estrényer

  1. El verb castellà urgir té, entre altres, dos accepcions transitives, segons el drae (consulta: 20.10.2019):

    1. tr. Pedir o exigir algo con urgencia o apremio. Los vecinos urgían la construcción de un parque.
    2. tr. Conducir o empujar a alguien a una rápida actuación. El director la urgió a terminar el informe.

    En canvi, en valencià, actualment, segons els diccionaris normatius, el verb urgir només té una accepció i és intransitiva. Segons el dnv (consulta: 30.10.2019):

    v. intr. Ser urgent. Una faena que urgix.

    Eixa accepció correspondria a l’accepció 3 del castellà (drae: ‘Dicho de una cosa: Instar o precisar a su pronta ejecución o remedio’). Per tant, en valencià el verb urgir no equival sempre al verb homònim castellà.

    Vist això, les accepcions 1 i 2 del verb castellà correspondrien en valencià als verbs instar i apressar… Per exemple (traduint els exemples del drae):

    Els veïns instaven la construcció d’un parc. El director la va apressar a acabar l’informe.

    En els altres sentits, també hi ha la possibilitat d’utilitzar estrényer, estretir, apretar... Per exemple:

    (gdlc) Les circumstàncies l’estrenyien a fer-ho. (dnv) Les circumstàncies l’estretien a fer-ho. (dnv) La necessitat els apretava.

  2. Cal dir que el daux de Ruaix (1996) ja recollia este cas entre els «dubtes, incorreccions, preferències i remarques lingüístiques»:

    urgir. Verb que recentment ha estès el seu significat (a semblança del cast. urgir) passant a ser sinònim de instar, insistir, obligar, usos que, si bé encara no són enregistrats pels diccionaris, semblen legítims. Ex.: urgir el compliment d’unes normes.

a + complement directe

  1. Pel que fa al complement directe preposicional (CDP), anem fent un recull de casos en què la normativa ha anat ampliant la possibilitat d’utilitzar-lo. Anem afegint els enllaços a les fitxes en la llista següent:
  2. Quant a les diferents denominacions de l’objecte directe: complement directe, implement i altres, utilitzarem, en general, la que fa servir l’avl en la seua gramàtica, tot i que segurament és un debat que no està tancat (veg. La terminologia lingüística en l’ensenyament secundari).
  3. En versions anteriors d’esta fitxa, havíem recollit opcions i limitacions en obres diferents:
    1. Segons el mestil (pàg. 789-…) i altres referències es pot usar la preposició a davant els pronoms tothom, tots, altri, ningú, cadascú, molts; (solà94) qui, el qual, algú.
    2. Podem llegir en Sintaxi bàsica del català de Carme Vilà i Comajoan (1990):

      Davant qualsevol pronom tònic [+animat] es tolera la preposició a en el CD: Això beneficia (a) tothom; […] També es tolera la inclusió de la preposició a quan el CD és avantposat:* (A) l’Albert, l’he vist al cinema.[…] S’aconsella també la inclusió de la preposició a quan un enunciat és ambigu perquè hi ha un constituent que tant pot ser subjecte com CD: T’estima com la Marta / T’estima com a la Marta.

      *Més avall podem vore el punt c de la gnv, que indica:
      c) En casos de dislocació, quan el complement directe és definit, està referit a éssers animats i és représ per un pronom feble:
      Als nous inquilins, no els entén ningú.
      No els entén ningú, als nous inquilins.

      Sobre esta mateixa qüestió, convé llegir el punt 11.5.1.5 de la gcc («La preposició i el sintagma preposicional» de Pelegrí Sancho Cremades), que detalla alguns casos més aportats per solà94 i altres:

      Solà (1994: 167) considera que el desplaçament d’un complement directe que és un nom que designa una entitat humana (i més encara quan és un nom propi), sembla exigir la preposició a […].66 De fet, la preposició a davant els complements disclocats és un construcció antiga en català i potser per aquesta raó ha estat admesa per alguns gramàtics.

      66. En mallorquí s’empra de manera sistemàtica la preposició a(n) davant els objectes directes dislocats a la dreta, siguin animats o inanimats […]. Aquest ús es troba almenys des del segle xvii.

