topetia

El dnv (consulta: 25.05.2017) recull esta paraula (que ja apareixia en el dval):

1. f. Antipatia. Els dos germans sempre s’han tingut topetia.
2. f. Rivalitat o competició entre dos persones. Eixos dos artistes sempre han anat de topetia.

També apareixia en el dcvb:

topetia f. (vulgarisme) || 1. Antipatia, tírria (val.); cast. ojeriza, antipatía. «Quina topetia es tenen eixos germans!» || 2. Desavinença, discussió aspra (Empordà, Lluçanès, Plana de Vic); cast. desavenencia, cuestión, dimes y diretes. Aquesta dèria… el portà a més d’una topatia amb els patrons del Masnou, Ruyra Pinya, ii, 8. || 3. Porfídia, entestament (val.); cast. porfía. «Açò ho fas per topetia».
Fon.: tupətíə (or.); topetía (val.).
Etim.: de antipatia, deformat vulgarment per influència de topar.

A més, el dcvb recull la variant tipitia:

tipitia f., vulgarisme, per antipatia (Tortosa, Cast.). Les rivalitats gremials mantenien encesa… la llàntia de les “tipities” entre mariners i pescadors, Moreira Folkl. 412.

Quant a esta segona forma, reig2 diu que el sentiment de tipitia empeny els individus «a realitzar certs actes per tal de molestar els rivals i/o demostrar-los la seua superioritat». En este sentit, reig2 no recull la sinonímia amb topetia, però aporta un possible sinònim, picapunt, tot i que per al dcvb és un sentiment i per a dgfpastor, gdlcgd62 no és un sentiment sinó un motiu; segons el gdlc (s. v. picapunt; consulta: 25.05.2017):

m Motiu de renyina, d’entossudiment, en què juga primordialment l’amor propi. Han renyit per un picapunt.

El pdl-iec (consulta: 2006) recollia dos casos de tipitia:

[…] i éstos nada menos que se remonten a les primeres quimeres o tipitíes que se prengueren sogres i gèndres per un lléva m allá una palla… […] (Pensat y Fet, $$19, València, 1925)
[…] Paco el tracta pichor que a tots els demés trevalladors. No sap per qué pero li té tipitia. […] (¿Quin’ hora es… Peret?…, Eduard Buil Navarro, 1931)

El diputat Botella i Vicent (Grup Esquerra Unida-Els Verds-Esquerra Valenciana: Entesa) usa esta paraula (diu «tipities») en una sessió del ple de les Corts valencianes (17 de maig del 2006):

i veig el comportament, moltes vegades les tipities que es tenen entre ells. Que això és una cosa normal.

encerrellada

    1. Segons el Diccionari històric del valencià col·loquial (consulta: 14.12.2012) de Joaquim Martí Mestre:

      encerrellada f. ‘disbarat, barrabassada’.

      És un terme habitual al sud valencià. El fa servir el diputat Torró Gil en les Corts valencianes (2012). Belén Llinares informa (el Campello – 14.12.2012) que recorda l’ús del mot de quan era menuda (anys setanta del segle xx): «¡Quina encerrellada has fet!».

    2. El dnv (consulta: 27.04.2017) l’inclou amb diverses accepcions:

1. f. TÈXTIL Bolic de cànem, lli o llana que es posa en la filosa per a filar. 2. f. Bolet, fet inesperat. 3. f. Confusió, embolic. 4. f. Malifeta.

  1. Segons Joaquim Martí Mestre («Una contribució a la lexicografia del segle xviii: Marc Antoni d’Orellana»):

    encerrellada f. «La porción de cáñamo que se pone en la rueca para hilar» (I:135). De nou ens ofereix Orellana la primera notícia d’un mot. Format sobre serrell (cerrell), derivat de cerro ‘floca de cotó, llana, cànem, etc. a punt de ser filada’, amb el sufix -ell (<-ellu)

    El dcvb esmenta la variant encerregada de Mallorca.

  2. També localitzem el terme parònim enserrallada, que Gimeno Betí situa en Benassal (De lexicografia valenciana; consulta: 14.12.2012), i que trobem definit en la Revista Valenciana de Filologia (1951): «Aparell de canyes i rall, utilitzat per calar boqueres».

