preclusiu -iva

Adjectiu del llenguatge jurídic que no apareix en els diccionaris generals. Este adjectiu sol qualificar terminis, tal com hem pogut documentar:

  • Aquesta forma de comptar un termini processal preclusiu […]. (Furs de València, edició d’Arcadi Garcia; consulta: 12.11.2020)
  • Hom intenta, així, donar tot el rigor preclusiu al que ha estat ordenat […]. (Codi de dret canònic; consulta: 12.11.2020)
  • Pel que fa a la naturalesa de l’incident de nul·litat, no es tracta estrictament d’un recurs, tot i que com aquest està sotmès a un termini preclusiu d’interposició. (Diccionari jurídic; s. v. nul·litat d’actuacions; consulta: 12.11.2020)
  • Article 401. Moment preclusiu de l’acumulació d’accions. Ampliació objectiva i subjectiva de la demanda
    1. No es permet l’acumulació d’accions un cop contestada la demanda.
    2. Abans de la contestació es pot ampliar la demanda per acumular noves accions a les ja exercides o per adreçar-les contra nous demandats. En aquest cas, el termini per contestar la demanda es torna a comptar des del trasllat de l’ampliació de la demanda. (Llei d’enjudiciament civil)

Una definició provisional, fins que els diccionaris n’establixquen una més completa, podria ser ‘que causa preclusió’.

Preclusió
El terme preclusió no apareix recollit en els diccionaris habituals (la companya Encarna Sansaloni em va suggerir que l’incloguera en una fitxa; 28.06.2007). Sí que apareix en algun diccionari, com ara en el Vocabulari de dret penal i penitenciari (Generalitat de Catalunya, 2000). L’avl el va recollir en el Vocabulari jurídic (2006), tot i que no el va definir ni remetia enlloc per a conéixer-ne el significat, vici bastant habitual dels productes de la institució en aquell moment: ni citaven fonts ni donaven bibliografies. El Termcat el va normalitzar en 1999. Posteriorment el trobem en el dnv (consulta: 12.11.2020):

preclusió
f. DRET Caràcter d’un procés judicial segons el qual el juí es dividix en etapes, cadascuna de les quals clausura l’anterior sense que hi haja la possibilitat que es replantegen les decisions preses.

Com es pot observar, eixa definició no seria massa adequada (el caràcter del procés judicial seria la preclusivitat) ni servix per a entendre i utilitzar l’adjectiu. Per tant, convindria modificar la definició d’acord amb l’ús jurídic real. Una definició alternativa possible seria:

preclusió
f. DRET Pèrdua de la possibilitat de realitzar un acte processal.

En altres llengües, amb significats no del tot equivalents (consulta: 30.06.2007):

  • anglés (Cambridge):*

    preclude
    verb [T] FORMAL
    to prevent something or make it impossible, or prevent someone from doing something:
    His contract precludes him from discussing his work with anyone outside the company.
    The fact that your application was not successful this time does not preclude the possibility of you applying again next time.    preclusion
    noun [U] Your age should not act as a preclusion to you being accepted on the university course.

    * Realment, l’equivalent anglés és estoppel, com s’explica més avall en el cas del terme francés.
  • espanyol (drae01):

    preclusión. f. Der. Carácter del proceso, según el cual el juicio se divide en etapas, cada una de las cuales clausura la anterior sin posibilidad de replantear lo ya decidido en ella.
    preclusivo -va. adj. Der. Que causa o determina preclusión.

  • francés (gdt):

    préclure v.
    English: estop, to

    Nota: Le verbe correspondant estop peut se rendre en français par « préclure ». Il est recommandé d’employer la graphie « préclus » (« précluse ») pour le participe passé du verbe « préclure ». (Pajlo).D’altra banda, segons el Merriam-Webster (en línia – 30.06.2007):

    estop
    Function: transitive verb
    Etymology: Middle English estoppen, from Anglo-French estoper, estuper, from Vulgar Latin *stuppare to stop with a tow — more at STOP
    1 archaic : to stop up
    2 : BAR; specifically : to impede by estoppel

    estoppel n. m.
    English: estoppel [→ veg. Merriam-Webster]

    Définition :
    Objection péremptoire à ce qu’une partie, l’État ou une personne, revienne sur un fait ou un énoncé accepté par lui ou elle antérieurement et auquel l’autre partie s’était fiée de bonne foi.

    Sous-entrée(s) : .
    quasi-synonyme(s): fin de non-recevoir n. f., préclusion n. f.

