corretorns

El 12.12.2017 vam enviar al Cercaterm la consulta següent:

En castellà, localitzem en l’àmbit sanitari diverses denominacions alternatives per a un tipus de personal d’infermeria amb funcions variables: de pool, de staff, correturnos, satélite, flotante, float nurse, roting, retén, moqueta, tapahuecos o de servicios múltiples…

La resposta del Termcat (18.12.2017) va ser:

Totes les formes que ens indiqueu són argot especialitzat d’un àmbit, és a dir, són denominacions informals que designen el que en general, en l’àmbit laboral, s’anomena correturnos.
En català la forma corresponent és corretorns: ‘Treballador que supleix les baixes o les vacances dels treballadors fixos, en qualsevol torn’.

corresponsabilitat

  1. Josep Ruaix i Vinyet proposava («Primeres impressions sobre la segona edició del DIEC», Llengua Nacional, 60, 2007; [pdf]):

    Doblar la erra en compostos com coredemptor, coregent (i coregència), coregnar (i coregnant), coreligionari (i, el dia que calgui, enregistrar mots tan usats com corresponsable i corresponsabilitat així, i no pas coresponsable i coresponsabilitat); també en eradicar (i derivats).

  2. La revisió de l’ortografia normativa ha acceptat finalment incorporar les formes amb l’erre doblada. D’acord amb el punt 2.4.2 (iecOrtografia catalana, 2017; consulta: 31.10.2019):

    S’escriuen amb rr:
    a) Els mots formats amb els prefixos a- privatiu, a- verbalitzador, cor– (variant de con-) i ir- (variant de in-): arrafidi, arreflexia, arrítmia, arrize; arraconar, arrecerar, arrenglerar, arriscar, arromançar, arruinar; corredemptor, correferent, corregnar, correligionari, correpressor, corresponsable; irracional, irreal, irregular, irresolt, irreverent, irrompible.
    b) El mot erradicar i derivats (erradicació, erradicatiu).

  3. Anteriorment, el terme coresponsabilitat apareixia en el gdlc en l’entrada co- com a exemple, però no tenia entrada en el diccionari (sí que apareixia usat en l’enciclopèdia: vegeu sinodalitat, Joan Martí i Alanis, pecat original i just a temps; consulta: 17.12.2010). En canvi, el gd62 sí que arreplegava tota la família: coresponsabilitat, coresponsable, coresponsabilització, coresponsabilitzar-se.
  4. El Cercaterm va enviar la resposta següent (desembre 2002):

    En relació amb la consulta que ens heu adreçat, us podem informar que la Secció Filològica de l’IEC va acordar, en relació amb el prefix con- [o com-, o col-, o cor-, o co-], de no duplicar la erra en els mots derivats formats amb el prefix co- i un mot amb erra inicial (coregnar, coredemptor, corutina, coresponsabilitat). Es manté, però, la doble erra en els mots que en llatí la duien: correlació, correlat, correlatiu, correspondre, corregir, etc. No se suprimeix cap al·lomorf d’aquest prefix. Aquest acord ja s’ha aplicat en la primera edició del diccionari normatiu i en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana d’Enciclopèdia Catalana. La vostra consulta ens ha permés observar que en algunes entrades del Cercaterm no s’ha aplicat encara l’esmena corresponent.

  5. En castellà, ja apareixia corresponsabilidad en el drae01.

estrényer

  1. El verb castellà urgir té, entre altres, dos accepcions transitives, segons el drae (consulta: 20.10.2019):

    1. tr. Pedir o exigir algo con urgencia o apremio. Los vecinos urgían la construcción de un parque.
    2. tr. Conducir o empujar a alguien a una rápida actuación. El director la urgió a terminar el informe.

    En canvi, en valencià, actualment, segons els diccionaris normatius, el verb urgir només té una accepció i és intransitiva. Segons el dnv (consulta: 30.10.2019):

    v. intr. Ser urgent. Una faena que urgix.

    Eixa accepció correspondria a l’accepció 3 del castellà (drae: ‘Dicho de una cosa: Instar o precisar a su pronta ejecución o remedio’). Per tant, en valencià el verb urgir no equival sempre al verb homònim castellà.

    Vist això, les accepcions 1 i 2 del verb castellà correspondrien en valencià als verbs instar i apressar… Per exemple (traduint els exemples del drae):

    Els veïns instaven la construcció d’un parc. El director la va apressar a acabar l’informe.

