provessó

La variant provessó ‘processó’ és la forma general des d’Ulldecona fins a Crevillent (segons l’adlc). També és la forma usual a Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Horta de Sant Joan (Terra Alta), a Móra la Nova (Ribera d’Ebre) i a Roquetes (Baixe Ebre). És la forma general al país Valencià, tal com comenta Joan Coromines en el declc (s. v. procedir):

Provessó, pròpia del val. i algunes comarques del cat. occid.: l’anoto en el Segre Mitjà (Tiurana, 1936), i de Ponts, Oliana i Solsona la porta AlcM, així com de Gandesa; és també la usada a la Baixa Ribagorça (Açanui, full parroquial, n.° 113); en el P. Val. sembla ser general (Borràs Jarque, BSCC xiv, 90; MGadea, T. del Xè i, 6, 49); probesó de la prima a Bel, provesó de la ermita de St. Jaume a CastPna., porbesó de la Creu al Piló d’aquest nom, el 3 de maig; porbesó dels pelegrins a St. Joan de Penyagolosa, Les Useres (de la qual em donà mil detalls el devot metge d’allà, 1961).

Vicent Beltran Calvo documenta més modernament l’ús d’esta paraula en «Les festes i la variació dialectal al migjorn valencià» (2014) :

Lluís Gimeno (1997) arreplega generalment a les comarques septentrionals valencianes provessó, llevat de les localitats del Portell de Morella, Castell de Cabres i el Boixar (professó) i Traiguera amb processó. Les meues dades constaten professó al Pinós i a l’interior del terme de Monòver, la demarcació murciana del Carxe i Barba-roja, pedania d’Oriola. Beltran i Herrero (2013) arrepleguen professó a la zona costanera de la Marina Baixa (Benidorm, l’Alfàs del Pi i Altea, a més de l’illot interior de Bolulla), llevat de la Vila Joiosa (processó); a l’interior sempre provessó, mentre que a la Marina Alta apareix majoritàriament provessor (forma única a Tàrbena), al costat de professor a Calp i a Pinos (Benissa), mentre que la forma etimològica sense -r (provessó) només es manté a Castells, la Vall d’Alcalà i parcialment a la Vall de Gallinera. […]

Documentem provessó a la segona meitat del segle xv en català oriental: «Una creu de crestay de provessó, ab se doia de coura» (Inventaris del segle xv, 5, p. 183, línia 3); professó es testimonia a bastament des del segle xiv en tots els dialectes.

El dnv encara no arreplega provessó (consulta: 16.02.2024). Sí que inclou la variant professó, general més al nord. Podem observar que a professó li han adjudicat l’etiqueta «col·loquial»,* valoració que no pareix que siga adequada, ja que el diec la considera simplement forma secundària i no li adjudica cap marca valorativa.

* El declc (s. v. procedir) indica que professó és «popular»: «variant popular de processó, alterada en part per dissimilació, i sobretot per una pseudo-etimologia mig-sàvia que equiparava a processó santa amb professió de fe». En un altra entrada comenta (s. v. cedir): «professó és una forma alterada per etim. pop., influència de professio, -onis, ‘acció de professar’ (ajudant-hi potser la dissimilació i el model del ll. clàssic profectio ‘acció d’anar-se’n’), però malgrat d’això fou d’ús si fa no fa constant des del S. xiii fins a temps bastant recents».

A més, eixa mancança pot provocar la percepció següent: si professó és col·loquial (fora del País Valencià), si processó es pot considerar formal (és la forma principal en els diccionaris), la forma general al País Valencià, provessó, que no apareix per escrit en el diccionari, ¿què és: un error?… Però, ¿un error del diccionari o un error dels valencians? L’absència en el diccionari de la variant provessó és un error que el dnv ha de solucionar.

aulor

AulorLa variant aulor (‘olor’) és la forma més usual i estesa. Badia i Margarit ho comentava l’any 1999:

Avui [aulor] és pràcticament general en el llenguatge parlat de pertot, com es desprèn de les transcripcions fonètiques que n’insereix el DCVB.

L’aparició de les formes orals en l’escriptura pot tardar un temps i sovint ha de superar resistències diverses, però el mateix Badia i Margarit constata que ja en el segle xv «es feia sentir una tendència popular a diftongar o > au» en este context. En eixe sentit, el dcvb conté les variants aulor i oulor , esta segona qualificada d’«antiga i dialectal».

