telefonar

Anna Pineda (2015) comenta sobre el règim verbal de telefonar:

En Pineda (2014: §5.2.1) també parlem de la natura originàriament ditransitiva de telefonar, que encara avui recullen els diccionaris: telefonar un missatge a algú —aquest ús, pràcticament desaparegut en català, és en canvi força viu en altres parlars romànics, com l’occità.

Com a curiositat, podem localitzar alguns exemples d’eixa estructura:

  • Josep Pla (1956-2014), La vida lenta: «Anit passada, Josep Sagrera portà la notícia, de Figueres, que Manuel Brunet estava a l’última pregunta. Josep Quintà telefonà la mort, després.»
  • Joan Alavedra (1993), Francesc Macià: el camí cap a la presidència de la Generalitat (1859-1926): «Nadal, des de Madrid, telefona la proposició del rei a Cambó, i la resposta és negativa.»
  • Maurici Serrahima (2003), Del passat quan era present: 1969-1971: «Cap al tard, telefona la Guillermina Motta que hi anirà amb en Carles Reixach —l’extrem dretà del FC Barcelona—, amb qui ara surt.»

Com que quasi ha desaparegut eixe ús actualment, el dnv pareix que haja optat per no incloure eixa possibilitat, però sí que la podem trobar en altres diccionaris:

(diec) 1. v. tr. Dir per telèfon. Telefonar una notícia.
(gdlc) 1. tr. Comunicar a algú (quelcom) per telèfon. Telefonar una notícia.

De fet, la tendència a l’ús transitiu del verb, en una construcció no admesa encara per la normativa (amb el complement de persona com a objecte), es consolida en el català oriental de Catalunya i apareix admés en l’Ésadir (consulta: 05.01.2022):

En registres informals també és habitual sense preposició:
Telefona la Maria
Telefona-la

 

remat

De moment, el diec no incorpora esta variant de rematada, però sí que la podem trobar en el dnv, com sinònim de rematada i amb accepcions pròpies:

remat
1. m. Rematada. El remat del davanter ha sigut espectacular.
2. m. Allò que, especialment en una construcció, corona o adorna la part superior. El remat del campanar. El remat d’una falla.
3. al remat loc. adv. Després de tot, finalment. Al remat, ens van donar la raó.

La paraula es documenta sobretot en texts valencians, però també hi ha algun exemple de Catalunya:

  • Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana (1888): «del capitell al remat 1 met.»
  • La Moma (1885): «Pues al remat de la festa, crehueta al hòme y adelante con la faroleria»

Cal tindre en compte que, en català oriental, la format «remat» era generalment una variant de ramat.

revister

Els acadèmics de l’Institut d’Estudis Catalans preferixen dir-ne «porta-revistes» i no tenen arreplegada l’opció revister. En canvi, els membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua remeten d’aquella a esta:

revister
m. MOBIL. Moble auxiliar menut on es guarden les revistes o els diaris.

La paraula no és cap novetat, té més accepcions no referides a mobles i no és gens estrany el moble en les cases des de fa dècades:

  • La Ilustració Catalana (1891): «Nostre revister de teatre ha fet ja degudament l’elogi d’aquesta obra»
  • Revista ¡Cu-cut! (1906): «la vida de revister teatral»
  • Enciclopèdia Moderna Catalana (1913; s. v. revister -a): «periodista que té a son carrech determinada secció del periódich»
  • dcvb (s. v. revister): «periodista encarregat d’escriure la revista o ressenyes especials d’un periòdic»
  • gec 
  • Gemma Lienas (1989-2005), El gran llibre de la Carlota: «remuga, mentre busca un diari en el revister»
  • Gerard Villarroya (2001), Telèmac: «A casa, ha deixat el diari dins el moble revister»

apeo

El terme castellà apeo té usos i accepcions diferents en àmbits diversos. A l’hora de traslladar-los al valencià convé evitar la desídia dels automatismes (que fàcilment porten a errors i inclús discriminacions lingüístiques, tal com mostra una notícia de Nosaltres La Veu, 27.12.2021): cal entendre els conceptes en cada context i aplicar els termes valencians adequats.