    En els altres sentits, també hi ha la possibilitat d’utilitzar estrényer, estretir, apretar... Per exemple:

    (gdlc) Les circumstàncies l’estrenyien a fer-ho. (dnv) Les circumstàncies l’estretien a fer-ho. (dnv) La necessitat els apretava.

  2. Cal dir que el daux de Ruaix (1996) ja recollia este cas entre els «dubtes, incorreccions, preferències i remarques lingüístiques»:

    urgir. Verb que recentment ha estès el seu significat (a semblança del cast. urgir) passant a ser sinònim de instar, insistir, obligar, usos que, si bé encara no són enregistrats pels diccionaris, semblen legítims. Ex.: urgir el compliment d’unes normes.

mara

La paraula masculina mara apareixia en els diccionaris (veg. diec; consulta: 30.10.2019)  per a denominar un mamífer típic de l’Argentina. El diccionari de l’avl (consulta: 30.10.2019) ha incorporat també una altra paraula (també manllevada al castellà) idèntica, però de gènere femení:

mara2 f. Grup de jóvens marginals que, en àrees urbanes d’alguns països centreamericans, cometen actes delictius amb una violència extrema.

El plural d’esta paraula seguix l’ortografia, mares. Eixa forma coincidix amb el plural de la paraula mare. Possiblement per eixa causa, el web de l’Ésadir (consulta: 20.10.2019) va introduir la indicació següent:

En alguns països llatinoamericans, banda delictiva.
Plural: «maras».
Article femení: una «mara», les «maras».

Això introduïa una excepció en el criteri general de formació del plural (consulta: 30.10.2019) de les paraules que eren manlleus sense adaptar. Eixa excepció no sembla que fora validada pel Termcat (resposta del 25.10.2019):

D’acord amb el criteri de la flexió de plural dels manlleus, que podeu consultar en aquest enllaç, el plural de mara és mares.

Ara que la paraula ha segut adoptada en el diccionari, ja no s’hauria de mantindre eixa excepció.

txeca

L’abreviació russa ЧК ha segut adaptada al valencià tant en la forma comuna, txeca, com per a denominar la institució policial soviètica Txeca (veg. dnv: txeca).

Seguint les normes de transcripció del rus aprovades per l’Institut d’Estudis Catalans (2015; consulta: 29.10.2019), l’abreviació ЧК, amb què es denominava inicialment uns centres de detenció (Чрезвычайная Комиссия), s’hauria d’escriure txekà (tal com apareix en la Viquipèdia; consulta: 29.10.2019). Vam rebre del Termcat (25.10.2019) una explicació que confirmava eixe ús:

Recomanem, doncs, l’ús de la grafia tradicional (txeca), tal com fa el dnv, en qualsevol text històric, divulgatiu, etc. Tot amb tot, si en un context determinat fos rellevant de remarcar d’alguna manera la pronunciació original, es podria fer servir la forma transcrita no tradicional (txekà).

En rus, la institució s’abreujava ВЧК, que equival lletrejant a ve-txe-ca; pel que he vist (Википедия; consulta: 29.10.2019), la denominació del centre comú de detenció es va estendre (a través dels treballs d’estudiosos anglesos) per a denominar també la institució.

plagar

  1. Ni el gdlc ni el diec ni el gd62 recullen este verb (consulta: 30.03.2006; 29.10.2019), que és antic i sí que apareix en el dcvb:

    || 1. ant. Nafrar, ferir; cast. herir, llagar. Fou plagat Làzer per sa preguació, Canals Carta, c. 44. So estat plaguat per aquells que amava en llur casa, Quar. 1413. Vostre cor, | com fon plagat ab la sageta d’or | ab què Amor plaga ‘ls enamorats, Ausiàs March lxxix. || 2. Omplir d’una cosa nociva; cast. plagar. “El camp està plagat d’insectes”. Com so plagat de tan vergonyós vici, Ausiàs March xliii.

    També el recollia el dgfpastor i, posteriorment, ha segut arreplegat en el dnv (consulta: 29.10.2019):

    plagar
    1. v. tr. [ant.] Llagar o ferir.
    2. v. tr. Omplir d’una cosa nociva.

