umbonat -ada

Umbonat
Bolet umbonat.

Este adjectiu, que vam documentar en el Termcat l’any 2000, apareix actualment en els diccionaris (consulta: 24.10.2023):

(dnv) umbonat -ada
adj. MICOL. Proveït d’umbó.

Deu ser una adaptació del terme anglés umbonate, que prové del llatí umbo -nis (‘prominència central d’un escut’). En castellà, el terme equivalent més documentat és umbonado -da. Hi havia qui usava atetado -da (Zèfir, 14.06.2000) en este mateix sentit, però no hem documentat eixe ús actualment. En francés s’utilitza l’equivalent umbonné -ée.

ull gandul

Ambliopia
L’ull gandul no transmet la informació al cervell.

La denominació ull gandul és una forma col·loquial de denominar l’ull ambliop o l’ambliopia. Les obres especialitzades no recullen la forma ull gandul, i no sembla que forme part del vocabulari popular,  però és una denominació que podem documentar en diverses traduccions al valencià-català i en el llibre Història d’uns ulls de Xavier Nicolau i Bargalló (2006).

Termes comuns en altres llengües:

  • de: faules Auge
  • en: lazy eye
  • es: ojo vago, ojo perezoso
  • eu: begi alferra
  • fr: œil paresseux
  • it: occhio pigro
  • pt: olho vago, olho preguiçoso

El Termcat ha pres en consideració només les denominacions més formals:

ca ambliopia, n f
ca ceguetat funcional, n f sin. compl.
es ambliopía
es ceguera funcional
en amblyopia
en functional blindness

Oftalmologia > Semiologia
Definició
Defecte visual consistent en la disminució de l’agudesa visual, que no és atribuïble a una causa orgànica.

papadiners

A pesar de la definició que compartixen el dnv (‘pretext per a fer diners’) i el diec (‘pretext de fer diners’), el significat de la paraula papadiners s’ajusta més a la definició del dcvb:

papadiners m. Pretext per a fer despendre diners; persona que en fa ús, que procura fer gastar inútilment; cast. papadineros. Ay, Senyor! Després de la desgràcia, tot són papa-diners, Víct. Cat., Cayres 66.

És una paraula amb una documentació d’ús escassa, però podem trobar uns quants usos escrits que mostren el sentit de la paraula. Per exemple, en la peça teatral Al vapor de Josep Carner (1901; firmada amb el pseudònim «Pere de Maldar») podem llegir:

Si senyó: aquí y à totas parts que no hi ha tal aca ni tal barraca, qu’ aixó es un papa-dineros in- ventat per algún italianot fart de macarrons. ¿Comprens?

En la premsa podem localitzar en Igualada (29.05.1982) la notícia següent:

Les màquines papadiners tenen els dies comptats

Les màquines papadiners han comptat des del primer moment amb una gran acceptació entre el públic. El seu atractiu és sens dubte el donar els premis en efectiu.

En la novel·la La llei dels justos de Chufo Llorens (2015):

Tots plegats són uns papadiners de beates.

En la notícia «Una ceràmica del xix rememora la figura del ‘tocacranis’ Marià Cubí»  de Manu Mitru (El Periódico, 04.01.2023):

El 1907, impermeable com sempre a la pluja del sentit comú, Barcelona va decidir dedicar un carrer a algú a qui en vida la premsa, i amb raó, va titllar de «xarlatà», «farsant» i, en català, «papadiners», paraula en desús, però que al segle xix era tot un insult.

Finalment, ja fa uns quants anys, Albert Pla Nualart va comentar al final del seu article «¿Descerebrats i papanates o eixelebrats i babaus?» (Ara, 06.12.2014) la necessitat de millorar la definició:

Per cert, diria que el diec2 ha de revisar l’entrada papadiners. No és, com diu, un pretext de fer diners sinó, com diu el gdlc, un pretext per fer gastar diners inútilment, cosa bastant diferent.

escamó

El substantiu masculí escamó és usual en Sollana (14.07.2009) per a indicar una marmoló fort. El podem trobar en el dicpc (s. v. arramblada):

arramblada
educació, menyspreu, moc, reny (*) (d) Reny fort (Men). | SIN: Moc, arrambatge, (escamó, renegó, bonegó Val). ║ Va voler fer l’espavilat, però li van fúmer una bona arramblada. La seva dona li ha dit una cosa i ell li ha fumut una arramblada. M’ha fet un escamó perquè no l’he despertat a temps (Val).

No apareixia en els diccionaris habituals, però el dnv l’ha incorporat:

escamó
m. Marmolada, bonegó.

Té una mica de vida en internet. Una mostra:

Vulguem o no, l’escamó crític, feridor i punyent, sempre acaba esclatant-li a qui, des de la ignorància eixordadora d’una mascletada, perpetra pseudoteories de braves i una canya.

