El verb amanéixer en el Tresor del valencià meridional. 🔗
Encara que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no l’ha inclòs encara en el seu diccionari, el verb amanéixer sí que té entrada en el Diccionari normatiu valencià (consulta: 26.02.2025):
amanéixer v. intr. Aparéixer, fer-se visible.
El Diccionari general de Francesc Ferrer pastor ja incloïa este verb:
amanéixer
v. intr. Començar a ser de dia. // Aparéixer, fer-se visible.
El verb apareixia en el dietari de Joaquim Aierdi (Cival; consulta: 27.02.2025; edició de Vicent Josep Escartí) i en el Sermó de la conquista de Gaspar Blai Arbuxech (1666) (catmod, 104):
Aierdi (1661): «a la matinada, tornà a amanéixer feta la forca»
Arbuxech (1666): «Pensat y fet; perque apenes lo Rey fonch en Ruçafa, quant amaneixque lo Rey Zaen de Valencia ab deu mil moros de apeu»
Esta documentació és anterior a la primera documentació que dona el dcvb (s. xviii) i a les Ordinacions tocants a la custodia y guarda de la costa maritima del regne de Valencia (1673).
Segons Germà Colón (10.01.2004) era «un horrend i inacceptable castellanisme, i no cal propagar-lo sinó fer que desaparega d’allà on haja entrat. […] Pel que fa a “amanèixer” podríeu consultar l’estudi de Monika Winet, “Amanecer, anochecer / amanhecer, anoitecer, dos arabismos semánticos y sintácticos” dins la Revue de linguistique romane, 59, 1995, pàgs. 25-65.» Emili Casanova (dins EVA) li dóna el significat ‘arribar’.
Podem precisar que, segons l’ús de la Safor, s’utilitza únicament amb este significat, però per a descriure l’arribada d’algú o alguna cosa a un lloc on hi ha qui està esperant o perquè es vol fer èmfasi en l’aparició o el retard: «Pere va amanéixer a vora migdia»; «Ja vorem quan amaneix el teu cunyat!». Aixina ho definix Joan Giner Monfort (El parlar de la Safor, 2016):
amanéixer (Tav) Arribar, algú, a algun lloc on l’esperen.
L’eixida del sol
Pel que fa a l’eixida del sol, les expressions tradicionals i habituals que s’hi referixen són «eixir el sol», «clarejar», «fer-se de dia», «ser de dia», etc.
Imatge de l’inici del barranc de Possalet als termes de Xest i Loriguilla. / Nomenclàtor Toponímic Valencià. 🔗
El topònim Possalet correspon al nom d’un barranc dels termes Riba-roja i Quart de Poblet. El barranc de Possalet continua cap a l’est i es convertix en el barranc de la Saleta quan passa per Aldaia i Alaquàs. L’origen del barranc és el barranco de Pozalet, denominació que rep a Xest i Loriguilla (segons una informació d’Aigües-Vives Pérez Piquer, 21.09.2001), on hi ha la partida Pozalet, sense article en cap dels usos, segons les dades del nomenclàtor (consulta: 06.02.2025). 🔗
Fragment d’Un Fandanguet en Paiporta de Bernat i Baldoví. / Tret de Google Llibres.G
Segons el dcvb, és una variant valenciana de babau -ua ‘badoc, babaia’, que té dos accepcions més: ‘tros de canya sense nucs que els xiquets usen de serbatana’ i ‘senyal dels camps amb què es marca la distribució de l’adob’. El dnv ha incorporat la paraula:
bambau -a 1.adj. i m. i f. Babau. 2.m. Tros de canya sense nucs, que els xiquets solen utilitzar per a fer una espècie de sarbatana. 3.m.AGR. Senyal que es posa en els marges dels camps quan es repartix el fertilitzant, i que s’utilitza com a referència per a una millor distribució.
La companya Alícia Marqués (Sueca; consulta: abans del 2002) coneixia l’expressió fer el bambau ‘fer-se el badoc, l’ignorant’. És una paraula que apareix ben documentada en el Cival.
