CDP: a + qui, quin, quants

Els complements directes interrogatius i exclamatius animats formats amb qui, quin i quants poden anar introduïts per la preposició a per tal d’evitar possibles ambiguïtats (confusió amb el subjecte).

Exemples:

  • (A) qui ha vist la Maria? (mestil, xxi.2.1.6)
  • (A) qui estima la mare? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) qui heu triat per al partit de demà? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quin jugador triarà en Miquel? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quins jugadors heu triat per al partit de demà? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quantes creus que sorprendrà aquesta proposta? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quantes persones atenen diàriament, en aquest servei? (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mireu (a) qui fotografia Cristina (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mira (a) quines/quantes ballarines acompanyen aquests músics (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mira (a) quines/quantes ballarines acompanya aquest pianista (giec, 19.3.2.3.a)

a no ser que

Les locucions a no ser que i a no ser per: quant a estes locucions, que tenen valor condicional, mestil (xxi, 2.2.2.2) considera que «són calcs innecessaris de l’espanyol» i les rebutja, tal com féu Fabra en 1922 i 1925 (veg. Converses filològiques). lacreu (2002) considera a no ser que també un calc del castellà i diu que cal evitar-la.

Tampoc l’admet el Comitè Terminològic de Dret, comité impulsat pel Termcat («Connectors conflictius en la redacció jurídica (I)»; consulta: 13.02.2019; 22.03.2019):

Forma incorrecta Formes correctes
sempre i quan sempre que
a no ser que llevat que, tret que, a excepció que
en relació a1 en relació amb, amb relació a
en el que concerneix a … pel que concerneix (una cosa) (sense preposició)
màxim sobretot, especialment
en atenció a2 en vista de
en ordre a amb vista a, amb la finalitat de, a l’efecte de
Nota 1. El Diccionari normatiu valencià (AVL; consulta: 14.02.2019) considera correcta la locució preposicional en relació a. Veg. la fitxa en relació a.
Nota 2. El Diccionari normatiu valencià (AVL; consulta: 15.02.2019) considera correcta la locució preposicional en atenció a.

En canvi, Ruaix (daux) considera bona a no ser… (també en la versió positiva a ser possible):

A ser possible… L’infinitiu pot anar precedit de la negació: A no ser per ell… A no ser que…

El company Xavier Rofes (21.03.2019) envia una reflexió sobre una passatge de la gramàtica de l’iec que podria donar validesa per extensió a estes locucions:

Tot i que la fitxa 1422/4 de l’Optimot diu que a no ser que en català no és adequada i que la giec no registra explícitament l’expressió, sí que assenyala, aquesta darrera obra, que «també poden rebre una interpretació condicional […] certes construccions d’infinitiu precedit de a. […] Respecte a l’infinitiu, les construccions introduïdes per a es restringeixen a fórmules fixades, com ara l’expressió a jutjar per: A jutjar per les informacions rebudes, hem de creure que és veritat (‘si hem de jutjar per les informacions rebudes’).» (§ 30.2.6d, p. 1152-1153) [Cal tenir en compte, per exemple, que «a jutjar per» no figura en el diec ni el dnv.]

gerundi predicatiu del sintagma nominal

  1. El gerundi utilitzat per a complementar un sintagma nominal amb una indicació circumstancial de manera o de simultaneïtat, patix una regulació normativa que pretén restringir-ne l’ús en alguns casos amb unes condicions que no són clares ni del tot coincidents entre les institucions normatives.
    La idea de fons de la regulació té la intenció d’evitar que s’utilitze com a gerundi de posterioritat o per a introduir una conseqüència de l’acció expressada pel verb principal. En va parlar Pompeu Fabra en una quinzena de converses (597, 618, 623 ,626, 627, 674, 696, 697, 698, 699, 700, 703, 704, 818, 838). Fabra es va esforçar repetidament per tal d’aconseguir que no s’utilitzara un recurs estilístic habitual de la llengua escrita en premsa (i en àmbits jurídics i administratius) que consistix a utilitzar el gerundi per a expressar valors de posterioritat («Arribaren a casa seva trobant* el pare fora»), de conseqüència («No s’ha trobat cap nàufrag ni el més petit vestigi del M., havent-se* suspès els treballs de salvament»), de nexe copulatiu innecessari entre oracions («L’acte de l’enterrament fou molt concorregut, havent*-lo presidit el seu fill X») o en compte d’una oració de relatiu especificativa («Resolució declarant* el paratge de la Marina zona no urbanitzable»).
  2. Segons indica Aveŀlina Suñer (gcc 29.1.2), poden dur un gerundi com a adjunt al sintagma nominal els noms de percepció (cara, foto, imatge, record, visió, etc.), els que indiquen possessió inalienable (altura, aspecte, cara, pes, rostre, veu, etc.) i els de comunicació (carta, crit, escrit, missatge, notificació, paraules, etc.). L’autora utilitza els exemples següents:

    No em puc treure del cap la imatge d’aquell nen mirant-me fixament
    Les paraules del Sant Pare demanant la pau per al món han sortit a tots els diaris

  3. La gnv (28.6.2.d) dóna la indicació següent en el mateix sentit:

    d) El gerundi pot usar-se amb un valor adverbial de manera amb determinats substantius:
    Les paraules del president del club encoratjant els jugadors foren molt efectives.
    L’entrada del jugador vestint la roba de l’equip contrari. (com a peu de foto)


    observació: En general es tracta de determinats substantius deverbals (entrada, eixida, etc.) o substantius d’altres tipus, com ara els de percepció (vista, imatge, foto, etc.), comunicació (carta, escrit, paraula, etc.), parts o atributs del cos (cara, veu, aspecte, etc.) No és adequat, en canvi, usar-lo com a modificador d’un substantiu amb el valor adjectival propi de les oracions de relatiu especificatives:

    El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris. i no El govern ha aprovat un decret regulant els estudis universitaris.
    L’administrador de la finca va enviar un escrit que resumia els acords adoptats pels veïns. i no L’administrador de la finca va enviar un escrit resumint els acords adoptats pels veïns.
  4. La giec (32.3.5) fa unes recomanacions més extenses i un poc diferents. Indica que admeten l’ús del gerundi predicatiu dins un sintagma nominal:
    1. Els noms relacionats amb verbs que accepten ser modificats per un gerundi predicatiu. Per exemple, arribada i filmació. En 32.3.4 hi ha un petit repertori dels verbs d’este tipus:
      1. Verbs de percepció física o intel·lectual: imaginar-se, notar, recordar, sentir, veure…
      2. Verbs de representació: descriure, dibuixar, filmar, representar… (Els noms de representació relacionats serien: aquareŀla, dibuix, fotografia, imatge, representació, retrat…)
      3. Verbs de descoberta: agarrar, descobrir, enxampar, sorprendre, trobar…
      4. Verbs d’esforç psicològic: aguantar, suportar…
      5. Altres verbs com ara: aparèixer, deixar, haver-hi, portar, quedar, tenir, voler…
    2. Els sintagmes nominals usats com a títols d’un quadre, d’un film o d’una obra literària, peus d’iŀlustració, etc.
    3. Els noms que designen un so o un soroll: crit, remor, terrabastall, veu…
    4. Els noms de percepció visual: imatge, record, imatge…
    5. Els noms de percepció olfactiva: aroma, flaire, olor, pudor…
    6. Els noms que designen un canal de comunicació en el cas que duguen un complement que precedixca el gerundi i, a més, en presència d’un verb que expresse aparició (aparèixer, sortir, eixir…). Exemples:
      Ha aparegut un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol. i no Han llegit un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol.
      Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens. i no Era un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens.

    Per tant, la giec considera que no és aconsellable, fora d’eixe context, fer ús del «gerundi en el complement del nom dels sintagmes nominals formats per un nom que designi un canal de comunicació» (ban, brindis, carta, cartell, document, escrit, mossatge, ordre, resolució, trucada, sentència…). En este cas, tal com indica la gnv, la giec preferix «una oració de relatiu restrictiva, un sintagma preposicional encapçalat per la preposició amb o un sintagma adjectival». Exemples:

    Hi ha un cartell {que avisa / en què s’avisa} que no es pot passar [i no {avisant}]

    És un ban {que prohibeix fer foc / amb la prohibició de fer foc} [i no {prohibint}]

    És una sentència {absolutòria de l’acusat / que absol l’acusat} [i no {absolent}]