Cantera

Dubtàvem l’any 1997 per si el camí de la Cantera d’Onda no seria «de la Pedrera». Doncs, no, l’avl (consulta: 26.04.2017) confirma que és Cantera:

Camí de la Cantera (Almassora, Elx, Onda)
la Cantera (Alacant, Almassora, la Todolella, Llucena, Onda, Xodos)
la Cantera de l’Aguilera (Llucena)
la Cantera de les Pomeres (Xodos)
la Pedrera de Cavero (Albaida)
Portal de la Cantera (Alacant)

A més, l’onomast (que no recull aquest Cantera d’Onda), en consigna una més que no apareix en el cercador de l’avl:

La Cantera, partida de Santa Pola (Baix Vinalopó) (xxxvi, 129.14.15)

Quant a la Cantera de les Pomeres de Xodos, Cèsar Mateu (04.05.2017) envia la informació següent:

A Xodos, a les Pomeres, no hi ha cap pedrera. L’accepció correcta per a aquesta cantera és la de cantera (1) dels Criteris per a la fixació de la toponímia valenciana (veg. pàg. 112.113):

cantera f. 1. Carena de pedra o penya-segat d’una mola. Cantera de les Refoies. Cantera de les Pomeres. 2. Galtes d’un riu quan s’encaixona. Cantera del Riu. Camí de la Cantera.

donat -ada

  1. La fórmula que sol aparéixer, en l’ensenyament, en l’enunciat de teoremes i problemes a resoldre (sobretot de càlcul), és un recurs bastant generalitzat, però que no apareix sempre descrit en els diccionaris. En tot cas, sí que apareix en el gdlc:

    4 tr 1 Posar alguna cosa en la disposició, a l’abast, d’algú perquè se’n pugui servir. Voleu el capell? Ara us el donaré. Donades la base i l’altura d’un triangle, determinar-ne l’àrea. Donar un remei, una beguda, un consell. Donar el to d’una cançó. Donar cartes als jugadors.

  2. Tenint en compte el significat de l’expressió i el context d’ús, hi ha qui proposa [Zèfir, octubre 2008] fórmules alternatives: si, a partir de, hi ha… Tenint en compte això, hem de tindre clar que no cal realment cap fórmula per a plantejar eixa mena de problemes i que l’ús de donat -ada és una simple convenció, molt estesa, d’altra banda, en l’ensenyament espanyol en castellà; en francés tindríem, per exemple, soit…:

    Soit ABC le triangle donné. Nous voulons trouver les points M, N et P sur les côtés [BC], [AC] et [AB] respectivement, de sorte que le périmètre de ∆MNP soit minimal. («Problème de Fagnano», Wikipèdia)Soit un triangle rectangle AHB dont la hauteur AH est donnée: 6cm. Dans ce triangle rectangle un segment AM marque le cote d’un triangle AMB s’inscrivant dans le triangle AMB. Le coté BM formant la base de ce triangle s’écrit aussi “a”. Calculer la valeur de”a” pour que l’aire du triangle AMB soit égale à 12cm2. («Problème de math 4e pour un papa pas doué», Futura)

    La fórmula apareix recollida en el diccionari Atilf [s. v. soit; en línia]:

    2. [En tête de phrase, il est la forme lexicalisée du verbe être au subj., présentatif qui expose un énoncé math.] Soit M le point de l’espace occupé à l’instant (…) par ce corps A; soit M’ le point de l’espace occupé à l’instant (…) par le corps B (h. poincaré, Valeur sc., 1905, p. 105).

  3. A més d’això, la giec (2016) indica que el participi donat -ada té altres valors i usos, com ara (32.2.1):

    Hi ha participis que han assolit diferents graus de lexicalització en construccions perifèriques de naturalesa diferent. Tenen un valor causal participis com atès, vist i donat, que poden usar-se seguits d’una subordinada substantiva amb la conjunció que* o bé d’un sintagma nominal.


