caloi

Una altra paraula del lèxic expressiu de la Ribera: caloi. De moment no sé si té flexió en femení o si només s’atribuïx als hòmens. Té un significat despectiu: ‘apardalat, embadalit’. (Per la forma com acaba, és possible que tinga alguna relació amb favaloi.)

Documente la paraula oralment en Sollana (dona de huitanta i tants; 02.09.2020). En la xarxa em sorprén que també forma part del lèxic d’una altra ribera, la de l’Ebre, segons podem deduir de l’obra de Jesús Moncada, que utilitza la paraula en Camí de sirga (veg. Google Llibres), El cafè de la granota (veg. Google Llibres) i altres obres ambientades a Mequinensa:

  • Allò era espantós, esfereïdor: el pobre caloi encara duia el ros subjectat per la barballera i tenia les dents clavades en l’havà que fumava quan van decapitar-lo.
    (Fragment de Camí de sirga)
  • Continuem amb el Florenci que, sense dir ni piu, pobre caloi, tombà el barril de costat i començà a fer-lo rodolar carreró amunt.
    (Fragment d’El cafè de la granota)
  • Les pilotes que queien prop de la vora, les pescava amb el salabre; les que anaven a parar riu endins, però, havia d’agafar-les a força de rems i es recordaven partits emprenyadors en què el pobre caloi havia quedat estragat a força d’anar i venir amb la barca.
    (Fragment d’El cafè de la granota)
  • Deu hores després, jo era un pobre caloi atordit que feia mans i mànigues per redactar l’acta d’un judici insòlit en una sala presidida pel personatge més allunyat de la idea que jo tenia d’un jutge de pau i amb nom, Crònides, tan sorprenent com la resta.
    (Fragment de Calaveres atònites)

En els exemples d’ús de Moncada, em sembla que no té un significat despectiu, seria més un sinònim afectiu i compassiu de xic, encara que hi ha qui hi troba uns matisos diferents (probablement comprovats en la parla local), com ara Hèctor Moret Coso (2009), «Trets del català occidental en l’obra de Jesús Moncada» (consulta: 03.09.2020):

caloi m. Moncada empra aquest mot sempre avantposant l’adjectiu pobre i amb el significat de ‘persona massa ingènua, pusil·lànime’ (Quintana 1983; Biosca 1992; Moret 1994).»

favaloi

L’escriptor Josep Lozano proposa incorporar la paraula favaloi, que ha descobert gràcies a Enric Lluch. Segons Josep Lozano, la paraula fa referència «a una persona de fàcil sensibilitat, poc exigent». Podem confirmar eixa accepció en la proposta didàctica del llibre d’Enric Lluch (2013) Els xiquets de la gorra, on Isabel Fuertes proposa la definició següent: «persona que no té caràcter i és poc decidida».

A més, en la proposta didàctica del llibre d’Enric Lluch (2009) Ànimes de cotó en pèl, Vicent J. Climent utilitza una expressió del llibre que amplia l’accepció amb ingenuïtat o credulitat:

Favaloi
Bafarada extreta del llibre d’Enric Lluch (2009) Ànimes de cotó en pèl.

En tot cas, a pesar que és una paraula d’ús ben expressiu, no l’havia localitzada ni tan sols en Algemesí, fins que una informant de l’Alcúdia (Rosanna Pascual, 28.09.2020) m’ha dit que ella sí que la coneix i que era usual al seu poble, on ella trobava que tenia un cert matís despectiu (o insultant) semblant al de fava. A més, també la coneix amb variació de gènere (favaloia) i amb variants on sembla que el que és rellevant és el sufix: bovoloi -ia (< bovo -va), aleloi -ia (< alelat -ada)…

xafungar

  1. Segons colomina:

    +xafugar ‘xafigar’ (Polop) i +xafungar ‘embrutar, empalustrar, especialment en la cuina amb líquids’ (l’Alfàs, Brm, la Vila). Per ventura la forma bàsica és la de l’Alfàs i es tracta d’una alteració d’un *fangutxar ‘fanguejar, fer fang’. De fet, el dcvb enregistra els substantius fangutx ‘fang pastós’, fangutxar ‘lloc on hi ha molt de fang’ (tots dos vals.) i fangutxer id. (Tort). Però l’existència de xàfec ‘pluja forta’ i de xafegar i xafeguer ‘lloc ple de fang’ em fan dubtar d’aqueixa hipòtesi.

