frontisme

  1. Terme de política que s’utilitza actualment (any 2001) per a referir-se a la situació cap a la què poden derivar les aliances polítiques en el País Basc, amb l’establiment de (dos) fronts polítics oposats.El ctilc  el documenta una vegada (Isidre Molas, La ciutat llunyana, 1981) com a manlleu adaptat provinent de l’italià (l’escriu, però, entre cometes), referit també a la situació política d’aquell país amb l’aliança entre socialistes i comunistes als anys posteriors a la segona guerra mundial. No apareix en els diccionaris habituals ni en la gec (2009), però sí que l’incorpora el gd62 (i també frontista):

    frontisme m Pràctica política de coalitzar-se dos o més partits d’ideologia afí, especialment per a contrarestar o neutralitzar la influència dels partits d’ideologia oposada.

    Posteriorment comprovem que apareix recollit en el dnv (consulta: 08.08.2016), amb la definició següent:

    frontisme m. POLÍT. Tendència de dos o més partits polítics a formar un front comú.

  2. En castellà, el dea inclou la paraula (i també frentista):

    frentismo m (Pol) Tendencia de dos o más partidos a formar un frente común. | Ya 28.1.91, 13: Jáuregui alerta sobre el «frentismo» en Euskadi.

    En italià, el De Mauro l’inclou amb una definició molt determinada:

    s. m. polit., tendenza a formare alleanze politiche tra partiti di sinistra.

    En francés, l’atilf també li dóna un caràcter general (tot i que amb uns orígens també determinats):

    Au fig. En même temps. Mener de front (deux entreprises) Mais c’est une terrible oeuvre que celle où il faut faire marcher de front l’intérêt dramatique, les caractères, les passions et le style. (CHATEAUBR., Corresp., t. 2, 1789-1824, p. 358). REM. Frontisme, subst. masc. Doctrine du Parti du Front constitué en France à la veille de la Seconde Guerre mondiale. La vive personnalité du député Gaston Bergery anime la Flèche, organe du frontisme (Civilis. écr., 1939, p. 36-12).

argüir

  1. En el verb argüir, ¿porten doble dièresi la primera persona (argüïxc) i la resta de les formes?:
    • Segons el Diccionari valencià (2.ª ed.) i Ruaix (El català/1, pàg. 65), no en duen, perquè és una excepció («argüisc»).
    • Segons Enric Valor (La flexió verbal), el Diccionari valencià (1.ª ed.) de la Generalitat Valenciana, sí que en porten («argüïsc»).
    • Segons Els verbs valencians. Manual pràctic de Josep Lacreu (ed. Bromera) i el Salt 3.0, hi ha dièresi únicament sobre la u: «argüisc».
  2. Segon la fitxa d’assessorament lingüístic de la Generalitat de Catalunya (i l’Optimot, consulta: 03.12.2009):

    La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ha acordat (veg.) que en cas de concurrència de dièresis en una mateixa forma verbal, s’escrigui tan sols la de la i (així arguïm, com conduïm o traduïm). Si la i no pot dur dièresi, però, es manté la de la u (com en argüírem o en argüir). Per tant, s’escriuen amb dièresi a la i les formes següents del verb argüir:
    · Present d’indicatiu: arguïm, arguïu
    · Present de subjuntiu: arguïm, arguïu
    · Imperatiu: arguïm, arguïu
    · Pretèrit imperfet d’indicatiu: arguïa, arguïes, arguïa, arguïen
    · Pretèrit imperfet de subjuntiu: arguïssis, arguïssin
    · Pretèrit perfet d’indicatiu: arguïres, arguïren
    · Participi: arguït, arguïda, arguïts, arguïdes.

  3. La conjugació del DNV de l’AVL (consulta: 14.07.2016) compartix el mateix criteri. Per tant: arguïsc/arguïxc/arguïxo, arguïxes/argüeixes, arguïx/argüeix…
  4. (IEC) Veg. el paradigma d’argüir.
  5. (IEC) Veg. la normativa sobre la dièresi.

Brèxit

La paraula Brexit és un terme anglés (escrit aixina en els diccionaris d’Oxford, Cambridge i Collins) que s’ha popularitzat últimament (més o menys a partir del 2012), per a denominar la possible eixida del Regne Unit de la Gran Bretanya de la Unió Europea. Abans hi havia hagut la possibilitat del grexit, amb què es va denominar la possibilitat d’expulsar Grècia de la Unió Europea.  I també es van crear en algun moment versions adaptades a altres països (frexit, dexit, italexit…). Segons el diccionari Cambridge el terme anglés Brexit prové de l’abreviació de «British exit».

Davant les diverses opcions d’escriptura que podem documentar (Brexit, brexit, brèxit, Brèxit), el Cercaterm ha respost (17.10.2019; 04.05.2022):

17.10.2019 Considerem que la millor opció és escriure Brèxit: amb majúscula perquè és un nom propi però adaptat al català. No cal, per tant, la cursiva. És una forma ja força usada en molts mitjans de comunicació.

04.05.2022 Considerem que la forma més adequada és Brèxit, amb majúscula i accentuada. És l’adaptació gràfica d’un nom propi. Recollirem aquesta forma en una fitxa consultable al Cercaterm.

En canvi, en castellà, la Fundéu (20.06.2016; consulta: 17.10.2019) recomanava tractar-lo com a manlleu no adaptat d’un substantiu comú (és a dir, minúscula i cursiva): brexit. Posteriorment (30.01.2020) va revisar eixe criteri i va decidir que es podien utilitzar tres opcions alternatives:

  • «A un paso del brexit duro…»: manlleu no adaptat.
  • «A un paso del Brexit duro…»: nom propi anglés d’un fet històric.
  • «A un paso del bréxit duro…»: substantiu comú adaptat al castellà.

