Inicialment, esta forma verbal representava el gerundi del verb delegar. Fa uns anys no tenia entrada en els diccionaris (dec, diec, dval) com a substantiu o adjectiu amb el significat ‘que delega’, significat que estava reservat a l’adjectiu delegatori. Tanmateix, això ha canviat. El dnv inclou les accepcions següents (consulta: 11.08.2016):
delegant adj. i m. i f. Delegador 2.
delegador -ra 1. adj. Que es pot delegar o s’ha de delegar. 2. adj. i m. i f. Que delega.
La paraula quequec és una de les diverses denominacions de la planta Bellardia trixago (també Bartsia trixago o Trixago apula Steven). Seguint el Termcat, la planta també rep les denominacions següents: boca de dragó borda, boques, cresta de gall, cresta marina, erinassos, fonollades grogues, gall de cresta, pàpola o pàpoles (o papoles).
A més d’això, en el diccionari del Salt 2.0 apareixia la definició següent, que supose que algú haurà fet servir alguna volta:
quequec 1. fer (algú) quequec loc. No poder fer algú alguna cosa després de dir que podia fer-la. 2. fer (algú) quequec loc. Fallar les expectatives que s’havien fet sobre un assumpte.
Per al cas 1, recorde que a la Valldigna hi havia qui fea servir en algun cas l’expressió un poc més gruixuda: «¡mare, em cague!». Per al cas 2, podem adaptar a cada cas altres alternatives, com ara les que mos oferix el dnv: tornar-se aigua de tramussos, eixir carabassa, eixir fullola de moro, tocar raspat…
Glòria Banyuls Fuster («Recull frasològic de la comarca de la Safor», 2014; consulta: 09.08.2016), fa servir l’expressió fer quequec per a descriure el significat de «fer botiges» (‘quequejar’) en Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni. No pareix que siga ben bé el mateix, tot i que alguna relació hi podem trobar.
[N]o s’apostrofen els mots femenins que la pronúncia ho exigeix
L’exemple era la asimetria (mestil2 vii.7, Solà-Barna, pàg. 18). Altres exemples del mateix cas eren: de anormal [?] (Solà-Barna, pàg. 18), la host (Fabra, Gramàtica catalana, Teide, §35, «casos … en què la pronunciació ho exigeix»), la anormalitat, la una [hora], la ira…
Cal fer avinent que, amb l’aparició del diec (1995), sembla que l’Institut d’Estudis Catalans ha abandonat el criteri de no apostrofar l’article definit femení davant els mots començats per una a- de negació o separació, com havia estat normatiu fins aleshores. […]Amb l’aparició de la segona edició del diccionari normatiu per la diada de Sant Jordi del 2007, hem pogut confirmar aquest canvi de criteri de la Secció Filològica.
I podem consultar les entrades asèptic -ca i asistòlic -ca del diec2 i la versió provisional de la gramàtica de l’iec, que inclou «l’asèpsia» en el quadre iv.26 (consulta: 26.11.2003). Finalment, confirma eixe canvi la gramàtica de l’avl (2006), que no recull eixa excepció en les normes d’apostrofació. Per tant, cal escriure amb apòstrof:
L’asimetria, l’anormalitat, l’apercepció, l’asèpsia, l’asistòlia, l’anorèxia, l’anèmia, l’abiosi, l’abiotròfia, l’anovulació, l’apoliticisme, etc.
Es mantenen, però, altres excepcions habituals (gnv, 5.4.2):
– Davant de les paraules una (referida a l’hora del dia), ira i host, per a evitar confusions per homofonia:
la una és una bona hora però ni l’una ni l’altra van vindre
la ira del rei però la lira del rei
la host del rei Jaume I però es va trencar l’os de la cama– Davant del nom de les lletres:
la a
la hac
la efe
davant de ics i de yOBSERVACIÓ: Sí que s’apostrofa, en canvi, davant del nom de les lletres dels altres alfabets: l’alfa, l’àlif, l’àlef.
- A més d’en les àrees recreatives, la instal·lació de campaments de turisme només es pot realitzar…
- …ha de vore amb la pregunta d’a què es destinen o a què van a destinar-se eixos 15 milions d’euros.
- [La idea de l’emigrant, Enric Valor; consulta: 11.07.2013] —Ja ho crec! Tinc paella, dues olles, oli, creïlles, arròs, fesols. I dos pans d’a quilo que m’apuge cada dissabte.
- [Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor de Vicent Salvador i Heike van Lawick (ed.); consulta: 11.07.2013] No es mostra purista [Enric Valor] amb combinacions de dues preposicions, en casos com els següents: d’a cos (O 2, 177), d’a cos i mig (P, 273; B, 423), d’a repèl (B, 265).
«b) S’apostrofa l’article masculí singular davant manlleus no normalitzats començats per s seguida de consonant (puix que la s es pronuncia precedida d’una e): l’statu quo. No s’apostrofa, però, l’article femení ni la preposició de (puix que la s recolza en la vocal de l’article o la preposició):[nota] la schola cantorum, un repertori de scherzos.»
