mimologisme

  1. Segon el diterli (s. v. mimología):

    Término de origen griego («mimos-logos»: imitación de la palabra) con el que se designa la imitación de la voz y de las peculiaridades expresivas de una persona. […] Se emplea también como sinónimo de onomatopeya. […] Dicho término ha sido utilizado, además, por G. Genette (1976) para denominar la relación de imitación o reflejo que podía existir entre una palabra o la realidad por ella significada o designada, según la idea formulada en el diálogo de Platón titulado Crátilo.

  2. Segons Genette, «le mimologisme un mot forgé par imitation d’un cri, ou plus généralement d’un “bruit vocal” humain» (Gérard Genette, Mimologiques. Voyage en Cratylie, Paris, Seuil, 1976).
  3. El Dictionnaire International des Termes Littéraires diu:

    Cependant, comme l’a montré Gérard Genette, la tendance à chercher une relation d’analogie entre les noms et les choses qu’ils désignent (le «mimologisme») est loin de s’effacer de l’imaginaire de l’Occident.

  4. El terme no apareix en tots els diccionaris habituals (gdlc, diec, dval), però el dnv ja l’ha incorporat:

    mimologisme

    m. LING. Interpretació dels sons inintel·ligibles del cant dels ocells per mitjà de paraules conegudes. ‘Set per huit’ és el mimologisme del cant de la guatla.

     

marca

  1. Les marques comercials són noms propis. Per tant, s’escriuen habitualment amb les majúscules corresponents, també quan es denomina un producte concret pertanyent a la marca (seguint el punt viii.3.3.4.4 del mestil2019):

    Per exemple: una Taser, tres Seat, dos Martini.

    El company Joan Rabagliato Nadal [10.01.2020] em fa vore que eixa opció és poc intuïtiva i que, en general, s’imposa la concordança de nombre. Per això, podem vore que hi ha qui aplica el criteri dels noms comuns (i sovint els cognoms de les nissagues; veg. giec 7.3.5) i fa concordar en nombre els noms de marques (o de productes que reben el nom de la persona que els ha fet) quan designen diversos objectes (veg. mestil2019 xv.5.2):

    Per exemple: tres Seats, dos Martinis, uns quants Picassos, un grapat de Tasers.

    Esta opció pot provocar dubtes tant pel que fa a la forma real del nom propi com a la forma del plural. En tot cas, tal com indica mestil2019 (i en consonància amb el cas dels topònims i els antropònims; veg. giec 7.3.5; i també geiec 8.4; consulta: 10.01.2020) encara es pot aprofundir més en esta via (amb concordança de nombre o sense):

    Algunes publicacions, però, adopten el criteri d’escriure’ls en minúscula i en cursiva.

    [136a] dos van gogh                           [136b] dos van goghs

    La geiec (8.4) conté un paràgraf que intenta fer un resum del cas:

    Amb determinants i modificadors que restringeixen el significat, els noms propis funcionen com a noms comuns: tots els Peres de l’escola). Aquest canvi de classe es produeix quan el nom propi s’usa metafòricament o metonímicament per a designar una entitat diferent; per exemple, quan diem metafòricament la Venècia del nord per a referir-nos a Amsterdam o quan diem metonímicament Han comprat un picasso per a referir-nos a un quadre de Picasso. Si es generalitza aquest ús, un nom propi pot esdevenir nom comú: ampere, mecenes, watt, zepelí; angora, jersei, manisa, priorat ‘vi del Priorat’.

  2. De tant en tant, algun o diversos productes d’una marca es fan tan coneguts que acaben sent adoptats com a noms comuns i s’inclouen en els diccionaris que recullen les paraules comunes de la llengua. Han esdevingut noms comuns (13.12.2019) les antigues marques registrades següents: aspirina, cel·lo, dònut, fòrmica, gomina, gominola, escai, jacuzzi,* jeep,* kleenex,* licra, lot, maizena, mecano, piruleta, pladur, rímel, tefló, uralita, vamba, velcro, vermut, vespa, walkman,* wifi, xibeca, xiruca…L’Ésadir (consulta: 13.12.2019) va introduint-ne per a respondre a les necessitats dels mitjans audiovisuals (tv3).

magatzem

  1. Segons el dports:

    magatzem m / es almacén; tinglado / fr magasin / en wharehouse
    Local situat a la zona d’operacions terrestres portuàries destinat a guardar-hi primeres matèries, productes semielaborats o mercaderies acabades, i també a desar-hi veles, motors, accessoris, estris de pesca, etc. dels mariners i pescadors.

