hores

  1. Es comenta en la llista Zèfir (gener del 2003) que a diversos pobles del País Valencià, encara es fa servir l’expressió «tres quarts per a…» com a indicació horària (la Vall d’Uixó, Benaguasil, Patraix, per exemple). També és possible sentir (Patraix): «7.15: set i quart o tres quarts per a les huit; 7.20: set i quart i cinc; 7.30: set i mitja; 7.35: set i mitja i cinc; 7.45: set i tres quarts o un quart per a les huit; 7.50: set i tres quarts i cinc».
  2. La gramàtica de l’avl (2016; consulta: 11.02.2021) conté la informació següent:

    El sistema més general en valencià per a l’expressió de les hores és el que es pot anomenar sistema «de rellotge», que indica primer l’hora i després les fraccions per mitjà de la conjunció i fins a la mitja hora i del quantificador menys després de la mitja hora:

    Les quatre
    Les quatre i deu
    Les quatre i quart
    Les quatre i mitja
    Les cinc menys vint-i-cinc
    Les cinc menys quart

    A més del sistema anterior, el valencià manté també amb una certa vitalitat un sistema que es pot anomenar «de campanar», per a la franja horària que va des de la mitja fins a l’hora:

    Un quart per a la una
    Són els tres quarts [de l’hora en curs]

    Junt amb els sistemes anteriors, en l’actualitat també s’usa sovint un tercer sistema derivat d’una lectura numèrica de les fraccions d’hora pròpia dels rellotges digitals:

    Les nou trenta [9:30] Les tretze quaranta [13:40]

    Observació: En altres parlars s’usa un sistema de campanar que partix dels quarts i de l’hora posterior: un quart de cinc [4:15], un quart i cinc de cinc [4:20], dos quarts de cinc [4:30], tres quarts de cinc [4:45], tres quarts i cinc de cinc [4:50].

  3. Sobre esta qüestió, pel que fa al País Valencià, la gramàtica de l’iec (2016) conté la informació següent en una nota:

    Hi ha parlars, sobretot valencians, en què el sistema de rellotge conviu amb restes d’un sistema de quarts: Són tres quarts per a les sis (5:45), i més esporàdicament, Són dos quarts per a les sis (5:30).

faixó

Com a terme d’arquitectura, apareixia en el dfullana:

faixó
m. Faixa ressortida, motllurada o llisa, en un mur, finestra, etc.

Només estava en el dfullana en este àmbit temàtic, però en el Termcat també l’utilitzen (segons em va comentar Assumpta Forteza, 09.03.2000). Posteriorment, el dnv (consulta: 11.02.2021) l’ha incorporat amb dos accepcions:

2. m. CONSTR. Requadro ample d’algeps fet al voltant de portes i finestres.
3. m. CONSTR. Arc que sobreïx situat en l’intradós d’una nau.


En castellà, fajón, que el drae (consulta: 11.02.2021) definix aixina:

1. m. Arq. Recuadro ancho de yeso alrededor de los huecos de las puertas y ventanas.
2. m. Arq. Arco de refuerzo de una bóveda.

ibuprofén

El gdlc utilitzava la forma ibuprofè en les edicions del 1998 i anteriors en paper. El document «Terminologia de productes farmacèutics» (febrer 1999) de la Generalitat de Catalunya —revisat pel Termcat—, on es fixen les normes d’adaptació de les denominacions dels productes farmacèutics, indicava que la forma seria ibuprofèn, forma que va aparéixer posteriorment en el gdlc i que també ha arreplegat el dnv (consulta: 10.02.2021):

ibuprofén (o ibuprofèn)
m. FARM. Antiinflamatori no esteroidal amb propietats analgèsiques i antipirètiques.

 

ràcord

En el Termcat 4 (pàg. 3; setembre 1989; ara no sé a quina publicació concreta correspon esta referència antiga) apareixia:

racord m
cast. rácor[*] Conjunt de dues peces que serveix per a empalmar per testa dos tubs amb un sistema d’acoblament hermètic desmuntable.

En el gdlc (edicions del 1993 i 1998), apareixia esta paraula amb accent (tal com també apareix en el dnv; consulta: 04.02.2021):

ràcord
[fr: raccord] m tecnol Maneguet, element intermediari que uneix dos tubs, dues parts d’una canonada, etc, o que, disposat en un extrem, uneix un tub, una canonada, etc, a un dispositiu, un aparell, etc.

En castellà és racor (drae, dusos, vox).

recebre

En la llista Migjorn (21.11.2003) es va comentar que hi ha zones on encara s’utilitza aquest forma antiga del verb per a una accepció: «aplicat a anar a buscar a algú que sabem segur que ens ve a veure (a peu s’entèn) utilitzo la forma anar a recebre a algú».

