de tarús

El diccionari de l’avl conté la locució a tarús ‘a orri, a granel’, però no ha inclòs encara de tarús, que apareix en El parlar de la Safor (ginermonfort2016):

de tarús (Tav, Bfró, Si, Barx, Raf, Pra, Ador, Almi, Vi) Amb inclinació.

L’extensió de l’ús per la Safor és important, i la documentació també és significativa:

  • Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni i Verger (2002; p. 37): «una foto que està de tarús».
  • Estudio sobre las condiciones de trabajo y las relaciones sociales en el oficio de yesero de Guillermo Mora-Gil Casado (2011): «y está uno así, el otro se va un dedo, el otro está inclinado, de tarús».
  • «Odie alguns espills» de Lluís Vicent Banyuls Ferrando (2021): «com el raig de sol que entra / de tarús a la cambra al matí».

Una companya transcriptora correctora (Ana Úbeda, 14.12.2022) m’informa que també és una expressió usual a Guadassuar (Ribera Alta).

brúfol marjalenc

A Tavernes de la Valldigna, brúfol marjalenc és la denominació de l’Asio flammeus, també denominat brúfol marí a Simat de la Valldigna i mussol marí a Barx (segons ginermonfort2013).

A Tavernes de la Valldigna també, és un terme amb què es qualifica una persona grossa i massissa (informació confirmada per Enric Castanyer Peris, 2004).

furlà

El furlà és la llengua del Friül. Esta versió del nom és adaptada directament d’eixa llengua (furlan > furlà). La gec donava entrada a esta denominació (consulta: 03.11.2022):

furlà m Lingüística i sociolingüística
Dialecte oriental del retoromànic que té mig milió de parlants, aproximadament, i s’estén pel Friül.
Trieste i Muggia encara eren, al s xix, de parla furlana. Udine n’és avui el centre lingüístic més important.

Nota fdt. El 07.11.2022 m’indiquen que ho han revisat i que han posat friülà com a forma principal.

En canvi, ara mateix ni el diec ni el dnv donen entrada a esta denominació ni a l’adjectiu corresponent (furlà furlana) i utilitzen les formes friülà -lana (o secundàriament, friülés -lesa).

ditxós ditxosa

L’adjectiu ditxós ditxosa no apareix encara en els diccionaris generals, tot i que sí que apareix en el dcvb , que arreplega l’accepció inicial provinent del castellà dichoso -sa ‘feliç’, accepció que actualment ha caigut en desús; es maté més viva en valencià-català des de mitjan segle xix l’accepció irònica referida a una cosa molesta o insistent:

  • Liceistas y cruzados de Serafí Pitarra i Enric Carreras (1865): «¡No puch pensá ‘l que hi veurán! ¡Ditxós Liceo!».
  • La fabricanta de Dolors Monserdà (1904): «i lo que ara hem de fer és veure si es troba al teu ditxós germà».
  • Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni i Verger (2002): «Per cert, li hauré de dir que duga a apanyar el ditxós rellotge eixe».
  • «El català, allò que no sona», Laura Serra (Ara, 29.10.2022): «Passem pel basar xinès a comprar el ditxós vestit de castanyers».

 

ni més + adjectiu/adverbi

En el treball «Noves aportacions al dcvb recollides a Beneixama» de Francesc Gascon i Navarro (2002),  podem llegir que a Beneixama es produïx un ús amb valor intensificador de l’expressió «ni més». Sol usar-se d’una manera fixa segons l’esquema ni més + adjectiu/adverbi: «Li van donar vint duros i es va quedar ni més content» ‘molt content, contentíssim’. La poca documentació que hem localitzat intensifica valors positius (bé, content).

