Fragment d’un tuit de Toni Cucarella (09.09.2025). 🔗
El diputat Giner Giner (maig 2012) fa servir la locució adverbial amb créixens ‘amb escreix’ en el parlament valencià. L’expressió no apareix en els diccionaris habituals i, de fet, és considerada «grosser castellanisme» pel declc de Coromines. Tanmateix, sí que apareix en el dcvb:
CRÉIXENSm. pl.
Quantitat d’excés que apareix dels fruits o dels cereals quan s’han mesurat en la collita (Alcoi, Val.); cast. creces.
Etim.: derivat de créixer, amb terminació -ens presa potser de créixens art. 1.
Possiblement la idea de Coromines no va desencaminada, però també podria haver influït a crear esta versió l’etimologia indicada en el dcvb i el fet que també és una forma que s’assembla a escreix.
L’expressió no és molt comuna, però és coneguda per la Safor, la Ribera i la Costera. Podem documentar-la en el bloc de Toni Cucarella («”És la crisi, estúpids”, diuen ells», 24.12.2011):
I mentre a nosaltres ens fan pagar amb créixens una crisi que no hem provocat, els responsables polítics i financers que l’han creada i engreixada –per acció, omissió i comissió– encara no han retut comptes davant cap tribunal de justícia, ni que fóra perquè els obligaren a retornar els moltíssims diners que han arramblat ambiciosament, fraudulentament, impunement.
Fragment el poema «Aquesta meravella» de Miquel Àngel Riera. 🔗
El dcvb documenta la locució verbal posar peu fiter:
Posar peu fiter: posar-se ben ferm damunt els peus, de manera que sigui difícil de moure o de tombar (Mall.); fig., disposar-se a no cedir. «Volien fer-me dir que sí, però em vaig posar peu fiter i no en sortiren amb la seva».
Després del cas del fer parapeu* —expressió apareguda en Reig2— que algú havia volgut crear per a substituir calcant l’espanyol hacer hincapié (i per a substituir l’híbrid «fer hincapeu» a què són aficionats alguns diputats de les Corts Valencianes), Josep Lozano Lerma (setembre 2005) em va comentar que havia sentit que Rafa Juan utilitzava l’expressió fer peu fiter, així que, com que Rafa Juan (de Cullera) treballava a les Corts, li vaig preguntar si coneixia l’expressió. Em va fer una explicació una miqueta críptica de la qual vaig poder concloure que és una expressió que Francesc Giner i Pereperes va traure del dcvb o d’algun document antic (documentació antiga al País Valencià, però que és ben actual a Mallorca, com ens ha dit Miquel Adrover i Mascaró en Migjorn i es documenta en el dcvb) i li va voler donar nova utililitat afeginti-li un significat figurat. (Setembre 2005; agraïxc la informació d’Àngel Alexandre, Miquel Adrover, Joan-Carles Martí i Conxa Forteza)
Tenim que la cosa ha quedat com a broma «secreta» d’uns quants «companys de batalletes» valencians de la Transició i de la funció pública (Rafa Juan, Josep Lozano, Josep Nogués…) amb un lligam erudit (Giner i Pereperes, de Cullera) que n’ha proporcionat la fórmula. Rafa Juan em va indicar que ell també la feia servir com a marca personal de documents col·lectius, ja que incloent-la es podien detectar els documents d’algun àmbit (psoe o pspv, supose) en què ell havia tingut res a vore.
Més usos de peu fiter
Segons Antoni Mas Forners (Migjorn, 23.09.2005), a Santa Margalida «feim servir peu fiter, en singular o en plural, amb un altre significat, el de mantenir un posicionament o una opinió». A més, ens indica que «també pot canviar un poc el significat, tot i que siga gairebé de matís, i voler venir a dir una cosa semblant a anar amb esment. Ens reporta una dita del seu poble: “peus fiters i fites clares”; és a dir, tenir clares les idees, mantenir-les, defensar-les i saber clarament a quin horitzó o destí un hom vol arribar».
