pomada

Pomada Xoriguer
Anunci de promoció per al temps de Falles de la pomada elaborada per la marca Xoriguer.

La paraula pomada hauria de tindre en els diccionaris una accepció semblant a esta:

pomada
f. Beguda menorquina elaborada a base de ginebra autòctona, sucre i suc o refresc de llima.

Hi ha documentació interessant per a considerar-ho, ja que la paraula és coneguda des de la segona mitat del segle xx («De l’aigua amb casalla al mojito o la pomada», Ara Balears, 14.09.2013) i, a més, apareix ja en obres literàries i en llibres sobre cocteleria:

  • 33: Een dagenbroek (2016) de Cees Noteboom
  • Els dies bons (2021) d’Aina Fullana Llull
  • Des de la barra (2023) d’Esther Martínez

L’avl ja té la proposta per al dnv en la bústia (15.03.2024).

ahí

La gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (§ 20.4.1) delimita en una nota i de manera poc precisa l’ús de l’adverbi ahí en valencià:

Amb el valor de segon grau, col·loquialment s’usa en valencià la forma ahí i en parlars nord-occidentals la forma astí, que s’eviten en els registres formals.

Les dades que podem documentar en l’ús real indiquen que no es tracta d’un element exclusiu del registre col·loquial, sinó que té un ús normal en tots els registres quan és necessari utilitzar eixa referència díctica de segon grau. Probablement per això el dnv dona com a forma principal l’adverbi ahí (al qual es remet des d’aquí) i la gnv (§ 27.4.1) la tracta com a forma única per al segon grau de proximitat.

En l’ús general en valencià en qualsevol registre, la forma ahí és utilitzada sense cap connotació estilística. De fet, la mateixa Guia d’usos lingüístics (2002) de l’IIFV fa anys que va admetre que la forma ahí havia substituït la forma aquí en la llengua general de «parlars valencians». Joaquim Martí Mestre indicava en una nota d’El ‘Llibre de Antiquitats’ de la seu de València (1994):

192. Actualment, com és sabut, en valencià general s’ha perdut de la llengua parlada el demostratiu aquí, i s’hi ha introduït, ja des del segle xvi, el castellà ahí.

A la vista de les dades sobre l’ús actual de la forma ahí en valencià, convindria que l’iec revisara el seu punt de vista que atribuïx l’ús d’eixa forma no tant a un dialecte (valencià) sinó que la restringix al registre col·loquial valencià. Les dades actuals mostren que eixa restricció no s’ajusta a l’ús real que es fa en valencià d’eixe adverbi. L’institut va respondre (07.03.2024) que ho revisaran.

provessó

La variant provessó ‘processó’ és la forma general des d’Ulldecona fins a Crevillent (segons l’adlc). També és la forma usual a Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Horta de Sant Joan (Terra Alta), a Móra la Nova (Ribera d’Ebre) i a Roquetes (Baixe Ebre). És la forma general al país Valencià, tal com comenta Joan Coromines en el declc (s. v. procedir):

Provessó, pròpia del val. i algunes comarques del cat. occid.: l’anoto en el Segre Mitjà (Tiurana, 1936), i de Ponts, Oliana i Solsona la porta AlcM, així com de Gandesa; és també la usada a la Baixa Ribagorça (Açanui, full parroquial, n.° 113); en el P. Val. sembla ser general (Borràs Jarque, BSCC xiv, 90; MGadea, T. del Xè i, 6, 49); probesó de la prima a Bel, provesó de la ermita de St. Jaume a CastPna., porbesó de la Creu al Piló d’aquest nom, el 3 de maig; porbesó dels pelegrins a St. Joan de Penyagolosa, Les Useres (de la qual em donà mil detalls el devot metge d’allà, 1961).

Vicent Beltran Calvo documenta més modernament l’ús d’esta paraula en «Les festes i la variació dialectal al migjorn valencià» (2014) :

Lluís Gimeno (1997) arreplega generalment a les comarques septentrionals valencianes provessó, llevat de les localitats del Portell de Morella, Castell de Cabres i el Boixar (professó) i Traiguera amb processó. Les meues dades constaten professó al Pinós i a l’interior del terme de Monòver, la demarcació murciana del Carxe i Barba-roja, pedania d’Oriola. Beltran i Herrero (2013) arrepleguen professó a la zona costanera de la Marina Baixa (Benidorm, l’Alfàs del Pi i Altea, a més de l’illot interior de Bolulla), llevat de la Vila Joiosa (processó); a l’interior sempre provessó, mentre que a la Marina Alta apareix majoritàriament provessor (forma única a Tàrbena), al costat de professor a Calp i a Pinos (Benissa), mentre que la forma etimològica sense -r (provessó) només es manté a Castells, la Vall d’Alcalà i parcialment a la Vall de Gallinera. […]

Documentem provessó a la segona meitat del segle xv en català oriental: «Una creu de crestay de provessó, ab se doia de coura» (Inventaris del segle xv, 5, p. 183, línia 3); professó es testimonia a bastament des del segle xiv en tots els dialectes.

