repercutir

Fragment del DOGV (26.09.2022).

En general, repercutir és un verb intransitiu, però una última accepció mèdica antiga que és transitiva, tal com podem vore en el dnv (consulta: 16.08.2022):

repercutir
1. v. intr. Causar, una cosa, un efecte en una altra. L’abundància de collita repercutirà en el preu de compra.
2. v. intr. Fer sentir, un colp o un xoc, el seu efecte de retruc en una cosa ulterior.
3. v. intr. Fer tornar arrere, un so o un raig de llum, l’eco o el reflex. La teua veu repercutia per la vall.
4. v. tr. med. Causar, pel mitjà adequat, la subsidència (d’un tumor o d’una lesió).

Eixa última accepció del camp de la medicina sembla que ha caigut en desús en valencià (en paral·lel al desús que marca el drae en castellà).

«iva repercutit» desestima «iva transferit»

El Cercaterm fea el comentari següent en una resposta (25.07.2022) sobre la forma iva repercutit:

És la forma preferida pels especialistes, per influència del castellà, evidentment. Tenim pendent estudiar més a fons aquest cas per veure les possibilitats d’acceptar repercutir, però és una qüestió que afecta directament el diccionari normatiu

Posteriorment, el Termcat (acta 708, 12.06.2023) ha fixat la forma iva repercutit per a denominar el fet de carregar als clients una quantitat originada per l’impost del valor afegit. L’acceptació d’eixa denominació ha implicat l’aprovació d’una accepció transitiva per al verb repercutir:

…aprovat pel Consell Supervisor com a forma transitiva amb el significat “Fer recaure una càrrega econòmica sobre algú altre o sobre una altra cosa”.

Fins a eixe moment, la normativa proposava la forma iva transferit i la locució transferir l’iva, ja que este verb sí que permetia eixe ús. S’han desestimat eixa opció i altres formes alternatives: iva recaptat, iva de sortida, iva descendent…

A pesar d’este acord  del Termcat l’any 2023, el verb repercutir continua sense haver rebut esta accepció en els diccionaris normatius (consulta: 09.12.2025). Els diccionaris s’hauran de modificar seguint l’exemple del repercutir castellà (consulta: 16.08.2022); o del cas francés (consulta: 16.08.2022), en què répercuter és un verb transitiu:

(drae) 5. tr. Hacer que un impuesto, un coste, etc., recaiga o tenga efecto sobre otra persona distinta de la que lo paga inicialmente.
tlfi) écon. Transférer une charge sur quelqu’un/quelque chose. Synon. reporter1. Si la hausse est répercutée sur le prix du pain, il n’en résultera pas une protestation contre les producteurs mais une revendication pour l’ajustement des revenus (Meynaud, Groupes pression Fr., 1958, p. 230).

L’ús castellà ha estés la construcció iva repercutit en valencià, que ja apareixia fa uns anys en el Diccionari de fiscalitat dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona.

Matisos entre repercutit i meritat

En la mateixa acta del 2023, el Termcat comenta uns matisos entre dos conceptes que poden ser sinònims en algun moment:

El Consell Supervisor fa notar que les formes IVA meritat i IVA repercutit en general fan referència al mateix concepte però des de punts de vista diferents: IVA meritat (com el castellà IVA devengado) remet a l’IVA que “tenen dret” a percebre l’empresa o el professional del client pels serveis prestats, i IVA repercutit (com el castellà IVA repercutido) remet a l’IVA que l’empresa o el professional “fan recaure” en el client sobre el preu dels serveis. A efectes pràctics, el concepte és el mateix. Val a dir, de tota manera, que sovint la forma IVA meritat s’associa, més específicament, a l’IVA repercutit que cal declarar en el període corresponent. Habitualment, l’IVA meritat i l’IVA repercutit coincideixen, però no sempre. Si en el moment de fer la declaració, per exemple, hi ha factures d’aquell període que encara no s’han cobrat, l’IVA repercutit d’aquestes factures pot no declarar-se encara (si el contribuent està acollit al criteri de caixa) i pot qualificar-se d’IVA repercutit (perquè s’ha aplicat al client) però encara no d’IVA meritat (perquè no s’ha rebut i, per tant, encara no s’ha d’abonar a l’organisme tributari).

el dia següent

El dddc considerava l’any 2000 que l’expressió el dia següent era incorrecta:

*dia següent (el) L’endemà

Tanmateix, el dddc no explicava per què ni quan era incorrecta. Lacreu (2000) també mostra prevenció davant esta construcció:

«Les expressions *al dia següent o *el dia després són calcs literals de les construccions castellanes corresponents. L’adverbi l’endemà n’és un equivalent genuí. També hi ha la variant dialectal el sendemà.»

