respondre

La normativa actual ha acceptat que el règim del verb respondre tinga la possibilitat que la versió transitiva incloga com a complement directe no sols allò que es respon sinó també allò a què es respon. De moment, els diccionaris més comuns no recullen eixa diferència, però sí que apareix en la giec (21.3.5.a):

Una colla de verbs admeten la construcció transitiva i la preposicional, sovint amb alguna diferència semàntica: Contesta/respon totes les preguntes i Contesta/respon a totes les preguntes.

Segons la gramàtica de l’iec, també presenten esta possibilitat els verbs pledejar, arremetre o habitar.

La gnv de l’avl no comenta res sobre esta possibilitat del verb respondre, però sí que inclou un exemple en el mateix sentit (26.4.3.1.b): «Com a mínim, s’han de respondre la mitat de les preguntes.»

Els diccionaris, de moment, no han incorporat encara eixa opció, habitual en l’ús general i documentada des de l’inici del segle xix, tal com podem observar en el mateix Pompeu Fabra (10.11.1923):

Els lectors habituals de les nostres converses ens agrairan sens dubte que no ens entretinguem ací a respondre preguntes, com aquestes, sobre qüestions ja resoltes.

excedir

El dnv (consulta: 04.07.2018) mostra les accepcions següents per a este verb:

1. v. tr. i pron. Sobrepassar (el límit establit, previst o imposat). La quantitat de públic ha excedit la capacitat de la sala. No has d’excedir-te a l’hora de menjar.
2. v. tr. Ser més gran, superior o avantatjat (que un altre o una altra cosa). L’excedix en coneixements teòrics, però ella té més pràctica.

Pel seu cantó, el duvc aclarix un poc més les prescripcions pel que fa als complements que pot dur el verb:

excedir
1. excedir [algú o alguna cosa] (en una cosa) Superar. En Pau excedeix en Pere en pes, però no en alçada. La potència de l’emissora nova excedeix la de la vella.
2. excedir [una cosa (que fa de límit)] (en una quantitat) Ultrapassar. Els guanys han excedit totes les previsions. Aquest cas excedeix els límits de la nostra jurisdicció. El pes de l’equipatge excedeix en quinze quilos el que està establert. El termini que es donarà no pot excedir els dos anys.
3. excedir-se (en una cosa) <algú> Ultrapassar la mesura. Avui no ha respost bé, però dir-li que sempre ho fa malament és excedir-se. Castiga’l, però no t’excedeixis en el càstig.

Seguint el gdlc (consulta: 04.07.2018): «ésser més gran o superior que algú o alguna cosa, en tal o tal cosa, per tal o tal concepte.») també seria possible utilitzar un complement de règim introduït amb la preposició per.

Per tant, d’acord amb estes indicacions, la normativa no accepta de moment l’ús del complement de quantitat introduït per la preposició de, ús que documenta el Diccionari descriptiu de la llengua catalana amb la indicació que no és normatiu:

•4b. [N1 V de N2] (N1[quantitat, magnitud, qualitat]; N2[valor]) [Una quantitat, una magnitud, una qualitat]1 ésser superior [a un valor determinat]2. Si s’arribava a poder recollir unes 600 pessetes anyals, ajuntant-hi els interessos compostos que s’hi podrien anar acumulant, excediria de vint mil pessetes la quantitat que s’hauria reunit als vint anys. [Llongueras (1918): 78, p. 36].

En castellà, el gduea indica que el verb excedir té el règim preposicional següent:

exceder […] Rpr Exceder(se) a/de/en: El plazo de las becas no exxcederá de diez meses.

recórrer

  1. En l’accepció corresponent als recursos judicials, ja apareixen les obres de referència que inclouen la possibilitat d’ús transitiu —habitual en els mitjans de comunicació i en el llenguatge judicial—:

    «v. tr. […] 3 Interposar un recurs judicial.» (GD62)

    Així, podem llegir en la gcc (Joana Rosselló: 13.3.6.2d):

    A diferència dels casos dels § 13.3.6.2a-b, l’alternança que presentem aquí no comporta un canvi en la valència del verb, sinó en la diàtesi: un complement argumental del verb pot realitzar-se com a complement directe o com a complement de règim (veg. § 13.4.2). Així, tant podem dir apel·lar la sentència com apel·lar contra la sentència, tot i que la primera opció sembla la preferida en el llenguatge jurídic i periodístic. Com apel·lar, i en l’accepció del verb en l’àmbit jurídic, funciona recórrer: Han recorregut la sentència. Recorrerem contra la sentència. Encara en aquest àmbit, tenim pledejar i pledejar per (Pledejar (per l’herència).

