CDP: paral·lelisme sintàctic

Un complement directe introduït per la preposició a obri la possibilitat d’estendre l’ús de la preposició a altres complements directes construïts en paral·lel (com ara en oracions coordinades o comparatives). Es manté aixina una simetria estructural que evita confusions.

Exemples:

  • T’han convidat a tu i (als/els) teus fills (giec, 19.3.2.5)
  • Us he vist a tu i (al/el teu) pare (mestil, xxi.2.1.1)
  • Com  vam sentir de no poder tenir al costat nostre a vós i (al/el) pobre Riba (mestil, xxi.2.1.1)
  • No cal dir-vos quin va ésser el meu astorament quan vaig assabentar-me dels nomenaments d’en Sagarra i de l’Aramon, fets sense consultar-nos prèviament (a) en Nicolau i a mi. (mestil, xxi.2.1.1)
  • Encara vendrà temps que vós lo plorareu, a ell e als seus (Tirant lo Blanch, cap. ccliii)
  • Tenia intenció de deixar-nos enrere, tant a mi com (a) en Marcel com (a) la Clàudia (giec, 19.3.2.5)
  • A tu t’estima tant com (al/el) seu fill (giec, 19.3.2.5)

El respecte a la simetria estructural també permet utilitzar la preposició per a les respostes de les preguntes introduïdes amb l’interrogatiu qui, que convé introduir amb la preposició a quan demanem pel cd, per a evitar una possible ambigüitat, ja que sense preposició el relatiu podria fer funció de subjecte.

Exemples:

  • —A qui visitarà? —A la Mila (giec, 19.3.2.5)
  • —A qui ha vist la Maria? [Pregunta pel cd] / —Qui ha vist la Maria? [És ambigu] (mestil, xxi,2.1.6)

a la vista de

Es suposa que esta construcció no ha adquirit la condició de locució prepositiva, sinó que és un sintagma en què s’expressa l’acció de vore. Tanmateix, l’exemple oferit pel diccionari de l’iec tinc quimera que té valor de locució equivalent a ‘tenint en compte’ (s. v. vista; consulta: 22.03.2019):

A la vista d’aquell espectacle, van estimar-se més callar.

Eixe ús concordaria tant amb les versions equivalents francesa (au vu de; atilf, consulta: 22.03.2019) i castellana (a la vista de; drae, consulta: 22.03.20219), que sí que tenen eixe valor i apareixen recollides en els diccionaris.

El diccionari de l’avl no recull un ús semblant per a a la vista de. A més, el web de terminologia jurídica del Termcat («Connectors conflictius en la redacció jurídica (II)»; consulta: 22.03.2019) dóna la indicació següent:

Incorrecte Correcte
a la vista de (tenint en compte) «A la vista de» és incorrecte. Cal emprar «en vista de» per expressar que la idea que introdueix es pren en consideració. Equival a «tenint en compte». Cal utilitzar «amb vista a» per expressar finalitat. Equival «amb la finalitat de».

-iment/-ement

Es pot fonamentar històricament i normativament la correcció de l’increment -iment en paraules com ara creiximent, naiximent, etc., que són les formes usuals a molts llocs. Sobre la qüestió, podem llegir un article d’Emili Sáez (Forest-IEC, 2002). Al final de l’article, l’autor proposa:

La normativa hauria de plantejar-se la conveniència de mantindre aquesta irregularitat: potser seria preferible assumir com a formes principals les regulars —i tradicionals— en i (o fins i tot substituir aquelles per aquestes), que són també les que ha mantingut sense excepcions tot el valencià. Aquestes últimes, com a mínim, haurien de ser admeses normativament.

La gramàtica de l’avl (2006) comentava en una nota (37.5.1.3):

Els substantius derivats en -ment a partir de verbs de la segona conjugació acabats en -xer presenten la doble possibilitat: naixement (o naiximent), creixement (o creiximent).

