OCDE: Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics
Esta sigla correspon a la versió abreujada del nom d’una organització que en el seu web (consulta: 18.12.2024) indica que es diu: Organisation de coopération et de développement économiques (en francés) i Organisation for Economic Co-operation and Development (en anglés). En valencià-català, la versió més aproximada a eixes formes hauria de ser: Organització de Coooperació i de Desenvolupament Econòmics, però hi ha obres de referència que utilitzen versions diferents (consulta: 18.12.2024):
gec: Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic
Ésadir: Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic
Cercaterm: Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic
La versió del Cercaterm apareixia en una fitxa provisional (consulta: 18.12.2024). El dia 20.12.2024 el Cercaterm mos va respondre que modificarien la fitxa per a fixar el nom com a Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics.
En castellà, un apunt de la revista Punto y Coma (número 61, 2000) mostrava com calia resoldre estes vaciŀlacions:
Según la Unidad de referencias y de terminología de la División de traducciones de la OCDE, la denominación oficial de este organismo en español es «Organización de Cooperación y Desarrollo Económicos». Por lo tanto, no deberíamos utilizar en nuestros textos otras fórmulas, que no es raro encontrar en la prensa o incluso en diccionarios y manuales de economía, como «Organización de (a veces también «para la») Cooperación y Desarrollo Económico». El hecho de escribir o no el adjetivo en plural es, lógicamente, significativo y aunque al traducir del inglés no está tan claro cuál es el número del adjetivo (Organisation for Economic Co-operation and Development), la denominación oficial en francés no deja ninguna duda al respecto: Organisation de Coopération et de Développement Économiques.
Representació de l’estructura secundària de l’ADN. / Madeleine Price Ball (Viquipèdia). 🔗
Segons la fitxa del Termcat (consulta: 18.12.2024):
camillorador | milloradora, n m, f ca obtentor | obtentora, n m, f ca seleccionador | seleccionadora, n m, f es mejorador | mejoradora, n m, f es obtentor | obtentora, n m, f fr obtenteur | obtentrice, n m, f fr sélectionneur | sélectionneuse, n m, f en breeder, n en plant breeder, n
Ciències de la salut Definició
Fitogenetista especialitzat en l’obtenció de noves varietats de plantes.
Anteriorment, el terme provisional del Termcat (16.05.2000) era només:
obtentor -ra Genetista que treballa en l’obtenció i la millora de races animals o varietats vegetals.
Fotografia d’un quaga. / York & Son, The standard library of natural history. 🔗
El nom quaga designa un èquid africà emparentat amb les zebres desaparegut al segle xix (Carles Lalueza Fox, Missatges del passat, 1998). El Termcat oferix la fitxa següent:
ca quaga, n f es cuaga, n f fr quagga, n m en quagga, n de Quagga, n n ncEquus quagga quagga
Mamífers > Perissodàctils > Èquids Nota Subespècie de zebra comuna extinta.
La forma quagga apareixia fa anys en el diccionari Merriam-Webster (consulta: 11.05.2012):
An extinct mammal (Equus quagga) of southern Africa that resembled and was related to the zebras
Origin of QUAGGA: obsolete Afrikaans (now kwagga), from Khoikhoi quácha
First Known Use: 1785
Posteriorment (consulta, 12.11.2024), el Merriam-Webster ha canviat la redacció de l’entrada:
An extinct zebra (Equus quagga quagga) of southern Africa that had brown and white stripes chiefly on the head and neck, reddish-brown to brown upper parts, and whitish belly, tail, and legs
Interior del bar Cremaet. /Kike Taberner, Valencia Plaza (14.05.2021).
La desinència femenina -à (reducció de la forma -ada; pl. -aes) dels participis i adjectius, i la desinència -aor-aora (reducció de la forma -ador -adora; pl. m. -aors; pl. f. -aores) de noms i adjectius, és un tret del valencià general. Segons Elsparlars valencians de Beltran i Segura (2022):
[…] una desena de quilòmetres envers el sud, en passar Canet lo Roig i la Jana, comencem a adonar-nos que es perd la d intervocàlica del sufix -ada de mots com ara teulada o aixada. Des de ben al nord, doncs, comença a ser patent el tret que potser més representa els parlars valencians.