Fragment del llibre Escalante i el teatre del segle xix de Ferran Carbó, Ramon X. Rosselló i Josep Lluís Sirera. / Tret de Google Llibres.
Segons el dfpastor:
badomia f. Badomeria, idea disbaratada. [necedad, tontería, badomia]
Estranyament, hi ha diccionaris que encara (consulta: 09.01.2025) arrepleguen esta paraula només en plural, badomies, com ara el gdlc o el diec2.
L’ús en singular, encara que amb baixa freqüència d’ús, és conegut al País Valencià, tal com apareix (consulta: 16.02.2019, 09.01.2025) en el dcvb. Emili Casanova havia indicat fea temps («El valencià oral del segle xviii i el factor hivernacle del castellà», 1997) que la paraula és coneguda passivament al País Valencià. Joan Veny i Mar Massanell (Dialectologia catalana, 2015) consideren que badomia és un arcaisme conservat al País Valencià perquè és una «àrea lateral i tardana» d’extensió de la llengua.
El dnv també dona entrada a la forma en singular i afig una nota sobre l’ús habitual en plural (tal com fa el Petit diccionari 62 de la llengua catalana de Lluís López del Castillo, 2010):
badomia
[usat generalment en plural]
f. Despropòsit, idea desbaratada.
Com a exemple d’ús oral modern, hem pogut sentir la paraula en una intervenció parlamentària del diputat Lluís Torró Gil (del gp Compromís, ds 7/vii, 15.04.2008):
Perquè jo crec que, quan estem parlant d’un problema de vint-i-un anys —com a poc—, evidentment tots han tingut alguna quota de responsabilitat i també, jo crec que no estic dient ninguna badomia, crec que aquells que han estat més temps governant, lògicament, tindran una quota de responsabilitat molt superior respecte als altres.
Hi ha una nota interessant de Pedro Álvarez de Miranda («Cela y el léxico español», dins La colmena de Camilo José Cela, edició commemorativa de la rae i l’asale, 2016), relacionada amb el pas d’esta paraula valenciana al castellà:
La palabra gazafatón es de suyo bastante rara, pero la que quiero examinar, porque está hecho el artículo correspondiente del Diccionario histórico, es badomía, que, más que rara, puede decirse que, prácticamente, no existe en español. Cela, sin duda, vio la palabra en el diccionario de la Academia, donde estaba, y está, con la marca de «poco usada» y la definición ‘despropósito, disparate’. Remontándonos aguas atrás encontramos que fue la edición de 1803 la primera en recogerla. Y gracias al Diccionario histórico sabemos que esa inclusión obedeció a la existencia de una cédula guardada en los ficheros de la Academia en la que se habían copiado un par de textos de cierto libro de principios del xvi extremadamente raro. Tanto, que cuando se redactó ese artículo del Diccionario histórico no se pudieron cotejar las citas, pues no existía ningún ejemplar en las bibliotecas españolas. Los textos, en consecuencia, se citaron basándose en aquella antigua papeleta. Y decían así:
Porque en el Alcorán se fallan tantas contralidades, y tantas hystorias trastocadas, y tantas falsías, y tantas badomías.
¿Pues qué te parece, moro, desta badomía tant grande?
Pues bien, disponemos hoy de una cuidada edición moderna del libro en cuestión, titulado Confusión o confutación de la secta mahomética y del Alcorán, obra de cierto Juan Andrés nacido en Játiva que pasó de ser alfaquí a convertirse al cristianismo y hacerse sacerdote. Esta refutación de su antigua fe vio la luz en Valencia en 1515 y se conservan de ella, en efecto, tres ejemplares, uno en la British Library, otro en la Biblioteca del Congreso de Washington y otro más en la Biblioteca Civica de Brescia. En la edición moderna he podido cotejar, por fin, las dos citas, que eran perfectamente correctas, y hasta encontrar otras dos en la misma obra.