 

minutatge

Tot i que és un terme ben comú actualment, més encara en períodes electorals, on es controlen els temps de debat o d’emissió d’espais publicitaris —és a dir, el minutatge—, no hem trobat este substantiu en els diccionaris habituals. Feta la consulta, el servei de consultes del Termcat ha enviat la consideració següent (20.06.2016):

Considerem adequat el terme minutatge en l’àmbit dels audiovisuals, especialment en ràdio i televisió, per a designar la determinació dels minuts que ha de durar un programa, una actuació, una emissió, etc.

Per tant, en este camp dels mitjans audiovisuals, minutar és (segons el DNV):

1. v. tr. Fer el còmput dels minuts i segons que dura (alguna cosa).

2. v. tr. Distribuir el temps corresponent a una activitat determinada, com ara programes de televisió o actes públics.

I el minutatge seria l’acció o l’efecte de minutar.

peretxinel·la

De Martí Gadea (1891) cap ací, a més de putxineŀli, que és un terme prou difós, hi ha la variant peretxinel·lo, peretxinel·la. Este apareix en el diccionari de l’avl (consulta: 13.06.2016):

peretxinel·la f. Putxinel·li.
peretxinel·lo m. Putxinel·li.

A més, este terme derivat de l’italià pulcinelle té altres variants (que hem conegut gràcies als collistaries de Migjorn, 07.06.2016):

  • pretxinel·la (Josep Molés, Benicàssim)
  • perxinel·la (Josep Font, la Vall d’Uixó)
  • puritxinel·la (Vicent Bataller, Xàtiva; Josep Andrés, Marina Alta)

Xavier Rofes Moliner (10.07.2016) envia més dades sobre la història de l’ús d’este terme:

Unes quantes dades sobre algunes variants catalanes de l’italià pulcinelle i sobre la seva datació (sembla que l’italianisme penetrà al segle XVIII). Dono les formes ordenades alfabèticament:

peretxinel·la Col·loquis eròtico-burlescos del segle XVIII, p. 304 editat per Joaquim Martí Mestre el 1996. [No tinc el llibre i, per tant, desconec a quin col·loqui pertany ni de quin any del segle XVIII és, però podria ser la variant més antiga documentada si resulta anterior a puritxinel·lis del baró de Maldà. Martí Mestre tampoc en documenta cap variant en el seu diccionari històric.]

politxinel·la Diccionari Labèrnia, 2a ed. (1865, vol. 2, p. 369, col. 1)

politxinel·li Diccionari Labèrnia, 2a ed. (1865, vol. 2, p. 369, col. 1)

politxinetli Antoni Careta, Quadros de Barcelona (1876, p. 280 i 283 [apud CTILC])

potxineli Diccionari Bulbena (1905, p. 460, col. 2)

potxinelli Gramàtica Fabra (1912, p. 22)

potxinel·li Normes IEC (1913, p. 7)

pretxinel·la Salvador Guinot, Escenes castelloneses (1905, p. 74 i 76 [apud CTILC])

protxineli Diccionari Bulbena (1905, p. 472, col. 2)

prutxinel·li Diccionari Labèrnia, 2a ed. (1865, vol. 2, p. 369, col. 1)

puchineli L’Arch  de  Sant  Martí, 1885, any II, n. 56, p. 308.

puchinelli Lo Nunci, 1880, 2a època, any IV, n. 152, p. 2, col. 3.

puritxinel·lis Calaix de Sastre del baró de Maldà (1987: p. 164 [5 març 1794])

putxinelli La Campana de Gràcia, 1883, any XIV, n. 710, p. 1, col. 2

putxinel·li Ilustració Catalana, 1892, any XIII, n. 295, p. 306, col. 1.

Sàqiyat al-Hamrà

  1. Els col·laboradors de la gec envien la resposta següent (27.05.2016) sobre la grafia d’este topònim nord-africà:

    Transliterada: Sāqiyat al-Ḥamrā‘
    Transcrita: Sàqiyat al-Hamrà
    Castellanitzada: Saguía el Hamra
    Afrancesada: Seguia el Hamra
    Significat: ‘la Sèquia Vermella’

  2. Algunes dades més sobre esta llengua en la fitxa: àrab.

colzada

La resposta de l’Optimot (26.05.2016) sobre el terme castellà garrote en el camp del llenguatge dels ferrocarrils (consulta de Rosa-Anna P., 25.05.2016) és la següent:

La denominació catalana corresponent és colzada: ‘Deformació lateral de la via produïda generalment per la dilatació dels carrils deguda a increments de temperatura i a esforços longitudinals, que provoquen inestabilitat a la flexió de la via’. Aquesta forma està recollida en les obres de referència de l’àmbit.

amb avarícia

Expressió de valor intensiu que no apareix recollida en els diccionaris habituals. No té un grau d’ús massa elevat, però podem documentar, tant amb avarícia com la versió que confon la preposició en avarícia (típica a la Valldigna) de nord a sud:

  • Ha de ser molt i molt dolent, dolent amb avarícia […] (Manuel Cuyàs, El Punt Avui, 26.08.2012)
  • T’he de dir que ets lleig amb avarícia […] (Enric Vilalta Pons, El mort i qui el vetlla i altres contes, 2002)
  • El xic, sí, és lleig en avarícia!!!! (comentari en Un altre Gin xiques?, bloc valencià)
  • La casa de les pintades en qüestió és una que encara està en obres. És lletja amb avarícia. (comentari en Eivissa Confidencial, bloc eivissenc)

Com es pot vore en els exemples, sol anar associada als adjectius lleig i dolent (o roín).