I el llb indicava en el mateix sentit (s. v. l’endemà):

«Significa ‘el dia següent al dia de què parlem’. No són genuïnes les formes el dia després ni el dia següent.»

El gdlc (consulta: 2005; 19.10.2023) recull la construcció amb normalitat:

següent adj Que segueix, que ve darrere d’un altre. La pàgina següent. El dia següent.

El gdlc usa la construcció en la definició, però oferix un exemple d’ús massa breu que no mostra el context en què es pot introduir eixa expressió. Podem observar que el gd62 no conté els mateixos exemples per a definir la mateixa paraula:

següent […] L’any següent. Que passi el següent.

En el dcvb observem que també usa la construcció en la definició (s. v. endemà):

L’endemà o Lo endemà: el dia següent.

En este cas es podria tractar d’una definició poc aconseguida, atés que gdlc i gd62 es veuen obligats a definir la paraula endemà amb més precisió: «Dia que segueix immediatament aquell del qual es parla» (gd62), ja que, al cap i a la fi, «el dia següent» no és necessàriament l’endemà, tal com exposava Albert Jané i Riera («La proximitat», 01.07.1977):

El dia següent no ha d’ésser, necessàriament, l’endemà —pot ésser el dia següent d’una sèrie de dies no consecutius—; però si realment es tracta de l’endemà aquesta expressió és, en general, sens dubte preferible.

La forma usual per a denominar eixe concepte és endemà (i sendemà, tal com indiquen les obres normatives de referència). L’expressió el dia següent és imprecisa, ja que podem usar el dia següent o el següent dia per a indicar un dia posterior d’algun fet o d’alguna activitat. Així, la frase: «el següent dia va ser l’endemà», que mostra la no-identitat conceptual entre els dos elements temporals. Sembla, més aviat, que la construcció el següent dia és hiperònima de la paraula endemà. Podem contrastar eixe ús amb l’expressió el pròxim dia, que serviria per fer una previsió.

En resum, sembla poc recomanable l’ús (habitual en espanyol) de l’expressió el dia següent si el que es vol expressar és «l’endemà», fórmula ben general i usual en el català d’arreu (amb diverses variants), però convé saber com traure-li profit a la varietat, tal com explica Albert Pla Nualart («L’endemà, el dia següent i el dia després», 28.04.2011):

Sóc partidari de no renunciar al que fa servei. Per mi el dia següent i el dia després són dues locucions ben formades que podem usar si per raons d’estil o sentit trobem que en un cert context ens van millor que l’endemà.

Al sandemà de la vespra

En eixe sentit utilitari, una expressió usual per a indicar incertesa o per a mirar de no comprometre’s temporalment és «al sandemà de la vespra». Un exemple d’ús en la xarxa (15.10.2022; consulta: 19.10.2023):

Els valencians també gastem “al sendemà de la vespra” per a evadir una resposta:
—Pare, quan em compraràs la Playstation?
—Al sendemà de la vespra. (=el dia posterior al dia anterior, però no et dic quan, és a dir: mai)

És una expressió amb la mateixa utilitat que «a l’any del batre» (que els usuaris saben que es completa amb: «si no este, l’atre»).

Debat en la llista Migjorn (2005)

Sobre el tema hi va haver un debat interessant en la llista Migjorn (agost 2005) que va concloure, a trets generals, de manera semblant al que s’expressa en les obres esmentades, amb alguna discrepància fonamentada en el fet que el dia següent no és directament incorrecte, sinó que també té el seu àmbit d’ús —que no ha de substituir en cap cas, però, el de la paraula endemà—. Aixina, els collistaires han trobat a faltar en les obres normatives una descripció dels contextos en què pot ser necessari usar el dia següent, per exemple, com assenyalava Jordi Minguell: «el dia precedent i el següent a Nadal» (equivalent de: «el dia anterior a Nadal i l’endemà de Nadal»).

en mans de

El dnv (consulta: 27.01.20223) dona entrada a esta construcció com a locució preposicional:

en mans de loc. prep. Sotmés a la direcció o cura d’algú. Ara està en mans de metges. Ho han posat en mans d’advocats.

