El verb interposar té, en llenguatge juridicoadministratiu, l’accepció següent (dnv; consulta: 29.03.2018):
v. tr. DRET Presentar (un recurs legal) en la forma deguda. Interposar un recurs d’alçada, de nul·litat, d’apel·lació.
El duvc aclarix un poc la sintaxi requerida pel verb:
interposar 1. interposar [un recurs] (contra algú o contra una cosa) Formalitzar. Han interposat un recurs d’apel·lació. Interposarem un recurs contra la incineradora per intentar que deixi de contaminar el camp.
Podem observar que, en esta accepció, el complement directe és obligatori, mentres que el complement preposicional és opcional.
En el manual del Curs de llenguatge jurídic (2008; consulta: 29.03.2018) de la Generalitat de Catalunya s’inclou la nota següent:
Interposar recurs / Recórrer / Apel·lar / Impugnar
El verb interposar (transitiu) segueix l’estructura següent: interposar + un recurs + contra una resolució. Per tant, el verb es completa amb un complement directe (el recurs) i a més demana1 un complement preposicional introduït per la preposició contra (contra una resolució).
1. Hem vist que el duvc diu que eixe complement és opcional.En dret processal, recórrer i apel·lar (intransitius) signifiquen, respectivament, ‘interposar un recurs i interposar una apel·lació contra una resolució’, i segueixen l’estructura següent: verb + contra + un tipus de resolució, en què la preposició contra ha d’introduir el complement del verb (La part actora ha anunciat que recorrerà/apel·larà contra la Sentència).
Per contra, impugnar, que es pot utilitzar en els mateixos contextos que recórrer, segueix l’estructura dels verbs transitius, és a dir verb + complement directe (La part actora ha anunciat que impugnarà la Sentència).
Això comporta que puguem dir la sentència impugnada, però que en canvi hàgim de dir la sentència contra la qual recorre/apel·la la part actora, i no pas sentència recorreguda/ apel·lada2 per la part actora. Quan aquesta construcció resulti feixuga, també podem optar per sentència objecte de recurs/ d’apel·lació.
2. Tot i que eixe seria el criteri més tradicional (i més general encara ara), des de fa uns anys disposem d’obres i articles de referència (veg. la fitxa «recórrer»; també podeu consultar el Diccionari descriptiu de la llengua catalana [consulta 29.03.2018], que documenta eixe ús, encara que el marca com a no normatiu) que han acceptat l’accepció transitiva del verb recórrer i, per tant, el fet que sí que és possible que hi haja sentències recorregudes. Un cas semblant, tot i que menys documentat, és el d’apel·lar.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.