Relacionat amb això, Cèsar Mateu (20.07.2009) envia el comentari següent:

A Castelló de la Plana, s’usa el verb ‘escamar’ com a sinònim de ‘renyar algú’. Ex.: Va eixir la veïna i va escamar els xiquets que tiraven pedres al teulat.

I Vicent Alonso (19.07.2009) afig:

Al meu poble (Godella – Horta) la paraula era habitual (i la gent més gran, de segur que encara la conserva). De fet recorde que l’he emprada en algun article i que el corrector del diari me l’ha corregida.

escallat

Segons informa Alícia Marqués (25.03.2004), l’escallat es un sinònim de l’esgarrat que apareix en el dnv (consulta: 02.10.2023):

3. m. CUINA Menjar elaborat bàsicament amb abadejo cru dessalat i pimentó torrat fets a tires, all trossejat i oli, al qual es poden afegir altres ingredients.

Possiblement, el verb escallar, aplicat a l’arròs —cultiu molt important a la zona històricament—, com recull el dcvb (consulta: 02.10.2023), ha ampliat el seu significat i ha donat esta denominació:

v. tr. Llevar la clovella de l’arròs, de les ametlles, anous, etc. (Cast., Val., Urgell, Segarra, Tarr.); cast. descascarar.

empeltrir-se

La forma enfeltrir-se

Coromines esmenta la forma enfeltrir-se derivada de feltre, però no en dona més informació (almenys pel que he vist en el seu diccionari). El dcvb sí que li dona entrada pròpia (entrada que també recull el dgfpastor):

enfeltrir-se v. refl. Prendre la roba mal rentada un color brut semblant al del feltre (Val.); cast. entraparse.

reig2 comenta alguns detalls d’ús més:

També s’usa aquest mot per a expressar que en qualsevol cosa, encara que no siga de tela, ha penetrat tant la brutícia que és impossible deixar-la neta. […] S’empra fonamentalment el seu participi, enfeltrit, equivalent al castellà percudido. […] També pot aplicar-se per a fer referència a la brutícia d’una persona.

Esta forma és la que apareix en el dnv (consulta: 02.10.2023):

enfeltrir-se
1. v. pron. Prendre, la roba mal llavada, un color brut paregut al del feltre.
2. v. pron. Prendre, la roba, mala olor.

La forma empeltrir-se

El company Àngel Alexandre (Simat; Migjorn, 15.10.2010) comenta la variant empeltrir (que és la que he sentit jo també en Carcaixent):

Nosaltres fem servir la variant empeltrir, però el significat és el mateix: normalment que una tela ha quedat impregnada d’una substància que no es pot fer anar. Es diu de les cortines de la cuina, a causa del greix o el fum. També d’una taca en la roba que, malgrat llavar-la unes quantes voltes, no se’n va. Per cert, s’aplica molt al fum en eixir d’un local on tothom fuma. La roba es queda empeltrida de fum.

Eixa variant és la que fa servir també Toni Cucarella (Xàtiva) en el seu bloc:

Feia olor a fum tabac reclòs de molts dies, a pudors humanes empeltrides en les parets.

«Un antic costum grec»

[…] per si encara algú escampa recialles empeltrides d’aquella flaire de les màquines […]
«La nit que Obama va guanyar les eleccions»

Segons ma mare (Carcaixent, 15.10.2010), en Albalat de la Ribera hi ha la variant empedrit (possiblement del verb empedrir; també ho diuen en Sollana), que podria ser l’origen de l’encreuament entre enfeltrit i empeltrit, ja que, segons ma mare, en la roba empeltrida, la runa de la roba hauria d’estar ben compacta, «solidificada».

Curiosament, trobem el mateix verb en italià (roveretà) segons el Vocabolario vernacolo-italiano pei distretti roveretano e trentino de Giovanni Battista Azzolini (1856: Google Llibres, consulta: 15.10.2010):

enfeltrir, insozzare

cada

Cinc de cadaJa fa uns quants anys (abans de l’any 2000) vaig escriure en un apunt previ:

Els exemples d’ús que donen el diccionaris per a este adjectiu no recullen la possibilitat d’usar-lo sense cap acompanyament, tal com ho sentim normalment, és a dir, com a nucli del sintagma preposicional: «Fullets i adhesius (3.000 de cada)». Sembla que cal dir «3.000 de cada un», «3.000 de cada classe», «3.000 de cada manera»…


Obres consultades en aquell moment: dec, dval, diec, dcvb, Gramàtica valenciana (ed. Bromera), Lacreu90mestil1.

La gramàtica de Badia (1994) sí que comenta que això no és possible, tot i que d’una manera poc clara (pàg. 534, 233.2):

L’adj. indef. cada no presenta cap particularitat destacable; tanmateix, quan en una oració s’usa amb valor pronominal (perquè s’hi sobreentén el substantiu), ha d’anar seguit de un una […].