L’acadèmia ha consentit finalment el mínim proposat per Emili Sáez i ha afegit en el dnv (consulta: 25.02.2019) les formes en i com a formes secundàries, com podem vore en una llista de paraules (18 casos) extreta del diccionari:

acreiximent, apareiximent, autoconeiximent, compareiximent, coneiximent, creiximent, decreiximent, desconeiximent, desmereiximent, intercreiximent, mereiximent, naiximent, prerenaiximent, reconeiximent, recreiximent, reeiximent, renaiximent, sobrenaiximent

Totes estes paraules remeten a la variants amb –ement.

El company Xavier Rofes (21.03.2019) afig unes dades sobre la qüestió:

La giec i la geiec en diuen això: «Amb el sufix –ment, la vocal originàriament era i, la qual es manté en tots els parlars en certs mots (abatiment, venciment), però en altres mots es produeixen diferències entre parlars, com mostren les formes valencianes creiximent o naiximent, que s’eviten en els registres formals en favor de les més generals creixement i naixement» (giec,  10.1.3a / geiec § 6.3)

Pel que fa al comentari «que s’eviten en els registres formals» del fragment citat de l’iec, podem pensar que deu tindre una bona base de fet —i no faré ara un apunt sobre les causes d’eixe costum; podeu consultar sobre això l’article d’Abelard Saragossà «L’ús del valencià:mirada al present i al futur. Reflexions per a un valencianisme transversal i majoritari» (consulta: 21.03.2019)—, però que convindria estendre el costum a no evitar l’ús de les variants menys generals (més encara quan són «regulars» i «tradicionals», tal com explica Emili Sáez en l’article citat) de la llengua en qualsevol registre.

CDP: a + qui, quin, quants

Els complements directes interrogatius i exclamatius animats formats amb qui, quin i quants poden anar introduïts per la preposició a per tal d’evitar possibles ambiguïtats (confusió amb el subjecte).

Exemples:

  • (A) qui ha vist la Maria? (mestil, xxi.2.1.6)
  • (A) qui estima la mare? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) qui heu triat per al partit de demà? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quin jugador triarà en Miquel? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quins jugadors heu triat per al partit de demà? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quantes creus que sorprendrà aquesta proposta? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quantes persones atenen diàriament, en aquest servei? (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mireu (a) qui fotografia Cristina (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mira (a) quines/quantes ballarines acompanyen aquests músics (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mira (a) quines/quantes ballarines acompanya aquest pianista (giec, 19.3.2.3.a)

a no ser que

Les locucions a no ser que i a no ser per: quant a estes locucions, que tenen valor condicional, mestil (xxi, 2.2.2.2) considera que «són calcs innecessaris de l’espanyol» i les rebutja, tal com féu Fabra en 1922 i 1925 (veg. Converses filològiques). lacreu (2002) considera a no ser que també un calc del castellà i diu que cal evitar-la.

Tampoc l’admet el Comitè Terminològic de Dret, comité impulsat pel Termcat («Connectors conflictius en la redacció jurídica (I)»; consulta: 13.02.2019; 22.03.2019):

Forma incorrecta Formes correctes
sempre i quan sempre que
a no ser que llevat que, tret que, a excepció que
en relació a1 en relació amb, amb relació a
en el que concerneix a … pel que concerneix (una cosa) (sense preposició)
màxim sobretot, especialment
en atenció a2 en vista de
en ordre a amb vista a, amb la finalitat de, a l’efecte de
Nota 1. El Diccionari normatiu valencià (AVL; consulta: 14.02.2019) considera correcta la locució preposicional en relació a. Veg. la fitxa en relació a.
Nota 2. El Diccionari normatiu valencià (AVL; consulta: 15.02.2019) considera correcta la locució preposicional en atenció a.

