ésser imaginari

Imaginari
El cap d’un gólem (Der Golem, 1920)w en un pòster (València, 1923).

El dnv conté els sinònims següents per a denominar un personatge imaginari amb què es fa por a les criatures: butoni, gusarapa, moroti, papau, papo, saginer. En el diec podem trobar: marraco, papau i papu. A més, en l’Altes lingüístic del domini català (s. v. papu) n’hi ha un bon grapat de versions d’estes figures.

A continuació, recopilem més noms relatius a éssers imaginaris (i alguns indrets) de la cultura popular utilitzats amb diferents finalitats i intencions:

  • l’Alabau (gec):

    Personatge imaginari que, per als pastors dels Pirineus, simbolitza llur ofici i encarna l’esperit independent i lliure de l’home de muntanya enfront dels prejudicis de l’home del pla.

  • alcahest (gec):

    Nom donat per Paracels a un elixir, pretesament molt eficaç en les malalties de fetge, i per Van Helmont a un imaginari solvent universal, capaç de dissoldre totes les substàncies; fou objecte de la recerca obstinada de molts alquimistes.

  • amarant (gdlc):

    m. 1. Flor imaginària que hom suposa que no es marceix mai.

  • amfisbena (consulta: 26.02.2015; 17.11.2023) (gdlc):

    f. 1. HERÀLD Animal fabulós representat per una serp amb un cap a cada extremitat del cos.

  • babau (gdlc):

    […] 2. m. dial Ésser fantàstic amb què hom fa por als infants.

    Nota fdt. Sobre este concepte, podeu consultar la fitxa sobre el papu de l’Atles lingüístic del domini català, que conté moltes versions de tot arreu.
  • Berenguer de Puigpardines (gec):

    Personatge imaginari, suposat senyor del castell de Puigpardines, al vescomtat de Bas, prop de Sant Privat.

  • Biterna (gec):

    Indret imaginari on, segons una creença medieval estesa als Països Catalans, es reunien les bruixes per renegar Déu i adorar el dimoni, que hi havia de comparèixer en forma de boc.

  • bubo o bubo sereno, ‘fantasma per a fer port als infants’, segons comenta Vicent Josep Pérez i Navarro («El procés de substitució lèxica en el parlar valencià popular: especialització semàntic i fòssils lingüístics a la població de Crevillent»; consulta: 09.12.2010 ).
    Podem llegir en colomina:

    buberota ‘fantasma’ (Tàrbena). EValor n’usa una variant: «tapada com una buborota» (oc, i, 350). Al Alcoi, Benidorm i la Vila: mumerota; a Benimantell i Callosa: mumorota (ASalvà, Folk, ms. p. 305); a Mallorca bubota. JEsteve emprava una variant babarota […].

    Veg. babau
  • butoni (dcvb):

    m. Fantasma que fa por (Val.).

    Veg. babau;
    La variant caconi. El diputat Ernest Blanch Marín, que deu haver vixcut molts anys a Morella, utilitza la variant esta paraula en una intervenció parlamentària en les Corts Valencianes (14.11.2023). Esta forma no apareix encara en el dnv, però sí que la trobem en l’aldc (s. v. papu).
  • Cataló (gec):

    Castell imaginari situat, bé a Gascunya, bé a Guiena, del qual hauria sortit el llegendari Otger Cataló per a la conquesta del territori que hauria d’ésser anomenat, per aquest fet, Catalunya

  • cerber (consulta: 26.02.2015) (gdlc):

    m. HERÀLD Animal fabulós representat per un gos de tres caps amb cua de drac i serps entortolligades al voltant del cos.

  • drac, dragoní, (gec):

    m. Figura de drac de cartó pintat, de grans proporcions, d’aspecte monstruós i que en alguns casos treu foc per la boca, que hom fa eixir en algunes processons religioses en moltes poblacions dels Països Catalans. […] la víbria, el marraco, la tarasca, la mulassa o mula guita, o la cuca fera de Tortosa.