  2. Posteriorment, el dnv (consulta: 19.08.2020) ha incorporat la forma xafungar:

    xafungar [ʧafuŋgáɾ] v. tr. i pron. Embrutar amb substàncies pastoses.

    De moment, el diccionari no ha acceptat xafugar ni una possible sinonímia parcial amb xafigar (veg. la fitxa «xafar»: ‘trepitjar el raïm’).

  3. El company Joan-Carles Martí i Casanova (Migjorn, 18.04.2005) proposa xafungo i aporta la informació següent:

    Us propose el nostre xafungo, derivat del verb xafungar. Intuesc (no sóc cap Coromines ni cap Germà Colón) que la cosa és un encreuament entre xafar i fangar. Observareu que el nostre verb xafungar és d’una factura catalana impecable. El substantiu popular és xafungo. […] Un «xafungo» és una barreja de líquid i matèria sòlida que ha estat triturada per quelcom o per algú; siga aigua i fang o un altre qualsevol (un pot de tomata en conserva també pot ser un «xafungo» si es «xafunga» com Déu mana.) Ara, «xafungo» també pot dir alguna mena de negoci de poca substància, i aquesta sí que no em direu que no és una creació de «llengua viva i viscuda.»

xafar

ALDC-966-Trepitjar
ALDC. Trepitjar el raïm.

La forma xafar és la més estesa al País Valencià i és l’entrada principal que dona el dnv (consulta: 18.08.2020) i que conté totes les accepcions literals i figurades relacionades amb ‘esclafar; deformar; posar els peus per sostindre-s’hi; posar el peu sobre…’, etc.

En canvi, el diec (consulta: 18.08.2020) no ha admés per ara la sinonímia entre el verb aixafar i el verb trepitjar, contràriament al que fa el gdlc, que remet d’aixafar a «trepitjar 1 i 2». Estes accepcions corresponen a:

v tr 1 1 Posar els peus damunt d’una cosa, per caminar-hi o per sostenir-s’hi. Es feren càrrec del lloc que trepitjaven.
2 Posar el peu sobre algú o alguna cosa, recolzant-l’hi. M’ha trepitjat l’ull de poll.
2 1 Esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la. Trepitjar un escarabat.
2 esp ENOL Esclafar el raïm, per fer-ne sortir el most, posant-hi els peus a sobre i movent-los reiteradament. Aquest vi encara és trepitjat de peu. Trepitjar raïms.

Segons els diec, aixafar significaria ‘deformar (una cosa) per compressió, aplanant-la, disminuint-ne el gruix’. Això no seria del tot equivalent d’«esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la» (accepció 2.1 del gdlc per a trepitjar), ja que esta acció s’ha de fer amb el peu. És a dir, per al diec, aixafar no contindria una referència específica als peus com a mitjà per a esclafar o deformar.

Per tant, segons els diec, quan poses el peu, trepitges, i no seria possible la frase: «Era tan gastadora que sa mare li havia prohibit que aixafara les botigues del poble», llevat que ací aixafar tinguera el sentit d’aplanar eixes botigues, sentit que no sol tindre quan es diu això, sinó que té el significat ‘posar els peus per-sostenir-s’hi’. Per contra, l’oració sí que seria possible segons el gdlc mantenint este sentit de visitar un lloc.

ALDC. Trepitjar (el raïm)
Naturalment, tota eixa variació és dialectal, hi ha llocs on és habitual utilitzar aixafar com a sinònim de trepitjar 1. Si eixe ús és prou general, caldria que el diec afegira eixa sinonímia parcial, cosa que hem vist que ja ha fet el dnv de l’AVL, ja que remet d’aixafar a xafar, on s’acumulen totes les accepcions. En tot cas, per ara, al País Valencià, diria que per ara sona estrany que algú puga aixafar les botigues del poble volent dir ‘posar-hi els peus’ i que no siga esclafar-les físicament o afonar-les econòmicament. Eixe sentit d’aixafar l’hem aprés dels llibres i de la normativa de l’iec.

