La variant quixal és d’ús general en el llenguatge comú, cosa que ja indicava El valencià del segle xix de Josep Martines Peres (2000) , té també usos especialitzats, com ara quixal de gos o quixal de vella, varietats de raïm, i és la forma principal de les varietats occidentals de la llengua, tal com mostra l’aldc. La mateixa avl considera que és una forma tradicional:
La forma habitual de dir queixal en valencià és quixal. Es tracta d’una variant documentada des de molt antic. Ja en 1440, Manuel Díeç, en el seu Llibre de manescalia, apuntava que «A les mules se fa una en los lambrots dessús de part dedins de prop los quixals».
De moment (consulta: 03.07.2024), l’acadèmia no ha incorporat l’entrada quixal en el diccionari, encara que sí que la introduïx en les transcripcions fonètiques de l’entrada queixal:
queixal [kejʃál] o [kiʃál]
Hem de pensar que la variant acabarà tenint entrada en el diccionari, ja que quixal és una forma que ha arribat a l’ús literari actual:
Miracles i espectres de Joan Barceló i Cullerés (1981-2020): «ningú no va estranyà’s de trobà-la tota descomposta i de vere com los gatots de tots colors fugien salvatges per les finestres amb los quixals regalimant sang»
I més modernament, quixal ha servit per a alternar amb queixal amb finalitat estilística, tal com podem vore ara en la traducció del conte «El conegut» de Txékhov (dins del llibre 24 contes, tria i traducció d’Arnau Barios, 2021):
—No li recomano que se’l faci empastar… Aquest quixal igualment ja no li servirà de re.
Després de furgar-li una mica més el queixal i d’empastifar-li els llavis i les genives amb els dits bruts de tabac, el Finkel va tornar a aguantar-se la respiració i li va introduir a la boca una cosa freda… La Wanda va notar una fiblada terrible, va cridar i es va arrapar al braç del Finkel.
—No és re, no és re… —rondinava ell—. No se m’espanti… Ja no li hauria fet cap profit, aquest quixal, hem de ser valents.
Nota fdt. No he sabut distingir en el text rus («Настасья Канавкина») la causa d’eixa alternança de formes.
En contrast amb l’absència de la forma quixal en els diccionaris, podem trobar en este mateix relat la forma «re» (‘res’), que no apareix encara en el dnv, però sí que té entrada en el diec:
Il·lustració de SalazarW per a l’article «El llauro /camalet arromangat/» de Vicent Marco (Valencia Plaza, 30.10.2018).
Els diccionaris dnv i diec (consulta: 24.05.2024) haurien d’afinar un poc més la definició de camalluent -ta, perquè esta paraula té un valor despectiu o pejoratiu. No és realment sinònima de llaurador -ra, sinó que correspon més a la segona accepció de llauro:
(dnv) 2.m. [pej.] Persona rústica, sense refinament.
Eixe valor despectiu de camalluent es pot deduir inclús del context on apareix la paraula en «L’auca de la Pepa» de Joan Pons i Massaveu, que és utilitzada pel dcvb com a font documental:
Si la cua de l’any havia estat dolenta, el començ del nou no es presentava millor… Pels Reis haurien eixit, com de costum; però el ditxós catarro, el maleït catarro va retenir-los a casa… Haurien eixit Borja amunt, dret al carrer de Fernando, passejant i embadocant-se per les quincalles, adalerats com a camalluents… Haurien llambregat les rastelleres de ninas esteses al pla dels taulells, o enfilades pels montants, d’ulls humits i enceses galtones, com si s’alcessen de taula…
A més d’eixe sentit, Màrius Serra («Camalluents?», El Punt Avui, 08.03.2013) comenta que també equivaldria a la segona accepció de pixaví -vina:
2.m. i f. [col·loq.] En els pobles dels voltants, natural o habitant de València, Castelló de la Plana, Gandia i d’altres ciutats.
