aixina

El dnv va incloure l’adverbi aixina (consulta: 22.12.2020):

adv. [col·loq.] Així. Les coses no es fan aixina.

La qualificació «col·loquial» no exclou que no puga ser utilitzada en els registres formals, ja que els registres són varietats variables de l’ús social de la llengua. Com a mostra d’ús en registres formals, el president de la Generalitat valenciana Ximo Puig va utilitzar esta variant en la compareixença televisiva que va fer en À Punt (17.12.2020) per a informar els ciutadans sobre les noves mesures contra el còvid. Per tant, al País Valencià, seria d’ús general, tal com ja apuntava Nebot i Pérez (1894).

Este adverbi té diverses variants. El dcvb em va fer un recull, i podem vore (consulta: 22.12.2020) que la variant aixina té una extensió que permet considerar-la pròpia de la llengua comuna:

4. Aixina (recollida al Lluçanès, Ponts, Massalcoreig, Reus, Peníscola, Morella, Benassal, Forcall, Plana de Castelló, Onda, Val., Gandia, St. Lluís de Men., Eiv., Formentera). Y a sos peus agenollant-me, | aixina li vaig pregar, Llorente Versos, ii, 126. «Més m’estim veure’m aixina, | no desconfiant de Déu, | que no posseir riqueses | si han d’esser contra gust meu» (cançó pop., Eiv.).

En un registre formal escrit, la producció escrita valenciana es pot remuntar al Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros Hebrera (1764; consulta: 22.12.2020):

aixì, aixìna, aſsi : Adverbio de tiempo, y su inmediacion : como quando se dize: aſsi que llegò Pedro : aixì que aplegà Père.

Més tard, tenim la intervenció «Ullada general sobre la morfologia catalana» de Lluís Fullana Mira en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906; consulta: 22.12.2020):

Mes com la pronunciació es presentà aixina del tot difícil, s’aplicà la lley d’eufonia, y palatisantse la combinació cl, resultà, pell, altre fenomen morfològich també molt freqüent en la nostra llengua.

Apareix la forma aixina també en registre formal escrit en el llibre Rafèl Martí de Viciana de Joan Rodríguez Condesa (1911; consulta: 22.12.2020), autor que també utilitza la variant aixís:

Aixís ho assegúra Ximeno (òbra y llòch sitáts) y aixina resulta de la inscripsió del retrato. Facs. I.

També podem trobar aixina en el recull que elaborà Joan Rafael Ramos Alfajarín per al llibre La qüestió lingüística en la premsa de Castelló de la Plana (1834-1938) (consulta: 22.12.2020), o en les obres de Francesc Martínez i Martínez (com ara en Arreplega de llegendes, tradicions y costums del Reine de Valencia, 1927; consulta: 22.12.2020):

Dificilíssima  y demés pesada es la tasca del folkloriste, al que l’afició ‘l pòrta ‘l recull y estudi de lo popular, tant les costums en sa variadíssima gama, com les llegendes de distints aspèctes, aixina com els cuentos […].

La vitalitat literària de l’adverbi està ben documentada, sobretot en la llengua general i en el registre col·loquial reproduïts per les obres de teatre. De fet, també indiquen el valor general de la variant aixina Beltran Calvo i Segura-Llopes (consulta: 22.12.2020) en Els parlars valencians:

Aixina ‘així’ és general (al Baix Maestrat també aixines).

En eixe sentit, caldria revisar i posar al dia la proposta d’ús que fa Josep Lacreu Cuesta en el Manual d’ús de l’estàndard oral (mantinguda encara en l’edició del 2017; consulta: 22.12.2020):

L’adverbi així és substituït habitualment en valencià per la variant aixina. Aquesta forma, però, té una escassa tradició literària i convé restringir-ne l’ús, en tot cas, a nivell poc formals. Cal evitar, encara més, altres variants com ara aixís, aixins o aixines, habituals d’altres zones del domini lingüístic.