Actualment (consulta: 06.02.2024), podem trobar que la variant aulor té presència en la llengua literària, probablement com a tret dialectal amb valor estilístic i de proximitat a l’ús oral general; això permet també ampliar les possibilitats dels registres literaris. Podem trobar la variant aulor en:

  • El llibre de les abelles (1996) de Manel Ollé Albiol:  «elles se coneixen per l’aulor que fan»
  • Gina (2019) de Maria Climent: «aulor de camp d’arròs, que és una aulor tan característica»
  • Les closques (2021) de Laia Viñas:  «que és aulor d’aigua bruta i estancada»
  • Lo mig del món (2023) de Roser Vernet (2023): «aulor de cendra freda i cabró humit»

Convindria que els diccionaris generals inclogueren esta variant.

rabo

Carxofes
Unes carxofes amb el rabo per tallar (i una tomaca al centre) .

La paraula rabo té entrada en el dnv (consulta: 30.10.2023):

rabo
1. m. [col·loq.] Cua dels animals terrestres.
2. fes-li un nuc al rabo V. nuc 16.
3. la pols serà si el rabo es trenca V. pols1 5.
4. no alçar un gat del (o pel) rabo V. gat 32.
5. què li fa el rabo per a córrer? loc. orac. S’usa per a indicar que una cosa no té res a veure amb una altra.
6. rabo de gat m. BOT. Rabet de gat.

Segons dcorom (s. v. cua, rabassa, rabosa) el mot rabo (del llatí rapum, llatí vulgar rapa ‘nap rodó’) i que significaria ‘cua grossa o carbosa’, és català de València, que proposa amb poc fonament que ha arribat a través del «mossàrab» (veg. mossarabisme), però afig que amb una influència castellanoaragonesa, possibilitat més sòlida, tal com suggerix Emili Casanova («El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics: el cas del decat de Joan Coromines »). El dcvb no considerava adequat l’ús d’esta paraula:

(dcvb) rabo m. (castellanisme inadmissible. però molt usat en el País Valencià, amb totes les accepcions de coa o cua). Encara queda el rabo per desollar, Rond. de R. Val. 59. a) Rabo de gat: planta de diferents espècies (Stachys hirta, Sideritis hirsuta, Lithospermum fruticosum, Equisetum arvense), segons Flora Val. 153.

Per extensió, rabo

També és usual denominar rabo l’extrem de la tija d’alguns fruits i hortalisses, com ara els rabos de panses —que es diu que són bons per a la memòria— o els rabos de les carxofes o cebes tendres:

  • Lluís Fullana Mira (Refraner valencià, 1928): «Si no tens memòria, menja rabos de panses […]».
  • Neus Rosselló Sempere («Memòria de l’estada pràctica a la finca experimental de cultiu ecològic de la Marjal dels Moros», 2011): «Quan es tallen els rabos de les cebes i es deixen per curar-se al camp, cal tindre en consideració els possibles robatoris».

Caràcter rabiüt

L’escriptora Encarna Sant-Celoni i Verger en Al cor la quimereta (2002) documenta un sentit que no apareix en el dnv:

(quimereta) rabo (potser de rabior): caràcter rabiüt, esquerp, irascible, tendència a enrabiar-se, a irritar-se, fàcilment. [NR]»; pàgina 70: «Callaré ja, si no, resultarà que Manel té raó i que és de veres que tinc un poquet del rabo i de l’orgull de família que em tira cada vegada que —sense cap fonament, al meu parer— discutix amb algun dels meus germans —perquè mira que li encanta estralejar, a este home meu, i estar a punt de brega a cada moment— […]

L’escriptor Josep Lozano Lerma (agost del 2004) comenta que a Alginet hi ha l’expressió referida a una persona esquerpa: «Això és un rabo d’aire».

El parent rabut

L’adjectiu rabut -uda significa ‘geniüt, de mal caràcter’ (veg. colomina, s. v. rabut; apareix en el dnv,   però no el gdlc o el diec). Colomina el considera derivat de ràbia, rabiüt reduït a rabut, encara que Coromines el fa derivar de rabo. El dcvb diu que significa ‘que té la coa grossa’, encara que l’exemple que utilitza no és concloent pel que fa al significat:

(dcvb) En Onda la claven fonda, | en Assuera els peluts, | en Eslida són culecos | i en Artana són rabuts.

racer

La forma racer,  variant de la paraula recer, no ha arribat encara als diccionaris habituals actuals, a pesar que les pronúncies tradicionals, segons indica el dcvb (com a pronúncia possible en l’entrada del dnv també hi ha «[raséɾ]») són:

Fon.: rəsé (Plana de Vic, Pla de Llobregat, Penedès); rasé (Fraga, Massalcoreig, Ribera de Sió, Gandesa, Tortosa, Maestrat, Al.); raséɾ (Val., Gandia); ərəsé (Vendrell, Reus, Mall., Men.).

