Coromines esmenta la forma enfeltrir-se derivada de feltre, però no en dona més informació (almenys pel que he vist en el seu diccionari). El dcvb sí que li dona entrada pròpia (entrada que també recull el dgfpastor):
enfeltrir-se v. refl. Prendre la roba mal rentada un color brut semblant al del feltre (Val.); cast. entraparse.
reig2 comenta alguns detalls d’ús més:
També s’usa aquest mot per a expressar que en qualsevol cosa, encara que no siga de tela, ha penetrat tant la brutícia que és impossible deixar-la neta. […] S’empra fonamentalment el seu participi, enfeltrit, equivalent al castellà percudido. […] També pot aplicar-se per a fer referència a la brutícia d’una persona.
Esta forma és la que apareix en el dnv (consulta: 02.10.2023):
enfeltrir-se 1.v. pron. Prendre, la roba mal llavada, un color brut paregut al del feltre. 2.v. pron. Prendre, la roba, mala olor.
La forma empeltrir-se
El company Àngel Alexandre (Simat; Migjorn, 15.10.2010) comenta la variant empeltrir (que és la que he sentit jo també en Carcaixent):
Nosaltres fem servir la variant empeltrir, però el significat és el mateix: normalment que una tela ha quedat impregnada d’una substància que no es pot fer anar. Es diu de les cortines de la cuina, a causa del greix o el fum. També d’una taca en la roba que, malgrat llavar-la unes quantes voltes, no se’n va. Per cert, s’aplica molt al fum en eixir d’un local on tothom fuma. La roba es queda empeltrida de fum.
Eixa variant és la que fa servir també Toni Cucarella (Xàtiva) en el seu bloc:
Feia olor a fum tabac reclòs de molts dies, a pudors humanes empeltrides en les parets.
«Un antic costum grec»
[…] per si encara algú escampa recialles empeltrides d’aquella flaire de les màquines […]
«La nit que Obama va guanyar les eleccions»
Segons ma mare (Carcaixent, 15.10.2010), en Albalat de la Ribera hi ha la variant empedrit (possiblement del verb empedrir; també ho diuen en Sollana), que podria ser l’origen de l’encreuament entre enfeltrit i empeltrit, ja que, segons ma mare, en la roba empeltrida, la runa de la roba hauria d’estar ben compacta, «solidificada».
Curiosament, trobem el mateix verb en italià (roveretà) segons el Vocabolario vernacolo-italiano pei distretti roveretano e trentino de Giovanni Battista Azzolini (1856: Google Llibres, consulta: 15.10.2010):
El gdlc del 1993 incloïa només el verb per a les matemàtiques, però actualment (consulta: 01.03.2009, 06.07.2023) li afig una accepció per al dret:
normar v1trmat Establir una norma. 2intrdr Establir normes jurídiques.
El dnv inclou el verb amb eixes mateixes accepcions, però el diec no inclou encara el verb, encara que sí que conté (també els altres diccionaris) l’adjectiu normat -ada:
normat -ada adj.[mt] Que té definida una norma.
Nota fdt. El gdlci el diecindiquen que és un adjectiu del camp de les matemàtiques únicament, mentres que el dnvno restringix cap camp d’ús.
El verb normar mos va aparéixer en la versió en castellà d’un document que va arribar al dogv (Maribel, 20.10.1997): «que normaba la base quinta». Com que no apareixia en el drae ni en el Moliner, suposàrem que era una creació espúria en compte de regulaba, establecía, determinaba, etc. En la versió en valencià el document dia: «determinats per la base…».
Posteriorment, el drae01 va incloure el verb amb dos accepcions:
1. tr. Dictar normas. 2. Cuba y Méx. Sujetar a normas.
Però en edicions següents del drae (consulta: 12.07.2023) es va quedar només amb una de les accepcions:
El participi atibacat -ada, del verb atibacar, és usual a Tavernes de la Valldigna (i a més llocs, com per exemple Foios, segons comenta Eugeni S. Reig en Migjorn; Alginet, com mos diu Josep Lozano Lerma; a Eslida, segon Òscar Pérez Silvestre; i a Otos, informa Joan Olivares en Migjorn; 02.11.2009). L’adjectiu atibacat -ada indica que una cosa està plena de gom a gom.