    També el Salt 2.0 inclou este ús. Per contra, el mestil3 no l’ha recollit, cosa que tampoc han fet el diec, el gdlc ni el dnv [en línia: gener 2008; abril 2019]:

    (diec) 1 2 v. intr. Emprar com a mitjà alguna cosa, especialment a manca d’un altre mitjà. Van recórrer a un remei heroic.
    1 3 v. intr. Acudir a un jutge, a una autoritat, amb una demanda o petició. Recórrer contra una sentència. Sempre hi ha la possibilitat de recórrer.

    (gdlc) v intr […] 3 DR PROC Acudir a un jutge, a una autoritat amb una demanda o petició.
    4 esp DR PROC Interposar un recurs davant una instància superior contra una resolució dictada per un òrgan administratiu o judicial inferior. L’entitat ha recorregut al tribunal suprem contra aquesta sentència.

    (dnv) 5. v. intr. DRET Acudir a un jutge o a una autoritat amb una demanda o petició. Recórrer al tribunal contra una sentència. 6. v. intr. DRET Interposar un recurs. Si desestimen la petició, encara podem recórrer.

  2. Sobre esta qüestió, podem llegir en el diari Ara.cat (31.03.2018), l’article d’Albert Pla Nualart «La normativa no permet recórrer una sentència». I, més antic, en Llengua i Administració, número 9 (1983), «Recorrent el camí dels recursos» d’Oriol Camps.
  3. En castellà, recurrir. Martínez de Sousa diu en el dusos:

    recurrir la sentencia. Solecismo por recurrir contra la sentencia.

    En parlava també Lázaro Carreter en 1990 en «La cumbre culminada» (El dardo en la palabra, 1998):

    Las recientes elecciones vascas han aumentado el volumen del nonato lenguaje con aportaciones interesantes, siempre liberadoras. Así, un partido «ha recurrido a los Tribunales los resultados electorales» en cierta localidad. Era recurrir un verbo intransitivo, que significaba ‘interponer recurso’, o ‘acudir a un juez con una demanda’; y se recurría contra una sentencia, un fallo o cualquier cosa que no se juzgaba ajustada a derecho. Ya se pueden recurrir los resultados electorales.

    A pesar d’això, el drae [consulta: gener 2008; abril 2018] inclou també l’ús transitiu:

    5. tr. Der. Entablar recurso contra una resolución.

    Accepció que expliquen en el dpnh [en línia: gener 2008]:

    recurrir. Cuando significa, en el lenguaje del derecho, ‘entablar recurso contra una resolución’, es admisible tanto la construcción intransitiva, con un complemento introducido por contra, como la transitiva: «Tampoco era bien visto recurrir CONTRA la sentencia» (Longares Corsé [Esp. 1979]); «Podemos recurrir la sentencia» (AMillán Oportunidad [Esp. 1991]).

interposar

El verb interposar té, en llenguatge juridicoadministratiu, l’accepció següent (dnv; consulta: 29.03.2018):

v. tr. DRET Presentar (un recurs legal) en la forma deguda. Interposar un recurs d’alçada, de nul·litat, d’apel·lació.

El duvc aclarix un poc la sintaxi requerida pel verb:

interposar 1. interposar [un recurs] (contra algú o contra una cosa) Formalitzar. Han interposat un recurs d’apel·lació. Interposarem un recurs contra la incineradora per intentar que deixi de contaminar el camp.

Podem observar que, en esta accepció, el complement directe és obligatori, mentres que el complement preposicional és opcional.

En el manual del Curs de llenguatge jurídic (2008; consulta: 29.03.2018) de la Generalitat de Catalunya s’inclou la nota següent:

Interposar recurs / Recórrer / Apel·lar / Impugnar

El verb interposar (transitiu) segueix l’estructura següent: interposar + un recurs + contra una resolució. Per tant, el verb es completa amb un complement directe (el recurs) i a més demana1 un complement preposicional introduït per la preposició contra (contra una resolució).

1. Hem vist que el duvc diu que eixe complement és opcional.

En dret processal, recórrer i apel·lar (intransitius) signifiquen, respectivament, ‘interposar un recurs i interposar una apel·lació contra una resolució’, i segueixen l’estructura següent: verb + contra + un tipus de resolució, en què la preposició contra ha d’introduir el complement del verb (La part actora ha anunciat que recorrerà/apel·larà contra la Sentència).

Per contra, impugnar, que es pot utilitzar en els mateixos contextos que recórrer, segueix l’estructura dels verbs transitius, és a dir verb + complement directe (La part actora ha anunciat que impugnarà la Sentència).

Això comporta que puguem dir la sentència impugnada, però que en canvi hàgim de dir la sentència contra la qual recorre/apel·la la part actora, i no pas sentència recorreguda/ apel·lada2 per la part actora. Quan aquesta construcció resulti feixuga, també podem optar per sentència objecte de recurs/ d’apel·lació.

