visolet

Denominació del peix Scomber japonicus, (veg. dnv: bis i bísol. consulta: 23.12.2019) habitual al sud del País Valencià. El tresor2011 recull les formes següents:

Scomber [pneumatophorus] japonicus
IEC: bis, verat d’ull gros
vísol (Dénia) (135) (361) (Guardamar) (98) (Santa Pola) (257)
viso (Dénia) (135)
visolet (Guardamar) (257)
guisolet (Elx, Camp d’Elx, Torrellano, Marina del Vinalopó, Tabarca) (257)
verat° (Dénia) (135) (Marina Baixa) (122)
varat (Dénia, Guardamar) (135) (98)
cavalla (Santa Pola, Guardamar, Tabarca) (257)
cavalla de l’ull gran (Guardamar) (98)

El diccionari Noms de peixos del Termcat (consulta: 23.12.2019) inclou encara més denominacions alternatives.

Una companya del Campello fa uns dies recordava el «visolet» i altres plats de peix que cuinava sa mare (cap als setanta i huitanta del segle xx).

marca

  1. Les marques comercials són noms propis. Per tant, s’escriuen habitualment amb les majúscules corresponents, també quan es denomina un producte concret pertanyent a la marca (seguint el punt viii.3.3.4.4 del mestil2019):

    Per exemple: una Taser, tres Seat, dos Martini.

    El company Joan Rabagliato Nadal [10.01.2020] em fa vore que eixa opció és poc intuïtiva i que, en general, s’imposa la concordança de nombre. Per això, podem vore que hi ha qui aplica el criteri dels noms comuns (i sovint els cognoms de les nissagues; veg. giec 7.3.5) i fa concordar en nombre els noms de marques (o de productes que reben el nom de la persona que els ha fet) quan designen diversos objectes (veg. mestil2019 xv.5.2):

    Per exemple: tres Seats, dos Martinis, uns quants Picassos, un grapat de Tasers.

    Esta opció pot provocar dubtes tant pel que fa a la forma real del nom propi com a la forma del plural. En tot cas, tal com indica mestil2019 (i en consonància amb el cas dels topònims i els antropònims; veg. giec 7.3.5; i també geiec 8.4; consulta: 10.01.2020) encara es pot aprofundir més en esta via (amb concordança de nombre o sense):

    Algunes publicacions, però, adopten el criteri d’escriure’ls en minúscula i en cursiva.

    [136a] dos van gogh                           [136b] dos van goghs

    La geiec (8.4) conté un paràgraf que intenta fer un resum del cas:

    Amb determinants i modificadors que restringeixen el significat, els noms propis funcionen com a noms comuns: tots els Peres de l’escola). Aquest canvi de classe es produeix quan el nom propi s’usa metafòricament o metonímicament per a designar una entitat diferent; per exemple, quan diem metafòricament la Venècia del nord per a referir-nos a Amsterdam o quan diem metonímicament Han comprat un picasso per a referir-nos a un quadre de Picasso. Si es generalitza aquest ús, un nom propi pot esdevenir nom comú: ampere, mecenes, watt, zepelí; angora, jersei, manisa, priorat ‘vi del Priorat’.

  2. De tant en tant, algun o diversos productes d’una marca es fan tan coneguts que acaben sent adoptats com a noms comuns i s’inclouen en els diccionaris que recullen les paraules comunes de la llengua. Han esdevingut noms comuns (13.12.2019) les antigues marques registrades següents: aspirina, cel·lo, dònut, fòrmica, gomina, gominola, escai, jacuzzi,* jeep,* kleenex,* licra, lot, maizena, mecano, piruleta, pladur, rímel, tefló, uralita, vamba, velcro, vermut, vespa, walkman,* wifi, xibeca, xiruca…L’Ésadir (consulta: 13.12.2019) va introduint-ne per a respondre a les necessitats dels mitjans audiovisuals (tv3).

Taser

Marca comercial registrada que fabrica pistoles elèctriques.

La denominació s’ha estés per a denominar eixes pistoles, més enllà que siguen d’eixa marca o no. En valencià no ha entrat encara com nom comú en els diccionaris de referència i, per tant, és preferible utilitzar la forma «Taser», seguint el criteri general («Tenia dos Miró a la sala d’estar», «Per favor, ¿mos poseu tres Martini?») per a les marques que encara no han adquirit el caràcter de denominació genèrica (veg. marca). Amb tot, sembla fàcil de predir que la forma que podria utilitzar-se com a genèrica, arribat el cas, seria tàser.

