ni més + adjectiu/adverbi

En el treball «Noves aportacions al dcvb recollides a Beneixama» de Francesc Gascon i Navarro (2002),  podem llegir que a Beneixama es produïx un ús amb valor intensificador de l’expressió «ni més». Sol usar-se d’una manera fixa segons l’esquema ni més + adjectiu/adverbi: «Li van donar vint duros i es va quedar ni més content» ‘molt content, contentíssim’. La poca documentació que hem localitzat intensifica valors positius (bé, content).

En podem documentar algunes mostres:

  • Rondalles populars valencianes: Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal, edició a cura de Rafael Beltran Llavador (2007): «El nan estava ni més content, i cantava esta cançó».
  • «Vocabulari de Crevillent (17)» (100% Crevillent, 23.12.2013): «Estava dormint ni més bé, i ma filla me va passà la ma per la cara, i me vaig pegà un despertugó que casi me muic.»
  • <em>Els frares del mas del Pontarró», rondalla contada per Ana María del Pilar Guillén Gil (de Biar; transcrita per Álvaro Ribera Díaz, 2019):  «Total, que al final va començar-se ahí a fer el soparet i va sopar ni més bé.»

NN

Lettre de monsieur de *** a monsieur NN
Formes d’amagar noms o d’indicar que els noms són desconeguts. Fragment extret de Google Llibres.

L’expressió llatina original que probablement donà lloc a l’abreviatura NN és objecte de diferents hipòtesis:

Sigla de: nomen nescio (literalment, ‘en desconec el nom’), locució llatina per a indicar que es desconeix el nom d’algú; té ús en diversos àmbits, com ara en literatura, en una fossa o en una tomba. En algunes tradicions s’utilitza també l’abreviatura PN (de praenomen nescio), per a fer referència al nom de pila desconegut. L’expressió llatina completa, nomen nescio, ha segut utilitzada convencionalment per a firmar escrits amb la intenció mantindre l’anominat.

Nota fdt. Esta interpretació és habitual a Alemanya o França. En les cartes i en els relats, és pràctica comuna abreujar o amagar els noms de persones o personatges tant amb tres asterics (***) com amb l’abreviació NN.

Sigla de: non notus (‘desconegut’), locució llatina semblant a nomen nescio i amb usos tradicionals semblants.

Nota fdt. Esta interpretació és habitual a Polònia.

Nacht und Nebel

Calixto Avila Rincón (El Nacional, 26.12.2000) explica que el comandant suprem de la Wehrmacht, mariscal Wilhelm Keitel, és l’autor del decret Nacht und Nebel (nit i boira), publicada el 12 de desembre de 1941:

Les persones que en els territoris ocupats cometen accions contra les forces armades han de ser transferides al Reich per a que siguen jutjades per un tribunal especial. Si per alguna raó no és possible processar-les, han de ser enviades a un camp de concentració amb una ordre de reclusió vàlida, en termes generals, fins al final de la guerra.
Parents, amics i coneguts han d’ignorar la sort dels detinguts: per això, aquests últims no han de tindre cap classe de contacte amb el món exterior. No poden escriure ni rebre paquets ni visites.
No s’han de transmetre a cap organisme estranger informacions sobre la vida dels detinguts.
En cas de mort, la família no ha de ser informada fins a nova ordre. Falta encara una reglamentació definitiva sobre aquest aspecte de la qüestió.
Les disposicions anteriors són vàlides per a tots aquells detinguts sobre els quals, durant les diligències de la reclusió per raons de seguretat realitzades per l’Oficina Central de Seguretat del Reich, hi haja l’anotació «Nacht und Nebel».

Nota d’fdt. Este text és una versió del decret. No l’he poguda comparar amb els documents originals. Podem trobar una altra versió en el document 125 de “Führer-Erlasse” 1939-1945. . I també una descripció d’eixes actuacions en el Journal officiel du Commandement en chef français en Allemagne (1945-1949; pàg. 383) o en Trials of War Criminals Before the Nuremberg Military Tribunals (pàg. 550-551). A més, fins i tot podem llegir en Procès des grands criminels de guerre devant le tribunal militaire international : Nuremberg, 24 novembre 1945 – 1er octobre 1946 el testimoni de l’acusat Keitel sobre este decret durant el juí de Nuremberg.
– Informació relacionada:
• Lothar Gruchmann (1981): «”Nacht- und Nebel”-Justiz. Die Mitwirkung Deutscher Strafgerichte an der Bekämpfung des Widerstandes in den Besetzten Westeuropäischen Ländern 1942-1944»
Trials of War Criminals Before the Nuernberg Military Tribunals (1946-1949)
• «Nacht-und-Nebel-Erlass» (Wikipedia)

