repercutir

En general, és un verb intransitiu, però una última accepció mèdica antiga que és transitiva, tal com podem vore en el dnv (consulta: 16.08.2022):

repercutir
1. v. intr. Causar, una cosa, un efecte en una altra. L’abundància de collita repercutirà en el preu de compra.
2. v. intr. Fer sentir, un colp o un xoc, el seu efecte de retruc en una cosa ulterior.
3. v. intr. Fer tornar arrere, un so o un raig de llum, l’eco o el reflex. La teua veu repercutia per la vall.
4. v. tr. med. Causar, pel mitjà adequat, la subsidència (d’un tumor o d’una lesió).

Eixa última accepció del camp de la medicina em sembla que ha caigut en desús en valencià (en paral·lel al desús que marca el drae en castellà).

iva transferit

Quan es carrega als clients una quantitat originada per l’impost del valor afegit, la normativa indica que cal parlar d’iva transferit i de transferir l’iva, ja que este verb sí que permet eixe ús. Per contra, el verb repercutir és intransitiu i, per tant, seguint la normativa no s’hauria d’utilitzar per a eixe ús, llevat que s’amplie amb una accepció transitiva, seguint l’exemple del repercutir castellà (consulta: 16.08.2022); o del cas francés (consulta: 16.08.2022), en què répercuter és un verb transitiu:

(drae) 5. tr. Hacer que un impuesto, un coste, etc., recaiga o tenga efecto sobre otra persona distinta de la que lo paga inicialmente.
(tlfi) écon. Transférer une charge sur quelqu’un/quelque chose. Synon. reporter1. Si la hausse est répercutée sur le prix du pain, il n’en résultera pas une protestation contre les producteurs mais une revendication pour l’ajustement des revenus (Meynaud, Groupes pression Fr., 1958, p. 230).

L’ús castellà ha estés la construcció iva repercutit en valencià, i apareix en el Diccionari de fiscalitat dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona. El Cercaterm fa el comentari següent en una resposta sobre la forma iva repercutit:

És la forma preferida pels especialistes, per influència del castellà, evidentment. Tenim pendent estudiar més a fons aquest cas per veure les possibilitats d’acceptar repercutir, però és una qüestió que afecta directament el diccionari normatiu.

ressaltar

El dnv ha incorporat una accepció transitiva en este verb, la número 3:

1. v. intr. Distingir-se de la resta o cridar l’atenció per la seua excel·lència, novetat o originalitat, o perquè oferix un gran contrast. Eixe color ressalta més que l’altre.
2. v. intr. Eixir cap a fora interrompent la planor d’una superfície, fer ressalt. El balcó ressalta massa.
3. v. tr. Posar en relleu (alguna cosa). L’alcalde ressaltà la importància de l’acord adoptat.

Això permet que tant es pot ara «fer ressaltar» com «ressaltar» un text amb un color de fons, tal com he fet en la citació anterior. I, per tant, podem també dir que hem «ressaltat un text» —fins ara la normativa només permetia dir que l’havíem «fet ressaltar»—. El diec encara no ha incorporat eixa possibilitat.

en/amb + vehicle

Pel que fa a este context, tal com assenyala Pelegrí Sancho Cremades (gcc s.11.5.2.1, pàg. 1.739):

«La feblesa fònica i l’abstracció semàntica expliquen nombrosos casos de vacil·lacions entre les preposicions en, a i amb. Així, la preposició amb i la preposició en poden emprar-se indistintament al davant dels complements que indiquen el vehicle amb verbs de moviment: Hem pujat amb / en bicicleta, M’estimo més d’anar amb / en tren.»73

73. Aquí seguim el punt de vista defensat per Solà (1999:132-135), que s’oposa a una certa tradició de la proposta de Fabra (1918:§ 117), que pretenia diferenciar Puja amb aquesta tartana (vehicle) i Puja en aquesta tartana (locatiu direccional), si bé no presentà l’ús de la preposició amb com a obligatori. La proposta de Solà és acceptada per Badia (1994:218-219) i ha estat incorporada a Solà (1995:21).