    3. Pla Nualart aporta una síntesi («Complements directes amb a i sense», Ara.cat, 18.02.2011) de tot això:

      Simplificant-ho una mica, Solà diu que la a només és incorrecta quan el cd va darrere el verb, no és un pronom fort i no crea ambigüitat. Vegem quan podem —i per mi és millor— posar-hi la a .Sempre que el cd vagi davant del verb. Passa en dislocacions («A l’Anna no l’ha vist»), en oracions de relatiu («La dona a qui estima») i en les interrogatives («A qui ha insultat?»). Si escrivim «L’Anna no l’ha vist», «La dona que estima» i «Qui ha insultat», no podem saber qui veu, qui estima i qui insulta. I, si no volem crear estranyes asimetries, crec que val més mantenir-la encara que un canvi de persona desfaci l’ambigüitat («A l’Anna no l’has vist»).

      La a també és lícita davant pronoms com cadascú, qualsevol, ningú, algú i tothom i és obligatòria davant pronoms personals forts, que quan fan de cd són duplicats amb un pronom feble: «L’he vist a ell», «M’afecta a mi». Si hi ha duplicació, encara que no sigui amb pronom, la a s’ha de mantenir: «Ens acusa als professors». I també s’ha de mantenir, per simetria, en frases com «A qui fa molt que no veig és al Joan», «M’han renyat a mi i als meus companys». I el consell final és: sempre que sense a la frase sigui ambigua, poseu-hi a.

    4. En la gramàtica de l’avl tenim més detallats els casos en què el complement directe és introduït per la preposició a:

      En algun context, el cd va precedit o pot anar precedit de la preposició a. Es tracta dels casos següents:

      a) Davant d’un pronom personal fort:

      T’ha nomenat a tu.
      Ens estava buscant a nosaltres.
      Mira’ls a ells, no a mi.

      observació: La preposició a també apareix, amb sintagmes nominals, en aquells casos que estan duplicats per un pronom feble i equivalen a nosaltres o vosaltres: Ens estaven buscant als estudiants de batxillerat (això és, ‘a nosaltres, estudiants de batxillerat’).

      b) En casos de possible ambigüitat entre el subjecte i el complement directe, a causa de la posposició del primer:

      En el partit d’ahir va guanyar el Vila-real al Betis.
      Hem vist com perseguia un policia a un lladre.

      c) En casos de dislocació, quan el complement directe és definit, està referit a éssers animats i és représ per un pronom feble:

      Als nous inquilins, no els entén ningú.
      No els entén ningú, als nous inquilins.

      d) Optativament, davant dels pronoms indefinits tothom, tots, algú i ningú, i amb interrogatius o relatius ambigus:

      Vaig trobar (a) tothom.
      Has vist (a) algú?
      (A) qui ha escoltat?
      He vist l’home que / a qui va intimidar Marta.

      observació: També s’usa la preposició en aquells casos en què un quantitatiu assumix una funció pròxima al pronom i té un valor específic de persona: Segurament el meu discurs sorprendrà a molts; No sé si farà riure a molts o a pocs, però és un destrellat. No s’usa, en canvi, la preposició en els casos en què modifica un substantiu explícit o pronominalitzat per en: Hem vist molts amics teus; N’hem vist molts.

      e) Optativament, davant de nom propi de persona:

      He vist (a) Carles.
      Han convidat (a) Maria a la boda.

      Però no quan va precedit de determinant:

      He vist l’amiga Teresa.
      He vist en Joan.

      observació: Els noms propis amb article tenen un comportament pròxim a la resta de sintagmes nominals, i admeten fàcilment l’ús sense preposició; els noms propis sense article, en canvi, s’aproximen als pronoms personals, i l’ús sense preposició resulta més marcat i artificial. Notem, a més, que no s’usa la preposició en casos com He llegit Ausiàs March, Estava embadalit sentint Mozart, en què els noms propis s’usen metonímicament per a referir-se a l’obra d’un autor.

      f) En casos d’estructures paral·leles on un dels constituents ja apareix precedit de preposició:

      T’han convidat a tu i al metge de Calp.
      T’estimaràs a tu mateix com als altres.
      Han convidat a tots, fins i tot al meu cosí.

rumrumejar

Portada del llibre 'L'art de ronronner'

  1. El verb ronronejar no apareix en els diccionaris normatius de referència (tampoc el substantiu masculí ronroneig). Sí que l’arreplega el ddlc (consulta: 14.08.2019):

    ronronejar 1. [N1 V] (N1[gat]) [Un gat]1 roncar com a mostra de satisfacció. Els gats s’acostaven als fogons i començaven de ronronejar. [Pla (1953): N, p. 217].
    Var.: ronronegar.

