una cosa a una altra (considerada com la principal). Acompanyar una sol·licitud de la documentació reglamentària.

En l’àmbit de la terminologia jurídica, el Termcat (2016) ha publicat un apunt que titulen «Tot el que cal saber sobre els verbs adjuntar i acompanyar». Entre altres qüestions, indiquen que, en este àmbit, el verb annexar s’utilitza com adjuntar. I que el verb acompanyar pot tindre subjectes animats i inanimats. En este segon cas, este subjecte inanimat és el document secundari. Uns exemples:

  • (Termcat) El certificat acompanya la demanda.
  • (salt, 2020) El certificat que acompanya la sol·licitud està emés per Hisenda.

en (preposició)

Terminis
En el cas dels terminis, les preposicions en i dins de tenen valors diferents. La preposició en s’utilitza per a indicar un termini: «ho faré en tres dies», que indica el temps de l’interval temporal que haurà transcorregut; i la preposició composta dins de, per a assenyalar l’interval de temps «durant el qual o abans del final del qual s’ha d’acomplir un fet» (giec, 19.5.2.d): «ho faré dins de tres dies».

El matís diferencial que pareix que vol establir la gramàtica és: en el primer cas s’apunta al «temps màxim d’una situació» (31.3.1.a); el segon cas es centra en determinar que l’esdeveniment s’ha de produir en l’interior del període. A pesar que no pareix que siguen matisos distingibles ni necessaris, en el llenguatge juridicoadministratiu —un àmbit on els terminis són rellevants i sovint discutits— és habitual utilitzar estes possibles diferències per a elaborar normes i dictar resolucions. En general, tal com comenta Abelard Saragossà (per missatge electrònic): «La cosa és tan simple com això: les dos preposicions indiquen interioritat, de manera que expressen el període temporal dins del qual es produirà un fet (sense més especificacions).»

‘Al cap de… a comptar des d’ara’
D’altra banda, per a indicar la quantitat de temps abans d’un fet, com ara: «la representació continuará en/dins de cinc minuts», que són expressions usuals, la gramàtica de l’iec no preveu que en tinga eixe ús equivalent a «d’ací a».* Sí que considera que dins (de) (giec, 19.3.4.3.c; consulta: 21.10.2021) té un valor pròxim a ‘al cap de… a comptar des d’ara’, però no li dona exactament eixe ús, cosa que induïx l’Optimot (fitxa 7678/3) a indicar que ni en ni dins (de) són adequades amb el valor ‘d’ací a’ temporal. Carles Riera tracta estos valors de dins (de) en «Expressió del termini d’una durada amb temps previ» (Llengua Nacional, 61).

* La giec (31.3.1.a) comenta que la preposició en indica «el temps màxim d’una situació» i no es pot combinar «amb predicats que designen estats o processos que no han d’arribar a un punt final de culminació». Confronta dos exemples d’ús de la preposició: «Vaig llegir Les veus del Pamano en dos dies» / «Va estar malalt en una setmana». El segon cas no és possible. No he trobat que la gramàtica comente el cas: «Estarà malalt en una setmana», que té el sentit de ‘d’ací a una setmana’, on no hi ha punt de culminació, però sí que hi ha punt d’inici.

A pesar de la prevenció normativa, podem pensar que la versió amb la preposició en és una versió semblant a «la correlació de… en amb valor temporal» (De hui en tres setmanes), i a la «correlació amb un sintagma preposicional precedent amb de» (D’ara en avant tancarem a migdia) (gcc, 20.4.3.3). També es pot pensar en una variació semàntica d’una oració conceptualitzada com si fora durativa (gcc, S 11.5.1.4 [83.c]; 11.4.3 [28.b]). És a dir, adaptant o (re)interpretant els exemples trets de la gcc:

83.c «L’ampliació de l’avinguda tindrà lloc en un període no superior a deu anys» > L’ampliació de l’avinguda tindrà lloc en deu anys (‘al cap de deu anys a comptar des d’ara’)
28.b «L’ànec estarà llest en una hora» (‘durant una hora’?) > (‘al cap d’una hora a comptar des d’ara’)

És possible que el problema per al rebuig normatiu d’esta construcció siga que també s’utilitza en castellà, on la normativa de la rae —no he sabut trobar cap indicació sobre això en la seua gramàtica— no l’accepta, tal com indica la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque y Demonte (1999; 48.1.2.1):

A) Los complementos formados por <en + sintagma nominal cuantificado>

Este tipo de complementos tiene dos acepciones; en un caso se trata de un CA durativo, en el otro, de un CA de localización. Obsérvese la diferencia entre ambos significados:

(12) a. Pintó la puerta en dos horas.
b. En un par de horas te llamo y te cuento lo que ha pasado.