En canvi, Ruaix (daux) considera bona a no ser… (també en la versió positiva a ser possible):

A ser possible… L’infinitiu pot anar precedit de la negació: A no ser per ell… A no ser que…

El company Xavier Rofes (21.03.2019) envia una reflexió sobre una passatge de la gramàtica de l’iec que podria donar validesa per extensió a estes locucions:

Tot i que la fitxa 1422/4 de l’Optimot diu que a no ser que en català no és adequada i que la giec no registra explícitament l’expressió, sí que assenyala, aquesta darrera obra, que «també poden rebre una interpretació condicional […] certes construccions d’infinitiu precedit de a. […] Respecte a l’infinitiu, les construccions introduïdes per a es restringeixen a fórmules fixades, com ara l’expressió a jutjar per: A jutjar per les informacions rebudes, hem de creure que és veritat (‘si hem de jutjar per les informacions rebudes’).» (§ 30.2.6d, p. 1152-1153) [Cal tenir en compte, per exemple, que «a jutjar per» no figura en el diec ni el dnv.]

gerundi predicatiu del sintagma nominal

  1. El gerundi utilitzat per a complementar un sintagma nominal amb una indicació circumstancial de manera o de simultaneïtat, patix una regulació normativa que pretén restringir-ne l’ús en alguns casos amb unes condicions que no són clares ni del tot coincidents entre les institucions normatives.
    La idea de fons de la regulació té la intenció d’evitar que s’utilitze com a gerundi de posterioritat o per a introduir una conseqüència de l’acció expressada pel verb principal. En va parlar Pompeu Fabra en una quinzena de converses (597, 618, 623 ,626, 627, 674, 696, 697, 698, 699, 700, 703, 704, 818, 838). Fabra es va esforçar repetidament per tal d’aconseguir que no s’utilitzara un recurs estilístic habitual de la llengua escrita en premsa (i en àmbits jurídics i administratius) que consistix a utilitzar el gerundi per a expressar valors de posterioritat («Arribaren a casa seva trobant* el pare fora»), de conseqüència («No s’ha trobat cap nàufrag ni el més petit vestigi del M., havent-se* suspès els treballs de salvament»), de nexe copulatiu innecessari entre oracions («L’acte de l’enterrament fou molt concorregut, havent*-lo presidit el seu fill X») o en compte d’una oració de relatiu especificativa («Resolució declarant* el paratge de la Marina zona no urbanitzable»).
  2. Segons indica Aveŀlina Suñer (gcc 29.1.2), poden dur un gerundi com a adjunt al sintagma nominal els noms de percepció (cara, foto, imatge, record, visió, etc.), els que indiquen possessió inalienable (altura, aspecte, cara, pes, rostre, veu, etc.) i els de comunicació (carta, crit, escrit, missatge, notificació, paraules, etc.). L’autora utilitza els exemples següents:

    No em puc treure del cap la imatge d’aquell nen mirant-me fixament
    Les paraules del Sant Pare demanant la pau per al món han sortit a tots els diaris

  3. La gnv (28.6.2.d) dóna la indicació següent en el mateix sentit:

    d) El gerundi pot usar-se amb un valor adverbial de manera amb determinats substantius:
    Les paraules del president del club encoratjant els jugadors foren molt efectives.
    L’entrada del jugador vestint la roba de l’equip contrari. (com a peu de foto)

    observació: En general es tracta de determinats substantius deverbals (entrada, eixida, etc.) o substantius d’altres tipus, com ara els de percepció (vista, imatge, foto, etc.), comunicació (carta, escrit, paraula, etc.), parts o atributs del cos (cara, veu, aspecte, etc.) No és adequat, en canvi, usar-lo com a modificador d’un substantiu amb el valor adjectival propi de les oracions de relatiu especificatives:

    El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris. i no El govern ha aprovat un decret regulant els estudis universitaris.
    L’administrador de la finca va enviar un escrit que resumia els acords adoptats pels veïns. i no L’administrador de la finca va enviar un escrit resumint els acords adoptats pels veïns.
  4. La giec (32.3.5) fa unes recomanacions més extenses i un poc diferents. Indica que admeten l’ús del gerundi predicatiu dins un sintagma nominal:
    1. Els noms relacionats amb verbs que accepten ser modificats per un gerundi predicatiu. Per exemple, arribada i filmació. En 32.3.4 hi ha un petit repertori dels verbs d’este tipus:
      1. Verbs de percepció física o intel·lectual: imaginar-se, notar, recordar, sentir, veure…
      2. Verbs de representació: descriure, dibuixar, filmar, representar… (Els noms de representació relacionats serien: aquareŀla, dibuix, fotografia, imatge, representació, retrat…)
      3. Verbs de descoberta: agarrar, descobrir, enxampar, sorprendre, trobar…
      4. Verbs d’esforç psicològic: aguantar, suportar…
      5. Altres verbs com ara: aparèixer, deixar, haver-hi, portar, quedar, tenir, voler…
    2. Els sintagmes nominals usats com a títols d’un quadre, d’un film o d’una obra literària, peus d’iŀlustració, etc.
    3. Els noms que designen un so o un soroll: crit, remor, terrabastall, veu…
    4. Els noms de percepció visual: imatge, record, imatge…
    5. Els noms de percepció olfactiva: aroma, flaire, olor, pudor…
    6. Els noms que designen un canal de comunicació en el cas que duguen un complement que precedixca el gerundi i, a més, en presència d’un verb que expresse aparició (aparèixer, sortir, eixir…). Exemples:
      Ha aparegut un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol. i no Han llegit un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol.
      Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens. i no Era un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens.

    Per tant, la giec considera que no és aconsellable, fora d’eixe context, fer ús del «gerundi en el complement del nom dels sintagmes nominals formats per un nom que designi un canal de comunicació» (ban, brindis, carta, cartell, document, escrit, mossatge, ordre, resolució, trucada, sentència…). En este cas, tal com indica la gnv, la giec preferix «una oració de relatiu restrictiva, un sintagma preposicional encapçalat per la preposició amb o un sintagma adjectival». Exemples:

    Hi ha un cartell {que avisa / en què s’avisa} que no es pot passar [i no {avisant}]

    És un ban {que prohibeix fer foc / amb la prohibició de fer foc} [i no {prohibint}]

    És una sentència {absolutòria de l’acusat / que absol l’acusat} [i no {absolent}]

    Amb tot, podem vore una petita discrepància de matís entre la la gnv i la giec respecte als noms que designen un canal de comunicació en construccions de relatiu especificatives: la gnv no les admet; la giec les salva si depenen d’un verb que expresse aparició:

    gnv giec
    Ha aparegut un ban de l’alcalde {que prohibix} l’alcohol [i no {prohibint}] Ha aparegut un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol
    El govern ha aprovat un decret regulant* els estudis universitaris > El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris El govern ha aprovat un decret regulant* els estudis universitaris > El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris

respondre

La normativa actual ha acceptat que el règim del verb respondre tinga la possibilitat que la versió transitiva incloga com a complement directe no sols allò que es respon sinó també allò a què es respon. De moment, els diccionaris més comuns no recullen eixa diferència, però sí que apareix en la giec (21.3.5.a):

Una colla de verbs admeten la construcció transitiva i la preposicional, sovint amb alguna diferència semàntica: Contesta/respon totes les preguntes i Contesta/respon a totes les preguntes.

Segons la gramàtica de l’iec, també presenten esta possibilitat els verbs pledejar, arremetre o habitar.

La gnv de l’avl no comenta res sobre esta possibilitat del verb respondre, però sí que inclou un exemple en el mateix sentit (26.4.3.1.b): «Com a mínim, s’han de respondre la mitat de les preguntes.»

Els diccionaris, de moment, no han incorporat encara eixa opció, habitual en l’ús general i documentada des de l’inici del segle xix, tal com podem observar en el mateix Pompeu Fabra (10.11.1923):

Els lectors habituals de les nostres converses ens agrairan sens dubte que no ens entretinguem ací a respondre preguntes, com aquestes, sobre qüestions ja resoltes.

excedir

El dnv (consulta: 04.07.2018) mostra les accepcions següents per a este verb:

1. v. tr. i pron. Sobrepassar (el límit establit, previst o imposat). La quantitat de públic ha excedit la capacitat de la sala. No has d’excedir-te a l’hora de menjar.
2. v. tr. Ser més gran, superior o avantatjat (que un altre o una altra cosa). L’excedix en coneixements teòrics, però ella té més pràctica.