En castellà, Taser / táser -res

Pel que fa al castellà, la Fundéu (23.08.2016), dona la indicació següent:

Su empleo como un sustantivo común aconseja su escritura con minúscula inicial y con tilde, de acuerdo a la pronunciación llana, mayoritaria en el ámbito hispánico, y el plural es táseres (igual que el plural de láser es láseres).

col·le*

La paraula col·le, forma amb què s’abreuja informalment la paraula col·lege, no apareix encara en els diccionaris de referència en valencià. És una paraula que ha seguit un procés d’acurtament comú, com en el cas de cine, moto o micro. Hem proposat (14.11.2019) que el dnv la incloga.

En eixe sentit, la versió en castellà, cole, sí que ha segut inclosa en el DRAE (consulta: 14.11.2019).

blavó

Decorant un blavó.
Decorant un blavó. Imatge: Esplai Extraescolars Creatives.

Esta paraula, típica de la zona costanera nord del País Valencià, és un «fragment de roca dura, de dimensions variables i de forma més o menys arredonida per l’acció de les aigües i del redolament» (dnv, s. v. cudol; consulta: 09.12.2019). No apareix en els diccionaris habituals, però sí que està ben documentada en l’ús:

  • «terra amassonada o empedrat de blavons» (bscc, 54, 1978; consulta: 09.12.2019)
  • «Dins de l’aigua i sobre la sorra, fins i tot sobre els blavons de bona part de les nostres riberes» (Sebastià Carratalà, «La platja», Diari La Veu, 23.03.2013)
  • «La mar de Moncofa, escuma i blavons (Foto JA Vicent)» («Contra paradís, 12/52», Associació de Veïns La Vilavella, 01.08.2014)
  • «(El meu anhel de tu / escombra els blavons que ens separen).» (Marisol González Felip, «Onades», citat per Josep Lluís Abad i Bueno en «L’obra poètica de Marisol González, X (Mar d’heura)», [Espai Claudàtor], 22.11.2008)
  • «De tant en tant , allí on naixien ullals d’aigua dolça, es formaven llacunes litorals, albuferes o estanys, separades de la mar per un amuntegament de terra, arenes i blavons» (Ramón Saborit Arnau, «L’ecosistema de l’estany», L’Estany, sense data)

Hem proposat a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que incloga el blavó en el seu diccionari.

amb suro

En castellà s’ha estés el terme corcheo per a denominar la modalitat tradicional de peixca amb canya en què el suro (boia o flotador) travessat per la llinya permet intuir que el peix està mossegant l’ham.

El Cercaterm ha enviat la resposta següent (02.12.2019):

Hem documentat la forma corcheo en referència a la modalitat de pesca en què s’utilitza un suro, boia o flotador, terme que ja tenim recollit al Cercaterm: suro.

A partir d’aquest terme, les denominacions proposades en català són pesca amb suro, pesca amb boia o pesca amb flotador.

magatzem

  1. Segons el dports:

    magatzem m / es almacén; tinglado / fr magasin / en wharehouse
    Local situat a la zona d’operacions terrestres portuàries destinat a guardar-hi primeres matèries, productes semielaborats o mercaderies acabades, i també a desar-hi veles, motors, accessoris, estris de pesca, etc. dels mariners i pescadors.

  2. Sembla que es diferencia del doc, principalment, perquè es troba a la zona d’operacions terrestres i no al moll. De totes formes, no està gens clara la diferència. Potser la grandària?
  3. Tractant-se de ports, el tinglado l’havíem traduït anteriorment (1996; d’acord amb el dec) doc:

    doc m. MANUT Cadascun dels magatzems situats al voltant del moll destinats a rebre mercaderies en dipòsit.

