boçal

Adjectiu (provinent del castellà antic bozal, ‘ignorant, ingenu’, inicialment) que apareix en el dcvb (consulta: 10.08.2020):

BOÇAL m.
|| 1. Morral que es posa als cans perquè no mosseguin (Elx); cast. bozal.
|| 2. Negre que fa poc que és arribat del seu país i encara no sap altra llengua que la seva; cast. bozal.
|| 3. Bàrbar, tosc, inculte. «Que n’ets, de boçal!» (Aguiló Dicc.).
|| 4. Malnom que es dóna als habitants de Pedreguer (Marquesat de Dénia), perquè són molt senzills, mancats de cultura i amb reminiscències mallorquines en llur llenguatge, per tal com són descendents de pobladors mallorquins (Martí G., Tip. mod. i, 29).
Etim.: del cast. bozal.

A pesar que indica que només és un substantiu masculí, en les accepcions 2 i 4 fa funció d’adjectiu. Podem trobar que tenia un sentit també relacionat amb la «ignorància» de la religió catòlica:

Y vent açò, que se amoynyava una dona que venia en la negra, dix al dit mosén Rúvio que miràs que entenia que aquella negra no creya ella que era batechada, sinó que era boçal.

(Dietari (1585-1629) de Pere Joan Porcar, apunt 944, segons l’edició de Josep Lozano, 2012; veg. Google Llibres)

Faig la recerca, perquè apareix l’adjectiu en l’article «Una biografia exemplar: Felip Peris» de Vicent Josep Escartí (Saó, 460, juliol del 2020), en una citació de Joaquim Aierdi:*

És precisament mossén Joaquim Aierdi, beneficiat de la Seu i memorialista, qui, al seu dietari Notícies de València, reconta el cas de Felip Peris, «mercader francés i molt ric» que, de jove, era «un gavatxet molt boçal i barraquer de les barraques del Mercat».

En este cas supose que es devia tractar de l’accepció 3 del dcvb.

* Sobre Aierdi i el seu dietari, podem llegir en línia un article de Josep Vicent Escartí en la revista Caplletra, número 31, any 2001.

assentar

El diccionari de l’AVL [en línia; consulta: 07.04.2015] li ha incorporat una accepció comuna (ja recollida pel dgfpastor):

assentar
v. tr. i pron. Posar (a algú) sobre un suport qualsevol de manera que quede descansant sobre les natges. Assentar el xiquet en la cadireta. Assentar-se en una butaca.

Esta accepció es documenta cap al segle xv (i abans i tot). Un exemple del Llibre dels set savis de Roma (veg. edició 1907):

Lo senyor en taula se assenta
e demana la copa on es.

La família oficial sobre el fet de seure s’amplia: seure, asseure, asseure’s i assentar-se. Podeu consultar alguns matisos sobre els usos d’estos verbs en l’apunt «Seure, asseure i asseure’s» (comentaris inclosos) del bloc Fica-hi la llengua de Marta Breu.

En este sentit, podem rememorar el comentari de Coromines (dcorom s. v. seure):

No cal prohibir-se l’ús del verb per a la idea de pendre el seti o seient físic, però millor que sigui només quan inclou el matís de fer-ho amb fermesa o accentuada comoditat: «lo lloc a on se assenta lo que té lo timó: enclima» (si no s’hi assenta bé el trontoll de la maror li farà osciŀlar el governall, o caure a l’empostissat), OPou (ThPu., 70); a l’amic que presidirà el gran àpat familiar de Totssants: «abans no tornin les llargues vetlles de l’hivern, m’agradaria veure’t assentat al cap de taula de casa nostra», Coromines (Cartes d’un Visionari1 x, § 32, 148).

Cabriol

  1. Segons Vicenç Rosselló («La designació dels grans rius valencians» dins Materials de toponímia, II):

    L’afluent cabdal del Xúquer és anomenat «el riu de Cabrivol» a la Crònica de Jaume I (349). Si els Furs del mateix rei donen Cabriol —que sol mantenir-se als textos catalans—, la lletra del tractat d’Almirra (1244 […]) consigna: «ubi cadit Cabriel in Xucarum», referint-se a Cofrentes.