    * Vegeu la fitxa donat que.

duxelles

  1. Terme francés de cuina amb què es denomina una crema. Segons indica el gdt (consulta: 20.04.2017):

    Hachis de champignons, d’oignons et d’échalotes revenus dans un corps gras.

    La duxelles est un hachis de champignons rehaussé d’oignons, d’échalotes, de persil et même de muscade – sans oublier sel, poivre et paprika – cuit dans le beurre à feu vif. On l’emploie à corser toutes sortes de préparations.

    Notes
    Cet apprêt, créé par La Varenne, semble avoir été dédié par lui au marquis d’Uxelles, son maître. L’orthographe d’Uxel de la ville du même nom est bien fantaisiste.

    La versió anterior del mateix diccionari (2004) donava unes indicacions un poc diferents:

    n. f. Hachis de champignons, d’oignons et d’échalotes revenus dans un corps gras.
    La duxelles est un hachis de champignons rehaussé d’oignons, d’échalotes, de persil et même de muscade — sans oublier sel, poivre et paprika — cuit dans le beurre à feu vif. On l’emploie à corser toutes sortes de préparations.»
    Variant gràfica: duxel n. m.
    Notes: D’après certains auteurs, ce nom de duxelles viendrait d’Uxel, petite ville des Côtes-du-Nord; d’autres pensent, avec plus de raison, que cet apprêt aurait été ainsi nommé parce qu’il fut créé par La Varenne, officier de bouche du Marquis d’Uxelles.
    Cet apprêt, créé par La Varenne, semble avoir été dédié par lui au marquis d’Uxelles, son maître. L’orthographe d’Uxel — de la ville du même nom — est bien fantaisiste.
    Le Quillet donne ce mot comme étant pluriel : il semble qu’il s’agisse d’une erreur provenant d’une ignorance de l’étymologie du terme. En effet, le s de duxelles n’est pas la marque du pluriel mais vient du nom propre d’Uxelles.

  2. En català se’n podria dir crema d’Uxelles, supose, tot i que l’adaptació també podria ser dusseŀla o dussel (elucubracions del 2004). No pareix, però, que el Cercaterm (consulta: 20.04.2017) s’incline per eixes opcions:

    ca crema duxelles
    es crema duxelles
    fr crème duxelles
    it vellutata duxelles
    en cream of duxelles soup
    de Duxelles-Cremesuppe
    <Plats a la carta. Sopes, cremes i consomés>

al + infinitiu

  1. La nova gramàtica de l’iec (29.2.5.a) atén plenament la possibilitat del valor causal («derivat del valor de seqüenciació temporal») d’esta construcció, com ara en l’oració «Al vore que no veníeu, vam començar a preocupar-mos». Tal com reconeix l’institut, «aquest valor causal s’ha generalitzat especialment en els parlars que no conserven la distinció tradicional entres les construccions amb en i amb al».
    No sembla que l’iec haja previst cap limitació a l’ús «exclusivament amb valor causal», prevenció que sí que fea l’avl, com podeu llegir més avall en el cas de l’oració «Al ser tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció». En canvi, l’iec, amplia els valors de la construcció a la condicionalitat en la indicació següent (31.4.2.1.f):

    A partir del valor de seqüenciació temporal d’aquestes construccions, es pot arribar a inferir una relació de causalitat (En arribar el bon temps, les platges es comencen a omplir de banyistes ‘sempre que arriba el bon temps, com que arriba el bon temps’), o de condicionalitat, especialment quan indica una situació habitual (En dir les veritats, es perden les amistats ‘quan dius les veritats, si dius les veritats, dient les veritats’).

