De moment, el diec no incorpora esta variant de rematada, però sí que la podem trobar en el dnv, com sinònim de rematada i amb accepcions pròpies:
remat 1.m. Rematada. El remat del davanter ha sigut espectacular. 2.m. Allò que, especialment en una construcció, corona o adorna la part superior. El remat del campanar. El remat d’una falla. 3.al rematloc. adv. Després de tot, finalment. Al remat, ens van donar la raó.
La paraula es documenta sobretot en texts valencians, però també hi ha algun exemple de Catalunya:
Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana (1888): «del capitell al remat 1 met.»
La Moma (1885): «Pues al remat de la festa, crehueta al hòme y adelante con la faroleria»
Cal tindre en compte que, en català oriental, la format «remat» era generalment una variant de ramat.
Els diccionaris habituals arrepleguen (consulta: 07.09.2021) la forma femenina d’este substantiu i adjectiu:
(diec) coqueta1f. Dona que cerca de plaure als homes. És una coqueta.2adj.Aquella noia és molt coqueta.
(dnv)coquetaadj. i f. Que coqueteja (una dona).
En realitat, al no incloure la forma masculina coquet, es separen tant del francés coquet -ette (veg. tlfi) com de les possibilitats de la coqueteria («Qui a le souci de plaire», tal com ho sintetitzen en francés), possibilitats que pareix que el dnv intuïxca en les definicions tant del substantiu coqueteria com del verb coquetejar:
coqueteria 1.f. Acte o afalac propi d’una persona coqueta. 2.f. Desig de fer-se valdre, d’agradar els altres.
coquetejar 1.v.intr. En el joc amorós, donar senyals sense comprometre’s en excés. En les festes coquetejava amb tot el món. 2.v.intr. Tractar d’agradar per vanitat amb mitjans premeditats. Li agradava molt coquetejar. 3.v.intr. Tindre, algú, contacte amb una activitat, un partit o una ideologia sense arribar a un compromís ferm. En la seua joventut va coquetejar amb el trotskisme.
Podem observar que parlen «d’una persona» o d’«algú». En canvi, en coqueta, a banda que la definició em pareix massa incidental o conjuntural, afig una restricció innecessària a les dones, ateses les altres definicions de coqueteria i coquetejar. Curiosament, el Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern sí que va arribar a tindre un poc en compte la possibilitat de la coqueteria masculina:
Fragment del Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern.
A pesar que sí que són habituals les referències a la coqueteria referida a hòmens, no és tan habitual l’ús de coquet, però sí que podem localitzar eixa forma referida tant a persones com a altres elements (veg. «molt coquet» i altres cerques i troballes possibles en Google Llibres).
Els traductors automàtics, a partir la locució castellana surtir efecto (consulta: 07.01.2021), induïxen a atribuir-li al verb assortir un significat que no té normativament. El dnv (consulta: 07.01.2021) li dona l’accepció següent:
assortir v. tr. Proveir (un comerciant, una botiga) de les mercaderies o dels articles necessaris. Un majorista que assortix totes les botigues de la zona.
Si es tracta de les possibles accepcions de la locució surtir efecto en castellà: ‘(alguna cosa) produir el resultat desitjat’ o ‘entrar en vigor’ (accepció juridicoadministrativa), en valencià el verb assortir no és adequat, sinó que cal usar altres expressions:
Este decret entra en vigor… [en castellà podem trobar: «El presente decreto surtirá efectos…»]
El medicament va fer efecte… [en castellà podem trobar: «El medicamento surtió efecto…»]
Cal presentar la declaració a l’inici de l’any natural en què ha de ser efectiva.
Vos heu d’adreçar al consolat del país on el document ha de produir efectes.
Heu de depositar la garantia en l’entitats davant la qual haja de ser efectiva.
Quant a la locució verbal castellana surtir efecto
El drae recollia l’expressió com a «frase» en l’entrada efecto, amb el significat ‘dar una medida, un remedio, un consejo, etc., el resultado que se deseaba’. Actualment ha canviat un poc la definició:
surtir efecto una medida, un remedio, un consejo, etc. 1.loc. verb. Dar el resultado que se deseaba.