En eixe sentit, el mapa 966, «Trepitjar el raïm» (consulta: 18.08.2020), mostra la distribució dels verbs en eixa accepció, i alguna relació té amb la distribució territorial de les variants en la resta d’accepcions.

trastellador*

  1. Forma comuna a Simat (segons Àngel Alexandre – Migjorn, 27.01.2010) —i diria que també de la Ribera i la Safor– del terme que apareix en el dcvb (consulta: 27.01.2020) amb les formes estallador, estellador, trestellador, rastellador i estoledor:

    ESTALLADOR o TRESTELLADOR (i més dial. rastellador). m.
    Post que es posa com a comporta per a tancar i obrir el pas a l’aigua dins una sèquia o canal (or., occ., val.); cast. compuerta. Més auant atrobaren hun trestellador, Codi Çagarriga 123. Posa sots protecció y salvaguarda real la céquia de la ciutat de Manresa, resclosa, rastells, restalladors, rasas, ponts, pedras, Canyelles Descr. 144.
    Var. form.: estoledor.

    La paraula té almenys una altra accepció, tal com indica Àngel Alexandre:

    Quant a les posts que es posen davant la porta de casa perquè no hi entre l’aigua, les anomenem «trastelladors», igual que les posts que serveixen per a obrir o tallar l’aigua d’una séquia.

    Per a esta accepció els diccionaris donen el mot batiport (gdlc; consulta: 27.01.2010):

    m 1 Porta, peça, que tanca una obertura horitzontal o inclinada, generalment unida amb frontisses a un dels costats de l’obertura, i que s’obre amunt.
    2 Post que hom col·loca a la part inferior d’una portalada per tal d’impedir que l’aigua del carrer entri dins la casa.
    3 mar guer En els vaixells de guerra, cadascuna de les peces que formen els costats horitzontals de les portelles dels canons.


    Pel que fa a batiport, el diec2, a més, remet també a cancell.

    Amb tot, podem trobar ja en el dnv (consulta: 03.08.2020) la forma trestellador, que remet a estellador, i que té la definició següent:

    m. AGR. Post que es posa com a comporta per a tancar i obrir el pas a l’aigua dins d’una séquia o canal.

    El company Francesc Gascó (31.01.2010) em comenta sobre esta qüestió:

    Mon pare, llaurador com tu saps, es referia a un giny per a regular l’aigua de la séquia a la partida de la Tramuja, a Tavernes, amb el nom de «trestellador», així, amb dues e.

    I més cap al sud, el company Josep Forcadell (31.01.2010) afig algunes dades més sobre esta paraula:

    Dalt de Benimantell (Vall de Guadalest, M[arina] B[aixa]), en les pròximitats de la Font del Molí, hi ha una zona i partida que diuen el Trestellador i allà hi ha una casa gran convertida en hostal. Trestellador és una paraula documentada a l’horta d’Alacant per al reg del riu Montnegre (i pantà de Tibi). El trestellador de Benimantell serveix per a distribuir l’aigua que arriba per una sequieta en dos o tres reguers. Seria sinònim de partidor en terres de Castelló de la Plana.

    Pel cantó sud encara, Francesc Xavier Llorca Ibi (02.02.2010) indica:

    També a Benidorm es fa servir «trastellador» per a la comporta de les séquies.

    Posteriorment, passen alguns anys i podem llegir sobre variants, dades i vitalitat del terme en l’article «País de paraules. Hui: trastellador» d’Eduard Ferrando (Nosaltres La Veu, 03.08.2020; Diari La Veu, 24.11.2017; consulta: 03.08.2020). Enguany (24.98.2000) encara mos arriba una dada de la Marina oferida per Leah Bisquert des de Jerusalem. Es tracta d’un ús figurat:

    Jo vaig nàixer i viure 60 anys a la Marina Alta, i allí vaig aprendre l’expresió «obrir el destrellador», com un simbolisme que una situació que estava bloquejada o carencial s’obria a la solució i arribava la abundància… inundant la realitat.