  2. Sembla que es diferencia del doc, principalment, perquè es troba a la zona d’operacions terrestres i no al moll. De totes formes, no està gens clara la diferència. Potser la grandària?
  3. Tractant-se de ports, el tinglado l’havíem traduït anteriorment (1996; d’acord amb el dec) doc:

    doc m. MANUT Cadascun dels magatzems situats al voltant del moll destinats a rebre mercaderies en dipòsit.

  4. La paraula castellana tinglado (que ve del francés antic tingle) és equivalent en les accepcions relacionades amb infraestructures i construccions (sobretot en el cas dels ports) a magatzem. En eixe sentit:

    • El dports diu que la traducció de tinglado és magatzem; i magatzem de trànsit per a tinglado de tránsito o almacén de tránsito.
      • (dports) m / es almacén de tránsito; tinglado de tránsito / fr hangar de transit / en multistorey transit shed // Magatzem a la zona d’operacions terrestres portuàries on, durant un període breu, es dipositen les mercaderies en l’intermedi entre la descàrrega d’un mitjà de transport i la càrrega en un altre mitjà.
    • El Cercaterm (consulta: 05.12.2019) oferix solucions diferents per als diversos àmbits on s’utilitza esta infraestructura: cobert; magatzem; rafal.
Ma uela per part de mare, em contava que, allà pels anys trenta i quaranta del segle xx, només dien «magatzem» les treballadores d’Oliva i la rodalia que venien a Carcaixent. Dien «magatzem» i fins i tot «almagatzem. La pronúncia exacta no la recordava massa bé.

medir

  1. Segons el dcvb (consulta: 22.03.2010):

    MEDIR v. tr. Amidar. E açò nos mostra la sciència de nostre senyor Déu Jhesucrist, que’ns mostra medir tres coses, Sermons svf, ii, 237.
    Etim.: del llatí metīri, mat. sign. L’ús actual d’aquest mot s’ha introduït segurament per influència del castellà medir.

    El Vocabulari medieval català de Lluís Faraudo (iec), documenta també l’ús del verb:

    MEDIR v. a. Amidar, prendre mides.

    «Item, que per los dits regents la dita copa sien eletes quatre persones, les quals haien carrech… de veure, medir e dir e declarar de qui sera lo colp de la joya…»
    Capítols del joc de la ballesta València, 16 de desembre de 1429

    «… e mana que li demanassen quant havia del cel a la terra. E respos lo romeu: -Digats a aquex que us trames a mi que ell ho sap millor que jo, car ell ho medi a toms quant lo gitaren per mal cap del cel e caygue en los abismes…»
    Recull d’eximplis e miracles LVIII

  2. D’altra banda, Antoni M. Badia i Margarit tracta la qüestió de l’antiguitat de l’aparició del verb en català (veg.) i comenta:

    Si és cert que el verb (a)midar singularitza la llengua catalana, no és menys cert que, pel que fa als orígens, apareix embolcallat d’incerteses, cosa que no vol dir que no el tinguem documentat. En el decurs del segle xv fa aparició en català el verb medir, pertanyent al món iberoromànic, el qual es generalitza amb rapidesa i adquireix categoria literària. En els verbs (a)midar i medir, Carbonell, que sabia prou de llatí, s’inclina pel que deriva de metiri (infinitiu del verb deponent metior), que n’era l’etimologia manifesta. Per esvair la presumpció de castellanisme de medir (no injustificada, atès el veïnatge ja al·ludit), Joan Coromines retreu tres autors (o textos) del segle xv, de genuïnitat lingüística indiscutible: sant Vicent Ferrer, el Recull d’Eximplis i Curial (DECat., s. v. mesura), els quals, en emprar medir, assenyalen el nivell elevat en què es mou el mot.