En el dcvb (consulta: 21.11.2003; 04.02.2021) podem trobar esta accepció:

4. Prendre amb si algú que s’acosta, bé o malament; especialment, Prendre’l de bon grat, volent-lo tenir en sa companyia; admetre. […] a) més especialment, Sortir a camí a un que arriba, per obsequiar-lo o fer-li festa. (En aquest significat, a certes regions es conserva la forma arcaica recebre). «Anirem a l’estació a recebre els oncles que vénen amb el tren» (Olot, Solsona, Pallars, Urgell).

Segons el dcvb, eixa forma recebre té les pronúncies següents: «rɘs’ɛβrɘ (Olot); reséβre (Pallars, Urgell)». Este verb és habitual en català septetrional (i en occità; veg. Vocabulari bàsic català – occità (Generalitat de Catalunya, 2010); consulta: 04.02.2021). Alcover sospitava que «la forma recebre, arcaica però avui conservada en algunes comarques catalanes, sembla deure la seva vitalitat a la influència del francès recevoir o del castellà recibir».

Joan Veny i Clar, en una conferència (23.02.1990) amb motiu de la presentació del llibre El parlar de la Plana de Vic de Carme Vilà i Comajoan, comentava (consulta: 04.02.2021):

Pel que fa a la llengua històrica d’Osona, el treball de Carme Vilà proporciona materials riquíssims que demostren que aquesta varietat és plena d’arcaismes; per exemple, que s’usa recebre per ‘anar a rebre algú’, anar-lo a recebre: és un recipere amb manteniment d’aquesta –c– llatina.

Noringuen

Imatge del document on Vicent Sanchis va trobar el topònim.

Topònim de la rodalia del Pla de Corrals i Barxeta consignat en algun document del segle xvii. El documente en El geperut del Buixcarró i altres contes de Vicent Sanchis Martínez (Vicent mateix em va passar anteriorment la imatge d’un document on apareixia el topònim).

Trobe una variant (Noriguen) del mateix topònim en el llibre Xátiva: memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad de Vicent Boix (1857; consulta: 02.02.2021):

El señor rey D. Jaime II , por su real privilegio dado en Valencia en 15 de Marzo de 1297 , hizo gracia y donacion al monasterio de Santas Cruces de la Orden Ciesterciense , para que erigiese y fundase un monasterio de la misma Orden y se llamase de Valldigna, de la vall de Aldandech , con los reales de Noriguen y Alcolano , villas y lugares ó alquerías en la situada , con sus términos y pertenencias, réditos , pensiones , molinos , hornos , aguas , etc. , y sin embargo quedó dicha vaell de Valldigna término general de la ciudad.

Al 2004 em va semblar que es tractava d’una confusió amb Marinyén, a causa d’una representació gràfica defectuosa o d’una mala transcripció en la documentació del segle xvii. Posteriorment, vaig trobar que José Toledo Girau ja havia tingut més o menys una certesa sobre eixa confusió («El castell i la Vall d’Alfandech de Marinyen», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. 16, 1935; consulta: 02.02.2021):

* Noringuen ha d’esser indubtablement transcripció defectuosa de Mariyen.

Podem afegir que també eixe «Alcolano» deu ser un error, ja que en 1867 Vicent Boix escriu:

[…] el dia 16 de Marzo del año 1297 celebró el abad el sacrificio de la misa en presencia del rey y de muchos caballeros, y concluida le dió el mismo rey la posesion de todo el valle y una milla además dentro del mar, incluso los pequeños castillos de Mariñent y Acolano y torre de Monduver, libre de todo señorío […].

Baldina

Nom d’una porta de la muralla àrab de València, segons el sermó de Gaspar Blai Arbuixech (1666). Esta denominació reforça l’opinió de Coromines per a la denominació de la vall denominada «Valldigna»: bab al-din > Baldina > Valldigna. El resultat final, Valldigna —que ha donat nom a la porta de la ciutat—, prové de la reinterpretació feta per fra Boronat de Vila-seca, abat de Santes Creus (veg. catmod, pàg. 103), quan es fundà el monestir (privilegi de 1297 del rei Jaume II). Segons indica l’onomast (s. v. Valldigna) per a esta porta i la de Mallorca:

És clar que totes aquestes Valldigna són un reflex de l’àr. bâb äd-dîn (o vulg. Bâb el-diin) ‘el portal de la religió, de la doctrina’ […]. Doncs també aquí la pron. vulgar seria ba l-dîn. Vet aquí per què la gent popular, de la llengua nostra, d’aquest ba l-dîn en féu el nom Valldigna tant a València com a Mallorca […].

n. s. m. n.

L’abreviació n. s. m. n. apareixia en les taules que representaven coordenades en alguns documents que portaven a corregir i traduir al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (dogv) a mitjan dècada dels anys noranta del segle passat. No sé què volia dir ni l’he tornada a trobar posteriorment.

Tal com comenta Àngels Estévez (22.01.2021), és possible que fora una confusió amb «m. s. n. m.» ‘metres sobre el nivell del mar’. Qui escrivia el document no sabia què volia dir l’abreviació. En algun moment es degueren confondre les lletres i la rutina administrativa va fer la resta.