I encara afig Antoni Mas Forners que «n’hi ha que fan servir també anar peu fiter (en singular) com a sinònim d’anar peu post, tot fent referència a la pressió del peu damunt l’accelerador del cotxe. Per tant, anar peu fiter vendria a ser també un sinònim de donar gas o pitjar s’accelerador.»
Finalment, en la Paremiologia catalana comparada digital trobem que la locució adverbial a peu fiter equival a ‘sense moure’s’.
Portada d’un exemplar de la revista Pakitu (1926) on apareix el relat «Impressions d’un senyor de bona fe». / Tret de Google Llibres. 🔗
Uns quants autors d’articles d’opinió i periodístics han utilitzat l’expressió «amb perdó de taula»:
Manuel Martí («Política (lingüística) minimalista: el molt honorable EZ, els seus antecessors (no menys honorables) i la UVEG, que passava per allí», 23.03.2000): «(en valencià, que això també és analfabetisme, diria jo modestament i amb perdó de taula)»
Manel Rodríguez-Castelló («Benidorm 2011», 09.01.2011): «He estat un dies desenganxat del país (valencià, amb perdó de taula)»
Manel Rodríguez-Castelló («Andorra, gener 2012. 1», 18.01.2012): «del vol sobre els esquís, de les cerveses (amb perdó de taula) amb Josep i Teresa a la sagardotegia»
Àlex Agulló («Pa una que ens ne toca, fins la soca», 09.02.2020): « encara tens menys dret a no sentir-te bé, a no sentir-te pagat i devanit, amb perdó de taula, tens l’obligació moral de sentir-te de p… mare.»
Joan Garí («Xiclets amb sucre: el manierisme de Jean Echenoz», 10.11.2021): «L’escriptura d’Echenoz es resol en un manierisme que tendeix a exasperar-me, amb perdó de taula.»
Joan Garí («Teoria general de la víctima», 05.03.2025): «Crec que són preguntes pertinents, amb perdó de taula.»
L’expressió no apareix en els diccionaris ni en els repertoris de modismes. Mirant l’ús que en fan els articulistes esmentats, sembla una recreació ampliada de l’expressió castellana «con perdón» (segons el drae: ‘comoexcusaaalgoquesedice, suponiendoelhablantequeesinapropiado’). En qualsevol cas, Aina Monferrer Palmer (L’estil de Vicent Andrés Estellés. Anàlisi i aprofitament didàctic d’un corpus poètic, 2010) li troba una explicació cultural:
Parem ara atenció a les conseqüències de la idiomaticitat de moltes de les unitats fraseològiques. Es tracta d’elements que sovint se n’ixen de la norma sintàctica i que
tenen un significat idiomàtic que amaga certa informació sobre les creences o esquemes mentals d’alguna comunitat d’individus. Per exemple, l’ús de la locució “amb perdó de taula” implica que dins d’aquesta comunitat hi ha certs comportaments considerats obscens i inapropiats per a l’hora de menjar. A més, d’aquesta locució també se’n deriva el fet que en aquesta societat s’acostuma a menjar alhora amb més individus i es fa al voltant d’una taula.
A banda d’això, convé afegir, tornant a llegir el poema «Cant de Vicent» de Vicent Andrés Estellés (1956-1958; publicació: Llibre de meravelles, 1971), que el sintagma era «amb perdó de la taula»:
…com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Estellés torna a usar l’expressió en el pròleg de 1973 de la seua edició de Lo procés de les olives de Bernat Fenollar:
No n’hi ha massa dades, no n’hi ha massa documents: vull dir que ens està permesa, amb perdó de la taula, la dispersa i no massa honesta divagació.
Tirant més arrere en el temps, en la revista Pakitu (1926) també trobem un fragment (crec que es tracta del relat «Impressions d’un senyor de bona fe») on sembla que té el mateix recurs expressiu utilitzat. El narrador entre en un bar, on sorprén una conversa. L’amo del bar diu:
…el mateix me fa fer un llit o treure una bacina, amb perdó de la taula.
