sitopia

El terme sitopia significa ‘el món modelat per l’alimentació’ (seguint Eva Comas Arnal, Mètode, 116). És un terme creat per l’arquitecta Carolyn Steel a partir de les paraules gregues sitos ‘aliment’ i topos ‘lloc’. Steel explica així («The phenomenology of food», dins de Phenomenologies of the city de Henriette Steiner i Maximilian Sternberg, 2016) el valor del terme:

En absència d’una fenomenologia de l’alimentació, encara podem explorar maneres en què la metafísica dels aliments pot il·luminar la pràctica de la vida contemporània. Denomine aquest enfocament sitopia (del grec sitos, menjar + topos, lloc). Sitopia descriu el món tal com està modelat pels aliments. A diferència de la utopia, la sitopia existix, encara que d’una forma poc considerada. A diferència de la utopia, la sitopia és fragmentada, adaptable i real.
La sitopia és, en cert sentit, la totalitat de situacions basades en l’alimentació vistes com un contínuum. Com que tots els nostres pensaments i accions basats en els aliments l’afecten, tenim un poder real de millorar la sitopia. Per fer-ho, hem d’entendre el valor dels aliments i aprofitar el poder creatiu que deriva d’aquest coneixement.

 

rovellat

Picaport
Un picaport (o rovellat) (Plegadis fascinellus) als arrossars de Sollana (09.06.2019).

El nom rovellat aplicat al picaport (Plegadis falcinellus), comenta Enric Amer Blanch (missatge: 08.05.2023), és utilitzat des de fa uns quaranta anys pels caçadors de la marjal d’Almenara (i també a la marjal dels Moros, Sagunt). A l’inici era una au rara en aquella zona. Segons explica Amer, el nom s’explica «pel color rogenc metàl·lic de les ales quan li pega la llum del sol».

El picaport rep diverses denominacions (les ordene alfabèticament): capó reial, corpetassa, ibis, ibis negre, petit castany, petit verd, picaport, picatort, polit castany, polit negre, polit verd, siglot, sistot marí, torrellat. Les formes considerades principals són: capó reial (diec), picaport (dnv), ibis negre (gob-uib).

Nota. Els noms provenen de diferents fonts:

  • AVL (en línia): Diccionari normatiu valencià.
  • Ortega i González (2017): Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans.
  • Enciclopèdia Catalana (en línia): Gran enciclopèdia catalana.

truna

Segons mos iŀlustrava el company Aureli Querol (Càlig) a finals dels anys noranta del segle xx, la truna és un lloc per a guardar o emmagatzemar les garrofes a casa. El dcvb també li donava eixa accepció: 

2. Sostre de posts, en una pallissa, per a sostenir palla, herba, garrofes, etc. (Baix Maestrat).
etim.: del llatí tribũna.

Quant a l’ús, podem documentar una dita de Càlig (Centre de Cultura Pere Balaguer, 2004): «D’una en una s’ompli la truna.»

En aquell moment, el dval no contenia eixa paraula, però ara (04.05.2023) sí que apareix en el dnv (el diec encara no l’ha incorporada):

truna
f. AGR. Sostre de posts, en una pallissa, per a tindre palla, herba o garrofes.

Pel que sembla, l’ús de truna (o trona) apareix també en el capcinès . L’aldc confirma eixa dada (documentada a Formiguera), però indica que és un préstec de l’occità.

Més enllà de les referències que en donen els diccionaris i les obres de dialectologia, no he documentat cap ús d’esta paraula en la xarxa.

orella

Oreja
Exemple d’oreja tret de Cuaderno de intervención peatonal de Apie, Asociación de Viandantes (2004).

El substantiu femení espanyol oreja és un terme de l’àmbit de l’urbanisme. No apareixia en el Cercaterm (gener del 2005). Hem trobat el terme castellà en documents d’urbanisme produïts a Madrid (i a Sagunt), on esmenten oreja, orejeta i oreja de burro, que són unes ampliacions de les voreres en els cantons dels carrers.

El Cercaterm (gener 2005) va fer la proposta següent:

«ca orella, f
es oreja; martillo
fr avancée de trottoir; oreille
en kerbed projection

Definició
Eixamplament de la vorera en la cantonada d’una cruïlla, habitualment produït fent acabar la banda d’estacionament.

Posteriorment, el Termcat va revisar la fitxa, que ha quedat aixina:

ca orella, n f
es extensión de la acera, n f
es oreja, n f
fr avancée de trottoir, n f
en curb bulb, n
en curb bulge, n
en curb extension, n

Transports > Mobilitat
Definició
Extensió d’un tram d’una vorera que penetra en l’espai reservat a la calçada, utilitzat per a reduir la distància que s’ha de recórrer a peu en els passos de vianants i per a obligar els vehicles a reduir la velocitat en acostar-s’hi.