Per tant, en eixe context són igualment bones les dos opcions, tal com reflexiona el mestil (xxi.7.4):

7.4.1. La designació del vehicle amb o en què ens desplacem es pot introduir tant amb la preposició amb com amb la preposició en.

[382a] Hi anirem amb tren. [382b] Hi anirem en tren.

Amb el verb pujar és convenient distingir entre el règim amb en o a (‘direcció’) i amb (‘mitjà’).

[383] Puja en un cotxe. [384] Puja al cotxe.
[385] Puja amb cotxe. […]

Alguns autors d’obres antigues sobre qüestions de normativa prescrivien l’ús de la preposició amb + vehicle i condemnaven l’ús de la preposició en en este context. Per exemple:

  • Albert Jané (1973): Aclariments lingüístics.
  • Frederic Larreula (1974): Aclariments ortogràfics. Dubtes i errors de llenguatge

La llengua anava en un altre sentit i l’any 1977 Enric Valor aixina ho descrivia en el seu Curs mitjà de gramàtica catalana. Referida especialment al País Valencià.

vindre + prep. + infinitiu

Vindre a + infinitiu
La construcció del verb vindre seguida de la preposició a i d’un infinitiu, s’utilitza de manera usual amb la fórmula «vindre a ser» que expressa idea d’aproximació, de semblança  o equivalència aproximada. Esta construcció no apareixia recollida entre les possibilitats del verb venir en el dec (1993) però sí que s’utilitzava en les definicions. Per exemple:

tecnologia
f. TECNOL 1. Ciència que tracta de les arts industrials, de tal manera que ve a ésser com la teoria de la indústria pràctica.

tigrinya
m. LING Llengua etiòpica, de la família afroasiàtica, que ve a ésser una forma evolucionada del gueez, parlada pels cristians de Tigre i Eritrea.

Les guies de referència normativa o estilística consideraven que eren preferibles altres construccions:

  • Josep Lacreu Cuesta (Manual d’ús de l’estàndard oral, 1990): «venir a + infinitiu […] en nivells formals es consideren preferibles altres construccions per a expressar la idea d’aproximació».
  • Joan Solà Cortassa (Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona, 1995): «venir a + infinitiu: construcció considerada no genuïna. A l’ajuntament de Barcelona es recorrerà a les expressions equivalents […]».

La gramàtica de l’avl (2006) i la de l’iec (2016) han admés la construcció amb valors d’aproximació o de justificació (i l’iec afig el valor de culminació):

(avl, 2006) c) La perífrasi «vindre a + infinitiu» té, en general, un valor aproximatiu, però amb el verb dir adquirix un matís de justificació:

Això ve a ser el mateix que em va contar ella.
T’ho vinc a dir perquè m’agradaria saber què en penses.

(iec, 2016) j) La perífrasi «venir a + infinitiu» presenta valors diferents segons el context en què s’utilitza. D’una banda, pot referir-se al resultat o a la culminació d’un procés o d’una situació prèvia: Aquesta publicació ve a omplir el buit que hi havia en aquesta matèria; Mil obstacles havien vingut a entrebancar la realització de l’empresa. De l’altra, pot assolir un valor aproximatiu equivalent a les expressions adverbials més o menys o si fa no fa, amb què a vegades es combina: Tots dos veniu a tenir si fa no fa els mateixos símptomes; Al capdavall, tot ve a ser el mateix; Aquell aparell ve a costar el doble que aquest.

en (preposició)

Terminis
En el cas dels terminis, les preposicions en i dins de tenen valors diferents. La preposició en s’utilitza per a indicar un termini: «ho faré en tres dies», que indica el temps de l’interval temporal que haurà transcorregut; i la preposició composta dins de, per a assenyalar l’interval de temps «durant el qual o abans del final del qual s’ha d’acomplir un fet» (giec, 19.5.2.d): «ho faré dins de tres dies».