  • Jaume Febrer (gec):

    Personatge imaginari, suposat contemporani de la conquesta de València.

  • gambosí (dcvb):

    m. […] ¶ 3. Animal imaginari a què fa referència la locució caçar o pescar gambosins (Vinaròs, Tortosa, Mallorca).

    En el dnv:

    m. Animal imaginari el nom del qual s’usa per a fer bromes als caçadors i acampadors novells.

  • gólem (gec):

    m Ésser de la tradició mística i esotèrica hebraica.

  • gusarapa (gdlc):

    f Fantasma, ésser nocturn imaginari amb què hom fa por a les criatures. […]

  • homenet de colzada, doneta de colzada (gec): éssers imaginaris de les rondalles mallorquines.
  • mamau (dcvb, gd62):

    (gd62) m Personatge fantàstic que fa por als infants. (sin papu)
    (dcvb) Personatge fantàstic amb què fan por als infants (mall., eiv.); cast. coco.

    Veg. babau
  • mantícora (gdlc):

    f. heràld Animal fabulós amb cos de lleó, cap d’home i boca amb tres rengles de dents.

  • Maria Ganxa (Vigència, transmissió i transformació de les tradicions orals, a cura de Magdalena Gelabert, 2018; consulta: 05.02.2024):

És un personatge fictici que «es feia servir per evitar que la canalla s’apropés a pous i cisternes», per a fer que evitaren el foc, o simplement per a fer por als xiquets. És un personatge conegut a Mallorca, al Priorat, a la Ribera d’Ebre…

  • marraco (dcvb):

    || 3. Moracot, personatge imaginari que s’anomena en voler fer por als nens (Maestrat); cast. coco. […] || 5. Figura d’animal monstruós que rodava com un vehicle, treia una llengua molt llarga i s’exhibia a la processó del Corpus de Lleida (Amades Diad. II, 69).

    Veg. babau
  • melusina (dec93):

    f heràld Figura imaginària representada per una sirena que es banya dins una tina.

  • menairó (dcvb) (informació de Xavier Rofes Moliner – 08.03.2015):

    m. ║ 2. Cadascun dels éssers fantàstics diminuts que la gent creu que es guarden dins un canó d’agulles (Pont de Suert, Vall d’Àneu, Cardós, La Seu d’U.).

  • mòpia (dcvb):

    f. 1. Animal imaginari del qual es conten coses a les persones beneites o als nois massa ingenus, per tal de riure’s d’ells ginyant-los a anar a caçar el dit animal (Mall.).

  • mumo (segons indica Eugeni Reig, Migjorn, 21.12.2005):

    Fa referència a un ser imaginari que fa por i s’usa, a Alcoi, quasi exclusivament, per a fer por als xiquets.

    Veg. babau
  • nano -na (dnv):

    m. i f. MIT. Personatge imaginari d’estatura reduïdíssima.

  • ogre (dnv):

    m. i f. MIT. Personatge imaginari d’estatura reduïdíssima.

  • ondina (gdlc):

    f mit Ésser femení fabulós que habita l’aigua, semblant a la sirena, característic de les faules i del folklore europeus.

  • papu (gdlc):

    m folk Ésser fantàstic amb què hom sol fer por a les criatures.

    Veg. babau
  • en Rosegacebes (gec):

    Nom d’un personatge imaginari de la llegenda popular.

  • sirena (dnv):

    f. HERÀLD. Ésser imaginari mitat dona i mitat peix que se sol representar pentinant-se amb la mà dreta i amb un espill en l’esquerra.

  • tamarro (Fabulari Amades, editat per Jan Grau Martí; consulta: 27.06.2011; 17.11.2023):

    Tamarro. És un ésser de característiques indefinides, considerat un animal sanguinari d’origen fantàstic. A vegades s’ha relacionat amb el basilisc o amb els gambutzins.

