bibop

El llibre Els parlars valencians arreplega esta interjecció:

10. Interjeccions
[…] bibop! ‘sí, home’ (Tavernes de la Valldigna) equival a òc! d’Alacant i a si èu! de Callosa d’en Sarrià.

És tan local i tan de fa unes quantes dècades, que supose que deu pertànyer al lèxic dels qui vam nàixer abans dels anys huitanta del segle passat. En tot cas, també Joan Giner Monfort («El parlar de Tavernes») l’ha arribat a arreplegar:

Quant a les interjeccions, sobta l’ús de bibop!, localisme que no documente en cap altre poble.

Quant a la pronúncia, la meua versió és amb dos accents: [‘bi’bòp], fet que m’induïa a escriure-ho «bi-bop», pronuncia que permet explicar que la o és tònica i oberta. No sé si és que actualment hi ha qui la pronuncia com a paraula aguda.

braga

Pel que indiquen diverses fonts, el gènere de peixos Chondrostoma s’ha redistribuït en diversos gèneres. En el cas del peix Chondrostoma genei ara és Protochondrostoma genei.

D’altra banda, no localitze cap referència que confirme l’existència del nom comú braga per a eixe peix, llevat del dcvb, la gec i els diccionaris que compartixen o reproduïxen estes fonts:

  • (dcvb) braga […] III. sg. Peix teleosti d’aigua dolça que es fa de 10 a 30 cm. de llarg: Chondrostoma genei (Ripoll). Es groguenc.
  • (gec) braga Chondrostoma genei (nc.) f. Ictiologia Peix osteïcti, de l’ordre dels cipriniformes, d’uns 25 cm de llargària, amb el musell prominent, i de color gris verdós, amb el ventre argentat. […]
  • (dnv) braga […] f. ICT. Peix osteïcti (Chondrostoma genei), de color gris verdós amb el ventre platejat.

Per tant, els he demanat (02.05.2023; tant a la gec com al dnv) que comproven si hi ha cap peix que realment tinga eixe nom.

barata

La Gramàtica normativa valenciana de l’avl (2006; pàg. 210) diu:

26.5.1. La preposició barata
La preposició barata és sinònima de la locució preposicional a canvi de i pot usar-se amb sintagmes nominals (o equivalents) i amb oracions:

M’ho va donar barata res.
El deixà assistir a la festa barata que ell ens ajudara després.
Nota. Esta forma coincidix amb l’estudi i proposta d’Abelard Saragossà (Llengua & Literatura, 17, 2006 ).

I l’iec (2011) esmena la segona edició del seu diccionari de manera que inclou la preposició barata:

DIEC2 març 2009 DIEC2 abril 2011
barata f. Canvi d’una cosa per una altra. Vendrà blat a barata o per diners. barata1 f. 1 Canvi d’una cosa per una altra. Amb la barata hi hem sortit perdent. Feia barata de cromos amb els amics. 2 a barata de loc. prep. En canvi de (→). Li he donat oli a barata de carbó i llenya.
barata2 prep. 1 En canvi de (→). Han fet costat al govern barata res. 2 donar (o fer, etc.) una cosa barata cançons Donar-la, fer-la, etc., a canvi de res o de gairebé res. Li ha cedit els seus drets barata cançons.

El dnv també inclou la preposició barata:

barata
1. f. Permuta 1. Fer barata.
2. prep. A canvi de. Li vaig donar les garrofes barata emportar-se-les. M’ho va deixar tot barata res.
3. donar barata cançons (alguna cosa) V. cançó 8.

La forma barat a

No hem documentat (en 2001) en massa obres eixa preposició o locució prepositiva; apareix recollida en «El parlar de la Plana Baixa» de Maria Soledat González i Felip (Miscel·lània 91, Estudis del Valencià Actual, Generalitat Valenciana, 1991, apartat 3.5, pàg. 49) en un epígraf corresponent a preposicions. En una enquesta ràpida, tres tècniques lingüístiques i jo l’entenem amb la forma «mot + P»: barat a; Aureli, per contra, la considerava com a preposició barata, en un primer moment (però vegeu més avall un exemple d’ús).