En podem documentar algunes mostres:

  • Rondalles populars valencianes: Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal, edició a cura de Rafael Beltran Llavador (2007): «El nan estava ni més content, i cantava esta cançó».
  • «Vocabulari de Crevillent (17)» (100% Crevillent, 23.12.2013): «Estava dormint ni més bé, i ma filla me va passà la ma per la cara, i me vaig pegà un despertugó que casi me muic.»
  • <em>Els frares del mas del Pontarró», rondalla contada per Ana María del Pilar Guillén Gil (de Biar; transcrita per Álvaro Ribera Díaz, 2019):  «Total, que al final va començar-se ahí a fer el soparet i va sopar ni més bé.»

castellà

  1. Noms oficials del castellà en les constitucions de diversos estats (consulta: agost del 2006):
    • castellà:
      1. Espanya (1978; art. 3): «Artículo 3.1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.»
      2. Bolívia (2009; art. 5.1): «Artículo 5.1. Artículo 5. I. Son idiomas oficiales del Estado el castellano y todos los idiomas de las naciones y pueblos indígena originario campesinos, que son el aymara, araona, baure, bésiro, canichana, cavineño, cayubaba, chácobo, chimán, ese ejja, guaraní, guarasu’we, guarayu, itonama, leco, machajuyai-kallawaya, machineri, maropa, mojeño-trinitario, mojeño-ignaciano, moré, mosetén, movima, pacawara, puquina, quechua, sirionó, tacana, tapiete, toromona, uru-chipaya, weenhayek, yaminawa, yuki, yuracaré y zamuco.»
      3. Colòmbia (2011; art. 10): «Artículo 10. El castellano es el idioma oficial de Colombia. Las lenguas y dialectos de los grupos étnicos son también oficiales en sus territorios. La enseñanza que se imparta en las comunidades con tradiciones lingüísticas propias será bilingüe.»
      4. Equador (2008; art. 2): «Artículo 2. […] El castellano es el idioma oficial del Ecuador; el castellano, el kichwa y el shuar son idiomas oficiales de relación intercultural. Los demás idiomas ancestrales son de uso oficial para los pueblos indígenas en las zonas donde habitan y en los términos que fija la ley. El Estado respetará y estimulará su conservación y uso.»
      5. Paraguai (1992; art. 140): «Artículo 140. De los idiomas. El Paraguay es un país pluricultural y bilingüe. Son idiomas oficiales el castellano y el guaraní. La ley establecerá las modalidades de utilización de uno y otro. Las lenguas indígenas, así como las de otras minorías, forman parte del patrimonio cultural de la Nación.»
      6. Perú (1993; art. 48): «Artículo 48. Son idiomas oficiales el castellano y, en las zonas donde predominen, también lo son el quechua, el aimara y las demás lenguas aborígenes, según la ley.»
      7. Salvador, El (1983; art. 62): «Artículo 62. El idioma oficial de El Salvador es el castellano. El gobierno está obligado a velar por su conservación y enseñanza. Las lenguas autóctonas que se hablan en el territorio nacional forman parte del patrimonio cultural y serán objeto de preservación, difusión y respeto.»
      8. Veneçuela (1999; art. 9): «Artículo 9. El idioma oficial es el castellano. Los idiomas indígenas también son de uso oficial para los pueblos indígenas y deben ser respetados en todo el territorio de la República, por constituir patrimonio cultural de la Nación y de la humanidad.»
    • espanyol:
      1. Costa Rica (1949; art. 76): «Artículo 76. El español es el idioma oficial de la Nación. No obstante, el Estado velará por el mantenimiento y cultivo de las lenguas indígenas nacionales. (Así modificado por la Ley núm. 7878 del 27 de mayo de 1999).»
      2. Cuba (2019; art. 2): «Artículo 2. El nombre del Estado cubano es República de Cuba, el idioma oficial es el español y su capital es la ciudad de La Habana.»
      3. Guatemala (2002; art. 143): «Artículo 143. Idioma oficial. El idioma oficial de Guatemala, es el español. Las lenguas vernáculas, forman parte del patrimonio cultural de la Nación.»
      4. Hondures (1982; art. 6): «Artículo 6. El idioma oficial de Honduras es el español. El Estado protegerá su pureza e incrementará su enseñanza.»
      5. Nicaragua (1987; art. 11): «Artículo 11. El español es el idioma oficial del Estado. Las lenguas de las comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua también tendrán uso oficial en los casos que establezca la ley.»  
      6. Panamà (1972; art. 7): «Artículo 7. El español es el idioma oficial de la República.»
      7. Puerto Rico (1952; art. 3.5): «Artículo 3.5 Requisitos de miembros de la Asamblea Legislativa. Ninguna persona podrá ser miembro de la Asamblea Legislativa a menos que sepa leer y escribir cualquiera de los dos idiomas, español o inglés; […]»
      8. República Dominicana (2010; art. 29): «Artículo 29.- Idioma oficial. El idioma oficial de la República Dominicana es el español.»
      9. «Tratado para la constitución de un mercado común entre las repúblicas Argentina, Federativa del Brasil, del Paraguay y Oriental del Uruguay» [Mercosur] (1991; art. 17): «Artículo 17. Los idiomas oficiales del Mercado Común serán el español y el portugués y la versión oficial de los documentos de trabajo será la del idioma del país sede de cada reunión.»
    • No hi fan referència en la constitució:
      1. Argentina
      2. Mèxic
      3. Uruguai
      4. Xile
  2. Nom oficiós que de tant en tant encara ressona com una veu d’ultratomba: cristiano.
  3. Dialectologia i unitat de la llengua: l’estudi i difusió de l’espanyol partix d’una herència ideològica de rebuig sostingut i constant de les seues varietats dialectals. La utilització de la llengua com a instrument d’una ideologia «patriotera» comporta que difícilment ningú puga recordar quatre trets essencials de la diversitat dialectal sobre la qual es genera el tòpic de la riquesa de l’espanyol (i de qualsevol llengua), ja que eixa diversitat dialectal, més que una matèria d’ensenyament o d’estudi sembla un atac contra alguna essència nacional. A pesar de tot, de tant en tant mos arriben notícies d’eixa varietat, tal com podem llegir en l’article «Siete maneras de pedir una bebida en español» (Babelia, 13.11.2004)
  4. Repressió lingüística. Una qüestió que no ha generat tant de debat ha segut la voluntat permanent d’imposar l’ús del castellà a tots els ciutadans de l’estat espanyol. La repressió lingüística practicada pels poder públics estatals contra l’ús del valencià-català i les altres llengües peninsulars es pot resseguir explícitament plasmada en disposicions oficials de tot tipus. N’hem recopilat unes quantes en la pàgina «Repressió lingüística en Espanya».

