turistització

El dia 23 de març vam enviar al Cercaterm la consulta següent:

S’estan estenent els termes turistificació i turistització. ¿Considereu que són admissibles els dos o teniu alguna proposta diferent?
Observacions: en castellà, la Fundéu els ha admès els dos, però recomana donar-los unes accepcions un poc diferents.

La resposta del Termcat (27.03.2018) ha segut:

Des del punt de vista estrictament lingüístic, totes dues formes, turistificació i turistització són adequades. Tots dos sufixos, –ificar i –itzar, són sufixos cultes productius en la formació de verbs de la primera conjugació a partir de noms i d’adjectius, amb el significat genèric referent a processos i operacions.

Des del punt de vista semàntic no considerem del tot pertinent la distinció que fa la Fundéu per al castellà, perquè documentem la coexistència de totes dues formes en contextos sense aquesta distinció conceptual.

Recollirem les dues denominacions catalanes amb la definició següent: ‘Procés de convertir en turístic una zona geogràfica, comercial o històrica, un fet social o cultural, un producte, etc.’. Hi afegirem també una nota que indiqui que també s’utilitzen a vegades amb una connotació negativa per a referir-se a la presència massiva de turistes.

recórrer

  1. En l’accepció corresponent als recursos judicials, ja apareixen les obres de referència que inclouen la possibilitat d’ús transitiu —habitual en els mitjans de comunicació i en el llenguatge judicial—:

    «v. tr. […] 3 Interposar un recurs judicial.» (GD62)

    Així, podem llegir en la gcc (Joana Rosselló: 13.3.6.2d):

    A diferència dels casos dels § 13.3.6.2a-b, l’alternança que presentem aquí no comporta un canvi en la valència del verb, sinó en la diàtesi: un complement argumental del verb pot realitzar-se com a complement directe o com a complement de règim (veg. § 13.4.2). Així, tant podem dir apel·lar la sentència com apel·lar contra la sentència, tot i que la primera opció sembla la preferida en el llenguatge jurídic i periodístic. Com apel·lar, i en l’accepció del verb en l’àmbit jurídic, funciona recórrer: Han recorregut la sentència. Recorrerem contra la sentència. Encara en aquest àmbit, tenim pledejar i pledejar per (Pledejar (per l’herència).

    També el Salt 2.0 inclou este ús. Per contra, el mestil3 no l’ha recollit, cosa que tampoc han fet el diec, el gdlc ni el dnv [en línia: gener 2008; abril 2019]:

    (diec) 1 2 v. intr. Emprar com a mitjà alguna cosa, especialment a manca d’un altre mitjà. Van recórrer a un remei heroic.
    1 3 v. intr. Acudir a un jutge, a una autoritat, amb una demanda o petició. Recórrer contra una sentència. Sempre hi ha la possibilitat de recórrer.

    (gdlc) v intr […] 3 DR PROC Acudir a un jutge, a una autoritat amb una demanda o petició.
    4 esp DR PROC Interposar un recurs davant una instància superior contra una resolució dictada per un òrgan administratiu o judicial inferior. L’entitat ha recorregut al tribunal suprem contra aquesta sentència.

    (dnv) 5. v. intr. DRET Acudir a un jutge o a una autoritat amb una demanda o petició. Recórrer al tribunal contra una sentència. 6. v. intr. DRET Interposar un recurs. Si desestimen la petició, encara podem recórrer.

  2. Sobre esta qüestió, podem llegir en el diari Ara.cat (31.03.2018), l’article d’Albert Pla Nualart «La normativa no permet recórrer una sentència». I, més antic, en Llengua i Administració, número 9 (1983), «Recorrent el camí dels recursos» d’Oriol Camps.
  3. En castellà, recurrir. Martínez de Sousa diu en el dusos:

    recurrir la sentencia. Solecismo por recurrir contra la sentencia.

    En parlava també Lázaro Carreter en 1990 en «La cumbre culminada» (El dardo en la palabra, 1998):

    Las recientes elecciones vascas han aumentado el volumen del nonato lenguaje con aportaciones interesantes, siempre liberadoras. Así, un partido «ha recurrido a los Tribunales los resultados electorales» en cierta localidad. Era recurrir un verbo intransitivo, que significaba ‘interponer recurso’, o ‘acudir a un juez con una demanda’; y se recurría contra una sentencia, un fallo o cualquier cosa que no se juzgaba ajustada a derecho. Ya se pueden recurrir los resultados electorales.