Variants:atibacant, atabicat. A Simat hi ha, a més, la forma invariable atibacant. Exemple: «les séquies estaven atibacades de residus»; a Simat seria: «les séquies estaven atibacant de residus» (informació d’Àngel Alexandre – Migjorn, 26.07.2004). A Torrent hi ha la forma atabicat (segons informa Anna Gascó).
Joan Olivares, a més, comenta (Migjorn, 02.11.2009):
Nosaltres també conjuguem el verb atibacar. Per exemple: «Quan ha d’eixir de casa, s’atibaca les butxaques de cacauets per anar rosegant tot el dia.»
Cal dir que el DGFPastor ja havia incorporat el verb atibacar (que no havia recollit el dcvb) i ja apareix en altres diccionaris, com ara el gdlc:
vdial1tr Atapeir. Atibacar un calaix de coses inútils. Séquies atibacades de residus. 2pronfig Atipar-se. Atibacar -se de dolços.
Segons el dcorom (s. v. tibar):
+Atibacat ‘atapeït, curull’: «els trens estos dies van atibacats de gent» val. (J. G. M. 1963): més que derivat és resultat d’un encreuament amb mots en -acat de sentit semblant: atacat (atacar de pólvora), atabacat ‘ficat en tabac’, estacar-se […], estacat «atufado», C. Ros, 1784.
En el Salt 2.0 podíem trobar:
atibacarv. tr. Omplir completament, posar com dins d’un tabac. Ordena els calaixos de l’escriptori, perquè els has atibacat de coses inútils.
Finalment, el dnv (consulta: 28.06.2023) ha incorporat el verb:
atibacar v. tr. Ataquinar, omplir excessivament. Ha atibacat els calaixos de l’escriptori de papers inútils.
a tibó/a tibo
A Elx, on es manté el verb tibar (segons informa Martí i Casanova – Migjorn, 26.07.2004), hi ha l’expressió «estar a tibó» ‘de gom a gom’; també hi ha atibonat -ada (Martí i Casanova – Migjorn, 02.11.2009). Podem trobar un exemple d’a tibó en en el poema «Inventari de la Roà» de Gaspar Jaén i Urban:
Pitxers d’aiguallimó. Gotets de licor d’herbes. / Onces de xocolate. Mates de raboigat. / Galló blanc de l’armela. Mel. Rollets d’aiguardent. / Orxata amb fogasseta. Maredeuetes blanques. / Olor de gesminers. Panal d’abelles. Cera. / Calor, ferro, tro, pólvora. L’aire no corre gens. / Suor apegalosa. La nit crema la pell. / La gent fa la roà. Marededéu de plata. / L’església estarà tota la nit oberta, / plena de clavellines. Flor i flama, la dona / per generacions tan benaventurada. / Esquinç del Paradís. Majestat de marfil. / Passen dones amb ciris, tota la nit rodant. / Els carrers a tibó. Nocturn, nocturn incògnit!
A Simat hi ha la mateixa expressió però amb canvi en l’accent: «estar a tibo» (informació d’Àngel Alexandre – Migjorn, 26.07.2004), expressió que també es fa servir igual a Sollana (14.11.2009).
El verb ofertar no apareixia fa uns anys en els diccionaris (encara no apareix en el diec), que prescrivien substituir-lo per oferir. Actualment (04.05.2023), el dnv ja l’ha admés:
ofertar 1.v. tr.Oferir 5. 2.v. tr. En el comerç, oferir en venda (un producte) a bon preu.