  2. D’altra banda, el gd62 conté l’adjectiu («de règim») plagat -ada:

    plagat -ada adj règ Infestat. Un camp plagat d’insectes.

tras

  1. Segons indica el dcvb (consulta: 28.10.2005):

    TRAS prep. i adv. ant. Darrera. En tots mos dies veritat pos davant mi e falsetat me git tras les costes, Llull Cont. 23, 27. E’l cauall qui ranqueia de tras en lo girament, MS Klag. segle XIV, 7. Sí que no veu tras paret, mas per rexa, Ausiàs March lxxxvii. De part de tras portaua cuyro de bou clauat ab lo peto, Tirant, c. 65. Per qu’encara Lloth no fo tras la mata, Brama llaur. 239. Me venien molt sovint cartes, unes tras altres, Lacavalleria Gazoph. Roman tras la porta closa, Riber Poes. 319. A pleret, de puntetes, tras la ciutat calmosa, Berga MT 108. Tras sa porta: darrera la porta (es deia a l’Empordà encara en el segle XIX). Anar tras d’algú o d’alguna cosa: anar-hi darrera, cercar, procurar d’obtenir-ho. De tras: darrera (V. detràs). Qui parla mal de tu de tras, Turmeda Amon. A tras: arrera. Quant lo senyor lo volrà tirar a tras, no porà, Eximenis Terç, c. 356 (Aguiló Dicc.). Com donchs los hagués dit “yo só”, tornaren a tras, Gerson Passio, c. 6. A tras que: a més que, malgrat que. “A tras de que em feia enfadar, em feia riure”: a més (o malgrat) que em feia enfadar, em feia riure (Solsona, Cardona, Gironella).

  2. Esta preposició tras apareix en el pdl-iec des del 1832 (Josep-Melcior Prat i Colom) fins al 1931 (Llorenç Riber). A les Corts valencianes (2005) és usada per alguns diputats (Mundo Alberto [2005], Albiol Guzmán [2009]), ja que és usual encara en la parla del Maestrat.
    En una situació semblant es troben atràs i detràs, esta última amb molta més vitalitat i més usos. El dcorom assenyala eixe fet:

    «Després de l’E. Mj. tras i atràs han quedat antiquats. No tant detràs; que, si bé exclòs rigorosament de la llengua literària, encara és d’ús vulgar en moltes comarques.»

    Saborit Vilar (2015) documenta la vitalitat de detràs en el valencià del nord en el seu treball «El valencià de la Plana dins el valencià general» (consulta: 25.10.2019):

    Quadre de distribució de «detràs»
    La paraula «detràs» a la Plana.

    Massip i Bonet (1991) documenta en la seua tesi El lèxic tortosí: història i present les formes atràs i detràs:

    atràs adv. Enrere. Exemple: «¡Atràs, atràs, burret!».
    detràs adv. Darrere. Exemple tret dels manuscrits de Joan Moreira (1912-1936): «¡Ai!… aquí detràs, bandavall la faixa, cap als rebles, sento com una punxada d’agulla saquera».

a canvi de

  1. Havia de ser una «loc. prep.», però el gdlc98 no la recollia. En canvi, sí que apareixia en el decascat com a traducció de a cambio de; també apareixia en el dvoramar (s. v. canvi):

    a (o en) ∼ de loc prep a cambio de

  2. El daux indica:

    a canvi, a canvi de. Locucions (corresponents al cast. a cambio, a cambio de) que s’han d’admetre perquè resulten necessàries, ja que les variants en canvi, en canvi de (que són, certament, les originàries i les que proposen per inèrcia els diccionaris) han pres un altre sentit (‘no així sinó altrament, contràriament’), apartat del sentit del mot originari canvi. […] Li han donat un pis a canvi de l’actual (la variant Li han donat un pis en canvi de l’atual sona arcaica).

    Curiosament, els diccionaris, però, no recollien en cap d’estos casos les locucions prepositives.

  3. Tanmateix, apareixia usada en el gdlc en abonar, emfiteusi, posada, financer, en vendre del Fabra (dglc), del diec i del gd62 i unes quantes més.El gdlc va canviar a canvi de (1983) per en canvi de (1998) en l’entrada vendre, segons comentari de Joan Mascarell (Migjorn-18.01.2003). La secció d’assessorament lingüístic de la Generalitat de Catalunya tenia una fitxa sobre el tema i havia traslladat la conclusió favorable envers l’acceptació de la locució (Marta Xirinachs – Zèfir, 05.06.2000). La fitxa actual (Optimot – 14.02.2010) diu:
    […] Cal tenir en compte, però, que en aquest darrer sentit hi ha quatre formes correctes de dir-ho: les locucions adverbials en canvi o a canvi per designar ‘en compensació’; i les locucions preposicionals en canvi de o a canvi de per fer referència a ‘en compensació de’. Així, doncs, segons el context es pot dir: Sempre l’estàs consentint i ell no et dóna res en canvi / a canvi. Ens ha deixat el seu cotxe a canvi d’un bon dinar / en canvi d’un bon dinar.

