mimologisme

  1. Segon el diterli (s. v. mimología):

    Término de origen griego («mimos-logos»: imitación de la palabra) con el que se designa la imitación de la voz y de las peculiaridades expresivas de una persona. […] Se emplea también como sinónimo de onomatopeya. […] Dicho término ha sido utilizado, además, por G. Genette (1976) para denominar la relación de imitación o reflejo que podía existir entre una palabra o la realidad por ella significada o designada, según la idea formulada en el diálogo de Platón titulado Crátilo.

  2. Segons Genette, «le mimologisme un mot forgé par imitation d’un cri, ou plus généralement d’un “bruit vocal” humain» (Gérard Genette, Mimologiques. Voyage en Cratylie, Paris, Seuil, 1976).
  3. El Dictionnaire International des Termes Littéraires diu:

    Cependant, comme l’a montré Gérard Genette, la tendance à chercher une relation d’analogie entre les noms et les choses qu’ils désignent (le «mimologisme») est loin de s’effacer de l’imaginaire de l’Occident.

  4. El terme no apareix en tots els diccionaris habituals (gdlc, diec, dval), però el dnv ja l’ha incorporat:

    mimologisme

    m. LING. Interpretació dels sons inintel·ligibles del cant dels ocells per mitjà de paraules conegudes. ‘Set per huit’ és el mimologisme del cant de la guatla.

     

fenòmens meteorològics

El criteri general per a escriure el nom propi amb què es bategen alguns fenòmens meteorològics (huracans, tempestes, borrasques) és que van en la llengua original (que sol ser anglés, castellà o francés), amb redona i majúscula inicial (hi ha qui els traduïx, qui els posa en cursiva i amb l’article minúscula…). A més, l’article amb què concorden és el masculí, encara que el fenomen siga una tempesta o una borrasca. Per exemple:

  • Li donem la paraula per a defensar el text i l’esmena, tot recordant que Brad Pitt va fer molt per la vivenda en el sud, cas Katrina, en la zona de l’estat de Louisiana. (Veus) (DS 71, 30.11.2016)
  • La tempesta Gloria ha fet molt de mal en les costes mediterrànies. Malauradament, fenòmens com el Gloria seran molt comuns d’ara en avant.

Els fenòmens del Niño i la Niña

D’altra banda, el corrent denominat en castellà El Niño, i el refredament de les aigües superficials de l’oceà Pacífic anomenat en castellà La Niña —que sí que té denominació amb article en femení—, han rebut la denominació amb article inclòs, però el Termcat (després de consultar l’Oficina d’Onomàstica de l’IEC; 04.02.2020) dona la indicació següent:

La proposta és que en el cas del nom propi d’aquest fenomen meteorològic, malgrat que l’article forma part del nom propi, la pràctica habitual és escriure’l en minúscula per influència de la pronúncia, atès que, generalment, quan porta preposició al davant se sol pronunciar fent la contracció. A més a més, fins i tot es documenten casos, en què l’article ni tan sols no hi és, com ara en un dels exemples que trobem a l’Ésadir: «Es preveu un Niño més intens que altres anys».

En castellà, El Niño i La Niña

En canvi, en castellà s’haurien d’escriure amb l’article en majúscula (i redona): El Niño i La Niña, tal com indica la Fundéu («El Niño, escritura apropiada», 18.06.2014; consulta: 30.01.2020):

El nombre español de El Niño está fijado convencionalmente para su uso internacional, y a diferencia de otros fenómenos atmosféricos como los huracanes incluye el artículo, por lo que este se escribe con mayúscula y no se contrae con las preposiciones a y de; por otra parte, la palabra fenómeno se escribe en minúscula, pues no es parte de su denominación, sino que tiene función meramente descriptiva.

Enllaços sobre la qüestió:

 

pinyolada

La pinyolada, entre altres coses, és un problema que tenen a voltes els cítrics que s’ha previst que es comercialitzaran sense pinyols, però que en produïxen. Segons el DNV (s. v. pinyolada; consulta: 08.01.2020):

3. f. AGR. Presència abundant de pinyols en cítrics o altres fruites que no en feien.