    Note(s) :

    « Principe de l’irrecevabilité », « principe de la bonne foi », la notion comprise dans le terme estoppel peut être exprimée de différentes façons. Dans le domaine des relations de travail, le terme anglais estoppel désigne précisément une fin de non-recevoir soit, pour des raisons juridiques, un refus par une partie à une instance d’accepter une demande ou un fait comme valables ou soit, pour une question de délais non respectés, une opposition à une réclamation. Par ailleurs, la préclusion serait une sous-espèce de fin de non-recevoir où, sans nier un fait, on prétend qu’il est irrecevable.

    Cette notion de droit procédural ainsi que son appellation sont des emprunts au droit anglo-saxon. Le terme estoppel qui est le plus souvent employé en français dans des expressions comme un cas, une forme, une situation d’estoppel renvoie en somme à l’idée de non-recevabilité ou de fin de non-recevoir.

    →  Enllaç sobre estos «falsos amics» en anglés i francés: «La nécessité d’un vocabulaire français pour la Common law» de Michel Bastarache i David G. Reed.

  • italià (De Mauro):

    precludere v.tr.
    1 BU sbarrare, chiudere, ostacolare il transito o l’accesso a un luogo
    2 CO fig., impedire, escludere attraverso ostacoli: i nuovi eventi ci precludono ogni via d’uscita, ogni possibilità di successo

    preclusione s.f.
    1 CO il precludere, il precludersi e il loro risultato; impedimento, divieto: possono accedervi tutti, non c’è p. alcuna | fig., atteggiamento di rifiuto; pregiudizio, preconcetto: rimuoviamo ogni p. e tentiamo di accordarci
    2 TS dir., impossibilità di compiere un determinato atto giuridico, per averne o non averne compiuto un altro precedentemente
    3 TS polit., istituto della prassi parlamentare in base al quale non può essere presa una risoluzione che sia in contrasto con un’altra presa precedentemente sullo stesso soggetto

    preclusivo agg.
    CO che preclude, che ha la funzione di precludere

  • portugués (Aurélio):

    precluir. V. intr. Jur. Ser (uma facultade processual) atingida por preclusão.
    preclusão. S. f. 1. E. Ling. Contato prévio de dois órgã para a produção dum fonema explosivo, como, p. ex., b e p. 2. Jur. Perda de uma determinada facultade processual civil, ou pelo não exercício dela na ordem legal, ou por haver-se realizado uma atividade incompatível com esse exercício, ou, ainda, por já ter sido ela validamente exercitada.
    preclusivo. Adj. Que envolve o produz preclusão.

gasístic -ca

  1. L’adjectiu gasístic -ca no apareix en els diccionaris habituals. S’ha posat de moda actualment (novembre 2008) a causa de les polítiques de fusió i expansió empresarials en el sector del gas i les energies:

    «Al Perú, la situació és particularment desesperada. El govern permet que empreses petrolieres i gasístiques com Repsol YPF explotin terres que pertanyen a indis aïllats i que llenyataires il·legals envaeixin altres zones habitades pels indis», denuncia David Hill, membre del departament de Campanyes i Recerca de Survival International.

    (Avui, 20.08.2008)

    Fins i tot s’ha substantivat per a designar empreses de gas (també s’ha introduït gasista amb este sentit):

    El president de l’elèctrica espanyola, Manuel Pizarro, ha demostrat que la proximitat al poder -al Poder, en majúscula- és molt més efectiva que la complicitat puntual amb el govern de l’Estat, que ha estat l’arma amb què comptava el de la gasística catalana, Antoni Brufau.

    (Avui, 18.02.2007)

    Pel que fa a gasista, el Cercaterm l’està estudiant per a designar ‘relatiu o pertanyent al gas’ i ‘operari que té per ofici la col·locació i reparació dels aparells que funcionen amb gas’. En canvi, no ha arreplegat encara gasístic -ca.
    Pel que fa a l’adjectiu gasista, el dnv sí que l’ha arreplegat (consulta: 27.10.2020):

    gasista (o gasiste -a)
    1. m. i f. PROF. Persona que treballa en una fàbrica de gas.
    2. m. i f. PROF. Distribuïdor de gas.

