ni més + adjectiu/adverbi

En el treball «Noves aportacions al dcvb recollides a Beneixama» de Francesc Gascon i Navarro (2002),  podem llegir que a Beneixama es produïx un ús amb valor intensificador de l’expressió «ni més». Sol usar-se d’una manera fixa segons l’esquema ni més + adjectiu/adverbi: «Li van donar vint duros i es va quedar ni més content» ‘molt content, contentíssim’. La poca documentació que hem localitzat intensifica valors positius (bé, content).

En podem documentar algunes mostres:

  • Rondalles populars valencianes: Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal, edició a cura de Rafael Beltran Llavador (2007): «El nan estava ni més content, i cantava esta cançó».
  • «Vocabulari de Crevillent (17)» (100% Crevillent, 23.12.2013): «Estava dormint ni més bé, i ma filla me va passà la ma per la cara, i me vaig pegà un despertugó que casi me muic.»
  • <em>Els frares del mas del Pontarró», rondalla contada per Ana María del Pilar Guillén Gil (de Biar; transcrita per Álvaro Ribera Díaz, 2019):  «Total, que al final va començar-se ahí a fer el soparet i va sopar ni més bé.»

comòrbid -da

Este adjectiu no apareix encara (17.01.2022) en els diccionaris habituals. El Cercaterm sí que ha inclòs el substantiu comorbiditat:

comorbiditat f.
Coincidència en una persona d’un o més problemes de salut crònics addicionals a un altre problema de salut, sovint també crònic, que es considera principal o que és l’objecte d’estudi.

L’adjectiu comòrbid -da sol aplicar-se a les malalties (o situacions) que coincidixen en una persona. Per exemple:

  • Llenguatge i psicopatologia de la infantesa i l’adolescència (Jané i Ballabriga; 2001): Els dèficits del processament semàntic en els nens són comòrbids amb els trastorns de conducta […].
  • Bases biològiques del llenguatge (Balari, Gavarró; 2007): […] l’existència de nens amb TEL sense cap d’aquestes febleses ha fet pensar que el TEL i la feblesa cognitiva i motora són comòrbides.

solter -ra

L’adjectiu solter -ra, derivat de solt -ta, apareix en els diccionaris de consulta més habituals, començant pel dcvb , passant pel gd62 i acabant per l’última versió del diec. A més de l’adjectiu solter -ra, podem documentar en el dcvb el substantiu solter:

solter m. Pescador que pesca a la solta (Mall.). Etim.: derivat de solta.

Un ús peculiar de l’adjectiu es dona en la denominació de la majorala solter (també hi ha majoral solter), tal com explica Valeri Serra i Boldú (1916) en el Calendari folklòric d’Urgell:

Es a la majorala soltera a qui’s guarda l’honor en los pobles de Vallfogona de Balaguer, Vilanova de la Barca, Foradada, Belianes, Claravalls, Assentiu, Santa María i Preixèns.

El diccionari etimològic de Coromines dona alguns detalls sobre la forma solter -ra:

En tot cas solter tingué sempre un sentit diferent, més ample originari. A Men. es diu de persones solitàries no sols no casades: «A sa Cova des Cadenat d’Albranxella (Migjorn-Gran) hi vivia un fadrí solter, això és: un fadrí que no tenia mare, germana, tia, criada, ni qui li volgués», Camps Merc. (Folkl Men, ii, 15: de nou, ii, 54). I amb el sentit de ‘espars’, ‘escadusser’, aplicat a coses etc., ha tingut i encara conserva molta vigència. Cavalls solters els que van a lloure, lliures, S. xiv (DAg.); papers solters s’ha dit sempre entre els nostres arxivers per als que no van units en lligalls, trasllats, etc. (ho vaig llegir primer en impresos i papers vigatans de c. 1916, però després ho vaig anar sentint pertot en arxius parroquials, eclesiàstics, etc.); pẹ́dre sọltẹ́rẹs les esparses oposades a les roques de cingle en el S. d’Urgell (El Cogul, 1936), però és molt general en cat. occid., fins a Ribagorça (un corriol va a passar prop d’una roca soltéra St. 30 Orenç, 1957).