    Segons el mateix autor, aquest topònim entraria en el «calaix de sastre» dels preromans.

mossarabisme

Els de la gec haurien de consultar l’article de Germà Colón «Visió romàntica sobre alguns “mossarabismes” del català» (gcefcr), i altres referències seues sobre el tema (com ara la revista Caplletra, 51), per a fer una porga de tant de suposat mossarabisme i omplir una mica més l’entrada aragonesisme que no en té cap. Com diu Germà Colón —i és hora de tindre-ho en compte després de l’homenatge fet a la seua obra els dies 15-19 de novembre del 2004 a la seu de la uimp en València—:

Ací he hagut de lluitar amb apel·latius que han resultat ésser uns mossarabismes-fantasmes. Quan veig que l’aplicació d’aquest boirós origen s’estén a d’altres mots com almorzar, artimó, catxirulo, coixo, colomello, corbo, cuquello, fondo, mosseguillo, orxata, sapo, trepitjar, vado, xerna, xiquet i tota una rècula més, tinc la sensació anguniosa que l’arbitrarietat s’ha erigit en regla suprema. Com a noms comuns de la llengua prenc el risc d’afirmar que a casa nostra de mossarabismes no n’hi deu haver gaires, si tant és que en queda cap; i, si n’hi ha, no són certament els mots que en determinades obres en duen la còmoda marca. Totes aquestes tirallongues amb què se’ns obsequia són forasterismes, en la majora part dels casos aragonesismes o castellanismes.

En el mateix article, Germà Colón aclarix els aragonesismes corder i borrego i el gal·licisme roder. Posteriorment, en 2011, conclou l’article «El mossarabisme, encara: la instrumentalització ideològica del romanç andalusí»:

[…] no existia aquest suposat «mossàrab» valencià ni tampoc no existien els cristians mossàrabs. Els conquistadors catalans de València només hi van trobar moros arabòfons, i els moros bé o malament van subsistir fins a l’expulsió de 1609.

Maria Jesús Rubiera i Mata hi dedica alguns passatges en «Els arabismes del català. Història d’un rebuig» (Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991, volum 2; veg. Google Llibres).  En reproduïm un:

a) No totes les paraules llatines o romàniques que presenta la llengua àrab medieval, ni el dialecte hispanoàrab tenen el seu origen en el baix llatí d’Hispània, ni en la llengua romànica d’al-Andalus, anomenada —pense, inadequadament— mossàrab. […] Per això seria preferible anomenar els «mossarabismes» de l’hispanoàrab llatinismes si no reflecteixen evolució romànica, i parlar de romancismes —amb el seu cognom— si han fet aquesta evolució. I quan es transformen en manlleus de les llengües romàniques, seran arabismes si són mots que han estat fonologitzats per l’àrab.
b) Hi ha paraules d’origen llatí —que apareixen usades en el català i són considerades mossarabismes— que s’haurien d’anomenar com els ovnis, és a dir, llatinismes d’origen no identificat, ja que són simplement això: paraules d’origen llatí que no estan documentades, però que resulta còmode incloure en la llengua romànica d’al-Andalus, el mossàrab, de la qual, per cert, tenim ben poques notícies. Personalment, si aquestes paraules no tenen l’empremta fonològica i/o morfològica àrab i són tardanes, m’inclinaria per negar de forma absoluta la seua consideració com a mossarabismes o romancismes d’al-Andalus. […]

Segons Manuel Ariza, en Historia de la lengua española de Rafael Cano Aguilar (coord.) (ed. Ariel, 2004; pàg. 208, nota 3):

Es absolutamente inadmisible la teoría de Peñarroja (1990) de que el valenciano haya heredado características lingüísticas procedentes del mozárabe valenciano. Cuando se reconquista Valencia ya no quedaban mozárabes desde hacía mucho tiempo —los últimos se fueron con doña Jimena cuando esta abandonó Valencia—. «Cuando Valencia cayó de nuevo en poder de los moros en 1102, los mozárabes de levante se refugiaron en Toledo y después una parte de ellos continuaron hasta Salamanca» (Gonzálvez 1998: 78).

