marca

  1. Les marques comercials són noms propis. Per tant, s’escriuen habitualment amb les majúscules corresponents, també quan es denomina un producte concret pertanyent a la marca (seguint el punt viii.3.3.4.4 del mestil2019):

    Per exemple: una Taser, tres Seat, dos Martini.

    El company Joan Rabagliato Nadal [10.01.2020] em fa vore que eixa opció és poc intuïtiva i que, en general, s’imposa la concordança de nombre. Per això, podem vore que hi ha qui aplica el criteri dels noms comuns (i sovint els cognoms de les nissagues; veg. giec 7.3.5) i fa concordar en nombre els noms de marques (o de productes que reben el nom de la persona que els ha fet) quan designen diversos objectes (veg. mestil2019 xv.5.2):

    Per exemple: tres Seats, dos Martinis, uns quants Picassos, un grapat de Tasers.

    Esta opció pot provocar dubtes tant pel que fa a la forma real del nom propi com a la forma del plural. En tot cas, tal com indica mestil2019 (i en consonància amb el cas dels topònims i els antropònims; veg. giec 7.3.5; i també geiec 8.4; consulta: 10.01.2020) encara es pot aprofundir més en esta via (amb concordança de nombre o sense):

    Algunes publicacions, però, adopten el criteri d’escriure’ls en minúscula i en cursiva.

    [136a] dos van gogh                           [136b] dos van goghs

    La geiec (8.4) conté un paràgraf que intenta fer un resum del cas:

    Amb determinants i modificadors que restringeixen el significat, els noms propis funcionen com a noms comuns: tots els Peres de l’escola). Aquest canvi de classe es produeix quan el nom propi s’usa metafòricament o metonímicament per a designar una entitat diferent; per exemple, quan diem metafòricament la Venècia del nord per a referir-nos a Amsterdam o quan diem metonímicament Han comprat un picasso per a referir-nos a un quadre de Picasso. Si es generalitza aquest ús, un nom propi pot esdevenir nom comú: ampere, mecenes, watt, zepelí; angora, jersei, manisa, priorat ‘vi del Priorat’.

  2. De tant en tant, algun o diversos productes d’una marca es fan tan coneguts que acaben sent adoptats com a noms comuns i s’inclouen en els diccionaris que recullen les paraules comunes de la llengua. Han esdevingut noms comuns (13.12.2019) les antigues marques registrades següents: aspirina, cel·lo, dònut, fòrmica, gomina, gominola, escai, jacuzzi,* jeep,* kleenex,* licra, lot, maizena, mecano, piruleta, pladur, rímel, tefló, uralita, vamba, velcro, vermut, vespa, walkman,* wifi, xibeca, xiruca…L’Ésadir (consulta: 13.12.2019) va introduint-ne per a respondre a les necessitats dels mitjans audiovisuals (tv3).

Taser

Marca comercial registrada que fabrica pistoles elèctriques.

La denominació s’ha estés per a denominar eixes pistoles, més enllà que siguen d’eixa marca o no. En valencià no ha entrat encara com nom comú en els diccionaris de referència i, per tant, és preferible utilitzar la forma «Taser», seguint el criteri general («Tenia dos Miró a la sala d’estar», «Per favor, ¿mos poseu tres Martini?») per a les marques que encara no han adquirit el caràcter de denominació genèrica (veg. marca). Amb tot, sembla fàcil de predir que la forma que podria utilitzar-se com a genèrica, arribat el cas, seria tàser.


En castellà, Taser / táser -res

Pel que fa al castellà, la Fundéu (23.08.2016), dona la indicació següent:

Su empleo como un sustantivo común aconseja su escritura con minúscula inicial y con tilde, de acuerdo a la pronunciación llana, mayoritaria en el ámbito hispánico, y el plural es táseres (igual que el plural de láser es láseres).

article + nom de país

En un altre apunt, «article + topònim», hem tractat la qüestió dels criteris sobre l’escriptura de l’article que precedix topònims que tenen forma en català o en altres llengües.
En este apunt ens centrem en una qüestió més concreta, com és l’ús de l’article en el cas dels noms dels països. Sobre això, l’Institut d’Estudis Catalans (26.11.2010) proposa la distinció següent:

Noms de països que hem d’escriure sempre amb article inicial (en són 7):

  • les Bahames
  • les Comores
  • el Iemen
  • l’Iraq
  • el Marroc
  • El Salvador
  • el Sudan

Noms de països que el duen per tradició però amb un ús fluctuant (i no cal incloure’l en taules i llistes) (en són 50):