I no menys en el País Valencià. Per ex., en una part del terme les casetes estan sọltẹ́rẹs ‘separades unes d’altres’, ‘saltades’ (Demús, 1963). J. G. M. em comunica (1956) de la ruralia val. (Ribera etc.): «un pal solter», «una biga soltera» ‘sense parella, sola, única’, «un arbre solter» ‘l’únic en un camp’. I sobretot molt en la cria i exercici dels colom<s>: «barataria un colom solter de tal llei (raça) per una parella de colomins o per una parella de tal altra llei», «ara el colom tal se m’ha quedat solter», «no convé volar els coloms solters», «ha capturat un colom solter», «tinc ja tres parelles i dos solters», «tinc un colomer amb moltes parelles de colom (o molts coloms), però només nos mengem els solters». També es pot aplicar a altres ocells, p. ex. a canaris (en una gàbia gran per a criar canaris i vendre’n), i àdhuc es pot sentir aplicat esporàdicament a un ànec, un conill o altre animal, esp. els que formen parella a l’estil dels coloms.

Continuant amb la història de la paraula, la podem localitzar en el segle xiv, segons el Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo:

solter, a adj.
Solt, lliure, desfermat.
V. solt, a.
“It. Que tot porch que vage per la vila solter, que pach .iij. dines.”
Ordenacions del lloc de Vallfogona Any 1393

L’avl l’exclou del seu diccionari
Anant en sentit contrari, el dnv de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha «optat» per no incloure l’adjectiu solter -ra (i no ha tingut en compte el substantiu ni altres paraules emparentades com solteràs -assa o solteria ). Diem que l’acadèmia va adoptar conscientment eixa opció, vista la resposta que va rebre la companya Alícia Marqués Palacios, tècnica lingüística de la Generalitat valenciana, que els va consultar eixa absència lèxica. La resposta de l’acadèmia (15.12.2021) va ser:

L’adjectiu solter-soltera amb el sentit de ‘persona que no ha contret matrimoni’, encara que té certa tradició escrita, té un origen castellà, motiu pel qual l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha considerat convenient no incorporar-lo als seus repertoris lexicogràfics, a fi de potenciar la forma ‘fadrí’, més arrelat en la tradició valenciana. D’acord amb el ‘Diccionari normatiu valencià’ no és, per tant, adequat usar este adjectiu.

L’absència d’esta paraula en el diccionari es va comentar l’estiu del 2019 en la llista de Taula de Filologia Valenciana, on vam saber que els acadèmics havien debatut i acordat la possibilitat d’evitar incorporar l’adjectiu en el diccionari. Ara sabem que el fet que la paraula «té un origen castellà» ha pesat de manera determinant (i arbitrària?: vegeu l’article de Felip Gumbau Morera «Paraules que ja no són barbarismes segons el DNV» ) en esta ocasió i ha induït els acadèmics a devaluar el seu diccionari seguint un capritx estilístic estèril: hi ha publicacions de l’avl que contenen l’adjectiu, hi ha llibres i publicacions editats arreu que utilitzen esta paraula, com ara les obres d’esta petita recopilació:

  • Miquel Dolç (1960): notes de l’edició d’Apologètic de Tertuŀlià
  • Salvador Giner (1998): La societat catalana
  • M. Milagros Cárcel Ortí (2005): Un formulari i un registre del bisbe de València Jaume d’Aragó (segle xiv)
  • Carles Millàs i Castellví (2005): Els altres catalans dels segles xvi i xvii 
  • Alfred Picó (2012): Casats contra solters: i tu, amb qui jugaràs?