Este verb apareix en els diccionaris amb la forma eixamorar, però el cas és que la forma eixumorar és una variant existent a Catalunya (com ara a Font-rubí), a les Illes Balears i al País Valencià. La companya Rosanna Pasqual Vallés (l’Alcúdia, 1966), es va sorprendre (27.03.2023) al no trobar-la en el diccionari, tot i que sí que apareix en el dcvb i el tresor2011 i és la forma més acostada a l’origen llatí, tal com indica el dcorom:
EIXAMORAR, primitivament eixumorar, del ll. exhūmōrare ‘treure humitats, treure humors’, que va passar al català amb el matís de ‘rebaixar la humitat, eixugar considerablement’, sovint ‘no del tot’.
Nota fdt. Dos informants (Elisa, 87 anys, i José, 91 anys; 01.03.2023) van confirmar l’ús de la variant «aixumorar» a Sollana (amb aparició ocasional d’«aixamorar»). Un mes més tard (05.05.2023), informants de Carcaixent al voltant de la setantena (de la meua família) utilitzen «eixamorar». Sobre alguns usos d’este verb, podeu consultar el bloc Mot a Mot (15.07.209) , o la pàgina de Facebook de l’avl (11.09.2019)
Fa uns anys la documentaven a Oliva, tal com podem llegir en La Parla d’Oliva:
[aʃumoɾáɾ] o [aʃamoɾáɾ] […]
[Diàleg dels informants]
–La roba encara no està seca, està eixumorà(da) Vol dir que hem posat roba estesa per a què s’eixugue però continua tenint humitat, encara que li manca un poc per estar eixuta.
–Ma mare deia eixamorar la roba
Nota fdt. La companya Violant Gosp Herraiz (03.04.2023) coneix la variant «aixemorar» per la seua iaia d’Oliva (Safor).
També consignava la forma eixumorar Joaquim González i Caturla (Un estiu amb Flora, 1989) i Encarna Sant-Celoni (Al cor la quimereta, 2002). A més d’eixes referències, encara que no ha tingut molt d’ús escrit fins ara, podem localitzar usades literàriament les variants axumorar en Salvador Galmés (1911) i eixumorar en Josep Maria Llompart (1974) (ctilc, consulta: 28.03.2023):
El die queya esllangait, axumorat de quietesa, y la quietesa axumorada de tonalitats esborradisses.
[…] ja desistit de tot, ja humiliat com l’infant mort que el riu eixumorava?
En valencià, els diccionaris recullen per a este verb dos accepcions (dnv; consulta: 23.03.2023):
1.v. tr. MÚS. Preparar les partitures (d’una composició musical) per a cadascun dels instruments que l’han d’executar. 2.v. tr. DRET Escripturar.
No arrepleguen encara uns usos comuns actualment (sinònims del verb instrumentalitzar) que estenen el significat ‘preparar’ de l’accepció musical a altres àmbits, o que els amplien amb el sentit ‘utilitzar, manipular’. Podem documentar eixa accepció (ctilc, consulta: 23.03.2023; Google Llibres, consulta: 23.03.2023) a mitan segle passat:
La conquesta pel món animal de l’autonomia dels grans aparells fisiològics, cosa que permet a l’individu de regular la seva nutrició, el seu calor, el seu moviment i els seus intercanvis, no és encara la llibertat, però prepara l’autonomia corporal que instrumenta l’autonomia espiritual de la llibertat.
Les estructures de l’univers personal de Josep Maria Palacios i Martínez (1964)
El seu aïllament és paral·lel al fracàs a què desemboca tot intent d’instrumentar políticament l’opció esquerrana del catalanisme.
Jaume Bofill i Mates (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política de Jordi Casassas i Ymbert (1980)
A pesar que la normativa encara no ha admés estos usos, el ddlc de l’iec els ha documentat i marcat (amb un •) com a accepcions no normatives:
•2. [N1V N2] (N1[humà, col·lectiu]; N2[acte, fet]) [Algú, un col·lectiu]1 fer les accions necessàries per a portar a terme de manera organitzada [un acte, un fet]2. En aquest sentit, l’Educació Especial ha de permetre aconseguir aquests objectius per a cada infant, i instrumentar totes aquelles ajudes que calgui donar-li, tant si és temporalment com de manera permanent […]. [L’educació (1986): 37, p. 5].
adj.En l’actualitat, el finançament ordinari dels diferents nivells de govern pot respondre a tres sistemes bàsics. Primer, el de sobirania fiscal única del govern central, amb subvencions —instrumentades d’una o altra forma— als governs territorials i locals. [Bricall (1984): 33, p. 25].