Joan Josep Cardona («Parla bé i bones formes», 19.11.2023) comenta un poc esta expressió:
Situant-se tal forma de relació a tot nivell humà incloent-se a les més humils capes socials saber utilitzar les més elementals normes de respecte era el sinònim d’allò que se sol dir “persona educada”. En l’arrel dels tòpics col·loquials frases com “perdone que li trenque el dir” intenció d’interrompre una conversa, era una gentil indirecta a evitar la deriva a una situació d’incomoditat. Dir “amb perdó de la taula” també entrava en la tertúlia quan s’havia d’esmentar una inconveniència”. Quan s’advertia amb el popular “parlar bé no costa un patxo” a qualsevol que digués alguna frase fora lloc es corregia humorísticament a qui s’esgolava perillosament a la utilització de paraules grolleres.
Podem trobar també la versió completa («amb perdó de la taula») fent referència al poema d’Estellés o sense fer-hi referència:
Homenatge dels escriptors al professor Manuel Sanchis Guarner (1986): «[…] hi ha una bona quantitat de, amb perdó de la taula, cagades de mosca»
Raül (bloc Viatger que s’extravia, 21.03.2008): «[…] que també ajuden a la cosa plaent, amb perdó de la taula.»
Ramon Sista i Vicén («Lleidatanovalencià», Menú de degustació : opinions nutrícies sobre la cuina de la llengua, 2009): «[…] dit sia castament i amb perdó de la taula, com hauria dit Vicent Andrés Estellés.»
Caldrà vore la documentació futura que vagen produint els usuaris de l’expressió per vore si es consolida i acaba tenint un significat més consolidat, a banda del recurs estilístic atenuador —aquella antiga captatio benevolentiae— que sembla tindre actualment.
Versions en altres llengües
A pesar que en castellà també és una expressió coneguda («con perdón de la mesa»), el Corde només la documenta en dos obres d’Alfonso Sastre de finals dels anys sixanta del segle xx, però la podem localitzar en Almanaque de ‘La Ilustración’ (1907):
Yo, con perdón de la mesa, no me pude resistir más al chiste alevoso […]
A més, anteriorment, podem documentar-la en el llenguatge parlamentari espanyol del segle xix, com a fórmula atenuadora o de descàrrec (s’usa en altres parlaments on es parla en castellà, com ara Perú o Uruguay):
(1855) El Sr. MARTINEZ FALERO: Ayer ocurrió una cosa incalificable, y sea dicho con perdon de la Mesa y con el respeto debido al Congreso.
(1883) El Sr. TERRERO: […] Yo creo, y lo digo con perdon de la Mesa, à qulen yo respeto mucho […]
Se n’han fet més versions amb una intenció semblant, com ara «con perdón del pleonasmo» (revista Cabildo, Argentina, 2010), «con perdón de pleonasmo» (Veneçuela, 2008), «Yo soy economista -como decía un amigo, con perdón de la palabra-» (Argentina, 2010).
En francés hi ha l’equivalent expressiu —també habitual en valencià amb la forma «perdó per»— que podem exemplificar amb «pardon du mot» o «pardon de l’expression».
Fragment d’un article de Víctor Labrado en el diari Les Muntanyes (24.11.2018). 🔗
L’expressió tancar a pedra i a bac apareix en Ribera (1998) i en El Mut de la Campana (2003; p. 225) de Josep Lozano Lerma:
En anar-se’n el del Palmar, tancàrem la porta de la caseta a pedra i a bac i obrírem les dues finestres que donaven a llevant: un buf de fresca salabror ens arribà a la cara.
