xafungar

  1. Segons colomina:

    +xafugar ‘xafigar’ (Polop) i +xafungar ‘embrutar, empalustrar, especialment en la cuina amb líquids’ (l’Alfàs, Brm, la Vila). Per ventura la forma bàsica és la de l’Alfàs i es tracta d’una alteració d’un *fangutxar ‘fanguejar, fer fang’. De fet, el dcvb enregistra els substantius fangutx ‘fang pastós’, fangutxar ‘lloc on hi ha molt de fang’ (tots dos vals.) i fangutxer id. (Tort). Però l’existència de xàfec ‘pluja forta’ i de xafegar i xafeguer ‘lloc ple de fang’ em fan dubtar d’aqueixa hipòtesi.

  2. Posteriorment, el dnv (consulta: 19.08.2020) ha incorporat la forma xafungar:

    xafungar [ʧafuŋgáɾ] v. tr. i pron. Embrutar amb substàncies pastoses.

    De moment, el diccionari no ha acceptat xafugar ni una possible sinonímia parcial amb xafigar (veg. la fitxa «xafar»: ‘trepitjar el raïm’).

  3. El company Joan-Carles Martí i Casanova (Migjorn, 18.04.2005) proposa xafungo i aporta la informació següent:

    Us propose el nostre xafungo, derivat del verb xafungar. Intuesc (no sóc cap Coromines ni cap Germà Colón) que la cosa és un encreuament entre xafar i fangar. Observareu que el nostre verb xafungar és d’una factura catalana impecable. El substantiu popular és xafungo. […] Un «xafungo» és una barreja de líquid i matèria sòlida que ha estat triturada per quelcom o per algú; siga aigua i fang o un altre qualsevol (un pot de tomata en conserva també pot ser un «xafungo» si es «xafunga» com Déu mana.) Ara, «xafungo» també pot dir alguna mena de negoci de poca substància, i aquesta sí que no em direu que no és una creació de «llengua viva i viscuda.»

xafar

ALDC-966-Trepitjar
ALDC. Trepitjar el raïm.

La forma xafar és la més estesa al País Valencià i és l’entrada principal que dona el dnv (consulta: 18.08.2020) i que conté totes les accepcions literals i figurades relacionades amb ‘esclafar; deformar; posar els peus per sostindre-s’hi; posar el peu sobre…’, etc.

En canvi, el diec (consulta: 18.08.2020) no ha admés per ara la sinonímia entre el verb aixafar i el verb trepitjar, contràriament al que fa el gdlc, que remet d’aixafar a «trepitjar 1 i 2». Estes accepcions corresponen a:

v tr 1 1 Posar els peus damunt d’una cosa, per caminar-hi o per sostenir-s’hi. Es feren càrrec del lloc que trepitjaven.
2 Posar el peu sobre algú o alguna cosa, recolzant-l’hi. M’ha trepitjat l’ull de poll.
2 1 Esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la. Trepitjar un escarabat.
2 esp ENOL Esclafar el raïm, per fer-ne sortir el most, posant-hi els peus a sobre i movent-los reiteradament. Aquest vi encara és trepitjat de peu. Trepitjar raïms.

Segons els diec, aixafar significaria ‘deformar (una cosa) per compressió, aplanant-la, disminuint-ne el gruix’. Això no seria del tot equivalent d’«esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la» (accepció 2.1 del gdlc per a trepitjar), ja que esta acció s’ha de fer amb el peu. És a dir, per al diec, aixafar no contindria una referència específica als peus com a mitjà per a esclafar o deformar.

Per tant, segons els diec, quan poses el peu, trepitges, i no seria possible la frase: «Era tan gastadora que sa mare li havia prohibit que aixafara les botigues del poble», llevat que ací aixafar tinguera el sentit d’aplanar eixes botigues, sentit que no sol tindre quan es diu això, sinó que té el significat ‘posar els peus per-sostenir-s’hi’. Per contra, l’oració sí que seria possible segons el gdlc mantenint este sentit de visitar un lloc.

ALDC. Trepitjar (el raïm)
Naturalment, tota eixa variació és dialectal, hi ha llocs on és habitual utilitzar aixafar com a sinònim de trepitjar 1. Si eixe ús és prou general, caldria que el diec afegira eixa sinonímia parcial, cosa que hem vist que ja ha fet el dnv de l’AVL, ja que remet d’aixafar a xafar, on s’acumulen totes les accepcions. En tot cas, per ara, al País Valencià, diria que per ara sona estrany que algú puga aixafar les botigues del poble volent dir ‘posar-hi els peus’ i que no siga esclafar-les físicament o afonar-les econòmicament. Eixe sentit d’aixafar l’hem aprés dels llibres i de la normativa de l’iec.

En eixe sentit, el mapa 966, «Trepitjar el raïm» (consulta: 18.08.2020), mostra la distribució dels verbs en eixa accepció, i alguna relació té amb la distribució territorial de les variants en la resta d’accepcions.

xivato -ta

  1. La paraula castellana chivato -ta té diverses accepcions. En el dcvb (consulta: 31.05.2017) apareix adaptada només en masculí amb la forma xivato:

    xivato Acusador, espió (en l’argot dels malfactors); cast. chivato.

  2. Eixa adaptació no ha estat incorporada encara en la majoria dels diccionaris, però sí (amb la família completa del concepte) en el gd62:

    xivato, xivata m i f fam Delator, delatora.
    xivatar v tr i pron fam Xivar.
    xivar v tr i pron fam Delatar.
    xivatada f Acció de xivar-se.