En (12a), en dos horas mide el tiempo invertido en pintar la puerta, mientras que en (12b), en un par de horas indica el momento en que tienen lugar los eventos denotados por llamar y contar y no el tiempo que se invierte en llamar y contar. Nos ocuparemos aquí únicamente del primer significado, sin volver a hacer referencia al segundo.18

18 Debemos señalar que ni el drae ni el due recogen esta acepción. Por otra parte, Gómez Torrego (1989: 339) condena este uso como anglicismo y dice que en estos casos en debe sustituirse por dentro de.

No sé si ha de considerar-se necessàriament un anglicisme, però el cas és que em sembla que és eixa mateixa construcció la que trobem en L’espectre del senyor Imberger d’Henry de Gorsse i Henri Clerc (1922; sobre un conte de Frédéric Boutet), traducció del valencià Joaquim Montero Delgado (1924):

Max.—El temps de treure el cotxe del garage, i estic a les seves ordres.
Ferraud.—All right! (Surt Max.)
Carlota (A Ferraud.).—Fins ara mateix. En deu minuts, estic llesta.
Lluciana.—Jo tampoc trigaré.

Tractar d’explicar i acceptar esta construcció i els valors que pot tindre hauria de ser la funció de la normativa. I sempre seria més útil rebutjar-la amb una explicació clara del motiu que rebutjar-la sense cap explicació.

com + per a/perquè

La gramàtica de l’iec (29.3.5.f) indica que no és propi de l’ús formal el contacte entre la conjunció com (la gramàtica de la rae diu que és una conjunció en 13.16.f) i la preposició o la conjunció final del sintagma posterior (que correspon a la segona part d’una construcció consecutiva). Josep Ruaix (1994) considerava que eixa construcció era «defectuosa»,  però la normativa actual preferix tractar-la com a tret estilístic associat als diferents registres.

Per tant, eixa construcció, que segons l’institut s’ha estés «darrerament», és correcta i, a més, habitual en els registres informals. L’Ésadir ha sintetitzat la qüestió en un quadre;  podem afegim alguns exemples més que mostren que la construcció s’estén a tots els registres:

  • Josep Cuní, «Paraula, missatge, responsabilitat», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «en transmetre aquestes novetats, ho fem de manera planera com perquè ajudin a formar-nos —als oients, als espectadors— un nou nivell, si em permeten, intel·lectual».
  • Vicenç Villatoro, «Paraula i imatge com a informació complementària», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «i ho feia —espero— acceptablement bé, tant com perquè em fitxés un dia tv3 i em posés a la redacció d’informatius».
  • Jordi Llovet, segons el llibre Converses literàries de Marta Nadal (1991): «però, en canvi, allà s’ha continuat produint perquè s’ha donat el bagatge suficient, als futurs lectors, com perquè no s’esverin davant d’una formulació assagística difícil de llegir, de pair, de treballar».
  • Miquel Porter i Moix, «Resum d’una experiència metodològica, com a homenatge», Anthropos, 58 (1986): «Indubtablement, la gran majoria dels universitaris eren consumidors de mercaderies cinematogràfiques i televisives, però pràcticament cap d’ells tenia coneixements suficients com per a intentar una aproximació científica […]».  
  • Quaderns de l’exili (1943): «hauríem pogut tenir a mà una força armada amb la necessària eficiència com per a fer avortar el moviment».  