    Amb tot, podem vore una petita discrepància de matís entre la la gnv i la giec respecte als noms que designen un canal de comunicació en construccions de relatiu especificatives: la gnv no les admet; la giec les salva si depenen d’un verb que expresse aparició:

    gnv giec
    Ha aparegut un ban de l’alcalde {que prohibix} l’alcohol [i no {prohibint}] Ha aparegut un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol
    El govern ha aprovat un decret regulant* els estudis universitaris > El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris El govern ha aprovat un decret regulant* els estudis universitaris > El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris

respondre

La normativa actual ha acceptat que el règim del verb respondre tinga la possibilitat que la versió transitiva incloga com a complement directe no sols allò que es respon sinó també allò a què es respon. De moment, els diccionaris més comuns no recullen eixa diferència, però sí que apareix en la giec (21.3.5.a):

Una colla de verbs admeten la construcció transitiva i la preposicional, sovint amb alguna diferència semàntica: Contesta/respon totes les preguntes i Contesta/respon a totes les preguntes.

Segons la gramàtica de l’iec, també presenten esta possibilitat els verbs pledejar, arremetre o habitar.

La gnv de l’avl no comenta res sobre esta possibilitat del verb respondre, però sí que inclou un exemple en el mateix sentit (26.4.3.1.b): «Com a mínim, s’han de respondre la mitat de les preguntes.»

Els diccionaris, de moment, no han incorporat encara eixa opció, habitual en l’ús general i documentada des de l’inici del segle xix, tal com podem observar en el mateix Pompeu Fabra (10.11.1923):

Els lectors habituals de les nostres converses ens agrairan sens dubte que no ens entretinguem ací a respondre preguntes, com aquestes, sobre qüestions ja resoltes.

excedir

El dnv (consulta: 04.07.2018) mostra les accepcions següents per a este verb:

1. v. tr. i pron. Sobrepassar (el límit establit, previst o imposat). La quantitat de públic ha excedit la capacitat de la sala. No has d’excedir-te a l’hora de menjar.
2. v. tr. Ser més gran, superior o avantatjat (que un altre o una altra cosa). L’excedix en coneixements teòrics, però ella té més pràctica.

Pel seu cantó, el duvc aclarix un poc més les prescripcions pel que fa als complements que pot dur el verb:

excedir
1. excedir [algú o alguna cosa] (en una cosa) Superar. En Pau excedeix en Pere en pes, però no en alçada. La potència de l’emissora nova excedeix la de la vella.
2. excedir [una cosa (que fa de límit)] (en una quantitat) Ultrapassar. Els guanys han excedit totes les previsions. Aquest cas excedeix els límits de la nostra jurisdicció. El pes de l’equipatge excedeix en quinze quilos el que està establert. El termini que es donarà no pot excedir els dos anys.
3. excedir-se (en una cosa) <algú> Ultrapassar la mesura. Avui no ha respost bé, però dir-li que sempre ho fa malament és excedir-se. Castiga’l, però no t’excedeixis en el càstig.

Seguint el gdlc (consulta: 04.07.2018): «ésser més gran o superior que algú o alguna cosa, en tal o tal cosa, per tal o tal concepte.») també seria possible utilitzar un complement de règim introduït amb la preposició per.

Per tant, d’acord amb estes indicacions, la normativa no accepta de moment l’ús del complement de quantitat introduït per la preposició de, ús que documenta el Diccionari descriptiu de la llengua catalana amb la indicació que no és normatiu:

4b. [N1 V de N2] (N1[quantitat, magnitud, qualitat]; N2[valor]) [Una quantitat, una magnitud, una qualitat]1 ésser superior [a un valor determinat]2. Si s’arribava a poder recollir unes 600 pessetes anyals, ajuntant-hi els interessos compostos que s’hi podrien anar acumulant, excediria de vint mil pessetes la quantitat que s’hauria reunit als vint anys. [Llongueras (1918): 78, p. 36].

