ni més + adjectiu/adverbi

En el treball «Noves aportacions al dcvb recollides a Beneixama» de Francesc Gascon i Navarro (2002),  podem llegir que a Beneixama es produïx un ús amb valor intensificador de l’expressió «ni més». Sol usar-se d’una manera fixa segons l’esquema ni més + adjectiu/adverbi: «Li van donar vint duros i es va quedar ni més content» ‘molt content, contentíssim’. La poca documentació que hem localitzat intensifica valors positius (bé, content).

En podem documentar algunes mostres:

  • Rondalles populars valencianes: Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal, edició a cura de Rafael Beltran Llavador (2007): «El nan estava ni més content, i cantava esta cançó».
  • «Vocabulari de Crevillent (17)» (100% Crevillent, 23.12.2013): «Estava dormint ni més bé, i ma filla me va passà la ma per la cara, i me vaig pegà un despertugó que casi me muic.»
  • <em>Els frares del mas del Pontarró», rondalla contada per Ana María del Pilar Guillén Gil (de Biar; transcrita per Álvaro Ribera Díaz, 2019):  «Total, que al final va començar-se ahí a fer el soparet i va sopar ni més bé.»

bronja

El dnv (consulta: 21.10.2022) dona entrada a la forma bronxa (documentada en el tresor2011 a Bellreguard, Daimús, Oliva, Gandia, Benirredrà, Beniarbeig, Alcalà de la Jovada, Simat de Valldigna, Algemesí):

bronxa
1. f. ETNOL. Enfilall de flors de gesmil que es posen les dones al cap, especialment per a ballar les danses tradicionals valencianes.
2. f. ESTÈT. Borla de fils molt fins, que s’utilitza per a empolvorar.

En canvi, no arreplega a la variant bronja (documentada pel tresor2011 i Giner Monfort [2013] a Tavernes de la Valldigna, Benifairó de la Valldigna, Ontinyent, l’Alcúdia de Crespins) i que, a més, és la forma que apareix en els dcvb, dgfpastor, diec i gd62 (que no li donen l’accepció 1).

Per tant, els propose als acadèmics que incorporen esta variant després de vore que és la forma que apareix en:

  • El temps feliç de Josep Piera (2001): «i besava la bronja que la mare duia al pit».
  • Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni i Verger (2002): «Quina oloreta més bona fa la bronja de floretes de gesmil que dus al pit!». 
  • «Gessamí» de Gaspar Jaén i Urban, Mètode, núm. 72: «Cada vespre, nugava una dotzena de capolls nous i en feia una bronja, una petita copinya perfumada —així també les vaig veure fer a Tunísia i a Simat de la Valldigna— que esclatava en fer-se fosc i que la mare, amb un imperdible, s’enganxava al pit».
  • La bèstia en què cavalquem de Ferran Garcia-Oliver (2020): «La bronja al pit de les dones —i al meu pit— proclama gloriosos capvespres d’estiu».

xoricet

A la comarca de la Ribera Alta del País Valencià el pintallavis es denominava xoricet. No he trobat massa documentació escrita sobre el tema, encara que és rellevant en este sentit un article d’Esperança Camps Barber en Vilaweb (25.05.2021) en què l’artista Adrià Martín (de Guadassuar; utilitza l’àlies artístic Choriza May) comenta eixe ús:

—D’on ve el nom de Choriza May?
—Té diversos significats. La primera volta que vaig sentir el nom de Theresa May, l’ex-primera ministra, tal com ho pronuncien ací sonava com a «Xoriça» May. I la manera que tenen ells de pronunciar xoriç és xoriço… I em vaig preguntar qui era aquesta dona… I de cop vaig pensar que això seria un nom boníssim per a una drag. Amb una referència nostra i una referència anglesa. La meua àvia, i en molts pobles de la Ribera Alta, al pintallavis li diuen xoricet. Em sembla un toc molt bonic, perquè Choriza sempre porta els llavis molt rojos. A més, el meu personatge és molt polític. I quan un polític és molt corrupte, diem que és un xoriç. I aleshores vaig ajuntar totes aquestes coses i vaig dir: «Això és el nom perfecte per les necessitats que tinc.»

 

baïl

El baïl és la denominació que rep l’escombrall a Beneixama (Alcoià). La paraula baïl ha tingut productivitat popular, ja que ha donat lloc a l’expressió «sec -ca com un baïl» o «ser/estar més sec -ca que un baïl», expressions que apareixen en el diccionari Tresor del valencià meridional.