    El diccionari no arreplega ronroneig. A més de l’accepció recollida, podem documentar també usos figurats («motor ronronejant», «pantalla que ronroneja», «el ronroneig del carruatge») en autors diversos.

    El ddlc documenta la variant ronronegar, localitzada en Còses de la meua tèrra (la Marina): terça tanda i darrera de Francesc Martínez i Martínez (1947). Per contra, el diccionari tresor2011 (que s’ocupa del «valencià meriodional») no documenta esta forma, sinó les formes ronronejar (i la marca com a no acceptable en la llengua culta) i roncar.

  2. D’altra banda, tenim en català la forma paral·lela rumrumejar, utilitzada amb esta mateixa accepció felina (veg. «rurmrurejava» o «rum-rum gat» en Google Llibres; consulta: 14.08.2019). També apareix en el dnv (consulta: 14.08.2019), tot i que no ha rebut encara l’accepció específica per al cas dels gats (i documentem també rumrumeig en Google Llibres, substantiu masculí que també caldria incloure en els diccionaris). En el dcvb (consulta: 14.08.2019) podem trobar el verb i un exemple d’ús del substantiu rum-rum associat als felins:

    rum-rum m. o f.
    1. Remor, soroll confús. […] La mar només fa rum-rum com un gat que s’adorm, Ruyra Pinya, ii, 24 […]

    rumrumejar v. intr. o tr.
    Murmurar, fer rum-rum; cast. susurrar, ronronear. Los sembrats del davant li rumrumegen dolçament la non-non, Víctor Català (Catalana, vi, 8).

  3. En castellà hi ha ronroneo i ronronear (documentats al segle xx en el Corde); la documentació en francés (veg. tlfi; consulta: 14.08.2019) és més antiga (segles xviii i xix), cosa que fa pensar que deu ser la llengua en què s’originen el substantiu i el verb.

CDP: paral·lelisme sintàctic

Un complement directe introduït per la preposició a obri la possibilitat d’estendre l’ús de la preposició a altres complements directes construïts en paral·lel (com ara en oracions coordinades o comparatives). Es manté aixina una simetria estructural que evita confusions.

Exemples:

  • T’han convidat a tu i (als/els) teus fills (giec, 19.3.2.5)
  • Us he vist a tu i (al/el teu) pare (mestil, xxi.2.1.1)
  • Com  vam sentir de no poder tenir al costat nostre a vós i (al/el) pobre Riba (mestil, xxi.2.1.1)
  • No cal dir-vos quin va ésser el meu astorament quan vaig assabentar-me dels nomenaments d’en Sagarra i de l’Aramon, fets sense consultar-nos prèviament (a) en Nicolau i a mi. (mestil, xxi.2.1.1)
  • Encara vendrà temps que vós lo plorareu, a ell e als seus (Tirant lo Blanch, cap. ccliii)
  • Tenia intenció de deixar-nos enrere, tant a mi com (a) en Marcel com (a) la Clàudia (giec, 19.3.2.5)
  • A tu t’estima tant com (al/el) seu fill (giec, 19.3.2.5)

El respecte a la simetria estructural també permet utilitzar la preposició per a les respostes de les preguntes introduïdes amb l’interrogatiu qui, que convé introduir amb la preposició a quan demanem pel cd, per a evitar una possible ambigüitat, ja que sense preposició el relatiu podria fer funció de subjecte.

Exemples:

  • —A qui visitarà? —A la Mila (giec, 19.3.2.5)
  • —A qui ha vist la Maria? [Pregunta pel cd] / —Qui ha vist la Maria? [És ambigu] (mestil, xxi,2.1.6)

a la vista de

Es suposa que esta construcció no ha adquirit la condició de locució prepositiva, sinó que és un sintagma en què s’expressa l’acció de vore. Tanmateix, l’exemple oferit pel diccionari de l’iec tinc quimera que té valor de locució equivalent a ‘tenint en compte’ (s. v. vista; consulta: 22.03.2019):

A la vista d’aquell espectacle, van estimar-se més callar.

Eixe ús concordaria tant amb les versions equivalents francesa (au vu de; atilf, consulta: 22.03.2019) i castellana (a la vista de; drae, consulta: 22.03.20219), que sí que tenen eixe valor i apareixen recollides en els diccionaris.