En castellà, el gduea indica que el verb excedir té el règim preposicional següent:

exceder […] Rpr Exceder(se) a/de/en: El plazo de las becas no exxcederá de diez meses.

plural

  1. (Punt elaborat inicialment a partir de la gramàtica provisional de l’iec, novembre del 2003; reelaborat seguint la nova giec, abril del 2017.) Els noms i adjectius aguts masculins acabats en -s, , -x [ks], -ix i -tx solen formar el plural corresponent amb la terminació -os: per exemple, pisos, grisos, cabassos, comerços, enllaços, lluços, reforços, annexos, fixos, ortodoxos, reflexos, calaixos, feixos, gruixos, peixos, cartutxos, despatxos, esquitxos, sandvitxos,* faxos.*

    * Anteriorment, la Generalitat Valenciana indicava que era «faxs», però la gnv de l’avl diu que és «faxos». daux considera que cal acceptar-los els dos, en registres diferents: «faxs» (formal)/«faxos» (col·loquial). D’altra banda, la gnv diu que sàndwitx i càrritx fan sàndwitxs i càrritxs (el dnv indicava durant un temps sàndwitxos i càrritxos, però ja ho han esmenat [consulta: 14.04.2018]).

    Hi ha, però, paraules que són invariables i paraules que fan el plural amb -s. Per exemple:
    a) Noms plans o esdrúixols, independentment que siguen masculins o femenins:

    Terminació Exemples
    invariables gràficament alferes, atles, bíceps, bilis, caos, càries, croquis, cutis, dimecres, llapis, mecenes, necròpolis, pàncrees, piscolabis, sífilis, i tots els acabats en -us (estatus, focus, globus, venus…)
    -x ([ks]) : + s al·locòrtexs, antiàpexs, anticlímaxs, antihèlixs, àntrexs, apèndixs, àpexs, arqueòpterixs, artífexs, arúspexs, bèmbexs, bèndixs, bòmbixs, bòstrixs, càrexs, càudexs, cèrvixs, còccixs, còdexs, còrtexs, delònixs, díplexs, dúplexs, escòlexs, esonàrtexs, espàdixs, espàndexs, fènixs, fòrnixs, glicocàlixs, harúspexs, hèlixs, hemosàlpinxs, heterodúplexs, índexs,  làrixs, làstexs, làtexs, lepòtrixs, leptòtrixs, lúrexs, múrexs, nàrtexs, òbexs, ònixs, orífexs, òrixs, pèrspexs, petrosílexs, pòdexs, pontífexs, quàdruplexs, ràmexs, sardònixs, semidúplexs, sílexs, símplexs, sírexs, subíndexs, superíndexs,  télexs, vèrnixs, vèrtexs, vòrtexs…

    b) Dins dels noms aguts:

    Gènere Terminació Exemples
    masculí invariables gràficament ananàs, blocaus, bordeus, cros (i els compostos ciclocròs i motocròs), dijous, dilluns, dimarts, edelweiss, ens, fons (i compostos com ara aiguafons, rerefons, tirafons), gauss, guardapols, pus, rais, repols, reps, temps (i compostos com ara contratemps, entretemps, migtemps, passatemps)…
    -x ([ks])/ -tx ([]): + s abrasaxs, addaxs, alpaxs, amfioxs, boxs, duxs, googolplex, goretexs, guaflexs, linxs, luxs, matxs (‘competicions esportives’), micalexs, nifurtimoxs, paral·lexs, texs…
    femení invariables gràficament plebs, pols, tos, urbs
    : + s calçs, façs, falçs, sobrefaçs
    -x ([ks]) : + s esfinxs, floxs, larinxs

    c) Són invariables els noms compostos el segon constituent morfològic dels quals ja és plural: arrapacrestes, busca-raons, caracollons, centcames, centpeus, cerca-raons, comptagotes, compta-revolucions, eixugaparabrises, emprenyavelles, esclafallidons, esgarrapacristos, esgarriacries, guardamobles, llepafaldons, llepafils, llepatacons, llevataps, mataaranyes, matafaves, mata-racons, milfulles, obrellaunes, paracaigudes, paraigües, parallamps, pelacanyes, penja-robes, picatalons, portaavions, portacarbons, portagraneretes, portamonedes, rentaplats, repicatalons, salvavides, somiatruites, tocacollons, torracollons, trencaclosques, trencacaps, trencaolles, trencapinyons…

  2. El plural dels composts sintagmàtics nominals:
    He pegat una mirada en la gcc (setembre 2007) i he trobat dos llocs on es parla d’estos composts: S5.4.3.1 (Núria Martí i Girbau) i M7.3.4.1 (Lluïsa Gràcia).
    En els dos casos es comenta la qüestió del plural i es comenta que hi ha les dos possibilitats, amb tendència a la flexió en els dos noms. Amb tot, hi ha algunes excepcions marcades pel diec (i el gdlc):

    clau
    4 f. [usat sovint adjectivalment en forma invariable] Essencial, indispensable. Paraules clau. Indústria clau.

    estàndard
    3 adj. [inv.] Que s’ajusta a un tipus, model, norma, determinat. Fitxa estàndard. Un diari en format estàndard.
    5 adj. [inv.] Que té unes característiques mitjanes que serveixen de referència. Producte estàndard.
    6 adj. [inv.] Mancat d’originalitat. Una bellesa estàndard.

