a criteri de

La locució prepositiva a criteri de no apareix recollida en els diccionaris habituals, tot i que el diec2 (consulta: 18.07.2018) la utilitza almenys una volta (s. v. foc):

9 3   foc a discreció Foc a criteri dels tiradors.

Sí que la recull espinal04 com a sinònima d’unes quantes locucions:

a parer (d’algú) SP, segons el parer de (IEC)
A parer de la Míriam, no hauríem d’actuar tan ràpid / A parer seu ens equivoquem fent-ho d’aquesta manera
→ a opinió (d’algú), a coneguda (d’algú), a judici (d’algú), al seu dir, a criteri (d’algú), al meu entendre
> al parer (d’algú) (v.f.), donar-li parer (a algú) (p.ext.)

 

 

excedir

El dnv (consulta: 04.07.2018) mostra les accepcions següents per a este verb:

1. v. tr. i pron. Sobrepassar (el límit establit, previst o imposat). La quantitat de públic ha excedit la capacitat de la sala. No has d’excedir-te a l’hora de menjar.
2. v. tr. Ser més gran, superior o avantatjat (que un altre o una altra cosa). L’excedix en coneixements teòrics, però ella té més pràctica.

Pel seu cantó, el duvc aclarix un poc més les prescripcions pel que fa als complements que pot dur el verb:

excedir
1. excedir [algú o alguna cosa] (en una cosa) Superar. En Pau excedeix en Pere en pes, però no en alçada. La potència de l’emissora nova excedeix la de la vella.
2. excedir [una cosa (que fa de límit)] (en una quantitat) Ultrapassar. Els guanys han excedit totes les previsions. Aquest cas excedeix els límits de la nostra jurisdicció. El pes de l’equipatge excedeix en quinze quilos el que està establert. El termini que es donarà no pot excedir els dos anys.
3. excedir-se (en una cosa) <algú> Ultrapassar la mesura. Avui no ha respost bé, però dir-li que sempre ho fa malament és excedir-se. Castiga’l, però no t’excedeixis en el càstig.

Seguint el gdlc (consulta: 04.07.2018): «ésser més gran o superior que algú o alguna cosa, en tal o tal cosa, per tal o tal concepte.») també seria possible utilitzar un complement de règim introduït amb la preposició per.

Per tant, d’acord amb estes indicacions, la normativa no accepta de moment l’ús del complement de quantitat introduït per la preposició de, ús que documenta el Diccionari descriptiu de la llengua catalana amb la indicació que no és normatiu:

•4b. [N1 V de N2] (N1[quantitat, magnitud, qualitat]; N2[valor]) [Una quantitat, una magnitud, una qualitat]1 ésser superior [a un valor determinat]2. Si s’arribava a poder recollir unes 600 pessetes anyals, ajuntant-hi els interessos compostos que s’hi podrien anar acumulant, excediria de vint mil pessetes la quantitat que s’hauria reunit als vint anys. [Llongueras (1918): 78, p. 36].

En castellà, el gduea indica que el verb excedir té el règim preposicional següent:

exceder […] Rpr Exceder(se) a/de/en: El plazo de las becas no exxcederá de diez meses.

concordança

La concordança del verb haver locatiu

A més del que es detalla més avall en esta fitxa, el capítol v del llibre d’Abelard Saragossà Reivindicació del valencià. Una contribució (Tabarca, 2007) tracta amb molta més profunditat la qüestió: vegeu «La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució».

Abelard Saragossà ha decidit aplicar en El valencià del futur (ed. Alambor, 2000) el criteri de fer concordar el verb haver locatiu amb el seu subjecte —cosa ben lògica en la llengua—. Alguna normativa generalitzada sense justificació recomanava que no s’havien de concordar verb i subjecte per raons poc explicades, malgrat que dialectalment la concordança és l’ús general del verb haver locatiu amb el seu subjecte (tret que ja recull Josep Nebot i Pérez en 1894). En el mateix llibre, Abelard Saragossà dóna una possible explicació estructural de l’origen de la concordança:

cat. medieval: v. tr. haver ‘tenir’ [concorda] / v. intr. haver ‘existir’ [no concorda]
↓
cat. actual: Ø ‘tenir’ / v. tr. haver-hi ‘existir’ [concorda].