La gcc (Josep Maria Brucart i Gemma Rigau: S 8.2.3.3.b) ho comenta més explícitament:

[…] hi ha alguns indefinits que, tot i ser especificadors, no admeten l’elisió del nucli nominal. Aquest és el cas de cert, diversos, diferents, mant, cada, sengles i tot [+ N].*


Mant apareix sense nucli en la locució preposicional a manta. També ho fa cada en la fórmula x de cada, on x és una quantitat: En vull dos de cada. Aquest darrer patró és propi del llenguatge col·loquial i d’influència castellana.

En la gcc es comenta que hauria de ser un tret d’influència castellana, però podem llegir en Le bon usage de Maurice Grevisse (1975, 2008) que eixe ús és compartit pel francés:

(1975) 454. Chaque […]

Remarque. — 1. En principe, chaque doit être suivi immediatement d’un nom: néamoins dans la conversation familière, dans le style epistolaire, dans la langue commerciale ou populaire, on l’emploie fréquemment d’une manière absolue, et on dit, par exemple: Ces cravates coûtent tant de francs chaque. — Puis deux cafés au lait à un franc chaque [c’est une aubergiste qui parle] (J. Romains, Les Copains, p. 107). — Mais c’est là une façon de parler que le bon usage n’a guère reçue jusqu’à présent.

(2008) 748. Observation sur chacun représentant.

e) Chaque est souvent employé pour chacun dans la langue populaire de diverses régions, et aussi dans la langue commerciale. Cet emploi n’est pas considéré comme entré dans le bon usage. […] On le trouve pourtant chez des écrivains, non seulement dans la correspondance, […] mais aussi dans des livres préparés pour la publication. […] Cependant, chacun reste beaucoup plus fréquent dans la langue écrite (même chez les écrivains qui viennent d’être cités) et il vaut mieux éviter chaque dans cet emploi.

Grevisse afig uns quants exemples literaris (de Chateaubriand, Stendhal, Rostand, Hugo…), però el cas és que podem comprovar —i lamentar amb Grevisse— que s’ha arraconat de la previsió normativa un ús que, pels exemples que podem localitzar, deu tindre una explicació raonable en diverses llengües romàniques. Una explicació que no hauria de contindre una condemna sense argumentació. En eixe sentit, he pogut localitzar en la giec (17.5.2) dos comentaris que no aclarixen la qüestió:

[…] pot aplicar-se a sintagmes nominals formats per un cardinal superior a un seguit d’un nom en plural: Contractaran un professor més per a cada dues classes. En aquest darrer cas, el nom pot ser el·líptic: Abans venia cada tres setmanes, ara cada dues.

En una oració com Defensareu una esmena cadascuna de vosaltres, el domini del quantificador (de vosaltres) pot quedar sobreentès, ja que ocupa la posició de subjecte i la desinència verbal o el context discursiu legitimen l’el·lipsi.

En resum, l’ús general i també l’ús literari han inclòs la possibilitat d’elidir l’element conegut que no cal repetir. És una construcció comuna en l’ús corrent —tal com exposa Grevisse—, però els exemples escrits no abunden en la xarxa (consulta: 27.09.2023):

  • Susanna Isern (Una ajudant sospitosa, 2023): «Aprofitaré per agafar-ne un de cada i emmagatzemar-los al laboratori»
  • Els Pets («Fàcil», 2004): «Capses de fusta, vint-i-dos petons, / nits a la fresca, una de cada, / les teves cuixes sota els meus llençols»

feèric -ca

Hungarian fairy talesEste adjectiu literari, que significa ‘de les fades o relacionat amb les fades’, no apareix en els diccionaris generals (consulta: 10.07.2023). És un préstec del francés féerique que ha arribat també al castellà feérico -ca i a l’italià feerico -ca ; l’anglés fairy prové del substantiu francés antic faerie, derivat de faee (> fée).

És un adjectiu poc utilitzat, com podem observar en el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (iec), on apareix en poques obres:

  • Les llunyanies suggestives i altres proses, Ernest Martínez Ferrando, 1918
  • Primaver inquieta, Ernest Martínez Ferrando, 1926
  • L’espill a trossos, Francesc Almela i Vives, 1928
  • Visions de Catalunya (Mallorca), Joan Santamaria, 1935
  • Els ambaixadors, Albert Vilaró, 2014
  • Angèlica i Rafel, Miquel de Palol, 2019

L’ús en valencià deu estar condicionat per l’ús que se’n puga fer en castellà, tal com s’esdevé en la noveŀla Ha esclatat la pau (1968) de Josep Maria Gironella (versió en català de Bartomeu Bardagí i Moras; títol original: Ha estallado la paz, 1966):

Ha estallado la paz
(1966)
Ha esclatat la pau
(1968)
contempló aquel despliegue feérico y aplaudió a rabiar contemplà aquell desplegament feèric i aplaudí com un foll

valdre la pena

Val la penaEl dnv (consulta: 26.07.2023) incorpora com a variant principal d’esta locució esta formulació amb el verb valdre:

valdre la pena loc. verb. Compensar l’esforç.