Mirant-ho un poc, el sentit de la construcció no deixa de ser el sentit derivat d’una accepció que té la paraula mà (en plural):

f. [usat generalment en plural] Control, direcció, cura. Eixe projecte ha passat per moltes mans.

El cas és que ni la gnv ni la giec expliquen com determinar l’existència d’una locució preposicional. En este cas, la suma dels elements de la construcció permet deduir el sentit de l’expressió: en mans de equival a ‘en control de’, ‘a cura de’, cosa que indica que encara manté les característiques d’un sintagma preposicional normal. En eixe sentit, la Gramàtica descriptiva de la lengua española de Bosque i Demonte (1999), classifica esta locució preposicional entre les que «no constituïxen, per tant, una unitat lèxica, sinó que formen part d’una estructura sintagmàtica <P + SN>»:

  • No està fortament fixada (a les mans…, en les mans…) 
  • Admet creativitat i alternances de substantius (en braços de)
  • S’hi poden introduir coordinacions de sintagmes nominals (en mans o criteri de…)
  • Es poden coordinar constituents encapçalats per la segona preposició (en mans de metges o d’advocats)
  • Els elements de la locució poden ser separats per modificadors (en mans, només, del metge)

En suma, encara és més un sintagma preposicional comú que una locució preposicional.

ressaltar

El dnv ha incorporat una accepció transitiva en este verb, la número 3:

1. v. intr. Distingir-se de la resta o cridar l’atenció per la seua excel·lència, novetat o originalitat, o perquè oferix un gran contrast. Eixe color ressalta més que l’altre.
2. v. intr. Eixir cap a fora interrompent la planor d’una superfície, fer ressalt. El balcó ressalta massa.
3. v. tr. Posar en relleu (alguna cosa). L’alcalde ressaltà la importància de l’acord adoptat.

Això permet que tant es pot ara «fer ressaltar» com «ressaltar» un text amb un color de fons, tal com he fet en la citació anterior. I, per tant, podem també dir que hem «ressaltat un text» —fins ara la normativa només permetia dir que l’havíem «fet ressaltar»—. El diec encara no ha incorporat eixa possibilitat.

super-

Seguint la norma ortogràfica general, este prefix s’hauria d’escriure sempre aglutinat amb la paraula amb la qual conforma un terme nou, tal com indica el dnv:

super-
Prefix provinent de la paraula llatina super, que:
1. afix Significa ‘sobre’, amb una relació de lloc. Superposar.
2. afix Indica superioritat en rang o en mèrit. Superintendent.
3. afix Significa ‘més enllà’, amb una relació de temps. Supervivent.
4. afix Significa ‘en excés’, amb la idea de sobrar. Superabundant.

La indicació general és clara i simple en estos casos i permet preveure l’escriptura d’altres paraules usuals (que no sempre apareixen en els diccionaris): superbé, supercrític, superdona, superfantàstic, superfí, superjó…

Hi ha altres casos en què l’ortografia (oiec 4.3.1.3) ha optat per una solució diferent:

  • Quan el prefix precedeix elements amb particularitats gràfiques, com ara majúscules, xifres, símbols, cometes o mots en cursiva: súper 8.
  • Quan modifica locucions: súper a prop d’ací, súper a gust.

En estos dos casos, a l’indicar que cal accentuar-lo, es pot confondre amb l’adjectiu i adverbi súper:

1. adj. [col·loq.] Magnífic, molt bo o molt complet. Hem fet un viatge súper.
2. adv. [col·loq.] Molt bé. L’espectacle va estar súper.

