d’entre

La nova gramàtica de l’iec (19.7.b) indica que «normalment es pot evitar la seqüència de les preposicions» que componen la locució prepositiva d’entre. Demostra eixa opció amb els exemples següents:

  • Les bicicletes passaven per entre les motos (o entre les motos)
  • Quedarem un dia d’entre setmana (o, millor, un dia entre setmana)
  • Ho va agafar d’entre les pedres (i, amb un matís lleument diferent, entre les pedres)
  • El president d’aquella reunió d’entre vint i trenta persones va delimitar la problemàtica (o de vint a trenta persones)

A més, es pot fer ús també de la recomanació del Departament d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya (consulta: 20.12.2017):

En llenguatge normatiu, també s’ha d’emprar la locució prepositiva d’entre amb els verbs designar, elegir, nomenar i proposar per a fer referència a la provisió d’un càrrec a partir d’un determinat contingent de persones. No és recomanable usar la preposició simple entre en aquests casos, perquè es podria entendre que té valor locatiu.

~ El Ple del Consell és integrat per onze membres, nomenats pel Parlament entre persones de prestigi reconegut en l’àmbit cultural
El Ple del Consell és integrat per onze membres, nomenats pel Parlament d’entre persones de prestigi reconegut en l’àmbit cultural

Sobre esta qüestió, la gramàtica de l’avl (26.7) dóna la indicació següent:

a) Amb un valor espacial, és possible combinar una preposició amb valor de moviment (per i de) amb una preposició estàtica com entre: Busca per entre els llibres; Va eixir d’entre la boira.

trenc

D’acord amb una resposta (15.11.2017) de les oficines lexicogràfiques de la Secció Filològica de l’iec, la paraula trenc rebrà una nova accepció en la futura revisió del diec, seguint l’ús que l’institut ja havia introduït en l’ortografia del 2016: «Són diacrítics: el trenc ( ̧), que modifica la lletra c…». No han enviat en la resposta el text d’eixa accepció.

Per tant, per a designar eixe signe diacrític que convertix la lletra ce (c C) en ce trencada (ç Ç), no utilitzaran la paraula cedilla del castellà (paraula que ha passat al francés amb la forma cédille).

donar-se

El verb donar(-se) participa en més d’una huitantena de locucions. Sobre l’ús de la locució, podeu consultar l’entrada del dnv (consulta: 25.08.2017) o l’article d’Eugeni Reig «Donem o no donem?» (consulta: 25.08.2017). N’hi han ja moltes, però encara en queden unes quantes més (moltes considerades incorrectes) que tenen expressions equivalents ben usuals (i correctes) que es poden fer servir alternativament, per tal de no abusar del donar.

En pose unes quantes (i supose que aniré afegint-ne):

  • apanyar-se: o enginyar-se en lloc de donar-se manya, que és correcta (tot i que jo no l’havia sentida mai, excepte en castellà).
  • citar-se: per fer-ho simple i no abusar de donar-se cita, que és una opció correcta per al fet d’acordar lloc i hora per a trobar-se amb algú.
  • donar-se aire: o afanyar-se, en lloc de repetir sempre «donar-se pressa», que és correcta i apareix en el dnv.
  • notar: o adonar-se, enterar-se, assabentar-se…, que són diferents opcions en lloc de l’incorrecte «donar-se compte» (tal com comentava Marta Breu en el seu bloc Fica-hi la Llengua fa uns anys).
  • pegar a fugir: o fugir, simplement, en lloc de «donar-se a la fuga», que vaig sentir ahir en les notícies de tv3 i que, de moment, és incorrecte. Seria correcte si es tractara d’entregar-se «per vici» a compondre o interpretar fugues* musicals.
    *GDLC (s. v. fuga) MÚS Forma musical contrapuntística monotemàtica, de desenvolupament complex, basada en la imitació del tema.
  • permetre’s: o permetre’s el luxe si volem evitar el calc «donar-se el gust», que és correcte, això sí.
  • tirar-se a la beguda: que trobe que és més habitual que donar-se a la beguda, que és correcta.

acabar amb

Comentava Jordi Badia en l’article «Acabar amb la vida, acabar amb la mort» (consulta: 10.08.2017) les possibles alternatives més habituals per a esta construcció que, segons dia, «ha arrelat amb força en el llenguatge periodístic». A més, afegia que s’havia de considerar una construcció incorrecta, ja que no era «acceptada per cap gramàtica, ni vella ni nova.».