A pesar d’eixes opinions documentades, podem trobar en la gec (2004; i encara ara: 20.04.2020, 10.07.2023):

mossarabisme
Mot mossàrab emprat en una altra llengua.
El lèxic català, molt especialment el del País Valencià, conté diversos apel·latius que són mossarabismes, car s’ajusten a les lleis de fonètica històrica del mossàrab i no pas a les del català, com ara brullo ‘brossat’, càrritx ‘senill’, carxata ‘llindar’, clotxa ‘clotet’, clotxina ‘copinya’, colombaire ‘colomista’, corbo ‘cistell’, cuquello ‘cucut’, fardatxo ‘llangardaix’, foia ‘clotada’, fondello ‘entrecuix’, fondó ‘comellar’, gaiata ‘crossa’, gamba ‘cama’, gambaire ‘vagabund’, muceg[u]ello ‘ratapinyada’, mundar ‘esporgar’, orandella ‘oreneta’, orxata ‘beguda d’ordi’, pando ‘camatort’, pleita ‘llata’, regomello ‘recel’, sarnatxo ‘senalla’, tàpera ‘caparra’, tomello ‘farigola’, tormo ‘roc’, torondo ‘bony’, totxa ‘mata d’espart’, xerna ‘nero’, xicon ‘noi’, etc.

I, fora d’eixa entrada, encara afigen uns quants «ovnis» més: albellatge, amo,1 bagra, barjola, bolenga, bogo, bòtil, cutimanya, gambuix, gaiato,1 gibrell, manxol -la, mitan, plàtera, panotxa, seitó, tormo, rèvola, sòtil, tronxo,1 estormia, tapissot, trill, xirivia, xitxarel·lo…

Nota 1. En les entrades marcades assenyalen la possibilitat que vinguen de l’aragonés o del castellà.

seda, ruta de la

Segons l’entrada seda de la gec (consulta: 28.02.2020):

El gran comerç de la seda tingué lloc, durant tota l’edat mitjana, a través de l’anomenada ruta de la seda, que unia Antioquia i Tir amb la Xina, a través de la Mesopotàmia, l’altiplà de l’Iran, la Bactrina, la Sogdiana i la conca del Tarim. Aquesta ruta fou, a més, una via de relacions culturals i artístiques. Artesans grecs s’instal·laren a Sicília i a la península itàlica. Als s. XV i XVI València esdevingué el centre de producció i exportació més important de la península Ibèrica. En produir-se la mecanització del treball de la seda, França ocupà el primer lloc entre els països productors d’Europa i Lió s’imposà a tots els altres centres de producció.

Per tant, es considera que és una designació comuna (que no conté cap nom propi; cf. gec: camí de Sant Jaume; consulta: 28.02.2020 ), tal com passa amb corredor mediterrani (veg. Ésadir; consulta: 28.02.2020), corredor atlàntic i altres.

Holodomor

La paraula ucraïnesa holodomor (Голодомóр ‘mort per fam’; veg. Viquipèdia / Вікіпедія) s’utilitza com a nom propi per a designar el genocidi impulsat per Stalin entre els anys 1931-1932 a Ucraïna. Segons la gec (consulta: 26.12.2019):