Aplicant les accepcions que el drae i altres fonts li donen al substantiu castellà apeo, tenim les accepcions i equivalències següents:

apeo ⇒ valencià enllaços
(drae) 1. m. Acción y efecto de apear (‖ cortar un árbol). ⇒ (dnv) f. tallada
(drae) 2. m. Acción y efecto de apear (‖ deslindar una finca). ⇒ (dnv) f. topogr. fitació
(drae) 3. m. Documento jurídico que acredita el deslinde y demarcación. ⇒ (dnv) f. acta de delimitació
(drae) 4. m. Arq. Acción y efecto de apear (‖ sostener un edificio). ⇒ (dnv) m. apuntalament, estintolament
(drae) 5. m. Arq. Armazón, madero o fábrica con que se apea el todo o parte de un edificio, construcción o terreno. ⇒ (dnv) m. constr. puntal, estintol

(dnv) m. constr. apuntalament

m. Arq. Acción y efecto de apear (‖ bajar de su sitio alguna cosa, como las piezas de un retablo o de una portada.) (dnv) m. desmuntatge

 

litre

El símbol del litre, la mesura de capacitat, es representa tant amb ele minúscula com amb ele majúscula (l L). La doble representació s’origina en la necessitat d’evitar la confusió de la minúscula amb la xifra 1. Segons el sistema internacional d’unitats (SI) de l’Agència Internacional de Pesos i Mesures (document d’anys diferents):

(1998) (c) Cette unité et le symbole 1 ont été adoptés par le Comité international en 1879 (PV, 1879, 41). L’autre symbole, L, a été adopté par la 16e CGPM (1979, Résolution 6; CR,101 et Metrologia, 1980, 16, 56-57) pour éviter le risque de confusion entre la lettre l et le chiffre 1. La définition actuelle du litre est donnée dans la Résolution 6 de la 12e CGPM (1964; CR,93).

(2006) (f) Le litre et son symbole l (en minuscule) furent adoptés par le Comité international en 1879 (PV, 1879, 41). Le symbole L (en capitale) fut adopté par la 16e Conférence générale (1979, Résolution 6 ; CR, 101 et Metrologia, 1980, 16, 56-57), comme alternative pour éviter le risque de confusion entre la lettre l et le chiffre un, 1.

En conseqüència, el mil·lilitre es pot representar amb ml o mL.

La paraula litre també és el nom d’una planta, tal com indica el gdlc:

litre2 m. BOT Gènere de plantes de la família de les litràcies (Lythrum sp.), de fulles simples enteres i flors purpúries.

solter -ra

L’adjectiu solter -ra, derivat de solt -ta, apareix en els diccionaris de consulta més habituals, començant pel dcvb , passant pel gd62 i acabant per l’última versió del diec. A més de l’adjectiu solter -ra, podem documentar en el dcvb el substantiu solter:

solter m. Pescador que pesca a la solta (Mall.). Etim.: derivat de solta.

Un ús peculiar de l’adjectiu es dona en la denominació de la majorala solter (també hi ha majoral solter), tal com explica Valeri Serra i Boldú (1916) en el Calendari folklòric d’Urgell:

Es a la majorala soltera a qui’s guarda l’honor en los pobles de Vallfogona de Balaguer, Vilanova de la Barca, Foradada, Belianes, Claravalls, Assentiu, Santa María i Preixèns.