D’altra banda, Germà Colón Domènech mos va comunicar (23.07.2004):

[J]o a Castelló sempre vaig sentir i vaig dir “barata”: barata fer-ho, barata raons, etc. Espere que l’iec acceptarà aquesta preposició ben prompte.

Fa unes setmanes (desembre 2008) Francesc Gascó recordava una referència literària que usa la preposició: Barrets barata rialles de Carme Miquel (1984).

Vicent Pascual (Diccionari valencià-castellà, 1987) i Enric Valor (Diccionari escolar de la llengua, 1990) recullen la preposició barata, tot i que no indiquen clarament que es tracte d’una preposició. Vicent Pascual la inclou al costat de la locució a barata de.

Hem de tindre en compte que hi ha la locució prepositiva a/en barata de ‘a canvi de’ (documentada pel dcvb a les Illes), cosa que ajuda a entendre que barata hi és tractat com a substantiu. A més, la possible confusió per qüestions fonètiques es resol distingint amb una dicció emfàtica per a desfer les possibles ambigüitats: (verb) «barata el cotxe» / (locució prepositiva) «barat al cotxe». Esta forma de comprovació és impressionista, però és la que em servix com a usuari per a fer la distinció. Jo he sentit sempre que es tractava d’una locució barat a (Tavernes de la Valldigna i Carcaixent): «Barat a arreglar-li…», i no havia utilitzat mai el substantiu (ni masculí, ni femení). Em sembla que es pot tractar de la mateixa segmentació que un aprén a l’hora de distingir els normativament acceptats cap a (/[‘paka]) i fins a, o tal com s’esdevé amb dret a / dreta:

En el cas de dret a / dreta, la primera és una locució prepositiva recollida per Coromines en Verdaguer, interior i nord del Principat, Maestrat i Alt Aragó (també la consigna Ruaix), «equivalent un poc més emfàtic de» ‘vers a, cap a, en direcció a’. És un valor que jo no coneixia.

La forma barata a

També podria ser —agraïxc el comentari d’Àngel Alexandre (22.10.2001; compartix la mateixa visió Anna Gascó)— barata a, ja que els dos mots apareixen en el dcvb com a ‘acte de baratar’. I, fins i tot, si documentem les expressions a barata (i a barato), potser hi podria haver un canvi de lloc de la preposició (amb reducció del substantiu per fonètica sintàctica), tenint en compte, també, la forma bastant suggeridora barato recollida per Solà; o el barato de que recull el dcvb.

D’altra banda, documente una altra referència a barata a en una nota d’Emili Casanova en el seu article «El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics: el cas del DECAT de Joan Coromines» (dins d’Actes del Dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, volum iii, 2003):

[…] Una tasca per fer és traçar l’etimologia de les locucions documentades en la Decadència. Per exemple, en l’article Locuciones entre dos lenguas: Saber mal y otras (Miscel·lània González Ollé, Universitat de Navarra, en premsa), intente demostrar com les locucions saber mal, a tota virolla i a hora horada són autòctones en català; en canvi d’altres, com un descosit, barata a, a usades, tuàutem, encara que es poden nàixer en les dues llengües, deuen ser d’origen castellà, com també a usades i tan aïna.

[Vegeu la nota 4 completa]

Documentació i exemples d’ús

  • (barato de) El dcvb consigna un exemple mallorquí (amb la preposició de):

    «Sa pescada era tota p’es sabateró, barato de gordarli sa caña» (revista L’Ignorància, 13 [revista publicada entre 1879 i 1885]).

