L’adverbi alego —«l’horrible alego», segons Fabra (conversa 405, 04.07.1923)— té entrada en el dcvb:
alego adv. vulg.
Prompte, dins poc temps; cast. en seguida. «¿No vindràs?—Alego vinc» (Valls). «Alego alego serà la fira» (Baix Maestrat., ap. Garcia G. Vec.).
Fon.: əlέɣu (Barc., Penedès, Tarr.); aléɣo (Priorat, Tortosa, Maestrat).
Etim.: barbarisme, del cast. luego. L’ètim llatí īllĭco, proposat de qualcú, és impossible.
L’ús d’alego (amb la variant lego) s’estén també pel Baix Cinca (segons Aproximació descriptiva a la llengua de Saidí d’Hèctor Moret Coso i Màrio Sasot Escuer) i arriba a l’Alguer (pronunciat «legu») , dades que apareixen en el mapa 1.988 de l’aldc. En l’article «Pervivència de formes lèxiques patrimonials de l’Alt Camp en els estudiants de secundària de Valls» (2000) Anna Montserrat Ciurana exposa:
Encara que el seu caràcter de castellanisme sigui indiscutible, caldria d’una banda estudiar-ne l’antiguitat, i de l’altra, veure que el significat que li atribuïm en català (’aviat, de seguida’) varia respecte del castellà (’després, més tard’). Pel que fa a la seva pervivència, el 32 % dels enquestats demostren tenir-ne competència passiva i el 25 % també activa. De fet, sobta que els dos percentatges no siguin més extrems, és a dir, si tenim en compte l’alt índex de freqüència d’aquest adverbi, que en generacions de més edat segueix convivint amb aviat, sorprèn que alego no sigui conegut per la pràctica totalitat dels informants* (competència passiva), i d’altra banda, la forta estigmatització que té —no només com a «antiquat», sinó també com a castellanisme— conduiria a suposar que, en ser interrogats, els informants triarien altres solucions menys connotades (competència activa).
* En realitat, un 7 % dels enquestats van confondre aquesta forma amb la primera persona del present d’indicatiu del verb aŀlegar, amb la qual cosa el percentatge de competents passius podria augmentar lleugerament.
Quant a les possibilitats d’ús general d’esta paraula més enllà dels àmbits on encara és usual, l’Institut d’Estudis Catalans va considerar fa uns anys en la seua proposta d’estàndard oral (2018) que alego i lego no s’havien d’admetre. Tot dependrà de la persistència dels usuaris o, inclús, de les obres literàries que la puguen rescatar. En relació amb eixe corrent literari actual d’obertura a les varietats dialectals (16.04.2024), podem llegir el petit relat «Alego» de Carme Andrade Platero , que comença aixina:
Alego
Els dies de festa, a la tornada del mas, tota la família caminàvem uns minuts per una pista pedregosa i plena de clots fins arribar a la clariana del bosc on havíem deixat el cotxe. En un dels revolts, un cartell clavat en un pi anunciava un salt d’aigua, una fletxa i el nombre de metres fins arribar-hi: 300 m. Darrere el cartell el bosc s’espessia i oferia als meus ulls d’infant l’entrada a un món fosc i atractiu i alhora inquietant. Moltes vegades preguntava a l’oncle del mas si el lloc era bonic i si algun dia m’hi portaria. I la resposta era sempre la mateixa. Alego. […]
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.