El diccionari etimològic de Coromines dona alguns detalls sobre la forma solter -ra:

En tot cas solter tingué sempre un sentit diferent, més ample originari. A Men. es diu de persones solitàries no sols no casades: «A sa Cova des Cadenat d’Albranxella (Migjorn-Gran) hi vivia un fadrí solter, això és: un fadrí que no tenia mare, germana, tia, criada, ni qui li volgués», Camps Merc. (Folkl Men, ii, 15: de nou, ii, 54). I amb el sentit de ‘espars’, ‘escadusser’, aplicat a coses etc., ha tingut i encara conserva molta vigència. Cavalls solters els que van a lloure, lliures, S. xiv (DAg.); papers solters s’ha dit sempre entre els nostres arxivers per als que no van units en lligalls, trasllats, etc. (ho vaig llegir primer en impresos i papers vigatans de c. 1916, però després ho vaig anar sentint pertot en arxius parroquials, eclesiàstics, etc.); pẹ́dre sọltẹ́rẹs les esparses oposades a les roques de cingle en el S. d’Urgell (El Cogul, 1936), però és molt general en cat. occid., fins a Ribagorça (un corriol va a passar prop d’una roca soltéra St. 30 Orenç, 1957).

I no menys en el País Valencià. Per ex., en una part del terme les casetes estan sọltẹ́rẹs ‘separades unes d’altres’, ‘saltades’ (Demús, 1963). J. G. M. em comunica (1956) de la ruralia val. (Ribera etc.): «un pal solter», «una biga soltera» ‘sense parella, sola, única’, «un arbre solter» ‘l’únic en un camp’. I sobretot molt en la cria i exercici dels colom<s>: «barataria un colom solter de tal llei (raça) per una parella de colomins o per una parella de tal altra llei», «ara el colom tal se m’ha quedat solter», «no convé volar els coloms solters», «ha capturat un colom solter», «tinc ja tres parelles i dos solters», «tinc un colomer amb moltes parelles de colom (o molts coloms), però només nos mengem els solters». També es pot aplicar a altres ocells, p. ex. a canaris (en una gàbia gran per a criar canaris i vendre’n), i àdhuc es pot sentir aplicat esporàdicament a un ànec, un conill o altre animal, esp. els que formen parella a l’estil dels coloms.

Continuant amb la història de la paraula, la podem localitzar en el segle xiv, segons el Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo:

solter, a adj.
Solt, lliure, desfermat.
V. solt, a.
“It. Que tot porch que vage per la vila solter, que pach .iij. dines.”
Ordenacions del lloc de Vallfogona Any 1393

L’avl l’exclou del seu diccionari
Anant en sentit contrari, el dnv de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha «optat» per no incloure l’adjectiu solter -ra (i no ha tingut en compte el substantiu ni altres paraules emparentades com solteràs -assa o solteria ). Diem que l’acadèmia va adoptar conscientment eixa opció, vista la resposta que va rebre la companya Alícia Marqués Palacios, tècnica lingüística de la Generalitat valenciana, que els va consultar eixa absència lèxica. La resposta de l’acadèmia (15.12.2021) va ser:

L’adjectiu solter-soltera amb el sentit de ‘persona que no ha contret matrimoni’, encara que té certa tradició escrita, té un origen castellà, motiu pel qual l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha considerat convenient no incorporar-lo als seus repertoris lexicogràfics, a fi de potenciar la forma ‘fadrí’, més arrelat en la tradició valenciana. D’acord amb el ‘Diccionari normatiu valencià’ no és, per tant, adequat usar este adjectiu.

L’absència d’esta paraula en el diccionari es va comentar l’estiu del 2019 en la llista de Taula de Filologia Valenciana, on vam saber que els acadèmics havien debatut i acordat la possibilitat d’evitar incorporar l’adjectiu en el diccionari. Ara sabem que el fet que la paraula «té un origen castellà» ha pesat de manera determinant (i arbitrària?: vegeu l’article de Felip Gumbau Morera «Paraules que ja no són barbarismes segons el DNV» ) en esta ocasió i ha induït els acadèmics a devaluar el seu diccionari seguint un capritx estilístic estèril: hi ha publicacions de l’avl que contenen l’adjectiu, hi ha llibres i publicacions editats arreu que utilitzen esta paraula, com ara les obres d’esta petita recopilació:

  • Miquel Dolç (1960): notes de l’edició d’Apologètic de Tertuŀlià
  • Salvador Giner (1998): La societat catalana
  • M. Milagros Cárcel Ortí (2005): Un formulari i un registre del bisbe de València Jaume d’Aragó (segle xiv)
  • Carles Millàs i Castellví (2005): Els altres catalans dels segles xvi i xvii 
  • Alfred Picó (2012): Casats contra solters: i tu, amb qui jugaràs?