bronja

El dnv (consulta: 21.10.2022) dona entrada a la forma bronxa (documentada en el tresor2011 a Bellreguard, Daimús, Oliva, Gandia, Benirredrà, Beniarbeig, Alcalà de la Jovada, Simat de Valldigna, Algemesí):

bronxa
1. f. ETNOL. Enfilall de flors de gesmil que es posen les dones al cap, especialment per a ballar les danses tradicionals valencianes.
2. f. ESTÈT. Borla de fils molt fins, que s’utilitza per a empolvorar.

En canvi, no arreplega a la variant bronja (documentada pel tresor2011 i Giner Monfort [2013] a Tavernes de la Valldigna, Benifairó de la Valldigna, Ontinyent, l’Alcúdia de Crespins) i que, a més, és la forma que apareix en els dcvb, dgfpastor, diec i gd62 (que no li donen l’accepció 1).

Per tant, els propose als acadèmics que incorporen esta variant després de vore que és la forma que apareix en:

  • El temps feliç de Josep Piera (2001): «i besava la bronja que la mare duia al pit».
  • Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni i Verger (2002): «Quina oloreta més bona fa la bronja de floretes de gesmil que dus al pit!». 
  • «Gessamí» de Gaspar Jaén i Urban, Mètode, núm. 72: «Cada vespre, nugava una dotzena de capolls nous i en feia una bronja, una petita copinya perfumada —així també les vaig veure fer a Tunísia i a Simat de la Valldigna— que esclatava en fer-se fosc i que la mare, amb un imperdible, s’enganxava al pit».
  • La bèstia en què cavalquem de Ferran Garcia-Oliver (2020): «La bronja al pit de les dones —i al meu pit— proclama gloriosos capvespres d’estiu».