    A pesar d’això, el drae [consulta: gener 2008; abril 2018] inclou també l’ús transitiu:

    5. tr. Der. Entablar recurso contra una resolución.

    Accepció que expliquen en el dpnh [en línia: gener 2008]:

    recurrir. Cuando significa, en el lenguaje del derecho, ‘entablar recurso contra una resolución’, es admisible tanto la construcción intransitiva, con un complemento introducido por contra, como la transitiva: «Tampoco era bien visto recurrir CONTRA la sentencia» (Longares Corsé [Esp. 1979]); «Podemos recurrir la sentencia» (AMillán Oportunidad [Esp. 1991]).

interposar

El verb interposar té, en llenguatge juridicoadministratiu, l’accepció següent (dnv; consulta: 29.03.2018):

v. tr. DRET Presentar (un recurs legal) en la forma deguda. Interposar un recurs d’alçada, de nul·litat, d’apel·lació.

El duvc aclarix un poc la sintaxi requerida pel verb:

interposar 1. interposar [un recurs] (contra algú o contra una cosa) Formalitzar. Han interposat un recurs d’apel·lació. Interposarem un recurs contra la incineradora per intentar que deixi de contaminar el camp.

Podem observar que, en esta accepció, el complement directe és obligatori, mentres que el complement preposicional és opcional.

En el manual del Curs de llenguatge jurídic (2008; consulta: 29.03.2018) de la Generalitat de Catalunya s’inclou la nota següent:

Interposar recurs / Recórrer / Apel·lar / Impugnar

El verb interposar (transitiu) segueix l’estructura següent: interposar + un recurs + contra una resolució. Per tant, el verb es completa amb un complement directe (el recurs) i a més demana1 un complement preposicional introduït per la preposició contra (contra una resolució).

1. Hem vist que el duvc diu que eixe complement és opcional.

En dret processal, recórrer i apel·lar (intransitius) signifiquen, respectivament, ‘interposar un recurs i interposar una apel·lació contra una resolució’, i segueixen l’estructura següent: verb + contra + un tipus de resolució, en què la preposició contra ha d’introduir el complement del verb (La part actora ha anunciat que recorrerà/apel·larà contra la Sentència).

Per contra, impugnar, que es pot utilitzar en els mateixos contextos que recórrer, segueix l’estructura dels verbs transitius, és a dir verb + complement directe (La part actora ha anunciat que impugnarà la Sentència).

Això comporta que puguem dir la sentència impugnada, però que en canvi hàgim de dir la sentència contra la qual recorre/apel·la la part actora, i no pas sentència recorreguda/ apel·lada2 per la part actora. Quan aquesta construcció resulti feixuga, també podem optar per sentència objecte de recurs/ d’apel·lació.

2. Tot i que eixe seria el criteri més tradicional (i més general encara ara), des de fa uns anys disposem d’obres i articles de referència (veg. la fitxa «recórrer»; també podeu consultar el Diccionari descriptiu de la llengua catalana [consulta 29.03.2018], que documenta eixe ús, encara que el marca com a no normatiu) que han acceptat l’accepció transitiva del verb recórrer i, per tant, el fet que sí que és possible que hi haja sentències recorregudes. Un cas semblant, tot i que menys documentat, és el d’apel·lar.

 

plural

  1. (Punt elaborat inicialment a partir de la gramàtica provisional de l’iec, novembre del 2003; reelaborat seguint la nova giec, abril del 2017.) Els noms i adjectius aguts masculins acabats en -s, -ç, -x [ks], -ix i -tx solen formar el plural corresponent amb la terminació -os: per exemple, pisos, grisos, cabassos, comerços, enllaços, lluços, reforços, annexos, fixos, ortodoxos, reflexos, calaixos, feixos, gruixos, peixos, cartutxos, despatxos, esquitxos, sandvitxos,* faxos.*
    * Anteriorment, la Generalitat Valenciana indicava que era «faxs», però la gnv de l’avl diu que és «faxos». daux considera que cal acceptar-los els dos, en registres diferents: «faxs» (formal)/«faxos» (col·loquial). D’altra banda, la gnv diu que sàndwitx i càrritx fan sàndwitxs i càrritxs (el dnv indicava durant un temps sàndwitxos i càrritxos, però ja ho han esmenat [consulta: 14.04.2018]).