  4. El gdlc (consulta: 14.02.2010) recull la locució:

    en (o a canvi) de loc prep En compensació de. Li han donat un cotxe nou a canvi de l’actual.

    En el Salt 2.0 trobem:

    f. a (o en) canvi de En compensació de. Què t’han donat a canvi dels cromos?

  5. Finalment, el dnv (consulta: 23.10.2019) barreja les dos locucions (a/en canvi,  adverbial; a/en canvi de, preposicional) en una accepció:

    10. a (o en) canvi (de) loc. adv. i prep. En compensació (de). Què t’han donat a canvi dels cromos? Han donat suport a la proposta, perquè deuen haver-los oferit alguna cosa a canvi.

a l’igual

  1. Exclamació que podem sentir usualment, sobretot amb valor de rebuig o de disgust: «¡A l’igual!»:

    I a mi, que gairebé m’ennuego, m’ha sortit l’exclamació preferida dels meus fills: «a l’igual…».

    Barcelonaopina.com; consulta: 16.05.2011;
    labarcelonaquecamina.blogspot.com; consulta: 23.10.2019.

    Sobre esta expressió, Albert Pla Nualart («’Igual’, ‘a l’igual que’ i ‘a l’igual!’», Ara.cat, 17.08.2012; consulta: 23.10.2019) fa el comentari següent:

    Hi ha també un a l’igual! recent, sorgit de l’argot adolescent, que té un sentit peculiar i versàtil. Barreja sorpresa, incredulitat i indignació, com i ara! o sí, i què més! , i desprèn la càrrega irònica d’ ara hi corro! L’hem de restringir al seu registre.

  2. Seguint Ruaix (daux), és correcta la locució prepositiva a l’igual de (veg. dnv; consulta: 23.10.2019), però la locució conjuntiva a l’igual que és incorrecta (seria una interferència del castellà):

    a l’igual que loc. conj. igual que, com també. […] Ara bé, és reconeguda pels diccionaris la locució prepositiva a l’igual de (p. e.: Jo no sóc tractat a l’igual dels meus mèrits).

  3. Aprofitant el cas, podem afegir la locució adverbial per igual comentada també per Albert Pla Nualart en el mateix article:

    Per igual («No afecta a tothom per igual») no és ni al diec2 ni al gdlc, però el dcvb el recull, amb exemples del xv, al costat d’un per un igual que també recull el gd62.

    No apareix tampoc en el dnv, però sí que la podem documentar en obres de referència:

    • Vides paral·leles de Plutarc (Fundació Bernat Metge, 1934; consulta: 23.10.2019)
    • Pandora al Congo d’Albert Sánchez Pinyol (2005; consulta: 23.10.2019)

a + complement directe

  1. Pel que fa al complement directe preposicional (CDP), anem fent un recull de casos en què la normativa ha anat ampliant la possibilitat d’utilitzar-lo. Anem afegint els enllaços a les fitxes en la llista següent:
  2. Quant a les diferents denominacions de l’objecte directe: complement directe, implement i altres, utilitzarem, en general, la que fa servir l’avl en la seua gramàtica, tot i que segurament és un debat que no està tancat (veg. La terminologia lingüística en l’ensenyament secundari).
  3. En versions anteriors d’esta fitxa, havíem recollit opcions i limitacions en obres diferents:
    1. Segons el mestil (pàg. 789-…) i altres referències es pot usar la preposició a davant els pronoms tothom, tots, altri, ningú, cadascú, molts; (solà94) qui, el qual, algú.
    2. Podem llegir en Sintaxi bàsica del català de Carme Vilà i Comajoan (1990):

      Davant qualsevol pronom tònic [+animat] es tolera la preposició a en el CD: Això beneficia (a) tothom; […] També es tolera la inclusió de la preposició a quan el CD és avantposat:* (A) l’Albert, l’he vist al cinema.[…] S’aconsella també la inclusió de la preposició a quan un enunciat és ambigu perquè hi ha un constituent que tant pot ser subjecte com CD: T’estima com la Marta / T’estima com a la Marta.


      *Vegeu més avall el punt c de la gnv.

      Sobre esta mateixa qüestió, convé llegir el punt 11.5.1.5 de la gcc («La preposició i el sintagma preposicional» de Pelegrí Sancho Cremades), que detalla alguns casos més aportats per solà94 i altres:

      Solà (1994: 167) considera que el desplaçament d’un complement directe que és un nom que designa una entitat humana (i més encara quan és un nom propi), sembla exigir la preposició a […].66 De fet, la preposició a davant els complements disclocats és un construcció antiga en català i potser per aquesta raó ha estat admesa per alguns gramàtics.


