marca

  1. Les marques comercials són noms propis. Per tant, s’escriuen habitualment amb les majúscules corresponents, també quan es denomina un producte concret pertanyent a la marca (seguint el punt viii.3.3.4.4 del mestil2019):

    Per exemple: una Taser, tres Seat, dos Martini.

    El company Joan Rabagliato Nadal [10.01.2020] em fa vore que eixa opció és poc intuïtiva i que, en general, s’imposa la concordança de nombre. Per això, podem vore que hi ha qui aplica el criteri dels noms comuns (i sovint els cognoms de les nissagues; veg. giec 7.3.5) i fa concordar en nombre els noms de marques (o de productes que reben el nom de la persona que els ha fet) quan designen diversos objectes (veg. mestil2019 xv.5.2):

    Per exemple: tres Seats, dos Martinis, uns quants Picassos, un grapat de Tasers.

    Esta opció pot provocar dubtes tant pel que fa a la forma real del nom propi com a la forma del plural. En tot cas, tal com indica mestil2019 (i en consonància amb el cas dels topònims i els antropònims; veg. giec 7.3.5; i també geiec 8.4; consulta: 10.01.2020) encara es pot aprofundir més en esta via (amb concordança de nombre o sense):

    Algunes publicacions, però, adopten el criteri d’escriure’ls en minúscula i en cursiva.

    [136a] dos van gogh                           [136b] dos van goghs

    La geiec (8.4) conté un paràgraf que intenta fer un resum del cas:

    Amb determinants i modificadors que restringeixen el significat, els noms propis funcionen com a noms comuns: tots els Peres de l’escola). Aquest canvi de classe es produeix quan el nom propi s’usa metafòricament o metonímicament per a designar una entitat diferent; per exemple, quan diem metafòricament la Venècia del nord per a referir-nos a Amsterdam o quan diem metonímicament Han comprat un picasso per a referir-nos a un quadre de Picasso. Si es generalitza aquest ús, un nom propi pot esdevenir nom comú: ampere, mecenes, watt, zepelí; angora, jersei, manisa, priorat ‘vi del Priorat’.

  2. De tant en tant, algun o diversos productes d’una marca es fan tan coneguts que acaben sent adoptats com a noms comuns i s’inclouen en els diccionaris que recullen les paraules comunes de la llengua. Han esdevingut noms comuns (13.12.2019) les antigues marques registrades següents: aspirina, cel·lo, dònut, fòrmica, gomina, gominola, escai, jacuzzi,* jeep,* kleenex,* licra, lot, maizena, mecano, piruleta, pladur, rímel, tefló, uralita, vamba, velcro, vermut, vespa, walkman,* wifi, xibeca, xiruca…L’Ésadir (consulta: 13.12.2019) va introduint-ne per a respondre a les necessitats dels mitjans audiovisuals (tv3).

a + complement directe

  1. Pel que fa al complement directe preposicional (CDP), anem fent un recull de casos en què la normativa ha anat ampliant la possibilitat d’utilitzar-lo. Anem afegint els enllaços a les fitxes en la llista següent:
  2. Quant a les diferents denominacions de l’objecte directe: complement directe, implement i altres, utilitzarem, en general, la que fa servir l’avl en la seua gramàtica, tot i que segurament és un debat que no està tancat (veg. La terminologia lingüística en l’ensenyament secundari).
  3. En versions anteriors d’esta fitxa, havíem recollit opcions i limitacions en obres diferents:
    1. Segons el mestil (pàg. 789-…) i altres referències es pot usar la preposició a davant els pronoms tothom, tots, altri, ningú, cadascú, molts; (solà94) qui, el qual, algú.
    2. Podem llegir en Sintaxi bàsica del català de Carme Vilà i Comajoan (1990):

      Davant qualsevol pronom tònic [+animat] es tolera la preposició a en el CD: Això beneficia (a) tothom; […] També es tolera la inclusió de la preposició a quan el CD és avantposat:* (A) l’Albert, l’he vist al cinema.[…] S’aconsella també la inclusió de la preposició a quan un enunciat és ambigu perquè hi ha un constituent que tant pot ser subjecte com CD: T’estima com la Marta / T’estima com a la Marta.

      *Més avall podem vore el punt c de la gnv, que indica:
      c) En casos de dislocació, quan el complement directe és definit, està referit a éssers animats i és représ per un pronom feble:
      Als nous inquilins, no els entén ningú.
      No els entén ningú, als nous inquilins.