    Vegeu també la fitxa tamarro.
  • vampir -ra (dnv):

    m. i f. MIT. Ésser imaginari d’ultratomba que, segons la tradició, viu de nit i s’alimenta xuplant la sang de les persones.

  • verd d’espera (dnv):

    m. Color imaginari que s’atribuïx irònicament a les coses que s’esperen sense fonament.

  • xauxa (dnv):

    f. País imaginari, on hi ha una gran abundància i on tot el món pot tindre el que desitja. Tu creus que açò és xauxa!

  • zombi (diccionari del Salt 2.0):

    m. etnol. Entre els criolls d’Amèrica, l’home del sac per a espantar els xiquets.

    Nota fdt. El dnv ha modificat esta definició.

La rateta de les dents

Quan als infants els cauen les primeres dents, hi ha tradicions que diuen que eixa nit un ésser s’endurà la dent caiguda a canvi d’un regal. Fent una cerca en l’arxiu de Zèfir i en la Wikipedia (consulta: anglés-11.07.2006; català-08.03.2011) , podem trobar les denominacions de l’ésser:

  • en alemany: Zahnfee.
  • en anglés: tooth fairy
  • en castellà: ratoncito Pérez; a Mèxic i Uruguay, ratón de los dientes; a l’Argentina, ratón Pérez.
  • en català: denominació més general, rateta; formes alternatives: angelet o angelets (de les dents), animetes, ratolí Miquel, ratolí Martí, ratolí Pitiminí, ratolinet Peris.
  • en francés: petite souris o fée des dents.
  • en italià: fatina dei denti; o també topino dei denti, fatina dentina, topolino dei denti.

Llegendes valencianes

Alícia Marqués Palàcios m’indica (gener 2011) que en el llibre Llegendes valencianes de Víctor Gómez Labrado hi ha un fum d’éssers a tindre en compte. Entre altres:

  • l’home dels nassos: personatge que mostra tants nassos com dies té l’any.
  • els nyítols (o nítols): invisibles de tan menuts com són, entren per les orelles i roseguen la memòria.
  • el caro: un mussol, suposadament, amb cap d’home barbut.
  • el Trib Real: colla d’homes i dones que va de festa nocturna per les muntanyes.
  • la quarantamaula (corantamaula, cucamaula, quicamaula, corantamaula): ésser amb diverses representacions (felí o caragol; mig home, mig gallina).

el dia següent

El dddc considerava l’any 2000 que l’expressió el dia següent era incorrecta:

*dia següent (el) L’endemà

Tanmateix, el dddc no explicava per què ni quan era incorrecta. Lacreu (2000) també mostra prevenció davant esta construcció:

«Les expressions *al dia següent o *el dia després són calcs literals de les construccions castellanes corresponents. L’adverbi l’endemà n’és un equivalent genuí. També hi ha la variant dialectal el sendemà

I el llb indicava en el mateix sentit (s. v. l’endemà):

«Significa ‘el dia següent al dia de què parlem’. No són genuïnes les formes el dia després ni el dia següent

El gdlc (consulta: 2005; 19.10.2023) recull la construcció amb normalitat:

següent adj Que segueix, que ve darrere d’un altre. La pàgina següent. El dia següent.

El gdlc usa la construcció en la definició, però oferix un exemple d’ús massa breu que no mostra el context en què es pot introduir eixa expressió. Podem observar que el gd62 no conté els mateixos exemples per a definir la mateixa paraula:

següent […] L’any següent. Que passi el següent.

En el dcvb observem que també usa la construcció en la definició (s. v. endemà):

L’endemà o Lo endemà: el dia següent.

En este cas es podria tractar d’una definició poc aconseguida, atés que gdlc i gd62 es veuen obligats a definir la paraula endemà amb més precisió: «Dia que segueix immediatament aquell del qual es parla» (gd62), ja que, al cap i a la fi, «el dia següent» no és necessàriament l’endemà, tal com exposava Albert Jané i Riera («La proximitat», 01.07.1977):

El dia següent no ha d’ésser, necessàriament, l’endemà —pot ésser el dia següent d’una sèrie de dies no consecutius—; però si realment es tracta de l’endemà aquesta expressió és, en general, sens dubte preferible.

