El verb ningunejar i el substantiu ninguneig encara no apareixen en els diccionaris, però sí que els podem localitzar en el Diari de Sessions de les Corts Valencianes des de fa unes dècades:
ningunejar: «O siga, vosté no pot dir el que ha dit ací, o siga, amagar informació, ocultar informació, ningunejar les Corts Valencianes» (diputat Joan Antoni Oltra i Soler, 27.07.2004; ds 49)
ninguneig: «Nosaltres estimem que és molt més important en compte del 10 % per a eixes dones que siguen càrrecs polítics i que n’hi haja un ninguneig i que mos sentim humiliades a tal efecte» (diputada Dolors Pérez i Martí, 08.05.2002; ds 123)
L’ús d’este verb i d’este substantiu és habitual en els mitjans publicats en la xarxa (més enllà de les indicacions normatives de rebuig), tot i que no apareixen encara mostres d’ús imprés clares:
- Dolors Pla Brugat (2000), Els exiliats catalans a Mèxic: «D’aquest ‘ninguneig’ que suposo inconscient»
- Andreu Gomila (2013), «Brutus. Els Max», Timeout.cat: «Els gloriosos premis Max ens han tornat a ningunejar i no hi ha cap xou local que opti a millor espectacle»
Les definicions possibles concorden amb els sentits que tenen els equivalents castellans en el drae (que és la llengua on s’originen estos usos):
ninguneig m. Acció o efecte de ningunejar.
ningunejar v. tr. No tindre en compte o menysprear (algú).
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
El cas curiós és que, tenint el sentit de “tractar algú com si no fora ningú”, podríem esperar que estiguera format sobre el pronom valencià “ningú”, i no sobre l’equivalent castellà, “nadie”. Si el castellà l’ha fet derivar del seu indefinit “ningún/-una”, no podem sinó donar-li gràcies (perdoneu-me la ironia); no vull imaginar-me com hauria funcionat l’ànima valencianitzadora popular a l’hora d’adaptar uns possibles “nadiear” o “donnadiear” castellans.
Tot és possible, inclús podria ser que no haguérem adoptat. T’agraïxc el comentari.