Eixa proposta és ara massa restrictiva, vista la constància documental en l’ús escrit i oral general de la forma aixina —certificada pel mateix Josep Lacreu; per cert, l’autor matisa un poc eixa visió restrictiva en «Les paradoxes de la coŀloquialitat» (08.06.2018; consulta: 23.12.2020)— i la inclusió en el diccionari normatiu, fets que haurien de convidar les propostes estilístiques generals a considerar este adverbi una opció possible i normal del discurs general i també dels registres formals.

Sobre la variant aixines

El diputat Aldolf Sanmartín Besalduch (de Vinaròs) utilitza la variant «aixines» (ho documente al novembre del 2003) en les seues intervencions en les Corts Valencianes. Segons informació  de Josep F. M. (Castelló de la Plana): «Li ho he preguntat a un amic de la Jana (Baix Maestrat). M’ha contestat que per allà (Traiguera, Sant Jordi, Canet lo Roig…) diuen “aixina”, “aixins” i “aixines” per aquest ordre de freqüència». El dcvb recull aixines a: Lluçanès, Penedès, Solsona, Tremp, Massalcoreig, Manacor, Artà, Men.

profia

Esta variant no apareix en els diccionaris generals, s’ha especialitzat com a part de l’expressió fer una profia, que equival a ‘proposar un objectiu, un repte’. Pel que diu el dcvb (consulta: 26.11.2020), la paraula deu ser una variació de porfídia (al seu torn variant de perfídia), probablement passant per l’antic porfia de la crònica de Jaume I, que sí que apareix en el dnv (consulta: 09.12.2020) com a sinònim d’aposta, encara que dcorom (s. v. fe; p. 920) pensa que eixa variant actual és presa del castellà.

Estos diccionaris no arrepleguen la variant profia, però sí altres formes que mostren diverses tendències adaptatives: porfíria (Antoni Canals), profidi (Mallorca), porfèdia (Eivissa), que mantenen els sentits relacionats ‘insistència’ o ‘disputa’. L’expressió fer una profia en eixe mateix sentit de ‘proposar un objectiu, un repte’, i la paraula profia ‘repte, prova’, les podem trobar documentades en un territori prou ample. Per exemple:

  • Sollana (Ribera Baixa), informants de 84 i 89 anys: «¡Fem una profia!»
  • Godall (Montsià), 2013 (consulta: 26.11.2020): «Com tots els anys, la Xaranga Sarabastall va amenitzar les festes majors del nostre poble. Fins i tot, el dia del bou estofat (últim dia de festes), n’hi havia que encara tenien forces, no per a tocar el seu instrument, sinó que encara s’atrevien a fer una “profia” encara més difícil.»
  • Benicarló (Baix Maestrat), 2009 (consulta: 26.11.2020): «Abans i després de la paella es van jugar diferents profies. La profia individual entre Esteller i Tufarret la va guanyar el primer, i en la profia per parelles d’abans de dinar quasi salta la sorpresa, ja que Pelli i Karçe van fer una gran partida contra Manyà i Tito.»
  • Cabanes (Plana Alta), 2010 (consulta: 26.11.2020): «- Jo faig la profia -dice Paco. -Si no me l’acabe d’un trago pague jo lo de tots.»
  • Benaguasil (Camp de Túria), 2020  (consulta: 26.11.2020): «A Benaguasil, País Valencià,  diem fer una “profia” quan algú planteja fer un repte.»
  • Silla (Horta Sud), 2015 (consulta: 26.11.2020): «[…] fent un viatge a Madrid en bicicleta en una mena de profia esportiva que tingué molta nomenà pel poble».
  • Almussafes (Ribera Baixa), 2011 (consulta: 26.11.2020): «[…] es va fer una profia… “Si vosaltres formeu una orquestra per a Pasqua amb música moderna, nosaltres vos paguem el lloguer de l’equip, posem una barra i fem una festa que de segur agradarà a tot el món”».
  • Benissa (Marina Alta), 2018 (consulta: 26.11.2020): «La pràctica oficialment es normalitza en la dècada dels quaranta on els transportistes ( en aquella època de carro i galera) fan evolucionar una pràctica dels llauradors “Les profies” a un deport rural hípic.»