La forma usual per a denominar eixe concepte és endemà (i sendemà, tal com indiquen les obres normatives de referència). L’expressió el dia següent és imprecisa, ja que podem usar el dia següent o el següent dia per a indicar un dia posterior d’algun fet o d’alguna activitat. Així, la frase: «el següent dia va ser l’endemà», que mostra la no-identitat conceptual entre els dos elements temporals. Sembla, més aviat, que la construcció el següent dia és hiperònima de la paraula endemà. Podem contrastar eixe ús amb l’expressió el pròxim dia, que serviria per fer una previsió.

En resum, sembla poc recomanable l’ús (habitual en espanyol) de l’expressió el dia següent si el que es vol expressar és «l’endemà», fórmula ben general i usual en el català d’arreu (amb diverses variants), però convé saber com traure-li profit a la varietat, tal com explica Albert Pla Nualart («L’endemà, el dia següent i el dia després», 28.04.2011):

Sóc partidari de no renunciar al que fa servei. Per mi el dia següent i el dia després són dues locucions ben formades que podem usar si per raons d’estil o sentit trobem que en un cert context ens van millor que l’endemà.

Al sandemà de la vespra

En eixe sentit utilitari, una expressió usual per a indicar incertesa o per a mirar de no comprometre’s temporalment és «al sandemà de la vespra». Un exemple d’ús en la xarxa (15.10.2022; consulta: 19.10.2023):

Els valencians també gastem “al sendemà de la vespra” per a evadir una resposta:
—Pare, quan em compraràs la Playstation?
—Al sendemà de la vespra. (=el dia posterior al dia anterior, però no et dic quan, és a dir: mai)

És una expressió amb la mateixa utilitat que «a l’any del batre» (que els usuaris saben que es completa amb: «si no este, l’atre»).

Debat en la llista Migjorn (2005)

Sobre el tema hi va haver un debat interessant en la llista Migjorn (agost 2005) que va concloure, a trets generals, de manera semblant al que s’expressa en les obres esmentades, amb alguna discrepància fonamentada en el fet que el dia següent no és directament incorrecte, sinó que també té el seu àmbit d’ús —que no ha de substituir en cap cas, però, el de la paraula endemà—. Aixina, els collistaires han trobat a faltar en les obres normatives una descripció dels contextos en què pot ser necessari usar el dia següent, per exemple, com assenyalava Jordi Minguell: «el dia precedent i el següent a Nadal» (equivalent de: «el dia anterior a Nadal i l’endemà de Nadal»).

escamó

El substantiu masculí escamó és usual en Sollana (14.07.2009) per a indicar una marmoló fort. El podem trobar en el dicpc (s. v. arramblada):

arramblada
educació, menyspreu, moc, reny (*) (d) Reny fort (Men). | SIN: Moc, arrambatge, (escamó, renegó, bonegó Val). ║ Va voler fer l’espavilat, però li van fúmer una bona arramblada. La seva dona li ha dit una cosa i ell li ha fumut una arramblada. M’ha fet un escamó perquè no l’he despertat a temps (Val).

No apareixia en els diccionaris habituals, però el dnv l’ha incorporat:

escamó
m. Marmolada, bonegó.

Té una mica de vida en internet. Una mostra:

Vulguem o no, l’escamó crític, feridor i punyent, sempre acaba esclatant-li a qui, des de la ignorància eixordadora d’una mascletada, perpetra pseudoteories de braves i una canya.

Relacionat amb això, Cèsar Mateu (20.07.2009) envia el comentari següent:

A Castelló de la Plana, s’usa el verb ‘escamar’ com a sinònim de ‘renyar algú’. Ex.: Va eixir la veïna i va escamar els xiquets que tiraven pedres al teulat.

