L’expressió «no ningú» en l’accepció ‘persona sense valor’ hauria de considerar-se ja lexicalitzada i hauria de ser tractada com a substantiu invariable. En el mateix sentit, la paraula ningú hauria de rebre el mateix tractament quan s’utilitza amb este mateix valor. Això suggerix la lectura de la giec (35.4.1.2.d):
Un cas diferent és el de les locucions no ningú i no res. La primera té el significat de ‘persona sense valor’ i s’usa precedida de l’indefinit un: És un no ningú; És una no ningú. Amb el mateix valor pot usar-se també ningú. La segona pot tenir el significat de ‘cosa sense importància, nimietat’ (Plora per no res; No res l’espanta; S’escandalitza per un no res) o espai molt breu de temps (Torna en un no res). Notem que el nom no-res ‘absència de tota cosa’ s’usa precedit de l’article definit i s’escriu amb guionet (Déu creà el món del no-res).
La forma no-ningú
Si bé en el cas de «no res/no-res» la normativa ha establit una distinció formal i semàntica entre les dos formes, en el cas de «no ningú» es tracta d’una única paraula composta que és irregular sintàcticament i semànticament (és invariable i té un significat no deduïble dels components). Encara que la previsió actual la mostra escrita com a sintagma (no ningú), podríem pensar d’escriure-la com a paraula composta prefixada amb guionet (no-ningú), tal com la podíem trobar en el dcvb:
No esser ningú: no tenir autoritat ni categoria estimable; esser insignificant. Esser un ningú o un no-ningú: esser una persona menyspreable, de vàlua nuŀla (especialment en l’ordre intel·lectual o moral). Vostè és un ignorant, un ningú, un explotador indigne, Oller Bogeria 93. S’homo que no sap de ballar és un ningú, Ruyra Pinya, i, 125.
La forma amb guionet «no-ningú» és deduïble de les normes ortogràfiques actuals (consulta: 04.12.2023; § 4.3.1.2). A pesar d’això, no és una forma usual, però podem documentar-la en el llibre Encara maten els cavalls d’Anna Maria Villalonga).
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.