Tanmateix, avisaven fa uns anys el Llibre d’estil de l’Avui (1997) i el Diccionari d’ús dels verbs catalans (1999) que la construcció s’estava estenent i acceptant. Ara mateix, pel mateix camí, podem localitzar en els diccionaris unes accepcions del verb acabar que permeten construir-lo amb la preposició amb encapçalant el complement de règim verbal. La construcció té diferents significats, com indica el diec (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017):

3 2 tr. Obtenir d’algú. Vaig acabar amb el director que em concediria l’augment de sou.
3 3 tr. Acordar 1 . Vam acabar amb l’Anna d’anar-hi amb cotxe.
També el dnv (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017) recull l’accepció i l’exemple següents:
7. v. intr. [seguit de la preposició amb] Posar fi. El Govern pretén acabar amb el frau fiscal.
Sembla que el mateix diec acabarà plegant veles (s. v. juramentar-se): «Van juramentar-se a acabar amb els tirans.»

accentuació

  • L’ús de l’accent diacrític:
    Hi ha un petit nombre paraules homòfones que es distingixen per l’absència o presència d’un accent. La nova ortografia de l’IEC (consulta: 23.05.2017) ha reduït el nombre de paraules afectades (n’indiquen 15, totes monosil·làbiques), tal com reproduïm en la llista següent (basada en la de l’IEC):

    Ús de l’accent diacrític (segons l’iec) 

    Paraules amb accent diacrític 

    Paraules sense accent diacrític

    be

    Nom masculí (pl. béns), ‘allò que procura un avantatge, una satisfacció’: Ho faig pel teu . Béns immobles. Nom masculí (pl. bens), ‘anyell’: Esquila el be. Un ramat de bens.
    Adverbi, conjunció i interjecció: Ho ha fet molt . han dit que hi era. , ! Nom femení (pl. bes), ‘nom de la lletra b’: S’escriu amb be de bou. Confon les bes i les pes.

    déu

    deu

    Nom masculí (pl. déus), ‘divinitat, ésser suprem’: Creure en Déu. Els déus grecs. Nom femení (pl. deus), ‘font’: Una deu termal. S’eixuguen les deus.
    Numeral cardinal, nom masculí (pl. deus) i femení plural: Cinc i cinc fan deu. He tret un deu en física. Han sortit dos deus seguits. Les deu del matí.
    Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb deure: Em deu diners. Em deus cent euros.
      Forma de la segona persona del plural del pres. d’ind. i de subj., i segona del plural de l’imp. del verb dar: No us deu pressa.

    és

    es

    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): El meu pare és metge. Pronom feble: Això es fa de seguida.
    Article salat: Tanca es cavall.
      Plural de e, nom femení, ‘nom de la lletra e’: Fa unes es molt elegants.

    ma

    Nom femení (pl. mans), ‘terminació del braç’: Dona’m la . Té les mans fredes. Possessiu àton (pl. mes): Ma mare.
    Nom femení (invariable), ‘aigua’ (en llenguatge infantil): ¿Vols ma?

    més

    mes

    Adverbi, quantitatiu i nom masculí: En vull més. Tinc més anys que tu. Les sumes s’indiquen amb un més entre les xifres. Nom masculí (pl. mesos), ‘part de l’any’:El mes de gener. Els mesos d’hivern.
      Participi del verb metre: L’han mes en llibertat.
    Conjunció adversativa: Va dir que ho faria, mes no ho farà.
      Plural del possessiu àton ma: Mes ties.