A més d’això, la decisió de l’acadèmia ha provocat que hi haja usuaris del diccionari que pensen que eixa paraula i altres emparentades, com ara solteràs -assa, solterot -ta o solteria, són incorrectes en valencià. Convindria que revisaren si eixa decisió no només és dubtosa i estèril sinó inclús contraproduent.

obstatiu -iva

Este adjectiu no té entrada en els diccionaris habituals, a pesar que forma part de dos termes del dret que podem localitzar en el Cercaterm (consulta: 28.09.2021):

acte obstatiu m.
Acte formal que impedeix a algú de dur a terme una acció, tot i estar-hi legalment autoritzat.

error obstatiu m.
Error que suposa una divergència entre allò que es pensa i allò que es declara, si bé la voluntat interna està formada correctament i no té vicis.

A més, el Diccionari jurídic de l’iec , encara que no el definix, utilitza l’adjectiu en algunes entrades:

error de vici […] No s’ha de confondre l’error de vici amb l’error en la declaració o obstatiu.
estat de dret […] sense introduir mesures obstatives en el cas que l’Administració hagi lesionat efectivament un dret.
oferiment de pagament […] Específicament, s’exclou la voluntat obstativa del compliment.

Tenint en compte la limitació d’ús habitual, podríem proposar una definició simple per a este adjectiu:

obstatiu -iva adj. Que obsta.

coquet -ta

Els diccionaris habituals arrepleguen (consulta: 07.09.2021) la forma femenina d’este substantiu i adjectiu:

(diec) coqueta 1 f. Dona que cerca de plaure als homes. És una coqueta. 2 adj. Aquella noia és molt coqueta.
(dnv)
coqueta adj. i f. Que coqueteja (una dona).

En realitat, al no incloure la forma masculina coquet, es separen tant del francés coquet -ette (veg. tlfi) com de les possibilitats de la coqueteria («Qui a le souci de plaire», tal com ho sintetitzen en francés), possibilitats que pareix que el dnv intuïxca en les definicions tant del substantiu coqueteria com del verb coquetejar:

coqueteria
1. f. Acte o afalac propi d’una persona coqueta.
2. f. Desig de fer-se valdre, d’agradar els altres.

coquetejar
1. v. intr. En el joc amorós, donar senyals sense comprometre’s en excés. En les festes coquetejava amb tot el món.
2. v. intr. Tractar d’agradar per vanitat amb mitjans premeditats. Li agradava molt coquetejar.
3. v. intr. Tindre, algú, contacte amb una activitat, un partit o una ideologia sense arribar a un compromís ferm. En la seua joventut va coquetejar amb el trotskisme.

Podem observar que parlen «d’una persona» o d’«algú». En canvi, en coqueta, a banda que la definició em pareix massa incidental o conjuntural, afig una restricció innecessària a les dones, ateses les altres definicions de coqueteriacoquetejar. Curiosament, el Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern sí que va arribar a tindre un poc en compte la possibilitat de la coqueteria masculina:

Coquet
Fragment del Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern.

A pesar que sí que són habituals les referències a la coqueteria referida a hòmens, no és tan habitual l’ús de coquet, però sí que podem localitzar eixa forma referida tant a persones com a altres elements (veg. «molt coquet» i altres cerques i troballes possibles en Google Llibres).

alegal

Segons el Diccionari jurídic català de l’iec (consulta: 24.01.2012):

alegal adj.
DRET
Que no és regulat ni prohibit per la legislació vigent.
Ex.: Les emissores* de ràdio alegals no són un problema si no interfereixen alguna banda de freqüències d’emissió legalitzada prèviament.es alegal


* Víctor Xercavins em fa vore una errada en emisores (06.02.2012). L’esmene i avise els del djc.

En el Cercaterm (consulta: 10.11.2005 ) trobem:

alegal ca alegal, adj
Que no està previst per la llei.

Eixa mateixa definició és la que dona el dnv (consulta: 20.04.2021 ).

Només l’he localitzat una vegada en la GEC (s. v. radiodifusió; consulta: 24.01.2012 ):

«Després d’una primera etapa de proliferació alegal d’emissores municipals, comercials i de les denominades ràdios lliures, l’administració pública ha atorgat llicències a emissores segons la disponibilitat de l’espai radioelèctric i de l’acompliment de les condicions.»