A més d’això, la gramàtica de l’institut també considera poc adequada per als registres formals la construcció consecutiva tant/tan… com… seguida d’una construcció final. Amb tot, podem documentar eixa construcció qualsevol registre:

  • Quaderns de l’exili (1943): «[…] no va ser mai tan precària com per a abandonar-se sense remei a un art estranger».
  • Llorença Villalonga, Les temptacions (1966; edició de 2015): «Dona Francisca no era tan esburbada com per a recomanar-lo i respondre d’aquell perdut».
  • Vicent Ventura, «Tots els camins condueixen al psoe?», Vicent Ventura: un home de combat, a cura de Francesc Pérez i Moragon i Rafael Fresquet (1998): «Qui pot ser tan ingenu com per a creure que quan es produesca aqueixa substitució, el psoe reformarà l’aparell de l’Estat […]». 
  • Honoré de Balzac, Contes drolàtics, traducció de Jaume Ortolà (2010): «atès que n’era tan amic com per a tornar a crucificar Crist si li ho hagués demanat […]».
  • Joe Abercrombie, «Temps durs sempre», Canalles, traducció de Valentí Martí i Sansaloni, revisió de José A. López Camarillas (2017): «no era tan idiota com per a creure això […]».

a per

  1. Podem observar que l’Optimot dona la indicació següent en una resposta (fitxa 77838/1; consulta: 25.11.2020):

    Amb aquest significat, en certs parlars també s’usen les expressions anar a per i venir a per, que són pròpies dels registres col·loquials.

    Eixa indicació concorda amb el comentari que fa la glc (19.3.5.3.h):

    Amb per seguit de sintagma nominal, els verbs anar/venir equivalen a anar/venir a cercar o buscar: Venia per aquells diaris vells que teniu; Ves a ca la padrina per la mona. El gir a per, que s’usa col·loquialment en certs parlars, s’evita en els registres formals.

    Seguint la pràctica normativa actual, l’institut no declara que el gir siga incorrecte, sinó que atén el fet que els registres van modulant les convencions amb l’ús de cada època, tal com va comentar Albet Pla Nualart en «¿Podem anar a per la lliga?» (Ara.cat, 28.04.2017; consulta: 25.11.2020). Per tant, sense contradir les prevencions estilístiques i estètiques de cada u, podem confirmar que la construcció té vitalitat en la llengua general (una companya de faena m’acaba de dir mentres escric açò: «Me’n vaig a per l’autobús.») i, a més, podem documentar eixe gir en diverses èpoques i registres:

    • Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Anys 1656 a 1674 (consulta: 25.11.2020): «me tornà de resposta que sempre que volguera anar a per diner y amb eixa conformitat ho diguí a dit Bordes […]».
    • 7×7:49 d’Isa Tròlec (1984; consulta: 25.11.2020): «Acaci es va tocar l’anell de malaquita i va anar a per un calze de vi».
    • Joan Iborra (2005), nota 860 de la seua edició de Libro quarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino de Martí de Viciana: «que enganyà els agermanats quan anaven a per caixes i senyeres i els denuncià als jurats […]».
    • Història social de la filosofia catalana: la lògica (1900-1980) de Xavier Serra (2010; consulta: 25.11.2020): «Però Xènius, que tenia la pell molt fina i un ego com un temple de gran, pensà que anaven a per ell per aquesta qüestió dels sindicats».
    • Valentí Martí i Sansaloni (2017; consulta: 25.11.2020), traducció del relat «Un branquilló tort» de Joe R. Lansdale en Canalles de George R. R. Martin i Garner Dozois: «[…] conec un lloc on pots vindre a per la merda i la xica».
    • Ulls verds de Marc Pallarès Piqué (2010; consulta: 25.11.2020): «Els falangistes de la vila necessiten caps d’esquila entre els que encara quedeu ací per tenir content el règim i vindran a per tu qualsevol dia, sense avisar.»
  2. Sobre esta estructura, comentava el mestil3 (xxi.8.1.1.2):

    No és genuí, en canvi, el contacte entre preposicions en la locució anar a per.

    [424a]* Vaig a per vi a la taverna.

  3. La gcc (11.5.4.4.i) indicava:

    D’acord amb Fabra (1918: § 128.iii), s’ha d’emprar la preposició per davant d’un sn que es refereix a l’entitat que és l’objectiu d’un desplaçament: Havia anat per vi a la taverna.

    Cal aclarir ací que la cita de la gcc no és del tot precisa, ja que Fabra no diu res en este cas sobre a per, sinó que indica:

    En lloc de anar, venir, &. a cercar, es pot dir anar, venir, &. per (no per a). Ex.: Havia anat per vi a la taverna.