      Sobre esta mateixa qüestió, convé llegir el punt 11.5.1.5 de la gcc («La preposició i el sintagma preposicional» de Pelegrí Sancho Cremades), que detalla alguns casos més aportats per solà94 i altres:

      Solà (1994: 167) considera que el desplaçament d’un complement directe que és un nom que designa una entitat humana (i més encara quan és un nom propi), sembla exigir la preposició a […].66 De fet, la preposició a davant els complements disclocats és un construcció antiga en català i potser per aquesta raó ha estat admesa per alguns gramàtics.

      66. En mallorquí s’empra de manera sistemàtica la preposició a(n) davant els objectes directes dislocats a la dreta, siguin animats o inanimats […]. Aquest ús es troba almenys des del segle xvii.

    3. Pla Nualart aporta una síntesi («Complements directes amb a i sense», Ara.cat, 18.02.2011) de tot això:

      Simplificant-ho una mica, Solà diu que la a només és incorrecta quan el cd va darrere el verb, no és un pronom fort i no crea ambigüitat. Vegem quan podem —i per mi és millor— posar-hi la a .Sempre que el cd vagi davant del verb. Passa en dislocacions («A l’Anna no l’ha vist»), en oracions de relatiu («La dona a qui estima») i en les interrogatives («A qui ha insultat?»). Si escrivim «L’Anna no l’ha vist», «La dona que estima» i «Qui ha insultat», no podem saber qui veu, qui estima i qui insulta. I, si no volem crear estranyes asimetries, crec que val més mantenir-la encara que un canvi de persona desfaci l’ambigüitat («A l’Anna no l’has vist»).

      La a també és lícita davant pronoms com cadascú, qualsevol, ningú, algú i tothom i és obligatòria davant pronoms personals forts, que quan fan de cd són duplicats amb un pronom feble: «L’he vist a ell», «M’afecta a mi». Si hi ha duplicació, encara que no sigui amb pronom, la a s’ha de mantenir: «Ens acusa als professors». I també s’ha de mantenir, per simetria, en frases com «A qui fa molt que no veig és al Joan», «M’han renyat a mi i als meus companys». I el consell final és: sempre que sense a la frase sigui ambigua, poseu-hi a.

    4. En la gramàtica de l’avl tenim més detallats els casos en què el complement directe és introduït per la preposició a:

      En algun context, el cd va precedit o pot anar precedit de la preposició a. Es tracta dels casos següents:

      a) Davant d’un pronom personal fort:

      T’ha nomenat a tu.
      Ens estava buscant a nosaltres.
      Mira’ls a ells, no a mi.

      observació: La preposició a també apareix, amb sintagmes nominals, en aquells casos que estan duplicats per un pronom feble i equivalen a nosaltres o vosaltres: Ens estaven buscant als estudiants de batxillerat (això és, ‘a nosaltres, estudiants de batxillerat’).

      b) En casos de possible ambigüitat entre el subjecte i el complement directe, a causa de la posposició del primer:

      En el partit d’ahir va guanyar el Vila-real al Betis.
      Hem vist com perseguia un policia a un lladre.

      c) En casos de dislocació, quan el complement directe és definit, està referit a éssers animats i és représ per un pronom feble:

      Als nous inquilins, no els entén ningú.
      No els entén ningú, als nous inquilins.

      d) Optativament, davant dels pronoms indefinits tothom, tots, algú i ningú, i amb interrogatius o relatius ambigus:

      Vaig trobar (a) tothom.
      Has vist (a) algú?
      (A) qui ha escoltat?
      He vist l’home que / a qui va intimidar Marta.

      observació: També s’usa la preposició en aquells casos en què un quantitatiu assumix una funció pròxima al pronom i té un valor específic de persona: Segurament el meu discurs sorprendrà a molts; No sé si farà riure a molts o a pocs, però és un destrellat. No s’usa, en canvi, la preposició en els casos en què modifica un substantiu explícit o pronominalitzat per en: Hem vist molts amics teus; N’hem vist molts.

      e) Optativament, davant de nom propi de persona:

      He vist (a) Carles.
      Han convidat (a) Maria a la boda.

