recebre

En la llista Migjorn (21.11.2003) es va comentar que hi ha zones on encara s’utilitza aquest forma antiga del verb per a una accepció: «aplicat a anar a buscar a algú que sabem segur que ens ve a veure (a peu s’entèn) utilitzo la forma anar a recebre a algú».

En el dcvb (consulta: 21.11.2003; 04.02.2021) podem trobar esta accepció:

4. Prendre amb si algú que s’acosta, bé o malament; especialment, Prendre’l de bon grat, volent-lo tenir en sa companyia; admetre. […] a) més especialment, Sortir a camí a un que arriba, per obsequiar-lo o fer-li festa. (En aquest significat, a certes regions es conserva la forma arcaica recebre). «Anirem a l’estació a recebre els oncles que vénen amb el tren» (Olot, Solsona, Pallars, Urgell).

Segons el dcvb, eixa forma recebre té les pronúncies següents: «rɘs’ɛβrɘ (Olot); reséβre (Pallars, Urgell)». Este verb és habitual en català septetrional (i en occità; veg. Vocabulari bàsic català – occità (Generalitat de Catalunya, 2010); consulta: 04.02.2021). Alcover sospitava que «la forma recebre, arcaica però avui conservada en algunes comarques catalanes, sembla deure la seva vitalitat a la influència del francès recevoir o del castellà recibir».

Joan Veny i Clar, en una conferència (23.02.1990) amb motiu de la presentació del llibre El parlar de la Plana de Vic de Carme Vilà i Comajoan, comentava (consulta: 04.02.2021):

Pel que fa a la llengua històrica d’Osona, el treball de Carme Vilà proporciona materials riquíssims que demostren que aquesta varietat és plena d’arcaismes; per exemple, que s’usa recebre per ‘anar a rebre algú’, anar-lo a recebre: és un recipere amb manteniment d’aquesta –c– llatina.

assortir

Els traductors automàtics, a partir la locució castellana surtir efecto (consulta: 07.01.2021), induïxen a atribuir-li al verb assortir un significat que no té normativament. El dnv (consulta: 07.01.2021) li dona l’accepció següent:

assortir
v. tr. Proveir (un comerciant, una botiga) de les mercaderies o dels articles necessaris. Un majorista que assortix totes les botigues de la zona.

Si es tracta de les possibles accepcions de la locució surtir efecto en castellà: ‘(alguna cosa) produir el resultat desitjat’ o ‘entrar en vigor’ (accepció juridicoadministrativa), en valencià el verb assortir no és adequat, sinó que cal usar altres expressions:

  • Este decret entra en vigor… [en castellà podem trobar: «El presente decreto surtirá efectos…»]
  • El medicament va fer efecte… [en castellà podem trobar: «El medicamento surtió efecto…»]
  • Cal presentar la declaració a l’inici de l’any natural en què ha de ser efectiva.
  • Vos heu d’adreçar al consolat del país on el document ha de produir efectes.
  • Heu de depositar la garantia en l’entitats davant la qual haja de ser efectiva.

Quant a la locució verbal castellana surtir efecto

El drae recollia l’expressió com a «frase» en l’entrada efecto, amb el significat ‘dar una medida, un remedio, un consejo, etc., el resultado que se deseaba’. Actualment ha canviat un poc la definició:

surtir efecto una medida, un remedio, un consejo, etc.
1. loc. verb. Dar el resultado que se deseaba.

El dusos li donava el significat ‘dar algo el resultado que se desea’. I el vox proposava: «surtir efecto Dar [algo, especialmente una acción] el resultado que se esperaba o deseaba». Segons el map, significa ‘producir’, ‘servir de’, i pertany al lèxic administratiu. L’exemple que dona és: «El presente escrito también surtirá efectos de notificación…». En el diccionari de María Moliner trobem:

efecto […] Surtir efecto. Realizarse cierta cosa: Ayer tuvo efecto la toma de posesión del nuevo director.
surtir […] 4. (solamente con «efecto» como complemento). Producir: Surtió efecto el consejo.

atxinat -ada

Este adjectiu no apareix en els diccionaris generals. Les obres de referència preferixen qualificar el tipus d’ulls humans més allargats (o dits també oblics) amb l’adjectiu ametlat -ada ‘en forma d’ametla’.

atxinesat -ada / aixinesat -ada
L’adjectiu hauria de ser un derivat de xinés xinesa, procediment que en valencià donaria atxinesat -ada, seguint els casos que utilitzen tx- inicial i mirant de ser regular en l’aplicació de les possibilitats ortogràfiques; això du a la variant africada aixinesat -ada. Convé no estendre innecessàriament la irregularitat de l’ortografia (veg. gelc 2.2.2; consulta: 24.11.2020) que fa servir la grafia inicial x- tant per a la pronúncia fricativa com per a l’africada.