  4. La paraula castellana tinglado (que ve del francés antic tingle) és equivalent en les accepcions relacionades amb infraestructures i construccions (sobretot en el cas dels ports) a magatzem. En eixe sentit:

    • El dports diu que la traducció de tinglado és magatzem; i magatzem de trànsit per a tinglado de tránsito o almacén de tránsito.
      • (dports) m / es almacén de tránsito; tinglado de tránsito / fr hangar de transit / en multistorey transit shed // Magatzem a la zona d’operacions terrestres portuàries on, durant un període breu, es dipositen les mercaderies en l’intermedi entre la descàrrega d’un mitjà de transport i la càrrega en un altre mitjà.
    • El Cercaterm (consulta: 05.12.2019) oferix solucions diferents per als diversos àmbits on s’utilitza esta infraestructura: cobert; magatzem; rafal.
Ma uela per part de mare, em contava que, allà pels anys trenta i quaranta del segle xx, només dien «magatzem» les treballadores d’Oliva i la rodalia que venien a Carcaixent. Dien «magatzem» i fins i tot «almagatzem. La pronúncia exacta no la recordava massa bé.

medir

  1. Segons el dcvb (consulta: 22.03.2010):

    MEDIR v. tr. Amidar. E açò nos mostra la sciència de nostre senyor Déu Jhesucrist, que’ns mostra medir tres coses, Sermons svf, ii, 237.
    Etim.: del llatí metīri, mat. sign. L’ús actual d’aquest mot s’ha introduït segurament per influència del castellà medir.

    El Vocabulari medieval català de Lluís Faraudo (iec), documenta també l’ús del verb:

    MEDIR v. a. Amidar, prendre mides.

    «Item, que per los dits regents la dita copa sien eletes quatre persones, les quals haien carrech… de veure, medir e dir e declarar de qui sera lo colp de la joya…»
    Capítols del joc de la ballesta València, 16 de desembre de 1429

    «… e mana que li demanassen quant havia del cel a la terra. E respos lo romeu: -Digats a aquex que us trames a mi que ell ho sap millor que jo, car ell ho medi a toms quant lo gitaren per mal cap del cel e caygue en los abismes…»
    Recull d’eximplis e miracles LVIII

  2. D’altra banda, Antoni M. Badia i Margarit tracta la qüestió de l’antiguitat de l’aparició del verb en català (veg.) i comenta:

    Si és cert que el verb (a)midar singularitza la llengua catalana, no és menys cert que, pel que fa als orígens, apareix embolcallat d’incerteses, cosa que no vol dir que no el tinguem documentat. En el decurs del segle xv fa aparició en català el verb medir, pertanyent al món iberoromànic, el qual es generalitza amb rapidesa i adquireix categoria literària. En els verbs (a)midar i medir, Carbonell, que sabia prou de llatí, s’inclina pel que deriva de metiri (infinitiu del verb deponent metior), que n’era l’etimologia manifesta. Per esvair la presumpció de castellanisme de medir (no injustificada, atès el veïnatge ja al·ludit), Joan Coromines retreu tres autors (o textos) del segle xv, de genuïnitat lingüística indiscutible: sant Vicent Ferrer, el Recull d’Eximplis i Curial (DECat., s. v. mesura), els quals, en emprar medir, assenyalen el nivell elevat en què es mou el mot.

    Convé assenyalar que Ferrando Francés (veg. «Les “Regles de esquivar vocables”: una qüestió d’història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica») no accepta l’autoria de Pere Miquel Carbonell per a les Regles d’esquivar vocables proposada per Badia i Margarit; a més, quant al verb medir indica:

    […] contra midar, ben documentat en textos principatins dels segles xiv i xv, però sense documentació coneguda entre els valencians, recomana medir, ja present, sota diverses formes verbals, en els Sermons de sant Vicent Ferrer i en altres dos textos anònims quatrecentistes, de probable origen valencià (Recull d’eximplis, Curial e Güelfa) […]
  3. Una forma més comuna de referir-se a eixa operació és «prendre (la) mida» (veg. mida), tant en sentit lineal de dimensió com en el de proporció, de mitjà o d’intensitat (veg. dcvb). En consonància amb les dades anteriors, el dgfpastor ja incloïa el verb medir (remetia a amidar), i ara ja ha segut recollit finalment en el dnv (consulta: 16.11.2019):

    medir
    v. tr. Amidar. Medir un moble. Medir l’amplària d’una habitació.

    Tenint en compte les dades sobre l’ampliació dels usos de mida respecte a la definició d’amidar, sembla que la normativa hauria d’atendre el fet que també el verb medir ha ampliat les seues accepcions.

mida

La companya Coloma Gradolí (gener del 2006) reflexionava que caldria mantindre el terme mida en una recepta de cuina comarcal que parlava de «tres mides d’oli» (Horta). Trobe que l’encertava, ja que el primer exemple del dcvb és de l’Espill i sembla referit a una mida de líquids (de verí):

|| 1. Acció d’amidar. Prengué bevenda | …, | errà la mida, | emmetzinada | morí sobtada, Spill 8944.