I una vegada —amb la forma al·legal*, segurament originada per analogia— en el PDL-IEC (El Temps, 94, 1986):

«Doncs bé, prudentment o no, diré dues coses. La primera: si la maquineta de Castelló és al·legal il·legal o contral·legal, el mateix caldria dir de les emissores d’FM que funcionen sense llicència, de les emissores de l’ona mitjana que ocupen al dial freqüències que no els corresponen, de les emissores d’FM i ona mitjana que emeten amb potències força superiors a les atorgades legalment, i etc., etc., etc.»

En el 2005 no vam localitzar el terme en els diccionaris habituals, ni en espanyol en el drae, Clave, Espasa; ni en italià en el Garzanti; ni en portugués en el diccionari de la Real Académia Galega o en Infopédia (Porto Editora); però en la revisió del 2012 sí que el localitzem en castellà (drae):

alegal 1. adj. No regulado ni prohibido. Emisoras de radio alegales.

En italià (Garzanti) sembla que opten per una altra possibilitat:

extra legale agg. non contemplato dalla legge; per estens., illegale.

habitacular

Segons el gdlc (consulta: 09.03.2021):

habitacular adj Relatiu o pertanyent als habitacles i a les construccions humanes. Fauna habitacular.

Per tant, l’adjectiu habitacular seria la forma que caldria utilitzar en valencià, també en el cas del terme emergència habitacular, que no és molt utilitzat. En canvi, les formes emergència habitacional, emergència d’habitatge i emergència de vivenda són equivalents i s’utilitzen per a designar la necessitat urgent d’una casa on viure que patixen les persones a causa de problemes econòmics i socials.

D’acord amb això, vam consultar sobre la forma emergència habitacional i el Cercaterm mos va enviar la resposta següent (06.03.2020):

Considerem no adequat l’ús de l’adjectiu habitacional en el context que indiqueu. Aquest adjectiu estaria format a partir de habitació, que no té estrictament el sentit de habitatge. La forma adequada i ja en ús és emergència d’habitatge.
Us recomanem que llegiu l’apunt (2016) sobre aquesta qüestió que es va penjar al blog del TERMCAT.

L’Ésadir (consulta: 06.03.2020), en un sentit un poc diferent, valida el terme emergència habitacional com a equivalent, però afig el comentari següent:

Tret d’aquest terme concret, donem preferència a habitatge davant habitacional: polítiques d’habitatge, necessitat d’habitatge, demanda d’habitatge, etc.

El terme alternativa residencial

Posteriorment, el Cercaterm (23.04.2021), davant un concepte relacionat (utilitzat en castellà pels parlamentaris valencians: alternativa habitacional), considera que també és adequada una altra solució:

Considerem adequat en aquest cas parlar de alternativa residencial, incloent l’adjectiu residencial, relatiu o pertanyent al lloc on hom resideix, de manera que seguim el patró de pobresa residencial.

D’acord amb això, podem aplicar l’adjectiu residencial a nous conceptes relacionats que van aportant les iniciatives parlamentàries, com ara dignitat residencial (en lloc de «dignitat habitacional») (26.01.2022), seguint la línia adoptada pel Cercaterm (01.12.2022):

Són adequades les formes emergència d’habitatgeemergència residencial i emergència en l’àmbit de l’habitatge (aquesta darrera és la utilitzada en la Llei 24/2015, de 29 de juliol. Farem una fitxa terminològica d’aquest terme consultable al Cercaterm:

– alternativa residencial: hi afegirem el sinònim alternativa d’habitatge
– densitat residencial: és un terme especialitzat de l’àmbit de la demografia amb aquesta única forma
– pobresa residencial: hi afegirem el sinònim pobresa d’habitatge


En castellà, l’adjectiu equivalent és habitacional, que té l’accepció següent, segons el drae (consulta: 09.03.2021):

habitacional 1. adj. Perteneciente o relativo a la habitación (║ lugar destinado a vivienda). La demanda habitacional de una ciudad.

petot -ta

En una entrevista a l’actriu Maria Juan publicada en la publicació Nosaltres La Veu (03.01.2021; consulta: 08.01.2021), en una de les respostes de l’actriu apareix la paraula patota en una accepció que no arrepleguen els diccionaris:

Soc una afortunada, perquè fa molts anys quan jo era una patota vaig dir que treballaria en valencià sense donar més explicacions.