      Però no quan va precedit de determinant:

      He vist l’amiga Teresa.
      He vist en Joan.

      observació: Els noms propis amb article tenen un comportament pròxim a la resta de sintagmes nominals, i admeten fàcilment l’ús sense preposició; els noms propis sense article, en canvi, s’aproximen als pronoms personals, i l’ús sense preposició resulta més marcat i artificial. Notem, a més, que no s’usa la preposició en casos com He llegit Ausiàs March, Estava embadalit sentint Mozart, en què els noms propis s’usen metonímicament per a referir-se a l’obra d’un autor.

      f) En casos d’estructures paral·leles on un dels constituents ja apareix precedit de preposició:

      T’han convidat a tu i al metge de Calp.
      T’estimaràs a tu mateix com als altres.
      Han convidat a tots, fins i tot al meu cosí.

CDP: a + qui, quin, quants

Els complements directes interrogatius i exclamatius animats formats amb qui, quin i quants poden anar introduïts per la preposició a per tal d’evitar possibles ambiguïtats (confusió amb el subjecte).

Exemples:

  • (A) qui ha vist la Maria? (mestil, xxi.2.1.6)
  • (A) qui estima la mare? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) qui heu triat per al partit de demà? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quin jugador triarà en Miquel? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quins jugadors heu triat per al partit de demà? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quantes creus que sorprendrà aquesta proposta? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quantes persones atenen diàriament, en aquest servei? (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mireu (a) qui fotografia Cristina (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mira (a) quines/quantes ballarines acompanyen aquests músics (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mira (a) quines/quantes ballarines acompanya aquest pianista (giec, 19.3.2.3.a)

CDP: postverbal contigu al subjecte

Quan el complement directe és contigu a un subjecte postverbal, pot ser introduït per la preposició a per tal d’evitar la confusió entre els dos elements.

Exemples amb subjecte i complement directe animats o inanimats:

  • El perseguia com el gat (a) la rata (mestil, xxi, 2.1.2)
  • Buscava el mascle (a) la femella (mestil, xxi, 2.1.2)
  • Diuen que rellevarà (a) l’alcalde una regidora del seu mateix partit (giec, 19.3.2.4.b)
  • No hauria de poder vèncer mai (a) la raó la força bruta (giec, 19.3.2.4.b)
  • Si no va vèncer la força bruta (a) la raó, poc se n’hi va faltar (giec, 19.3.2.4.b)
  • Aquest és l’objectiu que defineix (a) la biolingüística (giec, 19.3.2.4.b)
  • En igualtat de condicions, tenen potestat d’elegir (a) les més qualificades (giec, 19.3.2.4.b)
  • En el partit d’ahir va guanyar el Vila-real (al/el) Betis (gnv, 32.2.1.b)
  • Hem vist com perseguia un policia (a) un lladre (gnv, 32.2.1.b)

Exemples amb subjecte inanimat i complement directe animat:

  • És preocupant veure com ha enfonsat (a) l’acusat la teva declaració (giec, 19.3.2.4.b)

CDP: pronom indefinit u/un

Quan el complement directe és el pronom indefinit u (o un) i està duplicat pel pronom feble el, també és introduït per la preposició a.

Exemples:

  • Això és prou perquè el prenguin a un per lladre (giec, 19.3.2.1.c)

No he localitzat este cas en el mestil ni en la gnv. Em sembla que es pot considerar comprés en el cas del sintagma nominal referent d’un pronom feble, ara ja no de primera o segona persona del plural, sinó de tercera del singular.

CDP: sintagma nominal referent d’un pronom feble

El complement directe és introduït per la preposició a quan apareix duplicat per un pronom personal feble de primera o segona persona del plural (ens/mos/nos, us/vos).

Exemples:

  • Ens han vist als estudiants (mestil, xxi.2.1.10)
  • Us han vist a les professores (mestil, xxi.2.1.10)
  • Ens beneficia a tot el departament (mestil, xxi.2.1.10)
  • Ens estaven buscant als estudiants de batxillerat (gnv, 32.2.1.a)
  • Aquesta qüestió ens ocupa d’una manera monogràfica a la gent de l’oficina (giec, 19.3.2.1.b)
  • Únicament us han convidat als que formeu part de la junta directiva (giec, 19.3.2.1.b)
  • Ens han avisat a totes tres (giec, 19.3.2.1.b)
  • Us han mencionat personalment a cada un (de vosaltres) (giec, 19.3.2.1.b)
  • Sempre ens criden als mateixos (giec, 19.3.2.1.b)