  • (barat a) Francesc Viadel, «Néstor Mont/Músic» (El País, 09.11.20006 dj.):
    […] «De sobte, et trobaves que no sabies què era el que calia fer, allà davant d’un públic tan atabalat com tu mateix que, de vegades, et demanava que els cantares Marta tiene un Mercedes… Vaig estar també, durant un quant temps, tocant els caps de setmana en un local de Puçol barat a quinze mil pessetes i el sopar… Sovint ningú no et feia ni puto cas!», relata sense ni un bri de rancúnia. […]
  • (barat a) Josep Lozano i Lerma, Històries marginals (llibre escrit en 1974; publicat en 1982; edició citada: 3i4, col. «El Grill», 2002), pàg. 111, «El cor pelut»:

    «Dora havia fet aquell dia per vore-la, barat a res, una hora de metro» (referència d’Anna Llinares); també barat a en El Mut de la Campana (ed. 2003, pàg. 13 i 166).

  • (barat a) Aureli Querol Andrés (http://calig.quatrecantons.com/vila52.htm):

    Práxedes ens assegura que no cobrava cap jornal barat a fer d’ermitana, però tenia traça a fer pastissos i així «el que sí que cobrava era el que servia, ja fóra al matí o a la tarda, als treballadors, que venien amb els carros o dalt dels matxos a demanar-me un cafè amb llet, un got de vi o unes altres begudes que jo acompanyava de dolcet, generalment magdalenes i coquetes que jo preparava a casa».

  • (barat a) Àlvar Monferrer, El romancer valencià (ed. Bullent, 2004): «La quadrilla de Galí […], només van barat al vi».
  • (barat a) Òscar Ballester Giner (22.02.2004; Història e Carpesa ):

    El mateix Jaume I recuperarà la propietat de la població el 1246 per 15.000 sous valencians. En document datat el 29 de maig del 1246 el monarca valencià tornarà a fer donació de l’alqueria , però esta volta a l’orde militar del Temple, barat a la propietat de Russafa de la que eren beneficiaris els templaris arran de la conquesta.

  • (barat a) Vicent Alonso («Contra les cordes», Avui, 04.10.2004):

    I no ho dubteu, si puja de categoria a algun dels seus comunicadors més famosos, ho farà barat a estalviar-nos que el suportem dia rere dia posant cara, i veu, d’ací pau i allà glòria a pesar dels horrors i les tristeses que comunica. Per fi tindrem la tele que reclamàvem, la que havia de contribuir al redreçament de la llengua i la cultura dels valencians.

  • (barata) Eugeni S. Reig utilitza la preposició: «Barata arreglar-me el vestit, la vaig convidar a vore les entrades des del balcó de ma casa». A Alcoi encara (2004) és coneguda l’expressió: «hem eixit perdent amb la barata» (informació d’Eugeni S. Reig que han confirmat Ximo Victoriano i Paco Basset).
  • (barata) Abelard Saragossà i Alba (El valencià del futur, pàg. 67, últim paràgraf del capítol 2; Gramàtica valenciana raonada i popular, 2003, pàg. 132). Hem d’esmentar que Abelard Saragossà ha llançat una sòlida hipòtesi de treball (en preparació, maig 2004; publicada en Llengua & Literatura, 17, 2006 ) per a defendre la utilitat d’una única grafia barata.
  • (barata) També usa barata Martí Gadea, … de la terra del Gé.
  • (barata) Afig també la seua opinió en este sentit Joan Solà Cortassa, i proposa una esmena a la grafia utilitzada per Josep Lozano i Lerma en El Mut de la Campana (Avui, 24.04.2004):

    Hi he après, i no se’n riguin, la preposició barata ‘a canvi de’ (ell l’escriu separada, però d’altres l’escriuen així, i és com jo crec que ha d’anar): “La mare es posà a servir a València en un palau del carrer Mascons, barat a tenir menjar i sostre” […] Hi he après, què volen que els faça, l’expressió temporal en acabant, paral·lela però no idèntica a en acabar: aquesta porta sempre complement; aquella, mai. Reivindico des d’aquí aquella forma, vivíssima en valencià i estrictament equivalent al nostre encabat, ai, tampoc no recollit (sí en acabat, però aquí passa com amb barata: tenim ja un sol mot).