El matís diferencial que pareix que vol establir la gramàtica és: en el primer cas s’apunta al «temps màxim d’una situació» (31.3.1.a); el segon cas es centra en determinar que l’esdeveniment s’ha de produir en l’interior del període. A pesar que no pareix que siguen matisos distingibles ni necessaris, en el llenguatge juridicoadministratiu —un àmbit on els terminis són rellevants i sovint discutits— és habitual utilitzar estes possibles diferències per a elaborar normes i dictar resolucions. En general, tal com comenta Abelard Saragossà (per missatge electrònic): «La cosa és tan simple com això: les dos preposicions indiquen interioritat, de manera que expressen el període temporal dins del qual es produirà un fet (sense més especificacions).»

‘Al cap de… a comptar des d’ara’
D’altra banda, per a indicar la quantitat de temps abans d’un fet, com ara: «la representació continuará en/dins de cinc minuts», que són expressions usuals, la gramàtica de l’iec no preveu que en tinga eixe ús equivalent a «d’ací a».* Sí que considera que dins (de) (giec, 19.3.4.3.c; consulta: 21.10.2021) té un valor pròxim a ‘al cap de… a comptar des d’ara’, però no li dona exactament eixe ús, cosa que induïx l’Optimot (fitxa 7678/3) a indicar que ni en ni dins (de) són adequades amb el valor ‘d’ací a’ temporal. Carles Riera tracta estos valors de dins (de) en «Expressió del termini d’una durada amb temps previ» (Llengua Nacional, 61).

* La giec (31.3.1.a) comenta que la preposició en indica «el temps màxim d’una situació» i no es pot combinar «amb predicats que designen estats o processos que no han d’arribar a un punt final de culminació». Confronta dos exemples d’ús de la preposició: «Vaig llegir Les veus del Pamano en dos dies» / «Va estar malalt en una setmana». El segon cas no és possible. No he trobat que la gramàtica comente el cas: «Estarà malalt en una setmana», que té el sentit de ‘d’ací a una setmana’, on no hi ha punt de culminació, però sí que hi ha punt d’inici.

A pesar de la prevenció normativa, podem pensar que la versió amb la preposició en és una versió semblant a «la correlació de… en amb valor temporal» (De hui en tres setmanes), i a la «correlació amb un sintagma preposicional precedent amb de» (D’ara en avant tancarem a migdia) (gcc, 20.4.3.3). També es pot pensar en una variació semàntica d’una oració conceptualitzada com si fora durativa (gcc, S 11.5.1.4 [83.c]; 11.4.3 [28.b]). És a dir, adaptant o (re)interpretant els exemples trets de la gcc:

83.c «L’ampliació de l’avinguda tindrà lloc en un període no superior a deu anys» > L’ampliació de l’avinguda tindrà lloc en deu anys (‘al cap de deu anys a comptar des d’ara’)
28.b «L’ànec estarà llest en una hora» (‘durant una hora’?) > (‘al cap d’una hora a comptar des d’ara’)

És possible que el problema per al rebuig normatiu d’esta construcció siga que també s’utilitza en castellà, on la normativa de la rae —no he sabut trobar cap indicació sobre això en la seua gramàtica— no l’accepta, tal com indica la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque y Demonte (1999; 48.1.2.1):

A) Los complementos formados por <en + sintagma nominal cuantificado>

Este tipo de complementos tiene dos acepciones; en un caso se trata de un CA durativo, en el otro, de un CA de localización. Obsérvese la diferencia entre ambos significados:

(12) a. Pintó la puerta en dos horas.
b. En un par de horas te llamo y te cuento lo que ha pasado.

En (12a), en dos horas mide el tiempo invertido en pintar la puerta, mientras que en (12b), en un par de horas indica el momento en que tienen lugar los eventos denotados por llamar y contar y no el tiempo que se invierte en llamar y contar. Nos ocuparemos aquí únicamente del primer significado, sin volver a hacer referencia al segundo.18

18 Debemos señalar que ni el drae ni el due recogen esta acepción. Por otra parte, Gómez Torrego (1989: 339) condena este uso como anglicismo y dice que en estos casos en debe sustituirse por dentro de.