  2. La gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (consulta: 20.10.2016) havia donat abans les indicacions següents:

    26.3.1.3. La construcció «en o al + infinitiu»
    Les construccions «al + infinitiu» o «en + infinitiu» tenen un valor temporal equivalent a les oracions introduïdes per quan, i assenyalen simultaneïtat o anterioritat immediata respecte a la situació designada en l’oració principal:

    Al passar per la plaça ens va saludar. (‘Quan passava per la plaça’)
    En tindre son es gita. (‘Quan té son’)
    En eixir tanca la porta. (‘Una vegada isques, tanca la porta’)

    Observació: És infundada la prevenció que alguns gramàtics han mostrat sobre la genuïnitat de la construcció «al + infinitiu». Es tracta d’una construcció pròpia de la llengua de totes les èpoques i ha estat acceptada per bons gramàtics. En els següents exemples del Tirant lo Blanch es poden comprovar el matís de simultaneïtat i el valor duratiu de la construcció:

    «e posà’s en la çinta un petit coltell ben esmolat per ço que si havia a taillar alguna corda que u pogués fer; e posà’l-se de part de tras, que al nadar no l’enujàs.»
    «Al passar apagà la lum, pres al conestable per la mà, més-se primera, e Tirant seguí al conestable. E axí trobaren la porta de la cambra hon era la princessa, la qual stava sola sperant-los.»
    «E aplegant lo rey Scariano a una ribera, al passar perdé molta gent.»

    D’acord amb l’ús més general, en valencià es poden establir les distincions següents:
    a) La construcció amb al sol tindre un valor duratiu i sol indicar que la situació expressada per l’oració principal es produïx en algun moment dins de l’interval temporal en què té lloc l’acció expressada per l’oració d’infinitiu. Així, en l’exemple anterior Al passar per la plaça ens va saludar, s’indica que l’acció de saludar es va produir mentres el subjecte passava per la plaça. És per això que al passar es pot parafrasejar per mentres passava.
    b) La construcció amb en, en canvi, té un valor puntual i indica que la situació designada per l’oració d’infinitiu és immediatament anterior a la designada per l’oració principal o es repetix de manera habitual immediatament abans de la designada en l’oració principal:

    En fer-se de dia anirem a l’hort. (‘es fa de dia i tot seguit anem a l’hort’)
    En arribar el pare, avisa’m. (‘primer ha d’arribar el pare i tot seguit m’has d’avisar’)
    El mes passat, en bufar el vent plovia. (‘primer bufava el vent i tot seguit plovia’)

    Pel fet d’indicar anterioritat immediata, l’oració amb en pot assolir un cert matís causal, ja que les causes són prèvies a les conseqüències que se’n deriven:

    En tindre son es gita. (‘perquè té són’)
    En dir les veritats, es perden les amistats. (‘perquè es diuen les veritats’).

    Notem que en les oracions anteriors, la idea de causalitat s’associa a la d’anterioritat. No són genuïns ni adequats els casos en què la construcció amb en o amb al s’usa exclusivament amb un valor causal. No és, per tant, acceptable una frase com Al ser tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció, que cal expressar amb una construcció causal, com ara Com que era tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció.

  3. A més de tot això, Ramon Gimeno també aporta unes quantes notes més sobre la qüestió en el bloc Lletres i Tics (consulta: 20.10.2016).
  4. BADIA, pàgina 212, epígraf 113.IV.3:

    Les preposicions a i en davant l’infinitiu temporal. Quan aquest infinitiu equival a una oració subordinada adverbial (generalment de temps, però també de causa, i d’altres, encara), tant pot ésser introduït per a (a + art. el = al) com per en. Només les separa una diferència de registre.

    Pàgina 670, epígraf 247.IV.6:

    b) Quan l’infinitiu equival a una oració correlativa temporal, hi ha la possibilitat de dues construccions: que l’infinitiu sigui introduït per la prep. a + article o que ho sigui per la prep. en. La primera és pràcticament universal en el llenguatge corrent, mentre que la segona pertany al N1, i avui guanya terreny en la llengua escrita.» Exemples: «al conéixer la notícia, tothom va sortir al carrer / N1 en conéixer la notícia, tothom va sortir al carrer.