Els nazis elegien fórmules poètiques per a referir-se als seus crims i atrocitats. Una altra designació era Meerschaum (bromera de la mar) i, tal com la vida efímera de les bombolles que es formen sobre el líquid, els deportats classificats amb aquesta imatge havien de diluir-se sense deixar rastre. Els uns i els altres deportats estaven destinats, doncs, a ser engolits pel no-res, eren com bromera de la mar o bé desapareixien en la nit i en la boira. Himmler, tal vegada inspirat poèticament, va prendre aquesta expressió del llibret de l’òpera de Richard Wagner L’or del Rin, quan Fafner diu als nans del bosc: «Seid Nacht und Nebel gleich!» (sigau com la nit i la boira). És a dir, desaparegau.

El 27 de juliol de 1944, el mariscal Keitel engegava el Kugel Erlass (decret bala):

Tot presoner de guerra evadit i capturat, oficials i suboficials inclosos (exclosos els anglesos i els americans) ha de ser posat a disposició del cap de la Policia de Seguretat. Naturalment, aquesta mesura no s’ha de divulgar per cap motiu. No se n’informarà els altres presoners (…). «Evadit no recuperat» serà també la resposta que es donarà a les preguntes de la Creu Roja Internacional.

Més tard, aquest decret va ser també vàlid per als treballadors civils que desertaven i per als soldats enemics fets presoners, inclosos anglesos i americans.

 

namaz

En l’article de J. Goytisolo «Paisajes de guerra con Chechenia al fondo/6» (El País, 06.07.1996) apareixia esta paraula amb la forma «nazma»:

[…] los participantes intercambian saludos y se recogen en la nazma (oración) antes de pasar a la fase posterior de su ascensión graduada.

No sé si era una variant dialectal o si estava mal escrita, perquè he trobat que la paraula deu ser نماز (es transcriuria namaz) ‘oració’, que és una paraula persa (emparentada amb el sànscrit namasté).

noure

  1. Segons el gdlc (consulta: 09.03.2021):

    v tr ant Fer mal, danyar.

    La indicació ant significa ‘antic’. Que siga antic podríem dir que li afig valor i, de fet, no impedix que siga també actual.

  2. Explica el dcorom:

    En el País Valencià sembla haver persistit més temps. […] A més, la locució no poder noure algú o en algú ‘no poder influir en algú a acostumar-se a fer una cosa o fer-lo canviar d’un costum’, ha estat comuna en algunes zones: R. Chabàs en la seva edició del Spill, p. 290, indica que s’usava a les Muntanyes de la Marina d’Alacant, i Mgadea, d’Alcoi, la va emprar en la seva obra folklòrica.

  3. Podem llegir en colomina:

    noure
    anoure ‘tirar avant’. «Aixina no pot ser anoure» (Polop). El mateix sentit en MGadea: «No res li penjava’l nas a un mocós desaseat, que sempre tenia un ciri caent-li en cada forat. Y com li sosuïa tan a sobint y no podien nòure en ell, li·u dien al revés fisgant-se d’ell…» (Tip I, 316). I el Pare Fullana reconeix a la seua Gramàtica de 1915 (p. 156) que «Nòure s’usa rònegament en infinitiu i precedit del vèrb poder: No puc nòure, no ham pugut nòure, etc.», i en la Gramàtica de 1921 (p. 66): «No puc nòure en ell». El sentit etimològic es conserva en aquest refrany que arreplega Alberola: «molt parlar nòu, molt gastar còu» (Refr, 172). CRos (1764) defineix noure com a ‘mover; se verá moure’. Escrig noure ‘dañar. V. Moure‘; DLlomb afig a la definició d’Escrig: nòurer ‘alcanzar uno su propósito, o salir airoso en un empeño; recabar; conseguir’. El DMGad dóna noure ‘ant. dañar’ ‘alcanzar, recabar, conseguir una cosa’ ‘corregirse, enmendarse, mudar’. Cf. Nicolau/ popular val. Micolau, nespla (< ll. vulg. nespla < ll. cl. mespilum).