Amb este mateix sentit, Màrius Serra recull pixapí -pina, camaco -ca, esquenafred, que no apareixen encara en eixos diccionaris generals.
A més d’això, la Paremiologia catalana comparada digital (consulta: 24.05.2024) de Víctor Pàmies i Riudor encara dona alguns valors més per a camalluent -ta: ‘qui en caminar fa el pas llarg’, ‘ric, potentat’. ‘que camina molt de pressa’, ‘fer ostentació d’una riquesa o posició social falsa’.
La variant provessó ‘processó’ és la forma general des d’Ulldecona fins a Crevillent (segons l’adlc). També és la forma usual a Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Horta de Sant Joan (Terra Alta), a Móra la Nova (Ribera d’Ebre) i a Roquetes (Baixe Ebre). És la forma general al país Valencià, tal com comenta Joan Coromines en el declc (s. v. procedir):
Provessó, pròpia del val. i algunes comarques del cat. occid.: l’anoto en el Segre Mitjà (Tiurana, 1936), i de Ponts, Oliana i Solsona la porta AlcM, així com de Gandesa; és també la usada a la Baixa Ribagorça (Açanui, full parroquial, n.° 113); en el P. Val. sembla ser general (Borràs Jarque, BSCCxiv, 90; MGadea, T. del Xèi, 6, 49); probesó de la prima a Bel, provesó de la ermita de St. Jaume a CastPna., porbesó de la Creu al Piló d’aquest nom, el 3 de maig; porbesó dels pelegrins a St. Joan de Penyagolosa, Les Useres (de la qual em donà mil detalls el devot metge d’allà, 1961).
Vicent Beltran Calvo documenta més modernament l’ús d’esta paraula en «Les festes i la variació dialectal al migjorn valencià» (2014) :
Lluís Gimeno (1997) arreplega generalment a les comarques septentrionals valencianes provessó, llevat de les localitats del Portell de Morella, Castell de Cabres i el Boixar (professó) i Traiguera amb processó. Les meues dades constaten professó al Pinós i a l’interior del terme de Monòver, la demarcació murciana del Carxe i Barba-roja, pedania d’Oriola. Beltran i Herrero (2013) arrepleguen professó a la zona costanera de la Marina Baixa (Benidorm, l’Alfàs del Pi i Altea, a més de l’illot interior de Bolulla), llevat de la Vila Joiosa (processó); a l’interior sempre provessó, mentre que a la Marina Alta apareix majoritàriament provessor (forma única a Tàrbena), al costat de professor a Calp i a Pinos (Benissa), mentre que la forma etimològica sense -r (provessó) només es manté a Castells, la Vall d’Alcalà i parcialment a la Vall de Gallinera. […]
Documentem provessó a la segona meitat del segle xv en català oriental: «Una creu de crestay de provessó, ab se doia de coura» (Inventaris del segle xv, 5, p. 183, línia 3); professó es testimonia a bastament des del segle xiv en tots els dialectes.
Incorporació de provessó en el dnv
El dnv no arreplegava la variant provessó (consulta: 16.02.2024), però l’ha incorporada posteriorment (consulta: 04.06.2024; informació facilitada per Josep Lacreu), marcada com a pertanyent al registre coŀloquial. També inclou la variant professó, general més al nord. Podem observar que professó compartix amb provessó l’etiqueta «col·loquial».* Esta restricció a l’àmbit coŀloquialitat no pareix que siga adequada, vist que el diec considera professó forma secundària i no li adjudica cap marca valorativa.
El diputat Joan Baldovi Roda segons abans d’utilitzar la variant provessó des de la trona de les Corts (18.04.2024). / Mediateca de les Corts Valencianes.