En castellà, la Fundéu (10.06.2014) també manté en estos últims casos el prefix separat, però el deixa sense accentuar, cosa que també pot induir a confusió ortogràfica:

Excepcionalmente, y como ocurre con todos los prefijos, se escribe separado de la base a la que afecta cuando esta está formada por un conjunto de palabras con un significado unitario (super de moda, super a gusto, super gran coalición…).

acompanyar

Els diccionaris generals no detallen la preposició que introduïx el complement de règim verbal en les accepcions en què apareix este complement (accepcions 6 i 7). Segons indica el duvc, les preposicions són de i amb en l’accepció 6 (llengua general) i amb en l’accepció 7 (accepció musical del verb):

acompanyar
1. acompanyar Crear un clima favorable. Hauran de suspendre la processó si el temps no acompanya. Tenen un fil musical que acompanya molt.
2. acompanyar [algú] Anar en companyia o fer companyia. T’acompanyaré fins a la placeta. La seva filla el va acompanyar en els moments més durs.
3. acompanyar [algú] Fer el mateix. Si prens cafè t’acompanyo.
4. acompanyar [algú o alguna cosa] Anar juntament. Les sospites l’acompanyaran fins a la mort. Les faves acompanyen la carn. L’astúcia no sempre acompanya la sort.
5. acompanyar [una cosa] Ajudar al moviment. Acompanyar la mà d’algú que escriu, acompanyar la porta perquè no bati.
6. acompanyar [una cosa] [de / amb una cosa] Fer anar junt. Acompanyar una sol·licitud amb un informe (o bé d’un informe). Acompanyar un rostit amb un bon vi (o bé d’un bon vi). Acompanyar la veu amb una guitarra.
7. acompanyar [un cantant] [amb un instrument] Fer l’acompanyament musical. Acompanyà el tenor amb el piano. (La variant acompanyar [un cantant] [a un instrument], d’ús molt estès, no està prevista per l’autoritat normativa i sembla, en general, rebutjable.)

En esta accepció, els diccionaris mostren l’ús només amb una preposició:

  • (diec) […] 3 v. tr. Adjuntar una cosa (a una altra considerada com a principal). Acompanyà la sol·licitud amb els documents requerits. Acompanyà el present amb una carta. Acompanyaven el menjar amb un bon vi.
  • (dnv) […] 4. v. tr. Adjuntar una cosa (a una altra, considerada principal). Acompanyar una instància amb la documentació corresponent.
  • (gdlc) […] 4 v. tr. Adjuntar una cosa a una altra (considerada com la principal). Acompanyar una sol·licitud de la documentació reglamentària.

En l’àmbit de la terminologia jurídica, el Termcat (2016) ha publicat un apunt que titulen «Tot el que cal saber sobre els verbs adjuntar i acompanyar». Entre altres qüestions, indiquen que, en este àmbit, el verb annexar s’utilitza com adjuntar. I que el verb acompanyar pot tindre subjectes animats i inanimats. En este segon cas, este subjecte inanimat és el document secundari. Uns exemples:

  • (Termcat) El certificat acompanya la demanda.
  • (salt, 2020) El certificat que acompanya la sol·licitud està emés per Hisenda.

adjuntar

Segons edicions anteriors del mestil (xx.4.2.2), en relació amb el verb adjuntar s’assenyalava la restricció d’ús següent:

Es tracta d’un verb transitiu, que se sol construir: *em plau adjuntar-vos una fotocòpia… El pronom vos és el destinatari, el CI, i la carta és allò a què s’adjunta alguna cosa. Els exemples d’ús correctes són: em plau adjuntar-vos a aquesta carta una fotocòpia; em plau enviar-vos adjunta a aquesta carta la fotocòpia…

Actualment (2022) consideren correcta eixa construcció «em plau adjuntar-vos una fotocòpia», seguint una recomanació normativa, tal com indiquen en una nota:

Segons l’acta de la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu de la Generalitat de Catalunya, corresponent a la sessió tinguda el 21 d’octubre de 1997, aquesta construcció «no és condemnable».

També quant a l’ús d’este verb, l’iec va respondre a una consulta (27.05.1998) que quan es diu «en la documentació que s’adjunta», seria millor indicar a què s’adjunta la documentació; o bé fer servir l’adjectiu corresponent: documentació adjunta.