    No crec realment que haja decidit que hi ha un sol mot en una expressió que acaba d’aprendre i, a més, si l’ha trobada escrita com a locució prepositiva, amb dos mots, tal com en acabant: ¿hauria de proposar també encabant*?

    Nota del compilador. Joan Solà mos fa saber (maig 2004), que l’iec recollirà segurament la preposició barata. A més, ha tingut l’amabilitat de fer-nos arribar la seua documentació sobre el tema —que hem afegit a la fitxa quan no coincidia amb la nostra—, i mos ha indicat que la seua proposta està en procés d’estudi, per la qual cosa no hi ha encara una decisió ferma, tot i que la seua conclusió provisional siga la que hem exposat més amunt (24.04.2004).
  • Informació de Joan Solà Cortassa, 27.04.2004:

    A Bell-lloc, a la meva infància (anys 1940-1950) passava un venedor ambulant amb un carro. Parat a la meva plaça, cridava: «Doneees…: sal, taronges, mandarines, plats de pisa, escombres […] a barato de draps i ferro veeell…». (dcvb, vol. 1, p. 23b: «”Aquestes taronges, triades van a tant; però arreu, van més barato” (Pineda, Barc.)»).

  • Joan Solà en torna a parlar en l’Avui del 10.07.2004.
  • Amb la mateixa estructura que comenta Joan Solà anteriorment, el company Joan Mascarell ens aporta la informació complementària següent (24.11.2006):

    Palant amb una alumna del Pinell de Brai (Terra Alta) vaig sentir-li dir «a barat de» (‘a canvi de’). Em va dir que era la forma que sempre havia sentit en el seu poble. Ho vaig preguntar uns nois de la classe de Batea (també Terra Alta) i em van confirmar que era habitual en la gent gran («barata» no ho deien en aquest sentit). En el llibre/tesi doctoral de Pere Navarro sobre els parlars de la Terra Alta no ix aquesta expressió (que no havia sentit ni vist mai).

    A cop calent, aquesta forma de la Terra Alta, em fa pensar que potser l’origen de la nostra expressió siga barat a (separat), tot i que per raons fonètiques em decantava abans cap a la forma aglutinada barata (jo deia que si la forma fos barat a, davant de demostratiu, pronom fort… diria «barat an esta», i dic «barata esta llibreta…»; dic «per an’este», «per a n’això», «ho hai dit an ell», etc.).

  • (barata) Joan A. Alapont (Associació d’Escriptors en Llengua Valenciana [2011: ha desaparegut de la xarxa]):

    Diuen les males llengües que este jove s’entenia a la perfecció en la dona de referència, a la que complaïa fent-li coses de profit, barata algun billet que atre, cosa que era ben sabuda pel barri i per la comissió.

  • (barata) [autor desconegut]

    Els hierofants acceptaven en nom de la deessa les ofrenes de flors i blat, barata glops zelosament mesurats d’un beuratge que consistia en una barreja d’aigua tèrbola del riu, farina i menta.

  • (barata) Revista Lo Rafal, 63 (2001), article «Barata l’aigua, a captar»:

    I tot això, amb quins diners? Amb els del transvassament? Amb la venda de l’aigua? Potser els ciutadans de les Terres de l’Ebre són de segona categoria, ja que només poden disposar de serveis —per definició sempre necessaris, i mai fruit de transaccions ni mercadejos– barata malmetre’n els recursos naturals?.

  • (barata) El Corpus de l’iec documenta la forma barata com a preposició en Francesc Martínez i Martínez (Coses de la meua terra, 1912/1920):

    yo vinch á dir vos que á mon pòble m’hen torne deixant vos á vòstra Princesa y Còrt, barata mil lliures que’s lo que allá em fará falta per a viurer tranquil y menjar sense treballar”ni per cumpliment m’oferiren un trago; pero barata no donar me ví, de quant en quant em furgaven ab la vaina de les espases, a lo que yo entenía, perque volíen que fera correr al majo.