Tanmateix, com indica Joan Costa Carreras, cal incloure més casos rarament previstos en manuals d’estil, com els de mots començats per les lletres (o dígrafs) f , v o sch [ʃ / sk] seguides de consonant, que tant corresponen a manlleus no adaptats (Schlächter i Schlacht, per exemple) com a mots catalans (ftalat i ftiriasi). Per això proposa una nova redacció per a eixe punt de la gramàtica:
«S’apostrofa l’article masculí singular davant mots catalans o manlleus no normalitzats començats per un so fricatiu (amb les grafies f, sch, s o v) seguit de consonant (puix que el so fricatiu es pronuncia precedit d’una e): l’ftalat, l’Schlächter, l’statu quo. No s’apostrofa, però, l’article femení ni la preposició de (puix que la el so fricatiu recolza en la vocal de l’article o la preposició): la ftiriasi, la Schlacht, la schola cantorum, de ftiriasi, de Schlacht, un repertori de scherzos.»
*Nota sobre fonètica i ortografia [09.08.2016]: tal com jo ho veig, és possible que es produïxca el cas de recolzament esmentat, però caldria seguir en este cas també el criteri general d’apostrofació de l’article (el/la) i la preposició de, vist que, d’acord amb la transcripció fonètica del dnv de l’avl, la majoria dels mots començats per s seguida de consonant es pronuncien amb una e inicial:
| scherzo [es’kɛɾʣo] | slip [ez’lip] | staccato [esta’kato] |
| scout [es’kawt] | slogan [ez’lɔɣan] | staff [es’taf] |
| sfumato [esfu’mato] | smartphone [ez’maɾfown] | statu quo [es’tatu ‘kwo] |
| ska [es’ka] | smash [ez’maʃ] | stilb [es’tilp] |
| skarn [es’kaɾn] | smithsonita [ezmiθso’nita] | stokes [es’tokes] |
| skay [es’kaj] | smocking [ez’mɔkiŋ] | stop [es’tɔp] |
| sketch [es’keʧ] | snack [ez’nak] | strengita [estɾen’ʤita] |
| skin [es’kin] | snob [ez’nop] | stricto sensu [es’tɾikto sensu] |
| skutterudita [eskuteɾu’ðita] | spessartina [espesaɾ’tina] | stripper [es’tɾipeɾ] |
| slalom [ez’lalom] | spin [es’pin] | striptease [estɾip’tis] |
frontisme m Pràctica política de coalitzar-se dos o més partits d’ideologia afí, especialment per a contrarestar o neutralitzar la influència dels partits d’ideologia oposada.
Posteriorment comprovem que apareix recollit en el dnv (consulta: 08.08.2016), amb la definició següent:
frontisme m. POLÍT. Tendència de dos o més partits polítics a formar un front comú.
frentismo m (Pol) Tendencia de dos o más partidos a formar un frente común. | Ya 28.1.91, 13: Jáuregui alerta sobre el «frentismo» en Euskadi.
En italià, el De Mauro l’inclou amb una definició molt determinada:
s. m. polit., tendenza a formare alleanze politiche tra partiti di sinistra.
En francés, l’atilf també li dóna un caràcter general (tot i que amb uns orígens també determinats):
Au fig. En même temps. Mener de front (deux entreprises) Mais c’est une terrible oeuvre que celle où il faut faire marcher de front l’intérêt dramatique, les caractères, les passions et le style. (CHATEAUBR., Corresp., t. 2, 1789-1824, p. 358). REM. Frontisme, subst. masc. Doctrine du Parti du Front constitué en France à la veille de la Seconde Guerre mondiale. La vive personnalité du député Gaston Bergery anime la Flèche, organe du frontisme (Civilis. écr., 1939, p. 36-12).
La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ha acordat (veg.) que en cas de concurrència de dièresis en una mateixa forma verbal, s’escrigui tan sols la de la i (així arguïm, com conduïm o traduïm). Si la i no pot dur dièresi, però, es manté la de la u (com en argüírem o en argüir). Per tant, s’escriuen amb dièresi a la i les formes següents del verb argüir:
· Present d’indicatiu: arguïm, arguïu
· Present de subjuntiu: arguïm, arguïu
· Imperatiu: arguïm, arguïu
· Pretèrit imperfet d’indicatiu: arguïa, arguïes, arguïa, arguïen
· Pretèrit imperfet de subjuntiu: arguïssis, arguïssin
· Pretèrit perfet d’indicatiu: arguïres, arguïren
· Participi: arguït, arguïda, arguïts, arguïdes.
La paraula Brexit és un terme anglés (escrit aixina en els diccionaris d’Oxford, Cambridge i Collins) que s’ha popularitzat últimament (més o menys a partir del 2012), per a denominar la possible eixida del Regne Unit de la Gran Bretanya de la Unió Europea. Abans hi havia hagut la possibilitat del grexit, amb què es va denominar la possibilitat d’expulsar Grècia de la Unió Europea. I també es van crear en algun moment versions adaptades a altres països (frexit, dexit, italexit…). Segons el diccionari Cambridge el terme anglés Brexit prové de l’abreviació de «British exit».