(l’) Afganistan (les) Maldives
(l’) Aràbia Saudí (la) Micronèsia
(l’) Argentina (el) Nepal
(l’) Azerbaidjan (el) Níger
(les) Barbados (els) Països Baixos
(el) Brasil (el) Pakistan
(el) Camerun (el) Panamà
(el) Canadà (el) Paraguai
(el) Congo (el) Perú
(la) Costa d’Ivori (el) Regne Unit
(els) Emirats Àrabs Units (la) República Centreafricana
(l’) Equador (la) República Democràtica del Congo
(els) Estats Units (la) República Dominicana
(les) Fiji (la) Santa Seu
(les) Filipines (el) Senegal
(el) Gabon (les) Seychelles
(les) Illes Marshall (el) Sudan del Sud
(les) Illes Salomó (el) Surinam
(l’) Índia (el) Tadjikistan
(l’) Iran (el) Turkmenistan
(el) Japó (el) Txad
(el) Kazakhstan (l’) Uruguai
(el) Kirguizstan (l’) Uzbekistan
(les) Kiribati (el) Vietnam
(el) Líban (la) Xina

Podem assenyalar que la gec (consulta: 27.01.2021) i l’Ésadir escriuen Kirguizistan (en lloc de Kirguizstan) [vegeu el comentari de Pep, més avall]; discorden en el cas del nom de l’entitat estatal de les Illes Salomó: Salomó (gec; consulta: 27.01.2021) / illes Salomó (Ésadir; consulta: 27.01.2021); han adaptat el Salvador (en lloc de la forma en castellà: El Salvador).

Nota de l’iec (08.02.2021) La forma aprovada per la Secció Filològica és, tal com dieu, Kirguizstan. Aquesta és la forma d’ús general internacional i és, a més, la forma que reflecteix més adequadament l’adaptació del nom original (Kyrgyzstan, sense i). Com en altres topònims, la forma Kirguizistan, que encara es troba en alguna obra de consulta en català, devia provenir d’una llengua intermèdia (segurament, el francès, de la qual provindria aquesta i epentètica).

En castellà, la Fundéu (consulta: 28.04.2017) dóna la indicació següent:

Es correcto y recomendable emplear el artículo en los nombres de ciertos países.

En lo que respecta a la obligatoriedad, el artículo es necesario en todos los países si van con un determinante («la Bélgica que recuerdo») o cuando se refiere a unas islas (las Comoras).

En el resto de los casos, se da cierta variación en el uso, con tendencia a la supresión en Japón, Togo, Guinea, Afganistán… y al mantenimiento en Perú, Senegal, India, Líbano, Ecuador, Canadá, Reino Unido… Otros casos como Argentina, Estados Unidos o China vacilan mucho.

article + topònim

  1. Segons el mestil3, xvi:
    — En 3.3.1, indiquen que per recomanació de l’Institut d’Estudis Catalans, l’article definit que precedix el nom propi dels topònims catalans o catalanitzats que en porten s’escriu en lletra minúscula.— En 3.3.2, inferixen (d’una comunicació oficial de l’iec de 8 d’abril de 1988) que el nom propi de les comarques no inclou l’article definit.[1]

    — En 3.3.3, indiquen que en els topònims escrits en un idioma altre que el català posen la lletra inicial de l’article definit en majúscula, independentment de com ho facen en aquella llengua.

    Per tant, podem triar entre escriure normalment la forma catalana la Corunya, o les formes en portugués A Corunha o A Coruña (segons les variants ortogràfiques possibles), si pel motiu que siga volem donar una forma més acostada al lloc de què parlem. Seria el mateix cas que triar entre Londres i London, París i Paris, on les formes tradicionals Londres i París substituïxen les altres.

    El cas de la Corunya té també relació amb la ciutat nord-americana Los Angeles (forma adoptada pels anglesos, que no usen accents) i Los Ángeles (forma castellana original amb l’accentuació normativa espanyola). En este cas, en català és més habitual fer ús de la forma sense accentuació Los Angeles (veg. gec).

  2. Sembla discrepar del criteri de 3.3.3 del mestil3 Carles Duarte (gretel, vi):

    Respecte a l’article que acompanya alguns topònims, en general, s’adapta al sistema propi de la llengua d’arribada (per exemple la Garrotxa – the Garrotxa o the Thamesel Tàmesi).

    La discrepància desapareix si considerem que mestil3 dóna un criteri vàlid per a totes les ocasions i Duarte en dóna un per a quan adaptem i coneixem els criteris de la llengua d’arribada.

    Crec que podem aclarir una mica més açò si pensem que els exemples de Duarte no són de la mateixa classe, ja que n’hi ha un cas d’adaptació completa (the Thames – el Tàmesi) i un altre que adapta només l’article (the Garrotxa). A més, este segon és una comarca, i tal com hem vist abans, els noms de les comarques no inclouen l’article com a part del nom propi, amb la qual cosa és fàcil adaptar-los quan traslladem el nom a un text en una altra llengua. Al seu torn açò ens fa pensar en algunes comarques valencianes esmentades en un text castellà:

    • En català: els Ports → en castellà: Els Ports – los Ports – los Puertos;

      → I aventurem que en italià podria ser: Els Ports – i Ports – i Porti
    • En català: l’Alcoià → en castellà: L’Alcoià – el Alcoià – el Alcoyano

    Vegent-ho en altres idiomes, podem observar les tres possibilitats: forma estrangera / adaptació de l’article / adaptació completa (o forma tradicional). Els casos com estos tenen la seua pròpia pràctica més usual.