El dusos li donava el significat ‘dar algo el resultado que se desea’. I el vox proposava: «surtir efecto Dar [algo, especialmente una acción] el resultado que se esperaba o deseaba». Segons el map, significa ‘producir’, ‘servir de’, i pertany al lèxic administratiu. L’exemple que dona és: «El presente escrito también surtirá efectos de notificación…». En el diccionari de María Moliner trobem:
efecto […] Surtir efecto. Realizarse cierta cosa: Ayer tuvo efecto la toma de posesión del nuevo director. surtir […] 4. (solamente con «efecto» como complemento). Producir: Surtió efecto el consejo.
La forma xafar és la més estesa al País Valencià i és l’entrada principal que dona el dnv (consulta: 18.08.2020) i que conté totes les accepcions literals i figurades relacionades amb ‘esclafar; deformar; posar els peus per sostindre-s’hi; posar el peu sobre…’, etc.
En canvi, el diec (consulta: 18.08.2020) no ha admés per ara la sinonímia entre el verb aixafar i el verb trepitjar, contràriament al que fa el gdlc, que remet d’aixafar a «trepitjar 1 i 2». Estes accepcions corresponen a:
vtr1 1 Posar els peus damunt d’una cosa, per caminar-hi o per sostenir-s’hi. Es feren càrrec del lloc que trepitjaven. 2 Posar el peu sobre algú o alguna cosa, recolzant-l’hi. M’ha trepitjat l’ull de poll. 2 1 Esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la. Trepitjar un escarabat. 2 esp ENOL Esclafar el raïm, per fer-ne sortir el most, posant-hi els peus a sobre i movent-los reiteradament. Aquest vi encara és trepitjat de peu. Trepitjar raïms.
Segons els diec, aixafar significaria ‘deformar (una cosa) per compressió, aplanant-la, disminuint-ne el gruix’. Això no seria del tot equivalent d’«esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la» (accepció 2.1 del gdlc per a trepitjar), ja que esta acció s’ha de fer amb el peu. És a dir, per al diec, aixafar no contindria una referència específica als peus com a mitjà per a esclafar o deformar.
Per tant, segons els diec, quan poses el peu, trepitges, i no seria possible la frase: «Era tan gastadora que sa mare li havia prohibit que aixafara les botigues del poble», llevat que ací aixafar tinguera el sentit d’aplanar eixes botigues, sentit que no sol tindre quan es diu això, sinó que té el significat ‘posar els peus per-sostenir-s’hi’. Per contra, l’oració sí que seria possible segons el gdlc mantenint este sentit de visitar un lloc.
ALDC. Trepitjar (el raïm) Naturalment, tota eixa variació és dialectal, hi ha llocs on és habitual utilitzar aixafar com a sinònim de trepitjar 1. Si eixe ús és prou general, caldria que el diec afegira eixa sinonímia parcial, cosa que hem vist que ja ha fet el dnv de l’AVL, ja que remet d’aixafar a xafar, on s’acumulen totes les accepcions. En tot cas, per ara, al País Valencià, diria que per ara sona estrany que algú puga aixafar les botigues del poble volent dir ‘posar-hi els peus’ i que no siga esclafar-les físicament o afonar-les econòmicament. Eixe sentit d’aixafar l’hem aprés dels llibres i de la normativa de l’iec.
En eixe sentit, el mapa 966, «Trepitjar el raïm» (consulta: 18.08.2020), mostra la distribució dels verbs en eixa accepció, i alguna relació té amb la distribució territorial de les variants en la resta d’accepcions.
Este verb apareixia en diccionari del Salt 3.0 i també ha entrat en el dnv (consulta: 03.04.2020):
1. v. intr. Molestar, destorbar, emprenyar. Es passa el dia llandant. Per favor, no llandes més! 2.v. tr. TÈXTIL Afinar (un teixit de seda) fregant-lo lleugerament amb unes llandes especials.
L’accepció 1 no apareixia en el diccionari del Salt 3.0, però la vaig documentar anteriorment en reig2 amb el significat ‘importunar, fer-se pesat’, que deu ser la font del dnv. Altres diccionaris generals encara no han afegit este verb.