  4. En este punt convindria tindre en compte les paraules d’Emilio Lorenzo, referint-se a la mateixa qüestió (en castellà) en El español de hoy, lengua en ebullición (1971):
    • (pàg. 51) Por otra parte, aquellas preposiciones tradicionales excesivamente cargadas de funciones —pensamos principalmente en de, en, por— se ven relevadas a menudo por nuevas formaciones que evitan ambigüedades y prestan más riqueza y expresividad al idioma: vine por ti es equívoco, pero no lo son vine a causa de ti (o por tu causa), ni vine a por ti (vine a buscarte).
    • (pàg. 151) Muy sensatamente defiende la expresividad de las preposiciones acumuladas, contra el tradicional criterio académico, en el caso de a por.

tras

  1. Segons indica el dcvb (consulta: 28.10.2005):

    TRAS prep. i adv. ant. Darrera. En tots mos dies veritat pos davant mi e falsetat me git tras les costes, Llull Cont. 23, 27. E’l cauall qui ranqueia de tras en lo girament, MS Klag. segle XIV, 7. Sí que no veu tras paret, mas per rexa, Ausiàs March lxxxvii. De part de tras portaua cuyro de bou clauat ab lo peto, Tirant, c. 65. Per qu’encara Lloth no fo tras la mata, Brama llaur. 239. Me venien molt sovint cartes, unes tras altres, Lacavalleria Gazoph. Roman tras la porta closa, Riber Poes. 319. A pleret, de puntetes, tras la ciutat calmosa, Berga MT 108. Tras sa porta: darrera la porta (es deia a l’Empordà encara en el segle XIX). Anar tras d’algú o d’alguna cosa: anar-hi darrera, cercar, procurar d’obtenir-ho. De tras: darrera (V. detràs). Qui parla mal de tu de tras, Turmeda Amon. A tras: arrera. Quant lo senyor lo volrà tirar a tras, no porà, Eximenis Terç, c. 356 (Aguiló Dicc.). Com donchs los hagués dit “yo só”, tornaren a tras, Gerson Passio, c. 6. A tras que: a més que, malgrat que. “A tras de que em feia enfadar, em feia riure”: a més (o malgrat) que em feia enfadar, em feia riure (Solsona, Cardona, Gironella).

  2. Esta preposició tras apareix en el pdl-iec des del 1832 (Josep-Melcior Prat i Colom) fins al 1931 (Llorenç Riber). A les Corts valencianes (2005) és usada per alguns diputats (Mundo Alberto [2005], Albiol Guzmán [2009]), ja que és usual encara en la parla del Maestrat.
    En una situació semblant es troben atràs i detràs, esta última amb molta més vitalitat i més usos. El dcorom assenyala eixe fet:

    «Després de l’E. Mj. tras i atràs han quedat antiquats. No tant detràs; que, si bé exclòs rigorosament de la llengua literària, encara és d’ús vulgar en moltes comarques.»

    Saborit Vilar (2015) documenta la vitalitat de detràs en el valencià del nord en el seu treball «El valencià de la Plana dins el valencià general» (consulta: 25.10.2019):

    Quadre de distribució de «detràs»
    La paraula «detràs» a la Plana.

    Massip i Bonet (1991) documenta en la seua tesi El lèxic tortosí: història i present les formes atràs i detràs:

    atràs adv. Enrere. Exemple: «¡Atràs, atràs, burret!».
    detràs adv. Darrere. Exemple tret dels manuscrits de Joan Moreira (1912-1936): «¡Ai!… aquí detràs, bandavall la faixa, cap als rebles, sento com una punxada d’agulla saquera».

a canvi de

  1. Havia de ser una «loc. prep.», però el gdlc98 no la recollia. En canvi, sí que apareixia en el decascat com a traducció de a cambio de; també apareixia en el dvoramar (s. v. canvi):

    a (o en) ∼ de loc prep a cambio de

  2. El daux indica:

    a canvi, a canvi de. Locucions (corresponents al cast. a cambio, a cambio de) que s’han d’admetre perquè resulten necessàries, ja que les variants en canvi, en canvi de (que són, certament, les originàries i les que proposen per inèrcia els diccionaris) han pres un altre sentit (‘no així sinó altrament, contràriament’), apartat del sentit del mot originari canvi. […] Li han donat un pis a canvi de l’actual (la variant Li han donat un pis en canvi de l’atual sona arcaica).

