garita

A la Ribera (informació de l’Alcúdia i Sollana) esta paraula equivalia a ‘trampa, engany’. S’utilitzava sobretot en el llenguatge infantil, però encara el fan servir ocasionalment les persones de més edat. Com a derivat tenim l’adjectiu gariter (en realitat, «garitero»), garitera ‘que fa garites’.

A l’Alcúdia, a més, van adaptar una dita per a l’ocasió: «La garita de Déu, en la cara se veu» (que provenia de: «Lo que és de Déu, en la cara es veu»).

Al mateix àmbit pertany, amb un sentit un poc relacionat, la paraula iseta.

referendar

L’any 1998, este verb només apareixia en el dcvb; però va ser introduït en el diec. Per a este diccionari era hiperònim de ratificar i, a més, tenia dos accepcions més d’específiques, tal com fea el gdlc. Per un altre costat, el dval no recollia la sinonímia de referendar respecte de ratificar; i incloïa una versió diferent de les accepcions específiques de referendar: «1. Autoritzar un document. 2. Revisar un passaport i anotar la seua presentació.»

El dnv ha fixat estes qüestions (consulta: 10.11.2016):

referendar 1. v. tr. Ratificar. Tots els grups parlamentaris han referendat l’acord. 2. v. tr. Donar validesa (a un document), amb la firma d’una persona autoritzada que es posa després de la signatura d’un superior. El president del Govern referenda els decrets del rei. 3. v. tr. Sotmetre a referèndum, aprovar en referèndum.

refrendar v. tr. Referendar 1 i 2.

Pel que fa als substantiu derivat, referendament, l’any 1998 era un terme que no recollien els diccionaris. Suposàvem que era correcte (i necessari) per a traduir el refrendo castellà. Aquest terme apareixia traduït en l’edició de la Constitució espanyola de la Generalitat Valenciana com a refrendament, però tenint en compte que el verb era referendar (dcvb, diec), la forma havia de ser referendament, que és la que utilitza la traducció de la Constitució editada pel Parlament de Catalunya (1999).

El dnv ha inclòs resolta també esta qüestió (consulta: 10.11.2016):

referendament 1. m. Ratificació. 2. m. DRET Contrafirma.

anar a + infinitiu

Seguint l’anàlisi d’Anna Gavarró i Brenda Laca (gcc, 23.3.2.1), esta perífrasi té un valor prospectiu, valor que també anomenen «de fase preparatòria». Semànticament són anteriors a la situació que s’esdevindrà. Segons estes autores, «es considera que els usos d’aquesta perífrasi com a futur immediat quan el verb finit es troba en present, en substitució d’un futur o d’un present pro futuro, constitueixen interferències del castellà», prevenció que prové de Badia Margarit i que recullen altres obres de referència normativa (Ésadir, consulta: 04.11.2016; Sens Dubte-UB, consulta: 04.11.2016). Ruaix (daux) ho exposa com a consell:

anar a + infinitiu. Perífrasi que, en present d’indicatiu, s’aconsella de substituir per ‘ara + futur’. Ex.: «Anem a preparar l’exposició» = Ara prepararem l’exposició.

Les mateixes autores esmentades, Gavarró i Laca, indiquen:

Aquest és un punt que hauria d’aclarir la normativa (potser declarant lícits els usos amb el modificador en imperfet o en subjuntiu, que no fan concurrència amb el futur). En qualsevol cas, els usos que es poden constatar per a anar a + infinitiu no comprenen més que un subconjunt reduït dels usos de les perífrasis castellana i francesa corresponent.12

12. Anar a + infinitiu està ben arrelat en combinacions lèxiques fixes amb un sentit o una funció discursiva particular, com ara anar a parar/raure ‘arribar a un indret o a una situació sense voler-ho’, o anar a saber (amb el modificador sempre en imperatiu i introduint sovint una interrogativa indirecta; p. ex.: Parlaven aneu a saber quina llengua), com a expressió amb què s’expressa ignorància.