2. Tot i que eixe seria el criteri més tradicional (i més general encara ara), des de fa uns anys disposem d’obres i articles de referència (veg. la fitxa «recórrer»; també podeu consultar el Diccionari descriptiu de la llengua catalana [consulta 29.03.2018], que documenta eixe ús, encara que el marca com a no normatiu) que han acceptat l’accepció transitiva del verb recórrer i, per tant, el fet que sí que és possible que hi haja sentències recorregudes. Un cas semblant, tot i que menys documentat, és el d’apel·lar.

 

nomenar

  1. La giec (22.4.1.1.b) dona la indicació següent sobre l’ús d’este verb:

    Els verbs com designar, elegir, investir, nomenar o proclamar seleccionen també un nom d’ofici, càrrec o estatus que no apareix precedit de preposició i que expressa una predicació ara dirigida al complement directe: Han elegit president del consell l’alcalde de Balaguer; Van nomenar-la empresària de l’any.

  2. En el cas de les oracions passives pronominals, el complement directe de l’oració activa esdevé subjecte i, per tant, es fa concordar el verb nomenar amb eixe subjecte: «…per la qual es nomenen membres per al Consell Valencià de Cultura» (< algú nomena membres).
  3. En castellà, la normativa ha canviat pel que fa a l’ús de la preposió como per a introduir el complement del verb. Actualment, la Gramática de la lengua española (2009) ha acceptat l’ús de la preposició. Tal com exposa la Fundéu (consulta: 30.09.2020):

    Con los verbos elegir, nombrar, denominar, declarar, considerar y otros de parecido sentido es posible utilizar como para introducir el complemento. […] A pesar de que el Diccionario panhispánico de dudas (2005) desaconsejaba este empleo de como, que en estas construcciones funciona a modo de preposición, por considerarlo un anglicismo, la Gramática de la lengua española (2009) lo da por válido, aunque precisa que «en el caso de elegir se prefiere la variante sin como con nombres de persona, no necesariamente con otros sustantivos», como en «El pueblo ha sido elegido como escenario de la película».

  4. El dpd (2005; consulta: 30.09.2020) indicava (s. v. como):

    Se considera un anglicismo sintáctico que debe evitarse el uso superfluo de como cuando introduce el predicativo de verbos como nombrar, denominar, elegir, declarar(se) y similares: *Lo nombraron como concejal del Ayuntamiento; *Lo han elegido como delegado de curso; debe decirse lo nombraron concejal, lo han elegido delegado.

donar-se

El verb donar(-se) participa en més d’una huitantena de locucions. Sobre l’ús de la locució, podeu consultar l’entrada del dnv (consulta: 25.08.2017) o l’article d’Eugeni Reig «Donem o no donem?» (consulta: 25.08.2017). N’hi han ja moltes, però encara en queden unes quantes més (moltes considerades incorrectes) que tenen expressions equivalents ben usuals (i correctes) que es poden fer servir alternativament, per tal de no abusar del donar.

En pose unes quantes (i supose que aniré afegint-ne):

  • apanyar-se: o enginyar-se en lloc de donar-se manya, que és correcta (tot i que jo no l’havia sentida mai, excepte en castellà).
  • citar-se: per fer-ho simple i no abusar de donar-se cita, que és una opció correcta per al fet d’acordar lloc i hora per a trobar-se amb algú.
  • donar-se aire: o afanyar-se, en lloc de repetir sempre «donar-se pressa», que és correcta i apareix en el dnv.
  • notar: o adonar-se, enterar-se, assabentar-se…, que són diferents opcions en lloc de l’incorrecte «donar-se compte» (tal com comentava Marta Breu en el seu bloc Fica-hi la Llengua fa uns anys).
  • pegar a fugir: o fugir, simplement, en lloc de «donar-se a la fuga», que vaig sentir ahir en les notícies de tv3 i que, de moment, és incorrecte. Seria correcte si es tractara d’entregar-se «per vici» a compondre o interpretar fugues* musicals.
    *GDLC (s. v. fuga) MÚS Forma musical contrapuntística monotemàtica, de desenvolupament complex, basada en la imitació del tema.
  • permetre’s: o permetre’s el luxe si volem evitar el calc «donar-se el gust», que és correcte, això sí.
  • tirar-se a la beguda: que trobe que és més habitual que donar-se a la beguda, que és correcta.

acabar amb

Comentava Jordi Badia en l’article «Acabar amb la vida, acabar amb la mort» (consulta: 10.08.2017) les possibles alternatives més habituals per a esta construcció que, segons dia, «ha arrelat amb força en el llenguatge periodístic». A més, afegia que s’havia de considerar una construcció incorrecta, ja que no era «acceptada per cap gramàtica, ni vella ni nova.».