    El gdlc recull «punta»:

    punta
    5 adj inv 1 De màxima activitat, intensitat, modernitat, màxim rendiment, etc. Les hores punta del metro, del trànsit. Tecnologia punta.

    I també en el gdlc «model» (sense indicar que siga invariable):

    model
    2 [usat sovint adjectivalment] Persona o cosa digna d’ésser imitada per la seva perfecció o que posseeix en grau eminent qualitats que en fan el representant d’una categoria determinada. És un model de cavallerositat. Un pare model.

    En el cas de «membre», el diec dóna un exemple clar:

    membre
    4 1 m. Part o constituent d’un tot o d’una cosa organitzada, unitat dins una sèrie. Els membres d’una proposició, d’un període. Els membres o proposicions d’un sil·logisme. Els pilars, motllures i altres membres d’una construcció. Els estats membres de la Unió Europea.

    La gramàtica de l’avl tracta la qüestió en diversos llocs. Per exemple, en el punt 11.7, sobre la flexió de nombre en els composts:

    b) Si els dos constituents d’una paraula composta s’escriuen separats i els dos són substantius, només adopta la marca de plural el primer dels substantius i el segon queda invariable:

    Composts separats
    singular plural
    camió cisterna camions cisterna
    decret llei decrets llei
    hora punta hores punta
    vagó restaurant vagons restaurant

    A pesar d’eixa afirmació restrictiva, més avant la gramàtica de l’avl obri el camp quan en torna a parlar tractant la concordança de l’adjectiu (12.3):

    a) Els noms que s’habiliten com a adjectius mantenen el gènere originari i, en general, no presenten variació de nombre:

    les bruses taronja
    les ciutats dormitori
    les hores punta

    Tot i amb això, en la mesura que es convertixen en verdaders adjectius admeten també la concordança de nombre:

    les paraules clau o bé les paraules claus
    les formes estàndard o bé les formes estàndards
    els vestits rosa o bé els vestits roses

    I la gnv torna a tocar la qüestió quan dóna la indicació següent (38.3.1.b):

    b) Els composts amb l’estructura [N N] poden ser coordinants o subordinants. En el primer cas, entre els dos constituents s’establix una relació additiva, i la flexió recau en els dos constituents: magistrat jutge / magistrada jutgessa, magistrats jutges / magistrades jutgesses. En el segon cas, el segon constituent es comporta com a modificador del primer, que és el que admet la flexió: el compost hora punta, per exemple, presenta la forma plural hores punta i fa referència a una hora de màxima intensitat de trànsit, de consum elèctric, etc.

    És a dir, l’avl, a pesar de la indicació inicial, dóna com a bones les dos possibilitats sense excloure’n cap. El gd62 només considera invariable estàndard i no diu res en la resta de casos.

    Trobe que la tendència és clara —d’acord amb el que és habitual en la llengua general— cap a la concordança en els dos noms. Per tant, hauríem de pensar que és, en molts casos, una qüestió estilística (tal com es deduïx del que diu el dpnh per a l’espanyol) que s’inclina cap a la flexió en els dos elements en la majoria dels casos.

    En tot cas, faig una cercar ràpida en Google (consulta: 12.01.2011) i trobe els resultats següents:

    Termes sing./ pl. no concorden concorden
    estats clau / s: 1.310 658
    jugadors blaugrana / es: 14.400 4.420
    indústries clau / s: 1.310 249
    membres clau / s: 999 120
    mots clau / s: 75.200 13.700
    paraules clau / s: 5.820.000 505.000
    propietats clau / s: 350 12
    qüestions clau / s: 15.600 5.200
    temes clau / s: 89.500 10.800
    termes clau / s: 5.200 332
    jugadors clau / s: 5.320 7.600
    camions cisterna / es: 16.400 1.510
    hores punta / es: 81.800 8.050
    nacions estat / s: 2.140 1.790
    pares model / s: 264 109
    proves estàndard / s: 574 158
    vaixells escola / s: 1.140 42
    estats membre / s: 45.400 439.000
    fitxes estàndard /s: 33 55
    magistrats jutge / s: 3 3.670
  3. En castellà, per al cas de les construccions quantificadors singulars amb substantius en plural, la rae (consulta: 14.03.208) fa l’exposició següent:

    4.8. Sujeto de cuantificador + de + sustantivo en plural. Los sustantivos cuantificadores son aquellos que, siendo singulares, designan una pluralidad de seres de cualquier clase; la clase se especifica mediante un complemento con de cuyo núcleo es, normalmente, un sustantivo en plural: la mitad de los animales, la mayoría de los profesores, una minoría de los presentes, el resto de los libros, el diez por ciento de los votantes, un grupo de alumnos, un montón de cosas, infinidad de amigos, multitud de problemas, etc. La mayor parte de estos cuantificadores admiten la concordancia con el verbo tanto en singular como en plural, dependiendo de si se juzga como núcleo del sujeto el cuantificador singular o el sustantivo en plural que especifica su referencia, siendo mayoritaria, en general, la concordancia en plural: «Hacia 1940 la mayoría de estos poetas HABÍA ESCRITO lo mejor de su obra» (Paz Sombras [Méx. 1983]); «La mayoría de los visitantes HABÍAN SALIDO» (Marías Corazón [Esp. 1992]); «Una veintena de personas OCUPABA la sala» (Chavarría Rojo [Ur. 2002]); «Una veintena de curiosos OBSERVABAN de lejos a un piquete» (PzReverte Maestro [Esp. 1988]); sin embargo, cuando el verbo lleva un atributo o un complemento predicativo, solo es normal la concordancia en plural: «La mayoría de estos asesinos SON muy inteligentes» (Mendoza Satanás [Col. 2002]); «La inmensa mayoría de las casas PERMANECÍAN vacías» (Savater Caronte [Esp. 1981]). Los sustantivos cuantificadores que se usan sin determinante (infinidad, cantidad, multitud) establecen la concordancia obligatoriamente en plural, pues, en realidad, forman con la preposición de una locución que determina al sustantivo plural, que es el verdadero núcleo del sujeto: «Infinidad de católicos DESATENDIERON semejante orden pontificia» (Vidal Ocultismo [Esp. 1995]); «Cantidad de organizaciones se DEDICAN a […] ayudar a personas que han sido víctimas de abuso sexual» (NHerald [EE. UU.] 21.10.97).

nomenar

  1. La giec (22.4.1.1.b) dona la indicació següent sobre l’ús d’este verb:

    Els verbs com designar, elegir, investir, nomenar o proclamar seleccionen també un nom d’ofici, càrrec o estatus que no apareix precedit de preposició i que expressa una predicació ara dirigida al complement directe: Han elegit president del consell l’alcalde de Balaguer; Van nomenar-la empresària de l’any.

  2. En el cas de les oracions passives pronominals, el complement directe de l’oració activa esdevé subjecte i, per tant, es fa concordar el verb nomenar amb eixe subjecte: «…per la qual es nomenen membres per al Consell Valencià de Cultura» (< algú nomena membres).

  3. En castellà, la normativa ha canviat pel que fa a l’ús de la preposió como per a introduir el complement del verb. Actualment, la Gramática de la lengua española (2009) ha acceptat l’ús de la preposició. Tal com exposa la Fundéu (consulta: 30.09.2020):

    Con los verbos elegir, nombrar, denominar, declarar, considerar y otros de parecido sentido es posible utilizar como para introducir el complemento. […] A pesar de que el Diccionario panhispánico de dudas (2005) desaconsejaba este empleo de como, que en estas construcciones funciona a modo de preposición, por considerarlo un anglicismo, la Gramática de la lengua española (2009) lo da por válido, aunque precisa que «en el caso de elegir se prefiere la variante sin como con nombres de persona, no necesariamente con otros sustantivos», como en «El pueblo ha sido elegido como escenario de la película».