  4. Puc documentar que la meua família (desembre del 2004) coneix l’expressió «(algú) no noure»: «No pare de dir-li-ho, però ell no nou», amb el significat ‘creure, obeir’, que podem emparentar amb el significat que reporta Coromines i que, per la documentació aportada per Colomina, podem vore que té relació amb moure.

Noringuen

Imatge del document on Vicent Sanchis va trobar el topònim.

Topònim de la rodalia del Pla de Corrals i Barxeta consignat en algun document del segle xvii. El documente en El geperut del Buixcarró i altres contes de Vicent Sanchis Martínez (Vicent mateix em va passar anteriorment la imatge d’un document on apareixia el topònim).

Trobe una variant (Noriguen) del mateix topònim en el llibre Xátiva: memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad de Vicent Boix (1857; consulta: 02.02.2021):

El señor rey D. Jaime II , por su real privilegio dado en Valencia en 15 de Marzo de 1297 , hizo gracia y donacion al monasterio de Santas Cruces de la Orden Ciesterciense , para que erigiese y fundase un monasterio de la misma Orden y se llamase de Valldigna, de la vall de Aldandech , con los reales de Noriguen y Alcolano , villas y lugares ó alquerías en la situada , con sus términos y pertenencias, réditos , pensiones , molinos , hornos , aguas , etc. , y sin embargo quedó dicha vaell de Valldigna término general de la ciudad.

Al 2004 em va semblar que es tractava d’una confusió amb Marinyén, a causa d’una representació gràfica defectuosa o d’una mala transcripció en la documentació del segle xvii. Posteriorment, vaig trobar que José Toledo Girau ja havia tingut més o menys una certesa sobre eixa confusió («El castell i la Vall d’Alfandech de Marinyen», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. 16, 1935; consulta: 02.02.2021):

* Noringuen ha d’esser indubtablement transcripció defectuosa de Mariyen.

Podem afegir que també eixe «Alcolano» deu ser un error, ja que en 1867 Vicent Boix escriu:

[…] el dia 16 de Marzo del año 1297 celebró el abad el sacrificio de la misa en presencia del rey y de muchos caballeros, y concluida le dió el mismo rey la posesion de todo el valle y una milla además dentro del mar, incluso los pequeños castillos de Mariñent y Acolano y torre de Monduver, libre de todo señorío […].

n. s. m. n.

L’abreviació n. s. m. n. apareixia en les taules que representaven coordenades en alguns documents que portaven a corregir i traduir al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (dogv) a mitjan dècada dels anys noranta del segle passat. No sé què volia dir ni l’he tornada a trobar posteriorment.

Tal com comenta Àngels Estévez (22.01.2021), és possible que fora una confusió amb «m. s. n. m.» ‘metres sobre el nivell del mar’. Qui escrivia el document no sabia què volia dir l’abreviació. En algun moment es degueren confondre les lletres i la rutina administrativa va fer la resta.

ningun -na

La gramàtica de l’iec diu sobre este adjectiu quantificador (17.4):

Finalment, cal esmentar l’indefinit antic ningun (i la forma femenina ninguna), que en singular es fa servir coŀloquialment en valencià i en eivissenc, juntament amb l’indefinit cap, general en els registres formals.

La gramàtica de l’avl (19.2.3) també comenta un poc l’ús d’este quantificador:

L’indefinit cap té com a variant l’indefinit ningun (i les formes flexives ninguna, ninguns i ningunes). En l’actualitat cap és d’ús majoritari en els registres formals, però ningun encara es manté amb una certa vitalitat:

Ací no hi ha cap (o ninguna) persona que et puga respondre.
No tenen cap (o ningun) amic en aquella ciutat.

Certament, este adjectiu és clàssic («Lo emperador entrà per la cambra, que per nengun no fon vist», Tirant lo Blanch, cap. 254) i ha perdut ús en general, però continua present en la conversa habitual i inclús en el discurs parlamentari:

Jo crec que no estic dient ninguna badomia.
(Lluí Torró Gil, alcoià; diputat del GP Compromís, ds 15.04.2008)

Podem vore que el comenten de passada en Els parlars valencians (Beltran Calvo i Segura-Llopes; consulta: 16.02.2021) amb la forma ninguno -na en valencià alacantí; per contra, Joan Giner l’emmarca dins de l’ús valencià de la Valldigna:

Igual com ocorre a la Marina Alta, hi ha preferència a usar cap de sobre ningun/ninguna (que només sent a Barx), cosa que ha fet pensar els investigadors que aquesta última paraula, tot i que és genuïna hauria entrat als nostres pobles per contacte amb el castellà i per analogia amb algun/alguna.