En francés (consulta: 2020; la documentació ha desaparegut de la xarxa),  hem trobat (Ajuntament de París) la denominació «trottoir arrondit en avancée» o «angles de carrefours en avancée», que és una descripció del mateix element (on la part essencial seria la locució en avancée o el terme avancée); també (a Dunkerke): «les avancées de trottoirs aux abords des carrefours permettent de raccourcir les traversés […]».

braga

Pel que indiquen diverses fonts, el gènere de peixos Chondrostoma s’ha redistribuït en diversos gèneres. En el cas del peix Chondrostoma genei ara és Protochondrostoma genei.

D’altra banda, no localitze cap referència que confirme l’existència del nom comú braga per a eixe peix, llevat del dcvb, la gec i els diccionaris que compartixen o reproduïxen estes fonts:

  • (dcvb) braga […] III. sg. Peix teleosti d’aigua dolça que es fa de 10 a 30 cm. de llarg: Chondrostoma genei (Ripoll). Es groguenc.
  • (gec) braga Chondrostoma genei (nc.) f. Ictiologia Peix osteïcti, de l’ordre dels cipriniformes, d’uns 25 cm de llargària, amb el musell prominent, i de color gris verdós, amb el ventre argentat. […]
  • (dnv) braga […] f. ICT. Peix osteïcti (Chondrostoma genei), de color gris verdós amb el ventre platejat.

Per tant, els he demanat (02.05.2023; tant a la gec com al dnv) que comproven si hi ha cap peix que realment tinga eixe nom.

instructa*

Trobem la paraula instructa en el castellà de l’àmbit judicial. No apareix en els diccionaris. Es tracta d’un guió que fan servir els advocats, representants o el mateix demandat en els judicis. L’Asociación Judicial Nacional de Peritos explica de què es tracta en l’article «La instructa» (17.03.2021; consulta: 22.03.2023):

La instructa es el documento con anotaciones que normalmente utilizan los abogados y la mayoría de los peritos judiciales para poder responder con rapidez y seguridad a las preguntas en el juicio. […] Lo más importante, nuestra instructa es un documento interno del que no debemos dar copia.

Segons ens indica l’advocada Begoña Valdés (09.06.2010), és una plasmació escrita que solen reclamar alguns jutges, a pesar del principi d’oralitat que han de seguir els processos en determinades qüestions judicials. En eixe sentit, podem localitzar diferents referències que comenten la irregularitat d’eixa pràctica. Per exemple, se’n parla una mica en Movilidad geográfica y modificación sustancial: impugnación procesal laboral de Miguel Ángel Purcalla Bonilla (Google Llibres; consulta: 09.06.2010):

Otra cosa es la extendida «corruptela» procesal de facilitar, en sede de conclusiones, la «instructa» o escrito-resumen de las posiciones de las partes (en especial, de la demandada), práctica sin duda reprochable que deteriora considerablemente el principio de oralidad.

No hem detectat cap referència actual a eixe document en valencià. Amb tot, com que es tracta d’un participi llatí, sí que el podem documentar en el Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca de Catalunya (Google Llibres; consulta: 09.06.2010), amb indicació que es tracta de lletra del segle xviii:

(f. 1) Instructa de quant per lo present preté lo Egregi Señor Comte de Solterra… que com a Señor de la Vall de Hostoles Bisbat de Gerona preté de present sobre lo possessor del Mas Campasol de la Parroquia de St. Iscle de Colltort de la mateixa Vall de Hostoles, en virtut de los titols baix expressadors.

A més, localitzem esta paraula en altres àmbits, com a sinònim d’instrucció (Google Llibres; consulta: 09.06.2010):

Un estudiant per instructa de son mestre, comensá á saludar á la Verge Santíssima ab estes paraulas: […]

Las Glòrias de Maria: obra útil pera llegir y predicar, d’Alfons Maria Liguori, traduïda al català per Joaquim Arqués i Jover, 1852.

maranya*

Segons indica el dcvb (consulta: 10.03.2023):

maranya f.
║ 1. Embolic desordenat; embull; cast. maraña.
║ 2. Brega, conflicte; baralla; cast. riña.

Fea servir esta paraula el diputat Morera Català en l’hemicicle valencià (2010), però també la podem localitzar utilitzada per altres parlamentaris:

  • 15.11.2000. Àngel Ros Piles: «o siga, podrà tornar a fer tot un entramat, tota una maranya d’empreses al voltant d’esta llei que el que perseguix és simplement coordinar el transport metropolità».
  • 12.02.2003. Dolors Pérez i Martí: «com han de quedar bé amb un sector, doncs, han muntat tota la maranya que han muntat».
  • 21.02.2013. Enric Xavier Morera Català: «No sabem la relació de llocs de treball en tota eixa maranya de fundacions, societats, empreses…».
  • 12.11.2015. Clara Tirado Museros: «caiguen en una maranya d’incompatibilitats que els condemne amb l’atur».
  • 19.10.2016. Cara Tirado Museros: «perquè el desenvolupament d’eixa tasca pública supose una maranya d’incompatibilitats impossible de resoldre».
  • 28.10.2021. Mònica Oltra Jarque: «Senyora diputada, mire, vosté sap perfectament que la gestió dels punts de trobada familiar en el passat implicaven una maranya de punts fragmentats».