Tanmateix, avisaven fa uns anys el Llibre d’estil de l’Avui (1997) i el Diccionari d’ús dels verbs catalans (1999) que la construcció s’estava estenent i acceptant. Ara mateix, pel mateix camí, podem localitzar en els diccionaris unes accepcions del verb acabar que permeten construir-lo amb la preposició amb encapçalant el complement de règim verbal. La construcció té diferents significats, com indica el diec (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017):

3 2 tr. Obtenir d’algú. Vaig acabar amb el director que em concediria l’augment de sou.
3 3 tr. Acordar 1 . Vam acabar amb l’Anna d’anar-hi amb cotxe.
També el dnv (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017) recull l’accepció i l’exemple següents:
7. v. intr. [seguit de la preposició amb] Posar fi. El Govern pretén acabar amb el frau fiscal.
Sembla que el mateix diec acabarà plegant veles (s. v. juramentar-se): «Van juramentar-se a acabar amb els tirans.»

escarraixar-se

No localitze el verb en els diccionaris. L’he sentit en la Safor en el sentit d’obrir-se de cames i caure (en el joc del xurro o cavallfort). Em comenta Sebastià Giner Muñoz (06.07.2017) que és utilitzat en la Marina:

Al meu parlar de la Marina Alta és ben viu en el sentit de perdre l’estabilitat o desmuntar-se una estructura. S’ha escarraixat la taula.

Sembla que tinga relació, per tant, amb l’escarranxar-se ‘eixancar-se’ que sí que apareix en el dnv (consulta: 10.07.2017). colomina recull l’adjectiu escarraixat -ada: ‘lent, amb dificultat; espatlat, baldat’.

fer un conveni

  1. Els diccionaris en català encara no recullen el verb conveniar*, que es pot substituir amb l’expressió «acordat per mitjà de conveni» o amb recursos semblants, tal com proposa el Cercaterm (consulta: 10.03.2017):

    fer un conveni, v intr

    • ca conveniar den. desest.
    • es conveniar

    <Dret laboral>
    Nota: Es desestimen també els termes conveniat i conveniant que s’han de traduir contextualment.

  2. En castellà, conveniar tampoc no apareix en els diccionaris habituals, però la Fundéu (consulta: 10.03.2017) considera que és acceptable:

    El verbo conveniar, derivado de convenio, está bien formado en español, por analogía con otros verbos surgidos a partir de sustantivos terminados en -nio, como ingeniar, de ingenio, o testimoniar, de testimonio. A pesar de que la mayoría de los diccionarios aún no recogen el verbo conveniar, sí lo hace el Diccionario de americanismos de la Asociación de Academias de la Lengua Española (Asale), que lo define como ‘acordar mediante convenio algo’, lo que normalmente suele quedar reflejado por escrito. […] sustituye satisfactoriamente a la perífrasis acordar mediante convenio, conforme a la definición de la Asale, por lo que su uso no puede considerarse censurable.

  3. En el Reglament de la Conselleria de Medi Ambient (2000) usen «convenidos», en lloc del «conveniados»* que he vist en altres llocs. De totes formes, ho traduïsc, evidentment, per «convinguts».

referendar

L’any 1998, este verb només apareixia en el dcvb; però va ser introduït en el diec. Per a este diccionari era hiperònim de ratificar i, a més, tenia dos accepcions més d’específiques, tal com fea el gdlc. Per un altre costat, el dval no recollia la sinonímia de referendar respecte de ratificar; i incloïa una versió diferent de les accepcions específiques de referendar: «1. Autoritzar un document. 2. Revisar un passaport i anotar la seua presentació.»

El dnv ha fixat estes qüestions (consulta: 10.11.2016):

referendar 1. v. tr. Ratificar. Tots els grups parlamentaris han referendat l’acord. 2. v. tr. Donar validesa (a un document), amb la firma d’una persona autoritzada que es posa després de la signatura d’un superior. El president del Govern referenda els decrets del rei. 3. v. tr. Sotmetre a referèndum, aprovar en referèndum.

refrendar v. tr. Referendar 1 i 2.

Pel que fa als substantiu derivat, referendament, l’any 1998 era un terme que no recollien els diccionaris. Suposàvem que era correcte (i necessari) per a traduir el refrendo castellà. Aquest terme apareixia traduït en l’edició de la Constitució espanyola de la Generalitat Valenciana com a refrendament, però tenint en compte que el verb era referendar (dcvb, diec), la forma havia de ser referendament, que és la que utilitza la traducció de la Constitució editada pel Parlament de Catalunya (1999).

El dnv ha inclòs resolta també esta qüestió (consulta: 10.11.2016):

referendament 1. m. Ratificació. 2. m. DRET Contrafirma.