Hi ha paraules amb la terminació -ada que reben eixe tractament, com ara l’adjectiu ca (‘cada’) en les locucions ca u i ca un; o el topònim Montcada, que és conegut com a Moncà. A pesar que es tracta d’un ús regular i sistemàtic, la normativa tracta la qüestió de manera marginal i poc clara:
En estes terminacions, l’emmudiment de la d és un fenomen molt generalitzat en el valencià coŀloquial, fins al punt que algunes paraules pròpies dels àmbits festiu o gastronòmic presenten una tradició escrita sense d intervocàlica, com ara mascletà [maskletá], plantà [plantá], mocadorà [mokaoɾá] o fideuà [fi∂ewá].
Seria convenient que la normativa tractara este fenomen proposant una regla global i sistemàtica, ja que no es tracta d’anar incorporant paraules aïllades, sinó de descriure un tret del valencià general que ha de tindre una previsió sistemàtica, previsió que seria molt convenient per als usos orals i escrits de caràcter informal o col·loquial. La normativa podria evitar aixina les paradoxes o desconfiances que es poden generar pel fet que les paraules vagen apareguent o desapareguent atzarosament del diccionari —per ara no n’han inclòs cap amb la desinència -aor -aora, a pesar que també són paraules amb «tradició escrita».
En estos moments (22.08.2024) localitze les paraules següents amb la desinència -à (totes marcades com a coŀloquials) en el dnv:
* Nota fdt. Seguint la previsió expressada per la gramàtica, hauria de ser mocaorà.
Nota fdt. L’acadèmia afig posteriorment (veg. més avall) : riuà, pantanà…
Una regla general facilitaria l’aplicació d’este tret oralment i per escrit. Podrien aprofitar la proposta que fan en el Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià (2011), on s’admeten entre les «llicències» (lemav, 2.2.2):
L’emmudiment de la -d- dels sufixos -ada i -ador en paraules referides als àmbits festiu i gastronòmic, en què fins i tot hi ha tradició escrita: mascletà, plantà, fideuà… També és acceptable en determinades representacions realistes poc formals de la parla coŀloquial.
Podem pensar que el diccionari anirà incorporant més variants afectades per este tret, com ara becà (i becaeta), cremaet, mullaor,picà,*poalà… En eixe sentit:
Nota fdt. 28.02.2025. La podem trobar en l’expressió acabar en (o com) una picà de fesols ‘acabar malament’.
riuà (i pantanà)
La riuà que canvià València de Josep Sorribes Monrabal i altres (2007; consulta: 30.10.2024)
Totus Tous. Comèdia familiar inundada. 1982 de Juli Leal (1998; consulta: 30.10.2024):
«Però què dius, la riuà de “Entre Naranjos”, morral?»
«Quan passe la riuà, me’n vaig. Ací teniu la casa, ací teniu a la iaia.»
Nota fdt. El Butlletí núm. 4 (gener del 2025; consulta: 27.01.2025) de l’acadèmia informa de la incorporació en el diccionari de les variants riuà i pantanà.
tallaetes
Personal i transferible de Ramon Pelegero Sanchis, Raimon (ed. 2023; consulta: 20.10.2024): «14.viii.1982 […] També menjàrem arrop i tallaetes que feia més de vint anys que no menjava.»
Guía del buen comer español de Dionisio Pérez (1929; consulta: 20.10.2024): «les tallaetes, a manera de arrope con frutas, trozos de calabaza y cortezas de naranja, lima y poncil.»
«Arrope: Sticky Sweet» de Sofia Perez, Saveur (26.09.2010, consulta: 20.10.2024): «In the farming town of L’Alcudia, 22 miles southwest of the coastal city of Valencia, Andres Valles and his family make their arrope—or arrop i tallaetes (syrup with pieces of fruit) in the Valencian dialect—with muscat grape must, which comprises the fruit’s juice, skins, and seeds.»