      66. En mallorquí s’empra de manera sistemàtica la preposició a(n) davant els objectes directes dislocats a la dreta, siguin animats o inanimats […]. Aquest ús es troba almenys des del segle xvii.

    3. Pla Nualart aporta una síntesi («Complements directes amb a i sense», Ara.cat, 18.02.2011) de tot això:

      Simplificant-ho una mica, Solà diu que la a només és incorrecta quan el cd va darrere el verb, no és un pronom fort i no crea ambigüitat. Vegem quan podem —i per mi és millor— posar-hi la a .Sempre que el cd vagi davant del verb. Passa en dislocacions («A l’Anna no l’ha vist»), en oracions de relatiu («La dona a qui estima») i en les interrogatives («A qui ha insultat?»). Si escrivim «L’Anna no l’ha vist», «La dona que estima» i «Qui ha insultat», no podem saber qui veu, qui estima i qui insulta. I, si no volem crear estranyes asimetries, crec que val més mantenir-la encara que un canvi de persona desfaci l’ambigüitat («A l’Anna no l’has vist»).

      La a també és lícita davant pronoms com cadascú, qualsevol, ningú, algú i tothom i és obligatòria davant pronoms personals forts, que quan fan de cd són duplicats amb un pronom feble: «L’he vist a ell», «M’afecta a mi». Si hi ha duplicació, encara que no sigui amb pronom, la a s’ha de mantenir: «Ens acusa als professors». I també s’ha de mantenir, per simetria, en frases com «A qui fa molt que no veig és al Joan», «M’han renyat a mi i als meus companys». I el consell final és: sempre que sense a la frase sigui ambigua, poseu-hi a.

    4. En la gramàtica de l’avl tenim més detallats els casos en què el complement directe és introduït per la preposició a:

      En algun context, el cd va precedit o pot anar precedit de la preposició a. Es tracta dels casos següents:

      a) Davant d’un pronom personal fort:

      T’ha nomenat a tu.
      Ens estava buscant a nosaltres.
      Mira’ls a ells, no a mi.

      observació: La preposició a també apareix, amb sintagmes nominals, en aquells casos que estan duplicats per un pronom feble i equivalen a nosaltres o vosaltres: Ens estaven buscant als estudiants de batxillerat (això és, ‘a nosaltres, estudiants de batxillerat’).

      b) En casos de possible ambigüitat entre el subjecte i el complement directe, a causa de la posposició del primer:

      En el partit d’ahir va guanyar el Vila-real al Betis.
      Hem vist com perseguia un policia a un lladre.

      c) En casos de dislocació, quan el complement directe és definit, està referit a éssers animats i és représ per un pronom feble:

      Als nous inquilins, no els entén ningú.
      No els entén ningú, als nous inquilins.

      d) Optativament, davant dels pronoms indefinits tothom, tots, algú i ningú, i amb interrogatius o relatius ambigus:

      Vaig trobar (a) tothom.
      Has vist (a) algú?
      (A) qui ha escoltat?
      He vist l’home que / a qui va intimidar Marta.

      observació: També s’usa la preposició en aquells casos en què un quantitatiu assumix una funció pròxima al pronom i té un valor específic de persona: Segurament el meu discurs sorprendrà a molts; No sé si farà riure a molts o a pocs, però és un destrellat. No s’usa, en canvi, la preposició en els casos en què modifica un substantiu explícit o pronominalitzat per en: Hem vist molts amics teus; N’hem vist molts.

      e) Optativament, davant de nom propi de persona:

      He vist (a) Carles.
      Han convidat (a) Maria a la boda.

      Però no quan va precedit de determinant:

      He vist l’amiga Teresa.
      He vist en Joan.

      observació: Els noms propis amb article tenen un comportament pròxim a la resta de sintagmes nominals, i admeten fàcilment l’ús sense preposició; els noms propis sense article, en canvi, s’aproximen als pronoms personals, i l’ús sense preposició resulta més marcat i artificial. Notem, a més, que no s’usa la preposició en casos com He llegit Ausiàs March, Estava embadalit sentint Mozart, en què els noms propis s’usen metonímicament per a referir-se a l’obra d’un autor.

      f) En casos d’estructures paral·leles on un dels constituents ja apareix precedit de preposició:

      T’han convidat a tu i al metge de Calp.
      T’estimaràs a tu mateix com als altres.
      Han convidat a tots, fins i tot al meu cosí.