    Hi ha, però, paraules que són invariables i paraules que fan el plural amb -s. Per exemple:
    a) Noms plans o esdrúixols, independentment que siguen masculins o femenins:

    Terminació Exemples
    invariables gràficament alferes, atles, bíceps, bilis, caos, càries, croquis, cutis, dimecres, llapis, mecenes, necròpolis, pàncrees, piscolabis, sífilis, i tots els acabats en -us (estatus, focus, globus, venus…)
    -x ([ks]) : + s al·locòrtexs, antiàpexs, anticlímaxs, antihèlixs, àntrexs, apèndixs, àpexs, arqueòpterixs, artífexs, arúspexs, bèmbexs, bèndixs, bòmbixs, bòstrixs, càrexs, càudexs, cèrvixs, còccixs, còdexs, còrtexs, delònixs, díplexs, dúplexs, escòlexs, esonàrtexs, espàdixs, espàndexs, fènixs, fòrnixs, glicocàlixs, harúspexs, hèlixs, hemosàlpinxs, heterodúplexs, índexs,  làrixs, làstexs, làtexs, lepòtrixs, leptòtrixs, lúrexs, múrexs, nàrtexs, òbexs, ònixs, orífexs, òrixs, pèrspexs, petrosílexs, pòdexs, pontífexs, quàdruplexs, ràmexs, sardònixs, semidúplexs, sílexs, símplexs, sírexs, subíndexs, superíndexs,  télexs, vèrnixs, vèrtexs, vòrtexs…

    b) Dins dels noms aguts:

    Gènere Terminació Exemples
    masculí invariables gràficament ananàs, blocaus, bordeus, cros (i els compostos ciclocròs i motocròs), dijous, dilluns, dimarts, edelweiss, ens, fons (i compostos com ara aiguafons, rerefons, tirafons), gauss, guardapols, pus, rais, repols, reps, temps (i compostos com ara contratemps, entretemps, migtemps, passatemps)…
    -x ([ks])/ -tx ([tʃ]): + s abrasaxs, addaxs, alpaxs, amfioxs, boxs, duxs, googolplex, goretexs, guaflexs, linxs, luxs, matxs (‘competicions esportives’), micalexs, nifurtimoxs, paral·lexs, texs…
    femení invariables gràficament plebs, pols, tos, urbs
    -ç : + s calçs, façs, falçs, sobrefaçs
    -x ([ks]) : + s esfinxs, floxs, larinxs

    c) Són invariables els noms compostos el segon constituent morfològic dels quals ja és plural: arrapacrestes, busca-raons, caracollons, centcames, centpeus, cerca-raons, comptagotes, compta-revolucions, eixugaparabrises, emprenyavelles, esclafallidons, esgarrapacristos, esgarriacries, guardamobles, llepafaldons, llepafils, llepatacons, llevataps, mataaranyes, matafaves, mata-racons, milfulles, obrellaunes, paracaigudes, paraigües, parallamps, pelacanyes, penja-robes, picatalons, portaavions, portacarbons, portagraneretes, portamonedes, rentaplats, repicatalons, salvavides, somiatruites, tocacollons, torracollons, trencaclosques, trencacaps, trencaolles, trencapinyons…

  2. El plural dels composts sintagmàtics nominals:
    He pegat una mirada en la gcc (setembre 2007) i he trobat dos llocs on es parla d’estos composts: S5.4.3.1 (Núria Martí i Girbau) i M7.3.4.1 (Lluïsa Gràcia).
    En els dos casos es comenta la qüestió del plural i es comenta que hi ha les dos possibilitats, amb tendència a la flexió en els dos noms. Amb tot, hi ha algunes excepcions marcades pel diec (i el gdlc):

    clau
    4 f. [usat sovint adjectivalment en forma invariable] Essencial, indispensable. Paraules clau. Indústria clau.

    estàndard
    3 adj. [inv.] Que s’ajusta a un tipus, model, norma, determinat. Fitxa estàndard. Un diari en format estàndard.
    5 adj. [inv.] Que té unes característiques mitjanes que serveixen de referència. Producte estàndard.
    6 adj. [inv.] Mancat d’originalitat. Una bellesa estàndard.

    El gdlc recull «punta»:

    punta
    5 adj inv 1 De màxima activitat, intensitat, modernitat, màxim rendiment, etc. Les hores punta del metro, del trànsit. Tecnologia punta.

    I també en el gdlc «model» (sense indicar que siga invariable):

    model
    2 [usat sovint adjectivalment] Persona o cosa digna d’ésser imitada per la seva perfecció o que posseeix en grau eminent qualitats que en fan el representant d’una categoria determinada. És un model de cavallerositat. Un pare model.