Pel que fa al substantiu llanda, que compartix cinc accepcions amb llauna (segons el dnv; consulta: 03.04.2020) el gdlc (consulta: 03.04.2020) fa llanda sinònim de llauna (no en totes les accepcions), però el diec (consulta: 03.04.2020) no fa cap remissió entre les dos paraules, mancança que haurien de resoldre, ja que les accepcions de llauna són expressades també amb llanda (amb caràcter general al País Valencià).
De manera sorprenent, tant el diec (consulta: 03.04.2020) com el gdlc (consulta: 03.04.2020) inclouen lata per a accepcions relacionades amb coses o persones molestes o carregoses.
La paraula garatge (‘aparcament; taller’) és pronunciada habitualment garaig (i també garaix, segons indica Eugeni Reig en «Trage o tratge?», Núvol, 26.03.2014; consulta: 30.07.2019). Sempre m’ha estranyat que ma mare i altres persones «majors» digueren «garaig» (que és una adaptació de la pronúncia de la paraula francesa original: garage). Amb tot, jo sempre he dit «garatge», perquè aixina vaig llegir que s’escrivia, i em sembla que devíem parlar més sovint del «taller» o de l’«aparcament». El cas és que el primer diccionari que va traure l’avl, aquell confús[1] diccionari ortogràfic (dopv), contenia (i conté encara en la versió en línia; consulta: 30.07.2019) la forma garaig:
garaig
garaig; garatjos (o garaigs) m.
1. Nota: dic que el diccionari era confús, perquè el diccionari no contenia definicions i l’avl encara no havia tret el seu diccionari normatiu. Per eixe motiu, u podia vore en el dopv moltes formes escrites, però només podia suposar o imaginar a quines paraules o a quins significats podien correspondre. Per exemple: <em>amanéixer, exprimir, nombrar…</em>
Posteriorment, quan va apareíxer el diccionari normatiu (dnv, 2014) de l’avl, no va recollir la forma garaig com a variant de garatge. Xavier Pàmies aporta dades i un comentari interessant sobre la forma garaig (Qüestions puntuals de llengua, setembre del 2016; consulta: 30.07.2019):
«Garaig» és la forma col·loquial de garatge, i consultant uns quants assajos de dialectologia (Veny, Borja-Moll, etc.) he comprovat que és d’ús general a tot el territori (Principat, País Valencià, Balears, etc.). […] El problema és que ha acabat sent d’ús tan corrent que la forma col·loquial s’ha imposat de forma absoluta en el registre oral, si no és que es fa l’esforç postís de dir-ho a la manera formal. Això és el que em va portar a prendre la decisió de triar la forma col·loquial oral en algunes traduccions de registre coŀloquial, amb una vaga esperança que s’acabi incorporant als diccionaris.
Certament, en valencià tenim «viatge», «formatge», etcètera. Emili Casanova (segons la referència de Maria Àngels Diéguez Seguí) assenyalava que eixe sufix prové del francés (dels segles ix-xii), i quasi sempre ha donat -atge. Quasi, perquè en algun cas sí que s’ha acceptat una altra opció, tal com indica Xavier Rull (veg. «Sufixació»):
Encara que el sufix francès -age s’hagi adaptat generalment en -atg, hi ha algun cas d’adaptació fonètica: regalaix ‘encreuament del fil’ (de régalage), i no pas regalatge (BARRI 1999: 88; RULL 2005-2006). En aquest cas ha pesat més la pronúncia que la grafia (com ocorre, en certa manera, amb collage, gal·licisme que no s’ha adaptat i que es pronuncia com si s’escrivís colaix).
En fi, en castellà també s’han introduït les formes que adapten el prefix francés fent -aje. I ja sabem com solen anar les coses.
Locució ben comuna que ja apareixia en el dcvb i que ara valida el dnv (consulta: 24.08.2017):
a rastronsloc. adv.Arrossegant.El van portar a rastrons davant del rei.
No la recull Felip Gombau en l’article «Paraules que ja no són barbarismes segons el DNV» (consulta: 25.08.2017), on dóna compte de «vora 500 paraules que abans es consideraven barbarismes».