A més d’això, la decisió de l’acadèmia ha provocat que hi haja usuaris del diccionari que pensen que eixa paraula i altres emparentades, com ara solteràs -assa, solterot -ta o solteria, són incorrectes en valencià. Convindria que revisaren si eixa decisió no només és dubtosa i estèril sinó inclús contraproduent.

baula perduda

Els diccionaris habituals (dval, dnv, gd62, gdlc, diec) no contenen esta expressió, popularitzada en l’àmbit de la paleontologia —on no pareix que es considere un terme científic adequat (veg. Discovering our world de Singh i Shook )—, però que existix abans (si més no en anglés [missing link] i en àmbits diversos; veg. Google Llibres) sobretot en altres àmbits on la metàfora té una utilitat semblant.

En anglés és missing link (veg. webster ; oxford ), en castellà és eslabón perdido (veg. drae ). En valencià semblava preferible durant un temps l’expressió graó perdut (veg. Google Llibres) o més encara anella perduda (veg. Google Llibres). En italià hi ha anello mancante, cosa que refermava l’opció per anella perduda. Podem observar que la intervenció del Cercaterm (consulta: 19.11.2021) ha donat preferència a la forma baula perduda:

ca baula perduda, n f
es eslabón perdido
fr chaînon manquant
en missing link
Ciències de la Terra > Paleontologia

Definició
Forma fòssil hipotètica intermèdia entre dues espècies o grups, especialment entre els humans i els simis.

A pesar de no tindre encara una definició en els diccionaris, l’expressió és utilitzada amb normalitat, com podem vore en diverses obres d’Enciclopèdia Catalana (consulta: 19.11.2021). En l’entrada «El naixement de l’home» de l’Enciclopèdia temàtica Proa es comenta la inadequació del terme en el camp de la paleontologia:

El 1890, un metge holandès, Eugene Dubois, va fer un viatge a les illes de la Sonda, amb l’esperança de descobrir allò que al seu temps s’anomenava la «baula perduda», la forma de transició entre els simis i l’home. L’any següent, en una localitat de Java, va trobar un crani parcialment conservat, algunes dents i un fèmur, restes que va atribuir a una espècie que es va anomenar Pithecanthropus erectus. A partir d’aleshores a moltes regions de la Terra es van descobrir fòssils amb característiques semblants a les del Pithecanthropus, que van fer possible parlar d’una forma humana primitiva, forma que ja no era un simi però encara no era com nosaltres. Amb tot, l’expressió «baula perduda» no és correcta, perquè suggereix una única espècie de transició entre els simis i l’home, i sabem que no és així.

ecoparc

Este terme ja apareixia ja en el dciamb (any 2000):

ecoparc Instal·lació espaiosa destinada a la recepció i el tractament de residus [ang: eco-park]

Encara estava en estudi en el Cercaterm (maig 2009), on tenien esta fitxa (que va ser validada en el Diccionari de gestió ambiental del 2017):

ecoparc
Ciències de la vida > Medi ambient
ca ecoparc, m
es ecoparque
es punto limpio
fr ecoparc
en ecopark

Complex de tractament de residus orgànics basat en criteris de sostenibilitat que combina en un mateix recinte diverses instal·lacions per valorar els diferents tipus de deixalles.