    En el cas de «membre», el diec dóna un exemple clar:

    membre
    4 1 m. Part o constituent d’un tot o d’una cosa organitzada, unitat dins una sèrie. Els membres d’una proposició, d’un període. Els membres o proposicions d’un sil·logisme. Els pilars, motllures i altres membres d’una construcció. Els estats membres de la Unió Europea.

    La gramàtica de l’avl tracta la qüestió en diversos llocs. Per exemple, en el punt 11.7, sobre la flexió de nombre en els composts:

    b) Si els dos constituents d’una paraula composta s’escriuen separats i els dos són substantius, només adopta la marca de plural el primer dels substantius i el segon queda invariable:

    Composts separats
    singular plural
    camió cisterna camions cisterna
    decret llei decrets llei
    hora punta hores punta
    vagó restaurant vagons restaurant

    A pesar d’eixa afirmació restrictiva, més avant la gramàtica de l’avl obri el camp quan en torna a parlar tractant la concordança de l’adjectiu (12.3):

    a) Els noms que s’habiliten com a adjectius mantenen el gènere originari i, en general, no presenten variació de nombre:

    les bruses taronja
    les ciutats dormitori
    les hores punta

    Tot i amb això, en la mesura que es convertixen en verdaders adjectius admeten també la concordança de nombre:

    les paraules clau o bé les paraules claus
    les formes estàndard o bé les formes estàndards
    els vestits rosa o bé els vestits roses

    I la gnv torna a tocar la qüestió quan dóna la indicació següent (38.3.1.b):

    b) Els composts amb l’estructura [N N] poden ser coordinants o subordinants. En el primer cas, entre els dos constituents s’establix una relació additiva, i la flexió recau en els dos constituents: magistrat jutge / magistrada jutgessa, magistrats jutges / magistrades jutgesses. En el segon cas, el segon constituent es comporta com a modificador del primer, que és el que admet la flexió: el compost hora punta, per exemple, presenta la forma plural hores punta i fa referència a una hora de màxima intensitat de trànsit, de consum elèctric, etc.

    És a dir, l’avl, a pesar de la indicació inicial, dóna com a bones les dos possibilitats sense excloure’n cap. El gd62 només considera invariable estàndard i no diu res en la resta de casos.

    Trobe que la tendència és clara —d’acord amb el que és habitual en la llengua general— cap a la concordança en els dos noms. Per tant, hauríem de pensar que és, en molts casos, una qüestió estilística (tal com es deduïx del que diu el dpnh per a l’espanyol) que s’inclina cap a la flexió en els dos elements en la majoria dels casos.

    En tot cas, faig una cercar ràpida en Google (consulta: 12.01.2011) i trobe els resultats següents:

    Termes sing./ pl. no concorden concorden
    estats clau / s: 1.310 658
    jugadors blaugrana / es: 14.400 4.420
    indústries clau / s: 1.310 249
    membres clau / s: 999 120
    mots clau / s: 75.200 13.700
    paraules clau / s: 5.820.000 505.000
    propietats clau / s: 350 12
    qüestions clau / s: 15.600 5.200
    temes clau / s: 89.500 10.800
    termes clau / s: 5.200 332
    jugadors clau / s: 5.320 7.600
    camions cisterna / es: 16.400 1.510
    hores punta / es: 81.800 8.050
    nacions estat / s: 2.140 1.790
    pares model / s: 264 109
    proves estàndard / s: 574 158
    vaixells escola / s: 1.140 42
    estats membre / s: 45.400 439.000
    fitxes estàndard /s: 33 55
    magistrats jutge / s: 3 3.670
  3. En castellà, per al cas de les construccions quantificadors singulars amb substantius en plural, la rae (consulta: 14.03.208) fa l’exposició següent:

    4.8. Sujeto de cuantificador + de + sustantivo en plural. Los sustantivos cuantificadores son aquellos que, siendo singulares, designan una pluralidad de seres de cualquier clase; la clase se especifica mediante un complemento con de cuyo núcleo es, normalmente, un sustantivo en plural: la mitad de los animales, la mayoría de los profesores, una minoría de los presentes, el resto de los libros, el diez por ciento de los votantes, un grupo de alumnos, un montón de cosas, infinidad de amigos, multitud de problemas, etc. La mayor parte de estos cuantificadores admiten la concordancia con el verbo tanto en singular como en plural, dependiendo de si se juzga como núcleo del sujeto el cuantificador singular o el sustantivo en plural que especifica su referencia, siendo mayoritaria, en general, la concordancia en plural: «Hacia 1940 la mayoría de estos poetas HABÍA ESCRITO lo mejor de su obra» (Paz Sombras [Méx. 1983]); «La mayoría de los visitantes HABÍAN SALIDO» (Marías Corazón [Esp. 1992]); «Una veintena de personas OCUPABA la sala» (Chavarría Rojo [Ur. 2002]); «Una veintena de curiosos OBSERVABAN de lejos a un piquete» (PzReverte Maestro [Esp. 1988]); sin embargo, cuando el verbo lleva un atributo o un complemento predicativo, solo es normal la concordancia en plural: «La mayoría de estos asesinos SON muy inteligentes» (Mendoza Satanás [Col. 2002]); «La inmensa mayoría de las casas PERMANECÍAN vacías» (Savater Caronte [Esp. 1981]). Los sustantivos cuantificadores que se usan sin determinante (infinidad, cantidad, multitud) establecen la concordancia obligatoriamente en plural, pues, en realidad, forman con la preposición de una locución que determina al sustantivo plural, que es el verdadero núcleo del sujeto: «Infinidad de católicos DESATENDIERON semejante orden pontificia» (Vidal Ocultismo [Esp. 1995]); «Cantidad de organizaciones se DEDICAN a […] ayudar a personas que han sido víctimas de abuso sexual» (NHerald [EE. UU.] 21.10.97).

pressupostació

El 27.02.2018 vam enviar la consulta següent al Cercaterm:

El terme anglés budgeting ha estat adaptat alguna volta com a pressupostació. A més, també s’ha utilitzat alguna vegada esta forma pressupostació per a traduir el castellà presupuestación (que tampoc no apareix en els diccionaris habituals). ¿Considereu adequada la utilització de la forma pressupostació ‘acció o efecte de fer un pressupost’?

Definició/Context:
En la Llei espanyola 15/2014 podem trobar: «Los consorcios sanitarios están sujetos al régimen de presupuestación, contabilidad y control de la Administración sanitaria a la que estén adscritos».

La resposta del Termcat (27.02.2018) va ser:

Considerem adequada i ben formada lingüísticament la forma pressupostació: està formada a partir del verb pressupostar recollit en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans amb el sentit de ‘fer el pressupost (d’una obra, una feina, etc.)’.

concessional

  1. El dia 14 de febrer del 2018 vam enviar al Termcat la consulta següent:

    El terme concessional s’està utilitzant (des de fa molts anys) amb l’accepció ‘relatiu o pertanyent a una concessió’, sobretot en l’àmbit de l’administració pública. De moment no s’ha introduït en este diccionari ni este adjectiu ni el verb concessionar ‘atorgar en concessió’. ¿Considereu que cal acceptar estes formes o preferiu propostes diferents?

    La resposta del Termcat (19.02.2018) va ser:

    L’adjectiu concessional està ben format i, tal com indiqueu, té força ús de fa temps. Està recollit en el Diccionari descriptiu de la llengua catalana. La creació d’adjectius amb el sufix –al a partir de substantius és productiva en català.

    Ara per ara, en canvi, no considerem pertinent l’ús del verb concessionar. La formació d’aquest tipus de verbs és molt més estranya en català i només es considera adequat quan es tracta d’un neologisme realment necessari. Aquest verb no està recollit en cap font lexicogràfica, ni en les descriptives, i recomanem l’ús de la perífrasi atorgar una concessió.

    En espanyol concesionar està recollit en el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola únicament per a l’espanyol d’Amèrica.

  2. Segons recull el drae:(consultes: 02.2008; 27.03.2018)

    1. tr. Arg., El Salv., Méx. y Par. Otorgar una concesión.

    A més, el gduea aporta:

    concesional adj Amer Relativo a una concesión: Obligaciones determinadas en el título concesional.

     

  3. El verb espanyol sembla que ha saltat l’oceà i ara el documentem (febrer 2008) a les Corts Valencianes. Si la cosa té èxit en l’espanyol peninsular, sembla que mos vorem obligats a crear concessionar* (ja hem creat concessional) en català. Al capdavall, l’ús de l’adjectiu concessional amb el significat ‘de concessió’ o ‘relatiu o pertanyent la concessió’ ja fa temps que es pot documentar en català:

    … si bé no s’ha d’oblidar que aquelles autoritzacions són conseqüència del règim concessional de l’explotació…

    El llibre blanc de l’energia a Catalunya (1981)

cartelleria

Esta paraula, que no apareix encara en els diccionaris habituals, ha adquirit el significat ‘conjunt de cartells’. El Termcat (21.02.2018) l’admet perquè està ben format i per analogia amb altres formes introduïdes en el diec:

La forma cartelleria és adequada amb el significat ‘conjunt de cartells’.