  2. En castellà, apareixen gasífero -ra, gasista i gasístico -ca en el gduea:

    gasífero -ra Relativo a la producción de gas: La empresa participa en proyectos petrolíferos y gasíferos. Mercado gasífero.
    Sin Gasista, gasístico.

    gasista I. adj Relacionado con el gas: Empresas gasistas. II. s/m, f Persona especializada en instalaciones y servicios relacionados con el gas.
    Sin I. Gasífero. II. Gasístico, gasífero.

    gasístico -ca adj Relacionado con el gas: Red gasística nacional.
    Sin Gasista, gasífero.

gasointensiu -iva

Este adjectiu no apareix encara en els diccionaris. Pretén qualificar els consumidors intensius de gas (solen ser indústries).

No té un ús molt estés encara, i és possible que no arribe a quallar, però això no hauria d’evitar que la normativa complixca la funció de permetre predir, seguint els criteris més generals possibles, la forma més preferible d’eixa paraula. Aplicant el criteri amb què s’han creat altres paraules derivades que fan referència al gas (com ara gasòmetre, gasoducte…), s’ha elegit el procediment habitual de composició amb la vocal de suport (-o) i l’adjectiu.

Amb tot, el Cercaterm (27.10.2020) preferix per ara mantindre el sintagma consumidor intensiu de gas:

En català, tenim gaso-/gasi– com a forma prefixada del mot gas: per tant, podríem fer tant gasointensiu com gasiintensiu.
No recomanem, però, l’ús d’aquestes formes: tenen una formació dubtosa que semànticament no acaba de ser adequada. Considerem que és un adjectiu no necessari: en la major part de contextos en què s’usa és recomanable utilitzar formes com ara «consumidor intensiu de gas».

És possible que no siga necessari, però ha de ser previsible per al cas que la societat vullga utilitzar eixe procediment de creació de paraules. Per tant, serà bo seguir el model d’altres composts semblants, com ara electrointensiu (també en procés d’extensió), cosa que podem documentar que ha passat tant en castellà (gasointensivo -va) com en francés (gazo-intensif -ive/gazointensif -ive).

boçal

Adjectiu (provinent del castellà antic bozal, ‘ignorant, ingenu’, inicialment) que apareix en el dcvb (consulta: 10.08.2020):

BOÇAL m.
|| 1. Morral que es posa als cans perquè no mosseguin (Elx); cast. bozal.
|| 2. Negre que fa poc que és arribat del seu país i encara no sap altra llengua que la seva; cast. bozal.
|| 3. Bàrbar, tosc, inculte. «Que n’ets, de boçal!» (Aguiló Dicc.).
|| 4. Malnom que es dóna als habitants de Pedreguer (Marquesat de Dénia), perquè són molt senzills, mancats de cultura i amb reminiscències mallorquines en llur llenguatge, per tal com són descendents de pobladors mallorquins (Martí G., Tip. mod. i, 29).
Etim.: del cast. bozal.

A pesar que indica que només és un substantiu masculí, en les accepcions 2 i 4 fa funció d’adjectiu. Podem trobar que tenia un sentit també relacionat amb la «ignorància» de la religió catòlica:

Y vent açò, que se amoynyava una dona que venia en la negra, dix al dit mosén Rúvio que miràs que entenia que aquella negra no creya ella que era batechada, sinó que era boçal.

(Dietari (1585-1629) de Pere Joan Porcar, apunt 944, segons l’edició de Josep Lozano, 2012; veg. Google Llibres)

Faig la recerca, perquè apareix l’adjectiu en l’article «Una biografia exemplar: Felip Peris» de Vicent Josep Escartí (Saó, 460, juliol del 2020), en una citació de Joaquim Aierdi:*

És precisament mossén Joaquim Aierdi, beneficiat de la Seu i memorialista, qui, al seu dietari Notícies de València, reconta el cas de Felip Peris, «mercader francés i molt ric» que, de jove, era «un gavatxet molt boçal i barraquer de les barraques del Mercat».

En este cas supose que es devia tractar de l’accepció 3 del dcvb.

* Sobre Aierdi i el seu dietari, podem llegir en línia un article de Josep Vicent Escartí en la revista Caplletra, número 31, any 2001.

tensionar

El verb tensionar no està encara recollit en els diccionaris habituals, però és un verb ben format a partir de la paraula tensió. La llengua continua per la via assenyalada per Ruaix en el daux (1996) quan parla del llavors «neologisme» tensar:

En realitat, aquest verb, tant en castellà com en català, és un neologisme, format a partir de l’adj. tenso/tens, aquest pres modernament del llatí (tensus) substituint la forma arcaica teso/tes.