És una expressió usual a Alginet i a Sueca (segons informació d’Alícia Marqués – 21.09.2004). Significa ‘ben tancat; tancat amb pany i clau’. El dcvb i el dnv no la documenten. Eugeni S. Reig (Iformigjorn, 06.06.2015) també ha demanat que siga recollida per la normativa:
En el DNV falta l’expressió tancar a pedra i a bac que significa ‘tancar fort, ben assegurat, qualsevol lloc susceptible de ser tancat, de manera que siga pràcticament impossible poder obrir-lo o que estiga prohibit fer-ho. Tancar hermèticament un lloc determinat’.
Expressions equivalents:
tancar a pic i martell (Marisol González, Migjorn, 26.09.2004)
tancar a pedra-puny (usada per Enric Valor, segons informa Eugeni Reig, Migjorn, 24.09.2004)
tancar en fort (Miquel Adrover i Mascaró, Migjorn, 24.09.2004)
Fragment de la notícia «Almenara tindrà punts violeta amb una agent de la Policia Local en les festes patronals» d’El Periòdic.com (09.09.2022).
La locució prepositiva cara a és la versió reduïda de de cara a. La versió reuïda cara a encara no té entrada en els diccionaris habituals, encara que sí que podem trobar que la fórmula ha fet fortuna, ja que el dnv ha inclòs la locució usual al País Valencià (veg. pccd) no anar cara a l’aire:
cara
46. no anar cara a l’aireloc. verb. No funcionar, alguna cosa, bé.
Entre les obres de referència normativa, el daux de Ruaix considerava cara a una interferència del castellà que s’hauria de substituir per la forma completa de cara a. Actualment, Xavier Rull («L’expressió ‘cara a aconseguir això…’ o com el català es renova constantment», El Nacional, 13.11.2024) valora positivament esta versió reduïda, que considera «un exemple de l’enorme vivesa que té el català» i conclou:
[…] és evident que la llengua catalana ha innovat per si sola, com va fer (seguint el mateix procediment) fa cinc-cents anys amb el nom cap. Oh que cap tècnic lingüístic dubta de la validesa de la paraula cap emprada com a preposició de destinació? Doncs.
Seguint la idea de Xavier Rull, podem pensar que tal com s’ha creat la preposició cap a partir del substantiu cap, la paraula cara també ha experimentat eixe procés, fenomen que no és estrany, si tenim en compte que el castellà hacia prové d’una locució prèvia, faze a (‘cara a’), i que en francés hi ha la locució face à (tlfi) que té usos equivalents (dvlf i diccionari de Larousse; consulta: 15.11.2024) i amb els mateixos components semàntics:
(dvlf) Face aux difficultés de faire exister et de développer l’Erythrée indépendante, ils se rabattent…
(dvlf) Face à cette puissance armée, les royaumes de Grande-Bretagne…
(dvlf) Face à l’enthousiasme des passants, il continuera de multiplier…
(Larousse) Face à, en vis-à-vis de, devant un lieu ; vis-à-vis de quelqu’un, devant quelque chose, quelqu’un : Hôtel construit face à la mer. Asseyez-vous face à moi.
(Larousse) Face à = tourné vers (une étendue, un paysage, un panorama). Chambre face à la mer.
Podem documentar l’expressió en l’ús oral del valencià-català, però també en podem trobar mostres en la documentació escrita:
Acta de la secció del ple de 30.04.2015 de Callosa d’en Sarrià: «…i que ara cara a les eleccions veiem esta anomalia…»
La Catalunya a mig fer de Jesús Conte (1985): «…ara , cara a les Olimpíades…»
El “progressisme catòlic” a Catalunya (1940-1980) de Joan Casañas (1989): «Però cara als anys seixanta s’ha de tenir en compte…»
Diputat Pérez Fenoll, DS 165 (12.02.2003): «…la seua posició cara a estes eleccions…», «Cara a les eleccions, ho entenc, però no ho diga…»
Diputat Pérez Grau, DS 147 (23.10.2002): «…haguera sigut una tarja de presentació cara a l’exterior per a la participació en altres adjudicacions…»
Conseller de Sanitat, DS 128, 23.05.2002: «…ha beneficiat en molt cara als ciutadans i cara a les ciutadanes el que és eixe servici…»
Exemple d’ús juridicoadministratiu. / Ajuntament d’Olot.