Estamos ante un catalanismo muy ocasional; de hecho, más bien, ante una palabra catalano-valenciana, badomia, inserta en un contexto castellano. Recuérdese que el autor de ese rarísimo libro, que Cela de ningún modo pudo conocer, era de Játiva. Para la palabra catalana badomia remito al Diccionari català-valencià-balear de Alcover y Moll, que la trae, y a la información que ofrece Corominas. Pero donde Cela la vio fue sin duda en el diccionario de la Academia, en el que la voz nunca debería haber entrado, pues, insisto, no es castellana. Hubiera sido preferible que los académicos de 1803, desestimando aquellos pasajes, no registraran la palabra, pues las consecuencias de su celo vinieron a ser perturbadoras, al recogerla como si fuera corriente en español. Así, hasta que Cela tropezó con ella en el diccionario.
A pesar de la indicació de Camilo José Cela Conde sobre el fet que l’obra valenciana (editada al 1515) origina la introducció de la paraula en castellà, podem localitzar més documentació sobre la paraula badomía en el castellà editat aquell segle —i posteriorment—, com ara en Primera parte de las differencias de libros que ay en el vniuerso d’Alejo Vanegas (editat en 1540, 1572 i 1583, però sembla que escrit abans del 1539), on també localitzem la paraula:
[Transcripció de l’edició de 1583] Mas como digo, pues ningún creyente estriba en razón humana: para convencer al gentil de su falsa idolatría: y al moro de la Badomía de su secta: y al judío de la pertinancia de ceguedad […].
OCDE: Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics
Esta sigla correspon a la versió abreujada del nom d’una organització que en el seu web (consulta: 18.12.2024) indica que es diu: Organisation de coopération et de développement économiques (en francés) i Organisation for Economic Co-operation and Development (en anglés). En valencià-català, la versió més aproximada a eixes formes hauria de ser: Organització de Coooperació i de Desenvolupament Econòmics, però hi ha obres de referència que utilitzen versions diferents (consulta: 18.12.2024):
gec: Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic
Ésadir: Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic
Cercaterm: Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic
La versió del Cercaterm apareixia en una fitxa provisional (consulta: 18.12.2024). El dia 20.12.2024 el Cercaterm mos va respondre que modificarien la fitxa per a fixar el nom com a Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics.
En castellà, un apunt de la revista Punto y Coma (número 61, 2000) mostrava com calia resoldre estes vaciŀlacions:
Según la Unidad de referencias y de terminología de la División de traducciones de la OCDE, la denominación oficial de este organismo en español es «Organización de Cooperación y Desarrollo Económicos». Por lo tanto, no deberíamos utilizar en nuestros textos otras fórmulas, que no es raro encontrar en la prensa o incluso en diccionarios y manuales de economía, como «Organización de (a veces también «para la») Cooperación y Desarrollo Económico». El hecho de escribir o no el adjetivo en plural es, lógicamente, significativo y aunque al traducir del inglés no está tan claro cuál es el número del adjetivo (Organisation for Economic Co-operation and Development), la denominación oficial en francés no deja ninguna duda al respecto: Organisation de Coopération et de Développement Économiques.
Representació de l’estructura secundària de l’ADN. / Madeleine Price Ball (Viquipèdia). 🔗
Segons la fitxa del Termcat (consulta: 18.12.2024):
camillorador | milloradora, n m, f ca obtentor | obtentora, n m, f ca seleccionador | seleccionadora, n m, f es mejorador | mejoradora, n m, f es obtentor | obtentora, n m, f fr obtenteur | obtentrice, n m, f fr sélectionneur | sélectionneuse, n m, f en breeder, n en plant breeder, n
Ciències de la salut Definició
Fitogenetista especialitzat en l’obtenció de noves varietats de plantes.
Anteriorment, el terme provisional del Termcat (16.05.2000) era només:
obtentor -ra Genetista que treballa en l’obtenció i la millora de races animals o varietats vegetals.
Fotografia d’un quaga. / York & Son, The standard library of natural history. 🔗
El nom quaga designa un èquid africà emparentat amb les zebres desaparegut al segle xix (Carles Lalueza Fox, Missatges del passat, 1998). El Termcat oferix la fitxa següent:
ca quaga, n f es cuaga, n f fr quagga, n m en quagga, n de Quagga, n n ncEquus quagga quagga
Mamífers > Perissodàctils > Èquids Nota Subespècie de zebra comuna extinta.