Pel seu cantó, el duvc aclarix un poc més les prescripcions pel que fa als complements que pot dur el verb:

excedir
1. excedir [algú o alguna cosa] (en una cosa) Superar. En Pau excedeix en Pere en pes, però no en alçada. La potència de l’emissora nova excedeix la de la vella.
2. excedir [una cosa (que fa de límit)] (en una quantitat) Ultrapassar. Els guanys han excedit totes les previsions. Aquest cas excedeix els límits de la nostra jurisdicció. El pes de l’equipatge excedeix en quinze quilos el que està establert. El termini que es donarà no pot excedir els dos anys.
3. excedir-se (en una cosa) <algú> Ultrapassar la mesura. Avui no ha respost bé, però dir-li que sempre ho fa malament és excedir-se. Castiga’l, però no t’excedeixis en el càstig.

Seguint el gdlc (consulta: 04.07.2018): «ésser més gran o superior que algú o alguna cosa, en tal o tal cosa, per tal o tal concepte.») també seria possible utilitzar un complement de règim introduït amb la preposició per.

Per tant, d’acord amb estes indicacions, la normativa no accepta de moment l’ús del complement de quantitat introduït per la preposició de, ús que documenta el Diccionari descriptiu de la llengua catalana amb la indicació que no és normatiu:

•4b. [N1 V de N2] (N1[quantitat, magnitud, qualitat]; N2[valor]) [Una quantitat, una magnitud, una qualitat]1 ésser superior [a un valor determinat]2. Si s’arribava a poder recollir unes 600 pessetes anyals, ajuntant-hi els interessos compostos que s’hi podrien anar acumulant, excediria de vint mil pessetes la quantitat que s’hauria reunit als vint anys. [Llongueras (1918): 78, p. 36].

En castellà, el gduea indica que el verb excedir té el règim preposicional següent:

exceder […] Rpr Exceder(se) a/de/en: El plazo de las becas no exxcederá de diez meses.

plural

  1. (Punt elaborat inicialment a partir de la gramàtica provisional de l’iec, novembre del 2003; reelaborat seguint la nova giec, abril del 2017.) Els noms i adjectius aguts masculins acabats en -s, -ç, -x [ks], -ix i -tx solen formar el plural corresponent amb la terminació -os: per exemple, pisos, grisos, cabassos, comerços, enllaços, lluços, reforços, annexos, fixos, ortodoxos, reflexos, calaixos, feixos, gruixos, peixos, cartutxos, despatxos, esquitxos, sandvitxos,* faxos.*
    * Anteriorment, la Generalitat Valenciana indicava que era «faxs», però la gnv de l’avl diu que és «faxos». daux considera que cal acceptar-los els dos, en registres diferents: «faxs» (formal)/«faxos» (col·loquial). D’altra banda, la gnv diu que sàndwitx i càrritx fan sàndwitxs i càrritxs (el dnv indicava durant un temps sàndwitxos i càrritxos, però ja ho han esmenat [consulta: 14.04.2018]).

    Hi ha, però, paraules que són invariables i paraules que fan el plural amb -s. Per exemple:
    a) Noms plans o esdrúixols, independentment que siguen masculins o femenins:

    Terminació Exemples
    invariables gràficament alferes, atles, bíceps, bilis, caos, càries, croquis, cutis, dimecres, llapis, mecenes, necròpolis, pàncrees, piscolabis, sífilis, i tots els acabats en -us (estatus, focus, globus, venus…)
    -x ([ks]) : + s al·locòrtexs, antiàpexs, anticlímaxs, antihèlixs, àntrexs, apèndixs, àpexs, arqueòpterixs, artífexs, arúspexs, bèmbexs, bèndixs, bòmbixs, bòstrixs, càrexs, càudexs, cèrvixs, còccixs, còdexs, còrtexs, delònixs, díplexs, dúplexs, escòlexs, esonàrtexs, espàdixs, espàndexs, fènixs, fòrnixs, glicocàlixs, harúspexs, hèlixs, hemosàlpinxs, heterodúplexs, índexs,  làrixs, làstexs, làtexs, lepòtrixs, leptòtrixs, lúrexs, múrexs, nàrtexs, òbexs, ònixs, orífexs, òrixs, pèrspexs, petrosílexs, pòdexs, pontífexs, quàdruplexs, ràmexs, sardònixs, semidúplexs, sílexs, símplexs, sírexs, subíndexs, superíndexs,  télexs, vèrnixs, vèrtexs, vòrtexs…

    b) Dins dels noms aguts:

    Gènere Terminació Exemples
    masculí invariables gràficament ananàs, blocaus, bordeus, cros (i els compostos ciclocròs i motocròs), dijous, dilluns, dimarts, edelweiss, ens, fons (i compostos com ara aiguafons, rerefons, tirafons), gauss, guardapols, pus, rais, repols, reps, temps (i compostos com ara contratemps, entretemps, migtemps, passatemps)…
    -x ([ks])/ -tx ([tʃ]): + s abrasaxs, addaxs, alpaxs, amfioxs, boxs, duxs, googolplex, goretexs, guaflexs, linxs, luxs, matxs (‘competicions esportives’), micalexs, nifurtimoxs, paral·lexs, texs…
    femení invariables gràficament plebs, pols, tos, urbs
    -ç : + s calçs, façs, falçs, sobrefaçs
    -x ([ks]) : + s esfinxs, floxs, larinxs

    c) Són invariables els noms compostos el segon constituent morfològic dels quals ja és plural: arrapacrestes, busca-raons, caracollons, centcames, centpeus, cerca-raons, comptagotes, compta-revolucions, eixugaparabrises, emprenyavelles, esclafallidons, esgarrapacristos, esgarriacries, guardamobles, llepafaldons, llepafils, llepatacons, llevataps, mataaranyes, matafaves, mata-racons, milfulles, obrellaunes, paracaigudes, paraigües, parallamps, pelacanyes, penja-robes, picatalons, portaavions, portacarbons, portagraneretes, portamonedes, rentaplats, repicatalons, salvavides, somiatruites, tocacollons, torracollons, trencaclosques, trencacaps, trencaolles, trencapinyons…

  2. El plural dels composts sintagmàtics nominals:
    He pegat una mirada en la gcc (setembre 2007) i he trobat dos llocs on es parla d’estos composts: S5.4.3.1 (Núria Martí i Girbau) i M7.3.4.1 (Lluïsa Gràcia).
    En els dos casos es comenta la qüestió del plural i es comenta que hi ha les dos possibilitats, amb tendència a la flexió en els dos noms. Amb tot, hi ha algunes excepcions marcades pel diec (i el gdlc):

    clau
    4 f. [usat sovint adjectivalment en forma invariable] Essencial, indispensable. Paraules clau. Indústria clau.

    estàndard
    3 adj. [inv.] Que s’ajusta a un tipus, model, norma, determinat. Fitxa estàndard. Un diari en format estàndard.
    5 adj. [inv.] Que té unes característiques mitjanes que serveixen de referència. Producte estàndard.
    6 adj. [inv.] Mancat d’originalitat. Una bellesa estàndard.

    El gdlc recull «punta»:

    punta
    5 adj inv 1 De màxima activitat, intensitat, modernitat, màxim rendiment, etc. Les hores punta del metro, del trànsit. Tecnologia punta.

    I també en el gdlc «model» (sense indicar que siga invariable):

    model
    2 [usat sovint adjectivalment] Persona o cosa digna d’ésser imitada per la seva perfecció o que posseeix en grau eminent qualitats que en fan el representant d’una categoria determinada. És un model de cavallerositat. Un pare model.