* Podem observar de quina manera unes irregularitats inicials (valor doble de la x- inicial) i una gestió ortogràfica que no adopta una visió de conjunt i una jerarquia clara de regles, esdevé una pràctica «creativa» que induïx a excepcions que pretenen justificar noves irregularitats. Són simptomàtiques en este sentit les reflexions relacionades de Jaume Salvanyà i Eugeni S. Reig que podem llegir en «Comentaris al Diccionari normatiu valencià (XXXVI). ¿Axampanyat, atxampanyat o aixampanyat?» (2015); consulta: 17.12.2020. Les irregularitats i improvisacions normatives dificulten les decisions compartides.

atxinat -ada / aixinat -ada
D’altra banda, la forma més usual s’ha format a partir del castellà chino -na, és a dir, dels préstecs no normatius xino xina. Això ha donat lloc tant a atxinat -ada com a la versió aixinat -ada (per als dialectes que fan la pronúncia fricativa inicial).

Seguint la preferència més documentada (veg. «Uns ulls aixinats i un vi aixampanyat» de Jaume Salvanyà; consulta: 24.11.2020), el Llibre d’estil de La Vanguardia (consulta: 24.11.2020) ha adoptat el verb aixinar i l’adjectiu aixinat -ada:

aixinar. Acceptem aquest verb amb el sentit de posar els ulls oblics. També podem fer servir els verbs tancar-se, allargar-se, mig aclucar, empetitir-se els ulls: quan riu, mig tanca els ulls; posar els ulls allargats si mira lluny. I en determinats contextos, ulls ametllats o ulls aixinats. // Així mateix, es pot fer servir aixinar amb el sentit que algú o alguna cosa té o agafa trets xinesos: una cara aixinada, parla un anglès aixinat, els costums s’aixinen.

La forma aixinar i família tindrien l’inconvenient que podrien dur a confusió amb l’adverbi aixina i possibles creacions derivades.

Em sembla que les formes que no s’ajustarien gens a les regles ortogràfiques actuals serien axinesat -ada i axinat -ada, ja que en eixe entorn vocàlic el so de la –x- hauria ser [ks], com en axial, axinita o axioma.

caixeritzar*

El Termcat (19.06.1997) proposava:

caixeritzar* / caixerar* / caixerificar*
[Enologia] > purificar

El Consell Supervisor va desestimar l’aprovació d’un verb específic derivat de l’adjectiu caixer (com ara caixeritzar, caixerar o caixerificar) per a designar l’acció de purificar els instruments que intervenen en l’elaboració del vi caixer, pels motius següents:

– Únicament en un article periodístic s’ha documentat la forma caixeritzar, i sempre entre cometes.

– És semànticament inadequat, atès que fa pensar que l’objecte del verb (en aquest cas, els estris) esdevé caixer, quan, de fet, aquest adjectiu s’aplica normalment només a productes alimentaris i, a més, designa una qualitat inherent a un producte des de la seva elaboració, que no pot ser adquirida.

– Podria fomentar la introducció del participi del verb en substitució de caixer en sintagmes en què s’utilitza habitualment aquest adjectiu (per exemple, vi caixeritzat en comptes de vi caixer).

El Termcat recomanà, per tant, utilitzar el verb genèric purificar per a referir-se a esta acció.

Pel que fa al substantiu caixerització, que encara no ha segut incorporat pel Termcat ni pels diccionaris habituals, podem llegir què en dia Joan Ribas Serra («Terminologia en l’àmbit de l’antropologia de l’alimentació», Terminàlia, número 15, juny del 2017; consulta: 02.11.2020):

El nou terme caixerització, que faria referència a l’acció de convertir en caixer quelcom que abans no ho era, tot respectant les llei jueves que regulen el procés d’elaboració d’un menjar caixer reflecteix un fenomen que s’ha observat en aquelles comunitats jueves que tenen un accés difícil a les autoritats que fan possible l’emissió del certificat caixer.