    I en El Mole (1864):

    ¿Parlem de política, barata tres mil duros de depósit, ó seguim barata déu mil Esta barata es molt cara: la de tres mil no seria tant, pero tampoc seria barata.

  • (barata) declc, pàg. 630a, l. 10-27 (s. v. baratar):

‘permuta, intercanvi’ en Costums de Tortosa (dcvb). 1. vendre a barata ‘vendre a intercanviant’: «drap tent qui’s vena menys de VI lib. a barata, pach III. d.» (doc. 1295; Alart, RLR V, 85); «Aquell drap era mulyllat, e lo mercader no·y podia guanyar sens que·l vanés a barata» (Llull, Llibre de Meravelles IV, 110). 2. Coromines diu que s’usa com a preposició ‘a canvi de’ a la zona de Xàtiva i Alcoi (repetidament per Martí Gadea, d’Alcoi), reducció, «evidentment», de la locució a barata de en «fraseologia popular descurada»: «Regalarmos els ohíts en les sehues músiques y cantinèles barata els diners que mos trahíen» (Terra del Xè II, 88). «A Énguera els comerciants ambulants criden: “melones barata adaza”; i a la mateixa zona valenciana és comuna la frase barata cansons: “Donar les còses barata cansons equival… a vendre una còsa molt barata o casi debàes”, T. del Xè I, 388.

  • (barata en Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni, ed. Tabarca, 2002, pàg. 48; informació d’Eugeni S. Reig, Migjorn, juliol 2004)
    […] quan ja no havíem d’estar sempre calculant a quant pujarien els punyeters interessos dels préstecs que els estufats dels directors dels bancs es dignarien a concedir-nos barata endeutar-nos cada vegada més, i quasi caure de l’esglai quan els comptes no eixien… En estos moments justament, tot s’ha acabat i cama!

  • (barata) En castellà, en La marea del tiempo. Torralba del Pinar, Sierra de Espadán, encuentro con el ayer, de Natividad Nebot Calpe (1996) (informació d’Anna Llinares; segona edició València, Fundació Serra Espadà, 2004, pàg. 183):

    Los chicuelos pregonaban, por una perrica o por cualquier chuchería, las mercancías, en las calles: “Quincalla fina de todas las clases, el tío Chileno, en el mesón, barata huevos y trigo”.

  • (barata) En castellà, el diputat Perelló Rodríguez el dia 05.10.2004 en una comissió de les Corts Valencianes:

    Señor director general, me sumo a la felicitación por su nombramiento, y quiero hacer una primera observación: quizá una primera muestra de cambio, barata fácil, hubiera sido que hoy Canal 9 estuviera en esta comisión.

  • (barata) Josep Lluís Marín (16.12.2008) mos envia un fragment d’un manuscrit de Bernat i Baldoví (1857) on ha trobat un exemple d’ús de la preposició:

    Van huí tan cars, com tu sáps
    els naps.
    Et costen cuatre bemóls
    les cóls.
    El gasto molt poc t’alivia
    l’andivia.
    Ni van barata cansons
    els sigróns.
    De modo, que en ocasions
    Com les que mirant estás
    no tens prou en vint sisóns
    Si han de entrar en lo cabás…
    naps, cols, andivia y sigrons.

  • (barata a) Àngel Alexandre (12.01.2009) envia la informació següent:

    Llegint el llibre El soroll de la resta de Francesc Bodí, hi he trobat l’expressió barata a. És el primer autor a qui he vist escriure-la així. Transcric a continuació el fragment on apareix:

    Cento Sempere hi subministrava l’oli per al restaurant. I també les olives per a l’aigua-sal. I la fruita. I als estius ajudava Batiste a treballar l’hort de darrere de casa. I, barata a tot allò, Adrienne no li cobrava.

