interposar

El verb interposar té, en llenguatge juridicoadministratiu, l’accepció següent (dnv; consulta: 29.03.2018):

v. tr. DRET Presentar (un recurs legal) en la forma deguda. Interposar un recurs d’alçada, de nul·litat, d’apel·lació.

El duvc aclarix un poc la sintaxi requerida pel verb:

interposar 1. interposar [un recurs] (contra algú o contra una cosa) Formalitzar. Han interposat un recurs d’apel·lació. Interposarem un recurs contra la incineradora per intentar que deixi de contaminar el camp.

Podem observar que, en esta accepció, el complement directe és obligatori, mentres que el complement preposicional és opcional.

En el manual del Curs de llenguatge jurídic (2008; consulta: 29.03.2018) de la Generalitat de Catalunya s’inclou la nota següent:

Interposar recurs / Recórrer / Apel·lar / Impugnar

El verb interposar (transitiu) segueix l’estructura següent: interposar + un recurs + contra una resolució. Per tant, el verb es completa amb un complement directe (el recurs) i a més demana1 un complement preposicional introduït per la preposició contra (contra una resolució).

1. Hem vist que el duvc diu que eixe complement és opcional.

En dret processal, recórrer i apel·lar (intransitius) signifiquen, respectivament, ‘interposar un recurs i interposar una apel·lació contra una resolució’, i segueixen l’estructura següent: verb + contra + un tipus de resolució, en què la preposició contra ha d’introduir el complement del verb (La part actora ha anunciat que recorrerà/apel·larà contra la Sentència).

Per contra, impugnar, que es pot utilitzar en els mateixos contextos que recórrer, segueix l’estructura dels verbs transitius, és a dir verb + complement directe (La part actora ha anunciat que impugnarà la Sentència).

Això comporta que puguem dir la sentència impugnada, però que en canvi hàgim de dir la sentència contra la qual recorre/apel·la la part actora, i no pas sentència recorreguda/ apel·lada2 per la part actora. Quan aquesta construcció resulti feixuga, també podem optar per sentència objecte de recurs/ d’apel·lació.

2. Tot i que eixe seria el criteri més tradicional (i més general encara ara), des de fa uns anys disposem d’obres i articles de referència (veg. la fitxa «recórrer»; també podeu consultar el Diccionari descriptiu de la llengua catalana [consulta 29.03.2018], que documenta eixe ús, encara que el marca com a no normatiu) que han acceptat l’accepció transitiva del verb recórrer i, per tant, el fet que sí que és possible que hi haja sentències recorregudes. Un cas semblant, tot i que menys documentat, és el d’apel·lar.

 

nomenar

  1. La giec (22.4.1.1.b) dona la indicació següent sobre l’ús d’este verb:

    Els verbs com designar, elegir, investir, nomenar o proclamar seleccionen també un nom d’ofici, càrrec o estatus que no apareix precedit de preposició i que expressa una predicació ara dirigida al complement directe: Han elegit president del consell l’alcalde de Balaguer; Van nomenar-la empresària de l’any.

  2. En el cas de les oracions passives pronominals, el complement directe de l’oració activa esdevé subjecte i, per tant, es fa concordar el verb nomenar amb eixe subjecte: «…per la qual es nomenen membres per al Consell Valencià de Cultura» (< algú nomena membres).
  3. En castellà, la normativa ha canviat pel que fa a l’ús de la preposió como per a introduir el complement del verb. Actualment, la Gramática de la lengua española (2009) ha acceptat l’ús de la preposició. Tal com exposa la Fundéu (consulta: 30.09.2020):

    Con los verbos elegir, nombrar, denominar, declarar, considerar y otros de parecido sentido es posible utilizar como para introducir el complemento. […] A pesar de que el Diccionario panhispánico de dudas (2005) desaconsejaba este empleo de como, que en estas construcciones funciona a modo de preposición, por considerarlo un anglicismo, la Gramática de la lengua española (2009) lo da por válido, aunque precisa que «en el caso de elegir se prefiere la variante sin como con nombres de persona, no necesariamente con otros sustantivos», como en «El pueblo ha sido elegido como escenario de la película».