Segons explica el company Francesc Gascó Navarro (missatge del 21.09.2022):

[El baïl] es gastava per a escombrar el forn una vegada se n’havia tret la brasa. Com que sempre quedava cendra, aquesta s’havia de llevar perquè no s’apegara al pa o a allò que s’hi coguera. El baïl es mullava en un poval ple d’aigua situat al terra, davant de la boca del forn, i s’anava utilitzant, llançant els draps banyats com si foren un fuet o com es llança la canya de pescar. Com que el forn estava molt calent, evaporava l’aigua del baïl i l’assecava, amb el consegüent perill que es cremara, per la qual cosa calia tornar-lo a banyar en el poval, a mesura que s’anava netejant el terra del forn.

La paraula deu estar emparentada amb el castellà badil, que en general correspon a la pala del foc (segons l’Atles lingüístic del domini català; mapa 320), encara que en l’enquesta feta a Beneixama per a l’elaboració de l’atles (número 183 del mapa: «paleta») pareix no van detectar esta forma ni van demanar per este instrument (no hi ha cap referència a escombrall).

guixarot

Joc de fer guixarots
Joc de fer guixarots.

La paraula guixarot és una variant poc documentada de guixot ‘gargot, garramanxo’ que no apareix en els diccionaris i sobre la qual s’interessava una companya de l’Aoetic.

Com a documentació escrita, la podem trobar en obres de Jordi Puntí (Manlleu; veg. Google Llibres). A més, la xarxa també arreplega curiositats com un «joc de pintar fent guixarots» . A més, és significatiu pel que fa a l’extensió del terme la llibreria El Guixarot (Taradell) o el fet que s’utilitze esta paraula en les «Activitats de repàs de nivell Intermedi. Gramàtica i vocabulari» del bloc del Servei de Llengües de l’UAB (veg. pdf del 2013), on hi ha l’exercici següent en què cal localitzar el sinònim de gargot:

3. Hi ha qui pensa que les pintures de Miró són gargots que podria fer un infant.
a) guixarots b) fuetades c) grolleries

També podem documentar que es tracta també d’un cognom (veg. Ginés Guixarot); a més, hi ha la variant guixerot, que és un malnom de Felanitx (veg. Els malnoms felanitxers contemporanis de Miquel Roselló i Mesquida):

Nom: Guixer (2)
Transcripció fonètica: [ɟi’ʃe] Variants formals: guixer/a, guixeret/a, guixerot/a
Significat: Guixaire; qui treballa en guix, o qui ven guix (DCVB)
Documentació (font): –
Història i cultura popular: –
Motivació: Malnom motivat per l’ofici o ocupació d’algun dels membres de la família que el porta.
Etimologia: derivat del llatí gypsu, “guix”. (DCVB)
Cognom/s: Febrer

 

gorg

El dcvb indica que la vocal de la paraula gorg és tancada. Este cap de setmana hem pogut sentir com ho pronunciava Josep Maria Vilà en l’entrevista en el programa Faqs (tv3, 15.05.2021; minutatge: 12:05). A més, també podem escoltar la cançó «Los bruixots del gorg» de Jaume Arnella (a partir d’un poema de Jacint Vedaguer).

En El parlar de Collsacabra: aproximació i assaig de descripció de Jordi Dorca Dorca es comenta eixa pronúncia tancada:

2.1.1.3.2. o tancada del llatí vulgar (ō llarga i ŭ breu del llatí clàssic)
En català oriental aquesta vocal es manté regularment tancada, i així mateix, doncs, ocorre a la zona de Collsacabra, on generalment tenim [o] en mots com ara fona (< fŭnda), gorg (< gŭrgus), olla (< ōlla), roure (< rōbure), soga (< sōca) i solc (< sŭlcus).

Això concorda amb la descripció que fa Sanchis Guarner en la seua gramàtica del 1950 de la o tònica tancada:

52. Correspon normalment ọ tancada en les paraules valencianes derivades de llatines amb ō llarga i ǔ breu.

Trobe que algú de Simat, va parlar alguna volta d’algun «gorg» d’allà —no sé si seria la partida de l’Assut del Gorg de l’As o algun altre accident orogràfic—, i ho va fer amb vocal tancada. El company Àngel Alexandre (09.06.2021; va ser ell qui me’n va parlar fa anys) em confirma la dada:

A Simat es pronuncia «gort» amb o tancada i t final. N’hi ha uns quants i, que jo sàpia, es pronuncia sempre amb o tancada.