En castellà, porfía compartix eixe sentit de discussió i repte (‘con emulación y competencia’ definix el drae l’expressió a porfía; consulta: 09.12.2020).

atxinat -ada

Este adjectiu no apareix en els diccionaris generals. Les obres de referència preferixen qualificar el tipus d’ulls humans més allargats (o dits també oblics) amb l’adjectiu ametlat -ada ‘en forma d’ametla’.

atxinesat -ada / aixinesat -ada
L’adjectiu hauria de ser un derivat de xinés xinesa, procediment que en valencià donaria atxinesat -ada, seguint els casos que utilitzen tx- inicial i mirant de ser regular en l’aplicació de les possibilitats ortogràfiques; això du a la variant africada aixinesat -ada. Convé no estendre innecessàriament la irregularitat de l’ortografia (veg. gelc 2.2.2; consulta: 24.11.2020) que fa servir la grafia inicial x- tant per a la pronúncia fricativa com per a l’africada.

* Podem observar de quina manera unes irregularitats inicials (valor doble de la x- inicial) i una gestió ortogràfica que no adopta una visió de conjunt i una jerarquia clara de regles, esdevé una pràctica «creativa» que induïx a excepcions que pretenen justificar noves irregularitats. Són simptomàtiques en este sentit les reflexions relacionades de Jaume Salvanyà i Eugeni S. Reig que podem llegir en «Comentaris al Diccionari normatiu valencià (XXXVI). ¿Axampanyat, atxampanyat o aixampanyat?» (2015); consulta: 17.12.2020. Les irregularitats i improvisacions normatives dificulten les decisions compartides.

atxinat -ada / aixinat -ada
D’altra banda, la forma més usual s’ha format a partir del castellà chino -na, és a dir, dels préstecs no normatius xino xina. Això ha donat lloc tant a atxinat -ada com a la versió aixinat -ada (per als dialectes que fan la pronúncia fricativa inicial).

Seguint la preferència més documentada (veg. «Uns ulls aixinats i un vi aixampanyat» de Jaume Salvanyà; consulta: 24.11.2020), el Llibre d’estil de La Vanguardia (consulta: 24.11.2020) ha adoptat el verb aixinar i l’adjectiu aixinat -ada:

aixinar. Acceptem aquest verb amb el sentit de posar els ulls oblics. També podem fer servir els verbs tancar-se, allargar-se, mig aclucar, empetitir-se els ulls: quan riu, mig tanca els ulls; posar els ulls allargats si mira lluny. I en determinats contextos, ulls ametllats o ulls aixinats. // Així mateix, es pot fer servir aixinar amb el sentit que algú o alguna cosa té o agafa trets xinesos: una cara aixinada, parla un anglès aixinat, els costums s’aixinen.

La forma aixinar i família tindrien l’inconvenient que podrien dur a confusió amb l’adverbi aixina i possibles creacions derivades.

Em sembla que les formes que no s’ajustarien gens a les regles ortogràfiques actuals serien axinesat -ada i axinat -ada, ja que en eixe entorn vocàlic el so de la –x- hauria ser [ks], com en axial, axinita o axioma.

màcron

  1. Es tracta d’un terme d’origen grec. Encara no apareix en els diccionaris generals. És el nom d’un signe diacrític (¯) que indica que una vocal és llarga.
    Vocals llargues:
    Ā ā
    Ē ē
    Ī ī
    Ō ō
    Ū ū

    Hem trobat la forma màcron Josep M. Pujol en «L’escriptura tipogràfica, 1. La font digital»:

    Les fonts Windows disposen d’una sèrie de set diacrítics solts: l’accent agut (´), el greu (`), el circumflex (ˆ), la dièresi (¨), la titlla (˜), el màcron (¯) i la cueta solta de la ce trencada (¸); per la seva banda, la sèrie de diacrítics solts de Mac és més àmplia: a més dels anteriors té la nota brevis (˘), el punt sobrescrit (˙), el kroužek (en txec ‘anellet’) o anell sobrescrit (˚), l’accent agut doble de l’hongarès (˝), l’ogonek polonès (˛) i el háček o accent circumflex invertit (ˇ).