    Curiosament, els diccionaris, però, no recollien en cap d’estos casos les locucions prepositives.

  3. Tanmateix, apareixia usada en el gdlc en abonar, emfiteusi, posada, financer, en vendre del Fabra (dglc), del diec i del gd62 i unes quantes més.El gdlc va canviar a canvi de (1983) per en canvi de (1998) en l’entrada vendre, segons comentari de Joan Mascarell (Migjorn-18.01.2003). La secció d’assessorament lingüístic de la Generalitat de Catalunya tenia una fitxa sobre el tema i havia traslladat la conclusió favorable envers l’acceptació de la locució (Marta Xirinachs – Zèfir, 05.06.2000). La fitxa actual (Optimot – 14.02.2010) diu:
    […] Cal tenir en compte, però, que en aquest darrer sentit hi ha quatre formes correctes de dir-ho: les locucions adverbials en canvi o a canvi per designar ‘en compensació’; i les locucions preposicionals en canvi de o a canvi de per fer referència a ‘en compensació de’. Així, doncs, segons el context es pot dir: Sempre l’estàs consentint i ell no et dóna res en canvi / a canvi. Ens ha deixat el seu cotxe a canvi d’un bon dinar / en canvi d’un bon dinar.

  4. El gdlc (consulta: 14.02.2010) recull la locució:

    en (o a canvi) de loc prep En compensació de. Li han donat un cotxe nou a canvi de l’actual.

    En el Salt 2.0 trobem:

    f. a (o en) canvi de En compensació de. Què t’han donat a canvi dels cromos?

  5. Finalment, el dnv (consulta: 23.10.2019) barreja les dos locucions (a/en canvi,  adverbial; a/en canvi de, preposicional) en una accepció:

    10. a (o en) canvi (de) loc. adv. i prep. En compensació (de). Què t’han donat a canvi dels cromos? Han donat suport a la proposta, perquè deuen haver-los oferit alguna cosa a canvi.

cabe

  1. Preposició castellana antiga que expressa proximitat: ‘al costat de’. Em sembla recordar que s’utilitzava en alguna oració catòlica que vaig aprendre quan era menut (1975) al col·legi d’orfes de Sant Vicent Ferrer (a Sant Antoni de Benaixeve); en trobe un ús en BOIX, vol. I, pàg. 126, Boneters, cita de Beuter: «sesenta casas en una isla, cabe la iglesia».
  2. Segons el drae (consulta: 21.03.2019):

    1. prep. desus. Cerca de, junto a. U. en leng. poét.

  3. En documente (2006) alguns usos actuals més (tot i que potser deutors de traduccions no tan actuals), sempre en documents d’Internet relacionats amb la religió:

    «San Juan (1:1) dice: “En el principio existía el Verbo y el Verbo estaba cabe Dios y el Verbo era Dios”.» (Stat Veritas, «I – AFIRMACIONES PROPIAS DE LOS TESTIGOS DE JEHOVÁ»)«Asimismo en Gal 4,4 san Pablo afirma: “Cuando vino la plenitud de los tiempos, envió Dios a su Hijo, nacido de una mujer”, frase en la que el original griego del verbo “enviar” presupone la preexistencia cabe Dios del “enviado”, con lo cual el Hijo eterno del Padre resulta ser el sujeto de la acción generativa de una mujer, María: consiguientemente, Dios nace de María y ésta puede y debe llamarse Madre de Dios.» (La Era de María, de Ramón Olmos Miró, novembre 1999)

    «4. ¿Quién vive cabe Dios? En la antropología cuerpo-alma la respuesta es simple: inmediatamente después del fin de la vida de cada individuo su alma y, a partir del juicio final, el cuerpo resucitado junto con el alma restituido en la prístina unidad (= ser humano).» («El debate teológico cuerpo-alma»)

    «”[…] Sólo con Lutero comenzó en germen la libertad del espíritu… De esta forma, en lo más íntimo del hombre se ha hecho un sitio donde él está únicamente cabe sí y cabe Dios, y cabe Dios él está únicamente en cuanto es él mismo: en la conciencia debe encontrarse cabe sí como en su propia casa.” (Gesch. der Philosophie, C. L. Michelet, Berlín 1844, 227 ss., 230 ss.)» (Revista Arbil, 49, «Georg Friedrich Wilhelm Hegel», de Cornelio Fabro)

