El dnv (consulta: 21.10.2022) dona entrada a la forma bronxa (documentada en el tresor2011 a Bellreguard, Daimús, Oliva, Gandia, Benirredrà, Beniarbeig, Alcalà de la Jovada, Simat de Valldigna, Algemesí):

bronxa
1. f. ETNOL. Enfilall de flors de gesmil que es posen les dones al cap, especialment per a ballar les danses tradicionals valencianes.
2. f. ESTÈT. Borla de fils molt fins, que s’utilitza per a empolvorar.

En canvi, no arreplega a la variant bronja (documentada pel tresor2011 i Giner Monfort [2013] a Tavernes de la Valldigna, Benifairó de la Valldigna, Ontinyent, l’Alcúdia de Crespins) i que, a més, és la forma que apareix en els dcvb, dgfpastor, diec i gd62 (que no li donen l’accepció 1).

Per tant, els propose als acadèmics que incorporen esta variant després de vore que és la forma que apareix en:

• El temps feliç de Josep Piera (2001): «i besava la bronja que la mare duia al pit».
• Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni i Verger (2002): «Quina oloreta més bona fa la bronja de floretes de gesmil que dus al pit!». 
• «Gessamí» de Gaspar Jaén i Urban, Mètode, núm. 72: «Cada vespre, nugava una dotzena de capolls nous i en feia una bronja, una petita copinya perfumada —així també les vaig veure fer a Tunísia i a Simat de la Valldigna— que esclatava en fer-se fosc i que la mare, amb un imperdible, s’enganxava al pit».
• La bèstia en què cavalquem de Ferran Garcia-Oliver (2020): «La bronja al pit de les dones —i al meu pit— proclama gloriosos capvespres d’estiu».

^{Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.}