  4. El dpd (2005; consulta: 30.09.2020) indicava (s. v. como):

    Se considera un anglicismo sintáctico que debe evitarse el uso superfluo de como cuando introduce el predicativo de verbos como nombrar, denominar, elegir, declarar(se) y similares: *Lo nombraron como concejal del Ayuntamiento; *Lo han elegido como delegado de curso; debe decirse lo nombraron concejal, lo han elegido delegado.

d’entre

La nova gramàtica de l’iec (19.7.b) indica que «normalment es pot evitar la seqüència de les preposicions» que componen la locució prepositiva d’entre. Demostra eixa opció amb els exemples següents:

  • Les bicicletes passaven per entre les motos (o entre les motos)
  • Quedarem un dia d’entre setmana (o, millor, un dia entre setmana)
  • Ho va agafar d’entre les pedres (i, amb un matís lleument diferent, entre les pedres)
  • El president d’aquella reunió d’entre vint i trenta persones va delimitar la problemàtica (o de vint a trenta persones)

A més, es pot fer ús també de la recomanació del Departament d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya (consulta: 20.12.2017):

En llenguatge normatiu, també s’ha d’emprar la locució prepositiva d’entre amb els verbs designar, elegir, nomenar i proposar per a fer referència a la provisió d’un càrrec a partir d’un determinat contingent de persones. No és recomanable usar la preposició simple entre en aquests casos, perquè es podria entendre que té valor locatiu.

~ El Ple del Consell és integrat per onze membres, nomenats pel Parlament entre persones de prestigi reconegut en l’àmbit cultural
El Ple del Consell és integrat per onze membres, nomenats pel Parlament d’entre persones de prestigi reconegut en l’àmbit cultural

Sobre esta qüestió, la gramàtica de l’avl (26.7) dóna la indicació següent:

a) Amb un valor espacial, és possible combinar una preposició amb valor de moviment (per i de) amb una preposició estàtica com entre: Busca per entre els llibres; Va eixir d’entre la boira.

trenc

D’acord amb una resposta (15.11.2017) de les oficines lexicogràfiques de la Secció Filològica de l’iec, la paraula trenc rebrà una nova accepció en la futura revisió del diec, seguint l’ús que l’institut ja havia introduït en l’ortografia del 2016: «Són diacrítics: el trenc ( ̧), que modifica la lletra c…». No han enviat en la resposta el text d’eixa accepció.

Per tant, per a designar eixe signe diacrític que convertix la lletra ce (c C) en ce trencada (ç Ç), no utilitzaran la paraula cedilla del castellà (paraula que ha passat al francés amb la forma cédille).

donar-se

El verb donar(-se) participa en més d’una huitantena de locucions. Sobre l’ús de la locució, podeu consultar l’entrada del dnv (consulta: 25.08.2017) o l’article d’Eugeni Reig «Donem o no donem?» (consulta: 25.08.2017). N’hi han ja moltes, però encara en queden unes quantes més (moltes considerades incorrectes) que tenen expressions equivalents ben usuals (i correctes) que es poden fer servir alternativament, per tal de no abusar del donar.

En pose unes quantes (i supose que aniré afegint-ne):

  • apanyar-se: o enginyar-se en lloc de donar-se manya, que és correcta (tot i que jo no l’havia sentida mai, excepte en castellà).
  • citar-se: per fer-ho simple i no abusar de donar-se cita, que és una opció correcta per al fet d’acordar lloc i hora per a trobar-se amb algú.
  • donar-se aire: o afanyar-se, en lloc de repetir sempre «donar-se pressa», que és correcta i apareix en el dnv.
  • notar: o adonar-se, enterar-se, assabentar-se…, que són diferents opcions en lloc de l’incorrecte «donar-se compte» (tal com comentava Marta Breu en el seu bloc Fica-hi la Llengua fa uns anys).
  • pegar a fugir: o fugir, simplement, en lloc de «donar-se a la fuga», que vaig sentir ahir en les notícies de tv3 i que, de moment, és incorrecte. Seria correcte si es tractara d’entregar-se «per vici» a compondre o interpretar fugues* musicals.
    *GDLC (s. v. fuga) MÚS Forma musical contrapuntística monotemàtica, de desenvolupament complex, basada en la imitació del tema.
  • permetre’s: o permetre’s el luxe si volem evitar el calc «donar-se el gust», que és correcte, això sí.
  • tirar-se a la beguda: que trobe que és més habitual que donar-se a la beguda, que és correcta.