Stalin declarà els propietaris rurals «enemics de classe» i dugué a terme l’expulsió i deportació de prop d’un milió de persones, un nombre indeterminat de les quals moriren en el trànsit. La requisa massiva de béns i aliments s’agreujà, a més, per la imposició de quotes en la producció que deixaven els grangers pràcticament sense mitjans de subsistència. Com a mesura de càstig, les autoritats imposaren el tancament de pobles i districtes per a evitar-ne l’emigració, com també l’entrada de queviures. El resultat d’aquestes mesures esdevingué especialment dramàtic els anys 1932-33, durant els quals moriren entre 4 i 7 milions de persones. Amagat per les autoritats soviètiques i semiignorat per les occidentals per raons diplomàtiques, l’Holodomor (literalment, ‘mort per fam’ en ucraïnès) esdevingué objecte de discussió pública a partir de mitjan anys vuitanta, i en la Ucraïna independent és commemorat des del 2006. L’Estat rus, hereu en molts aspectes de l’URSS, en continua negant alhora la responsabilitat i la qualificació de genocidi.

bufa de la gamba, la

  1. Segons es comentà en Zèfir (16.11.2002) i seguint Josep Tormo Colomina, «Origen dels modismes antroponímics alcoians», IV Coŀloqui d’Onomàstica Valenciana i XXI Coŀloqui de la Societat d’Onomàstica, Ontinyent (la Vall d’Albaida) 29 i 30 de setembre i 1 d’octubre de 1995, publicat al volum LXX – LXXI (setembre – desembre 1997) del Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica) [pdf]:

    Ser la bufa de la Gamba: Equivalent, si fa no fa, a l’expressió castellana ser un cachondeo. Coexisteix amb el sinònim parcial ser un canyaret. Dit d’un lloc on no hi ha organització, seny o conducta seriosa: «Allí en el nostre club no es pot treballar ni es pot fer res de trellat, allò és la bufa la Gamba». (La bufa és un eufemisme alcoià per a la vulva, emprat principalment per les dones: «Xe, toca’t la bufa, Mariu»; pel que fa a la Gamba, ja hem vist anteriorment* que era una famosa bagassa local). Cal destacar a tall de curiositat, l’existència d’un grup musical alcoià, format per veterans, anomenat La Bufa la Gamba Blues Band.

    * Parèixer Ca la Gamba: Dit d’un lloc on va tot arreu, en desordre, on impera el poc trellat o poc seny, on hi ha molt de soroll o borum, on és molt difícil aclarir-se: «Ací en este carrer no es pot treballar! Açò pareix que siga Ca la Gamba» / «En el quarto dels xiquets no es pot estudiar, no hi ha qui s’aclarixca!». Ca la Gamba va ser una de les cases de xiques més famoses d’Alcoi, a primers de segle. Estava situada en el carrer la Puríssima, prop del Portal de Riquer.
  2. A més d’eixa possible explicació, també cal tindre en compte la possibilitat que siga una variació sobre bufalaga o bufalandanga, recollits per Josep Martines en el Diccionari històric del valencià col·loquial: Segles XVII, XVIII i XIX (consulta: 22.11.2019):

    bufalaga 1. f. ‘farsa, aparença, futilitat’ […] bufalandanga f. ‘pompa, estufera’ […]

Das Boot ist voll

Expressió en alemany que comenta Javier Valenzuela en «El oro nazi pasa factura a Suiza» (El País, 04.10.1996):

Y en plena II Guerra Mundial, y en aplicación del principio la barca está llena (Das boot [sic] ist voll), formulado el 30 de agosto de 1942 en Zurich por Eduard Von Steiger, jefe del departamento de Justicia y Policía, se cerraron las fronteras a los refugiados de todos los países europeos ocupados por el III Reich.

L’expressió va ser represa en 1967 per Alfred A. Häsler per a titular un estudi sobre l’actuació dels governants de Suïssa durant la segona guerra mundial: Das Boot ist voll: die Schweiz und die Flüchtlinge 1933-1945.

a tiri i bandiri

  1. La locució adverbial a tiri i bandiri és utilitzada pel diputat Peris i Garcia (17.12.2002; Safor). La trobem documentada per Eugeni Reig (Valencià en perill d’extinció) amb la forma més general a tiri i baldiri, forma que  apareixia en el Salt 2.0 i ha entrat en el dnv (consulta: 22.02.2019):

    a tiri i baldiri loc. adv. De forma desbaratada, sense moderació ni consideració. Li agrada molt gastar a tiri i baldiri.

