1. En el verb argüir, ¿porten doble dièresi la primera persona (argüïxc) i la resta de les formes?:
   • Segons el Diccionari valencià (2.ª ed.) i Ruaix (El català/1, pàg. 65), no en duen, perquè és una excepció («argüisc»).
   • Segons Enric Valor (La flexió verbal), el Diccionari valencià (1.ª ed.) de la Generalitat Valenciana, sí que en porten («argüïsc»).
   • Segons Els verbs valencians. Manual pràctic de Josep Lacreu (ed. Bromera) i el Salt 3.0, hi ha dièresi únicament sobre la u: «argüisc».
2. Segon la fitxa d’assessorament lingüístic de la Generalitat de Catalunya (i l’Optimot, consulta: 03.12.2009):
   

   La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ha acordat (veg.) que en cas de concurrència de dièresis en una mateixa forma verbal, s’escrigui tan sols la de la i (així arguïm, com conduïm o traduïm). Si la i no pot dur dièresi, però, es manté la de la u (com en argüírem o en argüir). Per tant, s’escriuen amb dièresi a la i les formes següents del verb argüir:
   · Present d’indicatiu: arguïm, arguïu
   · Present de subjuntiu: arguïm, arguïu
   · Imperatiu: arguïm, arguïu
   · Pretèrit imperfet d’indicatiu: arguïa, arguïes, arguïa, arguïen
   · Pretèrit imperfet de subjuntiu: arguïssis, arguïssin
   · Pretèrit perfet d’indicatiu: arguïres, arguïren
   · Participi: arguït, arguïda, arguïts, arguïdes.

3. La conjugació del DNV de l’AVL (consulta: 14.07.2016) compartix el mateix criteri. Per tant: arguïsc/arguïxc/arguïxo, arguïxes/argüeixes, arguïx/argüeix…
4. (IEC) Veg. el paradigma d’argüir.
5. (IEC) Veg. la normativa sobre la dièresi.

^{Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.}