El dnv encara no arreplega provessó (consulta: 16.02.2024). Sí que inclou la variant professó, general més al nord. Podem observar que a professó li han adjudicat l’etiqueta «col·loquial»,* valoració que no pareix que siga adequada, ja que el diec la considera simplement forma secundària i no li adjudica cap marca valorativa.

* El declc (s. v. procedir) indica que professó és «popular»: «variant popular de processó, alterada en part per dissimilació, i sobretot per una pseudo-etimologia mig-sàvia que equiparava a processó santa amb professió de fe». En un altra entrada comenta (s. v. cedir): «professó és una forma alterada per etim. pop., influència de professio, -onis, ‘acció de professar’ (ajudant-hi potser la dissimilació i el model del ll. clàssic profectio ‘acció d’anar-se’n’), però malgrat d’això fou d’ús si fa no fa constant des del S. xiii fins a temps bastant recents».

A més, eixa mancança pot provocar la percepció següent: si professó és col·loquial (fora del País Valencià), si processó es pot considerar formal (és la forma principal en els diccionaris), la forma general al País Valencià, provessó, que no apareix per escrit en el diccionari, ¿què és: un error?… Però, ¿un error del diccionari o un error dels valencians? L’absència en el diccionari de la variant provessó és un error que el dnv ha de solucionar.

huthi

Huthi
Nom del fundador del moviment, Badraddin al-Huthi.

El moviment Ansar Al·lah (أنصار الله) també és denominat Huthi (transcripció derivada del cognom àrab الحوثي), terme que ha donat lloc a denominar huthis el seus seguidors (les transcripcions s’ajusten a la proposta de l’IEC). Al Iemen sembla que mantenen la interdental (). Utilitzada en altres dialectes en què eixa interdental es convertix en oclusiva, la mateixa paraula podria ser transcrita huti.

En castellà, la Fundéu (consulta: 10.02.2024) considera que s’ha consolidat en els mitjans la forma hutí (pl. hutíshutíes).

aulor

AulorLa variant aulor (‘olor’) és la forma més usual i estesa. Badia i Margarit ho comentava l’any 1999:

Avui [aulor] és pràcticament general en el llenguatge parlat de pertot, com es desprèn de les transcripcions fonètiques que n’insereix el DCVB.

L’aparició de les formes orals en l’escriptura pot tardar un temps i sovint ha de superar resistències diverses, però el mateix Badia i Margarit constata que ja en el segle xv «es feia sentir una tendència popular a diftongar o > au» en este context. En eixe sentit, el dcvb conté les variants aulor i oulor , esta segona qualificada d’«antiga i dialectal».

Actualment (consulta: 06.02.2024), podem trobar que la variant aulor té presència en la llengua literària, probablement com a tret dialectal amb valor estilístic i de proximitat a l’ús oral general; això permet també ampliar les possibilitats dels registres literaris. Podem trobar la variant aulor en:

  • El llibre de les abelles (1996) de Manel Ollé Albiol:  «elles se coneixen per l’aulor que fan»
  • Gina (2019) de Maria Climent: «aulor de camp d’arròs, que és una aulor tan característica»
  • Les closques (2021) de Laia Viñas:  «que és aulor d’aigua bruta i estancada»
  • Lo mig del món (2023) de Roser Vernet (2023): «aulor de cendra freda i cabró humit»

Convindria que els diccionaris generals inclogueren esta variant.

perilla

Perilla-Picasso
La perilla del Guernica de Picasso./ Museu Reina Sofía.

La paraula perilla s’usa habitualment a la Safor per a designar el ‘globus de vidre o de material translúcid que transforma en llum el corrent elèctric que li arriba a través del suport on s’encaixa o s’enrosca’. A la Plana Baixa (Zèfir, 06.11.2002) en diuen bombeta. La forma perilla no apareix encara en els diccionaris generals, a pesar que continua usant-se quotidianament (fet que comentava fa uns anys l’autor del bloc Saps què vull dir-te? en l’apunt «Jocs de taula i llengua» del 03.01.2010). Emili Llorca documenta este ús coŀloquial en el bloc La Parla d’Oliva (30.05.2011).