    Convé assenyalar que Ferrando Francés (veg. «Les “Regles de esquivar vocables”: una qüestió d’història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica») no accepta l’autoria de Pere Miquel Carbonell per a les Regles d’esquivar vocables proposada per Badia i Margarit; a més, quant al verb medir indica:

    […] contra midar, ben documentat en textos principatins dels segles xiv i xv, però sense documentació coneguda entre els valencians, recomana medir, ja present, sota diverses formes verbals, en els Sermons de sant Vicent Ferrer i en altres dos textos anònims quatrecentistes, de probable origen valencià (Recull d’eximplis, Curial e Güelfa) […]
  3. Una forma més comuna de referir-se a eixa operació és «prendre (la) mida» (veg. mida), tant en sentit lineal de dimensió com en el de proporció, de mitjà o d’intensitat (veg. dcvb). En consonància amb les dades anteriors, el dgfpastor ja incloïa el verb medir (remetia a amidar), i ara ja ha segut recollit finalment en el dnv (consulta: 16.11.2019):

    medir
    v. tr. Amidar. Medir un moble. Medir l’amplària d’una habitació.

    Tenint en compte les dades sobre l’ampliació dels usos de mida respecte a la definició d’amidar, sembla que la normativa hauria d’atendre el fet que també el verb medir ha ampliat les seues accepcions.

mida

La companya Coloma Gradolí (gener del 2006) reflexionava que caldria mantindre el terme mida en una recepta de cuina comarcal que parlava de «tres mides d’oli» (Horta). Trobe que l’encertava, ja que el primer exemple del dcvb és de l’Espill i sembla referit a una mida de líquids (de verí):

|| 1. Acció d’amidar. Prengué bevenda | …, | errà la mida, | emmetzinada | morí sobtada, Spill 8944.

A més, una de les accepcions de mida (gdlc) és ‘dimensió’, on trobem el gruix —entre altres—, i d’ací passem a concebre la capacitat fàcilment (tal com hem vist en l’Espill) . El Diccionari de mesures catalanes recull que a la Seu d’Urgell hi ha un terme mida que és ‘mesura de capacitat per a àrids’. I, finalment, el Diccionari general de Ferrer Pastor dóna (s. v. mida):

Quantitats convingudes que entren en la composició d’una pasterada, d’una mescla, pastís, coques, etc.

El terme més habitual que jo conec —com a usuari poc entés— també és la mida (que és molt habitual en la cuina), ja que la mesura (mesureta, normalment) sol ser un paper enrotllat (també denominat cucurutxo) on et posen tramussos, dàtils i altres coses. Els altres són el pes o la grandària.

La normativa fa bé de tractar de resoldre possibles confusions en el registre estàndard dels mitjans, però no sempre cal aplicar este registre a tort i a dret, com puga ser en el cas d’una recepta de cuina comarcal, i ja hem vist que això és el que recollia Ferrer Pastor.

mara

La paraula masculina mara apareixia en els diccionaris (veg. diec; consulta: 30.10.2019)  per a denominar un mamífer típic de l’Argentina. El diccionari de l’avl (consulta: 30.10.2019) ha incorporat també una altra paraula (també manllevada al castellà) idèntica, però de gènere femení:

mara2 f. Grup de jóvens marginals que, en àrees urbanes d’alguns països centreamericans, cometen actes delictius amb una violència extrema.

El plural d’esta paraula seguix l’ortografia, mares. Eixa forma coincidix amb el plural de la paraula mare. Possiblement per eixa causa, el web de l’Ésadir (consulta: 20.10.2019) va introduir la indicació següent:

En alguns països llatinoamericans, banda delictiva.
Plural: «maras».
Article femení: una «mara», les «maras».

Això introduïa una excepció en el criteri general de formació del plural (consulta: 30.10.2019) de les paraules que eren manlleus sense adaptar. Eixa excepció no sembla que fora validada pel Termcat (resposta del 25.10.2019):

D’acord amb el criteri de la flexió de plural dels manlleus, que podeu consultar en aquest enllaç, el plural de mara és mares.

Ara que la paraula ha segut adoptada en el diccionari, ja no s’hauria de mantindre eixa excepció.