La pronúncia habitual «pinyolà» (forma que no apareix encara en el diccionari) s’ha utilitzat per a la denominació d’una associació: Agrupació Apicultors Perjudicats Pinyolà (veg. dogv).

En castellà, de moment (08.01.2020) s’utilitza habitualment el manlleu no adaptat pinyolada, encara que també fa anys que també documentem la grafia pinyolà, que reflectix la pronúncia valenciana (El País 23.03.2000/22.03.2000).

¡ull!

  1. Puga ser que, com que s’ha estés la interjecció castellana ¡ojo!, hem arribat a pensar que ¡ull! no servia per a això. Recorde que el meu avi solia dir: «¡Ojo, que vol dir ‘ull’!». El decascat i el dnv recullen ull viu!, però també convé tindre present que, amb el mateix valor, el dcvb (s. v. ull; consulta: 28.10.2009) recull:

    Ull!: interjecció per a recomanar atenció, vigilància.

  2. D’altra banda, també existix l’expressió en italià, segons el diccionari de De Mauro (s. v. occhio):

    3 b con valore interiettivo, esclamazione che richiama qcn. all’attenzione, spec. in caso di situazioni di pericolo: o[cchio] ai prezzi!, o[cchio] all’incrocio!, o[cchio] alle mani!

rodada

Fragment del cartell anunciado del recital «Vespreig Estellés» a Eivissa (28.11.2024). 🔗

El dnv (consulta: 16.01.2020) incorpora l’accepció següent per a esta paraula:

rodada
5. f. Consumicions que fan diverses persones que van en grup, de bar en bar, prenent begudes, normalment alcohòliques, i petites quantitats d’aliments sòlids com a acompanyament, que paga en cada bar un membre del grup.

La definició dels acadèmics és un pèl massa restrictiva, ja que el fet que hi haja o no aliments o que pague u o altre són detalls accessoris que no haurien d’interferir en el concepte (llevat que eixes diferències donen lloc a denominacions diverses).

En tot cas, és un terme que, al costat d’altres fórmules usuals (com ara «fer la pica(d)eta»; veg. dnv, s. v. picadeta; consulta: 16.01.2020) pot servir com a equivalent dels castellans tapear i tapeo (drae), tardeo (veg. Fundéu, «Tardear i tardeo, voces apropiadas», 09.07.2015; consulta: 16.01.2020) i poteo (dea: ‘acción de potear‘). Per exemple, a més d’anar de bar en bar bevent copes de vi, el poteo també permet altres degustacions (Antonio Casero Martínez, «Pinchos desprotegidos», El País, 12.01.2020):

En las tres [ciudades] es obligatorio el poteo por los bares de pinchos y en las tres he visto algo que me ha desagradado profundamente: muchos bares se saltan a la torera la obligación de tener los pinchos y tapas protegidos y/o refrigerados.

El terme de la setmana del Termcat: vespreig

El Termcat (11.02.2025) proposa vespreig. En la llista de Taula de Filologia Valenciana en un intercanvi de missatges proposat per Sergi Núñez de Arenas (iniciat el 21.07.2019) arran de trobar possibles equivalents en valencià al tardeo castellà, vespreig va ser la que va tindre més bona acollida. Al llarg del debat van aparéixer també: tardeig, tardet, terrasseig, vespertina, vespradera, vespradeig.

sabrejar

  1. El dcvb (consulta: 14.01.2020) dóna al verb sabrejar les accepcions següents:

    1. intr. Manejar el sabre, moure el sabre.
    2. tr. Atacar o ferir amb el sabre.
    3. tr. fig. i fam. Demanar diners en préstec.

    La tercera accepció, que documentem en català (La nova llum d’Enric Lluelles, 1833; consulta: 14.01.2020) abans que en castellà (RAE Corpus, 1878; consulta: 14.01.2020), no apareix en els diccionaris habituals, segurament perquè pareix un calc del castellà (que deu haver creat el verb sablear a partir de sablazo). En eixe sentit, el dcorom (s. v. sabre) indica que l’expressió catalana per a eixe manlleu de diners és colp de sabre (a més, Coromines dona la mateixa accepció per al verb sabrejar; i recull el substantiu sabrada, tot i que no el definix):

    Deriv.: Sabrada. Sabrejar. En català no digueu un sablazo, perquè es diu un cop de sabre, en el sentit crematístic […]. També s’usa sabrejar en l’acc. crematística: […].