Podem localitzar referències que indiquen que la normativa accepta esta construcció en determinats casos. Segons Josep Lacreu (consulta: 04.11.2016): «Quan s’indica la ‘immnència d’una acció’ o la ‘disposició a fer alguna cosa’, aquesta construcció és plenament legítima».

A més, la localitzem en el diec (s. v. diable; consulta: 04.11.2016):

que el diable se m’emporti si… Expressió per a indicar que és ver el que anem a dir.

De fet, el mateix diccionari, però en l’edició de 1995, indicava (s. v. anar):

Unit a un infinitiu per les preposicions a o per, indica la imminència de l’acció. El cotxe anava a caure.*

*Curiosament, en l’edició actual (consulta: 07.11.2016) fan una indicació diferent: «Davant d’infinitiu introduït per la preposició a o per i en imperfet, denota que l’acció indicada per aquell infinitiu estava a punt d’esdevenir-se. El cotxe anava a caure.»

D’altra banda, Pompeu Fabra donava la indicació següent en les Converses filològiques (219; veg. Perífrasis verbals en les llengües (ibero-)romàniques de Pusch i Wesch; consulta: 07.11.2016):

També és correcta quan el verb anar hi està usat en sentit figurat, significant, per exemple, procedir: Resolt el primer problema, anem a resoldre el segon. L’anar a fer que condemnem és el d’una frase com vas a patir molt, equivalent a patiràs molt. És el cas en què anar és un simple indicador de temps, expressa simplement la futuritat immediata.

D’acord amb eixa exposició, el mateix Fabra fea servir la perífrasi:

  • No anem ací a enumerar els mots que constitueixen una excepció de la regla damunt citada […]
  • Quan anem a usar una primera o segona persona del plural […]
  • […] procurem d’esmenar-nos sempre que ens adonem que anem a dir Estar al teatre.
  • […] el que anem a dir no és pas en defensa seva.
  • […] hem de veure si la proposició que anem a introduir es una proposició de causa.

Finalment, la gnv (31.4; consulta: 07.11.2016) de l’AVL dóna la indicació següent sobre el valor d’esta perífrasi:

a) La perífrasi «anar a + infinitiu» té un valor d’intenció o d’imminència, però presenta fortes restriccions d’ús. La perífrasi és habitual en imperfet d’indicatiu o en imperfet de subjuntiu (on té un sentit de conatu o d’acció que no s’arriba a realitzar):

Anàvem a eixir de casa quan hem sentit el telèfon.
Pareixia que anara a plorar.

A diferència del que passa en altres llengües pròximes, la perífrasi s’usa poc en present d’indicatiu, sobretot per la proximitat i les possibilitats de confusió amb el passat perifràstic. De fet, la perífrasi no ha desenvolupat el valor de futur, que sí que té en llengües com el castellà, el francés o el portugués, i s’usa poc amb el valor d’imminència, valors que s’expressen per mitjà de la perífrasi «estar a punt de + infinitiu», el futur, l’imperatiu o altres recursos:

La comissió es reunirà per a tractar de resoldre els conflictes. (i no es va a reunir)
Ara vos diré el que em va passar ahir. (i no vos vaig a dir)
A veure, parla un poc més clar. (i no Anem a veure)
Calleu, que està a punt de començar l’obra. (i no va a començar)

La construcció «anar a + infinitiu» és correcta en aquells casos en què anar es comporta com a verb principal amb el valor de moviment: Espera, que han tocat a la porta i vaig a veure qui és.

enfranquiment

Una possible definició d’este terme en l’àmbit de la indústria del calçat (seguint la definició d’enfranquir del DNV) seria: operació de cosir les peces de cuiro o de tela (del calcer) abans d’unir-les a la sola. Esta faena la fan els enfranquidors (segons el DCVB).

També podem documentar en català (DCVB) el verb aparar i aparadora.