  3. A més, podem localitzar més sinònims en el dnv (consulta: 31.05.2017), que remeten a delator -ra, com ara:
  4. A més dels intents d’adaptació i dels sinònims anteriors (i altres: també hi ha xivatasso), podem documentar, per a una accepció diferent, el cas de boquimoll recollit per Joaquim Martí Mestre en el Diccionari històric del valencià col·loquial: segles XVII, XVIII i XIX:

2 m. ‘persona indiscreta, que diu fàcilment allò que caldria callar’. […] Amb un sentit semblant fluix de boca ‘indiscret’ (Raspall, Martí, 1994: 131). En aragonés bocatoba id. (Pardo Asso, 1938: 57; Andolz, 1977: 43); en castellà boquiblando ‘que habla más de lo que debería’, boquiflojo ‘chivato’ (Luque et al., 2000: 70).

xantung

  1. Segons el dneol:

    xantung
    es chantung; shantung
    fr chantoung; shantung
    en shantung
    Teixit de seda salvatge o, més correntment, de cotó, amb lligament de tafetà, que presenta una irregularitat en el gra, causada per un fil de trama amb gates.

  2. Havia aparegut la forma «chantú» en un text de l’AESI de Silla (informació d’Anna Llinares, 08.04.1997). El terme xantung ha estat incorporat als diccionaris habituals (consulta: 12.05.2017).

xiringuito

  1. Ja fa anys que podem documentar l’adaptació del mot castellà chiringuito ‘quiosco o puesto de bebidas al aire libre’ segons el drae (que no li dóna sentits figurats), però xiringuito encara no ha trobat lloc en els diccionaris més comuns, excepte en el gd62:

    xiringuito
    m fam 1 Petit quiosc per vendre begudes en una platja, en un parc, etc. 2 Negoci de legalitat poc clara.

    Per tant, segons els casos, en diem baret, quiosquet, paradeta, cantina (este prové de l’italià, que l’exportà en el segle xvi al castellà; en català es documenta en el xix), i altres possibilitats que potser tenen una extensió més localitzada, com ara barraqueta al País Valencià (o barracó, segons proposa Eugeni Reig, Infomigjorn, 15.07.2010, on també rebutja l’adaptació i adopció del mot castellà), un inadequat xibiu (veg. gec) a les Illes Balears (segons comenta Gabriel Bibiloni, «”Chiringuitos” i xibius», 06.03.2008), edicle (esmentat per Quim Monzó en Hotel intercontinental ) o guingueta (gal·licisme del català septentrional que sí que ha entrat en els diccionaris). Dit això, podem trobar que l’Ésadir (seguint el gd62) admet xiringuito dins de l’ús general:

    1. Petit quiosc de fusta, uralita, etc., per vendre begudes en una platja, en un parc, etc.
    2. Negoci de legalitat poc clara.

    De fet, ja fa anys i panys que es fa servir la versió adaptada del mot. Tal com assenyala el mestil, «afavoreix l’admissió del terme possiblement conflictiu els fets següents: […] k) Que el terme sigui format a partir dels mecanismes de composició i derivació d’una llengua altra que la catalana», i donen com a exemple estos quatre mots: «*xiringuito, *bulto, *escape, *mantequilla», que no sembla que hagen de tindre tots, però, el mateix futur.

    Segons Albert Pla Nualart (Avui, 09.07.2010):

    Encara n’hi ha que defensen guingueta, un gal·licisme de jocs florals que lliga ben poc amb cossos bronzejats. Esperem que aviat els savis de l’iec, seduïts pels ritmes caribenys, obrin la porta al xiringuito, que té massa gràcia mestissa perquè cap dèria purista el pugui fer fora de les nostres platges.

  2. Ara mateix (2010), hi ha un cartell indicador fet a mà prop del Mareny de Barraquetes (o del Perelló, no ho recorde bé) que indica el camí cap a això mateix, cap al «xiringuito». Trobem el mot, per tant, en l’ús més funcional com a indicador de carretera, però també en Joan Fuster, Josep Pla, Àlex Susanna i Quim Monzó, entre altres.

xàmbit

  1. Segons el dnv de l’avl:

    xàmbit m. ALIM. Gelat que es col·loca entre dos galletes de neula.

  2. colomina troba el mot en Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez Cutillas: «mesures de crema gelada entre dues galetes de vainilla». També dóna la referència xànvit (i xanvitero ‘persona que els ven’) en el Diccionario de Altea y sus cosas de Ramon Llorens Barber (1895): ‘gelat en forma rectangular col·locat entre dues galetes de neula’.
  3. A la Vila hi ha xanvi, a Alcoi xambi (i xambilero), a Cocentaina xàmbit (i xambitero), i a Múrcia, Oriola i Cartagena, chambi (i chambilero a les dos últimes localitats).
  4. L’etimologia sembla evident, i apareix ja recollida en el Vocabulario del dialecto murciano de justo García Soriano (1932): de l’anglés sandwich.
  5. Jo haguera dit que era xènvit (així ho haguera escrit), tal com em semblava haver-ho sentit sempre a Carcaixent, però ma tia Xelo (69 anys; juliol del 2004) em va dir xèmbit (i xembitero), tot i que si hi ha bilabial o labiodental en eixa posició és una cosa que no vaig aconseguir captar del tot.També em va explicar que eixa mesura de gelat amb dues galetes (o amb quatre, els més cars) es feia amb una mena d’eina de gelater que permetia diverses mesures de gelat, segons el preu, i que treia el xàmbit fet amb les galetes mitjançant un mecanisme (moll o palanca, no ho sé segur).