A pesar d’eixe ús comú en què el complement indirecte (la persona destinatària) rep un element adjunt a l’element principal de l’enviament, les definicions dels diccionaris habituals no reflectixen eixa possibilitat:

  • (diec) 1 v. tr. Fer anar o estar adjunt. Vaig adjuntar a la meva carta la carta del mestre. Li van adjuntar dos col·laboradors. Adjuntar un adjectiu a un substantiu, un pronom feble a un verb.
    2 v. tr. En inform., afegir (un fitxer o un document) a un missatge que s’envia a través de la xarxa.
  • (dnv) v. tr. Fer que (una persona o una cosa) estiga o vaja unida com a auxiliar o complementària a una altra. Adjuntar un arxiu a un correu electrònic. Adjuntar un adjectiu a un substantiu.
Podem observar que el diec ha inclòs una segona accepció, però sense cap exemple d’ús. Per tant, no aclarix si eixa accepció té un ús diferent de la primera accepció.

De fet, l’ús més general actual —que podem documentar fa ja unes quantes dècades— s’ajusta més a la definició ‘enviar adjunt’, sentit que sí que apareix, en castellà, en la primera accepció del drae:

adjuntar
1. tr. Enviar algo juntamente con un escrito o una comunicación electrónica.

Per tant, tenim diverses opcions a l’hora de construir les típiques formuletes que omplin els documents administratius. A partir de l’exemple utilitzat pel mestil, podem utilitzar diverses combinacions:

  • (mestil) Em plau adjuntar-vos a aquesta carta una fotocòpia de la convocatòria d’ajuts a la recerca científica.
  • (mestil) Em plau adjuntar a aquesta carta una fotocòpia de la convocatòria d’ajuts a la recerca científica.
  • (mestil) Em plau enviar-vos adjunta a aquesta carta una fotocòpia de la convocatòria d’ajuts a la recerca científica.
  • (cala, 1997; ús habitual, 2022) Em plau adjuntar-vos una fotocòpia de la convocatòria d’ajuts a la recerca científica.

En la xarxa podem documentar més exemples d’ús d’esta última possibilitat:

  • Ferran Soldevila (a Josep Pous i Pagès, 1943; Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970), 2017): «Us adjunto el 1er quadern.» 
  • Pere Calders (a Joan Triadú, 1953; Estimat amic: cartes, textos, 2009): «Us adjunto el conte que us devia.»
  • Joan Fuster (Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca; 1993): «Us adjunte un noticiari. Sent no poder-vos enviar aquelles coses promeses […]».
  • Jean Serra (a Marià Manent, 1979; Marià Manent – Jean Serra: una correspondència: Barcelona-Eivissa, 1976-1988, 2010): «Us adjunt un segon exemplar que m’agradaria féssiu arribar al vostre fill Albert».
  • Xavier Pàmies (traducció d’Àlies Grace de Margaret Atwood, 2019) «Aprofito per escriure’t quatre ratlles i per adjuntar-te la carta que va arribar […]».

telefonar

Anna Pineda (2015) comenta sobre el règim verbal de telefonar:

En Pineda (2014: §5.2.1) també parlem de la natura originàriament ditransitiva de telefonar, que encara avui recullen els diccionaris: telefonar un missatge a algú —aquest ús, pràcticament desaparegut en català, és en canvi força viu en altres parlars romànics, com l’occità.

Com a curiositat, podem localitzar alguns exemples d’eixa estructura:

  • Josep Pla (1956-2014), La vida lenta: «Anit passada, Josep Sagrera portà la notícia, de Figueres, que Manuel Brunet estava a l’última pregunta. Josep Quintà telefonà la mort, després.»
  • Joan Alavedra (1993), Francesc Macià: el camí cap a la presidència de la Generalitat (1859-1926): «Nadal, des de Madrid, telefona la proposició del rei a Cambó, i la resposta és negativa.»
  • Maurici Serrahima (2003), Del passat quan era present: 1969-1971: «Cap al tard, telefona la Guillermina Motta que hi anirà amb en Carles Reixach —l’extrem dretà del FC Barcelona—, amb qui ara surt.»