En eixe sentit, el fet que pugam documentar la variant provessó en l’àmbit parlamentari (veg. intervenció de Joan Baldoví Roda en les Corts Valencianes, 18.04.2024), pot fer entendre que la variant s’ha de considerar com a variant diatòpica i que ha traspassat les fronteres de la coŀloquialitat. Certament, es pot analitzar també com a un indicador de l’estil de les intervencions parlamentàries: l’ús de les varietats, els registres i les variants en la cambra parlamentària mereix una anàlisi detallada des del punt de vista sociolingüístic. En tot cas, el fet que provessó —i moltes altres variants marcades estilísticament— siga usada en les intervencions parlamentàries amplia el registre formal que es pressuposa per a estos discursos amb un element de variació diatòpica, i li lleva a provessó càrrega de restricció als àmbits de la coŀloquialitat.
* El declc (s. v. procedir) indica que professó és «popular»: «variant popular de processó, alterada en part per dissimilació, i sobretot per una pseudo-etimologia mig-sàvia que equiparava a processó santa amb professió de fe». En un altra entrada comenta (s. v. cedir): «professó és una forma alterada per etim. pop., influència de professio, -onis, ‘acció de professar’ (ajudant-hi potser la dissimilació i el model del ll. clàssic profectio ‘acció d’anar-se’n’), però malgrat d’això fou d’ús si fa no fa constant des del S. xiii fins a temps bastant recents».
La mancança de la variant provessó en el diccionari provocava una percepció negativa: si professó era col·loquial (fora del País Valencià), si processó es podia considerar formal (és la forma principal en els diccionaris), la forma general al País Valencià, provessó, que no apareixia per escrit en el diccionari, ¿què era: un error?… Però, ¿un error del diccionari o un error dels valencians? L’absència en el diccionari de la variant provessó era un error que el dnv ha solucionat.
En relació amb la pandèmia de la covid-19 s’ha començat ha estendre la paraula anglesa cocooning per a referir-se a la tendència a estar més a casa i mantindre menys relacions socials a fora. Segons el diccionari Merriam-Webster (consulta: 27.04.2020):
cocooningnoun The practice of spending leisure time at home in preference to going out.
El Termcat està estudiant una equivalència «transparent semànticament i adequada lingüísticament i terminològicament» en valencià. De moment estan considerant les opcions més documentades, com ara encapsulament, enclaustrament i reclusió. Inicialment s’inclinen per enclaustrament, tenint en compte el verb enclaustrar en l’accepció «tancar-se, recloure’s» (diec; consulta: 05.05.2020), accepció que podem considerar reforçada per la versió del dnv (consulta: 05.05.2020):
enclaustrar 2.v. pron. Recloure’s, apartar-se de la vida social. S’ha enclaustrat en casa per a estudiar.
Les versions franceses que documenta el Termcat són coconnage, cocounage i pantouflage. Sembla que esta última (en francés també hi ha pantouflard -de) podria donar joc també en valencià, creant pantoflatge a partir de pantofla (que no apareix en el diec, però sí en el dnv; consulta: 05.05.2020). En este cas, tindríem possibilitats en un registre humorístic (pantoflar-se, pantofler -ra…).
Quant a les vacunes
En l’àmbit dels programes de vacunació infantil, el Termcat (2015; consulta: 27.04.2020) va aprovar la fitxa següent:
caestratègia del niu, n f es estrategia del nido, n f es vacunación del nido, n f fr stratégie du cocooning, n f fr vaccination familiale, n f en cocoon strategy, n en cocooning, n
Vacunes > Conceptes generals > Vacunologia > Programa de vacunació i aplicació de vacunes
Estratègia de protecció d’un nadó contra determinades malalties infeccioses des del moment del naixement, consistent a vacunar-ne la família directa, principalment la mare, o persones de l’entorn proper amb l’objectiu de disminuir el risc de transmissió d’aquestes malalties en el seu entorn.
El dnv (consulta: 16.01.2020) incorpora l’accepció següent per a esta paraula:
rodada
5.f. Consumicions que fan diverses persones que van en grup, de bar en bar, prenent begudes, normalment alcohòliques, i petites quantitats d’aliments sòlids com a acompanyament, que paga en cada bar un membre del grup.