La locució verbal actuar en nom propi s’utilitza en el llenguatge jurídic. Els Criteris de traducció dels textos normatius de castellà al català (2010) de la Generalitat de Catalunya li donen la definició següent:
loc v Una persona, actuar en un afer pels seus interessos, i no pas en representació d’altri.
En estos criteris de la Generalitat es considera vàlid l’equivalent obrar per si mateix. Montserrat Veiga («Fraseologia administrativa», Llengua i Ús, 1996), exposava que l’Institut d’Estudis Catalans havia rebutjat esta opció en 1995:
En la reunió del dia 15 de setembre de 1995, la Secció Filològica acordà confirmar la proposta de la cala i no acceptar la substitució del verb actuar per obrar en l’expressió actuar en nom propi.
Però posteriorment ha segut validada pel Diccionari jurídic de l’institut, encara que com a forma secundària («sinònim complementari»):
actuar en nom propic. v.
DRET
Inespecífic
Una persona, representar-se personalment. Ex.: Cal indicar si la persona interessada actua en nom propi o mitjançant un representant. Sin. compl.: obrar per si mateix c. v. es obrar por sí mismo
En conseqüència, les obres de referència solen utilitzar la fórmula actuar en nom propi, tal com podem trobar en la terminologia jurídica: factor -ra, mandant,per persona interposada,representació indirecta, testaferro…
El verb obrar i l’expressió capacitat d’obrar
La normativa preferix l’ús del verb actuar en la locució verbal (per tant, «actuar en nom propi»), i inclús considera que actuar por ser sinònim secundari de procedir i de substituir. Per contra, els diccionaris generals no li donen a obrar una accepció jurídica, però sí que té un ús específic en el camp del dret en l’expressió capacitat d’obrar (dnv; consulta: 26.04.2024):
capacitat d’obrarf. DRETAptitud plena d’una persona per a ser titular de drets i obligacions i poder-los exercir, que generalment s’adquirix amb la majoria d’edat.
El dnv (consulta: 26.07.2023) incorpora com a variant principal d’esta locució esta formulació amb el verb valdre:
valdre la penaloc. verb.Compensar l’esforç.
Sobre l’increment d’ús de la variant pagar la pena, que pareix que amaga un rebuig o menyspreu respecte a la versió general valdre la pena, podem llegir uns fragments de l’apunt «Val la pena» (07.06.1999) del llibre Reflexions de la vellesa d’Anna Murià i Romaní:
M’han vingut aquestes ocurrències fixant-me en algunes locucions i frases fetes que em són de bon pronunciar. N’hi <ha>* una, molt popular, que la dic molt, que tots la diem i és la que he posat per títol d’aquest escrit: «val la pena». La forma escrita de les paraules també pot o no semblar amable, per exemple: val s’alça com un raig de llum, pena sembla tenir humitat de llàgrima. Nosaltres, la gent que tenim el vici d’escriure, ho veiem. […]
Tota la vida, he dit i he sentit a dir, per exemple: «fem això, val la pena», quan donem gran valor al resultat d’allò que proposem de fer. Però ara hi ha molta gent amb tendència a dir i escriure, en lloc de «val la pena», «paga la pena». I això no m’agrada pel significat avariciós que té. […]
Val la pena, no ho creieu? De fixar-se en el so, la forma i el sentit dels mots. Ens donarà satisfacció.
Val la pena i no cal que ens la paguin.
* Nota fdt. Afigc entre antilambdes la forma verbal que falta en el text d’esta edició.