I Vicent Alonso (19.07.2009) afig:

Al meu poble (Godella – Horta) la paraula era habitual (i la gent més gran, de segur que encara la conserva). De fet recorde que l’he emprada en algun article i que el corrector del diari me l’ha corregida.

escallat

Segons informa Alícia Marqués (25.03.2004), l’escallat es un sinònim de l’esgarrat que apareix en el dnv (consulta: 02.10.2023):

3. m. CUINA Menjar elaborat bàsicament amb abadejo cru dessalat i pimentó torrat fets a tires, all trossejat i oli, al qual es poden afegir altres ingredients.

Possiblement, el verb escallar, aplicat a l’arròs —cultiu molt important a la zona històricament—, com recull el dcvb (consulta: 02.10.2023), ha ampliat el seu significat i ha donat esta denominació:

v. tr. Llevar la clovella de l’arròs, de les ametlles, anous, etc. (Cast., Val., Urgell, Segarra, Tarr.); cast. descascarar.

empeltrir-se

La forma enfeltrir-se

Coromines esmenta la forma enfeltrir-se derivada de feltre, però no en dona més informació (almenys pel que he vist en el seu diccionari). El dcvb sí que li dona entrada pròpia (entrada que també recull el dgfpastor):

enfeltrir-se v. refl. Prendre la roba mal rentada un color brut semblant al del feltre (Val.); cast. entraparse.

reig2 comenta alguns detalls d’ús més:

També s’usa aquest mot per a expressar que en qualsevol cosa, encara que no siga de tela, ha penetrat tant la brutícia que és impossible deixar-la neta. […] S’empra fonamentalment el seu participi, enfeltrit, equivalent al castellà percudido. […] També pot aplicar-se per a fer referència a la brutícia d’una persona.

Esta forma és la que apareix en el dnv (consulta: 02.10.2023):

enfeltrir-se
1. v. pron. Prendre, la roba mal llavada, un color brut paregut al del feltre.
2. v. pron. Prendre, la roba, mala olor.

La forma empeltrir-se

El company Àngel Alexandre (Simat; Migjorn, 15.10.2010) comenta la variant empeltrir (que és la que he sentit jo també en Carcaixent):

Nosaltres fem servir la variant empeltrir, però el significat és el mateix: normalment que una tela ha quedat impregnada d’una substància que no es pot fer anar. Es diu de les cortines de la cuina, a causa del greix o el fum. També d’una taca en la roba que, malgrat llavar-la unes quantes voltes, no se’n va. Per cert, s’aplica molt al fum en eixir d’un local on tothom fuma. La roba es queda empeltrida de fum.

Eixa variant és la que fa servir també Toni Cucarella (Xàtiva) en el seu bloc:

Feia olor a fum tabac reclòs de molts dies, a pudors humanes empeltrides en les parets.

«Un antic costum grec»

[…] per si encara algú escampa recialles empeltrides d’aquella flaire de les màquines […]
«La nit que Obama va guanyar les eleccions»

Segons ma mare (Carcaixent, 15.10.2010), en Albalat de la Ribera hi ha la variant empedrit (possiblement del verb empedrir; també ho diuen en Sollana), que podria ser l’origen de l’encreuament entre enfeltrit i empeltrit, ja que, segons ma mare, en la roba empeltrida, la runa de la roba hauria d’estar ben compacta, «solidificada».