En castellà, aparado. I els qui fan esta faena (aparar) es diuen aparadores.

ser aplicable

Segons els Criteris de traducció de textos normatius del castellà al català (2010, pàg. 20), la construcció perifràstica ser de aplicación, pròpia de la llengua castellana, «no funciona» en català. Per tant:

«Lo dispuesto en este artículo será de aplicación…» > «El que disposa aquest article és aplicable…»

La Universitat Politècnica de Catalunya (consulta: 20.10.2016) té una fitxa  on assevera que la perífrasi ser d’aplicació no és correcta:

ser d’aplicació / aplicar-se

  • L’expressió ser d’aplicació és incorrecta.
    En tot el que no està previst al pla especial esmentat, és d’aplicació el Pla general de comptabilitat pública de la Generalitat de Catalunya.
    En tot el que no està previst al pla especial esmentat, s’hi aplica el Pla general de comptabilitat pública de la Generalitat de Catalunya.

A pesar d’això, l’ús en l’àmbit juridicoadministratiu l’ha estesa bona cosa i fins i tot podem trobar que apareix en el Manual de documents i llenguatge administratiu (consulta: 20.10.2016) i en una publicació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes (consulta: 20.10.2016).

complexificar

En castellà va difonent-se el verb complejizar*, que no apareix encara en els diccionaris habituals. Sembla que s’ha creat a partir de complejo i el sufix verbal -izar. No està recollit en els diccionaris habituals, però està ben format i segurament farà fortuna en determinats àmbits d’especialitat per a aportar eixes accepcions diferents de les del tradicional complicar.

Seguint una tendència habitual a traduir sintèticament, en català, a més de fer complex també trobem complexitzar*, verb que no ha apareix encara en els diccionaris per a substituir complexificar. Este sí que ha estat ja recollit i definit, com ara en el dnv:

complexificar v. tr. i pron. Fer tornar complex.

Amb el mateix significat, en francès hi ha complexifier; en anglés, complexify.

per + divisió temporal

  1. Hi ha una tradició normativa de proscriure les expressions temporals formades amb la preposició per + article + (matí, vesprada, vespre, nit…). Sembla que això comença amb una prescripció de Fabra (Gramàtica catalana, 1918/1933):

    Notem que les expressions pel matí, per la tarda, pel vespre, per la nit són dolentes; cal dir al matí, a la tarda, al vespre, a la nit.

    El mateix Fabra exposava en la conversa xxviii (13.12.1922) els motius pels quals rebutjava la construcció:

    Avui deixem generalitzar-se el dilluns per dilluns, demà veurem estendre’s igualment pel matí en lloc de al matí, més enllà ahir tarda en lloc de ahir a la tarda, i a poc a poc arribarem a la identificació de les expressions adverbials de temps en les dues llengües, en perjudici, naturalment, de la catalana. De fet, ja havem tingut ocasió de constatar darrerament expressions tan poc catalanes com demà per la tarda i com ahir tarda!

  2. Sembla doncs que la causa de la proscripció proposada per Fabra és només un desig de fugir de la sintaxi castellana. No crec que això siga un suport suficient per a rebutjar una construcció que podem documentar almenys des del segle xiv:
    […] així que en l’endemà per lo matí siga tengut d’aportar o fer portar aquella caça […]
    (1335; Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València, edició a cura d’Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver)
    […] e han de cessar en la dita solemnitat de sepultura, la qual se deu fer demà per lo matí, Déu ajudant.

    (Epistolari de la València medieval, volum 1, edició d’Agustín Rubio Vela)

    En este sentit, Maria Àngels Diéguez (El Llibre de Cort de Justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic) fa el comentari següent (veg. Google Llibres):

    Precedit de la preposició per, amb sentit duratiu, per lo matí, postergat injustament per la normativa actual: «en aquest dia d’uy per lo matí» R248; «que·l dit Salamó ere vengut per lo matí a casa» R87.

    La documentació que aporta Jordi Bruguera permet refermar l’ús de per en estos contexts i des de ben antic, amb exemples de Desclot, Muntaner i Pere III. Vegeu «Constatacions lingüístiques enutjoses». Podem afegir exemples també del Llibre de les solemnitats de Barcelona (edició d’A. Duran i Sanpere i Josep Sanabre; veg. Google Llibres)

    […] Item, lo diumenge aprés següent intitulat a v. del dit mes de dezembre, per lo matí, lo dit senyor rey arribá a Badalona.
    […] vestits de sengles gramalles de drats d’or recamats vermells, ajustats per lo matí dins la Casa del Consell de la dita Ciutat […]
    (1423)
  3. Actualment, la gramàtica de l’avl fa l’observació següent:

    Observació: La preposició per també s’usa amb un valor temporal per a referir-se a una part del dia, però en els registres formals es preferix l’ús de a.