A més, una de les accepcions de mida (gdlc) és ‘dimensió’, on trobem el gruix —entre altres—, i d’ací passem a concebre la capacitat fàcilment (tal com hem vist en l’Espill) . El Diccionari de mesures catalanes recull que a la Seu d’Urgell hi ha un terme mida que és ‘mesura de capacitat per a àrids’. I, finalment, el Diccionari general de Ferrer Pastor dóna (s. v. mida):

Quantitats convingudes que entren en la composició d’una pasterada, d’una mescla, pastís, coques, etc.

El terme més habitual que jo conec —com a usuari poc entés— també és la mida (que és molt habitual en la cuina), ja que la mesura (mesureta, normalment) sol ser un paper enrotllat (també denominat cucurutxo) on et posen tramussos, dàtils i altres coses. Els altres són el pes o la grandària.

La normativa fa bé de tractar de resoldre possibles confusions en el registre estàndard dels mitjans, però no sempre cal aplicar este registre a tort i a dret, com puga ser en el cas d’una recepta de cuina comarcal, i ja hem vist que això és el que recollia Ferrer Pastor.

nyas

  1. Esta interjecció apareix en el dnv (consulta: 07.11.2019) com a variant de jas:

    nyas 1. interj. [col·loq.] Jas.

    Giner Monfort (El parlar de la Safor, 2016) comenta l’ús de la interjecció en dos paràgrafs de la seua tesi:

    Uns altres imperatius són: endus-te (Tav); pren (la Safor) i tin (la Safor). Nyas (Tav, Bfró, Barx, Grau, Ga, Bpa, Bdrà, Bpx, Bell, Alqu, Real, Pma, Ador, Cas, Lloc, Mi ‘hi has’) esdevé nyague a Simat, possiblement creat a partir del plural nyagueu (Ga, Vi), nyaeu (Fo, Ol).

    nyas! (Bpa, Raf, Bjó, Gua), jas! [‘jas] i [‘dʒas] (Mi) Expressa sorpresa. Els pobles veïns han fet escarni del costum dels veïns de Miramar de dir “jas!” o “jas, xi!”.

    Puc afegir que també és conegut el plural nyasgau en Tavernes de la Valldigna.

    Josep Martines (El valencià del segle XIX, 2000; consulta: 13.11.2019) comenta les formes proposades per Martí Gadea (1891): «nyas ‘V. jas i yas’, nyas·o ‘imper. tomalo’, nyau·o ‘imper. tomadlo’».*

    * Aquestes són pronúncies ben vives resultat de la palatalització de la /n/ del pronom feble. És també viva i reflectida en els textos, jas, pronunciada [jas] o [dʒas]; vegeu, p. ex., l’article del MGadea (1891), que tot just hem citat. Hi ha variació generacional. He sentit entre parlars de la primera generació de la Marina [jas]; els més jóvens diuen ací sistemàticament [ɲas], com també solen dir n’hi ha, calga el feble en o no. Cf. el ja esmentat [ɲja] per n’hi ha (Beneixama).
  2. Coromines fa en el declc (vol. iv, p. 770-771)una proposta sobre l’origen de la interjecció (podeu consultar l’explicació sancera fent clic en el pdf adjunt):

    Del verb habere ‘tenir, en subjutiu, es va desenrotllar un ús, peculiar a les llengües hispàniquesm, invitant a pendre o acceptar una cosa: habeas hoc o istud ‘tingues això’, habeas illud, habeas tibi, etc., en què, trobant-se el verb enganxat amb els pronoms següents, es convertí en un element proclític o petita eina auxiliar, no més carregada de significació que un mer adverbi demostratiu com el ll. ecce, el port. eis, el fr. voici o el nostre vet-aquí. […] En català, la reducció, una mica més dràstica, parà ràpidament en (v)ias açò, regionalment conservat com i̯as açò o, més consonantitzat, com jas açò. […] Com que això s’assembla fònicament a hi ha (pron. i̯a), a les comarques costeres i a les de l’extrem sud i Marina, on hi ha ha estat recobert per la forma amb abús de n’ —na en lloc de hi ha—, s’ha reemplaçat i̯as per una variant vulgar deturpada n̮ás!, que jo mateix vaig sentir a Dénia i Alfàs.

    Una explicació raonada i documentada de la qual podem oblidar el petit prejuí estilístic («vulgar deturpada») amb què desqualifica la variant nyas.