El diccionari de l’avl no recull un ús semblant per a a la vista de. A més, el web de terminologia jurídica del Termcat («Connectors conflictius en la redacció jurídica (II)»; consulta: 22.03.2019) dóna la indicació següent:

Incorrecte Correcte
a la vista de (tenint en compte) «A la vista de» és incorrecte. Cal emprar «en vista de» per expressar que la idea que introdueix es pren en consideració. Equival a «tenint en compte». Cal utilitzar «amb vista a» per expressar finalitat. Equival «amb la finalitat de».

-iment/-ement

Es pot fonamentar històricament i normativament la correcció de l’increment -iment en paraules com ara creiximent, naiximent, etc., que són les formes usuals a molts llocs. Sobre la qüestió, podem llegir un article d’Emili Sáez (Forest-IEC, 2002). Al final de l’article, l’autor proposa:

La normativa hauria de plantejar-se la conveniència de mantindre aquesta irregularitat: potser seria preferible assumir com a formes principals les regulars —i tradicionals— en i (o fins i tot substituir aquelles per aquestes), que són també les que ha mantingut sense excepcions tot el valencià. Aquestes últimes, com a mínim, haurien de ser admeses normativament.

La gramàtica de l’avl (2006) comentava en una nota (37.5.1.3):

Els substantius derivats en -ment a partir de verbs de la segona conjugació acabats en -xer presenten la doble possibilitat: naixement (o naiximent), creixement (o creiximent).

L’acadèmia ha consentit finalment el mínim proposat per Emili Sáez i ha afegit en el dnv (consulta: 25.02.2019) les formes en i com a formes secundàries, com podem vore en una llista de paraules (18 casos) extreta del diccionari:

acreiximent, apareiximent, autoconeiximent, compareiximent, coneiximent, creiximent, decreiximent, desconeiximent, desmereiximent, intercreiximent, mereiximent, naiximent, prerenaiximent, reconeiximent, recreiximent, reeiximent, renaiximent, sobrenaiximent

Totes estes paraules remeten a la variants amb –ement.

El company Xavier Rofes (21.03.2019) afig unes dades sobre la qüestió:

La giec i la geiec en diuen això: «Amb el sufix –ment, la vocal originàriament era i, la qual es manté en tots els parlars en certs mots (abatiment, venciment), però en altres mots es produeixen diferències entre parlars, com mostren les formes valencianes creiximent o naiximent, que s’eviten en els registres formals en favor de les més generals creixement i naixement» (giec,  10.1.3a / geiec § 6.3)

Pel que fa al comentari «que s’eviten en els registres formals» del fragment citat de l’iec, podem pensar que deu tindre una bona base de fet —i no faré ara un apunt sobre les causes d’eixe costum; podeu consultar sobre això l’article d’Abelard Saragossà «L’ús del valencià:mirada al present i al futur. Reflexions per a un valencianisme transversal i majoritari» (consulta: 21.03.2019)—, però que convindria estendre el costum a no evitar l’ús de les variants menys generals (més encara quan són «regulars» i «tradicionals», tal com explica Emili Sáez en l’article citat) de la llengua en qualsevol registre.

CDP: a + qui, quin, quants

Els complements directes interrogatius i exclamatius animats formats amb qui, quin i quants poden anar introduïts per la preposició a per tal d’evitar possibles ambiguïtats (confusió amb el subjecte).

Exemples:

  • (A) qui ha vist la Maria? (mestil, xxi.2.1.6)
  • (A) qui estima la mare? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) qui heu triat per al partit de demà? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quin jugador triarà en Miquel? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quins jugadors heu triat per al partit de demà? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quantes creus que sorprendrà aquesta proposta? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quantes persones atenen diàriament, en aquest servei? (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mireu (a) qui fotografia Cristina (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mira (a) quines/quantes ballarines acompanyen aquests músics (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mira (a) quines/quantes ballarines acompanya aquest pianista (giec, 19.3.2.3.a)

a no ser que

Les locucions a no ser que i a no ser per: quant a estes locucions, que tenen valor condicional, mestil (xxi, 2.2.2.2) considera que «són calcs innecessaris de l’espanyol» i les rebutja, tal com féu Fabra en 1922 i 1925 (veg. Converses filològiques). lacreu (2002) considera a no ser que també un calc del castellà i diu que cal evitar-la.