El company Francesc Xavier Llorca Ibi aporta la dada que a Oliva també és amb o tancada:

A Oliva, sempre amb o tancada en anomenar la partida del Gorg.

De totes formes, de moment el diccionari de l’avl li adjudica a eixa vocal una pronúncia oberta (tal com també indicava el Diccionari valencià de pronunciació, Bromera, 2001).

noure

  1. Segons el gdlc (consulta: 09.03.2021):

    v tr ant Fer mal, danyar.

    La indicació ant significa ‘antic’. Que siga antic podríem dir que li afig valor i, de fet, no impedix que siga també actual.

  2. Explica el dcorom:

    En el País Valencià sembla haver persistit més temps. […] A més, la locució no poder noure algú o en algú ‘no poder influir en algú a acostumar-se a fer una cosa o fer-lo canviar d’un costum’, ha estat comuna en algunes zones: R. Chabàs en la seva edició del Spill, p. 290, indica que s’usava a les Muntanyes de la Marina d’Alacant, i Mgadea, d’Alcoi, la va emprar en la seva obra folklòrica.

  3. Podem llegir en colomina:

    noure
    anoure ‘tirar avant’. «Aixina no pot ser anoure» (Polop). El mateix sentit en MGadea: «No res li penjava’l nas a un mocós desaseat, que sempre tenia un ciri caent-li en cada forat. Y com li sosuïa tan a sobint y no podien nòure en ell, li·u dien al revés fisgant-se d’ell…» (Tip I, 316). I el Pare Fullana reconeix a la seua Gramàtica de 1915 (p. 156) que «Nòure s’usa rònegament en infinitiu i precedit del vèrb poder: No puc nòure, no ham pugut nòure, etc.», i en la Gramàtica de 1921 (p. 66): «No puc nòure en ell». El sentit etimològic es conserva en aquest refrany que arreplega Alberola: «molt parlar nòu, molt gastar còu» (Refr, 172). CRos (1764) defineix noure com a ‘mover; se verá moure’. Escrig noure ‘dañar. V. Moure‘; DLlomb afig a la definició d’Escrig: nòurer ‘alcanzar uno su propósito, o salir airoso en un empeño; recabar; conseguir’. El DMGad dóna noure ‘ant. dañar’ ‘alcanzar, recabar, conseguir una cosa’ ‘corregirse, enmendarse, mudar’. Cf. Nicolau/ popular val. Micolau, nespla (< ll. vulg. nespla < ll. cl. mespilum).

  4. Puc documentar que la meua família (desembre del 2004) coneix l’expressió «(algú) no noure»: «No pare de dir-li-ho, però ell no nou», amb el significat ‘creure, obeir’, que podem emparentar amb el significat que reporta Coromines i que, per la documentació aportada per Colomina, podem vore que té relació amb moure.

recebre

En la llista Migjorn (21.11.2003) es va comentar que hi ha zones on encara s’utilitza aquest forma antiga del verb per a una accepció: «aplicat a anar a buscar a algú que sabem segur que ens ve a veure (a peu s’entèn) utilitzo la forma anar a recebre a algú».

En el dcvb (consulta: 21.11.2003; 04.02.2021) podem trobar esta accepció:

4. Prendre amb si algú que s’acosta, bé o malament; especialment, Prendre’l de bon grat, volent-lo tenir en sa companyia; admetre. […] a) més especialment, Sortir a camí a un que arriba, per obsequiar-lo o fer-li festa. (En aquest significat, a certes regions es conserva la forma arcaica recebre). «Anirem a l’estació a recebre els oncles que vénen amb el tren» (Olot, Solsona, Pallars, Urgell).

Segons el dcvb, eixa forma recebre té les pronúncies següents: «rɘs’ɛβrɘ (Olot); reséβre (Pallars, Urgell)». Este verb és habitual en català septetrional (i en occità; veg. Vocabulari bàsic català – occità (Generalitat de Catalunya, 2010); consulta: 04.02.2021). Alcover sospitava que «la forma recebre, arcaica però avui conservada en algunes comarques catalanes, sembla deure la seva vitalitat a la influència del francès recevoir o del castellà recibir».