Nota fdt. Podem documentar la forma tallaetes en publicacions de Jaume Fàbrega, Maria del Carme Queralt Tomàs, Malcolm Coxall…
Arrop i Tallaetes, grup de música de Godella compost actualment per Tatiana Prades Castells i Joanet Esgarramentes (consulta: 11.11.2024)
torrà
«La torrà: més que una barbacoa», La cuina de Morera (01.03.2023; consulta: 11.11.2024)
«Anem de torrà», La cuina de Morera, À Punt (25.01.2024; consulta: 11.11.2024)
«Refer-se de la Dana», Amparo Fernández, À Punt NTC, À Punt (08.11.2024; min. 31:00…; consulta: 11.11.2024):
«A Alfafar, el que s’ha trobat Elisa Pascual i Paco Bernabeu ha sigut un grup de veïns que s’ha reunit per tal de fer una torrà, una torrà de carn, menjar en germanor al carrer»
– «Torrà de germanor», Elisa Pascual:
«Dins de la foscor de la nit, hem trobat una foguera a Alfalfar, un grup de veïns i veïnes intenta resorgir de les cendres, mai millor dit. Després de molts dies sense descansar, s’han juntat per a sopar una torrà al carrer.»
Il·lustració de Joan-Vicent Clari i Camarena per a un poema en què parla del plemigjorn.
No recullen els diccionaris habituals encara la paraula plemigjorn o premigjorn, que té diversos sentits. El més comú a la Valldigna és el que fa referència a la «becaeta» de després de dinar (sobretot en estiu) en l’expressió fer el plemigjorn. El dnv sí que incorpora migjorn com a sinònim de la sesta ‘becaeta del migdia’:
migjorn […]
2. m.Sesta 1. Li agrada molt fer migjorn tots els dies.
Sí que apareix documentat en el tvm:
fer migjorn (Callosa) (28) (86) fer migjornada (Benimantell, Callosa, L’Alfàs) (72) (28) fer el premigjorn (Benifairó de la Valldigna) (16) (33) (Tavernes de la Valldigna) (31) fer el plemigjorn (Tavernes de la Valldigna) (33) fer lo plemigjorn (Beneixama) (33)
No comenta massa este cas el dcorom (s. v. mig), que diu que ha rebut una informació des de Benifairó sobre premigjorn. En tot cas, busca una explicació diferent de la que li proposen (aprés migjorn):
Però, com sigui que la Valldigna és ja en l’àrea transsucrònica, on migjorn és el mot viu per a l’hora de la calda, això també podria ser que el bon llaurador ha pres migjorn, ‘s’ha pres una migdiada’, ‘ha pres una sesta’ (< hora sexta), que a força de repetir-ho s’hi ha esvanit la z sonora […], i ha premiğ̣órn s’ha substituït per fa premigjorn […].
Els meus companys vallers Josep Pons i Vicent Mifsud (maig 2010) em confirmen que la forma habitual és «fer el ple migjorn» (amb les dos paraules separades), encara que al poble ho pronuncien «fel premigjorn». El simater Àngel Alexandre li comentava sobre el cas (en Migjorn, març 2009) a Sico Fons (que havia demanat per la forma premigjorn):
Efectivament, això de plemigjorn (ple, no pre) ho he sentit molt a Tavernes. A Simat és molt més corrent parlar de plemigdia (pronunciat «plemesdia») i fa referència tant al període posterior al dinar (fins a les 5, aprox.) com a la dormida que té lloc durant eixe període.
El company Francesc Gascó corrobora el comentari:
Mon pare i les germanes, la meua àvia paterna i familiars de l’edat, sempre deien /plemijórn/. I «me’n vaig a fer plemigjorn» o usat com a substantiu tal qual: «este plemigjorn el soroll dels xiquets no m’ha deixat dormir».
Finalment, localitze el comentari següent (supose que de Salvador Jàfer – Ràfol de Salem):
Ací al Ràfol, hi havia el costum, com en molts pobles llauradors, de fer «el ple migjorn». Els llauradors se n’anaven a treballar enjorn al camp, cap al migdia, quan la temperatura pujava, com que no s’hi podia estar en els bancals, aprofitaven aquestes hores per a fer un bon descans després del dinar, i així que el sol havia traspassat el punt més alt del cel retornaven a la faena fins a la posta.