  2. Pel que fa a estellador i a la conducció d’aigua, el gdlc remet d’estellador a estolledor. Estellador és també un malnom de Silla (2010) i un topònim que podem localitzar a diversos llocs: Algemesí (AVL; [pdf]), Girona (1478; [pdf]), delta de l’Ebre [veg. Toponímia i etimologia de Cosme Aguiló].

assentar

El diccionari de l’AVL [en línia; consulta: 07.04.2015] li ha incorporat una accepció comuna (ja recollida pel dgfpastor):

assentar
v. tr. i pron. Posar (a algú) sobre un suport qualsevol de manera que quede descansant sobre les natges. Assentar el xiquet en la cadireta. Assentar-se en una butaca.

Esta accepció es documenta cap al segle xv (i abans i tot). Un exemple del Llibre dels set savis de Roma (veg. edició 1907):

Lo senyor en taula se assenta
e demana la copa on es.

La família oficial sobre el fet de seure s’amplia: seure, asseure, asseure’s i assentar-se. Podeu consultar alguns matisos sobre els usos d’estos verbs en l’apunt «Seure, asseure i asseure’s» (comentaris inclosos) del bloc Fica-hi la llengua de Marta Breu.

En este sentit, podem rememorar el comentari de Coromines (dcorom s. v. seure):

No cal prohibir-se l’ús del verb per a la idea de pendre el seti o seient físic, però millor que sigui només quan inclou el matís de fer-ho amb fermesa o accentuada comoditat: «lo lloc a on se assenta lo que té lo timó: enclima» (si no s’hi assenta bé el trontoll de la maror li farà osciŀlar el governall, o caure a l’empostissat), OPou (ThPu., 70); a l’amic que presidirà el gran àpat familiar de Totssants: «abans no tornin les llargues vetlles de l’hivern, m’agradaria veure’t assentat al cap de taula de casa nostra», Coromines (Cartes d’un Visionari1 x, § 32, 148).

mossarabisme

Els de la gec haurien de consultar l’article de Germà Colón «Visió romàntica sobre alguns “mossarabismes” del català» (gcefcr), i altres referències seues sobre el tema (com ara la revista Caplletra, 51), per a fer una porga de tant de suposat mossarabisme i omplir una mica més l’entrada aragonesisme que no en té cap. Com diu Germà Colón —i és hora de tindre-ho en compte després de l’homenatge fet a la seua obra els dies 15-19 de novembre del 2004 a la seu de la uimp en València—:

Ací he hagut de lluitar amb apel·latius que han resultat ésser uns mossarabismes-fantasmes. Quan veig que l’aplicació d’aquest boirós origen s’estén a d’altres mots com almorzar, artimó, catxirulo, coixo, colomello, corbo, cuquello, fondo, mosseguillo, orxata, sapo, trepitjar, vado, xerna, xiquet i tota una rècula més, tinc la sensació anguniosa que l’arbitrarietat s’ha erigit en regla suprema. Com a noms comuns de la llengua prenc el risc d’afirmar que a casa nostra de mossarabismes no n’hi deu haver gaires, si tant és que en queda cap; i, si n’hi ha, no són certament els mots que en determinades obres en duen la còmoda marca. Totes aquestes tirallongues amb què se’ns obsequia són forasterismes, en la majora part dels casos aragonesismes o castellanismes.

En el mateix article, Germà Colón aclarix els aragonesismes corder i borrego i el gal·licisme roder. Posteriorment, en 2011, conclou l’article «El mossarabisme, encara: la instrumentalització ideològica del romanç andalusí»:

[…] no existia aquest suposat «mossàrab» valencià ni tampoc no existien els cristians mossàrabs. Els conquistadors catalans de València només hi van trobar moros arabòfons, i els moros bé o malament van subsistir fins a l’expulsió de 1609.