    món

    mon

    Nom masculí (pl. mons), ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’: La fi del món. Ha fet la volta al món. Crea mons imaginaris. Possessiu àton (pl. mos): Mon pare.
    Nom masculí i adjectiu (pl. mons) ‘llengua de la família monkhmer’, ‘relatiu o pertanyent a la llengua mon’: El mon és una llengua parlada a Birmània. No crec que hi haja molts dialectes mons.

    pèl

    pel

    Nom masculí (pl. pèls), ‘filament que creix a la pell’, ‘plantes Nardus stricta, Vulpia myuros, Hordeum murinum, Bromus sterilis, Poa sp.’: Un pèl de la barba. No té pèls a la llengua. Tinc un prat de pèl caní esplèndid. Contracció (pl. pels) de per i el: Passa pel pont. Van pels carrers.

    què

    que

    Relatiu (precedit de preposició), interrogatiu i exclamatiu: El martell amb què han picat. Què dius? Observa què passa. Què has dit! Relatiu, conjunció i quantitatiu: El vestit que portes. Em sembla que plou. Diu el que li convé. Que bonic! Que gent!
    Nom masculí (pl. quès), ‘quid d’una qüestió, naturalesa d’una cosa’: Ja em diràs el què. Vull conèixer tots els quès d’aquest assumpte.  

    se

    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb saber: No ho . Pronom feble: No se sap res.

    si

    Adverbi afirmatiu: , és cert. Diuen que . que vindrà. Pronom reflexiu o recíproc: Parla de si mateix.
    Conjunció: No vindré si plou. Si que triga!
      Nom masculí (pl. sís), ‘afirmació’: Va respondre amb un sec. S’aprova la proposta per quaranta sís contra sis nos.
      Nom masculí (pl. sis), ‘nota musical’: Un quintet en si menor. Dos sis bemolls.
    Nom masculí (pl. sins), ‘interior’: Duia un infant dins el si. Els sins nasals.

    sòl

    sol

    Nom masculí (pl. sòls), ‘superfície del terreny’: Un sòl fèrtil. Aquesta planta es fa en sòls sorrencs. Nom masculí (pl. sols), ‘astre; nota musical; unitat monetària del Perú; sou; sistema col·loïdal consistent en la dispersió d’un sòlid en un líquid’: La llum del sol. Clau de sol. La Via Làctia conté bilions de sols.
      Adjectiu (pl. sols): Es troba molt sol. Us deixem sols.
      Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb soler: Hi sol anar acompanyat. Sols venir per aquí?
     

    sols

    Adverbi: Tan sols m’ha dit que no ve.

    són

    son

    Forma de la tercera persona del plural del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): Tots són amics meus. Nom masculí (pl. sons), ‘acte de dormir’: Té un son tranquil.
      Nom femení (pl. sons), ‘ganes de dormir’: Tinc molta son.
      Possessiu àton (pl. sos): Son pare.
      Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal.) del verb sonar: Jo son molt bé es violí.
    Grafia moderna de ço d’en, emprada en toponímia balear: Viuen a son Cervera. Hi ha cases en venda prop de son Armadans.

    te

    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. i segona del singular de l’imp. del verb tenir: molta sort. , el llibre que em vas deixar. Pronom feble: No te la portaré.
      Nom masculí (pl. tes), ‘arbust; infusió de les fulles d’aquest arbust’: Una tassa de te. Uns tes molt aromàtics.
      Nom femení (pl. tes), ‘nom de la lletra t’: En aquest mot falta una te. Dues tes seguides.

    ús

    us

    Nom masculí (pl. usos), ‘acció d’usar’: Fes ús del teu dret. Els usos i costums de la comarca. Pronom feble: Us estimo molt.
    Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal., alg.) del verb usar: Només ús aquesta eina.
      Plural de u, nom femení, ‘nom de la lletra u’: La Laia fa unes enes que semblen us.

    vós

    vos

    Pronom fort: Parlen de vós. Pronom feble: Vestiu-vos. Déu vos guard!
    Plural
    Quant a les formes en plural, l’institut recorda que hi ha «accent diacrític en el plural d’aquests mots si coincideix gràficament amb el dels mots sense accent diacrític (béns, déus, pèls, sís, sòls; però mans, mons)».