L’expressió fer l’ou no apareix en els diccionaris generals, però sí que l’ha arreplegada Víctor Pàmies en la Paremiologia Catalana Comparada Digital amb diferents significats, com ara:
pondre (en el cas de les aus, generalment referit a les gallines)
defecar
fer la pinya (‘ajuntar les puntes dels cinc dits d’una mà’)
morir-se
Cal dir que pondre col·loquialment també significa ‘defecar’, accepció que apareix en l’Enciclopèdia moderna catalana de Joseph Fiter (1913):
Fer l’ou en l’Enciclopèdia moderna catalana (1913).
Fer l’ou a la borsa de Barcelona
Segons Francesc Cabana i Vancells (Avui, 30.01.2005; informació de Pere Saumell – Migjorn):
Ja sé que és una expressió no coneguda. No figura ni tan sols a la Gran Enciclopèdia Catalana. M’haig d’explicar, abans que res. Fer l’ou i fer les paus eren dues expressions molt utilitzades a la Borsa de Barcelona quan hi vaig treballar, fa prop de cinquanta anys. Una —fer les paus— és una expressió relativament corrent, que s’aplica quan vols fer referència al fet que esperes compensar unes pèrdues amb uns guanys. L’altra —fer l’ou— formava part del llenguatge borsari creat a l’Associació del Mercat de Valors —la borsa privada barcelonina abans de la guerra, liquidada pel general Franco tan aviat com va instaurar la seva dictadura—. No tinc ni idea de la seva procedència, però sí del significat.
Fer l’ou volia dir consolidar voluntàriament unes pèrdues en una operació de borsa, desfent la iniciada, per evitar que les pèrdues poguessin ser més grans. Amb el franquisme, quan només es podia jugar a borsa a l’alça, es presentava la conveniència de fer l’ou quan s’havien comprat uns títols amb l’esperança que la seva cotització pujaria i s’havia produït exactament el contrari. Fer l’ou volia dir vendre els títols amb pèrdua i donar l’operació per acabada. L’alternativa era no vendre, confiant que la situació es redreçaria i al capdavall es farien les paus.
Els borsistes prudents i els que a la llarga acabaven guanyant diners eren els capaços de fer l’ou, que suposava acceptar que s’havien equivocat i comptabilitzar unes pèrdues de seguida. La gràcia estava a fer l’ou ràpidament, tan aviat com es veia que l’evolució del preu del títol no era la que s’esperava, de manera que la pèrdua fos perfectament assumible. Però costa molt de fer l’ou i només alguns dels que jugaven a la borsa eren capaços de fer-lo. La majoria no volia admetre que s’havia equivocat en les seves previsions i esperava a veure si podia fer les paus amb la recuperació de les cotitzacions. Alguna vegada l’encertaven, és clar, i feien realment les paus i potser fins i tot guanyaven diners. Aleshores posaven en evidència el que havia fet l’ou, com una prova de qui l’havia encertat i qui s’havia equivocat. Però el que havia fet l’ou ja ni recordava aquella operació, perquè mentrestant n’havia fet d’altres. Sovint no era possible fer les paus: el preu del valor anava baixant i baixant fins que la pèrdua era insuportable. Abans i després de la Guerra Civil hi va haver més d’un suïcidi d’espavilats borsistes que havien volgut fer les paus i s’havien trobat arruïnats.
L’experiència borsària es pot aplicar a la vida empresarial de cada dia. Un dels principis bàsics d’un bon empresari és el d’acceptar el risc i la possibilitat d’equivocar-se. No conec cap gran empresari català dels darrers cinquanta anys que no s’hagi equivocat una vegada o més. Molts d’ells —vius o morts— han passat per l’experiència d’una suspensió de pagaments o concurs de creditors, com es diu ara. Equivocar-se no és cap vergonya i perdre diners tampoc. El que distingeix un gran empresari d’un que no ho és és que el primer s’adona aviat del seu error i fa l’ou, mentre que l’altre s’entossudeix i continua creient que la seva aposta era l’encertada, fins a convertir unes pèrdues assumibles en unes pèrdues que no ho són.