Per correu electrònic l’actriu em comunica (15.01.2021) que va dir petota. Supose que el corrector ortogràfic degué fer la resta, perquè en els diccionaris generals no apareix encara l’adjectiu petot -ta que equival a l’accepció tercera de xicotet -ta (dnv; consulta: 15.01.2021):

xicotet -ta
[…] 3. adj. Que té menys edat que un altre o altres amb els quals se’l compara. El meu fill xicotet és molt actiu.

Eugeni Reig en El valencià de sempre (2015) comenta variants i exemples de petot -ta: pototet, petelló, petirró, petorrí, petarrell…

atxinat -ada

Este adjectiu no apareix en els diccionaris generals. Les obres de referència preferixen qualificar el tipus d’ulls humans més allargats (o dits també oblics) amb l’adjectiu ametlat -ada ‘en forma d’ametla’.

atxinesat -ada / aixinesat -ada
L’adjectiu hauria de ser un derivat de xinés xinesa, procediment que en valencià donaria atxinesat -ada, seguint els casos que utilitzen tx- inicial i mirant de ser regular en l’aplicació de les possibilitats ortogràfiques; això du a la variant africada aixinesat -ada. Convé no estendre innecessàriament la irregularitat de l’ortografia (veg. gelc 2.2.2; consulta: 24.11.2020) que fa servir la grafia inicial x- tant per a la pronúncia fricativa com per a l’africada.

* Podem observar de quina manera unes irregularitats inicials (valor doble de la x- inicial) i una gestió ortogràfica que no adopta una visió de conjunt i una jerarquia clara de regles, esdevé una pràctica «creativa» que induïx a excepcions que pretenen justificar noves irregularitats. Són simptomàtiques en este sentit les reflexions relacionades de Jaume Salvanyà i Eugeni S. Reig que podem llegir en «Comentaris al Diccionari normatiu valencià (XXXVI). ¿Axampanyat, atxampanyat o aixampanyat?» (2015); consulta: 17.12.2020. Les irregularitats i improvisacions normatives dificulten les decisions compartides.

atxinat -ada / aixinat -ada
D’altra banda, la forma més usual s’ha format a partir del castellà chino -na, és a dir, dels préstecs no normatius xino xina. Això ha donat lloc tant a atxinat -ada com a la versió aixinat -ada (per als dialectes que fan la pronúncia fricativa inicial).

Seguint la preferència més documentada (veg. «Uns ulls aixinats i un vi aixampanyat» de Jaume Salvanyà; consulta: 24.11.2020), el Llibre d’estil de La Vanguardia (consulta: 24.11.2020) ha adoptat el verb aixinar i l’adjectiu aixinat -ada:

aixinar. Acceptem aquest verb amb el sentit de posar els ulls oblics. També podem fer servir els verbs tancar-se, allargar-se, mig aclucar, empetitir-se els ulls: quan riu, mig tanca els ulls; posar els ulls allargats si mira lluny. I en determinats contextos, ulls ametllats o ulls aixinats. // Així mateix, es pot fer servir aixinar amb el sentit que algú o alguna cosa té o agafa trets xinesos: una cara aixinada, parla un anglès aixinat, els costums s’aixinen.

La forma aixinar i família tindrien l’inconvenient que podrien dur a confusió amb l’adverbi aixina i possibles creacions derivades.

Em sembla que les formes que no s’ajustarien gens a les regles ortogràfiques actuals serien axinesat -ada i axinat -ada, ja que en eixe entorn vocàlic el so de la –x- hauria ser [ks], com en axial, axinita o axioma.

ningun -na

La gramàtica de l’iec diu sobre este adjectiu quantificador (17.4):

Finalment, cal esmentar l’indefinit antic ningun (i la forma femenina ninguna), que en singular es fa servir coŀloquialment en valencià i en eivissenc, juntament amb l’indefinit cap, general en els registres formals.