Joan Veny i Clar, en una conferència (23.02.1990) amb motiu de la presentació del llibre El parlar de la Plana de Vic de Carme Vilà i Comajoan, comentava (consulta: 04.02.2021):

Pel que fa a la llengua històrica d’Osona, el treball de Carme Vilà proporciona materials riquíssims que demostren que aquesta varietat és plena d’arcaismes; per exemple, que s’usa recebre per ‘anar a rebre algú’, anar-lo a recebre: és un recipere amb manteniment d’aquesta –c– llatina.

aixina

El dnv va incloure l’adverbi aixina (consulta: 22.12.2020):

adv. [col·loq.] Així. Les coses no es fan aixina.

La qualificació «col·loquial» no exclou que no puga ser utilitzada en els registres formals, ja que els registres són varietats variables de l’ús social de la llengua. Com a mostra d’ús en registres formals, el president de la Generalitat valenciana Ximo Puig va utilitzar esta variant en la compareixença televisiva que va fer en À Punt (17.12.2020) per a informar els ciutadans sobre les noves mesures contra el còvid. Per tant, al País Valencià, seria d’ús general, tal com ja apuntava Nebot i Pérez (1894).

Este adverbi té diverses variants. El dcvb em va fer un recull, i podem vore (consulta: 22.12.2020) que la variant aixina té una extensió que permet considerar-la pròpia de la llengua comuna:

4. Aixina (recollida al Lluçanès, Ponts, Massalcoreig, Reus, Peníscola, Morella, Benassal, Forcall, Plana de Castelló, Onda, Val., Gandia, St. Lluís de Men., Eiv., Formentera). Y a sos peus agenollant-me, | aixina li vaig pregar, Llorente Versos, ii, 126. «Més m’estim veure’m aixina, | no desconfiant de Déu, | que no posseir riqueses | si han d’esser contra gust meu» (cançó pop., Eiv.).

En un registre formal escrit, la producció escrita valenciana es pot remuntar al Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros Hebrera (1764; consulta: 22.12.2020):

aixì, aixìna, aſsi : Adverbio de tiempo, y su inmediacion : como quando se dize: aſsi que llegò Pedro : aixì que aplegà Père.

Més tard, tenim la intervenció «Ullada general sobre la morfologia catalana» de Lluís Fullana Mira en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906; consulta: 22.12.2020):

Mes com la pronunciació es presentà aixina del tot difícil, s’aplicà la lley d’eufonia, y palatisantse la combinació cl, resultà, pell, altre fenomen morfològich també molt freqüent en la nostra llengua.

Apareix la forma aixina també en registre formal escrit en el llibre Rafèl Martí de Viciana de Joan Rodríguez Condesa (1911; consulta: 22.12.2020), autor que també utilitza la variant aixís:

Aixís ho assegúra Ximeno (òbra y llòch sitáts) y aixina resulta de la inscripsió del retrato. Facs. I.

També podem trobar aixina en el recull que elaborà Joan Rafael Ramos Alfajarín per al llibre La qüestió lingüística en la premsa de Castelló de la Plana (1834-1938) (consulta: 22.12.2020), o en les obres de Francesc Martínez i Martínez (com ara en Arreplega de llegendes, tradicions y costums del Reine de Valencia, 1927; consulta: 22.12.2020):

Dificilíssima  y demés pesada es la tasca del folkloriste, al que l’afició ‘l pòrta ‘l recull y estudi de lo popular, tant les costums en sa variadíssima gama, com les llegendes de distints aspèctes, aixina com els cuentos […].

La vitalitat literària de l’adverbi està ben documentada, sobretot en la llengua general i en el registre col·loquial reproduïts per les obres de teatre. De fet, també indiquen el valor general de la variant aixina Beltran Calvo i Segura-Llopes (consulta: 22.12.2020) en Els parlars valencians:

Aixina ‘així’ és general (al Baix Maestrat també aixines).

En eixe sentit, caldria revisar i posar al dia la proposta d’ús que fa Josep Lacreu Cuesta en el Manual d’ús de l’estàndard oral (mantinguda encara en l’edició del 2017; consulta: 22.12.2020):

L’adverbi així és substituït habitualment en valencià per la variant aixina. Aquesta forma, però, té una escassa tradició literària i convé restringir-ne l’ús, en tot cas, a nivell poc formals. Cal evitar, encara més, altres variants com ara aixís, aixins o aixines, habituals d’altres zones del domini lingüístic.