Podem documentar també que l’utilitzava Jaume Fàbrega en La cultura del gust als Països Catalans (any 2000; consulta: 02.11.2020) i que va incorporant-se al lèxic gastronòmic:

  • (Celler de Capçanes; consulta: 02.11.2020): Els tancs de fermentació del vi i tot el material d´ús han de passar per un procés de caixerització i tenir un ús independent per al caixer.
  • (Patronat Municipal Call de Girona; «Introducció al curs de gastronomia sefardita»; consulta: 02.11.2020): Sacrifici i «caixerització». És important no només allò que es menja, sinó també, com hem dit abans, com i per qui es manipulen els aliments; i com es purguen certes parts. Aquest ritual només es pot portar a terme per una persona jueva especialitzada, el xohet.

xafungar

  1. Segons colomina:

    +xafugar ‘xafigar’ (Polop) i +xafungar ‘embrutar, empalustrar, especialment en la cuina amb líquids’ (l’Alfàs, Brm, la Vila). Per ventura la forma bàsica és la de l’Alfàs i es tracta d’una alteració d’un *fangutxar ‘fanguejar, fer fang’. De fet, el dcvb enregistra els substantius fangutx ‘fang pastós’, fangutxar ‘lloc on hi ha molt de fang’ (tots dos vals.) i fangutxer id. (Tort). Però l’existència de xàfec ‘pluja forta’ i de xafegar i xafeguer ‘lloc ple de fang’ em fan dubtar d’aqueixa hipòtesi.

  2. Posteriorment, el dnv (consulta: 19.08.2020) ha incorporat la forma xafungar:

    xafungar [ʧafuŋgáɾ] v. tr. i pron. Embrutar amb substàncies pastoses.

    De moment, el diccionari no ha acceptat xafugar ni una possible sinonímia parcial amb xafigar (veg. la fitxa «xafar»: ‘trepitjar el raïm’).

  3. El company Joan-Carles Martí i Casanova (Migjorn, 18.04.2005) proposa xafungo i aporta la informació següent:

    Us propose el nostre xafungo, derivat del verb xafungar. Intuesc (no sóc cap Coromines ni cap Germà Colón) que la cosa és un encreuament entre xafar i fangar. Observareu que el nostre verb xafungar és d’una factura catalana impecable. El substantiu popular és xafungo. […] Un «xafungo» és una barreja de líquid i matèria sòlida que ha estat triturada per quelcom o per algú; siga aigua i fang o un altre qualsevol (un pot de tomata en conserva també pot ser un «xafungo» si es «xafunga» com Déu mana.) Ara, «xafungo» també pot dir alguna mena de negoci de poca substància, i aquesta sí que no em direu que no és una creació de «llengua viva i viscuda.»

xafar

ALDC-966-Trepitjar
ALDC. Trepitjar el raïm.

La forma xafar és la més estesa al País Valencià i és l’entrada principal que dona el dnv (consulta: 18.08.2020) i que conté totes les accepcions literals i figurades relacionades amb ‘esclafar; deformar; posar els peus per sostindre-s’hi; posar el peu sobre…’, etc.

En canvi, el diec (consulta: 18.08.2020) no ha admés per ara la sinonímia entre el verb aixafar i el verb trepitjar, contràriament al que fa el gdlc, que remet d’aixafar a «trepitjar 1 i 2». Estes accepcions corresponen a:

v tr 1 1 Posar els peus damunt d’una cosa, per caminar-hi o per sostenir-s’hi. Es feren càrrec del lloc que trepitjaven.
2 Posar el peu sobre algú o alguna cosa, recolzant-l’hi. M’ha trepitjat l’ull de poll.
2 1 Esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la. Trepitjar un escarabat.
2 esp ENOL Esclafar el raïm, per fer-ne sortir el most, posant-hi els peus a sobre i movent-los reiteradament. Aquest vi encara és trepitjat de peu. Trepitjar raïms.

Segons els diec, aixafar significaria ‘deformar (una cosa) per compressió, aplanant-la, disminuint-ne el gruix’. Això no seria del tot equivalent d’«esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la» (accepció 2.1 del gdlc per a trepitjar), ja que esta acció s’ha de fer amb el peu. És a dir, per al diec, aixafar no contindria una referència específica als peus com a mitjà per a esclafar o deformar.

Per tant, segons els diec, quan poses el peu, trepitges, i no seria possible la frase: «Era tan gastadora que sa mare li havia prohibit que aixafara les botigues del poble», llevat que ací aixafar tinguera el sentit d’aplanar eixes botigues, sentit que no sol tindre quan es diu això, sinó que té el significat ‘posar els peus per-sostenir-s’hi’. Per contra, l’oració sí que seria possible segons el gdlc mantenint este sentit de visitar un lloc.