En el llibre La llengua als mitjans de comunicació (1990), Emili Casanova recomanava la incorporació d’esta paraula en els mitjans valencians. També recomanava estendre-la a «altres terres de parla catalana». En certa manera, això s’ha produït, ja que podem trobar que l’Ésadir (consulta: 24.01.204) ha acceptat l’ús d’esta paraula en una altra de les accepcions més comunes:

Recollit, entre altres obres, al DCVB i al DDLC.
Mota de pèl enmig del mentó.
Derivat de pera (recollit al diccionari normatiu amb aquest significat).

Tocar-se la perilla
Afaitar-se la perilla

Sinònims: masclet, barbeta (en alguns contextos).

Trobem més documentació en el ctilc, o en el cival, on la podem trobar en un vers de Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles) —per si cal afegir-li pedigrí literari—:

[…] aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

Convé considerar, per tant, que l’entrada del ddlc pot servir de model a la introducció de la paraula amb eixes dos primeres accepcions generals:

perilla f. (perilles)

1. [Ncompt] Pera4. El general Tristany era un home greu i seriós, amb un gran bigoti caigut i una llarga perilla bufada […]. [Pla (1951): N, p. 37]i.
2. [Ncompt] Bombeta1. Són més nombrosos els treballadors que fabriquen perilles o ampolles elèctriques […], que no els que ocupava la fabricació de ciris i espelmes. [Granell (1973): 33, p. 22]i.
Locucions
de perilla loc. adv. 1. [V1 LOC] (V1[venir, eixir-se’n]) De primera1 (loc.). ¿No veus que li haurà vingut de perilla poguernos acompanyar? [Roure (1897): T, p. 21]i. Var.: •de perilles.
Compl.: Anella de ferro de la part superior del bast, per on passa la garrotera en lligar la càrrega [DCVB]; Borla ornamental [DCVB]; Peça de l’extrem de l’arbre d’una embarcació [DCVB, DLCL].

frèsia

El nom d’esta planta  ja apareix actualment (08.01.2024) en els diccionaris habituals (diec, gdlc, dnv…; els dos primers remeten al geosinònim lliri de Sant Josep). En el dnv:

frèsia
f. BOT. Lliri (Freesia refracta) bulbós, de fulles cintiformes, flors acampanades, grogues o blanques amb línies violetes, originari del sud d’Àfrica, i utilitzat en jardineria.

Anteriorment (cap al 2006), el nom d’esta planta apareixia en la gec (però no en el gdlc), escrit freèsia:

freèsia Freesia X hybrida, família de les iridàcies
Planta vivaç, de fins a 60 cm d’alçada, amb fulles basals, estretes i ensiformes, i flors en forma de trompeta, de colors diversos i molt perfumades, que neixen a la primavera i a l’estiu. Híbrida de F. refracta, originària de l’Àfrica del sud, i F. armstrongii, és plantada en jardins i sobretot cultivades per a flor tallada.

El Merriam-Webster (s. v. freesia) diu que el nom científic ve de «F. H. T. Freese died 1876 German physician».

En castellà-espanyol, fresia

La forma en castellà-espanyol no apareixia en els diccionaris drae, Clave o dea. Sí que el consignava el vox:

fresia (también freesia n. f. Planta herbácea originaria del sur de África, de flores aromáticas en forma de embudo, reunidas en racimos doblados en ángulo recto y de colores diversos.

L’any 2006, la fitxa s’originà quan vaig topar amb la forma en castellà fresia que apareixia en Obra selecta de Cyril Connolly (2005; pàg. 227-228; veg. també frígano):

Entonces enviaron al regimiento de mi padre a Sudáfrica, y todos mis recuerdos se volvieron exóticos: aros de Etiopía, nísperos, eucaliptos, fresias y olores que me parecían esencias divinas, bálsamos del Edén recordados de una vida anterior.

ningunejar

Exemple de ninguneig. Dibuix d’Arcady Picardi.

El verb ningunejar i el substantiu ninguneig encara no apareixen en els diccionaris, però sí que els podem localitzar en el Diari de Sessions de les Corts Valencianes des de fa unes dècades:

ningunejar: «O siga, vosté no pot dir el que ha dit ací, o siga, amagar informació, ocultar informació, ningunejar les Corts Valencianes» (diputat Joan Antoni Oltra i Soler, 27.07.2004; ds 49)
ninguneig: «Nosaltres estimem que és molt més important en compte del 10 % per a eixes dones que siguen càrrecs polítics i que n’hi haja un ninguneig i que mos sentim humiliades a tal efecte» (diputada Dolors Pérez i Martí, 08.05.2002; ds 123)

L’ús d’este verb i d’este substantiu és habitual en els mitjans publicats en la xarxa (més enllà de les indicacions normatives de rebuig), tot i que no apareixen encara mostres d’ús imprés clares:

  • Dolors Pla Brugat (2000), Els exiliats catalans a Mèxic: «D’aquest ‘ninguneig’ que suposo inconscient»
  • Andreu Gomila (2013), «Brutus. Els Max», Timeout.cat: «Els gloriosos premis Max ens han tornat a ningunejar i no hi ha cap xou local que opti a millor espectacle»

Les definicions possibles concorden amb els sentits que tenen els equivalents castellans en el drae (que és la llengua on s’originen estos usos):

ninguneig m. Acció o efecte de ningunejar.
ningunejar v. tr. No tindre en compte o menysprear (algú).

garguilot

Garguilot
Una mà a punt de pegar un garguilot, seguint la descripció del dnv.