A més, la forma racer també té tradició escrita, tal com podem vore en el cival o en el ctilc, on apareix usat per Marià Vayreda, Santiago Rusiñol, Jacint Verdaguer, Josep Pou i Pagès, Josep Carner, Joaquim Garcia Girona, Joan Baptista Porcar i, el més modern, Josep Piera Rubio, que utilitza esta forma en Ací s’acaba tot, però també en altres llibres com Estiu grec (1985) i Un bellíssim cadàver barroc (1987):

  • (Estiu grec) Creix el vent. La gent abandona coberta per posar-se a racer.
  • (Un bellíssim cadàver barroc) Els bancals, estrets i a llenques, formen com bosquets atapeïts d’arbres altíssims, enreixats per bardisses i coberts amb racers de palla o entoldats de plàstic negre.
  • (Un bellíssim cadàver barroc) També jo em repetesc i, igualment, des de l’íntim racer de l’escriptura —antic vici solitari— m’engrunse amb els mots i descanse el diumenge […].

rovellat

Picaport
Un picaport (o rovellat) (Plegadis fascinellus) als arrossars de Sollana (09.06.2019).

El nom rovellat aplicat al picaport (Plegadis falcinellus), comenta Enric Amer Blanch (missatge: 08.05.2023), és utilitzat des de fa uns quaranta anys pels caçadors de la marjal d’Almenara (i també a la marjal dels Moros, Sagunt). A l’inici era una au rara en aquella zona. Segons explica Amer, el nom s’explica «pel color rogenc metàl·lic de les ales quan li pega la llum del sol».

El picaport rep diverses denominacions (les ordene alfabèticament): capó reial, corpetassa, ibis, ibis negre, petit castany, petit verd, picaport, picatort, polit castany, polit negre, polit verd, siglot, sistot marí, torrellat. Les formes considerades principals són: capó reial (diec), picaport (dnv), ibis negre (gob-uib).

Nota. Els noms provenen de diferents fonts:

  • AVL (en línia): Diccionari normatiu valencià.
  • Ortega i González (2017): Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans.
  • Enciclopèdia Catalana (en línia): Gran enciclopèdia catalana.

truna

Segons mos iŀlustrava el company Aureli Querol (Càlig) a finals dels anys noranta del segle xx, la truna és un lloc per a guardar o emmagatzemar les garrofes a casa. El dcvb també li donava eixa accepció: 

2. Sostre de posts, en una pallissa, per a sostenir palla, herba, garrofes, etc. (Baix Maestrat).
etim.: del llatí tribũna.

Quant a l’ús, podem documentar una dita de Càlig (Centre de Cultura Pere Balaguer, 2004): «D’una en una s’ompli la truna.»

En aquell moment, el dval no contenia eixa paraula, però ara (04.05.2023) sí que apareix en el dnv (el diec encara no l’ha incorporada):

truna
f. AGR. Sostre de posts, en una pallissa, per a tindre palla, herba o garrofes.

Pel que sembla, l’ús de truna (o trona) apareix també en el capcinès . L’aldc confirma eixa dada (documentada a Formiguera), però indica que és un préstec de l’occità.

Més enllà de les referències que en donen els diccionaris i les obres de dialectologia, no he documentat cap ús d’esta paraula en la xarxa.

eixumorar

Este verb apareix en els diccionaris amb la forma eixamorar, però el cas és que la forma eixumorar és una variant existent a Catalunya (com ara a Font-rubí),  a les Illes Balears i al País Valencià. La companya Rosanna Pasqual Vallés (l’Alcúdia, 1966), es va sorprendre (27.03.2023) al no trobar-la en el diccionari, tot i que sí que apareix en el dcvb i el tresor2011 i és la forma més acostada a l’origen llatí, tal com indica el dcorom:

EIXAMORAR, primitivament eixumorar, del ll. exhūmōrare ‘treure humitats, treure humors’, que va passar al català amb el matís de ‘rebaixar la humitat, eixugar considerablement’, sovint ‘no del tot’.