íncel*

La paraula anglesa incel és un acrònim creat amb fragments inicials de les paraules involuntary celibate (veg. Merriam-Webster):

History and Etymology for incel
involuntary celibate

NOTE: The word incel apparently first appeared on a Usenet newsgroup in the late 1990’s. See the article by Ben Zimmer, “How ‘Incel’ Got Hijacked,” published online at Politico Magazine, May 8, 2018 (https://www.politico.com/magazine/story/2018/05/08/intel-involuntary-celibate-movement-218324/).

En valencià encara no apareix en els diccionaris (ni en el Cercaterm), però s’està utilitzant amb la forma adaptada íncel (segurament seguint l’exemple de la Fundéu per al castellà íncel):

  • Paula Carpintero Páez (Social.cat, 29.08.2022), «El moviment “íncel”: la misogínia amagada que ens hauria d’alarmar».
  • Racó Català, 14.06.2022, «Na Orriols invisibilitzada al racó?»:
    «Sempre es posa qualsevol tuit de na núria orriols aquesta al Racó. Malgrat tenir 500 vots és una figura molt venerada entre la cinquantena d’incels endogàmics».

xoricet

A la comarca de la Ribera Alta del País Valencià el pintallavis es denominava xoricet. No he trobat massa documentació escrita sobre el tema, encara que és rellevant en este sentit un article d’Esperança Camps Barber en Vilaweb (25.05.2021) en què l’artista Adrià Martín (de Guadassuar; utilitza l’àlies artístic Choriza May) comenta eixe ús:

—D’on ve el nom de Choriza May?
—Té diversos significats. La primera volta que vaig sentir el nom de Theresa May, l’ex-primera ministra, tal com ho pronuncien ací sonava com a «Xoriça» May. I la manera que tenen ells de pronunciar xoriç és xoriço… I em vaig preguntar qui era aquesta dona… I de cop vaig pensar que això seria un nom boníssim per a una drag. Amb una referència nostra i una referència anglesa. La meua àvia, i en molts pobles de la Ribera Alta, al pintallavis li diuen xoricet. Em sembla un toc molt bonic, perquè Choriza sempre porta els llavis molt rojos. A més, el meu personatge és molt polític. I quan un polític és molt corrupte, diem que és un xoriç. I aleshores vaig ajuntar totes aquestes coses i vaig dir: «Això és el nom perfecte per les necessitats que tinc.»

 

baïl

El baïl és la denominació que rep l’escombrall a Beneixama (Alcoià). La paraula baïl ha tingut productivitat popular, ja que ha donat lloc a l’expressió «sec -ca com un baïl» o «ser/estar més sec -ca que un baïl», expressions que apareixen en el diccionari Tresor del valencià meridional.

Segons explica el company Francesc Gascó Navarro (missatge del 21.09.2022):

[El baïl] es gastava per a escombrar el forn una vegada se n’havia tret la brasa. Com que sempre quedava cendra, aquesta s’havia de llevar perquè no s’apegara al pa o a allò que s’hi coguera. El baïl es mullava en un poval ple d’aigua situat al terra, davant de la boca del forn, i s’anava utilitzant, llançant els draps banyats com si foren un fuet o com es llança la canya de pescar. Com que el forn estava molt calent, evaporava l’aigua del baïl i l’assecava, amb el consegüent perill que es cremara, per la qual cosa calia tornar-lo a banyar en el poval, a mesura que s’anava netejant el terra del forn.

La paraula deu estar emparentada amb el castellà badil, que en general correspon a la pala del foc (segons l’Atles lingüístic del domini català; mapa 320), encara que en l’enquesta feta a Beneixama per a l’elaboració de l’atles (número 183 del mapa: «paleta») pareix no van detectar esta forma ni van demanar per este instrument (no hi ha cap referència a escombrall).