CDP: pronoms personals tònics

El mestil (xxi.2.1.) assenyalava que el complement directe s’introduïx «en general» sense preposició. Contra eixa norma genèrica tenim una excepció antiga: quan el cd designa un ésser humà. En eixe context, quan el cd és un pronom personal tònic (també denominat «fort») tenim els exemples següents:

Exemples amb duplicació pronominal:

  • No deixava de mirar-se a si mateix en l’espill (giec, 19.3.2.1.a)
  • Ens a vist a tu i a mi (mestil, xxi.2.1.1)
  • T’ha nomenat a tu (gnv, 32.2.1.a)
  • Ens estava buscant a nosaltres (gnv, 32.2.1.a)

Exemples amb verb elidit i, per tant, sense duplicació pronominal:

  • Em volen invitar a mi, però també a tu (giec, 19.3.2.1.a)
  • Si això no us molesta a vosaltres, a nosaltres sí (giec, 19.3.2.1.a)
  • Mira’ls a ells, no a mi (gnv, 32.2.1.a)

Quant a la duplicació dels pronoms, podem observar, tal com indica la giec, que els pronoms forts apareixen duplicats, llevat dels casos en què el verb s’elidix. A més a més, la giec assenyala un context en què pot evitar-se la duplicació: quan focalitzem el pronom amb un adverbi del tipus només, inclús o fins i tot o amb una entonació emfàtica. Exemple de la giec: «Només a ella escolta (i a ningú més)».

respondre

La normativa actual ha acceptat que el règim del verb respondre tinga la possibilitat que la versió transitiva incloga com a complement directe no sols allò que es respon sinó també allò a què es respon. De moment, els diccionaris més comuns no recullen eixa diferència, però sí que apareix en la giec (21.3.5.a):

Una colla de verbs admeten la construcció transitiva i la preposicional, sovint amb alguna diferència semàntica: Contesta/respon totes les preguntes i Contesta/respon a totes les preguntes.

Segons la gramàtica de l’iec, també presenten esta possibilitat els verbs pledejar, arremetre o habitar.

La gnv de l’avl no comenta res sobre esta possibilitat del verb respondre, però sí que inclou un exemple en el mateix sentit (26.4.3.1.b): «Com a mínim, s’han de respondre la mitat de les preguntes.»

Els diccionaris, de moment, no han incorporat encara eixa opció, habitual en l’ús general i documentada des de l’inici del segle xix, tal com podem observar en el mateix Pompeu Fabra (10.11.1923):

Els lectors habituals de les nostres converses ens agrairan sens dubte que no ens entretinguem ací a respondre preguntes, com aquestes, sobre qüestions ja resoltes.

concordança

  1. La concordança del verb haver locatiu. A més del que es detalla més avall en esta fitxa, el capítol v del llibre d’Abelard Saragossà Reivindicació del valencià. Una contribució (Tabarca, 2007) tracta amb molta més profunditat la qüestió: vegeu «La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució».
  2. Abelard Saragossà ha decidit aplicar en El valencià del futur (ed. Alambor, 2000) el criteri de fer concordar el verb haver locatiu amb el seu subjecte —cosa ben lògica en la llengua—. Alguna normativa generalitzada sense justificació recomanava que no s’havien de concordar verb i subjecte per raons poc explicades, malgrat que dialectalment la concordança és l’ús general del verb haver locatiu amb el seu subjecte (tret que ja recull Josep Nebot i Pérez en 1894).En el mateix llibre, Abelard Saragossà dóna una possible explicació estructural de l’origen de la concordança:

    cat. medieval: v. tr. haver ‘tenir’ [concorda] / v. intr. haver ‘existir’ [no concorda] ↓
    cat. actual: Ø ‘tenir’ / v. tr. haver-hi ‘existir’ [concorda].