Eixa proposta és ara massa restrictiva, vista la constància documental en l’ús escrit i oral general de la forma aixina —certificada pel mateix Josep Lacreu; per cert, l’autor matisa un poc eixa visió restrictiva en «Les paradoxes de la coŀloquialitat» (08.06.2018; consulta: 23.12.2020)— i la inclusió en el diccionari normatiu, fets que haurien de convidar les propostes estilístiques generals a considerar este adverbi una opció possible i normal del discurs general i també dels registres formals.

Sobre la variant aixines

El diputat Aldolf Sanmartín Besalduch (de Vinaròs) utilitza la variant «aixines» (ho documente al novembre del 2003) en les seues intervencions en les Corts Valencianes. Segons informació  de Josep F. M. (Castelló de la Plana): «Li ho he preguntat a un amic de la Jana (Baix Maestrat). M’ha contestat que per allà (Traiguera, Sant Jordi, Canet lo Roig…) diuen “aixina”, “aixins” i “aixines” per aquest ordre de freqüència». El dcvb recull aixines a: Lluçanès, Penedès, Solsona, Tremp, Massalcoreig, Manacor, Artà, Men.

profia

Esta variant no apareix en els diccionaris generals, s’ha especialitzat com a part de l’expressió fer una profia, que equival a ‘proposar un objectiu, un repte’. Pel que diu el dcvb (consulta: 26.11.2020), la paraula deu ser una variació de porfídia (al seu torn variant de perfídia), probablement passant per l’antic porfia de la crònica de Jaume I, que sí que apareix en el dnv (consulta: 09.12.2020) com a sinònim d’aposta, encara que dcorom (s. v. fe; p. 920) pensa que eixa variant actual és presa del castellà.

Estos diccionaris no arrepleguen la variant profia, però sí altres formes que mostren diverses tendències adaptatives: porfíria (Antoni Canals), profidi (Mallorca), porfèdia (Eivissa), que mantenen els sentits relacionats ‘insistència’ o ‘disputa’. L’expressió fer una profia en eixe mateix sentit de ‘proposar un objectiu, un repte’, i la paraula profia ‘repte, prova’, les podem trobar documentades en un territori prou ample. Per exemple:

  • Sollana (Ribera Baixa), informants de 84 i 89 anys: «¡Fem una profia!»
  • Godall (Montsià), 2013 (consulta: 26.11.2020): «Com tots els anys, la Xaranga Sarabastall va amenitzar les festes majors del nostre poble. Fins i tot, el dia del bou estofat (últim dia de festes), n’hi havia que encara tenien forces, no per a tocar el seu instrument, sinó que encara s’atrevien a fer una “profia” encara més difícil.»
  • Benicarló (Baix Maestrat), 2009 (consulta: 26.11.2020): «Abans i després de la paella es van jugar diferents profies. La profia individual entre Esteller i Tufarret la va guanyar el primer, i en la profia per parelles d’abans de dinar quasi salta la sorpresa, ja que Pelli i Karçe van fer una gran partida contra Manyà i Tito.»
  • Cabanes (Plana Alta), 2010 (consulta: 26.11.2020): «- Jo faig la profia -dice Paco. -Si no me l’acabe d’un trago pague jo lo de tots.»
  • Benaguasil (Camp de Túria), 2020  (consulta: 26.11.2020): «A Benaguasil, País Valencià,  diem fer una “profia” quan algú planteja fer un repte.»
  • Silla (Horta Sud), 2015 (consulta: 26.11.2020): «[…] fent un viatge a Madrid en bicicleta en una mena de profia esportiva que tingué molta nomenà pel poble».
  • Almussafes (Ribera Baixa), 2011 (consulta: 26.11.2020): «[…] es va fer una profia… “Si vosaltres formeu una orquestra per a Pasqua amb música moderna, nosaltres vos paguem el lloguer de l’equip, posem una barra i fem una festa que de segur agradarà a tot el món”».
  • Benissa (Marina Alta), 2018 (consulta: 26.11.2020): «La pràctica oficialment es normalitza en la dècada dels quaranta on els transportistes ( en aquella època de carro i galera) fan evolucionar una pràctica dels llauradors “Les profies” a un deport rural hípic.»

En castellà, porfía compartix eixe sentit de discussió i repte (‘con emulación y competencia’ definix el drae l’expressió a porfía; consulta: 09.12.2020).