Com que quasi ha desaparegut eixe ús actualment, el dnv pareix que haja optat per no incloure eixa possibilitat, però sí que la podem trobar en altres diccionaris:

(diec) 1. v. tr. Dir per telèfon. Telefonar una notícia.
(gdlc) 1. tr. Comunicar a algú (quelcom) per telèfon. Telefonar una notícia.

De fet, la tendència a l’ús transitiu del verb, en una construcció no admesa encara per la normativa (amb el complement de persona com a objecte), es consolida en el català oriental de Catalunya i apareix admés en l’Ésadir (consulta: 05.01.2022):

En registres informals també és habitual sense preposició:
Telefona la Maria
Telefona-la

 

vindre + prep. + infinitiu

Vindre a + infinitiu
La construcció del verb vindre seguida de la preposició a i d’un infinitiu, s’utilitza de manera usual amb la fórmula «vindre a ser» que expressa idea d’aproximació, de semblança  o equivalència aproximada. Esta construcció no apareixia recollida entre les possibilitats del verb venir en el dec (1993) però sí que s’utilitzava en les definicions. Per exemple:

tecnologia
f. TECNOL 1. Ciència que tracta de les arts industrials, de tal manera que ve a ésser com la teoria de la indústria pràctica.

tigrinya
m. LING Llengua etiòpica, de la família afroasiàtica, que ve a ésser una forma evolucionada del gueez, parlada pels cristians de Tigre i Eritrea.

Les guies de referència normativa o estilística consideraven que eren preferibles altres construccions:

  • Josep Lacreu Cuesta (Manual d’ús de l’estàndard oral, 1990): «venir a + infinitiu […] en nivells formals es consideren preferibles altres construccions per a expressar la idea d’aproximació».
  • Joan Solà Cortassa (Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona, 1995): «venir a + infinitiu: construcció considerada no genuïna. A l’ajuntament de Barcelona es recorrerà a les expressions equivalents […]».

La gramàtica de l’avl (2006) i la de l’iec (2016) han admés la construcció amb valors d’aproximació o de justificació (i l’iec afig el valor de culminació):

(avl, 2006) c) La perífrasi «vindre a + infinitiu» té, en general, un valor aproximatiu, però amb el verb dir adquirix un matís de justificació:

Això ve a ser el mateix que em va contar ella.
T’ho vinc a dir perquè m’agradaria saber què en penses.

(iec, 2016) j) La perífrasi «venir a + infinitiu» presenta valors diferents segons el context en què s’utilitza. D’una banda, pot referir-se al resultat o a la culminació d’un procés o d’una situació prèvia: Aquesta publicació ve a omplir el buit que hi havia en aquesta matèria; Mil obstacles havien vingut a entrebancar la realització de l’empresa. De l’altra, pot assolir un valor aproximatiu equivalent a les expressions adverbials més o menys o si fa no fa, amb què a vegades es combina: Tots dos veniu a tenir si fa no fa els mateixos símptomes; Al capdavall, tot ve a ser el mateix; Aquell aparell ve a costar el doble que aquest.

en (preposició)

Terminis
En el cas dels terminis, les preposicions en i dins de tenen valors diferents. La preposició en s’utilitza per a indicar un termini: «ho faré en tres dies», que indica el temps de l’interval temporal que haurà transcorregut; i la preposició composta dins de, per a assenyalar l’interval de temps «durant el qual o abans del final del qual s’ha d’acomplir un fet» (giec, 19.5.2.d): «ho faré dins de tres dies».

El matís diferencial que pareix que vol establir la gramàtica és: en el primer cas s’apunta al «temps màxim d’una situació» (31.3.1.a); el segon cas es centra en determinar que l’esdeveniment s’ha de produir en l’interior del període. A pesar que no pareix que siguen matisos distingibles ni necessaris, en el llenguatge juridicoadministratiu —un àmbit on els terminis són rellevants i sovint discutits— és habitual utilitzar estes possibles diferències per a elaborar normes i dictar resolucions. En general, tal com comenta Abelard Saragossà (per missatge electrònic): «La cosa és tan simple com això: les dos preposicions indiquen interioritat, de manera que expressen el període temporal dins del qual es produirà un fet (sense més especificacions).»