•3. [N1V N2] (N1[humà]; N2[humà, cosa]) Instrumentalitzar. Vist des de dintre, el feminisme té, efectivament, defectes i deficiències […]. El perill de politització li ve de fora, de la tendència dels partits polítics a instrumentar-lo, manifassejar-lo, especialment en períodes electorals. [Pàmies (1987): A, p. 55].
En castellà, el diccionari Clave recull una accepció (que no apareixia en el drae01):
[2 Referido esp. a un plan o a una solución, disponerlos y poner los medios para su ejecución: El Gobierno ‘instrumentará’ medidas para combatir el paro.
El drae en línia (consultes: 27.04.2006; 23.03.2023) inclou unes accepcions 2 i 3 que atenen eixos usos:
1. tr. Preparar las partituras de una composición musical para cada uno de los instrumentos que la ejecutan. 2. tr. Crear, constituir, organizar. 3. tr. Med. Disponer o preparar el instrumental. 4. tr. Taurom. Ejecutar las diversas suertes de la lidia.
L’accepció mèdica del verb cursar apareix en el dnv com a tercera accepció:
3.v. intr. MED./PAT. Desenrotllar-se, una malaltia o un símptoma. La grip sol cursar amb congestió nasal.
Este ús no és cap novetat, es pot documentar, com a mínim, des de mitjan segle xx. El diccionari de l’iec encara no ha introduït eixa accepció, tot i que la podem localitzar també en el ddlc del mateix institut (i en el gdlc).
Este verb equivalia a l’intransitiu fronterejar, que el dnv definix ‘ser, un territori, fronterer amb un altre’. Actualment podem localitzar una accepció més, relacionada amb la frontera, entesa com a part més visible, la part del front:
En els comerços, «posar enfront el producte amb la data de caducitat més antiga» (PTT Sant Celoni, 07.04.2015); «moure els productes cap endavant per a que la prestatgeria no es vegi buida» (Diari Sant Quirze, 31.01.2022);
Si van bé les coses, també s’hauria de generar un altre frontejar, adaptació del verb anglés front, que ha passat de designar qui està al front (qui lidera) d’una banda de música, a indicar qui fingix uns sentiments, una actitud, per a amagar la realitat. El diccionari Merriam-Webster (consulta: 23.08.2022) indica:
frontverb US, informal: to assume a fake or false personality to conceal one’s true identity and character.
Posteriorment, el verb ha adquirit en el castellà d’Amèrica (frontear) el valor de ‘faronejar, exhibir-se o provocar amb vanitat’.
El dnv ha incorporat una accepció transitiva en este verb, la número 3:
1. v. intr. Distingir-se de la resta o cridar l’atenció per la seua excel·lència, novetat o originalitat, o perquè oferix un gran contrast. Eixe color ressalta més que l’altre. 2. v. intr. Eixir cap a fora interrompent la planor d’una superfície, fer ressalt. El balcó ressalta massa. 3.v. tr. Posar en relleu (alguna cosa). L’alcalde ressaltà la importància de l’acord adoptat.
Això permet que tant es pot ara «fer ressaltar» com «ressaltar» un text amb un color de fons, tal com he fet en la citació anterior. I, per tant, podem també dir que hem «ressaltat un text» —fins ara la normativa només permetia dir que l’havíem «fet ressaltar»—. El diec encara no ha incorporat eixa possibilitat.