La màxima intel·ligència és incompatible amb l’orgull. Per als cristians, l’orgull és el pecat més greu. D’aquí que siguin els orgullosos —aquells que es consideren superiors als altres— els qui no saben fer l’ou ni saben retirar-se a temps. L’orgull els impedeix acceptar l’error, que a vegades no és estrictament seu, sinó de la conjuntura, d’un marc econòmic determinat o d’un mercat dirigit. […]
Esta locució castellana apareixia recollida pel dea amb la marca «semiculto», i tenia el mateix significat i ús que de acuerdo con. Posteriorment, el drae l’ha incorporada (consulta: 06.03.2023):
de acuerdo con, o de acuerdo a 1. locs. prepos. conforme a.
El dpd donava la informació següent (s. v. acuerdo):
acuerdo. 1.de acuerdo con. Locución preposicional que significa ‘según o conforme a’:
«El agente, de acuerdo CON el sumario, se llamaba Leandro Pornoy» (GaMárquez Crónica [Col. 1981]); «Todo sucedió de acuerdo CON el plan previsto» (Pombo Metro [Esp. 1990]).
Esta es la forma preferida en la lengua culta, tanto de España como de América, aunque existe también la variante de acuerdo a, más frecuente en América que en España, surgida posiblemente por influjo del inglés according to y solo válida si lo que introduce se refiere a cosas:
«Aquello que en la vida real es o debe ser reprimido de acuerdo A la moral reinante […] encuentra en ella refugio» (VLlosa Verdad [Perú 2002]); «Nosotros continuaremos de acuerdo A lo planeado» (Allende Ciudad [Chile 2002]).
Cuando la locución introduce un sustantivo de persona y significa ‘con arreglo o conforme a lo que dice u opina esa persona’, el uso culto solo admite de acuerdo con:
«De acuerdo CON Einstein, esta debía de ser de 1745 segundos de arco» (Volpi Klingsor [Méx. 1999]).
Les locucions castellanes por el contrario, por lo contrario o de lo contrario han donat lloc als calcs *pel contrari o *del contrari que no són admeses normativament, com tractava el 30.12.1978 Albert Jané i podem llegir en el daux:
contrari. És un castellanisme l’ús d’aquest mot en les següents locucions adverbials:
— del contrari (cast. de lo contrario) altrament, d’altra manera, en cas contrari, si no; que (,) si no. […]
— pel contrari (cast. por el contrario) altrament, si no.
Hi ha més possibilitats complementàries: en canvi, contràriament, per contra, perquè, si no:
Fes bondat; que (o perquè), si no, vindrà el llop.
Amb tot, cal tindre present el que en diu el decorom (s. v. contra):
En la locució adverbial amb preposició i article, avui és molt usat al contrari o ben al contrari, fins al punt que molts senten pel contrari com acastellanat i en part potser amb raó (no oblidem el principi que no tot el que ha estat català ho és encara); de tota manera per contrari amb aquet valor havia estat molt vivaç a l’Edat Mitjana.
Nota fdt. Coromines inclou exemples d’Eiximenis, Curial, Fincke (que cita un escrit de 1309 de Llull); Vides de sants rosselloneses i altres, i acaba relacionant-ho també amb la possibilitat que fora una «expressió tècnica de lògics».
Locucions amb la paraula contrari:
(gdlc)al contrariloc. adv. Al revés. Ell és avar, i ella, al contrari, malgastadora. (gdlc)al contrari deloc. prep. Al revés de. Ell, al contrari de tu, sempre fa el que li manen. (gd62)al contrari, tot al contrari loc. De manera oposada. (diec) al contrari [o ans al contrari, o ben al contrari] loc. adv. Contràriament. L’un germà és avar; l’altre, al contrari, més aviat és malgastador. Són dos ocells que no s’assemblen pas gaire; ans al contrari, són ben diferents. No és un llibre de lectura fàcil, ben al contrari, demana molta concentració. (diec) al contrari de loc. prep. Contràriament a. Tu mai no obeeixes; ell, al contrari de tu, sempre fa el que li manen.
