Una altra paraula del lèxic expressiu de la Ribera: caloi. De moment no sé si té flexió en femení o si només s’atribuïx als hòmens. Té un significat despectiu: ‘apardalat, embadalit’. (Per la forma com acaba, és possible que tinga alguna relació amb favaloi.)
Documente la paraula oralment en Sollana (dona de huitanta i tants; 02.09.2020). En la xarxa em sorprén que també forma part del lèxic d’una altra ribera, la de l’Ebre, segons podem deduir de l’obra de Jesús Moncada, que utilitza la paraula en Camí de sirga (veg. Google Llibres), El cafè de la granota (veg. Google Llibres) i altres obres ambientades a Mequinensa:
- Allò era espantós, esfereïdor: el pobre caloi encara duia el ros subjectat per la barballera i tenia les dents clavades en l’havà que fumava quan van decapitar-lo.
(Fragment de Camí de sirga)
- Continuem amb el Florenci que, sense dir ni piu, pobre caloi, tombà el barril de costat i començà a fer-lo rodolar carreró amunt.
(Fragment d’El cafè de la granota)
- Les pilotes que queien prop de la vora, les pescava amb el salabre; les que anaven a parar riu endins, però, havia d’agafar-les a força de rems i es recordaven partits emprenyadors en què el pobre caloi havia quedat estragat a força d’anar i venir amb la barca.
(Fragment d’El cafè de la granota)
- Deu hores després, jo era un pobre caloi atordit que feia mans i mànigues per redactar l’acta d’un judici insòlit en una sala presidida pel personatge més allunyat de la idea que jo tenia d’un jutge de pau i amb nom, Crònides, tan sorprenent com la resta.
(Fragment de Calaveres atònites)
En els exemples d’ús de Moncada, em sembla que no té un significat despectiu, seria més un sinònim afectiu i compassiu de xic, encara que hi ha qui hi troba uns matisos diferents (probablement comprovats en la parla local), com ara Hèctor Moret Coso (2009), «Trets del català occidental en l’obra de Jesús Moncada» (consulta: 03.09.2020):
caloi m. Moncada empra aquest mot sempre avantposant l’adjectiu pobre i amb el significat de ‘persona massa ingènua, pusil·lànime’ (Quintana 1983; Biosca 1992; Moret 1994).»
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.