La definició dels acadèmics és un pèl massa restrictiva, ja que el fet que hi haja o no aliments o que pague u o altre són detalls accessoris que no haurien d’interferir en el concepte (llevat que eixes diferències donen lloc a denominacions diverses).
En tot cas, és un terme que, al costat d’altres fórmules usuals (com ara «fer la pica(d)eta»; veg. dnv, s. v. picadeta; consulta: 16.01.2020) pot servir com a equivalent dels castellans tapear itapeo(drae), tardeo (veg. Fundéu, «Tardear i tardeo, voces apropiadas», 09.07.2015; consulta: 16.01.2020) i poteo (dea: ‘acción de potear‘). Per exemple, a més d’anar de bar en bar bevent copes de vi, el poteo també permet altres degustacions (Antonio Casero Martínez, «Pinchos desprotegidos», El País, 12.01.2020):
En las tres [ciudades] es obligatorio el poteo por los bares de pinchos y en las tres he visto algo que me ha desagradado profundamente: muchos bares se saltan a la torera la obligación de tener los pinchos y tapas protegidos y/o refrigerados.
Segons la fitxa 7529/2 de l’Optimot (consulta: 08.02.2019), en el llenguatge jurídic, el verb desistir regix només la preposició de:
El verb desistir, concretament, és intransitiu i regeix l’ús de la preposició de:
L’actora va desistir de la demanda.
Per tant, convé recuperar aquesta preposició i substituir l’oració següent:
Finalment, el TC ha acordat donar per desistit l’advocat de l’Estat del recurs d’inconstitucionalitat 3280/2003 plantejat contra els preceptes de la LUC esmentats.
Per exemple, per aquesta altra:
Finalment, el TC ha considerat que l’advocat de l’Estat ha desistit del recurs d’inconstitucionalitat 3280/2003 plantejat contra els preceptes de la LUC esmentats.
Per contra, en el llenguatge general, Xavier Rull («El règim verbal en els vocabularis de llenguatge jurídic: una proposta», Terminàlia 2, 2010; consulta: 08.02.2019) indica altres possibilitats:
En el llenguatge general s’usa absolutament (No ens feien cas, i finalment vam desistir), amb de (Va desistir d’anar-hi; el DIEC també posa l’exemple Desistir d’un càrrec), amb en (Va desistir en l’intent d’aconseguir una beca; és un ús reconegut pel DUVC, cap altre diccionari general no el consigna) i amb a (el DSFF, en l’entrada desistir, defineix desistir que algú faci alguna cosa o desistir a fer alguna cosa com ‘deixar algú o alguna cosa per inútil’).
Podem localitzar l’ús de la preposició en en el gdlc (s. v. ram; consulta: 08.02.2019):
plegar el ramfig Desistir en un intent, deixar un ofici, una ocupació, etc.
m. VEHICLERevestiment perifèric de les rodes d’un vehicle, generalment de cautxú, que conté aire a pressió, bé directament, bé dins d’una cambra unflable.Pneumàtic sense cambra. Pneumàtic de claus.
Doncs, gomàtic és un sinònim informal d’eixa paraula (que no apareix encara en els diccionaris habituals), sobretot referida, tal com assenyala el Diccionari de la Vall d’Albaida (consulta: 24.04.2018), a «la cambra de les rodes grans i aquelles usades com a salvavides procedents de camions, tractors, etc.».
L’antic tècnic lingüístic d’Alzira i actual columnista del Levante J. Leonardo Giménez comenta alguns usos i sentits de la paraula gomàtic en l’article «Els gomàtics allarguen la vida dels pneumàtics» (consulta: 04.09.2018), i conclou:
Abans, els xiquets i les xiquetes apreníem a nadar ajudats per gomàtics xicotets. Ara, la menudalla té flotadors salvavides vistosos, maneguets, jupetins d’aire, melons de suro, etc. Però els més majorets i els adults seguim gastant el prosaic, però útil, «gomàtic» (de camió o de tractor) per a activitats més o menys divertides. Ara falta donar-li categoria normativa. Categoria d’ús ja en té.