  4. Xavier Gállego em comenta (17.03.2006) que recordava haver llegit una frase molt bonica en el Lazarillo, en un fragment que suposava que havia llegit quan anava a l’institut:

    «Usaba poner cabe sí un jarrillo de vino, cuando comíamos, y yo muy de presto le asía y daba un par de besos callados, y tornábale a su lugar. Mas duróme poco, que en los tragos conocía la falta y, por reservar su vino a salvo, nunca después desamparaba el jarro, antes lo tenía por el asa asido. Mas no había piedra imán que así atrajese a sí como yo con una paja larga de centeno que para aquel menester tenía hecha, la cual, metiéndola en la boca del jarro, chupando el vino, lo dejaba a buenas noches. Mas, como fuese el traidor tan astuto, pienso que me sintió, y dende en adelante mudó propósito y asentaba su jarro entre las piernas y tapábale con la mano, y así bebía seguro.»

    «És a dir —conclou Xavier—, que en algun moment en castellà degué ser usual, col·loquial».

  5. Ens comenta Albert Rico Busquets (25.03.2006):

    «A La Vanguardia usava molt aquesta preposició Álvaro Ruibal, que signava Ero. També l’usa (menys, però) en Lluís Permanyer. A part d’aquests dos periodistes, no l’he trobada mai (ni en La Vanguardia ni enlloc).»

    Com a mostra, ens envia un article de Lluis Permanyer (11.03.2006): «Estudios y cuartel en la Rambla».

desistir

Segons la fitxa 7529/2 de l’Optimot (consulta: 08.02.2019), en el llenguatge jurídic, el verb desistir regix només la preposició de:

El verb desistir, concretament, és intransitiu i regeix l’ús de la preposició de:

L’actora va desistir de la demanda.

Per tant, convé recuperar aquesta preposició i substituir l’oració següent:

Finalment, el TC ha acordat donar per desistit l’advocat de l’Estat del recurs d’inconstitucionalitat 3280/2003 plantejat contra els preceptes de la LUC esmentats. 

Per exemple, per aquesta altra:

Finalment, el TC ha considerat que l’advocat de l’Estat ha desistit del recurs d’inconstitucionalitat 3280/2003 plantejat contra els preceptes de la LUC esmentats.

Per contra, en el llenguatge general, Xavier Rull («El règim verbal en els vocabularis de llenguatge jurídic: una proposta», Terminàlia 2, 2010; consulta: 08.02.2019) indica altres possibilitats:

En el llenguatge general s’usa absolutament (No ens feien cas, i finalment vam desistir), amb de (Va desistir d’anar-hi; el DIEC també posa l’exemple Desistir d’un càrrec), amb en (Va desistir en l’intent d’aconseguir una beca; és un ús reconegut pel DUVC, cap altre diccionari general no el consigna) i amb a (el DSFF, en l’entrada desistir, defineix desistir que algú faci alguna cosa o desistir a fer alguna cosa com ‘deixar algú o alguna cosa per inútil’).

Podem localitzar l’ús de la preposició en en el gdlc (s. v. ram; consulta: 08.02.2019):

   plegar el ram fig Desistir en un intent, deixar un ofici, una ocupació, etc. 

a la llum de

Locució prepositiva correcta segons daux (encara no recollida pels diccionaris: consulta: 29.01.2019). Té el sentit més literal, equivalent de la locució a la claror de:

[gdlc] 2 a la claror de loc prep Amb l’ajuda o servint-se de la claror produïda per un astre, per un objecte, pel foc, etc. Dibuixar a la claror d’una espelma. Miràvem el jardí a la claror de la lluna.

I té també un sentit figurat que equival al de ‘davant de’ ‘en vista de’, ‘tenint en compte’, sentit que podem documentar, entre altres, en Lluís Payrató (gcc, pàg. 1170, nota 20), dcorom (s. v. vega) i Philip D. Rasico («El tractament català dels grups de nasal o líquida més oclusiva, a la llum de la documentació medieval: precisions fonològiques»; veg. Google Llibres), Joan Veny («Erotisme i litúrgia en la ictionímia»; consulta: 29.01.2019).