‘Al cap de… a comptar des d’ara’
D’altra banda, per a indicar la quantitat de temps abans d’un fet, com ara: «la representació continuará en/dins de cinc minuts», que són expressions usuals, la gramàtica de l’iec no preveu que en tinga eixe ús equivalent a «d’ací a».* Sí que considera que dins (de) (giec, 19.3.4.3.c; consulta: 21.10.2021) té un valor pròxim a ‘al cap de… a comptar des d’ara’, però no li dona exactament eixe ús, cosa que induïx l’Optimot (fitxa 7678/3) a indicar que ni en ni dins (de) són adequades amb el valor ‘d’ací a’ temporal. Carles Riera tracta estos valors de dins (de) en «Expressió del termini d’una durada amb temps previ» (Llengua Nacional, 61).

* La giec (31.3.1.a) comenta que la preposició en indica «el temps màxim d’una situació» i no es pot combinar «amb predicats que designen estats o processos que no han d’arribar a un punt final de culminació». Confronta dos exemples d’ús de la preposició: «Vaig llegir Les veus del Pamano en dos dies» / «Va estar malalt en una setmana». El segon cas no és possible. No he trobat que la gramàtica comente el cas: «Estarà malalt en una setmana», que té el sentit de ‘d’ací a una setmana’, on no hi ha punt de culminació, però sí que hi ha punt d’inici.

A pesar de la prevenció normativa, podem pensar que la versió amb la preposició en és una versió semblant a «la correlació de… en amb valor temporal» (De hui en tres setmanes), i a la «correlació amb un sintagma preposicional precedent amb de» (D’ara en avant tancarem a migdia) (gcc, 20.4.3.3). També es pot pensar en una variació semàntica d’una oració conceptualitzada com si fora durativa (gcc, S 11.5.1.4 [83.c]; 11.4.3 [28.b]). És a dir, adaptant o (re)interpretant els exemples trets de la gcc:

83.c «L’ampliació de l’avinguda tindrà lloc en un període no superior a deu anys» > L’ampliació de l’avinguda tindrà lloc en deu anys (‘al cap de deu anys a comptar des d’ara’)
28.b «L’ànec estarà llest en una hora» (‘durant una hora’?) > (‘al cap d’una hora a comptar des d’ara’)

És possible que el problema per al rebuig normatiu d’esta construcció siga que també s’utilitza en castellà, on la normativa de la rae —no he sabut trobar cap indicació sobre això en la seua gramàtica— no l’accepta, tal com indica la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque y Demonte (1999; 48.1.2.1):

A) Los complementos formados por <en + sintagma nominal cuantificado>

Este tipo de complementos tiene dos acepciones; en un caso se trata de un CA durativo, en el otro, de un CA de localización. Obsérvese la diferencia entre ambos significados:

(12) a. Pintó la puerta en dos horas.
b. En un par de horas te llamo y te cuento lo que ha pasado.

En (12a), en dos horas mide el tiempo invertido en pintar la puerta, mientras que en (12b), en un par de horas indica el momento en que tienen lugar los eventos denotados por llamar y contar y no el tiempo que se invierte en llamar y contar. Nos ocuparemos aquí únicamente del primer significado, sin volver a hacer referencia al segundo.18

18 Debemos señalar que ni el drae ni el due recogen esta acepción. Por otra parte, Gómez Torrego (1989: 339) condena este uso como anglicismo y dice que en estos casos en debe sustituirse por dentro de.

No sé si ha de considerar-se necessàriament un anglicisme, però el cas és que em sembla que és eixa mateixa construcció la que trobem en L’espectre del senyor Imberger d’Henry de Gorsse i Henri Clerc (1922; sobre un conte de Frédéric Boutet), traducció del valencià Joaquim Montero Delgado (1924):

Max.—El temps de treure el cotxe del garage, i estic a les seves ordres.
Ferraud.—All right! (Surt Max.)
Carlota (A Ferraud.).—Fins ara mateix. En deu minuts, estic llesta.
Lluciana.—Jo tampoc trigaré.

Tractar d’explicar i acceptar esta construcció i els valors que pot tindre hauria de ser la funció de la normativa. I sempre seria més útil rebutjar-la amb una explicació clara del motiu que rebutjar-la sense cap explicació.