    Compostos i derivats
    En canvi (divergint també del criteri fins ara vigent), «no s’aplica l’accent diacrític en els compostos i derivats d’aquests mots: adeu, adeu-siau, marededeu, pregadeu, redeu, semideu; almon, rodamon; a contrapel, a l’empel, repel; entresol, subsol, vertisol. Però sí que s’aplica en els mots compostos que s’escriuen amb guionet, perquè els components mantenen llur forma gràfica: déu-vos-guard ‘salutació’, mà-llarg, més-dient, pèl-llarg, pèl-ras, pèl-roig (§ 4.3.2.2g)».

    Homògrafs
    L’institut admet l’ús discrecional de l’accent diacrític en mots homògrafs no recollits en el quadre anterior, «només en el cas d’usos marcadament particularitzats, com ara en transcripcions d’usos metalingüístics, de textos medievals, dialectals, etc. Aquest ús discrecional s’amplia a casos com ara expressions puntuals o enunciats aïllats (tals com titulars, etiquetes, etc.), en què és possible més d’una interpretació del mot homògraf i es pot produir, doncs, una ambigüitat no desitjada que no resol el context comunicatiu.»
    A pesar del que acaben d’indicar, l’institut ha oblidat detallar en l’ortografia actual (2021) la llista de suposats homògrafs que podrien dur eixe accent discrecional. Podem pensar que es deuen referir a l’antiga llista (veg. «Accents diacrítics (fins al 2018)»).

    Topònims
    A més, mantenen l’accent diacrític en els topònims, «en alguns mots no inclosos en el quadre anterior, com ara Cóll, Jóc o Móra. Igualment, en la microtoponímia i en la toponímia urbana: el Camp de la Bóta, carrer del Cós, clot de l’Ós (terme de Queralbs)».

      1. Per a fer-se una idea del debat que ha generat la qüestió dels diacrítics i de com va aplicant-se l’ús de la nova proposta de l’institut, podeu consultar (informació que li agraïxc a Sico Fons, 04.02.2018):
    • «Vèncer sense convèncer?» de Jordi Badia i Pujol (El Clot de les Ànimes, 02.02.2018)

L’accentuació dels diacrítics segons l’AVL
Posteriorment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va acordar (A 31/2018; 01.06.2018) adoptar eixe mateix criteri sobre els diacrítics (també per a les paraules monosil·làbiques), criteri que serà definitivament vigent, als tres anys, és a dir, a partir de juny del 2021. La llista de l’acadèmia és la següent:

AMB ACCENT DIACRÍTIC SENSE ACCENT DIACRÍTIC
bé, béns (adverbi; conjunció; interjecció; nom, ‘el que és bo’, ‘possessió’): Cuina molt . Els uns o els altres. , ja hem acabat per hui! Sempre mira pel dels altres. Va vendre tots els seus béns. be nom, ‘ovella, corder’ [b ]; nom, ‘lletra’ [bé]): Porta el be al coll. S’escriu amb be de bou.
déu, déus nom, ‘divinitat’): Els grecs tenien molts déus. deu, deus numeral [d ]; nom, ‘font’ [déw]; formes del verb deure [déw]): Vine a casa a les deu del matí. Era la deu de la seua inspiració. Em deu diners.
és (forma del verb ser): El meu germà és metge. es (pronom [es]): Estes coses es fan de seguida.
nom, ‘extremitat del braç’): Agafa’l ben fort de la , i no el soltes. (Però: mans) ma (possessiu [ma]): Ma mare ja es troba millor.
més (adverbi o adjectiu quantitatiu): Corre més. Demà collirem més taronges. mes nom, ‘part de l’any’ [més]; conjunció [mes]): En el mes d’agost anirem al poble. Digué que vindria, mes no crec que ho faça.
món (nom, ‘univers’): Ha creat un món fantàstic. (Però: mons) mon (possessiu [mon]): Mon pare és fuster.
pèl, pèls nom, ‘filament que cobrix la pell’): Un animal de pèl blanc. pel, pels (contracció [pel]): Passarem pel pont.
què (pronom interrogatiu [ké]; relatiu precedit de preposició [ké]): Què vols? La casa de què et vaig parlar està en venda. que (relatiu sense preposició [ke]; conjunció [ke]): El xiquet que passa pel carrer és amic meu. No vull que tornes a fer això.
(forma del verb saber): No ho . se (pronom [se]): No se sap res.
sí, sís adverbi, nom, ‘afirmació’): que en vull un tros. La moció es va aprovar per trenta-quatre sís enfront de sis nos. si, sis condicional [si]; nom, ‘part anterior del pit’ [sí]; nom, ‘nota musical’ [sí]; pronom reflexiu [sí]; numeral [sís]): Si vols que vaja, dis-m’ho. Porta els diners al si. Una obra en si menor. Ell sempre parla de si mateix. Té sis germans.
sòl, sòls nom, ‘pis, terra’): És un sòl molt rocós. sol, sols (nom, ‘astre’, [ ]): Ja ha eixit el sol.

sol, sols (adjectiu, ‘sense companyia’, [ ]): Està sol.

sol nom, ‘nota musical’, [ ]): La parti-tura està en clau de sol.

són (forma del verb ser): Aquells que ens han saludat són amics meus. son possessiu [son]; nom, ‘acte de dormir’ [s n]; nom, ‘ganes de dormir’ [s n]): Son pare és músic. Té un son molt profund. Tinc molta son.
(forma del verb tindre): una empresa molt important. te pronom [te]; nom, ‘planta’ [té]; nom, ‘lletra’ [té]): La pel·lícula, no te la vaig contar tota. Els anglesos tenen costum de prendre te. En esta paraula falta una te.
ús nom, ‘acció d’usar una cosa’): Fes ús del teu dret preferent. us (pronom [us]): Ara us portarem dos caixes de taronges.
vós (pronom personal fort): Beneïda sou vós entre totes les dones. vos (pronom personal feble [vos]): Emporteu-vos les revistes.

L’accentuació diacrítica anterior
La versió anterior de l’accentuació diacrítica (vegeu) recollia 28 casos (o més).


L’accentuació de les majúscules en castellà
L’accentuació de les majúscules en castellà (veg. Solà, Ortotipografia, pàg. 135); L’Ortografia (1974) de la rae prescrivia clarament l’accentuació de les majúscules en els paràgrafs 6.15 i 41 bis. D’altra banda, en francés les majúscules porten tots els signes (accents, ce trencada…), segons la norma del l’Office de la Langue Française (2002).

L’accentuació dels verbs en castellà
En castellà, l’Ortografia (1974) de la rae, en el § 39, exposava:

Los tiempos de verbo que llevan acento ortográfico lo conservan aun cuando acrecienten su terminación tomando un enclítico; v. gr.: pidióme, conmovíla, rogóles, convenciólos, andaráse», dése,…

Aquest precepte no l’esmenten ni el seco ni el map. L’ortografia de 1999 (?) diu que els mots anteriors s’accentuen d’acord amb les normes generals: pidiome, deme / dámelo, mírame. Veg. un document tret d’internet de la rae. Això és confirmat posteriorment en l’Ortografia de la lengua española (2010) de la rae (3.4.5.1.3):

Las formas verbales con pronombres enclíticos se someten a las reglas de accentuación, de modo que llevarán tilde o no según corresponda a la palabra resultante, con independencia de cómo se acentúe gráficamente la forma verbal sin los pronombres.