La forma quagga apareixia fa anys en el diccionari Merriam-Webster (consulta: 11.05.2012):
An extinct mammal (Equus quagga) of southern Africa that resembled and was related to the zebras
Origin of QUAGGA: obsolete Afrikaans (now kwagga), from Khoikhoi quácha
First Known Use: 1785
Posteriorment (consulta, 12.11.2024), el Merriam-Webster ha canviat la redacció de l’entrada:
An extinct zebra (Equus quagga quagga) of southern Africa that had brown and white stripes chiefly on the head and neck, reddish-brown to brown upper parts, and whitish belly, tail, and legs
Interior del bar Cremaet. /Kike Taberner, Valencia Plaza (14.05.2021).
La desinència femenina -à (reducció de la forma -ada; pl. -aes) dels participis i adjectius, i la desinència -aor-aora (reducció de la forma -ador -adora; pl. m. -aors; pl. f. -aores) de noms i adjectius, és un tret del valencià general. Segons Elsparlars valencians de Beltran i Segura (2022):
[…] una desena de quilòmetres envers el sud, en passar Canet lo Roig i la Jana, comencem a adonar-nos que es perd la d intervocàlica del sufix -ada de mots com ara teulada o aixada. Des de ben al nord, doncs, comença a ser patent el tret que potser més representa els parlars valencians.
Hi ha paraules amb la terminació -ada que reben eixe tractament, com ara l’adjectiu ca (‘cada’) en les locucions ca u i ca un; o el topònim Montcada, que és conegut com a Moncà. A pesar que es tracta d’un ús regular i sistemàtic, la normativa tracta la qüestió de manera marginal i poc clara:
En estes terminacions, l’emmudiment de la d és un fenomen molt generalitzat en el valencià coŀloquial, fins al punt que algunes paraules pròpies dels àmbits festiu o gastronòmic presenten una tradició escrita sense d intervocàlica, com ara mascletà [maskletá], plantà [plantá], mocadorà [mokaoɾá] o fideuà [fi∂ewá].
Seria convenient que la normativa tractara este fenomen proposant una regla global i sistemàtica, ja que no es tracta d’anar incorporant paraules aïllades, sinó de descriure un tret del valencià general que ha de tindre una previsió sistemàtica, previsió que seria molt convenient per als usos orals i escrits de caràcter informal o col·loquial. La normativa podria evitar aixina les paradoxes o desconfiances que es poden generar pel fet que les paraules vagen apareguent o desapareguent atzarosament del diccionari —per ara no n’han inclòs cap amb la desinència -aor -aora, a pesar que també són paraules amb «tradició escrita».
En estos moments (22.08.2024) localitze les paraules següents amb la desinència -à (totes marcades com a coŀloquials) en el dnv:
* Nota fdt. Seguint la previsió expressada per la gramàtica, hauria de ser mocaorà.
Nota fdt. L’acadèmia afig posteriorment (veg. més avall) : riuà, pantanà…
Una regla general facilitaria l’aplicació d’este tret oralment i per escrit. Podrien aprofitar la proposta que fan en el Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià (2011), on s’admeten entre les «llicències» (lemav, 2.2.2):
L’emmudiment de la -d- dels sufixos -ada i -ador en paraules referides als àmbits festiu i gastronòmic, en què fins i tot hi ha tradició escrita: mascletà, plantà, fideuà… També és acceptable en determinades representacions realistes poc formals de la parla coŀloquial.
Podem pensar que el diccionari anirà incorporant més variants afectades per este tret, com ara becà (i becaeta), cremaet, mullaor,picà,*poalà… En eixe sentit:
Nota fdt. 28.02.2025. La podem trobar en l’expressió acabar en (o com) una picà de fesols ‘acabar malament’.
riuà (i pantanà)
La riuà que canvià València de Josep Sorribes Monrabal i altres (2007; consulta: 30.10.2024)
Totus Tous. Comèdia familiar inundada. 1982 de Juli Leal (1998; consulta: 30.10.2024):
«Però què dius, la riuà de “Entre Naranjos”, morral?»