Curiosament, trobem el mateix verb en italià (roveretà) segons el Vocabolario vernacolo-italiano pei distretti roveretano e trentino de Giovanni Battista Azzolini (1856: Google Llibres, consulta: 15.10.2010):

enfeltrir, insozzare

esperó

En l’àmbit de la tipografia, el terme esperó fa referència a una ratlleta o punxa que se n’ix o amplia puntualment el traç de la lletra. Per exemple, en trobem en la primera edició del Tirant lo Blanch (1490; facsímil de Del Cénia al Segura, 1978):

  • Una fletxa assenyala l’esperó que s’insinua a l’esquerra del pal de l’antiga lletra esse llarga:
    Esperó (esse llarga)
  • Sengles fletxes assenyalen els esperons que s’insinuen a l’esquerra del pal de la lletra p:
    Apel·lat

La denominació (i inclús la descripció) que rep este tret és variada:

  • En anglés: spur
  • En espanyol, espolón
  • En francés, ergot, sécante o éperon

eixumorar

Este verb apareix en els diccionaris amb la forma eixamorar, però el cas és que la forma eixumorar és una variant existent a Catalunya (com ara a Font-rubí),  a les Illes Balears i al País Valencià. La companya Rosanna Pasqual Vallés (l’Alcúdia, 1966), es va sorprendre (27.03.2023) al no trobar-la en el diccionari, tot i que sí que apareix en el dcvb i el tresor2011 i és la forma més acostada a l’origen llatí, tal com indica el dcorom:

EIXAMORAR, primitivament eixumorar, del ll. exhūmōrare ‘treure humitats, treure humors’, que va passar al català amb el matís de ‘rebaixar la humitat, eixugar considerablement’, sovint ‘no del tot’.

Nota fdt. Dos informants (Elisa, 87 anys, i José, 91 anys; 01.03.2023) van confirmar l’ús de la variant «aixumorar» a Sollana (amb aparició ocasional d’«aixamorar»). Un mes més tard (05.05.2023), informants de Carcaixent al voltant de la setantena (de la meua família) utilitzen «eixamorar». Sobre alguns usos d’este verb, podeu consultar el bloc Mot a Mot (15.07.209) , o la pàgina de Facebook de l’avl (11.09.2019)

Fa uns anys la documentaven a Oliva, tal com podem llegir en La Parla d’Oliva:

[aʃumoɾáɾ] o [aʃamoɾáɾ] […]
[Diàleg dels informants]
–La roba encara no està seca, està eixumorà(da) Vol dir que hem posat roba estesa per a què s’eixugue però continua tenint humitat, encara que li manca un poc per estar eixuta. 
–Ma mare deia eixamorar la roba
Nota fdt. La companya Violant Gosp Herraiz (03.04.2023) coneix la variant «aixemorar» per la seua iaia d’Oliva (Safor).

També consignava la forma eixumorar Joaquim González i Caturla (Un estiu amb Flora, 1989) i Encarna Sant-Celoni (Al cor la quimereta, 2002). A més d’eixes referències, encara que no ha tingut molt d’ús escrit fins ara, podem localitzar usades literàriament les variants axumorar en Salvador Galmés (1911) i eixumorar en Josep Maria Llompart (1974) (ctilc, consulta: 28.03.2023):

El die queya esllangait, axumorat de quietesa, y la quietesa axumorada de tonalitats esborradisses.
[…] ja desistit de tot, ja humiliat com l’infant mort que el riu eixumorava?

en mans de

El dnv (consulta: 27.01.20223) dona entrada a esta construcció com a locució preposicional:

en mans de loc. prep. Sotmés a la direcció o cura d’algú. Ara està en mans de metges. Ho han posat en mans d’advocats.

Mirant-ho un poc, el sentit de la construcció no deixa de ser el sentit derivat d’una accepció que té la paraula (en plural):

f. [usat generalment en plural] Control, direcció, cura. Eixe projecte ha passat per moltes mans.