L’aparició del verb haver amb eixe valor existencial ja la podem documentar en llatí, segons la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque i Demonte (1999):

Las construcciones con haber son, de hecho, herederas de las de <habet impersonal + acusativo> desarrolladas en latín en época tardía:(99) Habet in bibliotheca Ulpia librum elephantinum. [Scriptores Historiae Augustae, Vospicio, Tac. 8, 1; tomado de Luque Moreno 1978]

A més, en el curs d’estiu d’enguany (juliol 2006) hem pogut aprofundir en els orígens, mistificacions i conseqüències de la repetida prescripció de la no-concordança en català. Tot partix d’una conversa filològica de Fabra (1923):

Convé d’evitar aquesta concordança del verb haver amb el nom o pronom que l’acompanya, defecte que retrobem sovint en el llenguatge escrit.

Per desgràcia, alguns «prescriptors» de la normativa han fet poc cas posteriorment del que dia el mateix Fabra en la seua gramàtica de 1956, i que reproduïm tot seguit segons la versió original de Fabra (que no és exactament el que va publicar l’iec en 1956) [a partir de Solà (Parlem-ne, 1999) i els apunts d’Abelard Saragossà]:

Aquestes construccions, llargament usades en la llengua parlada, han estat fins avui considerades incorrectes, però, tanmateix [,] no hi ha cap raó prou forta per què [sic] no puguin ésser admeses en la llengua escrita, en concurrència, naturalment, amb les construccions tradicionals Hi ha dos homes, Hi havia moltes dificultats, Si hi hagués més cotxes (úniques fins avui considerades correctes). (Fabra 1956: § 72)

Per tant, la recomanació estilística més adequada haurà de ser fer cas del que fa la llengua general i evitar una excepció en la concordança del verb amb el subjecte, si no és l’ús que fem habitualment. Cal tindre en compte el que comenta la gramàtica de l’avl (32.2.2):

És acceptable tant la falta de concordança com la concordança, però en els registres formals es considera més adequada la manca de concordança, d’acord amb l’ús tradicional.

Podem llegir que la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (consulta: 02.08.2023; 21.4.3) considera la qüestió amb un punt de vista semblant:

En baleàric, en nord-occidental i en septentrional, aquest verb no concorda amb el seu argument intern (Hi ha poques cadires). En la resta de parlars, la concordança que es dona amb els verbs inacusatius se sol estendre al verb haver-hi (Hi han poques cadires). La concordança es veu afavorida quan haver-hi es combina amb un verb auxiliar, aspectual o modal: Si haguessin ampliat el termini, potser hi hauria/haurien hagut més sol·licituds; Hi comença/comencen a haver casos preocupants; No hi pot/poden haver més congressistes. La manca de concordança és l’ús consolidat en els registres formals.

Això mateix ha introduït en el diec (consulta: 02.08.2023):

3 1 [LC] haver-hi […] [usat en tercera persona del singular i sense concordança de nombre amb l’element nominal que segueix o, en el llenguatge col·loquial, amb concordança de nombre] Denota que quelcom existeix, es troba, es dona, s’esdevé, s’acompleix. Hi ha molts malalts de grip. Hi han molts malalts de grip. […]

El mateix Solà comenta que el procés de concordança s’estén al dialecte nord-occidental, que és un dels llocs on es mantenia el tret de no concordar del català medieval (amb l’àrea balear i algueresa, segons Joan-Rafael Ramos: gcc S14.2.1.2).