    En el cas de «membre», el diec dóna un exemple clar:

    membre
    4 1 m. Part o constituent d’un tot o d’una cosa organitzada, unitat dins una sèrie. Els membres d’una proposició, d’un període. Els membres o proposicions d’un sil·logisme. Els pilars, motllures i altres membres d’una construcció. Els estats membres de la Unió Europea.

    La gramàtica de l’avl tracta la qüestió en diversos llocs. Per exemple, en el punt 11.7, sobre la flexió de nombre en els composts:

    b) Si els dos constituents d’una paraula composta s’escriuen separats i els dos són substantius, només adopta la marca de plural el primer dels substantius i el segon queda invariable:

    Composts separats
    singular plural
    camió cisterna camions cisterna
    decret llei decrets llei
    hora punta hores punta
    vagó restaurant vagons restaurant

    A pesar d’eixa afirmació restrictiva, més avant la gramàtica de l’avl obri el camp quan en torna a parlar tractant la concordança de l’adjectiu (12.3):

    a) Els noms que s’habiliten com a adjectius mantenen el gènere originari i, en general, no presenten variació de nombre:

    les bruses taronja
    les ciutats dormitori
    les hores punta

    Tot i amb això, en la mesura que es convertixen en verdaders adjectius admeten també la concordança de nombre:

    les paraules clau o bé les paraules claus
    les formes estàndard o bé les formes estàndards
    els vestits rosa o bé els vestits roses

    I la gnv torna a tocar la qüestió quan dóna la indicació següent (38.3.1.b):

    b) Els composts amb l’estructura [N N] poden ser coordinants o subordinants. En el primer cas, entre els dos constituents s’establix una relació additiva, i la flexió recau en els dos constituents: magistrat jutge / magistrada jutgessa, magistrats jutges / magistrades jutgesses. En el segon cas, el segon constituent es comporta com a modificador del primer, que és el que admet la flexió: el compost hora punta, per exemple, presenta la forma plural hores punta i fa referència a una hora de màxima intensitat de trànsit, de consum elèctric, etc.

    És a dir, l’avl, a pesar de la indicació inicial, dóna com a bones les dos possibilitats sense excloure’n cap. El gd62 només considera invariable estàndard i no diu res en la resta de casos.

    Trobe que la tendència és clara —d’acord amb el que és habitual en la llengua general— cap a la concordança en els dos noms. Per tant, hauríem de pensar que és, en molts casos, una qüestió estilística (tal com es deduïx del que diu el dpnh per a l’espanyol) que s’inclina cap a la flexió en els dos elements en la majoria dels casos.

    En tot cas, faig una cercar ràpida en Google (consulta: 12.01.2011) i trobe els resultats següents:

    Termes sing./ pl. no concorden concorden
    estats clau / s: 1.310 658
    jugadors blaugrana / es: 14.400 4.420
    indústries clau / s: 1.310 249
    membres clau / s: 999 120
    mots clau / s: 75.200 13.700
    paraules clau / s: 5.820.000 505.000
    propietats clau / s: 350 12
    qüestions clau / s: 15.600 5.200
    temes clau / s: 89.500 10.800
    termes clau / s: 5.200 332
    jugadors clau / s: 5.320 7.600
    camions cisterna / es: 16.400 1.510
    hores punta / es: 81.800 8.050
    nacions estat / s: 2.140 1.790
    pares model / s: 264 109
    proves estàndard / s: 574 158
    vaixells escola / s: 1.140 42
    estats membre / s: 45.400 439.000
    fitxes estàndard /s: 33 55
    magistrats jutge / s: 3 3.670
  3. En castellà, per al cas de les construccions quantificadors singulars amb substantius en plural, la rae (consulta: 14.03.208) fa l’exposició següent:

    4.8. Sujeto de cuantificador + de + sustantivo en plural. Los sustantivos cuantificadores son aquellos que, siendo singulares, designan una pluralidad de seres de cualquier clase; la clase se especifica mediante un complemento con de cuyo núcleo es, normalmente, un sustantivo en plural: la mitad de los animales, la mayoría de los profesores, una minoría de los presentes, el resto de los libros, el diez por ciento de los votantes, un grupo de alumnos, un montón de cosas, infinidad de amigos, multitud de problemas, etc. La mayor parte de estos cuantificadores admiten la concordancia con el verbo tanto en singular como en plural, dependiendo de si se juzga como núcleo del sujeto el cuantificador singular o el sustantivo en plural que especifica su referencia, siendo mayoritaria, en general, la concordancia en plural: «Hacia 1940 la mayoría de estos poetas HABÍA ESCRITO lo mejor de su obra» (Paz Sombras [Méx. 1983]); «La mayoría de los visitantes HABÍAN SALIDO» (Marías Corazón [Esp. 1992]); «Una veintena de personas OCUPABA la sala» (Chavarría Rojo [Ur. 2002]); «Una veintena de curiosos OBSERVABAN de lejos a un piquete» (PzReverte Maestro [Esp. 1988]); sin embargo, cuando el verbo lleva un atributo o un complemento predicativo, solo es normal la concordancia en plural: «La mayoría de estos asesinos SON muy inteligentes» (Mendoza Satanás [Col. 2002]); «La inmensa mayoría de las casas PERMANECÍAN vacías» (Savater Caronte [Esp. 1981]). Los sustantivos cuantificadores que se usan sin determinante (infinidad, cantidad, multitud) establecen la concordancia obligatoriamente en plural, pues, en realidad, forman con la preposición de una locución que determina al sustantivo plural, que es el verdadero núcleo del sujeto: «Infinidad de católicos DESATENDIERON semejante orden pontificia» (Vidal Ocultismo [Esp. 1995]); «Cantidad de organizaciones se DEDICAN a […] ayudar a personas que han sido víctimas de abuso sexual» (NHerald [EE. UU.] 21.10.97).

nomenar

  1. La giec (22.4.1.1.b) dona la indicació següent sobre l’ús d’este verb:

    Els verbs com designar, elegir, investir, nomenar o proclamar seleccionen també un nom d’ofici, càrrec o estatus que no apareix precedit de preposició i que expressa una predicació ara dirigida al complement directe: Han elegit president del consell l’alcalde de Balaguer; Van nomenar-la empresària de l’any.

  2. En el cas de les oracions passives pronominals, el complement directe de l’oració activa esdevé subjecte i, per tant, es fa concordar el verb nomenar amb eixe subjecte: «…per la qual es nomenen membres per al Consell Valencià de Cultura» (< algú nomena membres).
  3. En castellà, la normativa ha canviat pel que fa a l’ús de la preposió como per a introduir el complement del verb. Actualment, la Gramática de la lengua española (2009) ha acceptat l’ús de la preposició. Tal com exposa la Fundéu (consulta: 30.09.2020):

    Con los verbos elegir, nombrar, denominar, declarar, considerar y otros de parecido sentido es posible utilizar como para introducir el complemento. […] A pesar de que el Diccionario panhispánico de dudas (2005) desaconsejaba este empleo de como, que en estas construcciones funciona a modo de preposición, por considerarlo un anglicismo, la Gramática de la lengua española (2009) lo da por válido, aunque precisa que «en el caso de elegir se prefiere la variante sin como con nombres de persona, no necesariamente con otros sustantivos», como en «El pueblo ha sido elegido como escenario de la película».

  4. El dpd (2005; consulta: 30.09.2020) indicava (s. v. como):

    Se considera un anglicismo sintáctico que debe evitarse el uso superfluo de como cuando introduce el predicativo de verbos como nombrar, denominar, elegir, declarar(se) y similares: *Lo nombraron como concejal del Ayuntamiento; *Lo han elegido como delegado de curso; debe decirse lo nombraron concejal, lo han elegido delegado.