    Actualment, es veu que no és ja massa comú en castellà parlar de «sablazo». En conseqüència, tampoc pareix que en català tinguen molt vitalitat el verb sabrejar ni el nom sabrada. En eixe sentit, l’equivalència en valencià que dona el decascat (s. v. sablazo; consulta: 14.01.2020) tampoc no pareix massa comuna:

    2 fig. i fam. [acción de pedir dinero para no devolverlo] gorra f. Le dio un sablazo, li va fer una gorra. Vivir de sablazos, viure de gorra.

    En canvi, encara perviu el concepte «traure-li (diners) a algú», i eixa seria l’expressió mateix, sense substantivar. Per exemple: «li ha tret 20.000 euros». I relacionat amb això mateix hi ha el verb gorrejar (dnv; consulta: 14.01.2020), en què el qui gorreja aconseguix que li paguen alguna activitat o que li donen algun objecte de consum.

  2. El ddlc també documenta esta accepció (amb una boleta • davant, que indica que no és normativa) i encara n’afig una més:

    • 2. [N1 V N2] (N1[humà]; N2[humà]) [Algú]1 obtenir diners de [algú]2 amb peticions hàbils i insistents i sense intenció de tornar-los. Avui se n’ha descuidat… —digué En Camps al periodista V. que feia un any que el sabrejava, allargant-li el duret que li passava cada setmana amb més por que goig. [Pla (1925): N, p. 239].
    • 3. [N1 V N2] (N1[llampec]; N2[cel, superfície]) [Un llampec]1 dibuixar en [el cel, una superfície]2 una resplendor en ziga-zaga. L’aigua borbollejava sobre les pedres, de tant en tant els llampecs sabrejaven el cel. [Berenguer (1965) [T]: N, p. 125].

     

marca

  1. Les marques comercials són noms propis. Per tant, s’escriuen habitualment amb les majúscules corresponents, també quan es denomina un producte concret pertanyent a la marca (seguint el punt viii.3.3.4.4 del mestil2019):

    Per exemple: una Taser, tres Seat, dos Martini.

    El company Joan Rabagliato Nadal [10.01.2020] em fa vore que eixa opció és poc intuïtiva i que, en general, s’imposa la concordança de nombre. Per això, podem vore que hi ha qui aplica el criteri dels noms comuns (i sovint els cognoms de les nissagues; veg. giec 7.3.5) i fa concordar en nombre els noms de marques (o de productes que reben el nom de la persona que els ha fet) quan designen diversos objectes (veg. mestil2019 xv.5.2):

    Per exemple: tres Seats, dos Martinis, uns quants Picassos, un grapat de Tasers.

    Esta opció pot provocar dubtes tant pel que fa a la forma real del nom propi com a la forma del plural. En tot cas, tal com indica mestil2019 (i en consonància amb el cas dels topònims i els antropònims; veg. giec 7.3.5; i també geiec 8.4; consulta: 10.01.2020) encara es pot aprofundir més en esta via (amb concordança de nombre o sense):

    Algunes publicacions, però, adopten el criteri d’escriure’ls en minúscula i en cursiva.

    [136a] dos van gogh                           [136b] dos van goghs

    La geiec (8.4) conté un paràgraf que intenta fer un resum del cas:

    Amb determinants i modificadors que restringeixen el significat, els noms propis funcionen com a noms comuns: tots els Peres de l’escola). Aquest canvi de classe es produeix quan el nom propi s’usa metafòricament o metonímicament per a designar una entitat diferent; per exemple, quan diem metafòricament la Venècia del nord per a referir-nos a Amsterdam o quan diem metonímicament Han comprat un picasso per a referir-nos a un quadre de Picasso. Si es generalitza aquest ús, un nom propi pot esdevenir nom comú: ampere, mecenes, watt, zepelí; angora, jersei, manisa, priorat ‘vi del Priorat’.