En l’àmbit econòmic i immobiliari és habitual parlar de «zona tensionada» o de «zona de mercat tensionat». L’Optimot (resposta: 29.07.2020) dona la indicació següent:

Malgrat que el verb tensionar no està recollit per la normativa, es podria formar a partir del nom tensió. A més a més, constatem que té un cert ús amb el significat de ‘posar en tensió, sotmetre a tensió’. […]

Com a alternativa, també és possible fer servir el sintagma mercat en tensió o zones en tensió, sempre que s’adigui amb el context.

pirrat* -ada

  1. Empar Marco (tv3) féu servir fa uns anys (dc. 07.11.2007; llàstima que el vídeo no estiga disponible) l’adjectiu pirrat* -ada, paraula que no recullen els diccionaris generals. Sembla que és una adaptació al valencià d’un possible adjectiu castellà pirrado -da, que tampoc he trobat en els diccionaris i que és el participi del verb pirrarse (drae; consulta: 20.06.2019):

    1. intr. coloq. Esp. Encantar, gustar mucho. Les pirra el cine. U. t. c. prnl. Se pirra por lo dulce.

    En una versió anterior del mateix diccionari: 1. prnl. coloq. Desear con vehemencia algo. Se pirra POR lo dulce.

    Quan li ho vaig comentar, Empar Marco em digué que sí que s’usava a València. Jo no ho havia sentit mai fins que ella el va usar en la seua crònica. Observe en internet que no té molt d’ús, però sí que hi ha qui ho ha utilitzat a Mallorca i a altres llocs des de fa ja uns anys (com ara el mateix 2007).

    Poca cosa, en tot cas, i no semblaria que haguera d’acabar en els diccionaris, llevat que els espanyols l’usaren bona cosa (ja apareix en el Woxikon).

  2. Per un altre cantó, Joaquim Martí recull en el seu Diccionari històric del valencià col·loquial, el mot pirro ‘embriac’ (consulta: 20.06.2019), amb la dada afegida que l’antic company meu d’escola i institut Francesc Gascón i Navarro (1999) el documenta a Beneixema amb un altre significat:
    [R]eferit a especialment a la gent gran, que ja ha perdut algunes facultats, que no coordina i fa alguns disbarats

tabolla

  1. Els diccionaris recullen l’adjectiu taboll -lla (consulta: 04.02.2019):

    [GDLC] adj. 1. Mig madur, que ja comença a verolar. Segar el blat taboll. Les figues tabolles són indigestes. \2. Curt de seny; groller, descortès.
    [DIEC2] […] 2 2 adj. Grosser 2.

    Per contra, no inclouen l’accepció que correspon al nom d’un dolç típic. Segons la versió de colomina:

    MDomínguez ens n’ofereix una variant, +tabolla: «Abans de mesclar-les amb l’arrop, les petites llesques de carabassa, mig cuites, mig dolces, toves per dins, amb una ferma i trencadissa crosta per fora, s’oferien com una llepolia d’urgència. I tenien un nom incitant: tabolles (L’ullal, 57).

    Fa uns dies (21.04.2011), mon tio Agustí em recordava el plaer de menjar-ne i em contava com les feen en Carcaixent, cuites per fora en un bany d’aigua amb calç.

  2. El dgfpastor sí que recull el verb que se’n deriva (però no el nom del dolç):

    atabollar. v. tr. Entrar en color la fruita en madurar, especialment les figues. // -se. Prendre color, entrar en color, per l’exposició al sol o per haver sofert una calor excessiva. // Astorar, torbar d’admiració. [pasmar]

negocial

Esta adjectiu no apareix encara definit en els diccionaris habituals en català, tot i que sí que apareix utilitzat en diverses entrades del Diccionari jurídic de l’iec (consulta: 07.08.2018) com ara en acte propi, anul·labilitat, capítols matrimonials, causa de contracte o frau de creditors:

frau de creditors c. nom. m. DRET CIVIL Catalunya
Causa d’ineficàcia contractual o negocial.