El sufix –eria és productiu en català amb el sentit de ‘conjunt de’ o ‘col·lectiu’. De fet, el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans recull força casos, alguns incorporats en la segona edició, com ara aixeteria, campaneria, imatgeria, draperia, cristalleria, etc.

nomenar

  1. La giec (22.4.1.1.b) dona la indicació següent sobre l’ús d’este verb:

    Els verbs com designar, elegir, investir, nomenar o proclamar seleccionen també un nom d’ofici, càrrec o estatus que no apareix precedit de preposició i que expressa una predicació ara dirigida al complement directe: Han elegit president del consell l’alcalde de Balaguer; Van nomenar-la empresària de l’any.

  2. En el cas de les oracions passives pronominals, el complement directe de l’oració activa esdevé subjecte i, per tant, es fa concordar el verb nomenar amb eixe subjecte: «…per la qual es nomenen membres per al Consell Valencià de Cultura» (< algú nomena membres).
  3. En castellà, la normativa ha canviat pel que fa a l’ús de la preposió como per a introduir el complement del verb. Actualment, la Gramática de la lengua española (2009) ha acceptat l’ús de la preposició. Tal com exposa la Fundéu (consulta: 30.09.2020):

    Con los verbos elegir, nombrar, denominar, declarar, considerar y otros de parecido sentido es posible utilizar como para introducir el complemento. […] A pesar de que el Diccionario panhispánico de dudas (2005) desaconsejaba este empleo de como, que en estas construcciones funciona a modo de preposición, por considerarlo un anglicismo, la Gramática de la lengua española (2009) lo da por válido, aunque precisa que «en el caso de elegir se prefiere la variante sin como con nombres de persona, no necesariamente con otros sustantivos», como en «El pueblo ha sido elegido como escenario de la película».

  4. El dpd (2005; consulta: 30.09.2020) indicava (s. v. como):

    Se considera un anglicismo sintáctico que debe evitarse el uso superfluo de como cuando introduce el predicativo de verbos como nombrar, denominar, elegir, declarar(se) y similares: *Lo nombraron como concejal del Ayuntamiento; *Lo han elegido como delegado de curso; debe decirse lo nombraron concejal, lo han elegido delegado.

hashing

  1. La gec (consulta: 25.11.2001; 09.02.2018) proposa aleatorització com a equivalent de hashing. El Termcat, però, no ha adoptat de moment esta alternativa; de fet, sembla que ha optat per altres possibilitats per a adaptar, en el camp de la informàtica, l’anglès hash (veg. la fitxa hashejar*).
  2. En castellà correspondria a cálculo de clave (dtii/1997) o direccionamiento calculado (cea/1994). Segons cea, el terme aleatorización, que també s’havia proposat en castellà, era inadequat.

hashejar*

El 02.02.2018 vam enviar la consulta següent al Termcat:

En el camp de la informàtica han creat el verb «hash», que s’utilitza sovint per a la protecció o desprotecció de les contrasenyes. Supose que deu equivaldre a «trossejar», «fragmentar» o és possible que justament al contrari: «recompondre» o «compondre amb fragments». No sé si serien interpretacions correctes. La qüestió és que s’està estenent l’ús dels calcs «hasejar» i «hashejat». Per exemple: «Contrasenya hashejada (PasswordDigest)». ¿Teniu alguna altra opció que considereu adequada en este àmbit? Moltes gràcies.

La resposta del Termcat (07.02.2018) va ser:

La forma anglesa «hash» en l’àmbit de la informàtica s’utilitza en diversos contextos. Al Cercaterm trobareu la fitxa «funció resum» per a «hash function», que sembla l’origen d’aquesta família de paraules.

Quan es vol fer referència a l’acció d’aplicació d’aquesta funció, no és adequat en català fer servir «hashejar» ni cap altre derivat de la forma anglesa.

Segons els contextos documentem diverses formes.  Per exemple, en les memòries de traducció de Softcatalà s’utilitza «clau de resum» per a « hash key» i «resum de la contrasenya» per a «password hash». També hem documentat «taula de dispersió» per a «hash table» i «fitxer reindexat» per a «hash file».