«Quan passe la riuà, me’n vaig. Ací teniu la casa, ací teniu a la iaia.»
Nota fdt. El Butlletí núm. 4 (gener del 2025; consulta: 27.01.2025) de l’acadèmia informa de la incorporació en el diccionari de les variants riuà i pantanà.
tallaetes
Personal i transferible de Ramon Pelegero Sanchis, Raimon (ed. 2023; consulta: 20.10.2024): «14.viii.1982 […] També menjàrem arrop i tallaetes que feia més de vint anys que no menjava.»
Guía del buen comer español de Dionisio Pérez (1929; consulta: 20.10.2024): «les tallaetes, a manera de arrope con frutas, trozos de calabaza y cortezas de naranja, lima y poncil.»
«Arrope: Sticky Sweet» de Sofia Perez, Saveur (26.09.2010, consulta: 20.10.2024): «In the farming town of L’Alcudia, 22 miles southwest of the coastal city of Valencia, Andres Valles and his family make their arrope—or arrop i tallaetes (syrup with pieces of fruit) in the Valencian dialect—with muscat grape must, which comprises the fruit’s juice, skins, and seeds.»
Nota fdt. Podem documentar la forma tallaetes en publicacions de Jaume Fàbrega, Maria del Carme Queralt Tomàs, Malcolm Coxall…
Arrop i Tallaetes, grup de música de Godella compost actualment per Tatiana Prades Castells i Joanet Esgarramentes (consulta: 11.11.2024)
torrà
«La torrà: més que una barbacoa», La cuina de Morera (01.03.2023; consulta: 11.11.2024)
«Anem de torrà», La cuina de Morera, À Punt (25.01.2024; consulta: 11.11.2024)
«Refer-se de la Dana», Amparo Fernández, À Punt NTC, À Punt (08.11.2024; min. 31:00…; consulta: 11.11.2024):
«A Alfafar, el que s’ha trobat Elisa Pascual i Paco Bernabeu ha sigut un grup de veïns que s’ha reunit per tal de fer una torrà, una torrà de carn, menjar en germanor al carrer»
– «Torrà de germanor», Elisa Pascual:
«Dins de la foscor de la nit, hem trobat una foguera a Alfalfar, un grup de veïns i veïnes intenta resorgir de les cendres, mai millor dit. Després de molts dies sense descansar, s’han juntat per a sopar una torrà al carrer.»
Il·lustració de Joan-Vicent Clari i Camarena per a un poema en què parla del plemigjorn.
No recullen els diccionaris habituals encara la paraula plemigjorn o premigjorn, que té diversos sentits. El més comú a la Valldigna és el que fa referència a la «becaeta» de després de dinar (sobretot en estiu) en l’expressió fer el plemigjorn. El dnv sí que incorpora migjorn com a sinònim de la sesta ‘becaeta del migdia’:
migjorn […]
2. m.Sesta 1. Li agrada molt fer migjorn tots els dies.
Sí que apareix documentat en el tvm:
fer migjorn (Callosa) (28) (86) fer migjornada (Benimantell, Callosa, L’Alfàs) (72) (28) fer el premigjorn (Benifairó de la Valldigna) (16) (33) (Tavernes de la Valldigna) (31) fer el plemigjorn (Tavernes de la Valldigna) (33) fer lo plemigjorn (Beneixama) (33)
No comenta massa este cas el dcorom (s. v. mig), que diu que ha rebut una informació des de Benifairó sobre premigjorn. En tot cas, busca una explicació diferent de la que li proposen (aprés migjorn):
Però, com sigui que la Valldigna és ja en l’àrea transsucrònica, on migjorn és el mot viu per a l’hora de la calda, això també podria ser que el bon llaurador ha pres migjorn, ‘s’ha pres una migdiada’, ‘ha pres una sesta’ (< hora sexta), que a força de repetir-ho s’hi ha esvanit la z sonora […], i ha premiğ̣órn s’ha substituït per fa premigjorn […].