No sé si ha de considerar-se necessàriament un anglicisme, però el cas és que em sembla que és eixa mateixa construcció la que trobem en L’espectre del senyor Imberger d’Henry de Gorsse i Henri Clerc (1922; sobre un conte de Frédéric Boutet), traducció del valencià Joaquim Montero Delgado (1924):

Max.—El temps de treure el cotxe del garage, i estic a les seves ordres.
Ferraud.—All right! (Surt Max.)
Carlota (A Ferraud.).—Fins ara mateix. En deu minuts, estic llesta.
Lluciana.—Jo tampoc trigaré.

Tractar d’explicar i acceptar esta construcció i els valors que pot tindre hauria de ser la funció de la normativa. I sempre seria més útil rebutjar-la amb una explicació clara del motiu que rebutjar-la sense cap explicació.

com + per a/perquè

La gramàtica de l’iec (29.3.5.f) indica que no és propi de l’ús formal el contacte entre la conjunció com (la gramàtica de la rae diu que és una conjunció en 13.16.f) i la preposició o la conjunció final del sintagma posterior (que correspon a la segona part d’una construcció consecutiva). Josep Ruaix (1994) considerava que eixa construcció era «defectuosa»,  però la normativa actual preferix tractar-la com a tret estilístic associat als diferents registres.

Per tant, eixa construcció, que segons l’institut s’ha estés «darrerament», és correcta i, a més, habitual en els registres informals. L’Ésadir ha sintetitzat la qüestió en un quadre;  podem afegim alguns exemples més que mostren que la construcció s’estén a tots els registres:

  • Josep Cuní, «Paraula, missatge, responsabilitat», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «en transmetre aquestes novetats, ho fem de manera planera com perquè ajudin a formar-nos —als oients, als espectadors— un nou nivell, si em permeten, intel·lectual».
  • Vicenç Villatoro, «Paraula i imatge com a informació complementària», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «i ho feia —espero— acceptablement bé, tant com perquè em fitxés un dia tv3 i em posés a la redacció d’informatius».
  • Jordi Llovet, segons el llibre Converses literàries de Marta Nadal (1991): «però, en canvi, allà s’ha continuat produint perquè s’ha donat el bagatge suficient, als futurs lectors, com perquè no s’esverin davant d’una formulació assagística difícil de llegir, de pair, de treballar».
  • Miquel Porter i Moix, «Resum d’una experiència metodològica, com a homenatge», Anthropos, 58 (1986): «Indubtablement, la gran majoria dels universitaris eren consumidors de mercaderies cinematogràfiques i televisives, però pràcticament cap d’ells tenia coneixements suficients com per a intentar una aproximació científica […]».  
  • Quaderns de l’exili (1943): «hauríem pogut tenir a mà una força armada amb la necessària eficiència com per a fer avortar el moviment».  

A més d’això, la gramàtica de l’institut també considera poc adequada per als registres formals la construcció consecutiva tant/tan… com… seguida d’una construcció final. Amb tot, podem documentar eixa construcció qualsevol registre:

  • Quaderns de l’exili (1943): «[…] no va ser mai tan precària com per a abandonar-se sense remei a un art estranger».
  • Llorença Villalonga, Les temptacions (1966; edició de 2015): «Dona Francisca no era tan esburbada com per a recomanar-lo i respondre d’aquell perdut».
  • Vicent Ventura, «Tots els camins condueixen al psoe?», Vicent Ventura: un home de combat, a cura de Francesc Pérez i Moragon i Rafael Fresquet (1998): «Qui pot ser tan ingenu com per a creure que quan es produesca aqueixa substitució, el psoe reformarà l’aparell de l’Estat […]». 
  • Honoré de Balzac, Contes drolàtics, traducció de Jaume Ortolà (2010): «atès que n’era tan amic com per a tornar a crucificar Crist si li ho hagués demanat […]».
  • Joe Abercrombie, «Temps durs sempre», Canalles, traducció de Valentí Martí i Sansaloni, revisió de José A. López Camarillas (2017): «no era tan idiota com per a creure això […]».

alegar

Les curiositats de l’ortografia fan que també hi haja un verb alegar (consulta: 05.07.2021) en valencià. El diccionari de l’acadèmia el definix amb una remissió al sinònim aregar:

aregar
1. v. tr. Ensinistrar (una bèstia) per al treball.
2. v. tr. Instruir o ensinistrar (a algú) en algun treball o algun negoci.