De moment, els he consultat (18.07.2018) la definició que li volen donar. Podem pensar que serà per l’estil de «relatiu o pertanyen al negoci», tal com s’esdevé amb la definició castellana de negocial que trobem en el gduea:

negocial adj. Relativo al negocio: Organización negocial.

dissocial

L’adjectiu dissocial apareix en algunes fitxes del Termcat (trastorn dissocial, personalitat dissocial), però no té encara entrada en els diccionaris habituals, per la qual cosa no sabem quina seria la definició de l’adjectiu. Mentrestant, el Termcat (19.07.2018) fa la consideració següent:

L’adjectiu dissocial té molt poc ús fora de l’àmbit de la psiquiatria, i el significat que té es desprèn dels formants de què consta: el prefix dis-, que significa ‘difícil’ o ‘mal’, i l’adjectiu social, que significa ‘relatiu o pertanyent a la societat humana, a les relacions entre els individus pertanyents a diferents classes de la societat’. Així doncs, dissocial pot ser un adjectiu utilitzat per a referir-se a les relacions socials difícils, dolentes, poc satisfactòries, etc.

concordança

La concordança del verb haver locatiu

A més del que es detalla més avall en esta fitxa, el capítol v del llibre d’Abelard Saragossà Reivindicació del valencià. Una contribució (Tabarca, 2007) tracta amb molta més profunditat la qüestió: vegeu «La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució».

Abelard Saragossà ha decidit aplicar en El valencià del futur (ed. Alambor, 2000) el criteri de fer concordar el verb haver locatiu amb el seu subjecte —cosa ben lògica en la llengua—. Alguna normativa generalitzada sense justificació recomanava que no s’havien de concordar verb i subjecte per raons poc explicades, malgrat que dialectalment la concordança és l’ús general del verb haver locatiu amb el seu subjecte (tret que ja recull Josep Nebot i Pérez en 1894). En el mateix llibre, Abelard Saragossà dóna una possible explicació estructural de l’origen de la concordança:

cat. medieval: v. tr. haver ‘tenir’ [concorda] / v. intr. haver ‘existir’ [no concorda]
↓
cat. actual: Ø ‘tenir’ / v. tr. haver-hi ‘existir’ [concorda].

L’aparició del verb haver amb eixe valor existencial ja la podem documentar en llatí, segons la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque i Demonte (1999):

Las construcciones con haber son, de hecho, herederas de las de <habet impersonal + acusativo> desarrolladas en latín en época tardía:(99) Habet in bibliotheca Ulpia librum elephantinum. [Scriptores Historiae Augustae, Vospicio, Tac. 8, 1; tomado de Luque Moreno 1978]

A més, en el curs d’estiu d’enguany (juliol 2006) hem pogut aprofundir en els orígens, mistificacions i conseqüències de la repetida prescripció de la no-concordança en català. Tot partix d’una conversa filològica de Fabra (1923):

Convé d’evitar aquesta concordança del verb haver amb el nom o pronom que l’acompanya, defecte que retrobem sovint en el llenguatge escrit.

Per desgràcia, alguns «prescriptors» de la normativa han fet poc cas posteriorment del que dia el mateix Fabra en la seua gramàtica de 1956, i que reproduïm tot seguit segons la versió original de Fabra (que no és exactament el que va publicar l’iec en 1956) [a partir de Solà (Parlem-ne, 1999) i els apunts d’Abelard Saragossà]:

Aquestes construccions, llargament usades en la llengua parlada, han estat fins avui considerades incorrectes, però, tanmateix [,] no hi ha cap raó prou forta per què [sic] no puguin ésser admeses en la llengua escrita, en concurrència, naturalment, amb les construccions tradicionals Hi ha dos homes, Hi havia moltes dificultats, Si hi hagués més cotxes (úniques fins avui considerades correctes). (Fabra 1956: § 72)

Per tant, la recomanació estilística més adequada haurà de ser fer cas del que fa la llengua general i evitar una excepció en la concordança del verb amb el subjecte, si no és l’ús que fem habitualment. Cal tindre en compte el que comenta la gramàtica de l’avl (32.2.2):

És acceptable tant la falta de concordança com la concordança, però en els registres formals es considera més adequada la manca de concordança, d’acord amb l’ús tradicional.

Podem llegir que la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (consulta: 02.08.2023; 21.4.3) considera la qüestió amb un punt de vista semblant:

En baleàric, en nord-occidental i en septentrional, aquest verb no concorda amb el seu argument intern (Hi ha poques cadires). En la resta de parlars, la concordança que es dona amb els verbs inacusatius se sol estendre al verb haver-hi (Hi han poques cadires). La concordança es veu afavorida quan haver-hi es combina amb un verb auxiliar, aspectual o modal: Si haguessin ampliat el termini, potser hi hauria/haurien hagut més sol·licituds; Hi comença/comencen a haver casos preocupants; No hi pot/poden haver més congressistes. La manca de concordança és l’ús consolidat en els registres formals.