La definició de garguilot en el dnv és:

garguilot m. Colp pegat amb el dit del mig fent-lo recolzar sobre el polze i, després, disparant-lo amb força.

He conegut la paraula gràcies al company Juli Martínez Amorós (16.12.2023), que la proposava per a solució d’un dubte proposat per Eugeni Reig (15.12.2023) sobre l’expressió «punt de garguirol» que apareix en documents relacionats amb l’elaboració del torró i fa referència al moment en què el caramel·lo té la consistència desitjada.

El diccionari Tresor del valencià meridional (2111) conté l’expressió alcoiana «¡t’arree un garguilot!». El company Víctor Alemany Camps (Benirrama, 16.12.203) coneix la paraula i fa el mateix gest descrit pel diccionari.
El garguilot de Carcaixent.
La versió carcaixentina del garguilot.

Posteriorment (25.12.2023), dos informants de Carcaixent (76 i 87 anys) em van informar que a Carcaixent el garguirol correspon a un colp pegat amb el mateix dit, fent-lo sobreeixir falcat pel polze i colpejant amb el nuc mitjà del dit mantenint la mà tancada.

La variant garguirol

Segons J. J. Antonio Peris Martínez (enginyer agrònom i inspector del SOIVRE), que és qui firma el document «Una página de industrias agrícolas. El turrón y su elaboración» enviat per Eugeni:

[…] cuando se coge una pequeña porción de mezcla (con un alambre) ésta se solidifica en segundos y se rompe con un leve golpe; y al morderla se resquebraja sin pegarse a los dientes.

La documentació referent a garguirol que localitze en la xarxa està tota en castellà i fa referència a l’elaboració dels torrons de Xixona i Alacant. Sembla probable, tal com proposa Juli Martínez, que qui haja escrit «garguirol» per primer volta per a descriure eixe punt de cocció, haja sentit una variant local o inclús que s’haja confós a l’hora de reflectir la pronúncia de la paraula.

Altres elaboradors de torrons parlen més del «punt de bola» (o «punt de bolla»), que sembla que referix a una consistència diferent que es comprova de maneres diferents: «to blanquinós de la massa», «quan agafa una textura semblant al vidre i s’esmicola», «tires una gota d’aigua a l’almívar i ha de fer una boleta»…, i que el Termcat ha reflectit en una fitxa (consulta: 16.12.2023):

ca punt de bola, n m
es punto de bola, n m
es punto de bolita, n m
fr boulé, n m
en ball stage, n
Procediments culinaris
Definició
Punt de cocció d’un xarop entre 120 i 130ºC, en què el xarop agafa forma de bola quan s’agafa, amb els dits, d’una cullera que s’ha submergit en un recipient amb aigua freda o amb aigua amb gel.
Nota
1. Segons la consistència més tova o més dura de la bola, el punt de bola es divideix en punt de bola fluix i punt de bola fort. Algunes fonts estableixen també un estadi intermedi: el punt de bola mitjà (en castellà, punto de bola medio o, segons la classificació tradicional francesa, punto de bola fuerte, i en francès, grand boulé o gros boulé).
2. Segons la varietat dialectal del català, també és adequada la denominació punt de bolla.

feixisme roig

Roig-i-brunismeEl terme feixisme roig és la forma preferent, segons indicació del Termcat (04.12.2023), per a denominar un corrent ideològic que combina propostes pertanyents a posicions polítiques oposades d’esquerres i de dretes:

Per al concepte que ens indiqueu considerem adequada la forma feixisme roig. Es tracta d’una denominació semànticament transparent (parteix de la forma feixisme, ja present en la llengua catalana) i paral·lela a formes documentades en castellà (fascismo rojo), francès (fascisme rouge) i portuguès (fascismo vermelho).

Podem documentar que se’n diu també feixisme d’esquerra;  a més, també s’han creat formes derivades dels colors amb què s’identifica metafòricament les ideologies polítiques que entren en la combinació: roig-i-bru, roig-i-brunisme, que també apareixen en altres llengües:

  • en: red-brown, red-brownism
  • es: rojipardo, rojipardismo
  • fr: rouge-brun, rougebrunisme
  • it: rosso-bruno, rossobrunismo