De totes formes, l’any 2008 l’havia admés el Diccionari de les ciències ambientals de l’iec:

ecoparc m.
residus/tecnologia
Instal·lació de tractament integral de residus, que comprèn els processos de metanització, compostatge, embalatge, etc.
en eco-park
fr ecoparc, parc écologique
es ecoparque

malany

  1. El dgfpastor i el dcvb recollien esta paraula (posteriorment també l’ha incorporada el dnv ):

    (dcvb)  ║ 1. m. Desgràcia; malanança. Que nunca li manca renyina y malany, Viudes donz. 10.
    ║ 2. m. Drap amb què es tapa la caixa de morts a l’església (Pego).
    ║ 3. interj., var. de mal haja. «Fuig d’aquí, tu, malany!» (Empordà). «Ni tu ni malany!» (Mall.). a) S’usa com a adjectiu, aplicat a persones o coses que es consideren dolentes. Es una flauta de canya | i un malany de rebequet, Rector de Vallfogona (ap. Aguiló Dicc.). «Ha passat un malany de ca i m’ha pres sa bereneta» (Men.). «Per un malany de dona he de passar tots aquests martiris!» (Men.).

  2. A la Vall (Valldigna, 2009) és habitual en l’expressió donar malany, construcció que ha donat lloc a un qualificatiu, donador -ra de malany. També hi ha llocs on l’expressió donar més faena que un porc solt és donar més malany que un porc solt. A més, Joan Ramon Borràs Hernandis (09.12.2009) mos aporta la possibilitat «fer malany»:

    A la Ribera (el meu poble és Albalat de la Ribera) també usem les expressions «donar malany» (amb el sentit de ‘donar faena’, ‘donar quefer’, ‘molestar’…) i «fer malany» (‘causar desgràcies, danys’; ‘fer malifetes’): La riuada ha fet molt de malany; Aquells xiquets sempre esran fent malany).

derelicte

Feia temps que mirava d’esbrinar si hi havia cap terme més concret que restes o despulles (que eren les opcions del decascat, edició del 1989) per a les dos primeres accepcions del castellà (drae, 2001; 2021) pecio:

1. m. Pedazo o fragmento de la nave que ha naufragado.
2. m. Porción de lo que ella contiene.

Al juliol del 2009 vaig trobar en el Diccionari d’història de Catalunya (Edicions 62, 1999) els termes peci i derelicte (veg. gdlc). Bé, després de la sorpresa inicial amb el peci, no el documente en cap obra de referència i supose que deu ser un intent d’adaptació del pecio castellà. A banda d’eixa errada, trobe que el Termcat confirma l’altra opció (també el diec):

ca derelicte, m
es pecio
en shipwreck
en wreck
Conjunt de restes d’una embarcació enfonsada.

En francés eixe concepte es denomina épave (atilf):

1. En partic. a) Domaine mar. Débris de navire, de cargaison, objet quelconque abandonné à la mer, coulé au fond, flottant ou rejeté sur le rivage (souvent à la suite d’un naufrage). Un lot d’épaves. Il y a quelque chose. On dirait une épave à demi enfoncée dans le sable. —Ah! s’écria Pencroff, je vois ce que c’est! —Quoi donc? demanda Nab. —Des barils, des barils, qui peuvent être pleins! répondit le marin (verne, Île myst., 1874, p. 221). L’épave d’un navire démâté qui flotte au gré des courants (claudel, Soulier, 1929, 1re journée, I, p. 652) :

  • 1. Cette semaine-là, qui fut brumeuse, une grosse barque de Nantes se perdit sur un écueil de la chaussée de Sein. Des épaves arrivèrent à la côte : des rames, des morceaux de coque, un canot en bon état, des tonneaux d’eau potable, un baril de vin rouge, et trois cadavres… quéffélec, Un Recteur de l’Île de Sein, 1944, p. 25.

I en italià es diu relitto (segons De Mauro):

4. s. m. co ciò che resta di una nave naufragata o di un aereo precipitato: avvistare un r., denunciare alla capitaneria il ritrovamento di un r. | qualsiasi oggetto che si trovi in mare alla deriva, sul fondo o sulla costa: un r. si è incagliato tra gli scogli.