  4. El dpd (2005; consulta: 30.09.2020) indicava (s. v. como):

    Se considera un anglicismo sintáctico que debe evitarse el uso superfluo de como cuando introduce el predicativo de verbos como nombrar, denominar, elegir, declarar(se) y similares: *Lo nombraron como concejal del Ayuntamiento; *Lo han elegido como delegado de curso; debe decirse lo nombraron concejal, lo han elegido delegado.

donar-se

El verb donar(-se) participa en més d’una huitantena de locucions. Sobre l’ús de la locució, podeu consultar l’entrada del dnv (consulta: 25.08.2017) o l’article d’Eugeni Reig «Donem o no donem?» (consulta: 25.08.2017). N’hi han ja moltes, però encara en queden unes quantes més (moltes considerades incorrectes) que tenen expressions equivalents ben usuals (i correctes) que es poden fer servir alternativament, per tal de no abusar del donar.

En pose unes quantes (i supose que aniré afegint-ne):

  • apanyar-se: o enginyar-se en lloc de donar-se manya, que és correcta (tot i que jo no l’havia sentida mai, excepte en castellà).
  • citar-se: per fer-ho simple i no abusar de donar-se cita, que és una opció correcta per al fet d’acordar lloc i hora per a trobar-se amb algú.
  • donar-se aire: o afanyar-se, en lloc de repetir sempre «donar-se pressa», que és correcta i apareix en el dnv.
  • notar: o adonar-se, enterar-se, assabentar-se…, que són diferents opcions en lloc de l’incorrecte «donar-se compte» (tal com comentava Marta Breu en el seu bloc Fica-hi la Llengua fa uns anys).
  • pegar a fugir: o fugir, simplement, en lloc de «donar-se a la fuga», que vaig sentir ahir en les notícies de tv3 i que, de moment, és incorrecte. Seria correcte si es tractara d’entregar-se «per vici» a compondre o interpretar fugues* musicals.
    *GDLC (s. v. fuga) MÚS Forma musical contrapuntística monotemàtica, de desenvolupament complex, basada en la imitació del tema.
  • permetre’s: o permetre’s el luxe si volem evitar el calc «donar-se el gust», que és correcte, això sí.
  • tirar-se a la beguda: que trobe que és més habitual que donar-se a la beguda, que és correcta.

acabar amb

Comentava Jordi Badia en l’article «Acabar amb la vida, acabar amb la mort» (consulta: 10.08.2017) les possibles alternatives més habituals per a esta construcció que, segons dia, «ha arrelat amb força en el llenguatge periodístic». A més, afegia que s’havia de considerar una construcció incorrecta, ja que no era «acceptada per cap gramàtica, ni vella ni nova.».

Tanmateix, avisaven fa uns anys el Llibre d’estil de l’Avui (1997) i el Diccionari d’ús dels verbs catalans (1999) que la construcció s’estava estenent i acceptant. Ara mateix, pel mateix camí, podem localitzar en els diccionaris unes accepcions del verb acabar que permeten construir-lo amb la preposició amb encapçalant el complement de règim verbal. La construcció té diferents significats, com indica el diec (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017):

3 2 tr. Obtenir d’algú. Vaig acabar amb el director que em concediria l’augment de sou.
3 3 tr. Acordar 1 . Vam acabar amb l’Anna d’anar-hi amb cotxe.
També el dnv (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017) recull l’accepció i l’exemple següents:
7. v. intr. [seguit de la preposició amb] Posar fi. El Govern pretén acabar amb el frau fiscal.
Sembla que el mateix diec acabarà plegant veles (s. v. juramentar-se): «Van juramentar-se a acabar amb els tirans.»

escarraixar-se

No localitze el verb en els diccionaris. L’he sentit en la Safor en el sentit d’obrir-se de cames i caure (en el joc del xurro o cavallfort). Em comenta Sebastià Giner Muñoz (06.07.2017) que és utilitzat en la Marina:

Al meu parlar de la Marina Alta és ben viu en el sentit de perdre l’estabilitat o desmuntar-se una estructura. S’ha escarraixat la taula.

Sembla que tinga relació, per tant, amb l’escarranxar-se ‘eixancar-se’ que sí que apareix en el dnv (consulta: 10.07.2017). colomina recull l’adjectiu escarraixat -ada: ‘lent, amb dificultat; espatlat, baldat’.

fer un conveni

  1. Els diccionaris en català encara no recullen el verb conveniar*, que es pot substituir amb l’expressió «acordat per mitjà de conveni» o amb recursos semblants, tal com proposa el Cercaterm (consulta: 10.03.2017):

    fer un conveni, v intr

    • ca conveniar den. desest.
    • es conveniar

    <Dret laboral>
    Nota: Es desestimen també els termes conveniat i conveniant que s’han de traduir contextualment.