Els meus companys vallers Josep Pons i Vicent Mifsud (maig 2010) em confirmen que la forma habitual és «fer el ple migjorn» (amb les dos paraules separades), encara que al poble ho pronuncien «fel premigjorn». El simater Àngel Alexandre li comentava sobre el cas (en Migjorn, març 2009) a Sico Fons (que havia demanat per la forma premigjorn):
Efectivament, això de plemigjorn (ple, no pre) ho he sentit molt a Tavernes. A Simat és molt més corrent parlar de plemigdia (pronunciat «plemesdia») i fa referència tant al període posterior al dinar (fins a les 5, aprox.) com a la dormida que té lloc durant eixe període.
El company Francesc Gascó corrobora el comentari:
Mon pare i les germanes, la meua àvia paterna i familiars de l’edat, sempre deien /plemijórn/. I «me’n vaig a fer plemigjorn» o usat com a substantiu tal qual: «este plemigjorn el soroll dels xiquets no m’ha deixat dormir».
Finalment, localitze el comentari següent (supose que de Salvador Jàfer – Ràfol de Salem):
Ací al Ràfol, hi havia el costum, com en molts pobles llauradors, de fer «el ple migjorn». Els llauradors se n’anaven a treballar enjorn al camp, cap al migdia, quan la temperatura pujava, com que no s’hi podia estar en els bancals, aprofitaven aquestes hores per a fer un bon descans després del dinar, i així que el sol havia traspassat el punt més alt del cel retornaven a la faena fins a la posta.
Podem localitzar (consulta: 16.09.2024) esta paraula en poemes de Salvador Jàfer i Sanxis, i Joan Vicent Clar i Camarena, i en texts d’Encarna Sant-Celoni i Josep Franco i Giner (dades del Cival revisades):
que sap buscar-los cada premigjorn –amb el mos encara a
Encarna Sant-Celoni
Al cor, la quimereta
2002
pot, de bon matí, al premigjorn i a poqueta nit– i
Encarna Sant-Celoni
Al cor, la quimereta
2002
que si no fa el premigjorn no hi ha qui l
Encarna Sant-Celoni
Al cor, la quimereta
2002
nostre país encara fa el plemigjorn mentre la indústria i el
Josep Franco i Giner
«Notes sobre el País Valencià: llauradors i comerciants», Saó, 20.12.2016
2016
interrompre la tranquil·la beatitud del plemigjorn , que també disfrutaven a la
Josep Franco i Giner
«Quadern de tornada VI», Saó, 25.02.2020
2020
eren efímerament, remotament provisionals, de plemigjorn . I he vist la cara
Josep Franco i Giner
«Confinament 8» , Nosaltres La Veu, 13.09.2020
2020
La variant plemigdia
La referència al periode del dia és l’únic significat que coneixia jo per a plemigjorn (segurament perquè no tenia costum de becar a migdia). El plemigdia no l’havia sentit mai, però enllaça amb el que diuen a Oliva (segons un altre informant):
A Oliva, que no queda lluny, de la dormida de després de dinar n’hem dit sempre «fer el ple de migdia». Ja veus que és el mateix dit d’una altra manera. En tot cas, millor ple que no pre. El ple de migdia fa referència a les hores de més sol i calor. També es parla del ple de l’hivern (quan més cru és) o del ple de l’estiu (quan més calor tenim).
Retall de l’article «Riure per no plorar» de Jesús Puig (Levante, 27.09.2011.)
El substantiu femení iseta significa ‘malifeta, especialment les que fan els xiquets’. A Carcaixent es pronuncia amb e oberta: [i’zęta]. També a Pego, Pedreguer i Canals (segons informació d’Àlvar Gosp, Encarna Sansaloni i Josep Lozano, respectivament – desembre 2004). El dnv (consulta: 29.11.2016) l’ha entrat aixina:
iseta [izɛ́ta]
f. Malifeta. Els xiquets ja m’han tornat a fer una iseta.
També hi ha la variant isata, a Rafelguaraf (informació Vicent Sanchis, 2001). I el sinònim femení maleitor a Simat (informació d’Àngel Alexandre, 25.06.2004).