    (Bodí, Francesc, El soroll de la resta, «L’Eclèctica», Bromera, Alzira, 2008, pàg. 112)
  • (barat a / barata) Dubtes de Llengua, 04.02.2012 (consulta: 09.03.2023):

    Dins del món del català popular, hi ha una expressió molt habitual que és barat a (o barata) i aquesta expressió és sinònima de ço que diuen a l’estàndard a canvi de. […] Pel que fa a l’expressió barat a, hom fa servir, col·loquialment baratar amb el significat de bescanviar. És una expressió molt viva entre la gent gran valenciana i molt poc emprada per la gent jove, i jo ja l’he inclosa al meu parlar. Aleshores, què té a veure açò amb la construcció a canvi de? Doncs que aquesta expressió sembla que està mal emprada si ens fixem en el significat de l’expressió: donar una cosa a altri. Per exemple, a canvi del seu ajut, li va demanar més poder; hi va participar a canvi que el convidaren. Un valencià (i ací dic valencià, perquè no em sona haver-ho sentit a un català oriental) diria barat al seu ajut, li va demanar més poder; hi va participar barat que el convidaren.

  • (barat a) En Roba de Batalla, 13.11.2010 (consulta: 09.08.2023):

    A banda, és clar, de l’enorme diferència de sous entre les dues entitats normativitzadores: fix i milionari, més extres, per als membres de l’AVL; barat a les dietes i els informes (crec) els membres de l’IEC.

bixt

La paraula bixt és la transcripció en valencià (seguint els criteris de l’iec) del terme àrab بشت. Es tracta del nom d’una peça de roba tradicional dels Emirats Àrabs (i d’altres territoris) que s’utilitza en ocasions especials com a element que representa poder o prestigi. Consistix en una capa llarga amb mànigues. En la cerimònia de la final del campionat del món de futbol d’enguany (18.12.2022), l’emir de Qatar va fer que Lionel Messi (el capità de la selecció argentina) es posara la peça de roba abans de donar-li el trofeu de campions del món.

La transcripció al castellà és bisht (seguint la Fundéu), que coincidix amb la transcripció a l’anglés.

brúfol marjalenc

A Tavernes de la Valldigna, brúfol marjalenc és la denominació de l’Asio flammeus, també denominat brúfol marí a Simat de la Valldigna i mussol marí a Barx (segons ginermonfort2013).

A Tavernes de la Valldigna també, és un terme amb què es qualifica una persona grossa i massissa (informació confirmada per Enric Castanyer Peris, 2004).

bronja

El dnv (consulta: 21.10.2022) dona entrada a la forma bronxa (documentada en el tresor2011 a Bellreguard, Daimús, Oliva, Gandia, Benirredrà, Beniarbeig, Alcalà de la Jovada, Simat de Valldigna, Algemesí):

bronxa
1. f. ETNOL. Enfilall de flors de gesmil que es posen les dones al cap, especialment per a ballar les danses tradicionals valencianes.
2. f. ESTÈT. Borla de fils molt fins, que s’utilitza per a empolvorar.

En canvi, no arreplega a la variant bronja (documentada pel tresor2011 i Giner Monfort [2013] a Tavernes de la Valldigna, Benifairó de la Valldigna, Ontinyent, l’Alcúdia de Crespins) i que, a més, és la forma que apareix en els dcvb, dgfpastor, diec i gd62 (que no li donen l’accepció 1).

Per tant, els propose als acadèmics que incorporen esta variant després de vore que és la forma que apareix en:

  • El temps feliç de Josep Piera (2001): «i besava la bronja que la mare duia al pit».
  • Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni i Verger (2002): «Quina oloreta més bona fa la bronja de floretes de gesmil que dus al pit!». 
  • «Gessamí» de Gaspar Jaén i Urban, Mètode, núm. 72: «Cada vespre, nugava una dotzena de capolls nous i en feia una bronja, una petita copinya perfumada —així també les vaig veure fer a Tunísia i a Simat de la Valldigna— que esclatava en fer-se fosc i que la mare, amb un imperdible, s’enganxava al pit».
  • La bèstia en què cavalquem de Ferran Garcia-Oliver (2020): «La bronja al pit de les dones —i al meu pit— proclama gloriosos capvespres d’estiu».

baïl

El baïl és la denominació que rep l’escombrall a Beneixama (Alcoià). La paraula baïl ha tingut productivitat popular, ja que ha donat lloc a l’expressió «sec -ca com un baïl» o «ser/estar més sec -ca que un baïl», expressions que apareixen en el diccionari Tresor del valencià meridional.