No apareix en els diccionaris habituals, però sí que el documentem en diverses obres filològiques (Griera, Aguiló, Gimeno…; consulta en Google Llibres: 26.12.2010) i d’altres àmbits.

neandertal

Este terme que no apareixia en els diccionaris fa uns anys, però ja era utilitzat («els neandertals») per l’editorial Bromera, com ara en el llibre Viatge als orígens de Jaume Bertranpetit (1998). Posteriorment ja s’ha introduït en els diccionaris:

neandertal
m. ANTROP. Homínid de cos robust, mans grans, cap ample, nas pla i celles prominents, amb capacitat cranial superior a la de l’home actual, que poblà Europa i l’oest d’Àsia fa entre cent mil i quaranta mil anys.

Els falta afegir (consulta: 08.03.2023) que el nom científic d’eixe homínid és Homo neanderthalensis, nom que es va crear amb la forma antiga del topònim Neanderthal (actualment, Neandertal).

dàlit

Fa uns anys, segons el Cercaterm (consultes: febrer 2006; 16.05.2013):

dàlit
ca dàlit, m i f
en dalit
Antropologia

Definició
Individu de les castes més baixes en la societat índia.

Però posteriorment (consulta: 03.03.2023) ha preferit donar prioritat a la paraula intocable per a este concepte:

ca intocable, n m, f
es dalit, n m, f
es intocable, n m, f
en dalit, n
en untouchable, n
Classes, grups i categories socials > Classes i estaments socials > Estaments socials

Definició
Individu de les castes més baixes i marginades de la societat de l’Índia.

Encara que el Termcat sembla que ja no accepte la forma dàlit, l’ús d’estos anys és possible que l’hagen fixada en el cabal lèxic dels mitjans, tal com podem vore encara en l’Ésadir (consulta: 03.03.2023).

 

pesebre

Esta paraula apareix amb la forma pesebre en el dnv (consulta: 16.01.2023), però té la forma pessebre en el diec, símptoma que les dos entitats normatives no estan encara del tot coordinades. Hem demanat a les dos institucions que incorporen les dos possibilitats o que resolguen el dubte sobre la forma que consideren més adequada. En eixe sentit, tenim com a referència inicial el comentari sobre la qüestió que apareix en el dcvb, que assenyala:

La pronúncia pessebre amb s sorda, en els llocs de parlar no apitxat, és deguda segurament a haver pres el mot pesebre en <l’accepció> 2 del castellà, mentres que la pronúncia amb z sonora (pesebre) en <l’accepció> 1, en altres comarques, i la grafia pesebre que és constant en els escrits antics, indiquen la llegitimitat de l’origen llatí del mot en català.

Eixa accepció «1» correspon a ‘menjadora dels animals’, mentres que l’accepció «2» és la que s’ha estés posteriorment relacionada amb la festivitat catòlica del Nadal: ‘betlem’. Esta segona accepció prové del castellà. La documentació no explica clarament com podia evolucionar el llatí praesepe en valencià fins a donar pesebre (no pareix que hi haja documentació amb les formes presepe o presebe). La paraula pesebre del castellà té el mateix origen llatí. Vist això, més que apel·lar a un dubtós origen mossàrab (tal com insinua Coromines en el declc), es podria pensar en el castellà com a font de la paraula, ja que la documentació en esta llengua oferida pel corpus de la rae (consulta: 17.01.2023) comença en el segle xiii amb Fazienda de ultramar (d’autoria atribuïda a un tal Almerich, segons Moshé Lazar) i Loores de Nuestra Señora de Gonzalo de Berceo:

  • Fazienda de ultramar: «Connocio el buey so conprador e el asno el pesebre de so sennor».
  • Loores de Nuestra Señora: «Falliéronte lugares, ovist’ grant angostura, / en pesebre de bestias posiste la criatura».

En valencià, la documentació del dcvb i de l’aldc assenyalen que eixa esse intervocàlica té realitzacions sonores i sordes. La documentació indica que la paraula es documenta des del segle xv (cica; consulta: 16.01.2023) al País Valencià en obres religiones (sobretot en el Vita Christi d’Isabel de Villena) i essencialment amb l’accepció ‘menjadora d’animals’ (també hi ha un ús metafòric en l’Spill de Jaume Roig).

La variant pisebre

Carles Segura Llopes (2001; Variació dialectal i estandardització al Baix Vinalopó) i l’aldc documenten, a més, la realització pisebre a l’extrem sud del País Valencià (Novelda, el Pinós, Crevillent i Guardamar). Segura comenta:

Pisebre és forma comuna al castellà murcià de l’Horta d’Oriola (Guillén 1974: 300) i, fonèticament, té bastant ressemblança amb misura (bilabial + s sonora).