  5. A banda d’això, la gramàtica de Fabra del 1956 només indica (epígraf 95, nota **) que tenen el mateix valor en + inf. que al+ inf.: «Però, avui, aquesta construcció és més aviat evitada.» És a dir, res a dir sobre la suposada incorrecció. Més encara, en la gramàtica del 1918 (edició de 1933, epígraf 126; consulta: 20.10.2016) dóna les dos opcions com a «possibles»:

    En canvi, quan un infinitiu forma part d’una determinació circumstancial, amb el valor d’un gerundi, de les dues construccions llavors possibles, que són la introducció de l’infinitiu mitjançant la preposició a seguida de l’article definit (Ex.: A lentrar jo, tots s’alçaren) i la introducció de l’infinitiu mitjançant la sola preposició en (Ex.: En entrar jo, tots s’alçaren), és d’aconsellar que els escriptors es decantin decididament a favor de la segona.

    No hi trobem, doncs, cap qualificació d’incorrecció.

  6. Enric Valor, indicava en el Curs mitjà de gramàtica catalana, tema 77, epígraf 218:

    Quan l’infinitiu té valor adverbial temporal, va precedit de la preposició a i l’article definit (al o a l’), si es refereix al passat: A l’arribar va veure que tots se n’anaven. Si es refereix al futur, és preceptiu l’ús de la preposició en(5): En tornar el pare, dinarem.

    Nota número 5:

    Com s’ha fet des dels primers temps de l’idioma i com es practica regularment a tot el País Valencià. Modernament, la llengua literària usa quasi exclusivament en en tots dos casos (pretèrit i futur), amb la qual cosa es perd un matís molt genuí.

  7. Més o menys en el mateix sentit es pronuncia Sanchis Guarner en la Gramàtica valenciana (1950), epígraf 343:

    Per a introduir una determinació circumstancial de temps representada amb un verb en infinitiu, equivalent a una gerundi, convé emprar amb preferència la preposició en […] L’ús de la preposició a seguida de l’article definit (al, a l’) és admissible, però només quan tal determinació circumstancial de temps equival a un pretèrit perfet d’indicatiu; exemple: Al caure escales avall, em vaig fer mal (= quan caiguí).

cabrombo*

Segons l’aldc, el cabrombo és el nom del cogombre a Xàbia (J. Veny, Llengua i entorn natural, pàg. 103). Josep Martines, que arreplega més denominacions d’este fruit en El Valencià del segle XIX: estudi lingüístic del Diccionario valenciano de Josep Pla i Costa (Google Books; consulta: 03.04.2017), comenta:

Unes altres vars. valencianes remarcables són: cabrombo al Poble Nou i Xàbia (la Marina Alta), i el ja citat combrombo i «ametles combrombines» a la Marina Baixa (Colomina 1986a: 674, 1991b: 156).

a judici de

  1. Expressió recollida en el diec2 (consulta: 15.02.2011):

    a judici de loc. prep. Segons el judici de. A judici de tothom, tu ets el culpable.

    El dnv també la recull (consulta: 28.02.2017):

    a juí de loc. prep. Segons el juí de. A juí del mestre, l’alumne no mereix aprovar.

  2. És equivalent de segons el parer de i altres que podem documentar en espinal04:

    a parer (d’algú), a opinió (d’algú), a criteri (d’algú), a coneguda (d’algú)

per + divisió temporal

  1. Hi ha una tradició normativa de proscriure les expressions temporals formades amb la preposició per + article + (matí, vesprada, vespre, nit…). Sembla que això comença amb una prescripció de Fabra (Gramàtica catalana, 1918/1933):

    Notem que les expressions pel matí, per la tarda, pel vespre, per la nit són dolentes; cal dir al matí, a la tarda, al vespre, a la nit.

    El mateix Fabra exposava en la conversa xxviii (13.12.1922) els motius pels quals rebutjava la construcció:

    Avui deixem generalitzar-se el dilluns per dilluns, demà veurem estendre’s igualment pel matí en lloc de al matí, més enllà ahir tarda en lloc de ahir a la tarda, i a poc a poc arribarem a la identificació de les expressions adverbials de temps en les dues llengües, en perjudici, naturalment, de la catalana. De fet, ja havem tingut ocasió de constatar darrerament expressions tan poc catalanes com demà per la tarda i com ahir tarda!