En l’àmbit general —i lingüístic—, l’adjectiu incoatiu -iva fa referència a elements que indiquen un canvi d’estat o un inici d’un nou estat. A partir d’eixa característica aplicada als verbs del llatí, la normativa gramatical sobre la morfologia verbal ha adoptat l’adjectiu incoatiu -iva per a fer referència a un determinat grup de verbs (dnv; consulta: 16.05.2022):
adj. ling. Que pertany (un verb) al grup més nombrós i productiu dels verbs acabats en -ir i que adopten l’increment -ix (o -eix).1
Nota 1. Per a altres verbs denominats incoatius, però ara en relació amb l’accepció ‘canvi d’estat’, podeu consultar la Gramàtica essencial de la llengua catalana de l’iec (17.4) o la Gramàtica del català contemporani (s 1.3.3.2, 13.3.4.3, 13.3.6.3, 16.1.2, 16.2.4.1, 16.3.2.1.a-b). En esta obra preferixen denominar-los verbs ergatius.
Els verbs incoatius: l’ús i la normativa Tal com indica la definició del diccionari, eixe grup de verbs és el més nombrós (pam dalt, pam baix, un miler) dels que acaben l’infinitiu en -ir (en la denominada tercera conjugació o tercera flexió). Els verbs que es solen utilitzar com a models per a conjugar els incoatius són: agrair, avorrir, preferir, parir, servir… Les «formes reals del valencià parlat i, en general, dels parlars occidentals on es manté la consonant velar» (Pérez Saldanya-Rigau, 2005), seguixen el model següent:
Per al cas del català central, Pompeu Fabra (1918) va optar per les formes usuals del seu temps en la llengua parlada (present d’indicatiu: -eixo, -eixes, -eix, -im, -iu, -eixen; present de subjuntiu: -eixi, -eixis, -eixi, -im, -iu, -eixin). En el cas valencià, la normativa posterior als anys cinquanta del segle xx va adoptar un criteri oposat i problemàtic respecte a la llengua parlada.2
Nota 2. Contràriament al que ja havia anotat Fabra en 1918 (veg. p. 91), tal com ressalta Xavier Rofes Moliner (missatge: 18.07.2022).
Això va fer que, en lloc del model regular i usual que hem vist més amunt (amb l’increment palatal), s’hagen proposat i utilitzats diferents paradigmes de conjugació incoativa que s’apartaven de l’ús quotidià i que inclús barrejaven parcialment «tres paradigmes diferents», com podem vore en la proposta oferida encara ara per la normativa valenciana:
En este model es combinen el paradigma popular (d’on agarren la vocal i); el paradigma medieval (d’on agarren la consonant s) i el paradigma del català central (d’on agarraven l’aplec -ei-). Una barreja que desatén dos factors ben significatius: en primer lloc, la regularitat a què ha arribat l’evolució de l’ús real (amb l’ús sistemàtic de la palatal representada per la -x-); en segon lloc, que el model per al català central atenia precisament l’evolució de l’ús real d’aquell dialecte, consideració que també s’hauria d’haver fet amb la variant valenciana.
Les formes de present
Confusió i silencis en l’avl
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha tractat les formes incoatives de present centrant-se en fer una proposta per a l’escriptura dels registres formals, però sense atendre amb detall i claredat l’ús escrit de les formes més usuals i generals. Podem trobar en el diccionari dos notes en la conjugació dels verbs incoatius que tracten la qüestió de manera desigual (com ara, al final de la conjugació del verb agrair):
– En el valencià septentrional: present d’indicatiu: 1 servixo/serveixo. – […] La consonant s del grup -sc (o -squ–)es pronuncia habitualment com a palatal [ʃ], pronunciació que ha tingut una important tradició escrita (-xc-, -xq-).
També trobem una redacció ambigua i confusa sobre la qüestió en la gramàtica de l’avl quan fa constar entres les interjeccions la forma vixca (taula 35.1, p. 329):
Fragment de la gramàtica de l’AVL.
L’acadèmia redacta de manera confusa en la gnv (29.5) l’explicació de la grafia -sc- pronunciada com si fora -ixc-. Tampoc indica de quina manera eixa pronúncia i eixa grafia de les variants amb l’aplec -ix- , que segons la gnv té una «important tradició escrita» —corresponent a la llengua clàssica: Joanot Martorell, Isabel de Villena, etc., passant per F. de B. Moll i Casasnovas,* Manuel Sanchis Guarner i fins a l’actualitat—, formen un paradigma regular oral i escrit. Amb tot, sí que exemplifica les formes «servixc, servixca, servixques, servixquen; naixc, creixca, ixquera, vixcut», encara que deixa sense explicacó el paradigma complet dels incoatius amb xeix ni en quins dialectes i registres són usuals.