Mondúber

1. El nom de la muntanya apareixia escrit «Mondúver» cap l’any 2000, però ara apareix «Mondúber» com a forma principal de l’entrada en la gec (consulta: 24.07.2018). El dcvb escrivia «Montdúver» (consulta: 24.07.20218). Finalment, vaig fer la consulta al servei de toponímia: Aigües (09.06.2000) em va dir que la forma que consideren definitiva era «Mondúber», després de consultar l’enquestador de la zona i revisar les dades (sobretot Coromines).

En estes coses de la toponímia les coses són prou estables, però també tenen certs balls de lletres, tal com explica Joan Giner en «El nom del Mondúver, Sanchis Guarner, Coromines i l’AVL» (09.04.2018; consulta: 24.07.2018). L’autor comenta el cas i l’existència de més variants: «Mondugues», «Mondúguer»…

2. «Mondúber» és la forma que recull el programa de gestió toponímica de l’AVL Toponímia dels pobles valencians (consulta: 19.05.2010; 25.07.2018; 24.04.2019):

Barranc del Mondúber (Gandia, Xeresa)
Camí de l’Ombria del Mondúber (Xeraco, Xeresa)
Camí del Mondúber (Barx, Xeresa)
el Mondúber (Barx, Gandia, Xeresa)
Font del Mondúber (Xeresa)
Massís del Mondúber (Barx, Benifairó de la Valldigna, Gandia, Simat de la Valldigna, Xeraco, Xeresa)
Ombria del Mondúber (Xeresa)

També és la forma que podem trobar en el fullet de l’AVL sobre la toponímia de Barx (i de Gandia):

marginalització

Substantiu femení que no apareix encara en els diccionaris habituals, encara se’n fa un ús comú en l’àmbit de la història, la sociologia i l’assaig, en general (Google Llibres; consulta: 20.07.2018).

És un derivat del verb marginalitzar, recollit per rull2004, verb que l’autor aconsella que es mantinga a causa de la seua especialització semàntica respecte a marginar:

marginar ‘posar a banda (algú) i evitar-hi relació social’
marginalitzar ‘fer ser marginal (algú o una cosa)’

El ddlc de l’iec sí que dóna entrada al verb marginalitzar, amb la indicació que no és normatiu ni usual.

meronímia

Vaig vore que apareixia l’adjectiu meronímic -ca en la giec (per exemple, pàg. 1.214) i vaig pensar que seria una errada. Xavier Rofes (de l’Oficina de Gramàtica de l’institut) em va resoldre el dubte i em va fer conéixer la paraula meronímia. La Viquipèdia (consulta: 16.04.2018) explica en què consistix. He mirat uns quants diccionaris que tinc per casa i no he trobat la paraul. Mirant la definició de l’Office Québécois de la Langue Française (consulta: 16.04.2018) puc provar a fer una proposta de definició:

f. Relació jeràrquica entre dos conceptes o dos signes lingüístics en què el primer és una part del tot constituït pel segon. Podem dir que hi ha meronímia entre la paraula roda i la paraula bicicleta.

mos

El dnv ha incorporat l’accepció següent per a la paraula mos (consulta: 11.08.2017):

m. [col·loq.] Quantitat de diners que s’accepta com a suborn.

No sé si realment això és una accepció «col·loquial». Jo no l’havia sentida mai. El cas és que no em moc per eixos ambients on es comenten i fan eixos tractes. Coneixia la paraula castellana mordida per a referir-se eixes extorsions al ciutadà del carrer que duien a terme policies i altres funcionaris de baix nivell, cosa que sembla que era o és usual a Mèxic. El cas és que ha la paraula ha acabat arribant el castellà d’Espanya. Encara que ací no es dóna en el mateix àmbit que allà, es veu que als mitjans en castellà els ha fet gràcies referir-s’hi a determinats suborns com a «mordides», cosa que ha acabat arribant al llenguatge dels polítics.

Si la cosa va de mossegar, i posats a calcar, haguérem pogut tindre «mordudes» (de l’antic verb mordre), però es veu que no vam tirar per ahí. Ni per cap lloc. No he trobat de moment l’equivalent possible, més enllà del terme general suborn. En italià tenen les paraules pizzo, bustarella i altres. No sé si en francès galette servix per a això. La cosa és que en català tenim ara mos, i molts mitjans caldrà que el facen servir si volem que tinga un mínim de col·loquialitat, tal com pretén l’acadèmia.