La gramàtica de l’avl (19.2.3) també comenta un poc l’ús d’este quantificador:

L’indefinit cap té com a variant l’indefinit ningun (i les formes flexives ninguna, ninguns i ningunes). En l’actualitat cap és d’ús majoritari en els registres formals, però ningun encara es manté amb una certa vitalitat:

Ací no hi ha cap (o ninguna) persona que et puga respondre.
No tenen cap (o ningun) amic en aquella ciutat.

Certament, este adjectiu és clàssic («Lo emperador entrà per la cambra, que per nengun no fon vist», Tirant lo Blanch, cap. 254) i ha perdut ús en general, però continua present en la conversa habitual i inclús en el discurs parlamentari:

Jo crec que no estic dient ninguna badomia.
(Lluí Torró Gil, alcoià; diputat del GP Compromís, ds 15.04.2008)

Podem vore que el comenten de passada en Els parlars valencians (Beltran Calvo i Segura-Llopes; consulta: 16.02.2021) amb la forma ninguno -na en valencià alacantí; per contra, Joan Giner l’emmarca dins de l’ús valencià de la Valldigna:

Igual com ocorre a la Marina Alta, hi ha preferència a usar cap de sobre ningun/ninguna (que només sent a Barx), cosa que ha fet pensar els investigadors que aquesta última paraula, tot i que és genuïna hauria entrat als nostres pobles per contacte amb el castellà i per analogia amb algun/alguna.

La gramàtica històrica de Moll (consulta: 16.02.2021) el documenta amb moltes variants al costat d’altres quantificadors:

*Capu cap; nullu null; nec ūnu negú, negun (i les seves variants ningú, ningun, nengú, nengun, degú, dengun, digú, dingú); res res; rem re; genus gens.

I la gramàtica de Sanchis Guarner (1950/1993) l’incorpora dins dels adjectius indefinits:

ningun    pot ser sinònim de ‘algun’ en les frases interrogatives i condicionals, i és el seu corresponent en les frases negatives; exemples: ¿Has vist ningun amic meu?; No ho faces si tens ningun inconvenient; No he vist ninguna persona coneguda.

Tenint en compte el poc ús general i la localització dialectal, Pau Vidal («Els 10 calcs més necis en català (de la gent del carrer)», Núvol, 16.02.2021) mostra la seua inquietud per revitalització de l’adjectiu ningun a causa de la pressió del castellà:

Com passa sempre en aquests casos, abans d’arribar al primer punt i seguit ja ha saltat el que protesta perquè ningun/a usat com a adjectiu és propi d’algun dialecte del sud, i dos més que saben que la literatura medieval en va plena («Veent que aconseguir no ‘ls podien en neguna manera», crònica de Pere el Cerimoniós). Però m’hi jugo el sou que cap dels infantons que poblen els patis del país és conscient d’aquests il·lustres antecedents quan brama perquè «ningun nen vol jugar amb miii!» El dolor que causa en qualsevol esperit sensible la proliferació d’aquesta espècie que havíem (afortunadament) arraconat no es pot mitigar amb cap explicació diastràtica.

A pesar del disgust estilístic que pugam sentir, sembla dubtós que rebutjar l’ús d’algunes paraules —a pesar que són històriques i actuals— siga efectiu per a res mentres no es «fiscalitze el rotllo» (parafrasejant l’alcaldessa Colau; veg. Ara.cat, 22.11.2020) de la imposició (legal i mediàtica) del castellà que fa recular l’ús del valencià i l’arracona a les classes de llengua i, pitjor encara, als «sudokus» de la normativa.

Al cap i a la fi, tal com assenyala Abelard Saragossà en la presentació (veg. vídeo, minut 22) del seu llibre Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua, convé tindre presents els clàssics, com ara Vicent Andrés Estellés («Propietats de la pena»):

No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.