    L’aparició del verb haver amb eixe valor existencial ja la podem documentar en llatí, segons la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque i Demonte (1999):

    Las construcciones con haber son, de hecho, herederas de las de <habet impersonal + acusativo> desarrolladas en latín en época tardía:(99) Habet in bibliotheca Ulpia librum elephantinum. [Scriptores Historiae Augustae, Vospicio, Tac. 8, 1; tomado de Luque Moreno 1978]

    A més, en el curs d’estiu d’enguany (juliol 2006) hem pogut aprofundir en els orígens, mistificacions i conseqüències de la repetida prescripció de la no-concordança en català. Tot partix d’una conversa filològica de Fabra (1923):

    Convé d’evitar aquesta concordança del verb haver amb el nom o pronom que l’acompanya, defecte que retrobem sovint en el llenguatge escrit.

    Per desgràcia, els «prescriptors» de la normativa han fet poc cas posteriorment del que dia el mateix Fabra en la seua gramàtica de 1956, i que reproduïm tot seguit segons la versió original de Fabra (que no és exactament el que va publicar l’iec en 1956) [a partir de Solà (Parlem-ne, 1999) i els apunts d’Abelard Saragossà]:

    Aquestes construccions, llargament usades en la llengua parlada, han estat fins avui considerades incorrectes, però, tanmateix [,] no hi ha cap raó prou forta per què [sic] no puguin ésser admeses en la llengua escrita, en concurrència, naturalment, amb les construccions tradicionals Hi ha dos homes, Hi havia moltes dificultats, Si hi hagués més cotxes (úniques fins avui considerades correctes). (Fabra 1956: § 72)

    Per tant, la recomanació estilística més adequada haurà de ser fer cas del que fa la llengua general i evitar una excepció en la concordança del verb amb el subjecte, si no és l’ús que fem habitualment. Cal tindre en compte el que comenta la gramàtica de l’avl (32.2.2):

    És acceptable tant la falta de concordança com la concordança, però en els registres formals es considera més adequada la manca de concordança, d’acord amb l’ús tradicional.

    El mateix Solà comenta que el procés de concordança s’estén al dialecte nord-occidental, que és un dels llocs on es mantenia el tret de no concordar del català medieval (amb l’àrea balear i algueresa, segons Joan-Rafael Ramos: gcc S14.2.1.2).

    Així, doncs, convindria esmenar els Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana (1995, pàg. 34), que recomanaven la no-concordança, perquè el llenguatge administratiu no hauria d’allunyar-se sense motiu de la llengua dels ciutadans que ha d’atendre.

    Finalment, ens sembla molt possible que l’origen normatiu del rebuig de la concordança —més enllà de l’existència de llocs on és un tret viu— s’haja originat en el que assenyala solà94 (2.ª ed.): les gramàtiques castellanes publicades a Barcelona en el segle xix. Hui mateix podem consultar el que diu el dphd sobre el fet de concordar el verb haber:

    Aunque es uso muy extendido en el habla informal de muchos países de América y se da también en España, especialmente entre hablantes catalanes, se debe seguir utilizando este verbo como impersonal en la lengua culta formal, de acuerdo con el uso mayoritario entre los escritores de prestigio.

    Cal assenyalar que la gramàtica de Bosque i Demonte (27.3.4) detalla:

    [E]n ciertas zonas, en particular en Latinoamérica, la concordancia en número de haber con su único argumento es la norma. […] En relación con esto, Kany (1945: 257) señala que en el habla rústica de Argentina se ha creado una forma hayn para el presente de indicativo. Montes (1982) señala la existencia de la misma forma (haen-hayn) en la Colombia de habla antioqueña. Lapesa (1980: § 133) recoge también esta formación y da ejemplo, en el habla de Venezuela, del tipo de ¿Quiénes hayn adentro?

  3. Adjectiu posposats. Quan un adjectiu afecta dos o més noms que el precedixen, va en plural; i si un dels noms és masculí, l’adjectiu també hi va.
    La giec (25.4.7.b) dóna la indicació següent:

    En els registres formals, els elements postnominals susceptibles de concordan­ça (sintagmes adjectivals i participis) van en plural i concorden en gènere amb els nuclis; si aquests són de gènere diferent, aquells van en masculí: el primer partit i el primer grup cultural investigats, una formació i una coalició modèliques, un partit i una coalició moderns.