Això mateix ha introduït en el diec (consulta: 02.08.2023):

3 1 [LC] haver-hi […] [usat en tercera persona del singular i sense concordança de nombre amb l’element nominal que segueix o, en el llenguatge col·loquial, amb concordança de nombre] Denota que quelcom existeix, es troba, es dona, s’esdevé, s’acompleix. Hi ha molts malalts de grip. Hi han molts malalts de grip. […]

El mateix Solà comenta que el procés de concordança s’estén al dialecte nord-occidental, que és un dels llocs on es mantenia el tret de no concordar del català medieval (amb l’àrea balear i algueresa, segons Joan-Rafael Ramos: gcc S14.2.1.2).

Així, doncs, convindria esmenar els Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana (1995, pàg. 34), que recomanaven la no-concordança, perquè el llenguatge administratiu no hauria d’allunyar-se sense motiu de la llengua dels ciutadans que ha d’atendre. En eixe sentit, convé

Prescripció copiada del castellà

Finalment, ens sembla molt possible que l’origen normatiu del rebuig de la concordança —més enllà de l’existència de llocs on és un tret viu— s’haja originat en el que assenyala solà94 (2.ª ed.): les gramàtiques castellanes publicades a Barcelona en el segle xix. Hui mateix podem consultar el que diu el dphd sobre el fet de concordar el verb haber:

Aunque es uso muy extendido en el habla informal de muchos países de América y se da también en España, especialmente entre hablantes catalanes, se debe seguir utilizando este verbo como impersonal en la lengua culta formal, de acuerdo con el uso mayoritario entre los escritores de prestigio.

Cal assenyalar que la gramàtica de Bosque i Demonte (27.3.4) detalla:

[E]n ciertas zonas, en particular en Latinoamérica, la concordancia en número de haber con su único argumento es la norma. […] En relación con esto, Kany (1945: 257) señala que en el habla rústica de Argentina se ha creado una forma hayn para el presente de indicativo. Montes (1982) señala la existencia de la misma forma (haen-hayn) en la Colombia de habla antioqueña. Lapesa (1980: § 133) recoge también esta formación y da ejemplo, en el habla de Venezuela, del tipo de ¿Quiénes hayn adentro?

La concordança dels adjectius

Adjectiu posposats. Quan un adjectiu afecta dos o més noms que el precedixen, va en plural; i si un dels noms és masculí, l’adjectiu també hi va.
La giec (25.4.7.b) dóna la indicació següent:

En els registres formals, els elements postnominals susceptibles de concordan­ça (sintagmes adjectivals i participis) van en plural i concorden en gènere amb els nuclis; si aquests són de gènere diferent, aquells van en masculí: el primer partit i el primer grup cultural investigats, una formació i una coalició modèliques, un partit i una coalició moderns.

Si es tracta de conceptes afins, l’adjectiu pot concordar amb el nom més pròxim: fàstic i repulsió instintiva. Esta prescripció quan els substantius són «conceptes afins» és una cosa que indica algun manual —ara no recorde quin—. Trobe que provoca més confusió que altra cosa, per la qual cosa millor serà fer que l’adjectiu concorde en plural i en el gènere que corresponga: en femení quan es tracta de conceptes femenins i en masculí en la resta de casos.
En tot cas, la giec (25.4.7.b) fa la recomanació següent:

El sentit d’unitat semàntica dels coordinats pot provocar que un adjectiu només concordi amb el nom més pròxim, encara que semànticament els afecti tots: una arrogància i un atreviment inusual (en el sentit de ‘una arrogància i un atreviment inusuals’).

Adjectius anteposats. En algun manual indiquen que, en el cas que l’adjectiu precedixca dos o més noms de gènere diferent, l’adjectiu pot concordar només amb el primer en gènere i nombre: extraordinari sopar i postres; extremada decisió i valor. No cal dir que esta indicació estilística també considere que serà millor que evitem haver d’aplicar-la.
En tot cas, la giec (25.4.7.a) dóna la indicació següent:

Quan un especificador* modifica dos o més noms, concorda en gènere i nombre amb el nom més pròxim (el primer): la llengua i literatura de postguerra, els nens i nenes de l’escola, la parella que tingui un fill o filla de menys de tres anys, certes formacions i par­tits de postguerra, sense cap de les pertorbacions ni sotracs que acompanyen els canvis.

* El terme especificador utilitzat en la giec inclou els «adjectius anteposats».
  1. Veg. gènere.
  2. Veg. plural.