El cas és que ni la gnv ni la giec expliquen com determinar l’existència d’una locució preposicional. En este cas, la suma dels elements de la construcció permet deduir el sentit de l’expressió: en mans de equival a ‘en control de’, ‘a cura de’, cosa que indica que encara manté les característiques d’un sintagma preposicional normal. En eixe sentit, la Gramàtica descriptiva de la lengua española de Bosque i Demonte (1999), classifica esta locució preposicional entre les que «no constituïxen, per tant, una unitat lèxica, sinó que formen part d’una estructura sintagmàtica <P + SN>»:

  • No està fortament fixada (a les mans…, en les mans…) 
  • Admet creativitat i alternances de substantius (en braços de)
  • S’hi poden introduir coordinacions de sintagmes nominals (en mans o criteri de…)
  • Es poden coordinar constituents encapçalats per la segona preposició (en mans de metges o d’advocats)
  • Els elements de la locució poden ser separats per modificadors (en mans, només, del metge)

En suma, encara és més un sintagma preposicional comú que una locució preposicional.

en/amb + vehicle

Pel que fa a este context, tal com assenyala Pelegrí Sancho Cremades (gcc s.11.5.2.1, pàg. 1.739):

«La feblesa fònica i l’abstracció semàntica expliquen nombrosos casos de vacil·lacions entre les preposicions en, a i amb. Així, la preposició amb i la preposició en poden emprar-se indistintament al davant dels complements que indiquen el vehicle amb verbs de moviment: Hem pujat amb / en bicicleta, M’estimo més d’anar amb / en tren73


73. Aquí seguim el punt de vista defensat per Solà (1999:132-135), que s’oposa a una certa tradició de la proposta de Fabra (1918:§ 117), que pretenia diferenciar Puja amb aquesta tartana (vehicle) i Puja en aquesta tartana (locatiu direccional), si bé no presentà l’ús de la preposició amb com a obligatori. La proposta de Solà és acceptada per Badia (1994:218-219) i ha estat incorporada a Solà (1995:21).

Per tant, en eixe context són igualment bones les dos opcions, tal com reflexiona el mestil (xxi.7.4):

7.4.1. La designació del vehicle amb o en què ens desplacem es pot introduir tant amb la preposició amb com amb la preposició en.

[382a] Hi anirem amb tren. [382b] Hi anirem en tren.

Amb el verb pujar és convenient distingir entre el règim amb en o a (‘direcció’) i amb (‘mitjà’).

[383] Puja en un cotxe. [384] Puja al cotxe.
[385] Puja amb cotxe. […]

Alguns autors d’obres antigues sobre qüestions de normativa prescrivien l’ús de la preposició amb + vehicle i condemnaven l’ús de la preposició en en este context. Per exemple:

  • Albert Jané (1973): Aclariments lingüístics.
  • Frederic Larreula (1974): Aclariments ortogràfics. Dubtes i errors de llenguatge

La llengua anava en un altre sentit i l’any 1977 Enric Valor aixina ho descrivia en el seu Curs mitjà de gramàtica catalana. Referida especialment al País Valencià.

efecte dissuasiu

Hi ha una expressió anglesa de l’àmbit del dret i la política, chilling effect, que es sol traduir «efecte (de) desànim», «efecte dissuasori», «efecte de desencoratjament», «efecte esgarrifós», «efecte intimidatori»… En valencià el Termcat mos ha enviat el comentari següent (03.12.2021) sobre la forma que considera més adequada:

Documentem diverses opcions de traducció de la forma anglesa però cap de fixada o més implantada en relació amb les altres.

Hem consultat diversos especialistes de l’àmbit del dret i la política. Consideren que les formes més adequades són efecte dissuasiu i efecte desànim (aquesta darrera sense la preposició de, de manera paral·lela a altres termes formats de la mateixa manera com ara efecte placebo, efecte badoc o efecte bumerang).

Podem documentar que la forma efecte dissuasiu és la més comuna i documentada durant l’últim terç del segle xx:

  • Ramir Reig Armero (Obrers i ciutadans, 1982): «La proposta va quedar en l’aire fins que, quan la situació començava a posar-se difícil, fou tornada a plantejar intervenint alesgores El Pueblo amb poderós efecte dissuasiu
  • Isidor Marí i Mayans («El llenguatge dels textos legals. Comentari de dos llibres», Revista de Llengua i Dret, 1983): «Malgrat això, pot convenir que una llei penal adopti la forma de prohibició per tenir un efecte dissuasiu