    Si es tracta de conceptes afins, l’adjectiu pot concordar amb el nom més pròxim: fàstic i repulsió instintiva. Esta prescripció quan els substantius són «conceptes afins» és una cosa que indica algun manual —ara no recorde quin—. Trobe que provoca més confusió que altra cosa, per la qual cosa millor serà fer que l’adjectiu concorde en plural i en el gènere que corresponga: en femení quan es tracta de conceptes femenins i en masculí en la resta de casos.
    En tot cas, la giec (25.4.7.b) fa la recomanació següent:

    El sentit d’unitat semàntica dels coordinats pot provocar que un adjectiu només concordi amb el nom més pròxim, encara que semànticament els afecti tots: una arrogància i un atreviment inusual (en el sentit de ‘una arrogància i un atreviment inusuals’).

  4. Adjectius anteposats. En algun manual indiquen que, en el cas que l’adjectiu precedixca dos o més noms de gènere diferent, l’adjectiu pot concordar només amb el primer en gènere i nombre: extraordinari sopar i postres; extremada decisió i valor. No cal dir que esta indicació estilística també considere que serà millor que evitem haver d’aplicar-la.
    En tot cas, la giec (25.4.7.a) dóna la indicació següent:

    Quan un especificador* modifica dos o més noms, concorda en gènere i nombre amb el nom més pròxim (el primer): la llengua i literatura de postguerra, els nens i nenes de l’escola, la parella que tingui un fill o filla de menys de tres anys, certes formacions i par­tits de postguerra, sense cap de les pertorbacions ni sotracs que acompanyen els canvis.

    * El terme especificador utilitzat en la giec inclou els «adjectius anteposats».
  5. Veg. gènere.
  6. Veg. plural.

plural

  1. (Punt elaborat inicialment a partir de la gramàtica provisional de l’iec, novembre del 2003; reelaborat seguint la nova giec, abril del 2017.) Els noms i adjectius aguts masculins acabats en -s, -ç, -x [ks], -ix i -tx solen formar el plural corresponent amb la terminació -os: per exemple, pisos, grisos, cabassos, comerços, enllaços, lluços, reforços, annexos, fixos, ortodoxos, reflexos, calaixos, feixos, gruixos, peixos, cartutxos, despatxos, esquitxos, sandvitxos,* faxos.*
    * Anteriorment, la Generalitat Valenciana indicava que era «faxs», però la gnv de l’avl diu que és «faxos». daux considera que cal acceptar-los els dos, en registres diferents: «faxs» (formal)/«faxos» (col·loquial). D’altra banda, la gnv diu que sàndwitx i càrritx fan sàndwitxs i càrritxs (el dnv indicava durant un temps sàndwitxos i càrritxos, però ja ho han esmenat [consulta: 14.04.2018]).

    Hi ha, però, paraules que són invariables i paraules que fan el plural amb -s. Per exemple:
    a) Noms plans o esdrúixols, independentment que siguen masculins o femenins:

    Terminació Exemples
    invariables gràficament alferes, atles, bíceps, bilis, caos, càries, croquis, cutis, dimecres, llapis, mecenes, necròpolis, pàncrees, piscolabis, sífilis, i tots els acabats en -us (estatus, focus, globus, venus…)
    -x ([ks]) : + s al·locòrtexs, antiàpexs, anticlímaxs, antihèlixs, àntrexs, apèndixs, àpexs, arqueòpterixs, artífexs, arúspexs, bèmbexs, bèndixs, bòmbixs, bòstrixs, càrexs, càudexs, cèrvixs, còccixs, còdexs, còrtexs, delònixs, díplexs, dúplexs, escòlexs, esonàrtexs, espàdixs, espàndexs, fènixs, fòrnixs, glicocàlixs, harúspexs, hèlixs, hemosàlpinxs, heterodúplexs, índexs,  làrixs, làstexs, làtexs, lepòtrixs, leptòtrixs, lúrexs, múrexs, nàrtexs, òbexs, ònixs, orífexs, òrixs, pèrspexs, petrosílexs, pòdexs, pontífexs, quàdruplexs, ràmexs, sardònixs, semidúplexs, sílexs, símplexs, sírexs, subíndexs, superíndexs,  télexs, vèrnixs, vèrtexs, vòrtexs…

    b) Dins dels noms aguts:

    Gènere Terminació Exemples
    masculí invariables gràficament ananàs, blocaus, bordeus, cros (i els compostos ciclocròs i motocròs), dijous, dilluns, dimarts, edelweiss, ens, fons (i compostos com ara aiguafons, rerefons, tirafons), gauss, guardapols, pus, rais, repols, reps, temps (i compostos com ara contratemps, entretemps, migtemps, passatemps)…
    -x ([ks])/ -tx ([tʃ]): + s abrasaxs, addaxs, alpaxs, amfioxs, boxs, duxs, googolplex, goretexs, guaflexs, linxs, luxs, matxs (‘competicions esportives’), micalexs, nifurtimoxs, paral·lexs, texs…
    femení invariables gràficament plebs, pols, tos, urbs
    -ç : + s calçs, façs, falçs, sobrefaçs
    -x ([ks]) : + s esfinxs, floxs, larinxs

    c) Són invariables els noms compostos el segon constituent morfològic dels quals ja és plural: arrapacrestes, busca-raons, caracollons, centcames, centpeus, cerca-raons, comptagotes, compta-revolucions, eixugaparabrises, emprenyavelles, esclafallidons, esgarrapacristos, esgarriacries, guardamobles, llepafaldons, llepafils, llepatacons, llevataps, mataaranyes, matafaves, mata-racons, milfulles, obrellaunes, paracaigudes, paraigües, parallamps, pelacanyes, penja-robes, picatalons, portaavions, portacarbons, portagraneretes, portamonedes, rentaplats, repicatalons, salvavides, somiatruites, tocacollons, torracollons, trencaclosques, trencacaps, trencaolles, trencapinyons…

  2. El plural dels composts sintagmàtics nominals:
    He pegat una mirada en la gcc (setembre 2007) i he trobat dos llocs on es parla d’estos composts: S5.4.3.1 (Núria Martí i Girbau) i M7.3.4.1 (Lluïsa Gràcia).
    En els dos casos es comenta la qüestió del plural i es comenta que hi ha les dos possibilitats, amb tendència a la flexió en els dos noms. Amb tot, hi ha algunes excepcions marcades pel diec (i el gdlc):

    clau
    4 f. [usat sovint adjectivalment en forma invariable] Essencial, indispensable. Paraules clau. Indústria clau.

    estàndard
    3 adj. [inv.] Que s’ajusta a un tipus, model, norma, determinat. Fitxa estàndard. Un diari en format estàndard.
    5 adj. [inv.] Que té unes característiques mitjanes que serveixen de referència. Producte estàndard.
    6 adj. [inv.] Mancat d’originalitat. Una bellesa estàndard.

    El gdlc recull «punta»:

    punta
    5 adj inv 1 De màxima activitat, intensitat, modernitat, màxim rendiment, etc. Les hores punta del metro, del trànsit. Tecnologia punta.

    I també en el gdlc «model» (sense indicar que siga invariable):

    model
    2 [usat sovint adjectivalment] Persona o cosa digna d’ésser imitada per la seva perfecció o que posseeix en grau eminent qualitats que en fan el representant d’una categoria determinada. És un model de cavallerositat. Un pare model.

    En el cas de «membre», el diec dóna un exemple clar:

    membre
    4 1 m. Part o constituent d’un tot o d’una cosa organitzada, unitat dins una sèrie. Els membres d’una proposició, d’un període. Els membres o proposicions d’un sil·logisme. Els pilars, motllures i altres membres d’una construcció. Els estats membres de la Unió Europea.

    La gramàtica de l’avl tracta la qüestió en diversos llocs. Per exemple, en el punt 11.7, sobre la flexió de nombre en els composts:

    b) Si els dos constituents d’una paraula composta s’escriuen separats i els dos són substantius, només adopta la marca de plural el primer dels substantius i el segon queda invariable:

    Composts separats
    singular plural
    camió cisterna camions cisterna
    decret llei decrets llei
    hora punta hores punta
    vagó restaurant vagons restaurant

    A pesar d’eixa afirmació restrictiva, més avant la gramàtica de l’avl obri el camp quan en torna a parlar tractant la concordança de l’adjectiu (12.3):

    a) Els noms que s’habiliten com a adjectius mantenen el gènere originari i, en general, no presenten variació de nombre:

    les bruses taronja
    les ciutats dormitori
    les hores punta

    Tot i amb això, en la mesura que es convertixen en verdaders adjectius admeten també la concordança de nombre:

    les paraules clau o bé les paraules claus
    les formes estàndard o bé les formes estàndards
    els vestits rosa o bé els vestits roses

    I la gnv torna a tocar la qüestió quan dóna la indicació següent (38.3.1.b):

    b) Els composts amb l’estructura [N N] poden ser coordinants o subordinants. En el primer cas, entre els dos constituents s’establix una relació additiva, i la flexió recau en els dos constituents: magistrat jutge / magistrada jutgessa, magistrats jutges / magistrades jutgesses. En el segon cas, el segon constituent es comporta com a modificador del primer, que és el que admet la flexió: el compost hora punta, per exemple, presenta la forma plural hores punta i fa referència a una hora de màxima intensitat de trànsit, de consum elèctric, etc.