Podem localitzar (consulta: 16.09.2024) esta paraula en poemes de Salvador Jàfer i Sanxis, i Joan Vicent Clar i Camarena, i en texts d’Encarna Sant-Celoni i Josep Franco i Giner (dades del Cival revisades):
que sap buscar-los cada premigjorn –amb el mos encara a
Encarna Sant-Celoni
Al cor, la quimereta
2002
pot, de bon matí, al premigjorn i a poqueta nit– i
Encarna Sant-Celoni
Al cor, la quimereta
2002
que si no fa el premigjorn no hi ha qui l
Encarna Sant-Celoni
Al cor, la quimereta
2002
nostre país encara fa el plemigjorn mentre la indústria i el
Josep Franco i Giner
«Notes sobre el País Valencià: llauradors i comerciants», Saó, 20.12.2016
2016
interrompre la tranquil·la beatitud del plemigjorn , que també disfrutaven a la
Josep Franco i Giner
«Quadern de tornada VI», Saó, 25.02.2020
2020
eren efímerament, remotament provisionals, de plemigjorn . I he vist la cara
Josep Franco i Giner
«Confinament 8» , Nosaltres La Veu, 13.09.2020
2020
La variant plemigdia
La referència al periode del dia és l’únic significat que coneixia jo per a plemigjorn (segurament perquè no tenia costum de becar a migdia). El plemigdia no l’havia sentit mai, però enllaça amb el que diuen a Oliva (segons un altre informant):
A Oliva, que no queda lluny, de la dormida de després de dinar n’hem dit sempre «fer el ple de migdia». Ja veus que és el mateix dit d’una altra manera. En tot cas, millor ple que no pre. El ple de migdia fa referència a les hores de més sol i calor. També es parla del ple de l’hivern (quan més cru és) o del ple de l’estiu (quan més calor tenim).
Retall de l’article «Riure per no plorar» de Jesús Puig (Levante, 27.09.2011.)
El substantiu femení iseta significa ‘malifeta, especialment les que fan els xiquets’. A Carcaixent es pronuncia amb e oberta: [i’zęta]. També a Pego, Pedreguer i Canals (segons informació d’Àlvar Gosp, Encarna Sansaloni i Josep Lozano, respectivament – desembre 2004). El dnv (consulta: 29.11.2016) l’ha entrat aixina:
iseta [izɛ́ta]
f. Malifeta. Els xiquets ja m’han tornat a fer una iseta.
També hi ha la variant isata, a Rafelguaraf (informació Vicent Sanchis, 2001). I el sinònim femení maleitor a Simat (informació d’Àngel Alexandre, 25.06.2004).
RESTRICTE, -ICTAadj. Restret, limitat; molt reduït; cast. restricto.
Etim.: pres del llatí restrĭctu, ‘estret’.
A causa de la poca freqüència d’ús en general, este adjectiu no apareix en els diccionaris habituals. Sol utilitzar-se, també amb poca freqüència, la forma negativa irrestricte ‘il·limitat’.
Sobre la classificació dels camins ramaders, vegeu la fitxa «Vies pecuàries».
La forma més abundant: assagador
Localitzem de manera més abundant la forma assagador com a nom propi en toponímia:
camí de l’Assagador (Alginet)
camí Assagador (Tavernes de la Valldigna)
camí Assagador de la Tancada (Gandia)
bassa de l’Assagador (la Salzadella)
[però camí de l’Assegador a Xaló]
Tant en l’ús com a nom propi i en l’ús com a genèric, la forma més abundant en el repertori valencià és assagador:
assegador de la Ratlla (Almassora)
assegador de la Cova Roja (Benassal)
asssegador de la Barraca (Carcaixent)
assegador de la Llonganissa (Xàtiva)
assagador de la Paridera (Benifaió)
assagador de la Canyadeta (Canals)
assagador del Clot de Segarra (Oliva)
assagador Real (la Salzadella)
assagador de la Foia del Molí (Suera)
assagador de la Cuta (Vilallonga)
[Font: Toponímia dels pobles valencians(avl)]
El dcvb remet d’assegador a assagador i dona les pronúncies i localitzacions següents:
Eixa indicació del dcvb no coincidix amb el que indica el dcorom (veg. més avall). L’aldc oferix un panorama extens per a diverses denominacions dels camins ramaders. Quant al País Valencià, podem detallar més el panorama oferit les dades de l’atles.