Segons explica el company Francesc Gascó Navarro (missatge del 21.09.2022):

[El baïl] es gastava per a escombrar el forn una vegada se n’havia tret la brasa. Com que sempre quedava cendra, aquesta s’havia de llevar perquè no s’apegara al pa o a allò que s’hi coguera. El baïl es mullava en un poval ple d’aigua situat al terra, davant de la boca del forn, i s’anava utilitzant, llançant els draps banyats com si foren un fuet o com es llança la canya de pescar. Com que el forn estava molt calent, evaporava l’aigua del baïl i l’assecava, amb el consegüent perill que es cremara, per la qual cosa calia tornar-lo a banyar en el poval, a mesura que s’anava netejant el terra del forn.

La paraula deu estar emparentada amb el castellà badil, que en general correspon a la pala del foc (segons l’Atles lingüístic del domini català; mapa 320), encara que en l’enquesta feta a Beneixama per a l’elaboració de l’atles (número 183 del mapa: «paleta») pareix no van detectar esta forma ni van demanar per este instrument (no hi ha cap referència a escombrall).

burlet

Els diccionaris normatius han incorporat este nom comú masculí amb la forma borlet (en paraŀlel al castellà burlete), tal com podem vore en el dnv:

borlet
1.
m. Cinta de feltre, de goma, d’escuma de niló o altres materials que, col·locada en la juntura de les portes o de les finestres, impedix l’entrada de l’aire, de la pols.
2. m. HERÀLD. Capçana col·locada sobre el casc, que servix per a agafar o lligar els llambrequins, i que està formada per dos o més cintes de seda enrotllades, alternativament, d’un metall i d’un color del blasó.

Tant en l’àmbit de l’heràldica com en els àmbits tècnics actuals (indústria, aïllament de finestres i portes, aïllament de vehicles, etc.) les fonts* indiquen que es tracta d’una adaptació del francés bourrelet. Ara bé, afigen que també prové del francés borlet, forma francesa que no he pogut documentar, ja que sempre he trobat que la família de termes francesos emparentats amb bourre conté el grup -ou- (és a dir, el so [u]).

* Les fonts principals són:
– Diccionari general d’heràldica d’Armand de Fluvià i Escorsa (1982)
– Aportació a l’estudi dels gaŀlicismes del català de Montserrat Barri i Masats (1999)
– Dictionnaire historique de la langue française d’Alain Rey (dir.; 2004)

La paraula burletborlet té uns àmbits d’ús restringits (heràldica, indústria) i, per tant, és difícil documentar en la llengua general com ha evolucionat el préstec des del francés. A més, en este àmbit, té un sinònim rivet (possiblement provinent de l’àrab) que permet evitar el préstec més modern (del francés o del castellà).

El precedent xupet > xopet
A banda d’això, podria ser que en l’àmbit tècnic industrial haja vingut a través del castellà burlete, hipercorregit posteriorment per a amagar eixe origen eliminant l’escriptura amb u i forçant els parlants occidentals a haver de dir [borlét] mentres en català oriental continuen fent anar la pronúncia [burlét]. Això que acabe de dir podria ser un comentari fora de lloc, si no fora que va passar una cosa semblant amb el neologisme xopet, que el Termcat va intentar fixar fa anys amb eixa -o- (en lloc de la forma xupet), però en este cas eixa estranya proposta per al colpet no ha arribat per ara als diccionaris generals.

baula perduda

Els diccionaris habituals (dval, dnv, gd62, gdlc, diec) no contenen esta expressió, popularitzada en l’àmbit de la paleontologia —on no pareix que es considere un terme científic adequat (veg. Discovering our world de Singh i Shook )—, però que existix abans (si més no en anglés [missing link] i en àmbits diversos; veg. Google Llibres) sobretot en altres àmbits on la metàfora té una utilitat semblant.