  3. Aprofundint una mica més en tot açò a partir del cas de la Rioja / La Rioja, cas vacil·lant en la gec, Víctor Xercavins (febrer 2008) ens ha aportat els dubtes que tenia, tant en català com en castellà i que va plantejar a diverses institucions (Termcat, iec i rae). A continuació indiquem el nostre punt de vista (i reproduïm les respostes institucionals).

    Pel que fa a la qüestió del corònim la Rioja, no veig cap problema en l’adaptació la Rioja pronunciada en català, que és com l’he sentida i com l’use amb normalitat. Havien fet això mateix en la gec en el cas dels vins, tot i que actualment (16.10.2016) observe que la nova interfície marca que és una forma en castellà (rioja) —Xavier Rull recollia el «rioja» en el Diccionari del vi, on indicava que calia fer una pronúncia castellana.[2]

    En tot cas, l’entrada corresponent del Diccionari normatiu valencià de l’avl (consulta: 16.10.2016) trobem també indica la pronúncia amb palatal sonora africada:

    rioja [rióʤa]

    En el cas del nom de la comarca de la Rioja (i també en el cas de la comunitat autònoma: «la Rioja»; consulta: 16.10.2016), la gec manté el topònim espanyol amb article en minúscula, tot i que l’escriu amb majúscula en el cas de la província argentina de La Rioja [consulta: 17.08.2016].

    La forma riojà riojana —usada també en la gec: vegeu la Rioja—, continua tenint entrada en el gdlc. Apareixia també en una fitxa en el Cercaterm —l’han retirada— i era usada en diverses entrades: graciano, cigrons a la riojana,[3]; la forma en femení, atés que no indicaven res de diferent —i puga ser que encara que ho indicaren—, l’hem de pronunciar també a la catalana, com la masculina.

    M’avisa Joan Rebagliato (14.10.2016) que el Termcat ha fet algunes esmenes: ha eliminat «a la riojana» i ha introduït «a la manera de La Rioja» per a les denominacions d’algunes de les receptes que recullen en el camp de la gastronomia. A més, han decidit mantindre la forma del topònim amb l’article en majúscula, per a marcar que és una forma en castellà: «La Rioja».

    El Termcat i l’iec mantenen, per tant, el criteri que exposaven en les seues respostes de l’any 2008:

    [Resposta del Termcat]

    12 de febrer

    Benvolgut,

    Des del TERMCAT, tal com ja us vam comunicar, us confirmem que donarem de baixa les fitxes del Cercaterm que contenen la denominació riojà -ana.

    Considerant el topònim com a mot foraster i amb pronúncia a la castellana, les formes possibles del gentilici són el manlleu riojano -na o bé la forma descriptiva habitant de La Rioja.

    Esperem que aquesta informació us sigui d’utilitat.

    Atentament,

    Cristina Bofill Caralt
    Servei de Consultes

    [Resposta de l’iec]

    6 de febrer

    Benvolgut senyor, La Rioja es tracta d’un mot foraster (corònim en aquest cas), que no sapiguem que tingui forma catalana; és similar, doncs, a El Bierzo, i crec que també s’hauria d’escriure l’article amb la inicial majúscula en aquest cas, La Rioja, malgrat que a la gec figuri amb minúscula.

    Ben cordialment,

    Josep Moran
    Director de l’Oficina d’Onomàstica

    La resposta que Víctor Xercavins va rebre del «Departamento de “Español al día”» [no sé què fan ahí les cometes] per al dubte de les majúscules i minúscules en el nom de les comarques en castellà, és la següent:

    En relación con su consulta, le remitimos la siguiente información:

    Determinados nombres propios geográficos van necesariamente acompañados de artículo, como ocurre con las comarcas, los mares, los ríos y las montañas: las Alpujarras, la Rioja, el Adriático, el Mediterráneo, el Orinoco, el Ebro, los Andes, el Himalaya.

    En estos casos, el artículo debe escribirse en minúscula: la Mancha, la Alcarria, el Bierzo…, y las contracciones al y del se realizan de modo regular, incluso cuando forman parte de la denominación más amplia de otro topónimo: productos del Bierzo, pimentón de la Vera, Torre del Bierzo, Villanueva de la Vera….

    Suponemos que su duda responde a la diversa escritura de las denominaciones la Mancha y la Rioja, debida a la coincidencia de la denominación de la comarca y de la comunidad autónoma.