* Nota fdt. Carta a Manuel Sanchis Guarner (29.10.1942): «Te repetixc l’enhorabona a tu, a Rosa-Maria, a la seva mare i germans». (Lletres de resistència, ed. de Santi Cortés, 2005).
Ampliació de perspectiva de l’iec
Amb una perspectiva més ampla, l’Institut d’Estudis Catalans dona unes indicacions que faciliten l’ús escrit d’estes variants (consulta: 26.06.2024):
(gbulc 2019, 6.1) En els registres informals s’han generat altres variants en parlars valencians i en tortosí (1sg servixc/servixco; 1sg servixca, 2sg servixques, etc.) i en parlars nord-occidentals (1sg servisso, 2sg servisses, etc.). Aquestes variants s’eviten en els registres formals.
(giec 2016, 9.4.3.2) En els registres informals s’han generat altres variants que s’expliquen per l’atracció que s’estableix entre les sibilants dels dos al·lomorfs de l’increment, que tendeixen a prendre el mateix lloc d’articulació, habitualment a favor de la realització palatal en parlars valencians i en tortosí (1 servixc en valencià o servixco en tortosí; 1 servixca, 2 servixques, etc.), però també a vegades amb resultat alveolar en parlars nord-occidentals (1 servisso, 2 servisses, etc.).
Present d’indicatiu Quant al present d’indicatiu, la Secció Filològica de l’iec va aprovar en 1993 la primera versió del paradigma d’estos verbs amb infinitiu en -ir. Adoptaven aleshores una barreja d’increments morfològics (-isc, -eixes, -eix, -im, -iu, -eixen); en el 1999, la proposta per a un suposat «estàndard oral» de l’iec, i posteriorment la normativa emesa per l’avl, han donat l’opció de regularitzar eixe increment en algunes persones (-isc, -ixes,-ix, -im, -iu, -ixen), eliminant la -e del central (també oriental i medieval), actualment en desús al País València. L’acadèmia s’acosta aixina un poc més al sistema valencià, regular i viu, que usa la vocal i en totes les formes i que forma l’increment incoatiu sempre amb la palatal -x:-ixc, -ixes, -ix, …, -ixen.
Present de subjuntiu Per contra, en el cas del present de subjuntiu, l’acadèmia continua evitant tractar clarament la forma amb palatal i exemplifica en general amb la forma amb -s (-isca, -isques, -isca, -im, -iu, -isquen), encara que hem vist que sí que proposa la interjecció vixca. És a dir, l’acadèmia encara no han tractat de manera clara la regularització del canvi -s > -x produïda tant en català central (-eixi, -eixis, -eixi, -im, -iu, -eixin) com en occidental (-ixca, -ixques, -ixca, -im, -iu, -ixquen), on s’aplica la palatalització de manera general.
Verbs que no eren incoatius
Els verbs amb infinitiu acabat en -ir que no eren incoatius Hi ha un nombre reduït de verbs d’esta conjugació (una cinquantena, si hi incloem els derivats) que no són incoatius i que es solen denominar «purs». Estos verbs haurien de seguir el model de la llengua antiga (amb formes com jo cus, jo dorm). El cas és que això ja no és del tot aixina, ja que uns quants, seguint «la tendència expansiva, en la majoria de dialectes del català, de l’extensió palatal» exposada per Perea Sabater (2004), són també incoatius (com ara bollir), altres han afegit una extensió velar (com la segona conjugació: jo cusc, jo dorc) i altres afigen la desinència -o (com ara jo surto):
Verbs que no eren incoatius
Verbs que tenien dos possibilitats (sense increment / incoativa)
bollir, collir, cosir, cruixir, dormir, eixir, fugir, grunyir, morir, munyir, obrir, omplir, pruir, pudir, retrunyir, sentir, sortir, tenir (o tindre),3 tossir, venir (o vindre),3vestir
Nota 3. Quant a tenir i venir: els infinitius regularitzats són tindre i vindre i les formes conjugades d’estos verbs mostren que pertanyen a la segona conjugació i no a la tercera. Ho comenta Saragossà (2021): «l’antic venir té 31 formes de la segona flexió (vinc, i els temps de que vinga, vinguí, que vinguera, vindré, vindria, més venia). En canvi, només en té 4 de la tercera flexió (venim, veniu, venint i venir)».