La gramàtica històrica de Moll (consulta: 16.02.2021) el documenta amb moltes variants al costat d’altres quantificadors:

*Capu cap; nullu null; nec ūnu negú, negun (i les seves variants ningú, ningun, nengú, nengun, degú, dengun, digú, dingú); res res; rem re; genus gens.

I la gramàtica de Sanchis Guarner (1950/1993) l’incorpora dins dels adjectius indefinits:

ningun    pot ser sinònim de ‘algun’ en les frases interrogatives i condicionals, i és el seu corresponent en les frases negatives; exemples: ¿Has vist ningun amic meu?; No ho faces si tens ningun inconvenient; No he vist ninguna persona coneguda.

Tenint en compte el poc ús general i la localització dialectal, Pau Vidal («Els 10 calcs més necis en català (de la gent del carrer)», Núvol, 16.02.2021) mostra la seua inquietud per revitalització de l’adjectiu ningun a causa de la pressió del castellà:

Com passa sempre en aquests casos, abans d’arribar al primer punt i seguit ja ha saltat el que protesta perquè ningun/a usat com a adjectiu és propi d’algun dialecte del sud, i dos més que saben que la literatura medieval en va plena («Veent que aconseguir no ‘ls podien en neguna manera», crònica de Pere el Cerimoniós). Però m’hi jugo el sou que cap dels infantons que poblen els patis del país és conscient d’aquests il·lustres antecedents quan brama perquè «ningun nen vol jugar amb miii!» El dolor que causa en qualsevol esperit sensible la proliferació d’aquesta espècie que havíem (afortunadament) arraconat no es pot mitigar amb cap explicació diastràtica.

A pesar del disgust estilístic que pugam sentir, sembla dubtós que rebutjar l’ús d’algunes paraules —a pesar que són històriques i actuals— siga efectiu per a res mentres no es «fiscalitze el rotllo» (parafrasejant l’alcaldessa Colau; veg. Ara.cat, 22.11.2020) de la imposició (legal i mediàtica) del castellà que fa recular l’ús del valencià i l’arracona a les classes de llengua i, pitjor encara, als «sudokus» de la normativa.

Al cap i a la fi, tal com assenyala Abelard Saragossà en la presentació (veg. vídeo, minut 22) del seu llibre Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua, convé tindre presents els clàssics, com ara Vicent Andrés Estellés («Propietats de la pena»):

No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.

ni-ni

  1. Substantiu de creació més o menys recent que no apareixia recollit en els diccionaris habituals. Sí que el recollia el web de l’Ésadir (consulta: 27.05.2014):

    ni-ni
    Jove que ni té estudis ni treballa.

    Invariable en gènere: Un ni-ni / Una ni-ni

    Nombre:

    • Invariable com a adjectiu: Els joves ni-ni
    • Variable com a substantiu: Ni-nis sense subvenció
  2. Posteriorment, el Termcat (2019; consulta: 16.04.2020) va aprovar la fitxa següent:

    ca ni-ni, n m, f
    es nini
    en NEET

    Treball > Tipus de treball; Cicles de vida i salut > Grups d’edat
    Definició
    Jove que no estudia ni treballa.

    Nota
    1. La denominació ni-ni és una abreviació de la frase ‘ni estudia ni treballa’.
    2. La denominació anglesa NEET, que sorgeix a principi del segle xxi, és un acrònim de Not in Education, Employment, or Training.
    3. El terme ni-ni té un caire despectiu quan s’aplica a la població que no només no treballa ni estudia, sinó que tampoc demostra una disposició activa a trobar feina. Aquesta connotació sorgeix a final de la primera dècada del segle xxi coincidint amb l’inici de la crisi econòmica i posa de manifest la manca de motivació subjectiva i, alhora, les dificultats objectives de molts joves que han deixat els estudis i que tenen molts problemes per a trobar feina. No obstant això, les estadístiques que mesuren el nombre de ni-nis es limiten a tenir en compte si la persona en qüestió treballa o estudia, deixant de banda qualsevol altra dimensió més subjectiva.

  3. En parlava Albert Pla Nualart en gener del 2010 (veg. Google Llibres): «Dels ‘Ni-ni’ als ‘nimby’»:

    El futur dels ni-ni és incert. El dels joves i el del neologisme, que tant pot esvair-se com catalanitzar-se del tot: els ninis.