La conjunció o no s’accentua: «10 o 25»
Ni en castellà ni en català s’accentua la conjunció o entre xifres, tal com podíem trobar antigament: «10 ó 25». Això era un costum fonamentat en la possible confusió per qüestions tipogràfiques —en alguna època— de la conjunció amb el zero. Per tant, actualment la norma és: «10 o 25».

a + substantiu

  1. Algunes obres prescriptives consideren no admissible la locució adjectiva a color, i proposen substituir-la per en color. En el mateix cas hi hauria altres locucions semblants: a quadres* > de quadres, a ratlles* > de ratlles, a franges* > de franges… Eixa prescripció també és coneguda en castellà. Segons Manuel Alvar Ezquerra (Manual de redacción y estilo, Akal, 1999; consulta: 17.09.2010 – Google Llibres):

    De hecho, es galicismo sintáctico un gran número de construcciones en las que aparece la preposición a introduciendo a un sustantivo como complemento de otro sustantivo: motor a gasolina, máquina a vapor, pantalón a rayas, radio a pilas, avión a reacción, foto a color, etc. En la mayoría de estos casos hay que sustituir la preposición a por de.

    Actualment, però, la gramàtica de la rae ho tracta altrament:

    13.18c Con «a + sustantivo» se forman locuciones como las subrayadas en una camisa a rayas, un toldo a listas, una falda a cuadros, un filete a tiras y otras similares que contienen sustantivos que denotan diversas disposiciones formales de algún conjunto de elementos.

    Cal tindre en compte també que en italià és a colori (i també podem documentar-hi a colore).

    En eixe sentit, podíem trobar en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra i Josep Miracle (1980) i en el diec1 (1995):

    ratlla […] Teixit a ratlles blanques i negres.

    Construcció que també documentem en Marià Aguiló (Diccionari Aguiló, 1929; Google Llibres – consulta: 20.09.2010):

    pekin: teixit a ratlles (E. Toda).

    I no cal dir que la documentació literària d’a ratlles també és abundant: Carme Riera, Manuel de Pedrolo, Eugeni d’Ors, Folch i Torres, Salvat-Papasseit, Pere Calders, Josep Piera, Joan Perucho, Quim Monzó, Baltasar Porcel, Vicent Andrés Estellés, Joan Francesc Mira, Enric Valor…

    Joan Abril Español (Diccionari pràctic de qüestions gramaticals, 1997; Google Llibres – consulta: 20.09.2010) mostrava, però, que el punt estava en evolució:

    Hi ha uns quants casos, però, que no queden resolts per la normativa, en els quals la a es pot considerar adequada: olla a pressió, avió a reacció, cervesa a pressió.

    En eixe sentit, podem localitzar dos exemples significatius en el Diccionari normatiu valencià de l’avl (consulta: 22.06.2017):

    s. v. camisa s. v. quadre
    Una camisa de ratlles. M’agrada la corbata a quadres.

    En sentit contrari, però, l’IEC ha revisat el seu diccionari i ha preferit una altra solució per a l’exemple esmentat més amunt, ja que en el diec2 podem trobar:

    ratlla […] Teixit de ratlles blanques i negres.

    En el mateix diccionari trobareu olla de pressió, motor de reacció i avió de reacció. Caldrà aclarir fins a on s’estén la prescripció actual. Em semblava que la giec no en dia res, però podeu llegir en el comentari que Albert Pla Nualart (14.07.2017) ho troba en la pàgina 537 (epígraf 14.6.2.a), i no ho admeten amb la preposició a:

    En alguns casos darrerament es troben en l’ús preposicional vaciŀlacions que cal evitar. […] Porten de els complements de noms que expressen un element que es repeteix com a motiu decoratiu o estampat (un teixit de pics, un vestit de ratlles […]) o els que designen el mitjà o el mecanisme de funcionament (avió de reacció, cuina de gas […]). D’altra banda, també van encapçalats per de els complements de noms de percepcions o sensacions (olor, pudor, gust, soroll, remor, so): olor de socarrim/colònia, pudor de fregit/fem (cf. pudia a fregit, a fems) […].