    → Veg. article complet en PDF.

    El Cercaterm, recollia (17.05.2007) una proposta diferent:

    guionet
    Indústria: Arts gràfiques. Edició
    ca guionet, m, traç horitzontal, m
    es      macron

    Però després de la consulta que els hem adreçat, arran de l’elaboració d’esta fitxa, ens han respost el següent (juny 2007):

    Després de la recerca terminològica que hem fet sobre aquest terme, ens sembla encertada i molt a tenir en compte la proposta de l’especialista Josep M. Pujol de l’adaptació catalana de màcron. És per això que considerem pertinent passar el terme al Consell Supervisor del TERMCAT perquè el normalitzi i en fixi la forma definitiva més adequada.

    Finalment, el Termcat (05.06.2009 dv.) envia el missatge següent:

    En relació amb la consulta que ens vau fer sobre el terme macron de l’àmbit de la tipografia, ens plau comunicar-vos que ha estat normalitzat pel Consell Supervisor del TERMCAT.La denominació catalana màcron és la forma normalitzada per a designar el concepte següent: ‘Signe en forma de ratlleta horitzontal (¯) que se situa sobre algunes lletres, amb valors diversos, en els estudis de prosòdia i mètrica clàssiques, en l’ortografia d’alguns idiomes, en alguns sistemes de transliteració i de transcripció fonètica i en diversos sistemes de notació científica’.

    Per tant, el Termcat (consulta: 20.11.2020) va publicar la fitxa següent:

    ca màcron, n m
    es acento largo
    es macron
    fr accent long
    fr macron
    fr trait supérieur
    it macron
    en long accent
    en macron
    en straight accent
    de Längestrich
    de Macron
    de Makron

    Indústria > Arts gràfiques. Edició
    Definició
    Signe en forma de ratlleta horitzontal (ˉ) que se situa sobre algunes lletres, amb valors diversos, en els estudis de prosòdia i mètrica clàssiques, en l’ortografia d’alguns idiomes, en alguns sistemes de transliteració i de transcripció fonètica i en diversos sistemes de notació científica.
    Nota
    En els estudis de prosòdia i mètrica clàssiques, el màcron indica vocal o síl·laba llarga.

  2. En anglés, segons el Merriam-Webster:

    macron
    Pronunciation: ‘mA-“krän, ‘ma-, -kr&n
    Function: noun
    Etymology: Greek makron, neuter of makros long : a mark ¯ placed over a vowel to indicate that the vowel is long or placed over a syllable or used alone to indicate a stressed or long syllable in a metrical foot

  3. En francés, segons el gdt:

    macron n. m.
    Définition : Signe graphique placé au-dessus d’une voyelle ou d’une syllabe pour indiquer qu’il s’agit d’une voyelle longue ou d’une syllabe longue.
    Sous-entrée(s) :
    synonyme(s)
    trait supérieur n. m.
    Note(s):
    Dans le clavier normalisé CAN/CSA Z243.200-92 utilisant les pictogrammes ISO 9995-7, le macron (¯) est situé sur la touche C cédille, à gauche de la touche Retour.
    [Office de la langue française, 1998]

  4. En castellà-espanyol, no apareix en els diccionaris habituals; el recull Martínez de Sousa (ooea, 10.4) quan tracta els signes diacrítics. L’escriu amb redona i com a paraula plana: «macron», encara que també hi ha qui la fa aguda i l’escriu «macrón» (veg. Los sonidos del español de José Ignacio Hualde; consulta: 20.11.2020).

safer*

Vam debatre sobre este substantiu masculí en la llista Zèfir (15.05.2003). Un missatge fea:

Crec que en este cas, el nom del moble ve donat pel recipient que conté. Si el recipient es diu safa, el moble ha de ser safer*; si és palangana, doncs, palanganer. A més, en el dcvb recull:
– palanganer: trespeus per a sostenir la palangana o gibrella (Tortosa, val.); cast. palanganero.
– peu de safa (val., eiv.) o peu de ribella (mall.): trespeus o altre suport del rentamans.
– peu de gall: rentamans de tres peus (Gombrén)
– rentamans: 3. Peu o suport de la gibrella de rentar-se les mans (Pobla de S., Bellpuig, Valls, Priorat); cast. palanganero.
– trespeus: 4. Peu de gibrella o suport de tres petges per al rentamans (Empordà, Mall.); cast. palanganero. Posà una tovallola bona y la gibrella nova en los trespeus de fusta, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 41). Una bassina gran de aram ab trespeus, doc. a. 1523 (Est. Univ. iv, 161).