  2. No apareix en el dcvb ni en una forma ni en l’altra (ni tampoc tiribandiri ni tiribaldiri, que són també variacions possibles). La trobem amb la forma a tiri i bandiri ‘en gran quantitat’ en el llibre La pols i el desig de Jesús Moncho (2001; Google Llibres; consulta: 16.07.2013), autor de Gata de Gorgos (Marina).
  3.  Gràcies al comentari d’Idali a esta fitxa (on enllaça un article de Ricart García Moya), puc afegir un poc d’informació addicional: Emili Casanova («El lèxic valencià en el diccionari Fabra de 1932», 2002; consulta: 20.11.2019) comenta que la variant  tiri valdiri, aportada per Lluís Fullana (i que podem trobar en el diccionari d’Escrig, 1887; consulta: 20.11.2019), no va ser incorporada per Pompeu Fabra en el seu diccionari del 1932. D’altra banda, el Tresor del valencià meridional: diccionari temàtic i fraseològic (2011; consulta: 20.11.2019) ha inclòs la forma en dos accepcions:

    a tiri-baldiri (‘excés, exagerar’)
    gastar a tiri-baldiri (‘balafiar’)

exortiquí*

  1. Jordi Bruguera i Talleda (El vocabulari del Llibre dels Fets del rei En Jaume) arreplega entre el vocabulari militar el mot exortiquí (o exortí) —que marca com a hàpaxs— i els dóna la definició següent: «Soldat de la guàrdia del rei, entre els moros». Coromines considera que la forma original derivada de l’àrab és eixortí i que l’altra és modificada. He trobat en el Diccionario de árabe culto moderno de Julio Cortés els mots شرطي [pr. xurtia ?] ‘agent de policia’ o شرطة [pr. xurta ?] ‘cos de policia’; i em preguntava si tot això tenia relació amb la forma llatina o grega arxitriclí que tracte més avall.
  2. Per aclarir la poca base del meu dubte, Germà Colón (29.10.2005) va enviar la informació següent:

    La forma d’origen aràbic «exortins» (en plural) de la Crònica del rei Jaume no té res a veure, ni de prop ni de lluny, amb l’helenisme arxiticlí que apareix en Crim de Germania (1980) de Josep Lozano.

    Els «exortins» són explicats en l’edició valenciana del 1557 així: «són hòmens de guarda del rey, com huy se diuen alabarders». Al manuscrit de Poblet de la Crònica es llig «exortiquins», però la forma correcta és l’altra. L’equivalència «alabarders» és anacrònica, atès que aquells portaven atzagaies i no pas alabardes (objecte i mot entrats en la llengua prou més tard).

  3. Mirant d’aclarir l’aparició de la paraula «arxiticlí» en la primer edició de Crim de Germania (1980) de Josep Lozano, havia trobat en primer lloc la forma francesa (Dictionnaire de l’Académie Française, 8.ª edició, 1932-1935):

    ARCHITRICLIN. n. m. T. d’Antiquité romaine. Celui qui était chargé de l’ordonnance du festin.

    El mot no apareix en el dcvb. Amb tot, i tenint en compte les formes grega, llatina i castellana que hem trobat, la forma catalana hauria de ser arxitriclí, que no havia documentat encara (2005).