    El Cercaterm mos havia enviat el comentari següent (30.01.2015):

    Com a mot format com a compost repetitiu, en català la forma recomanada és ni-ni, amb guionet. Pot ser un substantiu o un adjectiu. El plural, en tots dos casos, és ni-nis, i és invariable de gènere.

    L’ortografia normativa actual proposa en este punt dos alternatives que no tenen un fonament clar (tal com exposem en la fitxa kitkat). Tenint en compte que la forma bàsica de la llengua és una paraula i que el signe accessori del guionet no aporta res, la grafia preferent hauria de ser nini (tal com proposava Albert Pla Nualart).

  4. En castellà, la Fundéu ha adoptat la forma nini (que encara no apareix en el drae; consulta: 29.01.2015). El Departamento de Español al Día de la rae donava la indicació següent (11.05.2015):

    Aunque originalmente en la escritura de este neologismo se ha utilizado el guion para unir los dos elementos y es hasta hoy la grafía más utilizada, una vez consolidado su uso, la grafía más recomendable para esta expresión es en una sola palabra y sin guion: nini.

    En francés, el diari Le Monde titulava (03.02.2015):

    Législative dans le Doubs : le « ni-ni » s’impose à l’UMP

nyas

  1. Esta interjecció apareix en el dnv (consulta: 07.11.2019) com a variant de jas:

    nyas 1. interj. [col·loq.] Jas.

    Giner Monfort (El parlar de la Safor, 2016) comenta l’ús de la interjecció en dos paràgrafs de la seua tesi:

    Uns altres imperatius són: endus-te (Tav); pren (la Safor) i tin (la Safor). Nyas (Tav, Bfró, Barx, Grau, Ga, Bpa, Bdrà, Bpx, Bell, Alqu, Real, Pma, Ador, Cas, Lloc, Mi ‘hi has’) esdevé nyague a Simat, possiblement creat a partir del plural nyagueu (Ga, Vi), nyaeu (Fo, Ol).

    nyas! (Bpa, Raf, Bjó, Gua), jas! [‘jas] i [‘dʒas] (Mi) Expressa sorpresa. Els pobles veïns han fet escarni del costum dels veïns de Miramar de dir “jas!” o “jas, xi!”.

    Puc afegir que també és conegut el plural nyasgau en Tavernes de la Valldigna.

    Josep Martines (El valencià del segle XIX, 2000; consulta: 13.11.2019) comenta les formes proposades per Martí Gadea (1891): «nyas ‘V. jas i yas’, nyas·o ‘imper. tomalo’, nyau·o ‘imper. tomadlo’».*


    * Aquestes són pronúncies ben vives resultat de la palatalització de la /n/ del pronom feble. És també viva i reflectida en els textos, jas, pronunciada [jas] o [dʒas]; vegeu, p. ex., l’article del MGadea (1891), que tot just hem citat. Hi ha variació generacional. He sentit entre parlars de la primera generació de la Marina [jas]; els més jóvens diuen ací sistemàticament [ɲas], com també solen dir n’hi ha, calga el feble en o no. Cf. el ja esmentat [ɲja] per n’hi ha (Beneixama).
  2. Coromines fa en el declc (vol. iv, p. 770-771)una proposta sobre l’origen de la interjecció (podeu consultar l’explicació sancera fent clic en el pdf adjunt):

    Del verb habere ‘tenir, en subjutiu, es va desenrotllar un ús, peculiar a les llengües hispàniquesm, invitant a pendre o acceptar una cosa: habeas hoc o istud ‘tingues això’, habeas illud, habeas tibi, etc., en què, trobant-se el verb enganxat amb els pronoms següents, es convertí en un element proclític o petita eina auxiliar, no més carregada de significació que un mer adverbi demostratiu com el ll. ecce, el port. eis, el fr. voici o el nostre vet-aquí. […] En català, la reducció, una mica més dràstica, parà ràpidament en (v)ias açò, regionalment conservat com i̯as açò o, més consonantitzat, com jas açò. […] Com que això s’assembla fònicament a hi ha (pron. i̯a), a les comarques costeres i a les de l’extrem sud i Marina, on hi ha ha estat recobert per la forma amb abús de n’na en lloc de hi ha—, s’ha reemplaçat i̯as per una variant vulgar deturpada n̮ás!, que jo mateix vaig sentir a Dénia i Alfàs.

    Una explicació raonada i documentada de la qual podem oblidar el petit prejuí estilístic («vulgar deturpada») amb què desqualifica la variant nyas.