Colomina recull la forma assegador:
assegador (Alt, Tarb, la Vila, Brm). RLlorens defineix així l’assega(d)or:“camí per al pas de ramat; solia usar terrenys o llocs de planíssia, com ara barrancs o secans; generalment no era terra de ningú”. Apareix com a introductor de nombrosos NLL a Callosa, Benidorm, etc.
El dcorom fa les reflexions següents (en resum):
Assagador o més aviat assegador ‘camí tradicional de bestiar’ ha estat sovint interpretat com un derivat de saga, potser amb raó, però almenys és cosa ben dubtosa. […]
A la Vall de Gallinera pujàrem llarga estona per un asẹgaór que era empedrat, com si fos una antiga calçada romana o visigòtica. […]
S’observa que uns diuen assagador i altre assegador. J. G. M. escrivia el 1956: «als afores de Val., a Gandia etc. assagador; molts, però, en diuen assegador: Maestrat, Llíria, Carlet»; el 1960 rectifica una mica: «vulgarment solen dir més assegaor». […]
En efecte això és el que he pogut comprovar, i en una proporció considerable: amb a a 19 poblacions, a 2 ho vaig sentir de totes dues formes, i en 63 només amb e. […]
El camí de les Canyades (Picassent)./Imatge extreta de Google Maps.
Segons el dcorom (s. v. canya), la paraula canyada pertany al «cat. extrem-occid. i val.». La documenta des del segle xiii:
Canyada = cast. cañada ‘vall poc marcada’ visible pel canyer del fons [c. 1460], d’on ‘via del bestiar transhumant, carrerada’ [1304, i. c. 1290] (perquè generalment segueix aquelles valletes, DCECi, 645b 38-48), és també del cat. extrem-occid. i val.: p. ex. canyada ‘assegador’ a Monòver, on n’hi ha tres o quatre de renomenades, 1963, canyada real, ‘assegador’ a Onda; una forma canada s’havia usat amb caràcter genèric en el Maestrat («vallada entre dos muntanyes pròximes», Ga. Girona), i en particular concretant en la gran i famosa Canada d’Ares, que ja figura amb aquest nom en la Cròn. de Jaume.
La vereda Reial de Bétera (Llíria)./Imatge extreta de Google Maps.
La paraula vereda és un sinònim d’assegador, encara que el dnv (consulta: 07.06.2024) li dona una definició genèrica:
1.f. Camí estret.
Segons el dcorom (s. v. veral), la paraula té un origen clar en el llatí (veredus ‘cavall de posta’), tot i que dubta sobre el fet que siga un possible mossarabisme, concepte que ja hem vist que hem d’associar a una probable herència aragonesa. En tot cas, el terme pertany al bagatge cultural valencià:
Ací mateix ens toca aclarir que a Val., vereda està amplament comprovat en la terminologia pastoral, tradicional, potser foral. Això ja comença a l’altura de CastPna.; no és probable, doncs, que Labèrnia, com a home del Maestr., tragués solament de diccs. les diverses accs. que en dóna. A Onda distingeixen entre canyada que ha de tenir d’ample «90 vares castellanes» (uns 75 metres), cordell, de 45, i verẹ́da, de 25; aquella s’ha d’estendre «a tres províncies, el cordell a tres termes mun., la vereda a dos». A Sumacàrcer digueren que la verẹ́da és molt ample, 90 braces (allí, dues, una cap a Val., l ’altra per la carena a Tous), mentre que asagaọ́r només és un camí del bestiar cap a una abeurada.
Altres precisions: a Benimodo el «Camí (de) Xàtiva» «és berẹ́da»; i del mateix camí, a l’Alqueria de la Comtessa digueren que «era verẹ́da i pujava per les partides del Camí Real i Rabat. Altres mencions a Puçol, Benissanó, Sollana, Catarroja, Torrent, Alginet, Beneixama, Onil, la Romana. És antiga herència això? No deu ser catalana; però, mossàrab?* ¿Intrusió de la «Mesta» castellana?
* Nota fdt. Sobre els mossarabismes suposats i no demostrats, convé seguir el criteri de Germà Colón i altres estudiosos.