Sobre l’increment d’ús de la variant pagar la pena, que pareix que amaga un rebuig o menyspreu respecte a la versió general valdre la pena, podem llegir uns fragments de l’apunt «Val la pena»  (07.06.1999) del llibre Reflexions de la vellesa d’Anna Murià i Romaní:

M’han vingut aquestes ocurrències fixant-me en algunes locucions i frases fetes que em són de bon pronunciar. N’hi <ha>* una, molt popular, que la dic molt, que tots la diem i és la que he posat per títol d’aquest escrit: «val la pena». La forma escrita de les paraules també pot o no semblar amable, per exemple: val s’alça com un raig de llum, pena sembla tenir humitat de llàgrima. Nosaltres, la gent que tenim el vici d’escriure, ho veiem. […]

Tota la vida, he dit i he sentit a dir, per exemple: «fem això, val la pena», quan donem gran valor al resultat d’allò que proposem de fer. Però ara hi ha molta gent amb tendència a dir i escriure, en lloc de «val la pena», «paga la pena». I això no m’agrada pel significat avariciós que té. […]

Val la pena, no ho creieu? De fixar-se en el so, la forma i el sentit dels mots. Ens donarà satisfacció.

Val la pena i no cal que ens la paguin.

* Nota fdt. Afigc entre antilambdes la forma verbal que falta en el text d’esta edició.

clec

L’onomatopeia clec té diversos usos i no tots apareixen en els diccionaris generals. Entre els més habituals en la funció de reproduir sons i sorolls hi ha:

  • colp sec: bim / bim-bom / clac / clec / pim / pam / pim-pam
  • (dnv) ‘una cosa que es trenca’: clec
  • fer esclafir el dit del cor amb el dit polze de la mateixa mà: clap / clec
  • una màquina d’escriure: clec-clec
  • repicar de dents: clec
  • riure: ha, ha, ha / clec, clec, clec / clac, clac, clac

Riure: fer clecs o fer cleques

Per al so del riure, a més, s’ha creat l’expressió fer clecs o fer cleques, tal com explica Pere Saumell (28.03.2009; consulta: 19.07.2023):

M’escriu un expert en llengua demanant-me què vol dir fer cleques, que no ho ha sentit mai. M’espanto: pot ser que no existeixi? Miro els diccionaris: els normals i també l’Alcover-Moll, el de Raspall-Martí (Diccionari de locucions i de frases fetes) i el monumental d’Espinal (Diccionari de sinònims de frases fetes). El meu corresponsal té raó: fer cleques no hi és. Demano l’opinió a la gent de Zèfir. Buf: fer cleques és conegut al Baix Llobregat, al Barcelonès, al Vallès Occidental (la variant fer clecs o fer clec-clecs) i a les Garrigues, almenys. I, per descomptat, a l’Anoia, tot i que a Prats de Rei em diuen que no ho han sentit mai. Deu anar per barris, o per famílies.

En literatura podem localitzar alguns usos de la paraula cleca amb este significat:

  • Jordi Cervera Nogués (1999): Professions liberals
  • Jordi Cussà (2003): L’alfil sacrificat
  • Pau Vidal (2008; traductor): La vídua descalça de Salvatore Niffoi (2006)
  • Josep M.ª Güell (2010; traductor): Les ànimes mortes de Nikolai V. Gógol (1842)
Ceràmica grega antiga amb una representació de l'esclafit de dits.
Un jove Pan fa clec amb la mà dreta. Ceràmica grega del segle iv a. de C. / Pintor dels Inferns, domini públic, via la Wikimedia Commons.

L’esclafit de dits

El soroll generat amb els dits cor i polze d’una mà té significats diferents i, a pesar que és un gest molt comú, internacional i antic (veg. «”Oh, Snap!” A Record-Breaking Motion at Our Fingertips») no apareix descrit en els diccionaris generals. Sí que el recull el Diccionari d’onomatopeies i altres interjeccions de Riera-Eumes i Sanjaume (2010):

clap / clec
Onomatopeia del soroll de fer espetegar el dit del cor amb el dit polze, un gest que es fa servir per cridar l’atenció d’algú, per indicar que s’intenta recordar alguna cosa i també per ordenar a algú que se’n vagi.
Les versions que arreplega eixe diccionari per a altres llengües són:
  • En anglés: click / snap
  • En castellà: chas / clac
  • En francés: clac / clap