  2. Sembla doncs que la causa de la proscripció proposada per Fabra és només un desig de fugir de la sintaxi castellana. No crec que això siga un suport suficient per a rebutjar una construcció que podem documentar almenys des del segle xiv:
    […] així que en l’endemà per lo matí siga tengut d’aportar o fer portar aquella caça […]
    (1335; Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València, edició a cura d’Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver)
    […] e han de cessar en la dita solemnitat de sepultura, la qual se deu fer demà per lo matí, Déu ajudant.

    (Epistolari de la València medieval, volum 1, edició d’Agustín Rubio Vela)

    En este sentit, Maria Àngels Diéguez (El Llibre de Cort de Justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic) fa el comentari següent (veg. Google Llibres):

    Precedit de la preposició per, amb sentit duratiu, per lo matí, postergat injustament per la normativa actual: «en aquest dia d’uy per lo matí» R248; «que·l dit Salamó ere vengut per lo matí a casa» R87.

    La documentació que aporta Jordi Bruguera permet refermar l’ús de per en estos contexts i des de ben antic, amb exemples de Desclot, Muntaner i Pere III. Vegeu «Constatacions lingüístiques enutjoses». Podem afegir exemples també del Llibre de les solemnitats de Barcelona (edició d’A. Duran i Sanpere i Josep Sanabre; veg. Google Llibres)

    […] Item, lo diumenge aprés següent intitulat a v. del dit mes de dezembre, per lo matí, lo dit senyor rey arribá a Badalona.
    […] vestits de sengles gramalles de drats d’or recamats vermells, ajustats per lo matí dins la Casa del Consell de la dita Ciutat […]
    (1423)
  3. Actualment, la gramàtica de l’avl fa l’observació següent:

    Observació: La preposició per també s’usa amb un valor temporal per a referir-se a una part del dia, però en els registres formals es preferix l’ús de a.

    Amb la qual cosa, hem de considerar que la construcció, ben documentada des d’antic (Tirant lo Blanch inclòs ; cap. 132: «L’endemà per lo matí benehiren les banderes ab singular processó e festa que fon feta.») i ben usual al País Valencià, és ben correcta, tot i que les preferències estilístiques de cada registre en poden modular l’ús.

en (pronom)

  1. Cal tenir en compte que quan aquest pronom substituïx el complement del nom (substantiu o adjectiu), «el nom a què es refereix aquest complement ha d’exercir la funció sintàctica de complement directe o predicat nominal, o bé de subjecte d’oracions sintètiques» (Ruaix, ec2, pàg. 87).
  2. «El pronom feble en pot substituir els possessius (quan expressen pertinença o especificació) si el terme possessiu determina el complement directe o el predicat nominal. També es pot donar el cas que aquest terme possessiu determini el subjecte, si aquest va situat després del verb [= oració sintètica]» (Ruaix, ec2, pàg. 47). Però no pot substituir el compl. det. (cn) d’un subjecte en una oració copulativa (Ruaix, Obs./1, pàg. 118).
  3. No es pot pronominalitzar un subjecte de davant verb. Tampoc un complement d’un subjecte de davant verb. Tampoc, en oracions copulatives (amb els verbs ser, estar, semblar…), el cn del subjecte, ni el subjecte representat per un quantitatiu: «L’article era interessant. Però *me’n sembla exagerat el títol». (Ruaix, Obs./1, pàg. 118-119). Albert Pla i Nualart ho explica en l’article següent («Un exemple n’és ell», Avui,  27.08.2009 ):

    «Un exemple n’és ell»

    La inseguretat sobre l’ús de hi i en també provoca que apareguin on no toca. Com a la frase del títol. Si diem «Ell (subjecte) / és un exemple de fidelitat (predicat)» direm «Ell / n’és un exemple», però si diem «Un exemple de fidelitat / és ell», direm «Un exemple / és ell», no pas n’és ell. Per què? Perquè mai pot ser que el pronom (en) sigui al predicat i allò que representa (de fidelitat) al subjecte. Analitzeu aquesta altra frase: «L’àvia d’Obama / el va rebre a l’aeroport». En el titular d’un diari el és Obama, però gramaticalment això és impossible i només una convenció pragmàtica ens permet forçar la intuïció i interpretar-ho així. Si en una conversa informal dic «L’amic de la Maria / la va ajudar», tots sabem que la Maria i la no són la mateixa persona, i la raó és la mateixa d’abans: un pronom en el predicat no pot representar mai un complement del subjecte.