  2. De tant en tant, algun o diversos productes d’una marca es fan tan coneguts que acaben sent adoptats com a noms comuns i s’inclouen en els diccionaris que recullen les paraules comunes de la llengua. Han esdevingut noms comuns (13.12.2019) les antigues marques registrades següents: aspirina, cel·lo, dònut, fòrmica, gomina, gominola, escai, jacuzzi,* jeep,* kleenex,* licra, lot, maizena, mecano, piruleta, pladur, rímel, tefló, uralita, vamba, velcro, vermut, vespa, walkman,* wifi, xibeca, xiruca…L’Ésadir (consulta: 13.12.2019) va introduint-ne per a respondre a les necessitats dels mitjans audiovisuals (tv3).

magatzem

  1. Segons el dports:

    magatzem m / es almacén; tinglado / fr magasin / en wharehouse
    Local situat a la zona d’operacions terrestres portuàries destinat a guardar-hi primeres matèries, productes semielaborats o mercaderies acabades, i també a desar-hi veles, motors, accessoris, estris de pesca, etc. dels mariners i pescadors.

  2. Sembla que es diferencia del doc, principalment, perquè es troba a la zona d’operacions terrestres i no al moll. De totes formes, no està gens clara la diferència. Potser la grandària?
  3. Tractant-se de ports, el tinglado l’havíem traduït anteriorment (1996; d’acord amb el dec) doc:

    doc m. MANUT Cadascun dels magatzems situats al voltant del moll destinats a rebre mercaderies en dipòsit.

  4. La paraula castellana tinglado (que ve del francés antic tingle) és equivalent en les accepcions relacionades amb infraestructures i construccions (sobretot en el cas dels ports) a magatzem. En eixe sentit:

    • El dports diu que la traducció de tinglado és magatzem; i magatzem de trànsit per a tinglado de tránsito o almacén de tránsito.
      • (dports) m / es almacén de tránsito; tinglado de tránsito / fr hangar de transit / en multistorey transit shed // Magatzem a la zona d’operacions terrestres portuàries on, durant un període breu, es dipositen les mercaderies en l’intermedi entre la descàrrega d’un mitjà de transport i la càrrega en un altre mitjà.
    • El Cercaterm (consulta: 05.12.2019) oferix solucions diferents per als diversos àmbits on s’utilitza esta infraestructura: cobert; magatzem; rafal.
Ma uela per part de mare, em contava que, allà pels anys trenta i quaranta del segle xx, només dien «magatzem» les treballadores d’Oliva i la rodalia que venien a Carcaixent. Dien «magatzem» i fins i tot «almagatzem. La pronúncia exacta no la recordava massa bé.

bufa de la gamba, la

  1. Segons es comentà en Zèfir (16.11.2002) i seguint Josep Tormo Colomina, «Origen dels modismes antroponímics alcoians», IV Coŀloqui d’Onomàstica Valenciana i XXI Coŀloqui de la Societat d’Onomàstica, Ontinyent (la Vall d’Albaida) 29 i 30 de setembre i 1 d’octubre de 1995, publicat al volum LXX – LXXI (setembre – desembre 1997) del Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica) [pdf]:

    Ser la bufa de la Gamba: Equivalent, si fa no fa, a l’expressió castellana ser un cachondeo. Coexisteix amb el sinònim parcial ser un canyaret. Dit d’un lloc on no hi ha organització, seny o conducta seriosa: «Allí en el nostre club no es pot treballar ni es pot fer res de trellat, allò és la bufa la Gamba». (La bufa és un eufemisme alcoià per a la vulva, emprat principalment per les dones: «Xe, toca’t la bufa, Mariu»; pel que fa a la Gamba, ja hem vist anteriorment* que era una famosa bagassa local). Cal destacar a tall de curiositat, l’existència d’un grup musical alcoià, format per veterans, anomenat La Bufa la Gamba Blues Band.