  2. D’altra banda, segons l’Optimot (consulta: 17.09.2010):

    Fitxa 1925/2

    a tot color loc.

    Per indicar un grau molt elevat o intens, en català es fa servir la locució a tot / a tota seguida d’un nom sense cap determinatiu. Per exemple: a tota vela, a tota marxa, a tota brida, a tot risc, a tot córrer, a tot drap, a tot estrop, etc.

    De la mateixa manera, per expressar molta intensitat, per exemple en un dibuix o pintura, es pot fer servir la locució a tot color. Per exemple: Els dibuixos s’han de presentar en format de foli a tot color.

diacrític -ca

  1. L’adjectiu diacrític -ca significa ‘que servix per a per a distingir’. També s’ha generat, en el camp de la lingüística, un substantiu masculí, diacrític per a designar un signe gràfic que dóna un valor diferent a un signe (veg. Wikipedia: 25.05.2017). Són diacrítics el punt volat, la marca que modifica la ce i la convertix en ce trencada, la titla que modifica lletres en castellà o portuguès, etc.
  2. Quant als accents diacrítics en català, vegeu la fitxa sobre l’accentuació.

donat -ada

  1. La fórmula que sol aparéixer, en l’ensenyament, en l’enunciat de teoremes i problemes a resoldre (sobretot de càlcul), és un recurs bastant generalitzat, però que no apareix sempre descrit en els diccionaris. En tot cas, sí que apareix en el gdlc:

    4 tr 1 Posar alguna cosa en la disposició, a l’abast, d’algú perquè se’n pugui servir. Voleu el capell? Ara us el donaré. Donades la base i l’altura d’un triangle, determinar-ne l’àrea. Donar un remei, una beguda, un consell. Donar el to d’una cançó. Donar cartes als jugadors.

  2. Tenint en compte el significat de l’expressió i el context d’ús, hi ha qui proposa [Zèfir, octubre 2008] fórmules alternatives: si, a partir de, hi ha… Tenint en compte això, hem de tindre clar que no cal realment cap fórmula per a plantejar eixa mena de problemes i que l’ús de donat -ada és una simple convenció, molt estesa, d’altra banda, en l’ensenyament espanyol en castellà; en francés tindríem, per exemple, soit…:

    Soit ABC le triangle donné. Nous voulons trouver les points M, N et P sur les côtés [BC], [AC] et [AB] respectivement, de sorte que le périmètre de ∆MNP soit minimal. («Problème de Fagnano», Wikipèdia)Soit un triangle rectangle AHB dont la hauteur AH est donnée: 6cm. Dans ce triangle rectangle un segment AM marque le cote d’un triangle AMB s’inscrivant dans le triangle AMB. Le coté BM formant la base de ce triangle s’écrit aussi “a”. Calculer la valeur de”a” pour que l’aire du triangle AMB soit égale à 12cm2. («Problème de math 4e pour un papa pas doué», Futura)

    La fórmula apareix recollida en el diccionari Atilf [s. v. soit; en línia]:

    2. [En tête de phrase, il est la forme lexicalisée du verbe être au subj., présentatif qui expose un énoncé math.] Soit M le point de l’espace occupé à l’instant (…) par ce corps A; soit M’ le point de l’espace occupé à l’instant (…) par le corps B (h. poincaré, Valeur sc., 1905, p. 105).

  3. A més d’això, la giec (2016) indica que el participi donat -ada té altres valors i usos, com ara (32.2.1):

    Hi ha participis que han assolit diferents graus de lexicalització en construccions perifèriques de naturalesa diferent. Tenen un valor causal participis com atès, vist i donat, que poden usar-se seguits d’una subordinada substantiva amb la conjunció que* o bé d’un sintagma nominal.