Així, doncs, convindria esmenar els Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana (1995, pàg. 34), que recomanaven la no-concordança, perquè el llenguatge administratiu no hauria d’allunyar-se sense motiu de la llengua dels ciutadans que ha d’atendre. En eixe sentit, convé

Prescripció copiada del castellà

Finalment, ens sembla molt possible que l’origen normatiu del rebuig de la concordança —més enllà de l’existència de llocs on és un tret viu— s’haja originat en el que assenyala solà94 (2.ª ed.): les gramàtiques castellanes publicades a Barcelona en el segle xix. Hui mateix podem consultar el que diu el dphd sobre el fet de concordar el verb haber:

Aunque es uso muy extendido en el habla informal de muchos países de América y se da también en España, especialmente entre hablantes catalanes, se debe seguir utilizando este verbo como impersonal en la lengua culta formal, de acuerdo con el uso mayoritario entre los escritores de prestigio.

Cal assenyalar que la gramàtica de Bosque i Demonte (27.3.4) detalla:

[E]n ciertas zonas, en particular en Latinoamérica, la concordancia en número de haber con su único argumento es la norma. […] En relación con esto, Kany (1945: 257) señala que en el habla rústica de Argentina se ha creado una forma hayn para el presente de indicativo. Montes (1982) señala la existencia de la misma forma (haen-hayn) en la Colombia de habla antioqueña. Lapesa (1980: § 133) recoge también esta formación y da ejemplo, en el habla de Venezuela, del tipo de ¿Quiénes hayn adentro?

La concordança dels adjectius

Adjectiu posposats. Quan un adjectiu afecta dos o més noms que el precedixen, va en plural; i si un dels noms és masculí, l’adjectiu també hi va.
La giec (25.4.7.b) dóna la indicació següent:

En els registres formals, els elements postnominals susceptibles de concordan­ça (sintagmes adjectivals i participis) van en plural i concorden en gènere amb els nuclis; si aquests són de gènere diferent, aquells van en masculí: el primer partit i el primer grup cultural investigats, una formació i una coalició modèliques, un partit i una coalició moderns.

Si es tracta de conceptes afins, l’adjectiu pot concordar amb el nom més pròxim: fàstic i repulsió instintiva. Esta prescripció quan els substantius són «conceptes afins» és una cosa que indica algun manual —ara no recorde quin—. Trobe que provoca més confusió que altra cosa, per la qual cosa millor serà fer que l’adjectiu concorde en plural i en el gènere que corresponga: en femení quan es tracta de conceptes femenins i en masculí en la resta de casos.
En tot cas, la giec (25.4.7.b) fa la recomanació següent:

El sentit d’unitat semàntica dels coordinats pot provocar que un adjectiu només concordi amb el nom més pròxim, encara que semànticament els afecti tots: una arrogància i un atreviment inusual (en el sentit de ‘una arrogància i un atreviment inusuals’).

Adjectius anteposats. En algun manual indiquen que, en el cas que l’adjectiu precedixca dos o més noms de gènere diferent, l’adjectiu pot concordar només amb el primer en gènere i nombre: extraordinari sopar i postres; extremada decisió i valor. No cal dir que esta indicació estilística també considere que serà millor que evitem haver d’aplicar-la.
En tot cas, la giec (25.4.7.a) dóna la indicació següent:

Quan un especificador* modifica dos o més noms, concorda en gènere i nombre amb el nom més pròxim (el primer): la llengua i literatura de postguerra, els nens i nenes de l’escola, la parella que tingui un fill o filla de menys de tres anys, certes formacions i par­tits de postguerra, sense cap de les pertorbacions ni sotracs que acompanyen els canvis.

* El terme especificador utilitzat en la giec inclou els «adjectius anteposats».
  1. Veg. gènere.
  2. Veg. plural.

trans

El 20 de juny del 2018 vam demanar al Termcat si consideraven correcta la forma trans com a substantiu sinònim de transgènere i transsexual. La resposta del Termcat (21.06.2008) ha segut:

És adequada la forma trans, reducció de transgènere,  com a nom i com a adjectiu. També es pot utilitzar per a transsexual, com a inclòs dintre del més genèric transgènere.

residus abandonats a la natura

En castellà s’està utilitzant, de manera informal i periodística, el terme basuraleza. La Fundéu (consulta: 21.06.2018) indica:

Algunas organizaciones ecologistas han acuñado el neologismo basuraleza, un acrónimo de basura y naturaleza, para referirse a los residuos generados por el ser humano abandonados en la naturaleza y que alteran los ecosistemas. La basuraleza sería así, el resultado del basureo.