Nota fdt. Dos informants (Elisa, 87 anys, i José, 91 anys; 01.03.2023) van confirmar l’ús de la variant «aixumorar» a Sollana (amb aparició ocasional d’«aixamorar»). Un mes més tard (05.05.2023), informants de Carcaixent al voltant de la setantena (de la meua família) utilitzen «eixamorar». Sobre alguns usos d’este verb, podeu consultar el bloc Mot a Mot (15.07.209) , o la pàgina de Facebook de l’avl (11.09.2019)

Fa uns anys la documentaven a Oliva, tal com podem llegir en La Parla d’Oliva:

[aʃumoɾáɾ] o [aʃamoɾáɾ] […]
[Diàleg dels informants]
–La roba encara no està seca, està eixumorà(da) Vol dir que hem posat roba estesa per a què s’eixugue però continua tenint humitat, encara que li manca un poc per estar eixuta. 
–Ma mare deia eixamorar la roba
Nota fdt. La companya Violant Gosp Herraiz (03.04.2023) coneix la variant «aixemorar» per la seua iaia d’Oliva (Safor).

També consignava la forma eixumorar Joaquim González i Caturla (Un estiu amb Flora, 1989) i Encarna Sant-Celoni (Al cor la quimereta, 2002). A més d’eixes referències, encara que no ha tingut molt d’ús escrit fins ara, podem localitzar usades literàriament les variants axumorar en Salvador Galmés (1911) i eixumorar en Josep Maria Llompart (1974) (ctilc, consulta: 28.03.2023):

El die queya esllangait, axumorat de quietesa, y la quietesa axumorada de tonalitats esborradisses.
[…] ja desistit de tot, ja humiliat com l’infant mort que el riu eixumorava?

xafes

Un xafes, imatge proporcionada per l’informador de Pego.

El dcvb (consulta: 21.11.2022) té una entrada amb el nom d’una ferramenta habitual en els camps de marjal, xafes:

xafes m.
Aixada ampla (Pego).
Xafes (Chafes): llin. existent a Barc., Val., Sueca, etc.
Fon.: ʧáfes o ʧafés (Pego).
Etim.: contracció de aixada-fes, que és un compost dels mots aixada i fes.

Els diccionaris generals no contenen este terme agrícola i no localitze documentació clara sobre eixa ferramenta (novembre del 2022), però dos informadors diferents, un de Silla i un de Pego (agraïxc la informació als companys de Taula de Filologia Valenciana Francesc Ferrer i Josep Lluís Navarro), han explicat les característiques de la ferramenta en cada població:

  • Emili Alba Benaches (informador de Silla, Horta Sud):«Aixà ampla de mànec llarg. S’usava per a aterrar també… És a dir, carregar el fang a la barca i traslladar-ho al lloc on volies aterrar o dur el fang, i fer de bassa o de tancat.»
  • Ferran-Lluís Naya i Alemany (informador de Pego, Marina Alta): «És una ferramenta com una aixada però amb la pala més llarga que ampla, com un fes. […] Li’n vaig preguntar a ma mare i a l’avi: em digueren que era per a treballar a la terra d’arròs.  […] Hui mateix m’he comprat una aixada Bellota 11-A, […] i no he dubtat ni un segon a dir-ne “xafes de tonyar”. Tipològicament és massa estreta i llarga per a aixada, però massa ampla i sense destral ni falca per a ser fes (de tonyar el primer i d’estellar el segon). Té també una gruixa (així ho diem) mitjancera entre aixada i fes.»

 

brúfol marjalenc

A Tavernes de la Valldigna, brúfol marjalenc és la denominació de l’Asio flammeus, també denominat brúfol marí a Simat de la Valldigna i mussol marí a Barx (segons ginermonfort2013).

A Tavernes de la Valldigna també, és un terme amb què es qualifica una persona grossa i massissa (informació confirmada per Enric Castanyer Peris, 2004).

ni més + adjectiu/adverbi

En el treball «Noves aportacions al dcvb recollides a Beneixama» de Francesc Gascon i Navarro (2002),  podem llegir que a Beneixama es produïx un ús amb valor intensificador de l’expressió «ni més». Sol usar-se d’una manera fixa segons l’esquema ni més + adjectiu/adverbi: «Li van donar vint duros i es va quedar ni més content» ‘molt content, contentíssim’. La poca documentació que hem localitzat intensifica valors positius (bé, content).

En podem documentar algunes mostres:

  • Rondalles populars valencianes: Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal, edició a cura de Rafael Beltran Llavador (2007): «El nan estava ni més content, i cantava esta cançó».
  • «Vocabulari de Crevillent (17)» (100% Crevillent, 23.12.2013): «Estava dormint ni més bé, i ma filla me va passà la ma per la cara, i me vaig pegà un despertugó que casi me muic.»
  • <em>Els frares del mas del Pontarró», rondalla contada per Ana María del Pilar Guillén Gil (de Biar; transcrita per Álvaro Ribera Díaz, 2019):  «Total, que al final va començar-se ahí a fer el soparet i va sopar ni més bé.»