Per tant, convé que recordem que no és el mateix alegar (o aregar) que aŀlegar.

d’immediat

daux (1996) i dddc (2000) indiquen que esta locució és incorrecta utilitzada amb valor adverbial en lloc d’immediatament o tot seguit. Es tracta d’un calc de la locució castellana de inmediato que ja va ser rebutjat per Albert Jané (05.06.1980; consulta: 08.03.2021). A pesar de la proscripció normativa, va fent fortuna:

  • Pedagogues i associats dedicats a l’educació: Adquiriu d’immediat aquest instrument científic I professional necessari.
    (Societat Catalana de Pedagogia-iec; Consulta: 08.03.2021)
  • Quasi d’immediat se sent una mena de zum-zum insistent, molt molest.
    (Rodolf Sirera, Indian summer, 1989; consulta: 08.03.2021)
  • El blaverisme sociològic s’infiltrà d’immediat en les xarxes de sociabilitat més eficaces a la ciutat de València.
    (Miquel Nicolàs Amorós, «De la identitat del poder al poder de la identitat: algunes consideracions sobre la situació de la llengua catalana al País Valencià», Revista Catalana de Sociologia, núm. 20, 2004; consulta: 08.03.2021)

En canvi, l’aplec és correcte quan es tracta de l’adjectiu immediat precedit de la preposició de, com ara en este cas:

Monzó se centra en un altre àmbit, que potser es podria qualificar de molt més domèstic pel que té d’immediat i d’estar a l’abast de la gent. (Ponç Puigdevall, El Punt)

a per

  1. Podem observar que l’Optimot dona la indicació següent en una resposta (fitxa 77838/1; consulta: 25.11.2020):

    Amb aquest significat, en certs parlars també s’usen les expressions anar a per i venir a per, que són pròpies dels registres col·loquials.

    Eixa indicació concorda amb el comentari que fa la giec (19.3.5.3.h; consulta: 25.11.2020; 26.06.2023):

    Amb per seguit de sintagma nominal, els verbs anar/venir equivalen a anar/venir a cercar o buscar: Venia per aquells diaris vells que teniu; Ves a ca la padrina per la mona. El gir a per, que s’usa col·loquialment en certs parlars, s’evita en els registres formals.

    Seguint la pràctica normativa actual, l’institut no declara que el gir siga incorrecte, sinó que atén el fet que els registres van modulant les convencions amb l’ús de cada època, tal com va comentar Albet Pla Nualart en «¿Podem anar a per la lliga?» (Ara.cat, 28.04.2017; consulta: 25.11.2020). Per tant, sense contradir les prevencions estilístiques i estètiques de cada u, podem confirmar que la construcció té vitalitat en la llengua general (una companya de faena m’acaba de dir mentres escric açò: «Me’n vaig a per l’autobús.») i, a més, podem documentar eixe gir en diverses èpoques i registres:

    • Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Anys 1656 a 1674 (consulta: 25.11.2020): «me tornà de resposta que sempre que volguera anar a per diner y amb eixa conformitat ho diguí a dit Bordes […]».
    • 7×7:49 d’Isa Tròlec (1984; consulta: 25.11.2020): «Acaci es va tocar l’anell de malaquita i va anar a per un calze de vi».
    • Joan Iborra (2005), nota 860 de la seua edició de Libro quarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino de Martí de Viciana: «que enganyà els agermanats quan anaven a per caixes i senyeres i els denuncià als jurats […]».
    • Història social de la filosofia catalana: la lògica (1900-1980) de Xavier Serra (2010; consulta: 25.11.2020): «Però Xènius, que tenia la pell molt fina i un ego com un temple de gran, pensà que anaven a per ell per aquesta qüestió dels sindicats».
    • Valentí Martí i Sansaloni (2017; consulta: 25.11.2020), traducció del relat «Un branquilló tort» de Joe R. Lansdale en Canalles de George R. R. Martin i Garner Dozois: «[…] conec un lloc on pots vindre a per la merda i la xica».
    • Ulls verds de Marc Pallarès Piqué (2010; consulta: 25.11.2020): «Els falangistes de la vila necessiten caps d’esquila entre els que encara quedeu ací per tenir content el règim i vindran a per tu qualsevol dia, sense avisar.»
  2. Sobre esta estructura, comentava el mestil3 (xxi.8.1.1.2):

    No és genuí, en canvi, el contacte entre preposicions en la locució anar a per.

    [424a]* Vaig a per vi a la taverna.

  3. La gcc (11.5.4.4.i) indicava:

    D’acord amb Fabra (1918: § 128.iii), s’ha d’emprar la preposició per davant d’un sn que es refereix a l’entitat que és l’objectiu d’un desplaçament: Havia anat per vi a la taverna.

    Cal aclarir ací que la cita de la gcc no és del tot precisa, ja que Fabra no diu res en este cas sobre a per, sinó que indica:

    En lloc de anar, venir, &. a cercar, es pot dir anar, venir, &. per (no per a). Ex.: Havia anat per vi a la taverna.

  4. En este punt convindria tindre en compte les paraules d’Emilio Lorenzo, referint-se a la mateixa qüestió (en castellà) en El español de hoy, lengua en ebullición (1971):
    • (pàg. 51) Por otra parte, aquellas preposiciones tradicionales excesivamente cargadas de funciones —pensamos principalmente en de, en, por— se ven relevadas a menudo por nuevas formaciones que evitan ambigüedades y prestan más riqueza y expresividad al idioma: vine por ti es equívoco, pero no lo son vine a causa de ti (o por tu causa), ni vine a por ti (vine a buscarte).
    • (pàg. 151) Muy sensatamente defiende la expresividad de las preposiciones acumuladas, contra el tradicional criterio académico, en el caso de a por.

estrényer

  1. El verb castellà urgir té, entre altres, dos accepcions transitives, segons el drae (consulta: 20.10.2019):

    1. tr. Pedir o exigir algo con urgencia o apremio. Los vecinos urgían la construcción de un parque.
    2. tr. Conducir o empujar a alguien a una rápida actuación. El director la urgió a terminar el informe.

    En canvi, en valencià, actualment, segons els diccionaris normatius, el verb urgir només té una accepció i és intransitiva. Segons el dnv (consulta: 30.10.2019):

    v. intr. Ser urgent. Una faena que urgix.

    Eixa accepció correspondria a l’accepció 3 del castellà (drae: ‘Dicho de una cosa: Instar o precisar a su pronta ejecución o remedio’). Per tant, en valencià el verb urgir no equival sempre al verb homònim castellà.

    Vist això, les accepcions 1 i 2 del verb castellà correspondrien en valencià als verbs instar i apressar… Per exemple (traduint els exemples del drae):

    Els veïns instaven la construcció d’un parc. El director la va apressar a acabar l’informe.

    En els altres sentits, també hi ha la possibilitat d’utilitzar estrényer, estretir, apretar... Per exemple:

    (gdlc) Les circumstàncies l’estrenyien a fer-ho. (dnv) Les circumstàncies l’estretien a fer-ho. (dnv) La necessitat els apretava.

  2. Cal dir que el daux de Ruaix (1996) ja recollia este cas entre els «dubtes, incorreccions, preferències i remarques lingüístiques»:

    urgir. Verb que recentment ha estès el seu significat (a semblança del cast. urgir) passant a ser sinònim de instar, insistir, obligar, usos que, si bé encara no són enregistrats pels diccionaris, semblen legítims. Ex.: urgir el compliment d’unes normes.