De moment, davant possibles alternatives de to informal o periodístic (com ara: brutalesa, escombrialesa, runalesa, residualesa…), el Termcat fa la consideració següent:

Segons els especialistes consultats, la forma proposada en català per a basuraleza és residus abandonats a la natura, en referència al ‘Conjunt de residus generats per l’ésser humà que han quedat abandonats a la natura’. Així mateix, la forma proposada per a l’acció d’abandonar residus a la natura és abandonament de residus a la natura.

incentivar

Segons una versió anterior del diec:

v. tr. Donar incentius (a algú o alguna cosa), impulsar, estimular.

Actualment (diec; consulta: 30.05.2018):

v. tr. Donar incentius (a algú o alguna cosa), estimular. S’ha d’incentivar la producció. Cal que les autoritats incentivin l’extensió de l’ús social del català.

El gdlc (consulta: 30.05.2018) continua admetent impulsar en la definició:

v. tr. Donar incentius (a algú o alguna cosa); impulsar, estimular. Incentivar la compra d’automòbils amb descomptes especials. Incentivar l’estudi d’idiomes estrangers.

A més, el gdlc (consulta: 30.05.2018) dóna entrada al substantiu derivat, que el dnv també recull:

incentivació f. Acció o efecte d’incentivar.

En este sentit, sembla que el diec només preveu la possibilitat que el fet d’incentivar provoquen un incitament, que definix, d’una banda, com a ‘acció d’incitar’; i, d’una altra banda, amb una remissió a incentiu.

Els diccionaris habituals no han donat encara entrada a l’adjectiu incentivador -ra, que és un derivat ben format i que és prou usual (veg. la mateixa gec).

exortiquí*

  1. Jordi Bruguera i Talleda (El vocabulari del Llibre dels Fets del rei En Jaume) arreplega entre el vocabulari militar el mot exortiquí (o exortí) —que marca com a hàpaxs— i els dóna la definició següent: «Soldat de la guàrdia del rei, entre els moros». Coromines considera que la forma original derivada de l’àrab és eixortí i que l’altra és modificada. He trobat en el Diccionario de árabe culto moderno de Julio Cortés els mots شرطي [pr. xurtia ?] ‘agent de policia’ o شرطة [pr. xurta ?] ‘cos de policia’; i em preguntava si tot això tenia relació amb la forma llatina o grega arxitriclí que tracte més avall.
  2. Per aclarir la poca base del meu dubte, Germà Colón (29.10.2005) va enviar la informació següent:

    La forma d’origen aràbic «exortins» (en plural) de la Crònica del rei Jaume no té res a veure, ni de prop ni de lluny, amb l’helenisme arxiticlí que apareix en Crim de Germania (1980) de Josep Lozano.

    Els «exortins» són explicats en l’edició valenciana del 1557 així: «són hòmens de guarda del rey, com huy se diuen alabarders». Al manuscrit de Poblet de la Crònica es llig «exortiquins», però la forma correcta és l’altra. L’equivalència «alabarders» és anacrònica, atès que aquells portaven atzagaies i no pas alabardes (objecte i mot entrats en la llengua prou més tard).

  3. Mirant d’aclarir l’aparició de la paraula «arxiticlí» en la primer edició de Crim de Germania (1980) de Josep Lozano, havia trobat en primer lloc la forma francesa (Dictionnaire de l’Académie Française, 8.ª edició, 1932-1935):

    ARCHITRICLIN. n. m. T. d’Antiquité romaine. Celui qui était chargé de l’ordonnance du festin.

    El mot no apareix en el dcvb. Amb tot, i tenint en compte les formes grega, llatina i castellana que hem trobat, la forma catalana hauria de ser arxitriclí, que no havia documentat encara (2005).