ALDC. Trepitjar (el raïm)
Naturalment, tota eixa variació és dialectal, hi ha llocs on és habitual utilitzar aixafar com a sinònim de trepitjar 1. Si eixe ús és prou general, caldria que el diec afegira eixa sinonímia parcial, cosa que hem vist que ja ha fet el dnv de l’AVL, ja que remet d’aixafar a xafar, on s’acumulen totes les accepcions. En tot cas, per ara, al País Valencià, diria que per ara sona estrany que algú puga aixafar les botigues del poble volent dir ‘posar-hi els peus’ i que no siga esclafar-les físicament o afonar-les econòmicament. Eixe sentit d’aixafar l’hem aprés dels llibres i de la normativa de l’iec.

En eixe sentit, el mapa 966, «Trepitjar el raïm» (consulta: 18.08.2020), mostra la distribució dels verbs en eixa accepció, i alguna relació té amb la distribució territorial de les variants en la resta d’accepcions.

tensionar

El verb tensionar no està encara recollit en els diccionaris habituals, però és un verb ben format a partir de la paraula tensió. La llengua continua per la via assenyalada per Ruaix en el daux (1996) quan parla del llavors «neologisme» tensar:

En realitat, aquest verb, tant en castellà com en català, és un neologisme, format a partir de l’adj. tenso/tens, aquest pres modernament del llatí (tensus) substituint la forma arcaica teso/tes.

En l’àmbit econòmic i immobiliari és habitual parlar de «zona tensionada» o de «zona de mercat tensionat». L’Optimot (resposta: 29.07.2020) dona la indicació següent:

Malgrat que el verb tensionar no està recollit per la normativa, es podria formar a partir del nom tensió. A més a més, constatem que té un cert ús amb el significat de ‘posar en tensió, sotmetre a tensió’. […]

Com a alternativa, també és possible fer servir el sintagma mercat en tensió o zones en tensió, sempre que s’adigui amb el context.

llandar

  1. Este verb apareixia en diccionari del Salt 3.0 i també ha entrat en el dnv (consulta: 03.04.2020):

    1. v. intr. Molestar, destorbar, emprenyar. Es passa el dia llandant. Per favor, no llandes més!
    2. v. tr. TÈXTIL Afinar (un teixit de seda) fregant-lo lleugerament amb unes llandes especials.

  2. L’accepció 1 no apareixia en el diccionari del Salt 3.0, però la vaig documentar anteriorment en reig2 amb el significat ‘importunar, fer-se pesat’, que deu ser la font del dnv. Altres diccionaris generals encara no han afegit este verb.
  3. Pel que fa al substantiu llanda, que compartix cinc accepcions amb llauna (segons el dnv; consulta: 03.04.2020) el gdlc (consulta: 03.04.2020) fa llanda sinònim de llauna (no en totes les accepcions), però el diec (consulta: 03.04.2020) no fa cap remissió entre les dos paraules, mancança que haurien de resoldre, ja que les accepcions de llauna són expressades també amb llanda (amb caràcter general al País Valencià).
  4. De manera sorprenent, tant el diec (consulta: 03.04.2020) com el gdlc (consulta: 03.04.2020) inclouen lata per a accepcions relacionades amb coses o persones molestes o carregoses.

sabrejar

  1. El dcvb (consulta: 14.01.2020) dóna al verb sabrejar les accepcions següents:

    1. intr. Manejar el sabre, moure el sabre.
    2. tr. Atacar o ferir amb el sabre.
    3. tr. fig. i fam. Demanar diners en préstec.

    La tercera accepció, que documentem en català (La nova llum d’Enric Lluelles, 1833; consulta: 14.01.2020) abans que en castellà (RAE Corpus, 1878; consulta: 14.01.2020), no apareix en els diccionaris habituals, segurament perquè pareix un calc del castellà (que deu haver creat el verb sablear a partir de sablazo). En eixe sentit, el dcorom (s. v. sabre) indica que l’expressió catalana per a eixe manlleu de diners és colp de sabre (a més, Coromines dona la mateixa accepció per al verb sabrejar; i recull el substantiu sabrada, tot i que no el definix):

    Deriv.: Sabrada. Sabrejar. En català no digueu un sablazo, perquè es diu un cop de sabre, en el sentit crematístic […]. També s’usa sabrejar en l’acc. crematística: […].

    Actualment, es veu que no és ja massa comú en castellà parlar de «sablazo». En conseqüència, tampoc pareix que en català tinguen molt vitalitat el verb sabrejar ni el nom sabrada. En eixe sentit, l’equivalència en valencià que dona el decascat (s. v. sablazo; consulta: 14.01.2020) tampoc no pareix massa comuna:

    2 fig. i fam. [acción de pedir dinero para no devolverlo] gorra f. Le dio un sablazo, li va fer una gorra. Vivir de sablazos, viure de gorra.