Poc més puc documentar sobre l’ús d’esta paraula, llevat que apareix en un document del Consell d’Eivissa (2013; consulta: 06.11.2020, 11.07.2022):

Sala D. És l’estança més petita de la casa i mostra una escenificació de la casa de dormir, amb un catre, una caixa per a roba i un safer per rentar-se.

Per ara, eixe nom continua sense entrar en els diccionaris, que preferixen altres denominacions: aiguamans, aigüer, llavamans, rentamans, ribella…

caixeritzar*

El Termcat (19.06.1997) proposava:

caixeritzar* / caixerar* / caixerificar*
[Enologia] > purificar

El Consell Supervisor va desestimar l’aprovació d’un verb específic derivat de l’adjectiu caixer (com ara caixeritzar, caixerar o caixerificar) per a designar l’acció de purificar els instruments que intervenen en l’elaboració del vi caixer, pels motius següents:

– Únicament en un article periodístic s’ha documentat la forma caixeritzar, i sempre entre cometes.

– És semànticament inadequat, atès que fa pensar que l’objecte del verb (en aquest cas, els estris) esdevé caixer, quan, de fet, aquest adjectiu s’aplica normalment només a productes alimentaris i, a més, designa una qualitat inherent a un producte des de la seva elaboració, que no pot ser adquirida.

– Podria fomentar la introducció del participi del verb en substitució de caixer en sintagmes en què s’utilitza habitualment aquest adjectiu (per exemple, vi caixeritzat en comptes de vi caixer).

El Termcat recomanà, per tant, utilitzar el verb genèric purificar per a referir-se a esta acció.

Pel que fa al substantiu caixerització, que encara no ha segut incorporat pel Termcat ni pels diccionaris habituals, podem llegir què en dia Joan Ribas Serra («Terminologia en l’àmbit de l’antropologia de l’alimentació», Terminàlia, número 15, juny del 2017; consulta: 02.11.2020):

El nou terme caixerització, que faria referència a l’acció de convertir en caixer quelcom que abans no ho era, tot respectant les llei jueves que regulen el procés d’elaboració d’un menjar caixer reflecteix un fenomen que s’ha observat en aquelles comunitats jueves que tenen un accés difícil a les autoritats que fan possible l’emissió del certificat caixer.

Podem documentar també que l’utilitzava Jaume Fàbrega en La cultura del gust als Països Catalans (any 2000; consulta: 02.11.2020) i que va incorporant-se al lèxic gastronòmic:

  • (Celler de Capçanes; consulta: 02.11.2020): Els tancs de fermentació del vi i tot el material d´ús han de passar per un procés de caixerització i tenir un ús independent per al caixer.
  • (Patronat Municipal Call de Girona; «Introducció al curs de gastronomia sefardita»; consulta: 02.11.2020): Sacrifici i «caixerització». És important no només allò que es menja, sinó també, com hem dit abans, com i per qui es manipulen els aliments; i com es purguen certes parts. Aquest ritual només es pot portar a terme per una persona jueva especialitzada, el xohet.

saorra

  1. La paraula saorra no apareix encara en els gdlc o en el diec, però sí que ha entrat en el dnv (consulta: 29.10.2020):

    saorra
    f. OBR. PÚBL. Barreja consistent en una mescla de pedres, grava i arena, sense garbellar.

