Anna Pineda (2015) comenta sobre el règim verbal de telefonar:

En Pineda (2014: §5.2.1) també parlem de la natura originàriament ditransitiva de telefonar, que encara avui recullen els diccionaris: telefonar un missatge a algú —aquest ús, pràcticament desaparegut en català, és en canvi força viu en altres parlars romànics, com l’occità.

Com a curiositat, podem localitzar alguns exemples d’eixa estructura:

  • Josep Pla (1956-2014), La vida lenta: «Anit passada, Josep Sagrera portà la notícia, de Figueres, que Manuel Brunet estava a l’última pregunta. Josep Quintà telefonà la mort, després.»
  • Joan Alavedra (1993), Francesc Macià: el camí cap a la presidència de la Generalitat (1859-1926): «Nadal, des de Madrid, telefona la proposició del rei a Cambó, i la resposta és negativa.»
  • Maurici Serrahima (2003), Del passat quan era present: 1969-1971: «Cap al tard, telefona la Guillermina Motta que hi anirà amb en Carles Reixach —l’extrem dretà del FC Barcelona—, amb qui ara surt.»

Com que quasi ha desaparegut eixe ús actualment, el dnv pareix que haja optat per no incloure eixa possibilitat, però sí que la podem trobar en altres diccionaris:

(diec) 1. v. tr. Dir per telèfon. Telefonar una notícia.
(gdlc) 1. tr. Comunicar a algú (quelcom) per telèfon. Telefonar una notícia.

De fet, la tendència a l’ús transitiu del verb, en una construcció no admesa encara per la normativa (amb el complement de persona com a objecte), es consolida en el català oriental de Catalunya i apareix admés en l’Ésadir (consulta: 05.01.2022):

En registres informals també és habitual sense preposició:
Telefona la Maria
Telefona-la

 


Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.