    * Parèixer Ca la Gamba: Dit d’un lloc on va tot arreu, en desordre, on impera el poc trellat o poc seny, on hi ha molt de soroll o borum, on és molt difícil aclarir-se: «Ací en este carrer no es pot treballar! Açò pareix que siga Ca la Gamba» / «En el quarto dels xiquets no es pot estudiar, no hi ha qui s’aclarixca!». Ca la Gamba va ser una de les cases de xiques més famoses d’Alcoi, a primers de segle. Estava situada en el carrer la Puríssima, prop del Portal de Riquer.
  2. A més d’eixa possible explicació, també cal tindre en compte la possibilitat que siga una variació sobre bufalaga o bufalandanga, recollits per Josep Martines en el Diccionari històric del valencià col·loquial: Segles XVII, XVIII i XIX (consulta: 22.11.2019):

    bufalaga 1. f. ‘farsa, aparença, futilitat’ […] bufalandanga f. ‘pompa, estufera’ […]

medir

  1. Segons el dcvb (consulta: 22.03.2010):

    MEDIR v. tr. Amidar. E açò nos mostra la sciència de nostre senyor Déu Jhesucrist, que’ns mostra medir tres coses, Sermons svf, ii, 237.
    Etim.: del llatí metīri, mat. sign. L’ús actual d’aquest mot s’ha introduït segurament per influència del castellà medir.

    El Vocabulari medieval català de Lluís Faraudo (iec), documenta també l’ús del verb:

    MEDIR v. a. Amidar, prendre mides.

    «Item, que per los dits regents la dita copa sien eletes quatre persones, les quals haien carrech… de veure, medir e dir e declarar de qui sera lo colp de la joya…»
    Capítols del joc de la ballesta València, 16 de desembre de 1429

    «… e mana que li demanassen quant havia del cel a la terra. E respos lo romeu: -Digats a aquex que us trames a mi que ell ho sap millor que jo, car ell ho medi a toms quant lo gitaren per mal cap del cel e caygue en los abismes…»
    Recull d’eximplis e miracles LVIII

  2. D’altra banda, Antoni M. Badia i Margarit tracta la qüestió de l’antiguitat de l’aparició del verb en català (veg.) i comenta:

    Si és cert que el verb (a)midar singularitza la llengua catalana, no és menys cert que, pel que fa als orígens, apareix embolcallat d’incerteses, cosa que no vol dir que no el tinguem documentat. En el decurs del segle xv fa aparició en català el verb medir, pertanyent al món iberoromànic, el qual es generalitza amb rapidesa i adquireix categoria literària. En els verbs (a)midar i medir, Carbonell, que sabia prou de llatí, s’inclina pel que deriva de metiri (infinitiu del verb deponent metior), que n’era l’etimologia manifesta. Per esvair la presumpció de castellanisme de medir (no injustificada, atès el veïnatge ja al·ludit), Joan Coromines retreu tres autors (o textos) del segle xv, de genuïnitat lingüística indiscutible: sant Vicent Ferrer, el Recull d’Eximplis i Curial (DECat., s. v. mesura), els quals, en emprar medir, assenyalen el nivell elevat en què es mou el mot.

    Convé assenyalar que Ferrando Francés (veg. «Les “Regles de esquivar vocables”: una qüestió d’història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica») no accepta l’autoria de Pere Miquel Carbonell per a les Regles d’esquivar vocables proposada per Badia i Margarit; a més, quant al verb medir indica:

    […] contra midar, ben documentat en textos principatins dels segles xiv i xv, però sense documentació coneguda entre els valencians, recomana medir, ja present, sota diverses formes verbals, en els Sermons de sant Vicent Ferrer i en altres dos textos anònims quatrecentistes, de probable origen valencià (Recull d’eximplis, Curial e Güelfa) […]
  3. Una forma més comuna de referir-se a eixa operació és «prendre (la) mida» (veg. mida), tant en sentit lineal de dimensió com en el de proporció, de mitjà o d’intensitat (veg. dcvb). En consonància amb les dades anteriors, el dgfpastor ja incloïa el verb medir (remetia a amidar), i ara ja ha segut recollit finalment en el dnv (consulta: 16.11.2019):

    medir
    v. tr. Amidar. Medir un moble. Medir l’amplària d’una habitació.

    Tenint en compte les dades sobre l’ampliació dels usos de mida respecte a la definició d’amidar, sembla que la normativa hauria d’atendre el fet que també el verb medir ha ampliat les seues accepcions.