  2. Segon el dcorom:

    sorra, ‘arena gruixuda’, de l’antic saorra, provinent del ll. saburra ‘llast, sorra que es carrega en una embarcació’. 1.ª doc.: saorra ‘llast’, 1318; surra, id. 1342; ‘arena de platja’ sorra, 1587. A més, també indica que el castellà zahorra, en el sentit de ‘llast nàutic’, és un catalanisme provinent d’este saorra antic.

  3. El Termcat (pels anys noranta del segle passat) va resoldre que s’havia de parlar de tot-u (natural / artificial (dcarreteres), solució que continua proposant (Diccionari d’enginyeria civil;consulta: 29.10.2020).
  4. Algunes persones (Josep-L. Pitarch, Alícia Marqués, Anna Llinares, jo mateix) vam considerar que la traducció de la paraula zahorra castellana podria fer reviscolar la paraula saorra en català. De fet és una paraula ja coneguda, que perviu entre els obrers i constructors valencians ([sa’orra]). El fet que es mantinga gràcies al castellà —o que s’haja reintroduït gràcies a esta llengua— no impedeix que siga una paraula catalana. Va passar al castellà on es va mantenir com a zahorra ‘llast’, i també va arribar a aquesta forma però amb significats diferents dialectalement distribuïts. El fet de poder-lo trobar en els diccionaris facilitaria el reconeixement del producte a què es refereix i despenalitzaria l’ús que en fan els professionals del sector. Fins i tot, podria fer-se una diferència de registres (sinonímia complementària) o de preferències lèxiques segons aquests: saorra (general) / tot-u … (específic, tècnic). En eixe sentit, la tècnica lingüística municipal (Anna Llinares, abans del 2003) incorpora saorra al lèxic de l’ajuntament de Silla.
    D’altra banda, el ventre de la tonyina, amb el qual es fa la tonyina de sorra (veg. la fitxa), compartix nom també amb el ventre del carro, «la sorra del carro» (sentit a Sollana, 28.12.2011; en altres llocs —al Maestrat, segons el dcvb— en diuen soto). Segons el dcorom:

    En aquest article [sorra] hem comprovat l’existència d’una confusió entre els dos mots [sorra ‘arena gruixuda; llast’ romànic i surra ‘ventre’ àrab], que donà lloc a la forma ultracorregida sahorra per la sorra de la tonyina, citada d’un doc. ross. de 1379.

  5. El Termcat té un altre punt de vista sobre la qüestió (Cercaterm, 16.05.2000):

    La forma que es difon com a equivalent del terme castellà zahorra és tot-u tal com es recull en el Diccionari de carreteres i en el Diccionari manual de la construcció, que recullen les formes tot-u natural i tot-u artificial. Tot i que el diccionari etimològic castellà expliqui l’etimologia del terme zahorra a partir del català antic saorra, aquesta forma ha evolucionat actualment cap al mot sorra. El Diccionari Català-Valencià-Balear tampoc no recull el mot saorra amb el significat de zahorra. D’altra banda, és molt probable que l’ús actual de la forma «saorra» al País Valencià s’expliqui més com a castellanisme que no pas com a pervivència del mot antic saorra. Tenint en compte que les obres especialitzades de l’àmbit de la construcció documenten, únicament, el terme tot-u, us recomanem l’ús d’aquesta forma.

gasístic -ca

  1. L’adjectiu gasístic -ca no apareix en els diccionaris habituals. S’ha posat de moda actualment (novembre 2008) a causa de les polítiques de fusió i expansió empresarials en el sector del gas i les energies:

    «Al Perú, la situació és particularment desesperada. El govern permet que empreses petrolieres i gasístiques com Repsol YPF explotin terres que pertanyen a indis aïllats i que llenyataires il·legals envaeixin altres zones habitades pels indis», denuncia David Hill, membre del departament de Campanyes i Recerca de Survival International.

    (Avui, 20.08.2008)

    Fins i tot s’ha substantivat per a designar empreses de gas (també s’ha introduït gasista amb este sentit):

    El president de l’elèctrica espanyola, Manuel Pizarro, ha demostrat que la proximitat al poder -al Poder, en majúscula- és molt més efectiva que la complicitat puntual amb el govern de l’Estat, que ha estat l’arma amb què comptava el de la gasística catalana, Antoni Brufau.