En anglés és missing link (veg. webster ; oxford ), en castellà és eslabón perdido (veg. drae ). En valencià semblava preferible durant un temps l’expressió graó perdut (veg. Google Llibres) o més encara anella perduda (veg. Google Llibres). En italià hi ha anello mancante, cosa que refermava l’opció per anella perduda. Podem observar que la intervenció del Cercaterm (consulta: 19.11.2021) ha donat preferència a la forma baula perduda:

ca baula perduda, n f
es eslabón perdido
fr chaînon manquant
en missing link
Ciències de la Terra > Paleontologia

Definició
Forma fòssil hipotètica intermèdia entre dues espècies o grups, especialment entre els humans i els simis.

A pesar de no tindre encara una definició en els diccionaris, l’expressió és utilitzada amb normalitat, com podem vore en diverses obres d’Enciclopèdia Catalana (consulta: 19.11.2021). En l’entrada «El naixement de l’home» de l’Enciclopèdia temàtica Proa es comenta la inadequació del terme en el camp de la paleontologia:

El 1890, un metge holandès, Eugene Dubois, va fer un viatge a les illes de la Sonda, amb l’esperança de descobrir allò que al seu temps s’anomenava la «baula perduda», la forma de transició entre els simis i l’home. L’any següent, en una localitat de Java, va trobar un crani parcialment conservat, algunes dents i un fèmur, restes que va atribuir a una espècie que es va anomenar Pithecanthropus erectus. A partir d’aleshores a moltes regions de la Terra es van descobrir fòssils amb característiques semblants a les del Pithecanthropus, que van fer possible parlar d’una forma humana primitiva, forma que ja no era un simi però encara no era com nosaltres. Amb tot, l’expressió «baula perduda» no és correcta, perquè suggereix una única espècie de transició entre els simis i l’home, i sabem que no és així.

brulot

El company Josep Lozano localitza esta paraula en el diccionari de Martí Gadea (1891). Es tracta d’una paraula agafada del francés brûlot. Segons TLFi:

Vx, MAR. Bâtiment chargé de matières inflammables ou explosives destiné à incendier les vaisseaux ennemis.

Podem documentar el préstec en valencià en el diccionari castellà-català de Magí Ferrer (1836):

brulote, m. brulot.

La paraula francesa va passar primer pel castellà i des d’ací va ser adaptada en valencià. Cal dir que pel camí Pere Labèrnia (1840) va proposar vaixell de foc per a denominar eixe tipus de barco.

En el dcvb trobem la forma burlot, amb una definició insegura del terme:

3. BURLOT ant.
Espècie de nau? Una armada de 36 vaxells de guerra y burlots, Miquel Parets, i, 118.

Esta versió de la paraula pot ser una errada. A més, deu el seu caràcter insegur al fet que va ser agarrada del diccionari d’Aguiló (iec, 1914) , que indica en la bibliografia que provenia d’un manuscrit:

Miquel Parets
Manuscrit de la Biblioteca de
la Universitat.

L’entrada burlot en el diccionari d’Aguiló diu:

burlot1, Objecte de burla. Ex. : és el burlot de tothom. 2, «Una armada de 36 vaxells de guerra y burlots», Miquel Parets, i, 118. 3, Munt de garbes que’s fan prop de l’era, esperant la batuda, de manera que si plou la pluja no desgrani les espigues.

Curiosament, el diccionari d’Aguiló sí que conté la paraula brulot, però no la documenta, sinó que fa una remissió a la versió castellana:

brulot : brulote.