El dnv ha incorporat l’accepció següent per a la paraula mos (consulta: 11.08.2017):
m. [col·loq.]Quantitat de diners que s’accepta com a suborn.
No sé si realment això és una accepció «col·loquial». Jo no l’havia sentida mai. El cas és que no em moc per eixos ambients on es comenten i fan eixos tractes. Coneixia la paraula castellana mordida per a referir-se eixes extorsions al ciutadà del carrer que duien a terme policies i altres funcionaris de baix nivell, cosa que sembla que era o és usual a Mèxic. El cas és que ha la paraula ha acabat arribant el castellà d’Espanya. Encara que ací no es dóna en el mateix àmbit que allà, es veu que als mitjans en castellà els ha fet gràcies referir-s’hi a determinats suborns com a «mordides», cosa que ha acabat arribant al llenguatge dels polítics.
Si la cosa va de mossegar, i posats a calcar, haguérem pogut tindre «mordudes» (de l’antic verb mordre), però es veu que no vam tirar per ahí. Ni per cap lloc. No he trobat de moment l’equivalent possible, més enllà del terme general suborn. En italià tenen les paraules pizzo,bustarella i altres. No sé si en francès galette servix per a això. La cosa és que en català tenim ara mos, i molts mitjans caldrà que el facen servir si volem que tinga un mínim de col·loquialitat, tal com pretén l’acadèmia.
Comentava Jordi Badia en l’article «Acabar amb la vida, acabar amb la mort» (consulta: 10.08.2017) les possibles alternatives més habituals per a esta construcció que, segons dia, «ha arrelat amb força en el llenguatge periodístic». A més, afegia que s’havia de considerar una construcció incorrecta, ja que no era «acceptada per cap gramàtica, ni vella ni nova.».
Tanmateix, avisaven fa uns anys el Llibre d’estil de l’Avui (1997) i el Diccionari d’ús dels verbs catalans (1999) que la construcció s’estava estenent i acceptant. Ara mateix, pel mateix camí, podem localitzar en els diccionaris unes accepcions del verb acabar que permeten construir-lo amb la preposició amb encapçalant el complement de règim verbal. La construcció té diferents significats, com indica el diec (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017):
3 2 tr. Obtenir d’algú. Vaig acabar amb el director que em concediria l’augment de sou.
3 3 tr. Acordar 1 . Vam acabar amb l’Anna d’anar-hi amb cotxe.
També el dnv (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017) recull l’accepció i l’exemple següents:
7. v. intr. [seguit de la preposició amb] Posar fi. El Govern pretén acabar amb el frau fiscal.
Sembla que el mateix diec acabarà plegant veles (s. v. juramentar-se): «Van juramentar-se a acabar amb els tirans.»
Els diccionaris indiquen que és un verb transitiu, però no solen indicar clarament quin és el complement directe i com es fa la substitució pronominal. L’entrada del dnv (accepció d’ús més general; consulta: 07.08.2017) és la següent:
v. tr. Donar notícies o dades d’alguna cosa (a algú). No t’han informat bé.
Es pot comprovar que eixa definició induïx a considerar que el verb és intransitiu, tant per l’ús pronominal de la forma «t’» com per l’aclariment amb preposició «(a algú)». Hauria estat més aclaridor definir-lo (seguint un poc el diec i elgdlc):
v. tr. Posar algú al corrent de notícies o de dades. Senyora, em sembla que no l’han informada correctament de l’hora d’arribada del tren.
Ja que en esta ocasió és possible, tant en la definició com en l’exemple podem utilitzar formes que guien en l’ús del verb definit. En eixe sentit, tenim l’exemple del Diccionari d’ús dels verbs catalans de Jordi Ginebra i Anna Montserrat:
informar […] 2. informar [algú] (de / sobre algú o de / sobre una cosa) Posar al corrent. […] Cada dia heu d’informar els vostres superiors de les persones que han soŀlicitat revisions (o bé sobre les persones que han soŀlicitat revisions).
En castellà, el draedóna l’accepció següent:
tr. Completar una persona u organismo un documento con un informe de su competencia.
La construcció equivalent en català per a esta accepció seria emetre un informe.