    Més esquemàticament, Júlia Todolí (gcc, 6.5.3.3, pàg. 1388) indica algunes restriccions de l’antecedent que dificulten o impedixen que siga substituït pronominalment:

    Restriccions del pronom en funció de complement de nom

    Semàntiques

    1) Possible si l’antecedent és inanimat:

    Abans d’usar aquest aparell, llegiu-ne les instruccions

    2) Possible si hi ha una relació part/tot entre l’antecedent i el nucli o si depèn de noms que indiquen col·lectivitat:

    Acabo de començar el llibre i només n’he llegit la introducció

    Adoraven els segells i en tenien una bona col·lecció

    3) Possible si el nucli de què depèn és un nom abstracte o derivat d’un verb:

    No poden prohibir les màquines escurabutxaques, però poden limitar-ne l’ús

    4) Difícil si l’antecedent té significat i referència concrets:

    ??Vaig anar a Girona i en vaig visitar la catedral / …vaig visitar la catedral

    5) Impossible si entre el nucli i l’antecedent s’estableix una relació de possessió inalienable:

    *Només cal mirar-ne les galtes, per veure que s’ha aprimat / …mirar-li les galtes, per veure que s’ha aprimat molt

    6) Impossible si el nucli i l’antecedent formen una unitat referencial:

    *Si vols tenir les dents més netes, hauràs de comprar-te’n un altre raspall / …hauràs de comprar-te un altre raspall de dents

    Sintàctiques

    7) El nucli de què depèn ha de ser exigit directament pel verb i, per tant, no pot ser un sp:

    *Abans de publicar el llibre, caldrà fer-lo llegir a una persona que no n’hagi participat en l’elaboració / …que no hagi participat en la seva elaboració

    8) L’antecedent ha de seguir immediatament el nucli del sn:

    *Els orígens d’aquesta malaltia no han estat investigats i aquest treball en proposa un mètode d’estudi / …aquest treball proposa un mètode d’estudi (de la malaltia)

    9) L’antecedent ha d’estar en posició postverbal i ha de ser complement verbal:

    *No coneixen aquest gènere, per bé que els textos en són abundants / …per bé que els textos són abundants

    10) L’antecedent no ha de ser un infinitiu:

    *Ell té el costum d’anar aviat al llit, però jo no en tinc el costum / …però jo no tinc el costum de fer-ho

  4. En les construccions partitives (gcc, § 21.5.3):
    (60) a. S’hi van presentar cinc aspirants, [dels quals només en vam aprovar dos]
    b. Vam aprovar [α dos aspirants [β dels (esmentats) aspirants]]

    I aleshores es pot afirmar clarament que en (60a) el relatiu dels quals substitueix el fragment [β], mentre que el pronom en substitueix el nom aspirants de [α]: per tant, no hi ha duplicació de cap mena i la construcció s’ha de considerar no ja totalment «correcta» (i «lògica») sinó l’única possible i correcta. Són del mateix tipus «El pressupost és de 250 milions, dels quals el club n’haurà de finançar una part», «La residència estava ocupada per nens de colònies, entre els quals en vam veure molts d’estrangers», «aquella música […] era com un alcohol de primera, del qual només n’hi restaven poquíssimes gotes» (Sagarra, Vida: 442), etc.48

     


    48. […] Dec l’anàlisi de (60) a Sebastià Bonet; per més evident que ara sigui, mai ningú no havia explicat aquest cas. Vegeu també § 6.5.2.

  5. No existixen les combinacions: en en, ho en, ho hi.
  6. Veg. pronominalització.
  7. Exemple del DOGV (96/4716;DOGV 13.06.1996):

    Amb la finalitat d’estimular la participació dels agricultors i ramaders en aquestes mesures, cal compensar les rendes d’aquells que *se’n comprometen a la realització. > es comprometen a realitzar-les.