    En canvi, encara perviu el concepte «traure-li (diners) a algú», i eixa seria l’expressió mateix, sense substantivar. Per exemple: «li ha tret 20.000 euros». I relacionat amb això mateix hi ha el verb gorrejar (dnv; consulta: 14.01.2020), en què el qui gorreja aconseguix que li paguen alguna activitat o que li donen algun objecte de consum.

  2. El ddlc també documenta esta accepció (amb una boleta • davant, que indica que no és normativa) i encara n’afig una més:

    • 2. [N1 V N2] (N1[humà]; N2[humà]) [Algú]1 obtenir diners de [algú]2 amb peticions hàbils i insistents i sense intenció de tornar-los. Avui se n’ha descuidat… —digué En Camps al periodista V. que feia un any que el sabrejava, allargant-li el duret que li passava cada setmana amb més por que goig. [Pla (1925): N, p. 239].
    • 3. [N1 V N2] (N1[llampec]; N2[cel, superfície]) [Un llampec]1 dibuixar en [el cel, una superfície]2 una resplendor en ziga-zaga. L’aigua borbollejava sobre les pedres, de tant en tant els llampecs sabrejaven el cel. [Berenguer (1965) [T]: N, p. 125].

     

medir

  1. Segons el dcvb (consulta: 22.03.2010):

    MEDIR v. tr. Amidar. E açò nos mostra la sciència de nostre senyor Déu Jhesucrist, que’ns mostra medir tres coses, Sermons svf, ii, 237.
    Etim.: del llatí metīri, mat. sign. L’ús actual d’aquest mot s’ha introduït segurament per influència del castellà medir.

    El Vocabulari medieval català de Lluís Faraudo (iec), documenta també l’ús del verb:

    MEDIR v. a. Amidar, prendre mides.

    «Item, que per los dits regents la dita copa sien eletes quatre persones, les quals haien carrech… de veure, medir e dir e declarar de qui sera lo colp de la joya…»
    Capítols del joc de la ballesta València, 16 de desembre de 1429

    «… e mana que li demanassen quant havia del cel a la terra. E respos lo romeu: -Digats a aquex que us trames a mi que ell ho sap millor que jo, car ell ho medi a toms quant lo gitaren per mal cap del cel e caygue en los abismes…»
    Recull d’eximplis e miracles LVIII

  2. D’altra banda, Antoni M. Badia i Margarit tracta la qüestió de l’antiguitat de l’aparició del verb en català (veg.) i comenta:

    Si és cert que el verb (a)midar singularitza la llengua catalana, no és menys cert que, pel que fa als orígens, apareix embolcallat d’incerteses, cosa que no vol dir que no el tinguem documentat. En el decurs del segle xv fa aparició en català el verb medir, pertanyent al món iberoromànic, el qual es generalitza amb rapidesa i adquireix categoria literària. En els verbs (a)midar i medir, Carbonell, que sabia prou de llatí, s’inclina pel que deriva de metiri (infinitiu del verb deponent metior), que n’era l’etimologia manifesta. Per esvair la presumpció de castellanisme de medir (no injustificada, atès el veïnatge ja al·ludit), Joan Coromines retreu tres autors (o textos) del segle xv, de genuïnitat lingüística indiscutible: sant Vicent Ferrer, el Recull d’Eximplis i Curial (DECat., s. v. mesura), els quals, en emprar medir, assenyalen el nivell elevat en què es mou el mot.

    Convé assenyalar que Ferrando Francés (veg. «Les “Regles de esquivar vocables”: una qüestió d’història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica») no accepta l’autoria de Pere Miquel Carbonell per a les Regles d’esquivar vocables proposada per Badia i Margarit; a més, quant al verb medir indica:

    […] contra midar, ben documentat en textos principatins dels segles xiv i xv, però sense documentació coneguda entre els valencians, recomana medir, ja present, sota diverses formes verbals, en els Sermons de sant Vicent Ferrer i en altres dos textos anònims quatrecentistes, de probable origen valencià (Recull d’eximplis, Curial e Güelfa) […]
  3. Una forma més comuna de referir-se a eixa operació és «prendre (la) mida» (veg. mida), tant en sentit lineal de dimensió com en el de proporció, de mitjà o d’intensitat (veg. dcvb). En consonància amb les dades anteriors, el dgfpastor ja incloïa el verb medir (remetia a amidar), i ara ja ha segut recollit finalment en el dnv (consulta: 16.11.2019):

    medir
    v. tr. Amidar. Medir un moble. Medir l’amplària d’una habitació.

    Tenint en compte les dades sobre l’ampliació dels usos de mida respecte a la definició d’amidar, sembla que la normativa hauria d’atendre el fet que també el verb medir ha ampliat les seues accepcions.