    Debe tener en cuenta que, si nos referimos a la región o comarca, el artículo debe escribirse en minúsculas (azafrán de la Mancha, la Rioja alavesa); mientras que se escribe con mayúscula cuando forma parte del nombre oficial de las comunidades autónomas correspondientes, Castilla-La Mancha y La Rioja: «El presidente de La Rioja declaró ayer que su comunidad será solidaria con otras que carecen de agua» (El Mundo [España 24.08.1994]).



Nota 1. El mestil3 indica en xvi, 3.6.2, nota 30:

Al País Valencià, segons la publicació Denominació oficials dels municipis i altres entitats locals de la Comunitat Valenciana, 1997-1998, de la Generalitat Valenciana, els noms oficials catalans de totes les comarques —llevat de la demarcació territorial de València— porten article.

Eixe caràcter oficial no és del tot exacte, perquè convé recordar que encara no s’ha promulgat la llei de comarcalització esmentada en l’estatut valencià (art. 65.1). Per este motiu, les denominacions tenen una certa «oficialitat» només perquè són les formes que indica la Generalitat valenciana que utilitzarà habitualment.
Amb tot, l’avl comenta en la seua gramàtica (15.2.2.2), sense caràcter prescriptiu:

Els noms de les comarques, els rius i les muntanyes s’usen majoritàriament precedits de l’article: l’Alacantí, l’Alcalatén, el Comtat, l’Horta, els Ports, la Safor, la Costera; el Millars, el Segura, el Serpis, el Túria, el Xúquer; el Caroig, el Montgó, el Mondúber, el Penyagolosa, el Puigcampana, el Rebalsador, etc.


Nota 2. També la gec incorpora ara (consulta: 19.10.2016), en una de les noves interfícies del gdlc, la indicació de pronúncia a la castellana: «Pronúncia: rióha».


Nota 3. Cal tindre en compte que el Termcat ha tingut —i potser té— alguna vacil·lació quant al criteri de marcar les formes que cal pronunciar d’acord amb una llengua estrangera, ja que només marca les formes que considera que els receptors catalans (¿de Catalunya?) poden caure en l’error d’interpretar com a formes catalanes o, per contra, que són difícils d’interpretar d’acord amb l’ortografia catalana. Tal com indiquen en la Neoloteca:

Alguns manlleus no adaptats porten un codi entre claudàtors que indica la llengua de procedència a fi de facilitar-ne la pronúncia.

En el cas de riojana no havien indicat res, amb la qual, si consideraven que no era una paraula catalana, sembla que pressuposaven que tots els catalans havien de saber que segons ells caldria pronunciar-ho en castellà.

ebola

  1. El diccionari de medicina de l’EC recull l’entrada següent:

    virus d’Ebola Filovirus, morfològicament semblant al de Marburg, del qual es diferencia antigènicament. És l’agent etiològic d’una febre hemorràgica fatal observada a l’Àfrica central.

    L’Ebola és un riu africà (al Congo). Atés que s’utilitza com a nom d’una malaltia, ja és possible documentar la forma ebola (epònima) per a referir-se directament a la malaltia (sense fer referència al virus):

    (El Punt, 23.09.2014) Els casos d’ebola podrien superar els 20.000 al novembre si no es reforcen les mesures

    Seguint este criteri, hem de tractar el virus de Zika (o del Zika) de la mateixa manera (veg. DEMCAT). De fet, ja podem trobar la referència a la malaltia sense referència al virus:

    (El País,10.02.2016) Salut eleva a set els casos de zika importats a Catalunya

    O també batejant el virus: «virus zika» (tal com podem sentir per la ràdio; 25.02.2016).

  2. Tal com ens indica Joan Rebagliato (03.11.2014), podeu trobar més detall sobre esta qüestió en el Diccionari de criteris terminològics del Termcat (veg. la lletra E). I més encara en un article ben interessant d’Àngels Egea en el butlletí 45 de la Scaterm (2014), on tracta tant les diferents pronúncies del topònim com els prejudicis que donaren lloc a la creació del nom del virus a partir del nom del riu Ebola:

    Tal com explica uns dels metges que va batejar aquest virus, Peter Piot, el virus es va detectar per primer cop en un poble anomenat Yambuku, però es va voler evitar aquest nom per a no estigmatitzar el poble, i es va pensar que el nom d’un riu, que transcorre per molts llocs, seria menys comprometedor. Van pensar de posar-li el nom del riu Congo, però aquest nom ja era usat per a referir-se a una altra malaltia. Van consultar un mapa i van trobar un riu petit i proper a Yambuku, el riu Ebola, i van decidir posar-li aquest nom. Després, va resultar que el mapa que havien consultat no era gaire acurat i que el riu Ebola no passava gaire a prop de Yambuku, però ja era tard per a rectificar.