La llista és curta i va reduint-se: la variació dialectal mostra que va estenent-se la regularització. En general, es produïx la transformació d’estos verbs en incoatius (que es deplacen cap a la tercera conjugació, com sentixc,cruixca, grunyix, munyix en ciutats diferents; veg. l’article de Maria Pilar Perea); o en verbs amb extensió velar (que es deplacen cap a la segona conjugació: tinc).
Altres verbs incoatius i més regularitzacions Fora de la tercera flexió, hi ha verbs que, de manera general o parcial, han anat integrant en el radical l’increment -sc- > -ix-: conéixer, créixer, eixir, meréixer, nàixer, paréixer, péixer, viure… Estos verbs han anat regularitzant-se amb la palatalització de l’antic increment incoatiu. A més, hi ha verbs de la segona flexió que, seguint l’estela dels verbs en -ir amb increment, van adoptant la forma incoativa, fet que la normativa encara no ha validat (podem pensar en concebre, dependre, incloure o permetre).
Un altre efecte del procés de regularització d’estes flexions verbals, seguint la petja de la palatalització experimentada pels incoatius, és la que indica la gramàtica de l’acadèmia:
Notem, a més, que la consonant s del grup -sc es pronuncia habitualment com a palatal tant en els verbs incoatius com en els verbs de la segona conjugació que contenen l’esmentat grup [v. § 30.2.1.b]: servixc, servixca, servixques, servixquen; naixc, creixca, ixquera, vixcut.
Bibliografia principal consultada per a confeccionar esta fitxa:
Acadèmia Valenciana de la Llengua: Diccionari normatiu valencià.
Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006): Gramàtica normativa valenciana.
Colomina i Castanyer, Jordi (2021): La llengua de sant Vicent Ferrer.
Fabra i Poch, Pompeu (1912): Gramática de la lengua catalana.
Fabra i Poch, Pompeu (1918): Gramàtica catalana.
Fabra i Poch, Pompeu (1922): «266. 22.11.1922. xiv», Converses filològiques.
Institut d’Estudis Catalans (1999): Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II. Morfologia.
Institut d’Estudis Catalans (2016): Gramàtica de la llengua catalana.
Institut d’Estudis Catalans (2019): Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana
Lacreu Cuesta, Josep (2017): «El morfema de la discòrdia», Pren la Paraula, 20.06.2017.
Perea Sabater, Maria Pilar (2004): «L’expansió dels verbs incoatius en català. Distribució i valor del segment extensió “-eix-”».
Sanchis Guarner, Manuel (1950; ed. 1993): Gramàtica valenciana.
Saragossà Alba, Abelard (2021): «Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’iec (6): Models de la flexió verbal», Normativa: des dels Parlants i per als Parlants, 03.01.2021.
Saragossà Alba, Abelard (2006): «Les formes incoatives de la tercera conjugació (patixc, patesc, pateixc, patisc)».
Saragossà Alba, Abelard (2007): «La norma jo preferisc, tu prefereixes, ¿per què no s’assimila?».
Saragossà Alba, Abelard (2018): El valencianisme lingüístic.
adj. En l’actualitat, el finançament ordinari dels diferents nivells de govern pot respondre a tres sistemes bàsics. Primer, el de sobirania fiscal única del govern central, amb subvencions —instrumentades d’una o altra forma— als governs territorials i locals. [Bricall (1984): 33, p. 25].