Davant les diverses opcions d’escriptura que podem documentar (Brexit, brexit, brèxit, Brèxit), el Cercaterm ha respost (17.10.2019; 04.05.2022):
17.10.2019 Considerem que la millor opció és escriure Brèxit: amb majúscula perquè és un nom propi però adaptat al català. No cal, per tant, la cursiva. És una forma ja força usada en molts mitjans de comunicació.
04.05.2022 Considerem que la forma més adequada és Brèxit, amb majúscula i accentuada. És l’adaptació gràfica d’un nom propi. Recollirem aquesta forma en una fitxa consultable al Cercaterm.
En canvi, en castellà, la Fundéu (20.06.2016; consulta: 17.10.2019) recomanava tractar-lo com a manlleu no adaptat d’un substantiu comú (és a dir, minúscula i cursiva): brexit. Posteriorment (30.01.2020) va revisar eixe criteri i va decidir que es podien utilitzar tres opcions alternatives:
- «A un paso del brexit duro…»: manlleu no adaptat.
- «A un paso del Brexit duro…»: nom propi anglés d’un fet històric.
- «A un paso del bréxit duro…»: substantiu comú adaptat al castellà.
Tot i que és un terme ben comú actualment, més encara en períodes electorals, on es controlen els temps de debat o d’emissió d’espais publicitaris —és a dir, el minutatge—, no hem trobat este substantiu en els diccionaris habituals. Feta la consulta, el servei de consultes del Termcat ha enviat la consideració següent (20.06.2016):
Considerem adequat el terme minutatge en l’àmbit dels audiovisuals, especialment en ràdio i televisió, per a designar la determinació dels minuts que ha de durar un programa, una actuació, una emissió, etc.
Per tant, en este camp dels mitjans audiovisuals, minutar és (segons el DNV):
1. v. tr. Fer el còmput dels minuts i segons que dura (alguna cosa).
2. v. tr. Distribuir el temps corresponent a una activitat determinada, com ara programes de televisió o actes públics.
I el minutatge seria l’acció o l’efecte de minutar.
De Martí Gadea (1891) cap ací, a més de putxineŀli, que és un terme prou difós, hi ha la variant peretxinel·lo, peretxinel·la. Este apareix en el diccionari de l’avl (consulta: 13.06.2016):
peretxinel·la f. Putxinel·li.
peretxinel·lo m. Putxinel·li.
A més, este terme derivat de l’italià pulcinelle té altres variants (que hem conegut gràcies als collistaries de Migjorn, 07.06.2016):
- pretxinel·la (Josep Molés, Benicàssim)
- perxinel·la (Josep Font, la Vall d’Uixó)
- puritxinel·la (Vicent Bataller, Xàtiva; Josep Andrés, Marina Alta)
Xavier Rofes Moliner (10.07.2016) envia més dades sobre la història de l’ús d’este terme:
Unes quantes dades sobre algunes variants catalanes de l’italià pulcinelle i sobre la seva datació (sembla que l’italianisme penetrà al segle XVIII). Dono les formes ordenades alfabèticament:
peretxinel·la Col·loquis eròtico-burlescos del segle XVIII, p. 304 editat per Joaquim Martí Mestre el 1996. [No tinc el llibre i, per tant, desconec a quin col·loqui pertany ni de quin any del segle XVIII és, però podria ser la variant més antiga documentada si resulta anterior a puritxinel·lis del baró de Maldà. Martí Mestre tampoc en documenta cap variant en el seu diccionari històric.]
politxinel·la Diccionari Labèrnia, 2a ed. (1865, vol. 2, p. 369, col. 1)
politxinel·li Diccionari Labèrnia, 2a ed. (1865, vol. 2, p. 369, col. 1)politxinetli Antoni Careta, Quadros de Barcelona (1876, p. 280 i 283 [apud CTILC])
potxineli Diccionari Bulbena (1905, p. 460, col. 2)
potxinelli Gramàtica Fabra (1912, p. 22)
potxinel·li Normes IEC (1913, p. 7)
pretxinel·la Salvador Guinot, Escenes castelloneses (1905, p. 74 i 76 [apud CTILC])
protxineli Diccionari Bulbena (1905, p. 472, col. 2)
prutxinel·li Diccionari Labèrnia, 2a ed. (1865, vol. 2, p. 369, col. 1)
puchineli L’Arch de Sant Martí, 1885, any II, n. 56, p. 308.
puchinelli Lo Nunci, 1880, 2a època, any IV, n. 152, p. 2, col. 3.
puritxinel·lis Calaix de Sastre del baró de Maldà (1987: p. 164 [5 març 1794])
putxinelli La Campana de Gràcia, 1883, any XIV, n. 710, p. 1, col. 2
putxinel·li Ilustració Catalana, 1892, any XIII, n.
295, p. 306, col. 1.