    (Avui, 18.02.2007)

    Pel que fa a gasista, el Cercaterm l’està estudiant per a designar ‘relatiu o pertanyent al gas’ i ‘operari que té per ofici la col·locació i reparació dels aparells que funcionen amb gas’. En canvi, no ha arreplegat encara gasístic -ca.
    Pel que fa a l’adjectiu gasista, el dnv sí que l’ha arreplegat (consulta: 27.10.2020):

    gasista (o gasiste -a)
    1. m. i f. PROF. Persona que treballa en una fàbrica de gas.
    2. m. i f. PROF. Distribuïdor de gas.

  2. En castellà, apareixen gasífero -ra, gasista i gasístico -ca en el gduea:

    gasífero -ra Relativo a la producción de gas: La empresa participa en proyectos petrolíferos y gasíferos. Mercado gasífero.
    Sin Gasista, gasístico.

    gasista I. adj Relacionado con el gas: Empresas gasistas. II. s/m, f Persona especializada en instalaciones y servicios relacionados con el gas.
    Sin I. Gasífero. II. Gasístico, gasífero.

    gasístico -ca adj Relacionado con el gas: Red gasística nacional.
    Sin Gasista, gasífero.

gasointensiu -iva

Este adjectiu no apareix encara en els diccionaris. Pretén qualificar els consumidors intensius de gas (solen ser indústries).

No té un ús molt estés encara, i és possible que no arribe a quallar, però això no hauria d’evitar que la normativa complixca la funció de permetre predir, seguint els criteris més generals possibles, la forma més preferible d’eixa paraula. Aplicant el criteri amb què s’han creat altres paraules derivades que fan referència al gas (com ara gasòmetre, gasoducte…), s’ha elegit el procediment habitual de composició amb la vocal de suport (-o) i l’adjectiu.

Amb tot, el Cercaterm (27.10.2020) preferix per ara mantindre el sintagma consumidor intensiu de gas:

En català, tenim gaso-/gasi– com a forma prefixada del mot gas: per tant, podríem fer tant gasointensiu com gasiintensiu.
No recomanem, però, l’ús d’aquestes formes: tenen una formació dubtosa que semànticament no acaba de ser adequada. Considerem que és un adjectiu no necessari: en la major part de contextos en què s’usa és recomanable utilitzar formes com ara «consumidor intensiu de gas».

És possible que no siga necessari, però ha de ser previsible per al cas que la societat vullga utilitzar eixe procediment de creació de paraules. Per tant, serà bo seguir el model d’altres composts semblants, com ara electrointensiu (també en procés d’extensió), cosa que podem documentar que ha passat tant en castellà (gasointensivo -va) com en francés (gazo-intensif -ive/gazointensif -ive).

arribatge

El diccionari de l’AVL (consulta: 21.10.2020) dona una accepció a esta paraula:

arribatge
m. BOT. Conjunt d’algues i altres restes vegetals arrossegades per les ones i depositades en la platja.

Es tracta per ara d’una accepció botànica. Per tant, no fa referència a peixos ni a persones ni a productes comercials. De totes formes, la gec (consulta: 21.10.2020) i el Cercaterm (consulta: 21.10.2020) sí que aporten una accepció relacionada amb els peixos, que és aportada aixina pel Cercaterm:

arribatge m. Afluència massiva de peixos a les costes i els ports en determinades èpoques.

Unes possibles alternatives *arribassó o *arribaçó, no apareixen en els diccionaris habituals.

Curiosament, en castellà, el terme que hauria de ser l’equivalent, té tres accepcions en el diccionari de la RAE (consulta: 21.10.2020) que no equivalen al significat de la paraula dels diccionaris en valencià:

arribazón
1. f. Afluencia grande de peces a las costas y puertos en determinadas épocas.
2. f. Cuba. Afluencia de personas o animales a un lugar.
3. f. Cuba. Afluencia de productos al mercado.

Amb tot, la documentació indica que també s’utilitza en castellà per a fer referència a les algues i altres restes vegetals.