Tampoc l’admet el Comitè Terminològic de Dret, comité impulsat pel Termcat («Connectors conflictius en la redacció jurídica (I)»; consulta: 13.02.2019; 22.03.2019):

Forma incorrecta Formes correctes
sempre i quan sempre que
a no ser que llevat que, tret que, a excepció que
en relació a1 en relació amb, amb relació a
en el que concerneix a … pel que concerneix (una cosa) (sense preposició)
màxim sobretot, especialment
en atenció a2 en vista de
en ordre a amb vista a, amb la finalitat de, a l’efecte de
Nota 1. El Diccionari normatiu valencià (AVL; consulta: 14.02.2019) considera correcta la locució preposicional en relació a. Veg. la fitxa en relació a.
Nota 2. El Diccionari normatiu valencià (AVL; consulta: 15.02.2019) considera correcta la locució preposicional en atenció a.

En canvi, Ruaix (daux) considera bona a no ser… (també en la versió positiva a ser possible):

A ser possible… L’infinitiu pot anar precedit de la negació: A no ser per ell… A no ser que…

El company Xavier Rofes (21.03.2019) envia una reflexió sobre una passatge de la gramàtica de l’iec que podria donar validesa per extensió a estes locucions:

Tot i que la fitxa 1422/4 de l’Optimot diu que a no ser que en català no és adequada i que la giec no registra explícitament l’expressió, sí que assenyala, aquesta darrera obra, que «també poden rebre una interpretació condicional […] certes construccions d’infinitiu precedit de a. […] Respecte a l’infinitiu, les construccions introduïdes per a es restringeixen a fórmules fixades, com ara l’expressió a jutjar per: A jutjar per les informacions rebudes, hem de creure que és veritat (‘si hem de jutjar per les informacions rebudes’).» (§ 30.2.6d, p. 1152-1153) [Cal tenir en compte, per exemple, que «a jutjar per» no figura en el diec ni el dnv.]

gerundi predicatiu del sintagma nominal

  1. El gerundi utilitzat per a complementar un sintagma nominal amb una indicació circumstancial de manera o de simultaneïtat, patix una regulació normativa que pretén restringir-ne l’ús en alguns casos amb unes condicions que no són clares ni del tot coincidents entre les institucions normatives.
    La idea de fons de la regulació té la intenció d’evitar que s’utilitze com a gerundi de posterioritat o per a introduir una conseqüència de l’acció expressada pel verb principal. En va parlar Pompeu Fabra en una quinzena de converses (597, 618, 623 ,626, 627, 674, 696, 697, 698, 699, 700, 703, 704, 818, 838). Fabra es va esforçar repetidament per tal d’aconseguir que no s’utilitzara un recurs estilístic habitual de la llengua escrita en premsa (i en àmbits jurídics i administratius) que consistix a utilitzar el gerundi per a expressar valors de posterioritat («Arribaren a casa seva trobant* el pare fora»), de conseqüència («No s’ha trobat cap nàufrag ni el més petit vestigi del M., havent-se* suspès els treballs de salvament»), de nexe copulatiu innecessari entre oracions («L’acte de l’enterrament fou molt concorregut, havent*-lo presidit el seu fill X») o en compte d’una oració de relatiu especificativa («Resolució declarant* el paratge de la Marina zona no urbanitzable»).
  2. Segons indica Aveŀlina Suñer (gcc 29.1.2), poden dur un gerundi com a adjunt al sintagma nominal els noms de percepció (cara, foto, imatge, record, visió, etc.), els que indiquen possessió inalienable (altura, aspecte, cara, pes, rostre, veu, etc.) i els de comunicació (carta, crit, escrit, missatge, notificació, paraules, etc.). L’autora utilitza els exemples següents:

    No em puc treure del cap la imatge d’aquell nen mirant-me fixament
    Les paraules del Sant Pare demanant la pau per al món han sortit a tots els diaris

  3. La gnv (28.6.2.d) dóna la indicació següent en el mateix sentit:

    d) El gerundi pot usar-se amb un valor adverbial de manera amb determinats substantius:
    Les paraules del president del club encoratjant els jugadors foren molt efectives.
    L’entrada del jugador vestint la roba de l’equip contrari. (com a peu de foto)

    observació: En general es tracta de determinats substantius deverbals (entrada, eixida, etc.) o substantius d’altres tipus, com ara els de percepció (vista, imatge, foto, etc.), comunicació (carta, escrit, paraula, etc.), parts o atributs del cos (cara, veu, aspecte, etc.) No és adequat, en canvi, usar-lo com a modificador d’un substantiu amb el valor adjectival propi de les oracions de relatiu especificatives:

    El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris. i no El govern ha aprovat un decret regulant els estudis universitaris.
    L’administrador de la finca va enviar un escrit que resumia els acords adoptats pels veïns. i no L’administrador de la finca va enviar un escrit resumint els acords adoptats pels veïns.
  4. La giec (32.3.5) fa unes recomanacions més extenses i un poc diferents. Indica que admeten l’ús del gerundi predicatiu dins un sintagma nominal:
    1. Els noms relacionats amb verbs que accepten ser modificats per un gerundi predicatiu. Per exemple, arribada i filmació. En 32.3.4 hi ha un petit repertori dels verbs d’este tipus:
      1. Verbs de percepció física o intel·lectual: imaginar-se, notar, recordar, sentir, veure…
      2. Verbs de representació: descriure, dibuixar, filmar, representar… (Els noms de representació relacionats serien: aquareŀla, dibuix, fotografia, imatge, representació, retrat…)
      3. Verbs de descoberta: agarrar, descobrir, enxampar, sorprendre, trobar…
      4. Verbs d’esforç psicològic: aguantar, suportar…
      5. Altres verbs com ara: aparèixer, deixar, haver-hi, portar, quedar, tenir, voler…
    2. Els sintagmes nominals usats com a títols d’un quadre, d’un film o d’una obra literària, peus d’iŀlustració, etc.
    3. Els noms que designen un so o un soroll: crit, remor, terrabastall, veu…
    4. Els noms de percepció visual: imatge, record, imatge…
    5. Els noms de percepció olfactiva: aroma, flaire, olor, pudor…
    6. Els noms que designen un canal de comunicació en el cas que duguen un complement que precedixca el gerundi i, a més, en presència d’un verb que expresse aparició (aparèixer, sortir, eixir…). Exemples:
      Ha aparegut un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol. i no Han llegit un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol.
      Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens. i no Era un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens.

    Per tant, la giec considera que no és aconsellable, fora d’eixe context, fer ús del «gerundi en el complement del nom dels sintagmes nominals formats per un nom que designi un canal de comunicació» (ban, brindis, carta, cartell, document, escrit, mossatge, ordre, resolució, trucada, sentència…). En este cas, tal com indica la gnv, la giec preferix «una oració de relatiu restrictiva, un sintagma preposicional encapçalat per la preposició amb o un sintagma adjectival». Exemples:

    Hi ha un cartell {que avisa / en què s’avisa} que no es pot passar [i no {avisant}]

    És un ban {que prohibeix fer foc / amb la prohibició de fer foc} [i no {prohibint}]

    És una sentència {absolutòria de l’acusat / que absol l’acusat} [i no {absolent}]

    Amb tot, podem vore una petita discrepància de matís entre la la gnv i la giec respecte als noms que designen un canal de comunicació en construccions de relatiu especificatives: la gnv no les admet; la giec les salva si depenen d’un verb que expresse aparició:

    gnv giec
    Ha aparegut un ban de l’alcalde {que prohibix} l’alcohol [i no {prohibint}] Ha aparegut un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol
    El govern ha aprovat un decret regulant* els estudis universitaris > El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris El govern ha aprovat un decret regulant* els estudis universitaris > El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris

respondre

La normativa actual ha acceptat que el règim del verb respondre tinga la possibilitat que la versió transitiva incloga com a complement directe no sols allò que es respon sinó també allò a què es respon. De moment, els diccionaris més comuns no recullen eixa diferència, però sí que apareix en la giec (21.3.5.a):

Una colla de verbs admeten la construcció transitiva i la preposicional, sovint amb alguna diferència semàntica: Contesta/respon totes les preguntes i Contesta/respon a totes les preguntes.

Segons la gramàtica de l’iec, també presenten esta possibilitat els verbs pledejar, arremetre o habitar.

La gnv de l’avl no comenta res sobre esta possibilitat del verb respondre, però sí que inclou un exemple en el mateix sentit (26.4.3.1.b): «Com a mínim, s’han de respondre la mitat de les preguntes.»

Els diccionaris, de moment, no han incorporat encara eixa opció, habitual en l’ús general i documentada des de l’inici del segle xix, tal com podem observar en el mateix Pompeu Fabra (10.11.1923):

Els lectors habituals de les nostres converses ens agrairan sens dubte que no ens entretinguem ací a respondre preguntes, com aquestes, sobre qüestions ja resoltes.