    * Vegeu la fitxa donat que.

punt i coma

  1. El signe de puntuació denominat «punt i coma» (;) és també un compost sintagmàtic (del tipus [N Conj N]). La nova giec (6.5.4.a) dóna la indicació següent:
    […] punt i coma, […] malgrat tenir forma coordinada, fa el plural punts i coma, amb la marca de plural només en el primer element.

  2. Anteriorment, segons la gramàtica que tenien en elaboració (des de fea anys i panys) en l’iec, havia de fer el plural «punts i comes» (la gramàtica de l’avl no en diu res, del plural d’estos composts). Una consulta en Zèfir (04.02.2015) mos va permetre esbrinar que els tècnics no estaven en general convençuts que això fóra aixina. Per exemple, segons raonava Meritxell Freixas:

    Podem notar que, tot i ser un compost sintagmàtic coordinant (N Conj N), en els quals es flexionen els dos noms, moltes vegades hom el considera un compost sintagmàtic subordinant (en què té més pes un dels components, en aquest cas «punt», i només es flexiona el primer element), consideració que es pot veure en l’ús que en fan universitats, editorials, diaris…

    La proposta alternativa era, per tant, «punts i coma» (i deixarem de banda altres possibilitats: «els punt i coma»; o «els punticomes», que demanaria crear punticoma*). El plural «punts i coma» és la forma que fan servir, per exemple, el Llibre d’estil de la Diputació de Girona o el mateix Termcat (Terminologia i fraseologia dels productes informàtics; veg.):

    es poden utilitzar comes, punts i coma o altres caràcters com a delimitadors de camp entre les cel·les

    • es poden utilitzar comes, punts i coma o altres caràcters com a delimitadors de camp entre les cel·les
    • en commas, semicolons, or other characters can be used as the field delimiters between the cells

venir + participi

  1. Si bé la construcció venir + participi és un «gir estrany» que prové del llenguatge administratiu (tal com assenyalà fa uns quants anys Isidor Marí en la Revista de Llengua i Dret, número 1), no és una construcció incorrecta. Tal com indica l’Optimot (consulta: 13.03.2017):

    L’expressió venir + participi és molt marcada estilísticament i es recomana no abusar-ne. Així, en estructures d’aquest tipus és recomanable fer servir el verb ser o estar o bé expressions com ara tenir l’origen en.

    Sobre esta qüestió, la giec (informació aportada per Xavier Rofes Moliner, 09.04.2017) fa el comentari següent (23.2.2.a):

    El verb estar pot aparèixer amb alguns participis en lloc de l’auxiliar de passiva ser. Així, en el cas de verbs com determinar o establir, podem trobar una veritable passiva (Les activitats del programa han de ser determinades/establertes per la comissió de festes) o una oració de sentit atributiu amb el verb estar, com les tractades en els §§ 22.3.1.1b i 22.3.1.3c: La probabilitat que això passi està determinada per les circumstàncies. En aquest darrer cas, el verb podria ser també venir: La probabilitat que això passi ve determinada per les circumstàncies. Altres vegades hi trobem el verb anar, sobretot amb el participi de verbs que expressen relacions espacials (precedir, envoltar, seguir, acompanyar, cobrir): El sopar de gala anirà seguit d’un ball; El director anava/venia acompanyat dels seus col·laboradors. Quan verbs com acompanyar, seguir o precedir expressen valor d’activitat, tenim una passiva real i el complement va amb per, ja que es tracta d’un complement agent: Durant tres hores va ser espiat i seguit per un individu sospitós.

  2. En castellà, el dusos donava la indicació següent:

    venir. La construcción en que este verbo va seguido de participio pasivo es un italianismo por estar + participio pasivo, aunque se use a menudo en la prosa administrativa: *Los inquilinos vienen obligados…

    La gramàtica de la rae (2009; 38.5.t, w) no diu res del possible origen italià de la construcció, i la tracta entre els «atributs de causa o vincle necessari» de la construcció semicopulativa del verb venir:

    38.5t.3. Causa o vinculo necesario: venir {determinado ~ exigido ~ forzado ~ obligado ~ pedido ~ requerido}.