    Amb la qual cosa, hem de considerar que la construcció, ben documentada des d’antic (Tirant lo Blanch inclòs ; cap. 132: «L’endemà per lo matí benehiren les banderes ab singular processó e festa que fon feta.») i ben usual al País Valencià, és ben correcta, tot i que les preferències estilístiques de cada registre en poden modular l’ús.

en (pronom)

  1. Cal tenir en compte que quan aquest pronom substituïx el complement del nom (substantiu o adjectiu), «el nom a què es refereix aquest complement ha d’exercir la funció sintàctica de complement directe o predicat nominal, o bé de subjecte d’oracions sintètiques» (Ruaix, ec2, pàg. 87).
  2. «El pronom feble en pot substituir els possessius (quan expressen pertinença o especificació) si el terme possessiu determina el complement directe o el predicat nominal. També es pot donar el cas que aquest terme possessiu determini el subjecte, si aquest va situat després del verb [= oració sintètica]» (Ruaix, ec2, pàg. 47). Però no pot substituir el compl. det. (cn) d’un subjecte en una oració copulativa (Ruaix, Obs./1, pàg. 118).
  3. No es pot pronominalitzar un subjecte de davant verb. Tampoc un complement d’un subjecte de davant verb. Tampoc, en oracions copulatives (amb els verbs ser, estar, semblar…), el cn del subjecte, ni el subjecte representat per un quantitatiu: «L’article era interessant. Però *me’n sembla exagerat el títol». (Ruaix, Obs./1, pàg. 118-119). Albert Pla i Nualart ho explica en l’article següent («Un exemple n’és ell», Avui,  27.08.2009 ):

    «Un exemple n’és ell»

    La inseguretat sobre l’ús de hi i en també provoca que apareguin on no toca. Com a la frase del títol. Si diem «Ell (subjecte) / és un exemple de fidelitat (predicat)» direm «Ell / n’és un exemple», però si diem «Un exemple de fidelitat / és ell», direm «Un exemple / és ell», no pas n’és ell. Per què? Perquè mai pot ser que el pronom (en) sigui al predicat i allò que representa (de fidelitat) al subjecte. Analitzeu aquesta altra frase: «L’àvia d’Obama / el va rebre a l’aeroport». En el titular d’un diari el és Obama, però gramaticalment això és impossible i només una convenció pragmàtica ens permet forçar la intuïció i interpretar-ho així. Si en una conversa informal dic «L’amic de la Maria / la va ajudar», tots sabem que la Maria i la no són la mateixa persona, i la raó és la mateixa d’abans: un pronom en el predicat no pot representar mai un complement del subjecte.

    Més esquemàticament, Júlia Todolí (gcc, 6.5.3.3, pàg. 1388) indica algunes restriccions de l’antecedent que dificulten o impedixen que siga substituït pronominalment:

    Restriccions del pronom en funció de complement de nom

    Semàntiques

    1) Possible si l’antecedent és inanimat:

    Abans d’usar aquest aparell, llegiu-ne les instruccions

    2) Possible si hi ha una relació part/tot entre l’antecedent i el nucli o si depèn de noms que indiquen col·lectivitat:

    Acabo de començar el llibre i només n’he llegit la introducció

    Adoraven els segells i en tenien una bona col·lecció

    3) Possible si el nucli de què depèn és un nom abstracte o derivat d’un verb:

    No poden prohibir les màquines escurabutxaques, però poden limitar-ne l’ús

    4) Difícil si l’antecedent té significat i referència concrets:

    ??Vaig anar a Girona i en vaig visitar la catedral / …vaig visitar la catedral

    5) Impossible si entre el nucli i l’antecedent s’estableix una relació de possessió inalienable:

    *Només cal mirar-ne les galtes, per veure que s’ha aprimat / …mirar-li les galtes, per veure que s’ha aprimat molt

    6) Impossible si el nucli i l’antecedent formen una unitat referencial:

    *Si vols tenir les dents més netes, hauràs de comprar-te’n un altre raspall / …hauràs de comprar-te un altre raspall de dents

    Sintàctiques

    7) El nucli de què depèn ha de ser exigit directament pel verb i, per tant, no pot ser un sp:

    *Abans de publicar el llibre, caldrà fer-lo llegir a una persona que no n’hagi participat en l’elaboració / …que no hagi participat en la seva elaboració

    8) L’antecedent ha de seguir immediatament el nucli del sn:

    *Els orígens d’aquesta malaltia no han estat investigats i aquest treball en proposa un mètode d’estudi / …aquest treball proposa un mètode d’estudi (de la malaltia)

    9) L’antecedent ha d’estar en posició postverbal i ha de ser complement verbal:

    *No coneixen aquest gènere, per bé que els textos en són abundants / …per bé que els textos són abundants

    10) L’antecedent no ha de ser un infinitiu:

    *Ell té el costum d’anar aviat al llit, però jo no en tinc el costum / …però jo no tinc el costum de fer-ho

  4. En les construccions partitives (gcc, § 21.5.3):
    (60) a. S’hi van presentar cinc aspirants, [dels quals només en vam aprovar dos]
    b. Vam aprovar [α dos aspirants [β dels (esmentats) aspirants]]

    I aleshores es pot afirmar clarament que en (60a) el relatiu dels quals substitueix el fragment [β], mentre que el pronom en substitueix el nom aspirants de [α]: per tant, no hi ha duplicació de cap mena i la construcció s’ha de considerar no ja totalment «correcta» (i «lògica») sinó l’única possible i correcta. Són del mateix tipus «El pressupost és de 250 milions, dels quals el club n’haurà de finançar una part», «La residència estava ocupada per nens de colònies, entre els quals en vam veure molts d’estrangers», «aquella música […] era com un alcohol de primera, del qual només n’hi restaven poquíssimes gotes» (Sagarra, Vida: 442), etc.48

     

    48. […] Dec l’anàlisi de (60) a Sebastià Bonet; per més evident que ara sigui, mai ningú no havia explicat aquest cas. Vegeu també § 6.5.2.

  5. No existixen les combinacions: en en, ho en, ho hi.
  6. Veg. pronominalització.
  7. Exemple del DOGV (96/4716;DOGV 13.06.1996):

    Amb la finalitat d’estimular la participació dels agricultors i ramaders en aquestes mesures, cal compensar les rendes d’aquells que *se’n comprometen a la realització. > es comprometen a realitzar-les.

donat que

  1. Segons Ruaix (daux), aquesta locució conjuntiva s’ha de considerar correcta (veg. El C2, pàg. 207, i Obs/1, pàg. 154-155), sinònima de atés que, posat que, per tal com. Podem comprovar que apareix recollida en la Gramàtica normativa del valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (pàg. 324):

    També tenen un valor causal ja que, que, vist que, per tal com, com que, com siga que, atés que, donat que, considerant que, puix, puix que.

    Per contra, no apareix en el dnv de l’AVL (ni en cap dels diccionaris habituals). Podem documentar la locució en autors de referència com Carles Riba, en les traduccions de la col·lecció Bernat Metge o en la mateixa Gramàtica del català contemporani (Enric Serra i Manuel Prunyonosa, pàg. 2.231; Aveŀlina Suñer, pàg. 3.059), on apareix recollida amb normalitat per Vicent Salvador (pàg. 3.000, nota 23):

    Pel que fa a donat que, es considera generalment causal.

  2. La nova giec sí que inclou la locució causal donat que (29.2.5.c):

    Els participis atès, vist i donat han assolit un cert grau de lexicalització a partir del seu ús en adjunts perifèrics amb valor causal i tradicionalment es considera que formen una locució causal seguits de la conjunció que: atès que, vist que, donat que.