El dnv ha incorporat l’accepció següent per a la paraula mos (consulta: 11.08.2017):
m. [col·loq.]Quantitat de diners que s’accepta com a suborn.
No sé si realment això és una accepció «col·loquial». Jo no l’havia sentida mai. El cas és que no em moc per eixos ambients on es comenten i fan eixos tractes. Coneixia la paraula castellana mordida per a referir-se eixes extorsions al ciutadà del carrer que duien a terme policies i altres funcionaris de baix nivell, cosa que sembla que era o és usual a Mèxic. El cas és que ha la paraula ha acabat arribant el castellà d’Espanya. Encara que ací no es dóna en el mateix àmbit que allà, es veu que als mitjans en castellà els ha fet gràcies referir-s’hi a determinats suborns com a «mordides», cosa que ha acabat arribant al llenguatge dels polítics.
Si la cosa va de mossegar, i posats a calcar, haguérem pogut tindre «mordudes» (de l’antic verb mordre), però es veu que no vam tirar per ahí. Ni per cap lloc. No he trobat de moment l’equivalent possible, més enllà del terme general suborn. En italià tenen les paraules pizzo,bustarella i altres. No sé si en francès galette servix per a això. La cosa és que en català tenim ara mos, i molts mitjans caldrà que el facen servir si volem que tinga un mínim de col·loquialitat, tal com pretén l’acadèmia.
Apareixia en el dval com a sinònim de açò (al qual remetia sense més indicació estilística). El dnv (consulta: 21.07.2017) confirma l’acceptació d’esta variant en el registre col·loquial:
Fa uns anys preteníem trobar un equivalent per al «cambiazo» castellà que fa servir un diputat per a referir-se no tant a un engany (o «ensarronada», veg.Serra d’Or) com a un ‘canvi d’última hora, precipitat i poc clar’, parlant d’una modificació d’un reglament de conselleria. Els equivalents canvi o canviament no aporten el to informal i sarcàstic. Xavier Rull no arreplega este cas en La formació de mots, però el capítol sobre «el participi de passat habilitat (-ad)» iŀlustra prou sobre l’ús habitual del recurs en català: pensada, rebuda, aclarida, tallada, baixada, buidada…
En tot cas, tenim un exemple del dcvb (tret d’un altre diccionari) en la mateixa línia:
canviada f.
Acte de canviar; cast. cambio. Totes dones, so crey, par son honrades, e juguen a les cambiades axi co’ls plau, Francesc de La Via (ap. Aguiló Dicc.).
Per tant, a remolc del castellà, tenim el trasllat més simple, canviada, que no apareix encara en els diccionaris (08.03.2023), tot i que ja té un poc d’ús:
…l’Ajuntament ha decidit pegar la canviada a la normativa existent… (Avui, 28.10.2012)
La màquina de la canviada, taducció que han fet al català en la Viquipèdia del títol del còmic La máquina del cambiazo (consulta: 02.11.2015).
Certament, si completem l’expressió amb el verb pegar obtenim un efecte semblant al que preteníem: «li han pegat una canviada», «li han pegat un canvi»… De totes formes, en espinal i en altres obres podem localitzar fraseologia que pot fer un paper semblant a través del significat ‘fer prendre una cosa per una altra’ o ‘enganyar fent passar una cosa per una altra’:
La variant quixal és d’ús general en el llenguatge comú, cosa que ja indicava El valencià del segle xix de Josep Martines Peres (2000) , té també usos especialitzats, com ara quixal de gos o quixal de vella, varietats de raïm, i és la forma principal de les varietats occidentals de la llengua, tal com mostra l’aldc. La mateixa avl considera que és una forma tradicional: 