Maria Jesús Rubiera i Mata hi dedica alguns passatges en «Els arabismes del català. Història d’un rebuig» (Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991, volum 2; veg. Google Llibres).  En reproduïm un:

a) No totes les paraules llatines o romàniques que presenta la llengua àrab medieval, ni el dialecte hispanoàrab tenen el seu origen en el baix llatí d’Hispània, ni en la llengua romànica d’al-Andalus, anomenada —pense, inadequadament— mossàrab. […] Per això seria preferible anomenar els «mossarabismes» de l’hispanoàrab llatinismes si no reflecteixen evolució romànica, i parlar de romancismes —amb el seu cognom— si han fet aquesta evolució. I quan es transformen en manlleus de les llengües romàniques, seran arabismes si són mots que han estat fonologitzats per l’àrab.
b) Hi ha paraules d’origen llatí —que apareixen usades en el català i són considerades mossarabismes— que s’haurien d’anomenar com els ovnis, és a dir, llatinismes d’origen no identificat, ja que són simplement això: paraules d’origen llatí que no estan documentades, però que resulta còmode incloure en la llengua romànica d’al-Andalus, el mossàrab, de la qual, per cert, tenim ben poques notícies. Personalment, si aquestes paraules no tenen l’empremta fonològica i/o morfològica àrab i són tardanes, m’inclinaria per negar de forma absoluta la seua consideració com a mossarabismes o romancismes d’al-Andalus. […]

Segons Manuel Ariza, en Historia de la lengua española de Rafael Cano Aguilar (coord.) (ed. Ariel, 2004; pàg. 208, nota 3):

Es absolutamente inadmisible la teoría de Peñarroja (1990) de que el valenciano haya heredado características lingüísticas procedentes del mozárabe valenciano. Cuando se reconquista Valencia ya no quedaban mozárabes desde hacía mucho tiempo —los últimos se fueron con doña Jimena cuando esta abandonó Valencia—. «Cuando Valencia cayó de nuevo en poder de los moros en 1102, los mozárabes de levante se refugiaron en Toledo y después una parte de ellos continuaron hasta Salamanca» (Gonzálvez 1998: 78).

A pesar d’eixes opinions documentades, podem trobar en la gec (2004; i encara ara: 20.04.2020, 10.07.2023):

mossarabisme
Mot mossàrab emprat en una altra llengua.
El lèxic català, molt especialment el del País Valencià, conté diversos apel·latius que són mossarabismes, car s’ajusten a les lleis de fonètica històrica del mossàrab i no pas a les del català, com ara brullo ‘brossat’, càrritx ‘senill’, carxata ‘llindar’, clotxa ‘clotet’, clotxina ‘copinya’, colombaire ‘colomista’, corbo ‘cistell’, cuquello ‘cucut’, fardatxo ‘llangardaix’, foia ‘clotada’, fondello ‘entrecuix’, fondó ‘comellar’, gaiata ‘crossa’, gamba ‘cama’, gambaire ‘vagabund’, muceg[u]ello ‘ratapinyada’, mundar ‘esporgar’, orandella ‘oreneta’, orxata ‘beguda d’ordi’, pando ‘camatort’, pleita ‘llata’, regomello ‘recel’, sarnatxo ‘senalla’, tàpera ‘caparra’, tomello ‘farigola’, tormo ‘roc’, torondo ‘bony’, totxa ‘mata d’espart’, xerna ‘nero’, xicon ‘noi’, etc.

I, fora d’eixa entrada, encara afigen uns quants «ovnis» més: albellatge, amo,1 bagra, barjola, bolenga, bogo, bòtil, cutimanya, gambuix, gaiato,1 gibrell, manxol -la, mitan, plàtera, panotxa, seitó, tormo, rèvola, sòtil, tronxo,1 estormia, tapissot, trill, xirivia, xitxarel·lo…


Nota 1. En les entrades marcades assenyalen la possibilitat que vinguen de l’aragonés o del castellà.

visolet

Denominació del peix Scomber japonicus, (veg. dnv: bisbísol. consulta: 23.12.2019) habitual al sud del País Valencià. El tresor2011 recull les formes següents:

Scomber [pneumatophorus] japonicus
IEC: bis, verat d’ull gros
vísol (Dénia) (135) (361) (Guardamar) (98) (Santa Pola) (257)
viso (Dénia) (135)
visolet (Guardamar) (257)
guisolet (Elx, Camp d’Elx, Torrellano, Marina del Vinalopó, Tabarca) (257)
verat° (Dénia) (135) (Marina Baixa) (122)
varat (Dénia, Guardamar) (135) (98)
cavalla (Santa Pola, Guardamar, Tabarca) (257)
cavalla de l’ull gran (Guardamar) (98)

El diccionari Noms de peixos del Termcat (consulta: 23.12.2019) inclou encara més denominacions alternatives.