  2. En castellà, conveniar tampoc no apareix en els diccionaris habituals, però la Fundéu (consulta: 10.03.2017) considera que és acceptable:

    El verbo conveniar, derivado de convenio, está bien formado en español, por analogía con otros verbos surgidos a partir de sustantivos terminados en -nio, como ingeniar, de ingenio, o testimoniar, de testimonio. A pesar de que la mayoría de los diccionarios aún no recogen el verbo conveniar, sí lo hace el Diccionario de americanismos de la Asociación de Academias de la Lengua Española (Asale), que lo define como ‘acordar mediante convenio algo’, lo que normalmente suele quedar reflejado por escrito. […] sustituye satisfactoriamente a la perífrasis acordar mediante convenio, conforme a la definición de la Asale, por lo que su uso no puede considerarse censurable.

  3. En el Reglament de la Conselleria de Medi Ambient (2000) usen «convenidos», en lloc del «conveniados»* que he vist en altres llocs. De totes formes, ho traduïsc, evidentment, per «convinguts».

referendar

L’any 1998, este verb només apareixia en el dcvb; però va ser introduït en el diec. Per a este diccionari era hiperònim de ratificar i, a més, tenia dos accepcions més d’específiques, tal com fea el gdlc. Per un altre costat, el dval no recollia la sinonímia de referendar respecte de ratificar; i incloïa una versió diferent de les accepcions específiques de referendar: «1. Autoritzar un document. 2. Revisar un passaport i anotar la seua presentació.»

El dnv ha fixat estes qüestions (consulta: 10.11.2016):

referendar 1. v. tr. Ratificar. Tots els grups parlamentaris han referendat l’acord. 2. v. tr. Donar validesa (a un document), amb la firma d’una persona autoritzada que es posa després de la signatura d’un superior. El president del Govern referenda els decrets del rei. 3. v. tr. Sotmetre a referèndum, aprovar en referèndum.

refrendar v. tr. Referendar 1 i 2.

Pel que fa als substantiu derivat, referendament, l’any 1998 era un terme que no recollien els diccionaris. Suposàvem que era correcte (i necessari) per a traduir el refrendo castellà. Aquest terme apareixia traduït en l’edició de la Constitució espanyola de la Generalitat Valenciana com a refrendament, però tenint en compte que el verb era referendar (dcvb, diec), la forma havia de ser referendament, que és la que utilitza la traducció de la Constitució editada pel Parlament de Catalunya (1999).

El dnv ha inclòs resolta també esta qüestió (consulta: 10.11.2016):

referendament 1. m. Ratificació. 2. m. DRET Contrafirma.

argüir

  1. En el verb argüir, ¿porten doble dièresi la primera persona (argüïxc) i la resta de les formes?:
    • Segons el Diccionari valencià (2.ª ed.) i Ruaix (El català/1, pàg. 65), no en duen, perquè és una excepció («argüisc»).
    • Segons Enric Valor (La flexió verbal), el Diccionari valencià (1.ª ed.) de la Generalitat Valenciana, sí que en porten («argüïsc»).
    • Segons Els verbs valencians. Manual pràctic de Josep Lacreu (ed. Bromera) i el Salt 3.0, hi ha dièresi únicament sobre la u: «argüisc».
  2. Segon la fitxa d’assessorament lingüístic de la Generalitat de Catalunya (i l’Optimot, consulta: 03.12.2009):

    La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ha acordat (veg.) que en cas de concurrència de dièresis en una mateixa forma verbal, s’escrigui tan sols la de la i (així arguïm, com conduïm o traduïm). Si la i no pot dur dièresi, però, es manté la de la u (com en argüírem o en argüir). Per tant, s’escriuen amb dièresi a la i les formes següents del verb argüir:
    · Present d’indicatiu: arguïm, arguïu
    · Present de subjuntiu: arguïm, arguïu
    · Imperatiu: arguïm, arguïu
    · Pretèrit imperfet d’indicatiu: arguïa, arguïes, arguïa, arguïen
    · Pretèrit imperfet de subjuntiu: arguïssis, arguïssin
    · Pretèrit perfet d’indicatiu: arguïres, arguïren
    · Participi: arguït, arguïda, arguïts, arguïdes.

  3. La conjugació del DNV de l’AVL (consulta: 14.07.2016) compartix el mateix criteri. Per tant: arguïsc/arguïxc/arguïxo, arguïxes/argüeixes, arguïx/argüeix…
  4. (IEC) Veg. el paradigma d’argüir.
  5. (IEC) Veg. la normativa sobre la dièresi.