  4. Seguint la pista llatina, havia trobat el terme architriclino castellà (Vocabulario general de la obras de Gonzalo de Berceo): «Despensero refitolero. S. MilI. 247». Olegario García de la Fuente («Sobre el léxico bíblico de Berceo»; consulta: 2005; 09.05.2018) explica:

    En las obras de Berceo, como en las de otros autores medievales, se encuentran a veces paráfrasis de textos bíblicos. En estos casos, Berceo adopta con facilidad palabras latinas de la Biblia que no expresan ningún concepto específicamente cristiano y que por lo tanto podrían haber sido sustituidas por otras palabras de la lengua vulgar. Detrás de estas transcripciones se oculta probablemente una larga tradición de traducciones bíblicas vulgares que han adoptado y dado curso a tales palabras. A este tipo de palabras pertenecerían, por ejemplo, architriclino, fimbria, limnar, refictorio, malgranada, etc. Puesto que términos como éstos tienen significados profanos, tropezamos con la dificultad de diferenciarlos de los préstamos cultos que el latín clásico ha podido transmitir a la lengua vulgar. Para que se pueda afirmar con seguridad que tales palabras tienen origen bíblico han de cumplirse por lo menos las siguientes condiciones: a) que la palabra en cuestión se encuentre por primera vez en la Biblia latina con ese significado específico, y b) que el autor aluda directa o indirectamente a algún pasaje o tema bíblico. Si no se dan estas condiciones, es dificil poder establecer el origen bíblico del término.

    • L’autor localitza architriclino en Joan 2:9 (que també ha estat traduït maestresala);
      — en anglés (versió del rei Jaume): «the ruler of the feast»
      — en francés (La Bible du Semeur), «L’ordonnateur du repas»;
      — en portugués (Nova Versão Internacional), «o encarregado da festa».Versió llatina (web del Vaticà; consulta: 2005; 09.05.2018 ):

      Ut autem gustavit architriclinus aquam vinum factam et non sciebat unde esset, ministri autem sciebant, qui haurierant aquam, vocat sponsum architriclinus.

      Versió catalana de Joan Francesc Mira (ed. Proa, 2004 ):

      Li’n van portar, i quan el cap de servei va tastar l’aigua convertida en vi —ell no sabia d’on era, però els cambrers que havien tret l’aigua sí que ho sabien—, crida el nuvi i li diu: “Tothom serveix primer el vi més bo, i quan ja han begut molt trau el més fluix, però tu has reservat el millor vi per al final”.

  5. En castellà, segons el DRAE (consulta: 2005; 11.05.2018):

    architriclino
    Del lat. tardío architriclīnus, y este del gr. ἀρχιτρίκλινος architríklinos.
    1. m. Entre griegos y romanos, persona encargada de ordenar los banquetes y de dirigir el servicio de la mesa.

  6. El PDL-IEC documenta el mot únicament en Crim de Germania de Josep Lozano (1980), en una forma una mica modificada («arxiticlí»):

    Dels cinquanta coberts disposats per al banquet, només dos setials eren ocupats. A l’estrada, en una taula a part, na Úrsula Germana de Foix, virreina de València, altament abillada, un poc frisosa i avorrida, feia d’arxiticlí.

    L’edició de la novel·la del 2005 ha introduït una altra versió del mot deguda a un ball de lletres: *artixiclí. Amb la qual cosa, la versió catalana arxitriclí, continua sense aparéixer. Coses que ocorren en les novel·les.

  7. El company Emili Sáez Aranda (09.05.2018) em comenta que la forma «architiclí» apareix en Vicent Ferrer, Jaume Roig i Isabel de Villena. Localitze la referència de Jaume Roig (1460) en el cica i en el cival:

    He com tornà de l’aygua vi, architiclí beure manà, allí mostrà començ de glòria.