Una companya del Campello fa uns dies recordava el «visolet» i altres plats de peix que cuinava sa mare (cap als setanta i huitanta del segle xx).

tras

  1. Segons indica el dcvb (consulta: 28.10.2005):

    TRAS prep. i adv. ant. Darrera. En tots mos dies veritat pos davant mi e falsetat me git tras les costes, Llull Cont. 23, 27. E’l cauall qui ranqueia de tras en lo girament, MS Klag. segle XIV, 7. Sí que no veu tras paret, mas per rexa, Ausiàs March lxxxvii. De part de tras portaua cuyro de bou clauat ab lo peto, Tirant, c. 65. Per qu’encara Lloth no fo tras la mata, Brama llaur. 239. Me venien molt sovint cartes, unes tras altres, Lacavalleria Gazoph. Roman tras la porta closa, Riber Poes. 319. A pleret, de puntetes, tras la ciutat calmosa, Berga MT 108. Tras sa porta: darrera la porta (es deia a l’Empordà encara en el segle XIX). Anar tras d’algú o d’alguna cosa: anar-hi darrera, cercar, procurar d’obtenir-ho. De tras: darrera (V. detràs). Qui parla mal de tu de tras, Turmeda Amon. A tras: arrera. Quant lo senyor lo volrà tirar a tras, no porà, Eximenis Terç, c. 356 (Aguiló Dicc.). Com donchs los hagués dit “yo só”, tornaren a tras, Gerson Passio, c. 6. A tras que: a més que, malgrat que. “A tras de que em feia enfadar, em feia riure”: a més (o malgrat) que em feia enfadar, em feia riure (Solsona, Cardona, Gironella).

  2. Esta preposició tras apareix en el pdl-iec des del 1832 (Josep-Melcior Prat i Colom) fins al 1931 (Llorenç Riber). A les Corts valencianes (2005) és usada per alguns diputats (Mundo Alberto [2005], Albiol Guzmán [2009]), ja que és usual encara en la parla del Maestrat.
    En una situació semblant es troben atràs i detràs, esta última amb molta més vitalitat i més usos. El dcorom assenyala eixe fet:

    «Després de l’E. Mj. tras i atràs han quedat antiquats. No tant detràs; que, si bé exclòs rigorosament de la llengua literària, encara és d’ús vulgar en moltes comarques.»

    Saborit Vilar (2015) documenta la vitalitat de detràs en el valencià del nord en el seu treball «El valencià de la Plana dins el valencià general» (consulta: 25.10.2019):

    Quadre de distribució de «detràs»
    La paraula «detràs» a la Plana.

    Massip i Bonet (1991) documenta en la seua tesi El lèxic tortosí: història i present les formes atràs i detràs:

    atràs adv. Enrere. Exemple: «¡Atràs, atràs, burret!».
    detràs adv. Darrere. Exemple tret dels manuscrits de Joan Moreira (1912-1936): «¡Ai!… aquí detràs, bandavall la faixa, cap als rebles, sento com una punxada d’agulla saquera».

dàlmata

  1. Segons la gec (consulta: 2004):

    Llengua romànica, avui extingida, parlada a la costa adriàtica de Iugoslàvia, entre l’illa de Krk (it: Veglia) i Dubrovnik (Ragusa). Era dividida en dos dialectes: el ragusà, desaparegut al final del segle XVI, i el veglioto, extingit a la fi del segle XIX». Matteo Giulio Bartoli  va ser el lingüista que va poder arribar a recollir, a final del xix, el testimoni dels últims parlants de l’idioma, en concret de Tuone Udaina* (nom amb què era conegut; Antonio Udina en italià) el suposat últim parlant del dàlmata, mort en 1898. L’estudi d’esta llengua fou l’objecte de la primera obra lingüística de Bartoli, publicada en alemany amb el títol Das Dalmatische.

    * La gec (consulta: 05.07.2019) ha modificat l’entrada i no recull el nom d’eixa persona. Llevat que fora errada meua de transcripció, em sembla que havien escrit «Udòina».
  2. Vegeu algunes dades més en Proel.