    És a dir, l’avl, a pesar de la indicació inicial, dóna com a bones les dos possibilitats sense excloure’n cap. El gd62 només considera invariable estàndard i no diu res en la resta de casos.

    Trobe que la tendència és clara —d’acord amb el que és habitual en la llengua general— cap a la concordança en els dos noms. Per tant, hauríem de pensar que és, en molts casos, una qüestió estilística (tal com es deduïx del que diu el dpnh per a l’espanyol) que s’inclina cap a la flexió en els dos elements en la majoria dels casos.

    En tot cas, faig una cercar ràpida en Google (consulta: 12.01.2011) i trobe els resultats següents:

    Termes sing./ pl. no concorden concorden
    estats clau / s: 1.310 658
    jugadors blaugrana / es: 14.400 4.420
    indústries clau / s: 1.310 249
    membres clau / s: 999 120
    mots clau / s: 75.200 13.700
    paraules clau / s: 5.820.000 505.000
    propietats clau / s: 350 12
    qüestions clau / s: 15.600 5.200
    temes clau / s: 89.500 10.800
    termes clau / s: 5.200 332
    jugadors clau / s: 5.320 7.600
    camions cisterna / es: 16.400 1.510
    hores punta / es: 81.800 8.050
    nacions estat / s: 2.140 1.790
    pares model / s: 264 109
    proves estàndard / s: 574 158
    vaixells escola / s: 1.140 42
    estats membre / s: 45.400 439.000
    fitxes estàndard /s: 33 55
    magistrats jutge / s: 3 3.670
  3. En castellà, per al cas de les construccions quantificadors singulars amb substantius en plural, la rae (consulta: 14.03.208) fa l’exposició següent:

    4.8. Sujeto de cuantificador + de + sustantivo en plural. Los sustantivos cuantificadores son aquellos que, siendo singulares, designan una pluralidad de seres de cualquier clase; la clase se especifica mediante un complemento con de cuyo núcleo es, normalmente, un sustantivo en plural: la mitad de los animales, la mayoría de los profesores, una minoría de los presentes, el resto de los libros, el diez por ciento de los votantes, un grupo de alumnos, un montón de cosas, infinidad de amigos, multitud de problemas, etc. La mayor parte de estos cuantificadores admiten la concordancia con el verbo tanto en singular como en plural, dependiendo de si se juzga como núcleo del sujeto el cuantificador singular o el sustantivo en plural que especifica su referencia, siendo mayoritaria, en general, la concordancia en plural: «Hacia 1940 la mayoría de estos poetas HABÍA ESCRITO lo mejor de su obra» (Paz Sombras [Méx. 1983]); «La mayoría de los visitantes HABÍAN SALIDO» (Marías Corazón [Esp. 1992]); «Una veintena de personas OCUPABA la sala» (Chavarría Rojo [Ur. 2002]); «Una veintena de curiosos OBSERVABAN de lejos a un piquete» (PzReverte Maestro [Esp. 1988]); sin embargo, cuando el verbo lleva un atributo o un complemento predicativo, solo es normal la concordancia en plural: «La mayoría de estos asesinos SON muy inteligentes» (Mendoza Satanás [Col. 2002]); «La inmensa mayoría de las casas PERMANECÍAN vacías» (Savater Caronte [Esp. 1981]). Los sustantivos cuantificadores que se usan sin determinante (infinidad, cantidad, multitud) establecen la concordancia obligatoriamente en plural, pues, en realidad, forman con la preposición de una locución que determina al sustantivo plural, que es el verdadero núcleo del sujeto: «Infinidad de católicos DESATENDIERON semejante orden pontificia» (Vidal Ocultismo [Esp. 1995]); «Cantidad de organizaciones se DEDICAN a […] ayudar a personas que han sido víctimas de abuso sexual» (NHerald [EE. UU.] 21.10.97).