    A més d’això, Emili Sáez proporciona la informació següent en el seu missatge:

     Ara que tenim entre mans l’edició completa del Cartoixà de Corella, me l’he trobada també (en la variant architriclí) en el Primer (ed. València, 1496, f. 95d):

    «Dix lo Senyor als ministres: “Preneu del vi y portau-lo al qui és principal en les noces: architriclí”, que vol dir “lo principal dels qui seyen en la taula”; triclinium vol dir “tres órdens de taules”, en les quals menjaven; archos vol dir “príncep”. Architriclí és aquell qui era principal entre tots los qui menjaven.

gomàtic

La paraula pneumàtic significa (DNV: 24.04.2018):

m. VEHICLE Revestiment perifèric de les rodes d’un vehicle, generalment de cautxú, que conté aire a pressió, bé directament, bé dins d’una cambra unflable. Pneumàtic sense cambra. Pneumàtic de claus.

Doncs, gomàtic és un sinònim informal d’eixa paraula (que no apareix encara en els diccionaris habituals), sobretot referida, tal com assenyala el Diccionari de la Vall d’Albaida (consulta: 24.04.2018), a «la cambra de les rodes grans i aquelles usades com a salvavides procedents de camions, tractors, etc.».

L’antic tècnic lingüístic d’Alzira i actual columnista del Levante J. Leonardo Giménez comenta alguns usos i sentits de la paraula gomàtic en l’article «Els gomàtics allarguen la vida dels pneumàtics» (consulta: 04.09.2018), i conclou:

Abans, els xiquets i les xiquetes apreníem a nadar ajudats per gomàtics xicotets. Ara, la menudalla té flotadors salvavides vistosos, maneguets, jupetins d’aire, melons de suro, etc. Però els més majorets i els adults seguim gastant el prosaic, però útil, «gomàtic» (de camió o de tractor) per a activitats més o menys divertides. Ara falta donar-li categoria normativa. Categoria d’ús ja en té.

antilambda

Els signes < i > reben diverses denominacions que no solen aparèixer en els diccionaris generals. El mestil3 (vii.16.1) els denomina «angles o antilambdes». Reben també la denominació antilambda en francès (consulta: 24.04.2018), tot i que diple (consulta: 24.04.2018) sembla que té més ús en la paleografia; en castellà remeten a corchete angular (consulta: 24.04.2018) tant en antilambda com en diple; en anglés també fan servir les dos denominacions, diple i antilambda (consulta: 24.04.2018).

Fins que incloguen alguna d’eixes denominacions en els diccionaris, el Termcat (04.10.2021) mos ha enviat la resposta següent:

El terme més general per a referir-se a cadascun dels signes gràfics < > és antilambda o angle. Aquestes denominacions són les més habituals en els àmbits de l’edició, la tipografia, l’ecdòtica i camps relacionats, i d’aquí han passat sovint a altres sectors.

Tenen menys ús, o en tenen en àmbits més restringits, les altres denominacions possibles. En informàtica se solen fer servir les formes angle o parèntesi angular (una forma que en tipografia designa, estrictament, un altre signe en què l’angle és més obert). La forma diple sembla que és pràcticament exclusiva de la paleografia. També es documenten altres formes: claudàtor angular, clau angular; en matemàtiques, menor que i major que; més gran que i més petit que, etc.

meronímia

Vaig vore que apareixia l’adjectiu meronímic -ca en la giec (per exemple, pàg. 1.214) i vaig pensar que seria una errada. Xavier Rofes (de l’Oficina de Gramàtica de l’institut) em va resoldre el dubte i em va fer conéixer la paraula meronímia. La Viquipèdia (consulta: 16.04.2018) explica en què consistix. He mirat uns quants diccionaris que tinc per casa i no he trobat la paraul. Mirant la definició de l’Office Québécois de la Langue Française (consulta: 16.04.2018) puc provar a fer una proposta de definició:

f. Relació jeràrquica entre dos conceptes o dos signes lingüístics en què el primer és una part del tot constituït pel segon. Podem dir que hi ha meronímia entre la paraula roda i la paraula bicicleta.