  4. Seguint la pista llatina, havia trobat el terme architriclino castellà (Vocabulario general de la obras de Gonzalo de Berceo): «Despensero refitolero. S. MilI. 247». Olegario García de la Fuente («Sobre el léxico bíblico de Berceo»; consulta: 2005; 09.05.2018) explica:

    En las obras de Berceo, como en las de otros autores medievales, se encuentran a veces paráfrasis de textos bíblicos. En estos casos, Berceo adopta con facilidad palabras latinas de la Biblia que no expresan ningún concepto específicamente cristiano y que por lo tanto podrían haber sido sustituidas por otras palabras de la lengua vulgar. Detrás de estas transcripciones se oculta probablemente una larga tradición de traducciones bíblicas vulgares que han adoptado y dado curso a tales palabras. A este tipo de palabras pertenecerían, por ejemplo, architriclino, fimbria, limnar, refictorio, malgranada, etc. Puesto que términos como éstos tienen significados profanos, tropezamos con la dificultad de diferenciarlos de los préstamos cultos que el latín clásico ha podido transmitir a la lengua vulgar. Para que se pueda afirmar con seguridad que tales palabras tienen origen bíblico han de cumplirse por lo menos las siguientes condiciones: a) que la palabra en cuestión se encuentre por primera vez en la Biblia latina con ese significado específico, y b) que el autor aluda directa o indirectamente a algún pasaje o tema bíblico. Si no se dan estas condiciones, es dificil poder establecer el origen bíblico del término.

    • L’autor localitza architriclino en Joan 2:9 (que també ha estat traduït maestresala);
      — en anglés (versió del rei Jaume): «the ruler of the feast»
      — en francés (La Bible du Semeur), «L’ordonnateur du repas»;
      — en portugués (Nova Versão Internacional), «o encarregado da festa».Versió llatina (web del Vaticà; consulta: 2005; 09.05.2018 ):

      Ut autem gustavit architriclinus aquam vinum factam et non sciebat unde esset, ministri autem sciebant, qui haurierant aquam, vocat sponsum architriclinus.

      Versió catalana de Joan Francesc Mira (ed. Proa, 2004 ):

      Li’n van portar, i quan el cap de servei va tastar l’aigua convertida en vi —ell no sabia d’on era, però els cambrers que havien tret l’aigua sí que ho sabien—, crida el nuvi i li diu: “Tothom serveix primer el vi més bo, i quan ja han begut molt trau el més fluix, però tu has reservat el millor vi per al final”.

  5. En castellà, segons el DRAE (consulta: 2005; 11.05.2018):

    architriclino
    Del lat. tardío architriclīnus, y este del gr. ἀρχιτρίκλινος architríklinos.
    1. m. Entre griegos y romanos, persona encargada de ordenar los banquetes y de dirigir el servicio de la mesa.

  6. El PDL-IEC documenta el mot únicament en Crim de Germania de Josep Lozano (1980), en una forma una mica modificada («arxiticlí»):

    Dels cinquanta coberts disposats per al banquet, només dos setials eren ocupats. A l’estrada, en una taula a part, na Úrsula Germana de Foix, virreina de València, altament abillada, un poc frisosa i avorrida, feia d’arxiticlí.

    L’edició de la novel·la del 2005 ha introduït una altra versió del mot deguda a un ball de lletres: *artixiclí. Amb la qual cosa, la versió catalana arxitriclí, continua sense aparéixer. Coses que ocorren en les novel·les.

  7. El company Emili Sáez Aranda (09.05.2018) em comenta que la forma «architiclí» apareix en Vicent Ferrer, Jaume Roig i Isabel de Villena. Localitze la referència de Jaume Roig (1460) en el cica i en el cival:

    He com tornà de l’aygua vi, architiclí beure manà, allí mostrà començ de glòria.

    A més d’això, Emili Sáez proporciona la informació següent en el seu missatge:

     Ara que tenim entre mans l’edició completa del Cartoixà de Corella, me l’he trobada també (en la variant architriclí) en el Primer (ed. València, 1496, f. 95d):

    «Dix lo Senyor als ministres: “Preneu del vi y portau-lo al qui és principal en les noces: architriclí”, que vol dir “lo principal dels qui seyen en la taula”; triclinium vol dir “tres órdens de taules”, en les quals menjaven; archos vol dir “príncep”. Architriclí és aquell qui era principal entre tots los qui menjaven.